Música
Segur que ja li heu reconegut la veu.
Un cop més al Ja Tardes, donem la benvinguda al Pep Sala.
Pep, bona tarda!
I ets un clàssic, eh? De Tarragona Ràdio, podríem dir.
Són molts anys, no? Són molts anys venint per aquí.
No em vols per aquests mons de Déu, no?
Jo t'he d'agrair que cada cop que presentes disc, vens a presentar-lo, i a més en directe.
No ets d'aquells de fer-nos una trucada, que també està molt bé, però t'ho corres i nens.
No, m'agrada. I a més l'excusa per veure gent, no sé com ara mateix vostè, és una bona excusa per retrobar-se, no?
Com estàs, Pep?
Molt bé, molt content d'estar aquí.
Jo certifico que físicament el Pep està estupendo, com sempre.
Sí, exacte.
No en passat.
Sí, això ho havies de parlar amb el meu assessor d'imatge.
Ah, que entens.
Sí, sí, sí, que ara m'està buscant un geriàtric.
Pep, com feia de l'últim disc? Un parell d'anys, potser.
Sí, ben bé, ben bé, ben bé.
I ve que continues portant la teva superinsígnia penjada al coll.
Un parell d'anys, home, és que som dos.
Una mena d'omni.
Una mena d'omni de color verd.
Sí, sí, sí, som dos.
El carpe diem, el carpe diem que no falti.
Un petit moment de dubte.
El títol ja és tota una explicació del que és el treball.
Explica'ns una mica.
Sí, home, jo penso que dubtar és molt sant.
És molt bo dubtar a la vida.
Hi ha gent que...
És que ells que van segurs, que ho tenen tot clar,
són els que foten aquelles caigades sensacionals, no?
I dubtar és molt...
Penso que és molt bo.
És una persona que dubta molt, no?
I, a més a més, m'agrada el joc de paraules,
el joc d'aquesta petita ironia,
pel fet que el disc, el mic disc és acústic, el mic disc és elèctric.
Aleshores, doncs, titular un petit moment de dubte
sembla que no sabíem per cap o quin cantat tira, no?
Ara t'onava a dir, perquè estem escoltant el primer tall
d'un petit moment de dubte, es diu, dues llunes en l'espai.
I, clar, jo pensava, dic, això sona més acústic, sona més tranquil·let.
Sí, és la primera part, la segona part ja...
La primera part vam estar treballant...
Més que dir acústic, perquè, esclar, això d'acústic i elèctric
són conceptes molt poc precisos.
Més que acústic, ens va agradar jugar amb guitarres acústiques,
amb tot tipus de guitarres acústiques, amb mandolines, amb dobres, amb banjos, etc.
I la segona part, doncs, vam trobar tot tipus de guitarres elèctriques.
La primera part és més intimista, la segona és...
Hem anat a buscar una mica més d'energia, no?
També depèn de les cançons, no?
Carà, hi ha cançons que demanen més anar per un cantant
i altres que puguin portar un altre, no?
Les lletres, de què van aquesta vegada?
Les lletres són fotografies, són fotografies d'instants de la vida dels dos últims anys, no?
Hi ha de tot, hi ha moments que estàs empenyat, hi ha moments que estàs eufòric,
hi ha moments que estàs content, hi ha moments que estàs trist,
hi ha moments que estàs malcòlic, hi ha moments que un juguerista t'apenda pel sac.
Tot això t'ha passat en dos anys.
Sí, esclar, però a mi i a tothom, no?
Ja penso que a la vida hi ha moments de tot, no?
I això queda reflectit amb les cançons, no?
Hi ha cançons que són més alegres.
Una cançó que té un cert toc d'humor, no?
Com el pergues single, que és l'inonís de la vida, no?
Que després, em sembla, l'escoltarem.
Sí, sí, sí.
Doncs, cançons que li dones un toc d'humor,
hi ha cançons que t'agafes a la vida amb més escepticisme.
Hi ha moments de tot, no?
I les cançons se'n refacteixen, tot això, no?
Cançó anglesa, el dia de la victòria,
ja no sé ballar, jo no sé ballar.
Jo no sé ballar.
Estàs frustrat per això o no?
No, els músics no sabem ballar.
La gran majoria dels músics, no sé per què.
Tampoc us cal, perquè, clar, no t'imagino amb la guitarra o el piano.
Sí, però és que a més a més allò,
hi ha gent, tothom m'agrada a una discoteca i tal,
no és el nostre.
I jo, diguem-ne, soc el campió del món de no saber ballar.
Soc horrorós, eh?
És d'aquelles coses que...
Quan la música t'agrada molt,
t'atures per escoltar-la, no?
I si no t'agrada...
Com a molt segueixes el ritme amb el peu, no?
Això sí, sí, sí.
I papiroflexia, que en saps fer?
Tampoc.
Tampoc.
Soc molt petós,
és de les meves altres grans virtuts, no?
La meva petositat coneguda mundialment.
El que passa és que és una cançó que parla de...
De que el món, en el fons, és un paper, no?
Que li poden formes.
I és una cançó molt deprimiment, no?
És de dir-ho que anem abans, els monys baixos, no?
I al final, en el fons, el meu món és un paper mullat, no?
Un paper de no va enlloc.
Intueixo que aquest petit moment de dubte
és potser dels treballs més personals que has fet últimament.
Sí, jo crec que sí.
A més, l'hem pogut fer-ho d'una forma molt natural, molt com...
És un disc que podria haver estat gravat en directe.
No ho és, però ho podria haver estat.
Perquè no és un disc encara sobreproduït.
No hem utilitzat ni sintetitzadors ni samplers.
Hem gravat un disc com es podria haver gravat als anys 70, perfectament, no?
Perquè hem buscat els sons que tinguis un son més...
Ara és aquesta paraula que s'utilitza tant, vull dir, orgànic,
un son natural, més de fusta, més que es nota l'instrument, no?
Amb els sintetitzadors, a vegades, et queden com un punt de plàstic, no?
T'ho agafat els discos i ho hem buscat tot això.
Com és que has tirat per aquí?
Perquè, clar, jo m'imagino algú, un músic de la teva trajectòria, no?
Que més o menys té carta blanca per fer el que vulgui.
Cada cop que et planteges un treball nou, és vinga, va, màniga ampla.
Què faig? Què em ve de gust?
Com és que ara et fes això?
És que tu ho has dit, és el que et ve de gust en aquest moment, no?
Això és com anar a dinar cada dia, no?
Tu cada dia vas a dinar i dius, ui, ui, ui, tenia un peix, no?
Que fa un rap, un guiobarro, no sé, ho entens?
És això, no?
Que cada dia, que depèn, hi ha moments de la vida que estàs més...
Busquem sonoritats noves i aquest moment, doncs, ens venia molt de gust
fer un disc molt, això, molt...
No, no, molt natural, molt espontani, no?
Buscar la frescor i el so i els timbers que et donen els instruments fins a fusta,
que es notés la fusta de l'instrument, no?
Més que buscar la qüestió més cibernètica.
Que has treballat amb els teus músics de tota la vida, com ha anat això?
Sí, sí, la banda, és que la banda meva ja és com una família, no?
Amb tots els avantatges i amb companyies que comporten aquestes coses, no?
Clar, que us heu reunit per Nadal, també, ja...
Gairebé no se'ns falta això, no?
Que cal tenir el plegat.
Això ho podríem provar l'any que ve.
Aleshores, no, no, som gent que ens coneixem de fa molts anys
i que hem viscut moments fantàstics amb tots els... a la vida,
i també hem vingut moments horrorosos, plegats,
i això fa que hi hagi una unió que va més enllà de la relació professional, no?
I jo els conec molt i ells em coneixen molt a mi, aleshores és...
Home, és un avantatge, això, perquè ja saben com penses, no?
Llavors has de donar poca explicació.
Ja saben més o menys la sonoritat que busques i tot, i això va molt bé.
Sí, sí, sí, ens cal parlar molt poc, no?
Però... i això és fantàstic, i sobretot amb la dalt a l'escenari, no?
Que a vegades canviem coses només amb la mirada, no?
A nivell de gravació us ha passat alguna cosa, alguna anècdota?
Heu comptat amb la col·laboració d'algú especial?
La novetat d'aquest disc és la incorporació de la Simone Lambrex,
la violinista que havíem treballat plegats des de l'època...
O sigui, no treballàvem plegats des de l'època de la taverna del John, no?
Que ens vam trobar un dia, vam fer un cafè,
i allò, comptant, ens vam donar compte que feia deu anys,
que no fèiem res i vam dir, doncs tu, ja toca, no?
Deu anys per fer un cafè, és allò de, ja et trucaré, ja et trucaré.
Sí, no, i que no gravàvem discos junts, no?
Des de l'època de la taverna del Johnny,
totes les cançons petjades a la sorra, no?
Sí.
Fa deu anys, això, i esclar,
si ho fot 15 dies, no?
Fa deu anys.
I vas dir, tinc necessitat, tinc clar, un violí.
I em va donar, això de la música celta,
jo ho sap, molt vinculat a l'Irlanda, a l'Escòcia, a la Gran Bretanya,
i que és una música que és com tatuada, no?
Qualcós.
I és com, jo m'agrada dir, és com un ramalasso,
com un rampell que et ve, que a mi almenys a mi em ve de tant en tant,
i aquest petit ingredient de música celta,
doncs m'agrada posar-li de tant en tant als meus discos.
Què estàs escoltant, Pep?
Quines músiques has d'escolta?
Jo l'escoltro sempre a Torra Bona Ràdio.
Ah, sí.
A part d'això.
A veure, jo crec que hi ha una generació nova de cantautors,
no vull dir que sigui un moment, però hi ha com una nova generació.
Penso que una de les noves, de les avantatges que ens,
diguem-ne, tot això de l'internet,
que ens ha portat uns grans desvantatges amb la música,
que ens ha portat coses bones.
Com hi ha un pilot d'autors, de cantants,
que, segurament pels mitjans convencionals,
tipus multinacionals, doncs no funcionarien.
I gràcies a això han començat a funcionar.
Així no estic parlant amb gent com el Daniel Rice,
o el George Rose,
o David Gray,
i tants altres, no?
Que són gent que fa música molt interessant.
molt a la línia dels cantautors dels anys 70, no?
I això m'agrada molt perquè jo també m'hi sinto molt identificat.
Potser també em sento com una mica part de tot això.
Escolta, et penjam l'etiqueta de cantautor?
Bueno, soc un home que canta les cançons que jo faig, no?
Aleshores, les cançons que jo soc autor.
El que passa amb brusquíssims, més cantautor,
i el Bob Dylan també.
I en Serrat, no?
Això és com dir que ets músic.
Pep, ara toca presentar en directe un petit moment de dubte.
No sé com us ho plantegeu.
Clar, és un doble concert, com qui diu, no?
Sí, el fem, el fem.
La part més tranquil·leta i la part més elèctrica.
Sí, sí, fem una primera part acústica,
més acústica i una segona part més elèctrica.
Amb un espectacle que ens ha ajudat a fer tota la escenografia,
el Hans Alcereza de la Flora dels Baus.
És molt especial, molt espectacular, l'escenografia, doncs?
Bé, és feta especialment per aquest concert, no?
I, bé, per aquí a les comarques de Tarragonines,
s'hi serem bastant, no?
Sí, de moment veniu ja el 18 de gener,
que això es diu la Senona Cabé, ja, a Vilaseca,
a l'embalat de Vilaseca,
i després et tenim el 23 de febrer al Teatre Metropol,
que ja et trucaran els companys del Mati de Tarragona Ràdio
per entrevistar-te també.
Segur, i a més a més en tenim...
El darrer concert que vam fer aquí a Tarragona,
amb la gira acústica, va ser un concert fantàstic,
que vam tenir problemes perquè el vam fer
en un espai petit i es va quedar gent al carrer
i vam tenir seriosos problemes.
Però en tenim un record extraordinari,
perquè va ser aquells concerts que un tardar temps a oblidar, no?
I esperem que aquest cop, doncs, aquí a Metropol,
tornem a fer un concert,
que el puguem recordar en molts anys, no?
No, Tarragona ja té una màgia,
i no són paraules per dir, no?
sinó que, no sé, per quedar bé,
sinó que la gent que va estar al concert d'aquí Tarragona
us ho pot certificar.
A més, al Matropol tu ja hi has estat.
Sí, és un dels teatres meus, un teatre fantàstic i m'agrada molt.
Té un puntet així petitet i el fa...
Jo crec que, a més, aportes un espectacle
que, a més, és ideal pel Metropol, no?
Perquè és ideal al mig-mig.
El veus, també, aquest espectacle,
la presentació d'aquest disc en grans escenaris?
Ho estem enfocant en teatres,
en teatres a qualsevol format, no?
Han de tenir un mínim de capacitat d'escenari.
Però, sobretot, el que és important
és que puguem disposar d'unes condicions tècniques.
Potser l'aire lliure, suposo que en farem algun,
però serà més complicat.
Tens, de moment, molta gira ja tancada.
Suposem que et passaràs ara...
Sí, suposo que estarem ben bé...
No, fins a l'estiu.
Ja, ja està?
Farem una vintena de concerts.
Que molts estan confirmats per falta l'edat, aquelles coses.
Pregunta òbvia.
A veure, a què t'agrada més,
enregistrar o després fer directes?
Jo soc un home d'estudi.
M'agrada molt el directe, no?
Però el meu espai natural és l'estudi.
Ah, doncs mira que no m'ho pensava.
Sí, sí, sí.
La majoria de gent m'hi diu el contrari, no?
M'hi diuen, no, nosaltres amb els directes és quan...
Amb els directes és el perquè de tot plegat, no?
O sigui, tu ho fas per ensenyar.
Però la cura òmega que...
De detallet?
Sí, sempre m'he considerat més creador que no pas intèrpret, no?
Aleshores, el que fa que l'estudi et sentís més creador a l'escenari, ets molt tèrpret.
Pep, cap on tirem ara?
Ara estàs immers en la presentació d'aquest disc.
Un petit moment de dubtar.
Bé, home, estem molt enfrescats amb això,
amb la presentació d'aquest àlbum.
I a partir d'ara, doncs, seguirem treballant amb altres coses.
Jo sempre amb la música m'agrada investigar tots molts mons diferents,
molts camps diferents de la mateixa música.
També estic molt relacionat amb aquest segell nou que es diu l'Indie Music,
que és un segell que han tret artistes com un grup que es diu Esplac,
que vaig tenir la sort de col·laborar una miqueta a la seva gravació,
una gent jove que ho fan de collons,
gent com el Gossadir del Bon Dia, com el School Pack,
gent que està fent el seu premiàlbum, però gent molt interessant, no?
I jo des d'aquí us recomano que presteu atenció,
perquè som bandes...
Esplac mateix, jo vaig jugar una de les grans bandes del futur del nostre país.
Sí?
Sí.
Bueno, doncs ara ens ho apuntarem.
Un gent amb molta imaginació, dos nanos joves,
que tot just estan començant.
Ai, perdoneu.
Però em van sorprendre molt i van sorprendre a les grans bandes del futur.
Te sents una mica ja el papa de tota aquesta generació?
O l'avi.
No, evidentment, esclar, un poc...
A veure, no és que et sentis el papa, però ho veus diferent, no?
Per exemple, quan treballis amb gent que està fent el seu primer disc,
que, esclar, nosaltres...
Jo crec que aquest és el 18 o 19 o 20, no?
Sí, sí, a veure, ens han enviat la biografia del Pep Sala amb la discografia i tot,
escolta, i això no s'acaba mai, eh?
Sí, ja són tomos.
Aleshores, esclar, són molts discos i ho veus diferent, no?, que quan comences.
Però, a més a més, un moment com ara, doncs, que és tan difícil, sobretot per aquesta gent que fan el seu primer disc,
doncs, penso que se'ls ha de recolzar.
No des d'un punt de vista paternalista, sinó des d'un punt de vista de col·legues i de gent amb tot el respecte i admiració que fa que hi hagi gent que tingui idees noves i tinguin endavant.
Quin consell donaries a tota aquesta gent que intenta obrir-se camí?
Que us dedico a una altra cosa.
Directament, eh?
No, aquest sèrie o aquest sèrie ho n'és, no?, perquè el món de la música realment és complicat.
Ara no, només hi ha un secret, és pencar, pencar, pencar, pencar, pencar, pencar, i res més, n'hi ha cap altra opció.
Anem tancant l'entrevista amb el Pep Sala, ho fem amb el tercer tall d'aquest treball que ens ha vingut a presentar un moment de dubte,
un tall que es diu Ironies de la vida i que deies tu que té un puntet irònic.
Irònic i d'humor, no?, a mi m'agrada a vegades les cançons posar-li.
De què va, de què va?
De la soledat, no?, que la soledat és aquell amic que quan estàs fotut és el que mai falla.
Pep Sala, un desig pel 2007.
Doncs que, un desig, doncs que tothom, els companys, la família, els amics, doncs, tinguem salut per tirar endavant, això ja és molt...
Ha estat un plaer, com sempre, Pep, moltíssima cert.
Igualment per mi, a rebebre.
Soledat, amiga meva, sempre véns al meu costat.
Un desig, doncs que, un desig, doncs, tinguem salut per tirar endavant.
Vén en quant més falta fer.
Un desig, doncs, tinguem salut per tirar endavant.
Un desig, doncs, tinguem salut per tirar endavant.
Mai et deixen sol, et venen quan més falta fan.
Enyorances raonables
Del camí que ja ha passat
I quan creus que ja arribes
Has de tornar a començar
I un dies de la vida
Sempre, sempre és massa tard
Soledat, amiga meva
Sempre, sempre véns al meu costat
Com els amics que restinem
Mai et deixen sol
Vén en quant més falta fan
Mai et deixen sol
Vén en quant més falta fan
Mai et deixen sol
Vén en quant més falta fan
Vén en quant més falta fan
Vén en quant més falta fan
Vén en quant més falta fan
Vén en quant més falta fan
Vén en quant més falta fan
Fins demà!
Fins demà!