Un dia més, el Ja Tardes, parlem com cada dijous sobre la mar
i em sembla que en aquest cas fins i tot parlarem sobre el riu.
Ens desplacem cap a Terres de l'Ebre, anem cap al Museu del Montsià
i parlem amb la seva conservadora, la Carme Caral.
Carme, bona tarda.
Bona tarda a tothom.
Perquè esteu de festes, no sé si esteu ja o esteu a punt de començar
el que s'anomenen les festes de la rentada.
Les festes de la plantada començaran aquí al Delta a partir de l'1 de juny.
Doncs ara en parlarem, si et sembla, Carme,
crec que ja hem parlat amb el Museu del Montsià, però recorda'ns una mica.
Fem una mena d'introducció parlant del museu.
Parlem del Vaporanita, crec.
Ah, ja pot ser?
Sí.
Ja pot ser, lluitat?
Hi havia també alguna commemoració o alguna història d'algun aniversari
o de la inauguració o del moment en què va deixar de fer servei.
L'Ovaporanita, que era quan no hi havia pràcticament ni carreteres pel Delta
ni hi havia altra via de comunicació regular que el propi riu.
clar, els vapors eren la mitjana de circulació principal, modern,
perquè el tradicional eren els llaguts i les barques de muletes i altres petites barques.
I la nit va ser l'últim d'aquests grans vapors que van navegar per l'Ebre.
No recordo què va ser això.
El teniu conservat aquí al museu?
No, l'Ovaporanita es va esfonjar durant la Guerra Civil.
Va haver una gran riada l'any 1937.
No recordo ara el mes, però va ser a l'octubre del 37.
I estava el barc atracat i se va enfonsar.
Tot el que va representar en aquell moment la guerra,
que ja sabeu que aquí a l'Ebre va ser front de guerra,
i van ser tres anys de front,
i per tant hi havia moltes coses a solucionar i per les que patir.
el vapor va estar baix, se va deixar baix el riu,
un cop se va esfonjar per culpa de la riubada,
que se'l va endur, lo va deslligar a força de l'aigua,
lo va deslligar i se'l va endur,
penseu en un gran barco de vapor, tot de ferro,
i lo va escorar, o sigui, va anar de costat
i va començar a entrar a sorra.
Lo llim del riu, perquè abans de l'Espresa Mequinensa
i de Riba Roja, es troba una gran quantitat de llim,
de terres que anava rentant per allà on passava,
i van anar, doncs bé,
mentre que el casc de la nit pesava moltíssim,
perquè era de ferro,
i que baixava una gran quantitat de llims,
és a dir, de terra pel riu,
les dues coses s'hi van trobar
i va fer que la nit cada vegada s'esfonsen més
i que cada vegada el llim l'anés cobrint més.
I encara està.
El llim que finalment va quedar
no s'ha pogut treure mai,
perquè hi ha una gran quantitat de terra damunt.
És inviable, vull dir,
ni tan sols està fet el projecte, no hi ha manera.
Suposo que és que s'haurien d'invertir
tants diners per reflotar-lo
i utilitzar mitjans tècnics bastant grans,
perquè, clar, estem parlant de 70 anys
d'acumular-se terra damunt d'ell.
És només, ja ho veieu...
És molt, molt enfonsat.
No sobressurt més que un trocet de barana.
Ja veieu que és una de les relacions
ben curioses i fructíferes
que s'estableix entre el riu
i ja la desembocadura, no?
Sí, és l'últim tralm del riu.
A vosaltres, el riu realment per a vosaltres
aquí a Terres de l'Ebre és vida,
no és un tòpic, és així,
i això es demostra un cop més
amb totes aquestes festes
que pretenen mostrar com la plantació pròpia
de Terres de l'Ebre, l'arròs,
doncs es nodreix d'aquesta aigua
i fins a quin punt aquesta aigua
amb què inundeu els camps
és important o era important,
perquè les festes de la plantada,
ho dic bé, això?
Sí.
Consisteixen, explica'ns, Carme,
consisteixen, deies,
en retre una mica d'homenatge,
o recordar com es plantava anteriorment l'arròs.
De fet, el que és el cultiu de l'arròs
aquí al Delta és bastant recent,
si mirem una mica la història del Delta.
Els primers assatges de cultiu de l'arròs
es van fer al segle XVII, al 1642.
Els monjos del convent de Benifassà
van fer un experiment,
una partida que es diu la Carroba,
perquè situar una mica els teus oients,
aigües amunt d'emposta,
i abans d'arribar el que seria,
el canvi de la terme municipal de Tortosa,
van fer un experiment al segle XVI
perquè, com que l'havien portat a los àrabs
el cultiu de l'arròs aquí a la Península Ibèrica,
i l'arròs era un producte que va tindre molt d'èxit a la cuina,
van provar a fer un experiment
per veure si reixia el cultiu,
perquè, clar, la Carroba és un terme
que està al costat mateix del riu Ebre.
Per tant, era molt fàcil de regar.
Per tant, m'estàs dient que l'arròs
és una plantació que va venir importada pels àrabs.
Sí, sí.
Era molt bé, no ho sabia això?
És una importació medieval,
com molts altres productes agrícoles
que van arribar aquí a casa nostra, a Catalunya,
i a la resta de la Península, i a vegades a la resta d'Europa,
a través nostre, en temps medievals,
a l'alta edat miga.
Estem parlant dels segles, potser,
Vuit, nou.
Molt bé.
O sigui, dels vuit cents i pico, dels nous cents i pico,
de l'any mil.
I els monjos...
Més del vuit cents i nous cents que del mil.
Llavors, això es va abandonar
perquè no va tindre l'ofendiment que els monjos esperaven,
no els va servir econòmicament, potser no els va sortir a compte.
No hi ha cap altra experiència sobre el cultiu de l'arròs
fins que arribem al segle XIX.
El mil vuit cents i poc hi ha una altra provatura de fer el ròs,
perquè, clar, el que tenien en aquesta zona molt era l'aigua, no?
Perquè el riu,
això que és el riu més cap de l'or de la premsa, la Ibèrica,
ara, de per la temporada, podríem dir,
però en aquell moment sí.
Home, comparat amb el francolí, ja et dic jo que, bueno,
no us en falta d'aigua.
En aquells moments, bueno, era seguríssim el riu més cap de l'or de la períssola,
va deixar una quantitat d'aigua impressionant,
perquè no hi havia preses des del seu naixement,
no hi havia cap presa,
per tant, hi havia molta més problemetria,
per tant, era un riu molt important, llavors,
pel que fa al capdalt d'aigua.
Llavors, un dels productes agrícoles
que necessiten molt d'aigua és l'arròs.
L'arròs és una planta que, més que, bueno,
l'horta o els arbres fruiters o els cereals,
cal regar-los en determinades ocasions.
L'arròs, com sabeu,
perquè o la gent que ha tingut ocasió
veureu aquí el Delta o el País Valencià
o el Guadalquivir
o altres zones d'Europa
o altres zones del món
o hi havia reportatges sobre el Pròxim Orient,
tot el seu cicle està inundat, no?
Això vol dir que des que la planta comença a naixer
fins aquí s'assega l'espiga,
sempre ha d'estar dins l'aigua.
Per tant, necessiten un terreny
on sigui molt fàcil aconseguir molta aigua.
Quan és l'època de plantar l'arròs?
Hi ha hagut, des d'això que comentàvem,
des del segle XIX hasta ara,
dues grans maneres de fer-ho.
Ah, diguem, diguem.
Llavors, la primera seria
entre que es van començar els assajos més en sèrio,
el 1861,
comença ja a cultivar-se l'arròs al Delta
d'una manera que no s'abandona,
com sigues, comença a fer-se experiments
se li veu rendiment econòmic
i llavors, com que el Delta
és una d'aquestes grans zones
que es posen en cultiu a la pensió a l'ibèrica,
comença...
És un cultiu que té èxit,
tot i que és nou.
Podríem dir,
nou havia arribat l'edat mitja,
però seria nou altra vegada
aquí a la nostra zona.
Per això que diem,
entre el 1861 i els anys 60,
la dècada dels 1960,
el cultiu de l'arròs
se fa d'una manera.
A partir dels anys 60,
com que hi ha nervisides selectius
i, bueno,
altres tipus d'adops químics
més importants
que els que tenien tradicionalment,
s'abandona
en el que seria el cultiu tradicional
i es fa el cultiu de nou.
Llavors,
podríem una mica separar
el que és un cultiu i l'altre.
Les festes,
que és la que tu fes,
esment,
de la plantada de l'arròs,
el que fan és recuperar
aquesta manera de fer antiga,
la que es va donar
entre els anys 1861
i els 1960,
que s'havia deixat de fer
durant estos 40 o 50 anys.
Perquè, d'alguna manera,
és aquella tradició...
Ens has explicat
en què consisteix.
Una relada
de la que parlen
les costums tradicionals,
la música tradicional de la zona,
els novel·listes
d'aquí del territori,
per exemple,
aquella gent que conegui
l'obra de Sebastià Joan Arbó,
no té res a l'Ebre,
tota la seva obra
està basada
en aquest món tradicional
que és el que ell encara va viure
als anys 20, 30 i 40
quan va escriure
les seves novel·les.
Carme, però és això,
quina és la diferència bàsica
entre el que es feia abans?
La diferència bàsica,
el que diem és això,
que sempre tenen
que estar als camps inundats,
llavors,
tant abans com ara,
el cicle de...
comencem a pensar
en el cultiu de l'arròs
cap al mes de novembre.
Llavors, al novembre,
el que es fa
és que se xeruguen,
o sigui,
com si passéssim
una dada en altres camps,
se xeruga
el terreny,
se fan sols
dos 30 centímetres
perquè la terra s'oxigena.
Llavors,
al mes d'abril
se solta l'aigua del canal,
se desvia aigua del riu
fins als canals de l'Ebre
i dels canals de l'Ebre
se comença a desviar aigua
per totes les finques
de rosars del Delta.
Ara,
aquest any també
se fa el 150 aniversari
del canal de la dreta
de l'Ebre,
que és el que,
bueno,
dona
tot el que seria
l'emidelta dret,
allà està situat
en Posta
i Sant Jaume,
en Càrrecs de la Ràpita,
aquestes municipis
i aquesta zona
de Delta.
Llavors,
a partir del mes d'abril
se solta l'aigua
i se inunden
tots els quadros d'arròs.
Això sí,
este tradicional,
el que és
el més antic.
Llavors,
clar,
dins del quadro
en l'aigua
entrava també
tot aquest llim
que diem
que arrastrava el riu.
Llavors,
al mes de maig
l'arròs se sembrava.
Quan se ficava
dos o tres centímetres
dins de totes les finques,
penseu,
en tot el que és
la plenura del Delta,
que són 300 quilòmetres
quadrats,
tot inundant d'aigua
uns dos o tres centímetres
allà on se feia arròs
i llavors se sembrava
com s'assembla
l'oblat
o com s'assembla
a altres coses.
Se sembrava
planta a planta.
El peixer escampava
a base de pegar
grapats
dins d'un sac
o dins d'un cabàs
escampava
la llavor de l'arròs.
Ah, val.
L'anava escampant
per tot el que era
la seva finca.
Bueno,
ell i més colla,
però vull dir,
l'anaven escampant
a mans,
a grapats
i tirant
a voleu,
que es diu,
tirant-la així
a l'aire
de manera que
allà on caïa
la llavor
sortia a la planta.
Llavors,
l'arròs anava creixent
dins de l'aigua
entre el que se sembrava
el mes de maig
fins a finals de juny.
A finals de juny,
llavors,
se tancava
l'entrada d'aigua
a les finques
i se deixava
que el quadro
quedés en sec
durant sis dies.
Llavors,
aquests sis dies
el que es feia
és que es tirava guano.
S'adobaven
els camps
i llavors
se tornava a posar aigua.
Però aquesta vegada,
com que la planta
ja havia crescut,
en vez de dos o tres centímetres
com era al principi,
doncs hi podia haver
entre 20 centímetres
i 30 centímetres
d'aigua.
Com que l'arròs
sempre està en aigua,
què passa?
Que les plantes
que es crien dins l'aigua,
llapons
i llengües d'oques
i altres tipus
de mills,
altres tipus
de males herbes,
per entendre-nos,
anaven creixent
per a la mena
a l'arròs,
de manera que
li guanyaven lloc.
S'havien d'anar
entre gent, suposo.
Llavors, això és el que
se'n diu
les birbes,
que crec que existia
en arrencar
les males herbes
que anaven sortint
a l'arròs
a cada equi temps.
Això fins que al mes d'agost
l'arròs ja floria.
La planta
treu la flor
i de la flor,
ràpidament,
en molt poc temps,
es fa en seguida
l'espiga.
De manera que,
a finals d'agost,
principis de setembre,
ja està l'espiga
de l'arròs feta,
de manera que
es pot cegar.
Llavors,
poc abans de cegar-se,
es baixa el nivell
d'aigua
hasta els 20 centímetres,
de manera que,
quan se cega,
encara està la planta
dins l'aigua
perquè mantingui
la verdor
i no se resseque.
Això seria
la tècnica inicial,
el que es va provar
en principi.
El que s'anava veient,
per exemple,
hi ha quedat en documents,
és que,
per exemple,
entre el 1862
i el 1880,
que van apenes 20 anys,
18,
el que es va fer un estudi
en unes finques
i es va veure
que el que era
la producció
baixava d'un valor 100
a un valor de setge.
Van veure
que cada any a any
que passava
hi havia menys collita d'arròs.
I llavors,
em van donar compte
que entre altres coses
era perquè les plantes,
les males herbes,
les plantes frescues,
salvatges,
guanyaven a l'arròs.
Érem més productives,
tiraven més llavor,
com que aquesta llavor
no es retirava
com se feia
en la de l'arròs,
que cada vegada
n'hi havia més
i menys planta d'arròs.
Llavors,
als anys 60
s'hi va introduir
tota una nova tècnica,
que era que
en vez de sembrar-se,
l'arròs se plantava.
Ja plantaves
la planta
una mica feta.
Això és el que recuperen
les festes
de la plantada.
Llavors,
el que es feia
hasta...
Això que us explicava
de sembrar
així a l'aire,
això se va fer
només durant
els 20 anys primers.
o sigui,
dins del segle XIX
sempre.
Hasta els anys 60,
de finals del segle XIX
i hasta els anys 60,
el que es feia
era això,
plantar.
Llavors,
què es feia?
Se reservaven
les millors finques,
les que estaven més prop del riu,
que per tant
tenien més garantida
de l'aigua,
només per a planta.
Llavors,
allà se sembrava,
però se sembrava
de manera més controlada.
No eren grans
extensions de finques,
que podien ser
de,
jo què sé,
entre 15 i 200 jornals,
sinó que eren petits quadres
que no arribaven
a mig jornal.
Estaríem parlant
d'uns 800,
900 metres quadrats.
i allà
el plantès,
o sigui,
se sembrava,
però quan creixés la planta,
arrencar-se
i plantar-se ja
a les finques.
Ah, val,
allà es feia la primera cria,
diguéssim,
fins que eren grans.
L'havia fet sempre,
però en finques reduïdes,
de manera que es pogués
controlar molt més l'aigua
i també les plantes
salvatges,
les males herbes.
I quan ja eren fortes
a la planta de l'arrost.
I quan les plantes ja tenien,
jo què sé,
posem-li uns 15 centímetres
d'alçada,
s'arrencaven
i se plantaven
a les finques
on ja
se faria l'arròs
definitivament.
Clar,
això amplia la producció
pel que veig,
però també es necessita
més gent,
més inversió
en mà d'obra
i en hores.
L'Odelta aquell
que us comentava
que expliquen
novel·listes
com Arbó
o que s'ha vist
els documentals històrics
o que més conegu
l'Odelta
que són grans clolles
de plantadors
que estan,
doncs,
bueno,
això,
cuidant l'Odelta.
És l'època
en què hi ha més gent
pel Delta
i, clar,
sí que s'hi guanya
en productivitat,
però també requereix
moltíssima mà d'obra.
Llavors arriben
moltíssimes colles
de valencians,
d'andalusos,
de gent de l'Aragó
que baixaven només
a les èpoques
en què calia
plantar,
birbar,
és a dir,
traure les males herbes,
cegar...
Llavors, clar,
des que es fa això
hi ha tota una manera
de fer diferent.
Avui en dia,
des dels anys 60
i fins avui en dia,
el que es fa és que
al principi es fa igual,
se cuida la terra
perquè,
com que s'hi ha d'una
l'aigua,
una de les coses
que també s'ha de cuidar
és que les finques
estiguin molt, molt planes,
que siguin absolutament planes
de manera que no hi hagués
més aigua
a uns llocs
com els altres
i les plantes
vagin creixent
el més anivelladament possible.
Avui en dia,
això se soluciona
en un laixer.
Les grans finques
que estem parlant
de 300,
400 jornals
i són 2.164 metres quadrats
per jornal,
parlem de grans extensions,
estan absolutament planes
com una taula
perquè estan nivellades
per un làser.
Clar,
això quan s'hi feia a mà
i en els mitjans
del segle XIX
era bastant impossible.
Avui en dia
això és molt...
la tècnica ho permet.
Llavors,
mentre no se fa
la plantada,
el delta
és aquesta delta,
la gent que ha pogut baixar
en diferents èpoques de l'any,
que es veu tota la terra marrón,
que es veu un delta,
una gran planúria
tota de color marró.
Llavors,
això és perquè
és l'etapa aquella
en què comentàvem
que es deixa oxigen a la terra
des del novembre.
Llavors,
a finals d'abril
el que es fa ara
és que se sembra
tupidament
el planter.
Això que diem,
se va semblant
tota dins d'unes finques
molt concretes,
de manera que
fins que les plantes
no s'han una miqueta grans
a finals de maig
o principis de juny,
no es tornen a fer
ja el planter definitiu.
S'arrenquen,
mata a mata
i es van trasplantant.
Això és el que seria
la plantada.
Llavors,
aquestes mates,
com que
es replantaven,
no es feien
d'una manera tupida
o allà on neixia la planta
com se feia antigament,
sinó que
se calculaven
una distància
entre una i altra planta
d'uns 30 centímetres.
I a més,
se feien,
per fer-me'ls una idea,
el que es diu
plantada d'au,
que és,
imaginem-nos,
com les paletes
pugen una paret.
Hi ha dos maons
i la fila de dalt,
l'omaó cau
al mig
de dos maons.
No sé si m'explico.
Sí, sí, sí.
Perquè, de manera,
no queden paral·leles ben bé.
Les plantes
sempre queden
com uns passadissos,
de manera que
les herbes allí
són molt fàcils
d'arrencar o de controlar.
I actualment,
que hi ha nervisides selectius
o és molt més fàcil
encara
de controlar-ho.
Perquè el problema
estava en que abans
era molt difícil
separar les males herbes
de les plantes d'arròs.
perquè semblava
en una voleu
i les plantes
creixen
i creixen
on siguen.
Ara,
a partir dels anys 60
es podia controlar millor.
Carme,
ja has comentat
que una pas
imprescindible
és aquesta inundació
de les parcel·les,
la inundació
dels arrossars.
Importantíssim
la funció dels canals
i concretament
esteu de celebració
com deies
del canal de la dreta
en guany
que celebra
el seu aniversari.
Sí, sí,
celebrem 150 anys.
el canal de la net
dreta
es va inaugurar
l'any 1860.
Lo de l'esquerra
és una mica més recent
perquè es va inaugurar
l'any 1911
perquè els primers
experiments
d'enarròs
i les primeres
grans finques
que es van fer
d'arrossar
del delta
van ser
el delta dret.
Com que
l'arròs salvat
era molt productiu,
penseu que abans
de l'arròs
el delta
es produïa boba,
es produïa sisca,
es recollia regalèsia,
es recollia
sosa
per fer lleixiu
o fer sabó,
però clar,
eren
d'alguna manera
recol·leccions
molt menys productives
que el cultiu
de l'arròs
que sí que
era un producte
molt més adinerat.
ràpidament
molta gent
va comprar terres
o es va fer
terres
per posar-les
en cultiu
a l'arròs
i van començar
a inundar-se
grans superfícies
d'aigua.
El problema
en què es va topar
aquesta primera producció
va ser
que com que
estava molt de temps
inundat per l'aigua
i al principi
dels canals
la gent pensava
que era
l'aigua
i l'arrossal
però sobretot
l'arrossal
el que portava
l'opaludisme.
Com sabeu
el delta
va ser durant segles
una zona
endèmica
de peludisme
a les febres
pelúdiques.
Com que
sempre hi havia aigua
sempre hi havia mosquits
i sempre es transmetia
la malaltia.
En principi
al segle XIX
i a principis
del segle XX
això no s'atribuïa
al mosquit
que és el que realment
és l'aliment
que fa la contaminació
el que
fa que tu
embalatisques
sinó que s'atribuïa
directament
a l'arròs
aquell arròs
i l'aigua
que inundava els camps
que per tant
estava una mica
més estàtica
que l'aigua corrent
del riu
era la que provocava
directament
l'opaludisme
la que infectava
la gent.
Llavors això
va fer que
durant moltes dècades
s'autoricés
o no s'autoricés
l'ocultiu
de l'arròs
finalment
l'estat
l'administració
de l'estat
va autoritzar
l'ocultiu
de l'arròs
a tot lo delta
el 1868
la nova cesta
en aquelles èpoques
que es va donar
la concessió
dels canals
per regar
per això
estem
ara celebrant
això
el 150 aniversari
l'obra del canal
és molt antiga
perquè la canalització
de l'Ebre
és un projecte
antic i medieval
però no es va poder
portar a terme
per qüestions tècniques
fins al segle XIX
i no es va autoritzar
per regar
aquesta aigua
que en principi
s'utilitzava només
per navegar
els canals del delta
la gent que té
ocasió ara
de visitar-nos
o de
i conèixer-ho
lo que ara
són canalitzacions
grans canalitzacions
per regar
en principi
estaven pensades
només
com a canalitzacions
per navegar
quan
tot això
que estem comentant
de l'arròs
va ser un cultiu
que va anar més
i això
ja veure que era un cultiu
amb molt de rendiment econòmic
aquesta aigua
de navegar
aquestes canalitzacions
que s'havien construït
per navegar
se va veure
que també es podien utilitzar
per tant
també hi havia un guany
per regar
llavors
com que la navegació
de l'Ebre
va anar menys
en l'arribada
del ferrocarril
i en
quan va començar
el transport
per carretera
tot això
va anar
descendint
la navegació
pel riu
llavors
gairebé
la real companyia
que tenia
l'autorització
per
fer aquestes obres
per navegar
va veure també
una major sortida
que fos
no tant
per navegar
com per regar
suposo
que tot això
que ens expliques
Déu-n'hi-do
la cosa és que sabeu
al museu
mare de Déu
tot això
és una mica complicat
no, no
no, no
s'entén perfectament
s'entén molt bé
passa que hem saltat
d'un tema a l'altre
dic jo que tot això
deu tenir una representació
també en el museu
del Montsià
d'alguna manera
deu quedar reflectida
tota aquesta història
dels canals
ara hi haurà
una exposició
temporal
per explicar una mica
tot això
d'estes 150 anys
de Canal Desió
el que ha representat
el canal
per la transformació
del Delta
en estes 150 anys
però és una exposició temporal
que encara no tenim inaugurada
en la que estem treballant
estem a l'espera
el tema del disseny
i això
i el museu
el que tenim ara
és la sala permanent
de l'arròs
on expliquem
quina ha sigut
una mica
la història
en imatges
i en totes les eines
que s'han vingut utilitzant
el cultiu tradicional
aquest que comentàvem
que es va donar
fins als anys 60
llavors
m'aprofito una mica
per convidar tothom
a que vingui a visitar-nos
i a conèixer
aquest procés tradicional
aquí al museu
les eines
i les imatges
de com
la gent d'aquí
del Delta
tirava endavant
tot aquest procés
complicat
que representa
l'arròs
i a més
podem aprofitar
a les festes
podem ajuntar
les dues coses
no Carme
podem venir
per festes
i a l'hora visitar
quan són les festes
diguem les dates
Sí, mira
l'1 de juny
i l'1 de juny
l'1 de juny
l'1 de juny
i l'1 de juny
es fan des de la plantada
a Deltebre
i a Sant Jaume d'en Veja
o sigui
la part que regaria
el canal de l'esquerra
i la part que regaria
el canal de la dreta
llavors
al juliol
hi ha
una festa
que es reprodueix
com se virbava
o sigui
com se treuen
les males herbes
allò que s'ha plantat
al juny
al mes de juliol
t'ho reprodueix
per una inventària
i en les tècniques tradicionals
com virbava
en la gent
o sigui
contraïen les males herbes
i llavors
al mes de setembre
el dia 9
i el dia 16 de setembre
es fan les festes
del cegar
és a dir
se cega l'arròs
tal com es feia també
doncs això
al segle XIX
i a principis
del segle XX
molt bé
doncs ja ens ho apuntem
al calendari
a l'agenda
Carme Queral
conservadora
del Museu del Montsià
moltíssimes gràcies
que ens has fet una explicació
a mi m'agrada
agafar ganes
de plantar arròs
ja directament
doncs vinga
a partir de l'1 de juny
ja mos hi podem posar
gràcies Carme
una abraçada
a vosaltres
molt agraïda