Música
Tornem a donar la benvinguda a un dimecres més al Manel Magí i al Jardí Ximeno.
Nois, bona tarda.
Molt bona tarda, una mica refredats.
Expliqueu ara tot el que hem d'explicar, el que no es veu, el que els oients no veuen.
Primer, el Manel deia que el nostre primer programa de ràdio, on està?
Alfa Centauro, ja no.
A l'estella més propera, com a mínim.
Sí, perquè les zones viatgen, no?
Viatgen per l'espai, a velocitat de la llum, suposo que deuen estar ja molt lluny.
Però si hi ha un consell de l'audiovisual a nivell espaial, jo crec que ja l'han censurat.
No, home, no.
No, no, que les zones viatgen lliures per l'espai.
A mi m'agradaria rebre una postal d'una ona nostra que hagués sobrepassat Saturn, per exemple, o a saber què.
Per altra banda, notareu que avui el Manel no porta un nas de pallasso, com fa uns programes,
però el que no notareu és que està supergraciós.
Té un ull de bellut, un ull superinflat, d'aquells que li poseguis un bistec congelat al damunt.
Hola, graciós, graciós.
En realitat és maquillatge.
En la realitat supera l'afecció.
En fi, no explicarem les causes, però que sàpiga tothom que és una mà pacífic i no té res a veure amb cap barall.
No, no té res a veure amb violència.
O sigui, si veieu un xic que parla amb accent de Terres de l'Ebre amb un ull de bellut és l'Omanel, la nostra Manel.
Si no ho digues molt fort, que ara la gent me pararà.
Te pararà pel carrer.
I per altra banda, el que sí que notarà ve és que el Jordi portarà un constipat, un tan casso, allà que es diu.
Sí, potser tinc més veu de ràdio.
Bueno, jo no seria un optimista.
La ràdio de veu és ràdio de constipat?
Sí, potser sí, no ho sé.
És més sensual, però.
Escolta, el que sí que és veritat és que segurament a hores d'ara ja ens ho has encomanat a tots dos.
Tinc veu de trucar.
No, és impossible, perquè jo sempre estic constipat.
O sigui, que aprengaré jo?
Sí, possiblement.
Val, ja us ho diré.
És l'aliança del No en Vinguis amb Històries contra...
Contra la Núria.
Contra la Núria.
Benvinguts al No en Vinguis amb Històries, al programa de divulgació històrica que a Tarragona Ràdio es mereix.
No en Vinguis amb Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana, com és habitual, la nostra efemèride,
en aquest cas centrada en el Concili de Trento, l'inici del Concili de Trento, tal dia com avui, de l'any 1545.
També tindrem les seccions habituals del monogràfic, el nostre breu monogràfic sobre la història de la bicicleta.
Avui ens fiquem sobre dues rodes i a suar muntanya cap amunt.
Seguirem amb avui fa 100 anys a la ciutat de Tarragona,
en concret, també un 12 de desembre de l'any 1907.
Què deia el diari de Tarragona?
Les curiositats, que avui anirem bastant centrades sobre també un altre invent,
en aquest cas les ulleres.
I avui no farem una frase qualsevol, que per cert, no ve a l'alçada que estic anunciant,
sinó ve després de l'efeméride, no farem una frase qualsevol,
sinó tot un seguit de frases...
Qualsevols.
Qualsevols, sí, però no qualsevols.
Frases dites per personatges més o menys cèlebres abans de morir.
Afemèrides.
1545. Comença el Concilio de Trento.
Doncs sí, era el tercer domenatge d'Advent i,
després de diversos endarreriments,
s'iniciava un dels concilis més importants per a l'Església Catòlica.
Un dels principals promotors del concili va ser l'emperador Carlos,
Carlos V d'Alemanya I d'Espanya,
amb la finalitat de portar a terme una jugada teològica
contra els prínceps protestants de l'imperi que li buscaven els pisicolles.
El papa Pau III intentava resoldre tres grans problemes
que se li plantejaven a la cristiandat.
Acabar les lluites religioses,
recordem que feia poques dècades que s'havia escindit
tot el protestantisme al nord d'Europa,
amb Calvino i Lutero.
A més a més, també...
Has dit Calvino?
Calvino?
Calvino, perdó.
Calvino era...
Sonava brasilè, no?
Brasilè del Barça.
Calvino.
Calvino era...
Va ser director de televisió espanyola?
Sí, no ho sé.
Sí, potser sí.
Calvino, perdó.
Calví.
Calví, vale.
I Martí Lutero.
I què més?
Com dic, acabar les lluites religioses,
era el que pretenia este concili,
emprendre una reforma general de l'Església
i alliberar els cristians de l'opressió musulmana.
Recordem que l'imperi turc estava al seu moment més àlgid.
Amb Trento s'inicia la nominada contra la reforma de l'Església,
on s'unifica la litúrgia,
se reforça la doctrina, etc.
En definitiva, el que es volia fer era
fer un front comú i fort davant de l'amenaça protestant.
El concili va tenir tres fases
i va acabar definitivament el 4 de desembre de 1563.
Jordi Ximeno, fes el favor de no embucar-te davant del micròfon.
I de no embucar-te a la mànica.
Fes el favor de tanca el micro.
Una frase qualsevol, o moltes frases qualsevols.
Moltes frases qualsevols.
A veure, us dono tota una sèrie de personatges, no mireu.
Primer, John Lennon, després Manolette,
després Will Whitman, Goethe,
Oscar Wilde, Pancho Villa i Marx.
A veure, qui va dir, per exemple,
Merda.
Això són frases, perdona, posem en context.
Són frases que van dir aquests personatges famosos abans de morir.
John Lennon.
No.
No va tenir temps.
Doncs bé, us ajudo.
Whitman.
Val.
Molt bé, anem per una fase.
Per una fase.
Walt Whitman, l'escriptor nord-americà.
Aquesta és fàcil.
M'han tocat.
John Lennon.
John Lennon.
Diuen que va ser la seva darrera frase, abans de morir.
Amb la de lletres de cançons boniques que havia escrit, pobre.
M'han tocat i després va dir cabron de merda, però això ja...
Ja ho van totxar.
Era políticament incorrecte.
incorrecte.
Que disgusto le voy a dar a mi madre.
Oscar Wall.
No.
Ah, jo també ho havia pensat.
Aquest era.
Pancho Villa?
No, Manolete.
Manolete.
Que disgusto le voy a dar a mi madre.
Va dir Manolete abans de morir.
Llum, més llum.
Llum, més llum.
Va, ho va dir algú del nord.
Algú de la Fexa no podia ser.
Algú que jo pronuncio molt malament.
El Guete.
Guete va dir això.
Guete, sí, el Guete.
Llum, més llum.
Sí, sí.
O sigui, que estava quedant a les fosques.
Sí.
Per exemple, qui va dir, escrigui vostè que he dit alguna cosa.
Oscar Wall.
No.
Pancho Villa.
Pancho Villa, que literari.
Sí, Pancho Villa, un periodista després de ser ferit mortalment en un atemptat.
I Oscar Wall, per exemple, va dir, moro com he viscut, per damunt de les meves possibilitats,
i la que més m'agrada a mi, de Marx, dirigint-se a Engels, després que aquest li preguntés
si volia dir alguna cosa abans de morir, Marx va dir, fora, desapareix de la meva vista,
les últimes paraules són una cosa de tontos que no han dit el suficient mentre vivien.
Això ho veient Marx de veritat?
Això ho diuen.
És molt millor.
Està bé.
Jo en tinc una.
Ara m'hi he fet pensar.
Marlena Dietrich.
Això m'ho van explicar la Marlena Dietrich, estupenda.
va venir al capellà per si volia confessar-se i tal, i ella li va dir, diu, no, no tinc
res a dir-li a vostè perquè estic a punt de trobar-me amb el seu superior.
Molt bona.
No em vinguis amb històries, el monogràfic.
Avui he preparat un monogràfic a l'Omanel, una mica a mida, també, eh?
Ah, sí.
A veure, jo en què vinc aquí a l'estudi?
És veritat.
L'Omanel ve amb bicicleta.
Clar.
Sigui es lliburn o sigui estiu, plogui.
Jo crec que és l'únic que la parca aquí dalt, no?
Sí, la puja, a més la puja aquí als reestudis.
Sí, que si me la manguessin ja seria...
L'hòstia.
L'hòstia.
Així que has fet un monogràfic sobre l'història de la bici.
Sí, una breu, dues pinzelladetes, perquè això que...
Home, aquí a la Reona no és molt freqüent.
Aquí hi hauria que de mirar dues pedalades.
Dues pedalades.
Pedalades.
Doncs bé, la història de la bicicleta se veu que és molt antiga,
perquè això de les rodes fa molt de temps que funciona,
el que passa és que bicicletes com les que tenim avui en dia
tampoc fa tant.
Hi ha alguna referència, imagineu-vos, a l'antic Egipte,
a l'antiga civilització de Xina o a l'Índia,
que hi ha dibuixos que ens parlen d'artefactes en dues rodes
i una fusta a dalt.
I a pedal.
No.
Ah.
Això de pedal.
Prepara't.
Va haver-hi un geni que ho va intuir, però va tardar molt.
Perquè ara fem un salt d'aquest antic Egipte, de Xina i tal,
d'aquestes, sembla ser, primeres idees que havien d'un artefacte similar
a la bicicleta,
fins al segle XV, en el senyor Leonardo da Vinci,
que com que sabeu va ser un gran inventor,
un home que va dissenyar moltes coses,
el que passa és que la majoria no les va portar a la pràctica.
Doncs bé, hi ha un apartat de la seva obra,
El Còdex Atlànticus,
una obra que va escriure Leonardo da Vinci
aproximadament cap a l'any 1490,
on hi apareix un dibuix d'una bicicleta.
Ah, però, a més, molt identificable,
una bicicleta amb pedals i molt semblant a les d'avui en dia.
Bé, no semblant, però vaja, aquesta és l'estructura de bicicleta.
Clar, perquè encara que tu pogués dir,
quina cosa més senzilla, no?
Mous els pedals, hi ha una cadena que fa moure una roda dentada
i fa anar la roda.
Això va costar molt de trobar.
Leonardo ja ho havia intuït.
Però és com anaven les bicicletes?
A impulsió anaven les bicicletes com un patinet?
Abans com anaven les bicicletes?
Ara ho veuràs.
Aquest home, quan fa monogràfic, és com un misteri tot.
Mira, fem un salt,
el de Leonardo es va quedar això en un dibuixet, en un llibre, res més,
i arribem a la segona part del segle XVI.
L'any 1690, un francès,
el conde Met de Sibrac,
va inventar l'anomenat Selífer,
que era un vestidor de fusta,
o sigui, una fusta en dues rodes
i un cap de lleó.
No tenia ni direcció
i endivina com se propulsava
en els peus.
Un patinet?
Un patinet.
D'aquests de les crios que estan tan de moda,
però sense direcció, dius?
Sense direcció.
Ah, doncs com un monopatí.
Sí, exacte.
Un monopatí, però en dues rodes i més gran,
que podies anar sentat damunt.
O sigui, suposem que de costa avall
devia anar molt bé,
de pujar, de no tant.
Doncs, este Selífer
va anar perdonant la idea aquesta
al llarg del segle XVIII,
arribem al segle XIX,
un segle en el qual la ciència evoluciona bastant
i comencen a haver-hi molts descobriments.
I l'any 1816, atenció,
un noble alemany dissenya el primer vehicle
de les dues rodes amb dispositiu de direcció.
Diràs, quina tonteria, no?
L'omanillar.
Bueno, clar, no, està bé.
No és cap tonteria.
No, no.
Qui era aquest senyor?
Este senyor...
Un obrer alemany.
Un noble, un obrer.
Un noble, perdona, sí.
No crec que tingués gaire temps.
Ah, però jo, m'estranyat.
Un noble, que segurament tenia molt de temps,
i va crear este manillar
que pivotava sobre el quadre, no?
O sigui, i permetia controlar la direcció.
Continuava funcionant en els peus.
Això sí, l'home no va passar de la direcció.
En esta màquina se la va anomenar la Draisiana.
Tot i que no he trobat el nom d'este noble,
suposo que se devia dir Draiser,
i d'aquí va vindre el nom de Draisiana,
el nom en què es coneix aquesta bicicleta.
Fem un altre petit salt,
i a l'any 1839 trobem un ferrer d'Escòcia,
el senyor Kirkpatrick McMillan,
que per primera vegada s'ocupa
de la propulsió de la bicicleta.
i va añadir unes palanques
que anaven enganxades a la roda d'atràs
i que accionant un...
no eren ben bé pedals,
però feies ja funcionar la roda
a través del moviment dels peus.
Ah, però això ja estava dibuixat,
recordem-ho, la de Leonardo da Vinci.
La de Leonardo eren pedals,
que això aquí encara no eren pedals.
Aquí encara no.
No, o sigui, ningú va trobar aquest esbós
del Leonardo da Vinci.
Ningú, perquè s'ho haguessin més,
que s'ha dit, ah, cal i qua.
Doncs no, aquella bicicleta del senyor McMillan
funcionava així, es podia propulsar,
però era un mecanisme d'unes palanques.
Jo suposo que era una espècie...
Les màquines de tren a vapor, recordeu?
Sí.
Que tenien aquells travesses que feien a les rodes?
Sí, sí, sí.
No sé si ho recordeu.
Doncs tenia que ser una cosa així.
I va fer algun viatge important, aquest senyor, o...?
Doncs sí, diràs, una bici tan...
Si és que es podia dir bici, tan cutre.
Va fer un viatge d'anada i tornada
a Glasgow de 226 quilòmetres.
I inclús va fer un tram
que el va fer a una velocitat mitjana
de 13 quilòmetres per hora,
que no està gens malament.
No està malament, per la...
Ho dic jo perquè vaig a treballar en bici
i 13 quilòmetres per hora, home.
És un regnet, bo.
Això, estem a principis, mitjans del segle XIX.
Sí, que tens que tenir en compte
que les carreteres tampoc eren cap mena vella.
I les bicicletes tampoc.
Doncs bé, uns anys després, l'any 1861,
Ernest Michó va decidir dotar
d'uns pedals a la roda davantera
d'una vella bicicleta traïciana,
d'aquelles que havia inventat aquell senyor alemany.
Els pedals anaven enganxats directament
al centre de la roda, no hi havia cadena.
I en el seu moviment feien a la roda.
I llavors ja sí que és la primera vegada
que s'incorporen els pedals,
amb el moviment aquest que entenem nosaltres, de pedal.
Sí, però només a la roda davantera.
Són aquelles bicicletes gegants,
amb una roda davantera gegant.
I aquesta s'ha assegut amunt de la primera roda, no?
Sí, perquè van evolucionant.
Molt bé, les de circ.
Sí, aquelles antigues,
els pedalsípedes, que són una roda gegant,
no aquelles que són una roda sola.
No, no, no, són dos.
Són dos, una gegant molt gran,
que és veritat, qui va assegut va assegut
al damunt de la roda.
Hi ha una alçada considerable.
Aquesta és una altra.
Acabes de dir, els pedalsípedes no eren bicicletes,
per l'època eren pedalsípedos.
Eren pedalsípedes, sí.
A la premsa de l'època,
surt així, carreres de velocípedos.
Doncs bé, el que passa és que
el primer invent que havia fet el senyor Michó,
la Micholina, li van dir,
no era tan exagerat la roda primera de la segona.
Era més gran la primera, la roda de davant,
però no era gaire exagerat.
Doncs sí.
El que passa és que
això també va tindre un problema al principi,
que és que li costava molt
mantenir l'equilibri i pedalejar.
Abans no va descobrir
que havia d'agafar una mica de velocitat i tal.
Sabeu que va costar?
Sí.
Va costar.
Pot semblar fàcil, però...
Va acabar amb algun ull morat, per exemple.
No ho diràs pel meu ull morat.
No, no, no.
És que el Manel ho ha experimentat tot això.
Ho vaig a preparar amb el monó.
A més, ho tinc d'humorat.
Mira, Jordi,
és que m'han dit que em sembla un faró egipci.
Una miqueta sí.
Si et poses de perfil que no me sento que tu.
O potser el perroquet d'un faró egipci.
Ai.
Bé, podeu continuar?
Sí.
Ara jo ja havia pillat el ritme.
Doncs el senyor Michó
se'l reconeix com el precursor directe
de la bicicleta moderna.
Però van fer falta
uns quants invents més
que es van anar introduint
a la bicicleta.
Com ha dit molt bé Jordi,
aquestes michelines van anar evolucionant.
cap a aquests velocípedes
d'una roda gegant
que arribava a fer
inclús a vegades
uns 3 metres de diàmetre.
No, perdó.
1,2, no.
3 metres.
3,14 metres de diàmetre.
O sigui, unes rodes enormes.
3 metres és molt.
Sí.
i pujar a sobre
era molt difícil.
Clar, i com t'impulses.
Com et dones aquest primer impulses?
Jo recordo que ho he vist
una vegada
com pujava un home
a una d'aquestes bicicletes
i era un exercici
de malabarisme.
D'equilibri.
D'equilibri.
Clar.
I si caies...
Si un jugador
de l'any de A
fa dos metres i molt
o i poc,
imagina tres metres.
Doncs sí.
Mira, per exemple,
altres invents
o altres aportacions
que van fent la tècnica
al desenvolupament
d'aquest aparell.
L'any 1869
a Gran Bretanya
es va introduir
pneumàtics de goma
massissa
muntats
sobre l'acer
perquè les primeres
michelines
tenien la roda de ferro
o d'acer, no?
I és esta
de l'any 1869
la que es presenta
per primera vegada
amb el nom
de bicicleta.
Tot i que,
com diu Jordi,
fins a finals del segle XIX
o principis del segle XX
a la premsa
que tu mires
de l'època
i tal apareix
un nom de Velocipe.
L'any 1873
un altre inventor anglès
James Starley
va introduir
la primera màquina
que tenia
la primera bicicleta
que tenia
totes les característiques
d'esta que hem comentat
de la Velocipe
de les rodes grans,
d'aquestes grans rodes.
Era l'evolució
de la micholina.
I us preguntareu
i aquesta gent
ja podia fer coses
en aquestes bicicletes
tan cutres que tenia.
No, és el que m'hi preguntava
a qui en feia la dictada
si inventava tot això,
per què s'utilitzaven?
S'utilitzava
com a lleure,
no tenia lúdia,
tenia una finalitat lúdica.
I un bon exemple
és que el 7 de gener
de l'any 1887
un nord-americà,
no podia ser d'altre país,
Thomas Stevens
va realitzar
el primer viatge
amb bicicleta
al rededor del món.
Això que a vegades
ho ens diuen ara,
fonament o tal.
amb una bici d'aquestes
més semblant
al velocipat,
diguéssim.
Sí.
No tant.
I aquí encara
no estaríem parlant
de corretges, eh?
Els pedals
van lligats a la roda
directament.
Els pedals,
sí,
aquí sí.
I a més a més,
en aquestes bicis tan primitives,
també va néixer
oficialment,
el 31 de maig
de l'any 1889,
el ciclisme de competició.
De quin any?
1889,
quan els germans Olivier,
que eren uns associats
de la fàbrica
del senyor Michó,
van organitzar
una carrera
al parc
de Saint-Claude de París,
en una distància
de 1.200 metres,
en la qual van prendre part
set ciclistes.
La primera carrera
que s'ha fet
a la història
d'aquestos nous artefactes,
les bicicletes.
Uns anys més tard,
ja crec que va ser
l'any 1903,
bé,
ja ho trobaré més avants,
apareixeria ja el tour,
que seria
la primera volta
organitzada.
Però imagineu-vos
la primera
cursa
de 1.200 metres,
molt poqueta cosa,
però bé,
així va començar
el ciclisme competitiu.
Suposo que encara
no es d'opaven
en aquella època.
Després
van anar
introduint-se
noves millores,
com unes coixinets
de voles
o el pneumàtic d'aire,
que va ser introduït
l'any 1888
per un senyor
anomenat Dunlop,
potser ho sona
de pilotes,
marca de pilotes,
i tal.
I de pneumàtics.
Sí,
el senyor John Boyd Dunlop
va concebir
els pneumàtics
actuals,
que en una càmera
interior d'aire,
en cas de pinxar,
es pot canviar
i continua circulant.
Doncs bé,
cap a la dècada
dels 80,
de 1880,
apareix ja
la nominada
màquina segura
o baixa,
en contraposició
als grans velocípedes,
a les...
de rodes
de 3 metres.
De rodes
tan altes,
tan descomunals,
no?
Que són unes bicicletes
en què les rodes
ja estan molt més
equilibrades
i que aquí
ja incorporen
els pedals
i la cadena
de transmissió.
I la cadena.
És gràcies a la cadena
que suposo que,
clar,
que ja es poden
equilibrar les rodes.
Sí.
Ja no cal que tot
depengui d'una sola.
Exacte,
que és un gran invent.
I a partir d'aquí,
doncs,
es van fent
noves millores
i sobretot en...
Però estaríem parlant
que la bicicleta,
allò,
més o menys
com avui la coneixem,
amb els mínims
que ha de tenir,
és del 1800...
1880,
per ahir.
Sí,
a la década
dels 80
del segle XIX,
uns 120 anys,
com dic.
Com dic,
han anat millorant
moltes coses,
han anat millorant
sobretot materials
i actualment
continuen sortint
les fijades
que vulguis,
però
el que és
la idea bàsica
estava forjada
ja,
a finals del segle XX.
Als anys 70,
per exemple,
es comencen a utilitzar
les anomenades
mountain bikes.
En 70,
però...
Del segle XX,
eh?
Del segle XX.
Del segle XX,
quan,
doncs,
una sèrie
de corredors
nord-americans
van...
Volen gaudir
de la natura...
Exacte,
i agafen bicis
de cross
que hi havia,
de roda més prima,
li enlleixen
unes rodes
més dobles
i d'aquí
naixen
les BTTs
o les mountain bikes
que tan habituals
són actualment.
i com alguna curiositat,
per exemple,
dir-vos que...
Sabeu que...
En quina velocitat
ha arribat a anar
un ciclista?
De màxima?
Màxima.
Però per lliure
o per baladrom?
No, no, no.
Ell sol.
O sigui,
en una baixada.
Quant diries?
Jordi,
va mullat,
digues alguna cosa.
200 km h.
una miqueta més.
245,08 km per hora.
La velocitat màxima.
Jo a vegades vaig a 50,
ja m'assusto,
imagina't.
A gairebé 250 per hora.
No sabem si va sortir viu o no
el senyor,
però va marcar...
No ho he vist mai,
que es tiren a vegades
des de muntanyes.
Sí,
la caiguda,
sí.
Caiguda lliure,
no,
descens lliure.
Sí, sí.
I res més,
recomanar a la gent
que vagi amb bicicleta,
perquè
s'ha...
I tothom diu el mateix
aquí a Tarragona,
tothom diu el mateix,
és que hi ha costes,
no?
Hi ha costes
en algunes parts de la ciutat,
però en altres no.
Jo crec que ens queda molt
encara per arribar
al nivell durs
de la bicicleta
que tenen alguns països europeus.
Algunes ciutats europeus.
A Barcelona,
per exemple,
hi ha un...
S'utilitza més,
també la ciutat potser
està més preparada.
Aquí faltaria potser,
el típic carril bici
que sempre es demana, no?
Sí, no?
I que no n'hi ha...
I una mica de respecte
també del trànsit
de cara al ciclista.
Però...
Bueno, jo fa dos anys
que vaig i no me n'ha atropellat
encara toco fusta.
Toca fusta, home,
per favor.
Toca fusta,
Déu-n'hi-do.
I ja per acabar dir-vos
que actualment
hi ha en el món
uns 800 milions
de bicicletes,
la major part de la Xina,
que és el major productor
de bicicletes.
Cantitat que duplica
el número de cotxes.
O sigui que...
Ja que hi ha tant
de canvi climàtic
i tantes històries...
Sí.
Oi, ara no em parlis
del canvi climàtic, eh?
Perquè això ja és...
Una altra història.
No en vinguis
amb històries, curiositats.
I parlem ara
d'un altre inventor.
En aquest cas,
d'Alessandro de l'Espina,
que era un frare
de la ciutat de Pisa,
al qual se li atribueix
la invenció
de les ulleres
a finals del segle XIII.
Aquestos
roidi d'ogli,
és a dir,
discos pels ulls,
tan habituals
als nostres dies,
van multiplicar
la vida laboral
dels artesans
que feien
treballs de precisió
ja al segle XIII.
L'èxit de les ulleres
va ser tan condomnent
que durant moltes dècades
el gremi
de Vidrèes
de Venècia
es va enriquir
a base de controlar
la seva fabricació,
és a dir,
el monopoli
d'aquest invent.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Manel.
Avui fa 100 anys
a Tarragona
les lletres
no estaven borroses,
per fin,
perquè ho he tingut
que passar.
Clar,
avui que no he de llegir
jo res,
avui ho tens bé.
Avui ho tinc bé.
I la veritat és que,
no sé,
fa 100 anys
a Tarragona,
després de les grans
catàstrofes riuades
que van haver
i tot a l'octubre,
la premsa venia
avorrida,
suceta,
no?
Almenys el dia
que era dijous,
els dijous de fa 100 anys
eren avorrits.
Sí.
En fi,
portem un parellet
de notícies
quotidianes
d'aquella Tarragona
de fa 100 anys,
d'aquella gent
que gairebé
tots estan calvos
i criem malbes.
I la primera
ens parla del següent.
Diu,
el domingo
por la noche
y en el trayecto
comprendido
desde la calle
Mayor
a la de San Agustín
se extravió
una toquilla
de seda.
La toquilla
és un mocador
petit,
color de rosa.
Se agradecerá
a la persona
la haya encontrado
se sirva
a devolver-la
a esta administración
donde se le gratificará.
Doncs mira,
si algú troba
una toquilla de seda
del carrer Major
doncs ja sap
que l'ha de portar
al diari de Tarragona.
Al diari de Tarragona
que igual
100 anys més tard
però...
Si ho han de gratificar
en tots els interessos
acumulats
igual li han de pagar
uns quants milions d'euros.
Però trobo que
és curiós, no?,
que el diari públic
és una cosa així.
Sí.
Devia tenir molt de valor
per la persona.
Era una altra societat
i hi havia menys gent
i suposo que
sabien omplir les pàlleres
possiblement.
També, també.
I una altra notícia.
Havíem parlat de cinema
i com que sé
que us va fer molta gràcia
els títols
de les pel·lícules
la setmana passada.
Ai, com eren, com eren.
Diablo Fatal.
Sí, Diablo Fatal i tal.
Estes no són tant...
Però bueno...
El que portava la cartellera
avui fa 100 anys, eh?
Sí.
El cinematógrafo
es no verà.
Es diu lo següent.
Amenizando los intermedios
nuestro paisano
el aplaudido
prestidigitador
Señor Canals
esta noche
se exhibirán
en el cinematógrafo
las novedades
las siguientes películas.
Talento desconocido
La fiesta del pueblo
Carrera de bañistas
y El ala del bosque
Talento desconocido
és la teva...
Sí, protagonitada
per vosaltres dos.
Talento desconocido, no.
El nostre talento
és desconocido.
Manuel Magí, dos punts.
La autobiografia.
Talento desconocido.
La fiesta del pueblo
té alguna cosa a veure
amb algun moviment d'esquerres
o per aquesta època?
No, això devia ser
algo folclòric.
folclòric, no?
Sí, i esta carrera de bañistas
doncs pots imaginar...
Tots a córrer
a buscar el tauró de la planxa.
Segurament.
I El ala del bosque
ja devia ser d'estes
més elaborades.
Sí, amb la taires.
Ah, El ala del bosque.
El ala.
No, El ala.
Tu t'havies entès
El ala en el bosque.
No, El ala.
És igual
quan us ho escolto
la majoria de vegades.
Fada.
Fada.
La fada del bosque.
molt bé.
Notícies.
Avui portem un parell de notícies
que estan molt bé.
Hi ha vegades que dius
hòstia,
vaya merda de notícies.
Ves què t'explica jo ara,
però a les d'avui
es t'agrada, no?
Avui parlarem
dels primers
icones gais
de la història.
Home, els primers primers
potser no,
però com a mínim
molt farònic.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Resulta que l'any 1964
a l'Egípti
van trobar una tumba
a la necròpolis de Sàcara,
propet de la piràmide
escalonada
del faraó Zoser,
i van trobar
una tumba
normaleta.
Normaleta,
tenia els seus relleus,
les seves pintures
i tal,
i pertenia
a dos senyors
anomenats
Niang-Nom
i Kom-Otep,
que eren peluquers
i encarregats
de la manicura
del faraó
Niuserra
de l'imperi antic.
Per això et deia el Jordi
que t'assemblaves
a un perruquer
d'un faraó egipci.
Per això ho dia,
per això.
Jo no ho entenia.
Que era mala llet.
Doncs bé,
primer,
com que era una tumba comú,
vam dir
ah, són dos germans.
Després vam veure
que no eren germans
i vam dir
és que són molt amics.
Doncs bé,
fa uns anys
se va celebrar
una conferència
a la Universitat de Gales
i diversos experts
van afirmar
que les escenes
en què apareixen
els muros
d'esta tumba
confirmen
que l'homosexualitat
era una conducta
tolerada
a l'antic Egipte.
Surten,
a part de les escenes
típiques
d'ofrendes als déus,
d'ells dos fent
la seva feina
arreglant el faraó,
surten també
doncs
besant-se
i agafant-se.
Què passa?
Que Egipte,
que és un
país àrab,
un país
on l'homosexualitat
sense estar
prohibida legalment,
no està tolerada,
doncs estan fent caldo,
estan dient que no,
de cap manera,
que de cap manera,
que allò no té res a vorenguis,
que eren dues persones amics,
són mostres d'efectuositat.
No ho admeten,
però si això en tot cas
va ser fa molts,
molts, molts, molts anys enrere,
vull dir que una cosa
no treu l'altra.
Ara Egipte és el que és
i pot ser que
abans fos el que fos.
Sí, evidentment,
no té res a vorenguis,
no ho admeten de cap manera.
Els egipcis no eren musulmans,
tampoc,
en aquella època.
No, no,
no, tampoc,
tampoc.
És indiferent.
I sembla,
mira,
una guia,
una noia turista egípcia,
confirma que hi ha homosexuals
estrangers que van
expressament a sac
a vore de la tumba.
I diu el següent,
diu,
fa una setmana
em va costar moltíssim
convencer dos gais australians
que els dos perruquers
no eren gais,
que eren bons amics
i punt.
O sigui,
que ho volen desmentir
perquè, clar,
està mal vist
i s'està convertint
en un centre
de peregrinació
de gais de tot el món
que van a vore de la tumba
com una de les primeres
manifestacions
artístiques
on se plasma
l'homosexualitat.
Quina casualitat
que siguin perruquers,
a més a més.
Sí, no?
Doncs sí.
Bueno, en fi,
coses de fa
4.500 anys
o 5.000.
I després,
una altra notícia.
9.000 anys.
És tant ampli.
O 6.000.
Bueno,
això ja ho fan,
no?
Ja, ja ho sé.
I una altra notícia,
aquesta sí que mos parla
d'un descobriment
que s'ha fet recent
a Herculano.
Coneixeu Herculano?
No.
Ah, està a Pompeia.
Sí, sí,
Herculano.
És una petita ciutat
que estava al costat
de Pompeia,
que també,
a més a més,
a part que Pompeia
va estar enterrada
per cendre,
a Herculano
va caure una
gran esllevissada
de fang bullint
que ho va bullir tot
i es van quedar enterrats
a més 15 metres
de materials.
I apareixen
moltes restes orgàniques.
Doncs bé,
un dels edificis
més importants
que és la Villa dels Papirs,
precisament
s'hi diu dels papirs
perquè va aparèixer
una biblioteca
en papirs de...
Conservats.
Conservats.
Perfecte.
Estaven xamoscats
però s'hi poden llegir.
Que bé.
Doncs bé,
què han trobat
en esta Villa?
Doncs han trobat
les restes
d'un tró
que és el primer
que es troba
de fusta
d'època romana.
Se coneixien trons
per pintura
però
de fusta
la fusta
és un material
que en condicions
normals
se podreix,
no aguanta
i este
és un...
les restes
està tot desmembrat
i en part carbonitzat
però se'n conserva
una bona part
en escenes
que mostren
a una
a una deitat
anomenada
Atis,
deitat
deitat
vinculada
al cicle de la vida
de la mort
i de renaixer,
no?
i
tenia aquesta importància
per això
perquè és el primer
que es troba
ben conservat.
I avui
el senyor Manel
ens parla
del següent llibre.
La indústria de guerra
a Catalunya
1936-1939.
Qui signa l'obra?
Josep Terradelles.
Qui la publica?
Pagès editors.
Quantes pàgines?
206.
I quin preu?
14 euros.
Us ho recomano
de veritat
aquest llibre
perquè pel preu
val la pena
i són...
No el recomanis
pel preu,
Manel?
A vegades
t'hi podré dir
no,
és que és un llibre
que val 800 euros
i d'home,
està molt bé
però
fes-ho buscar a la biblioteca.
No,
la veritat
és que és un llibre
que està molt bé
perquè són documents
que fins al dia d'avui
havien estat inèdits
de Josep Terradelles.
Josep Terradelles
va ser conseller
durant el govern
de la Generalitat
durant la Guerra Civil
i era,
tocava de primera mà
tot el tema de la
reindustrialització
o girar la indústria
cap a Catalunya
cap a la indústria
de guerra.
Reconversió.
Molt bé,
gràcies Jordi.
Perquè a Catalunya
no hi havia
ni cap indústria
tant metal·lúrgica
com química
que es dediqués
a la guerra
llavors va haver-hi un...
A la guerra
volia fabricació
d'armament
de productes
explosius
etcètera.
Va haver tot un canvi
molt ràpid
a partir de l'any 36
a partir de la feixa
de l'edat
en què comença
la guerra
i aquí podeu trobar
doncs
tota la documentació
que va poder salvar
Josep Terradellas
juntament amb
unes 230 imatges
inèdites
també de la guerra
i podeu trobar
doncs
des de
com se va organitzar
tota aquesta indústria
la producció
que va haver-hi
els problemes
que van tindre
tot explicat
doncs
això d'un testimoni
de primera mà
com va ser
Josep Terradellas.
la indústria
de guerra
a Catalunya
1936-1939
i que podeu trobar
pagès editors.
El rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
Ens veiem
la propera setmana
a
No em vinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio.
Què passarà
la propera setmana?
Que és la darrera setmana
abans de les vacances
de Nadal.
Sí.
Sí?
Teniu plans?
Aneu a fer algun viatge
així històric
important o no?
No t'ho direm.
Ja us ho preguntaré
la setmana que ve.
Inventeu-vos alguna cosa
que així queda interessant.
Sí,
Arculà.
Igual anem a
Tu amb aquest ull
no pots anar enllò.
Jo puc anar a Egipte.
A Egipte.
A vora de la tumba
dels perroquers del faraó.
També, també.
Ai, senyor.
Tapeu-vos
que no m'agafeu una grip,
vale?
Ja l'apuntem de munt.
També es faltaria això, ja.
Adéu.
Na semana que ve.
minu, agafeu.
Adéu.
A À À À À À Àsов problèmes.
Adéu.
MÀ Lee Wilkins
MÀ Lee Wilkins
MÀ Lee Wilkins
MÀ Lee Wilkins
MÀ Lee Wilkins
MÀ Lee Wilkins
MÀ Lee Wilkins
MÀ Lee Wilkins
Fins demà!