Falten uns 10 minuts perquè siguin les 7 del vespre.
Seguim endavant i continuem situats a la Sala Trono.
Si fa un momentet parlàvem amb el Gustavo Lesgar
sobre la peça de dansa que ha d'arribar a aquesta mateixa nit a la Trono,
això no para i demà toca teatre.
Rudi Gore o la nesaga maleïda o maleada, de Gilbert i Sullivan.
El Joan Negrier és el programador de la Sala Trono.
Joan, bona tarda.
Hola, què tal, Núñez, com esteu?
Bé, mira, la semela que ve ja tenim pensat que parlarem amb el director
tranquil·lament sobre aquesta obra, ja que es repetiu a dos divendres.
Però avui volíem almenys que ens fessis una pinzelladeta del que anirà l'obra,
bé, per tenir la primera referència, no?
Home, i tant que sí.
És una comèdia, continuem comèdies.
És una comèdia musical.
És la primera comèdia musical que arriba a la Sala Trono
amb totes les de la llei,
perquè és un espectacle d'en Gilbert i Sullivan,
que són els autors de Mikado, del Dagon Llegó, que tothom recordarà,
és a dir, un text de qualitat,
sis actors en escena,
cantants de primeríssima qualitat,
amb un piano de paret preciós que està també en escena
i amb música en directe, amb un pianista, evidentment.
Ah.
I la direcció és el Joan Maria Segura,
és un director jove, però amb moltíssim talent,
com sempre apostem a la Sala Trono per aquest tipus d'artistes, no?
I, bueno, el de sempre,
que no sabem com ens hi encabirem a la Sala Trono,
però allà hi serem.
Sí, de fet, és la primera vegada que dius,
que ens vas comentar, ostres,
és que realment amb aquesta obra tindrem potser algun problema d'espai.
Sí, no, però com sempre,
perquè ells, evidentment, quan ho munten,
ho munten en un espai més gran,
però com que vam veure la sala,
vam veure l'esperit i el que havia vingut,
i el que hi fem,
i jo, no, no, doncs, evidentment,
adaptem l'espectacle i venim a la Sala Trono
perquè és l'espai, bueno, ideal
i que tothom ens l'ha recomanat
i per això venen, vaja.
Bueno, una comèdia,
una peça de teatre musical,
que canten molt.
Canten molt, sí, sí.
Molt, eh?
Que la gent vagi preparada.
Sí, sí, canten molt,
però canten unes cançons molt maques
i, a vegades, molt divertides.
Quina tonalitat té el que és la música,
aquestes cançons?
Té un punt líric, té un punt més popular?
Perquè ens fem una idea a què es podria semblar.
Sí, el que podrien...
Bueno, clar, tota la gent que ha vist el Mikado
podrà relacionar.
És aquest tipus de música,
evidentment, la majoria són cantants lírics,
però amb un registre líric,
però, com dir-te,
intenten fer un estil, doncs, més...
No pop, però sí més jazzero, no?
És a dir, ho rebaixen amb aquestes veus líriques
i aquesta barreja de jazz,
clar, surt un...
El resultat és, doncs, espectacular, vaja.
Quin seria l'argument, Joan?
L'argument, doncs, és això.
És el...
Rodigore, que és un...
un varó
que té un germà
que, en principi,
no sap que el té.
Abans va caminant per aquí
i es troba amb un noi,
es fan amics,
i al final descobreix, doncs,
que realment són germans
i que el varó de Rodigore
no és ell,
sinó que és el seu germà.
Vale.
Home, una història d'aquestes clàssiques,
escolta, això és el que anomeneu
la comèdia de l'arte, o no?
No té res a veure?
No, no, no té res a veure, eh?
Val.
No, no, podríem dir-ho una miqueta així
per l'estètica que han proposat
en aquest muntatge,
que seria una comèdia de l'arte,
però no, no té res a veure.
No confondre.
No, no.
Val.
Una comèdia, en tot cas,
que això entra molt bé,
dirigida a tots els públics?
A tots els públics, absolutament.
Aquesta sí que és per grans, petits,
i més grans i més petits encara.
Home, és que sembla que té un argument
d'aquests,
com ens has explicat,
un argument clàssic de compte,
d'història d'aquelles de tota la vida.
Exactament, exactament.
És una història que tothom entendrà
i que, a més a més,
és, doncs, això,
molt gratificant i molt agraïda
per qualsevol tipus de públic,
perquè els nens disfruten molt
amb la música i l'espectacle visual,
perquè, almenys, és espectacular,
i la gent gran, evidentment,
amb l'argument i amb la interpretació
dels actors, que és molt bona.
Doncs aprofiteu,
perquè, a més,
tindrem música de piano en directe
a la sala de Trono, eh?
Que això...
És un luxe, vaja,
és un luxe,
amb una sala tan petita.
Vaja.
Joan Negria,
la setmana que ve ja parlarem
amb el director,
amb la Joan Maria Segura.
Si tot va bé,
de moment ja convidem
que tothom vagi aquest divendres
a veure Rudi Góre
o la nesa Gamaleida,
de Gilbert i Sullivan.
Joan,
moltes gràcies
i, en fi,
ens retrobem.
Una abraçada.
Adéu, adéu.