Fins demà!
Aquesta temporada encara més triomfa que aquesta, a mi m'il·luciona i m'ompli de joia i esperança.
Perquè encara hi ha coses...
Sembla el discurs del rei, això.
Encara hi ha coses per explicar d'història?
Sí, i tant.
Pensa que la història es va fent cada dia, no s'acaba mai.
No, i en tres temporades no m'he explicat res de tothom.
I a més, si fa falta, mos ho inventem, no hi ha cap cosa.
Home, no, no, hi ha d'haver rigor.
Avui, ho he de dir, tenim una convidada, un oient que ha vingut a veure quan fem en directe el programa.
Sí, sí, sí.
Bueno, val la pena dir-ho. Carme, bona tarda.
Vol dir una cosa?
Diu que no.
Amb el cap diu que no.
Sí, però si després vols aportar alguna dada interessant i històrica, Carme, ho pots fer, eh?
S'està dormint, ja d'entrada, és que sós un nífer.
Sí, això que no ha començat encara.
Doncs bé, benvinguts al No em vinguis amb històries, al programa de divulgació històrica de Tarragona.
Programa número 33, tercera temporada, programa número 98 de tota la nostra vida.
Gairebé fem l'aniversari.
Quasi 100, eh?
Quasi 100.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana iniciem el programa, com més habitual, amb les efemérides,
protagonitzades pel navegant i cartògraf holandès Willem Barents
i també pel tractat de Gènove entre Anglaterra i els catalans favorables a l'arxiduc Carles d'Òstria.
També tindrem el nostre monogràfic, mira, Casualitats de la vida, una mica desastrós.
I si, a veure, que la gent ho pilli.
Programa número 98 i un programa, un monogràfic desastrós.
A veure si hi ha algú que pilla la pista, la referència...
Ai, que endevinalla, eh?
Oh, que maco, quin gran goig, quina joia, com diu el Manel.
Avui fa 100 anys a Tarragona, el Manel, doncs, com sempre, ens sorprendrà.
Sí, tenim un anunci per a la Núria molt curiós.
D'aquells que...
Sí, per a Pedra Quilos.
Per a Pedra Quilos.
I d'aquells que...
Que m'agraden de glamour.
Sí, de glamour.
També glamour no gaire discurtet, però és curiós.
I dels que patrocinen el No Vinguis a M'Històries.
Però patrocinarà al final del programa, a veure.
Les curiositats, que avui les ficarem al titular,
en nom de la ciència i també de la propietat de la Terra.
I per tancar el programa, després de les notícies i algun fet més,
parlarem del llibre signat per Robin Lane i publicat per Crítica,
amb el títol següent,
El Mundo Clássico, la Hipopeya de Grécia i Roma.
EFEMÈRIDES
1579, la fi de Vilen Barents, a l'Àrtic.
Fixeu-vos en la data, 1579.
No feia ni cent anys que els castellans havien arribat a Amèrica,
però bé, a un continent que no sabien que era un nou continent,
sinó que buscaven les Índies, buscaven un contacte amb la Xina.
Ara, després d'aquesta notació, fixeu-vos en l'EFEMÈRIDES d'avui.
Víctima de l'escorbut i al cap d'un any d'aïllament entre els gels polars,
va morir, a Nova Sembla, l'explorador, navegant i cartògraf holandès Willem Barents.
El govern dels Països Baixos li havia encarregat, l'any 1594,
la recerca d'un pas del nord-est cap a la Xina.
Després d'una primera temptativa, frustrada per la presència d'enormes muralles de Clás,
Barents va descobrir Spitsbergen i l'illa dels Sossos,
però els seus vaixells van quedar bloquejats a l'extrem nord de Nova Sembla.
Des d'allí, el grup d'expedicionaris va intentar arribar al poble més proper, en Canoes.
A Saust i Malal, Barents va morir abans de poder rebre auxili.
Tota una història trista, però el que comentava abans.
Tothom o bona part dels europeus volien contactar amb el comerç de la Xina en aquesta època.
Una cosa com passa avui en dia.
Avui en dia és al revés, que la Xina vol...
Sí, no, i els europeus i el món occidental també amb la Xina.
1705. Durant la Guerra de Successió Espanyola,
es signa el tractat de Gènova entre Anglaterra i els catalans
favorables a l'arxiduc Carles d'Àustria.
Es tractava d'un tractat, malgrat una redundància,
signat a Gènova el 20 de juny de l'any 1705
entre els representants de Catalunya,
Antoni de Peguera, Imerich i Domènech Perera,
i el plenipotenciari de la reina Anna d'Anglaterra,
Midford Crow.
Aquest tractat segella l'aliança de Catalunya amb Anglaterra,
nació que es comprometia a desembarcar tropes
per secundar l'alçament català
a favor del rei arxiduc Carles III,
o en tot cas a fer respecte a les constitucions i les lleis de Catalunya.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Monogràfic en forma buida, endavinalla.
Avui, sí, bé, programa número 98,
parlem del desastre, del desastre del 98,
de la pèrdua colonial de Cuba, Puerto Rico, Filipines.
Demà s'ha perdut en Cuba.
Sí, per part de la metròpolis, en aquest cas Espanya.
L'Espanya de la restauració.
La restauració iniciada l'any 1874
i que un règim d'una monarquia constitucional
en la qual encara hi havia molts esclosos de la vida política,
per exemple, els republicans, el moviment obrer, els anarquistes, etcètera, etcètera,
i que un règim que ja es va iniciar amb una guerra a Cuba.
Recordem que l'any 1868 s'iniciava la primera guerra de Cuba
i que finalitzaria ja, en concret, quatre anys després
de l'inici de la restauració,
per part de Cànovas del Castillo
i els sectors més conservadors de l'estat espanyol.
Un sistema, el de la restauració, bipartidista,
en el qual hi havia dos partits principals,
com diu el mateix terme,
que s'anaven tornant un sistema d'atord de partits
entre Cànovas, conservador i segasta liberal.
Un sistema, o un règim,
en el qual també una de les característiques seria el caciquisme,
és a dir, el cacic, aquella persona que manipulava les eleccions
perquè sempre sortissin els mateixos, al final.
I, no ho sé, moltes altres característiques
que ara no venen al cas,
però com a mínim situar-nos a l'Espanya de finals de segle
i alhora recordar que el conflicte de Cuba
o la guerra de Cuba,
que aquest terme el fem servir
però com a terme fàcil
per tenir en compte del que estem parlant,
però que no només va ser una guerra a Cuba,
sinó també va haver-hi una guerra contra els Estats Units,
va haver-hi una guerra, ja que hi havia hagut
una insurrecció a Filipines
i també un conflicte amb els Estats Units a Puerto Rico.
I que hi havia uns antecedents,
com la primera guerra de Cuba, 68-78,
la guerra xiquita, que va succeir posteriorment,
i ens situem a l'any 1895,
en concret, al febrer.
El que no farem avui serà parlar de tot el conflicte cubà,
sinó que volem marcar la nostra atenció
en alguns aspectes del que seria la mentalitat,
en aquest cas, que tenien els espanyols o la metròpoli,
o les metròpolis europees,
perquè podríem fer també a nivell cooperatiu mundial
les idees de les metròpolis envers la seva missió civilitzadora,
el poc respecte que tenien per les comunitats indígenes,
l'explotació econòmica, social, etcètera, etcètera.
Però això ho farem una mica més endavant.
Dir que la guerra s'iniciava el 24 de febrer de 1895
amb el Grito de Baire.
El Grito de Baire, doncs, també, posteriorment,
es va a les Filipines.
Bé, els alçaments, reben,
sempre es fan amb aquesta terminologia.
Grito de Baire, a Cuba.
El Grito de Balintahuac, a les Filipines.
Bé, seria la forma per dir
ens aixequem, o seria en contra
d'un poder establert, en aquest cas, al metropolità.
Uns mesos després,
oficials de l'exèrcit van a irrompre
les seus dels diaris madrilenys,
el Globo i el Resumen,
per les seves crítiques que feien a la guerra
i, sobretot, a l'exèrcit.
Però és curiós com també,
per exemple, a la ciutat de Reus,
Julián Nougués,
director d'una publicació anomenada
de l'autonomia
i dos redactors seus,
José Mercader Martí i Antonio Borrell,
van ser detinguts per la Guària Civil
per les crítiques publicades
per l'acció de l'exèrcit
que va ocupar les redaccions
d'aquests diaris madrilenys
que comentàvem,
el Globo i el Resumen.
A partir d'aquí,
més o menys,
podríem fer una mica de revisió
del que era la vida quotidiana
a les ciutats.
Suposo que més o menys
també seria força similar
entre el 1895 i el 98,
moment de la guerra.
Reservistes i quins,
joves que són cridats a quintar,
és a dir,
a fer el servei militar.
Amb la desgràcia,
que estem en conflicte,
inclús molts enreservistes
d'anys anteriors,
que ja s'havien lliurat,
han d'anar a fer la guerra.
A més a més,
aquests enreservistes i quins
fan recaptacions públiques
per les ciutats
per aconseguir diners,
ja que normalment
els quins surten
de les classes més pobres
en els sectors més desafavorits
de la societat.
El sistema de quintes
no era bastant injust,
ja que, sobretot,
els pobres anaven
al servei militar
i els pobres anaven a la guerra,
perquè qui podia,
qui tenia diners,
es podia pagar
o un substitut,
o lliurar-se
d'anar al servei militar,
o inclús lliurar-se
d'anar a la guerra.
O sigui,
hi havia molt de patriotes sols,
però a l'hora de la veritat...
molts patriotes de boca,
inclús que molts patriotes
que publicaven els diaris
addictes al règim,
o al règim,
a conservadors o liberals,
però que després
qui acabava lluitant,
la sang que es basava
a Cuba,
Filipines,
Puerto Rico,
etcètera,
doncs era la sang
sobretot de pagèssos
i d'obrers industrials.
I, per altra banda,
els qui més es beneficiaven
de les colònies
eren precisament
la gent adinerada,
no?
Sí,
la gent adinerada.
Aquí hi estava
una de les altres crítiques.
O sigui,
anaven els pobres
a defensar fins i tot
el territori dels reis
que no havien d'anar a dir.
Inclús,
bé,
hi va haver diferents crítiques
a les societats de quintes
o al sistema de quintes,
ja sigui des del catalanisme,
al republicanisme també,
ja sigui federal
o...
no em surt el nom,
o diferents,
o d'un altre sector.
Inclús des del moviment...
Republicans?
Sí, no,
Republicà federalista
i Republicà...
ara no em surt.
Bé,
és igual.
I inclús també
des del moviment socialista
que el lema famós
de o todos o ninguno,
és a dir,
o anem tots a la guerra
o no va ningú,
criticant sobretot
aquest sistema de quintes
que afavoria uns
i deixava la guerra
per uns pocs,
bé,
per una gran quantitat de gent.
Per l'època
també van aparèixer
molts abats a la premsa
sobre el patriotisme,
inclús
a la vida quotidiana
de les ciutats,
per exemple,
és habitual trobar
que les bandes municipals
de les poblacions
interpreten temes
o passos dobles
com Cuba Espanyola
i títols
de cançons
que són totes
molt patriòtiques.
Inclús aquí a Tarragona,
no recordo ara la data,
va ser empresonat
un músic de carrer
per cantar cançons
antipatriòtiques
i antiguerra,
com que podria ser
perfectament
un precedent
del Bob Dylan,
perquè no,
la cançó protesta.
També es van celebrar
actes solidaris
amb els quins
a diferents societats
recreatives,
a Reus,
a Tarragona,
a Baix...
Respecte a això
que dius,
sí que
t'hi puc afirmar
que a Tortosa
va haver-hi,
quan va arribar
el cinematògraf,
una gran funció
patriòtica
l'any 98,
ja,
el juliol del 98.
Sí,
ja pel 98
hauria de ser
pels ajuts
als repatriats,
per tota aquella gent,
tots aquells soldats
que tornaven de la guerra
vençuts,
femolencs,
destrossats
per malalties
com la febre groga,
la malària,
etcètera,
perquè la majoria
de víctimes
o de baixes
a l'exèrcit colonial
van ser
no per entrar en combat,
sinó per,
justament,
per malalties,
perquè l'exèrcit espanyol
no estava preparat
per les lluites,
bueno,
per lluitar
en aquelles condicions.
Sí, sí, sí.
Doncs bé,
a l'inici de la guerra,
el 95-96,
es fan molts actes solidaris
a favor
dels reservistes
i quins
que han d'anar a la guerra,
a partir del 97
que comencen a arribar
llistats de morts
i alguns ja
dels repatriats,
i sobretot 98-99
quan la guerra
ja ha acabat,
doncs es fan
els mateixos actes
justament
per ajudar
els repatriats
i les famílies
dels repatriats.
Per exemple,
les famílies
dels quins
i
doncs això,
actes d'ajut,
els repatriats.
Per exemple,
l'any 1895
trobem un diari
que ens diu
el 4 de setembre
celebrarà Tarragona.
El següent,
en medi del
major ordre
i irregularitat
i mostrant-se
alguns d'ells
molt animats
per al cas
de que la pàtria
necessita
de sus servicios
en la isla
de Cuba.
És a dir,
un acte
de quins
en la qual
tothom
estava molt content.
La guerra
s'acabava d'iniciar,
això estem al setembre,
recordem que la guerra
s'havia iniciat
al febrer,
bé,
feia uns pocs mesos,
però tothom encara
estava força content.
Curiosament,
un any després,
el govern central
demanava al govern
civil de Tarragona
que controlés
l'embarcament
dels individus
d'entre 15 i 20 anys
al port de Tarragona.
Per què?
Clar, per què?
Era una mesura
per evitar
la fuga de joves
en edat de quintà.
La gent ja s'adonava
que es trobava
davant d'un conflicte
al Cubà,
una guerra
que segurament duraria.
L'anterior,
del 68 al 78,
havia durat 10 anys.
Aquí estàvem
a l'inici d'un conflicte
que els contemporanis
no sabien
quan podia durar.
I les notícies dolentes
ja començaven a arribar,
segurament,
i es veia
que allò no anava bé.
I a banda,
la qüestió de la guerra
era un fet
bastant habitual
a l'Espanya
del segle XIX.
Guerres al Marroc,
guerres a Cuba,
les guerres civils
carlines,
etcètera,
etcètera.
No és com aquí,
com al segle XX,
que sí que hem tingut
una primera meitat
bastant sacsejada,
però sembla ser
que això
s'ha anat
tranquil·litzant.
Doncs bé...
I els esfogaven,
els que estaven
en edat de quintà.
Sí,
molts esfogaven
d'estir,
principalment,
o cap a França,
creuant direcció
cap a França,
amb rutes
que posteriorment
en republicans
durant la segona...
Ai,
durant la segona...
durant la Guerra Civil
Espanyola,
en el moment
que fugien
de les tropes franquistes
també van fer servir,
o des dels ports
de ja francesos
o d'aquí d'Espanya,
Barcelona-Tarragona,
marxaven cap al nord d'Àfrica,
inclús alguns
cap a Amèrica Llatina.
Doncs bé,
a partir del 97,
la premsa local
de tota Catalunya
i de tota Espanya
omplia les seves pàgines
amistats de soldats morts
o repatriats
de Cuba i Filipines,
inclús ja a final
del conflicte
es va arribar
a eliminar
les garanties
constitucionals
i és curiós
com a principis
de maig
del 1898
augmentava
el número
de Guàrdia Civil
Cerreus i Tarragones
justament per això,
etcètera, etcètera.
Però avui
ens centrarem,
que crec que m'estic
enrotllant massa ja...
A mi m'han dit
abans de començar el programa,
abans de començar el monogràfic,
has de llegir
uns documents.
Igual que l'altre dia
a la Primera Guerra Mundial.
Ah, que a casa
que gairebé no els llegeixes.
Doncs bé,
primer, mira,
Manel,
ja que tens ganes de llegir,
tinc moltes ganes de llegir,
vinga, va.
Aquest document
que t'estic assenyalant.
Ah, no, espera,
aquest.
Està parlant de...
Bueno,
es títula
El embarque,
és a dir,
la marxa
dels soldats
cap a Cuba.
Bueno,
no el llegirem tot,
tu comença i a tallar.
És una poesia.
És una poesia.
Les vi partir
con entusiasta acento
mi corazón les dio la despedida.
Uní mi voz
a las lágrimas
y a besos
y a tronadores vivas.
Les vi partir
alegres,
animosos,
el arma al brazo
puesta a la mochila,
custodiando a Cémilas,
cañones
y su gloriosa insignia.
Eran los hijos
de la amada patria,
los hijos del taller,
de las masías,
los sufridos soldados
de esta tierra
siempre hidalga
y benigna.
Doncs bé,
el poema
continua
i inclús
arriba a...
Sobretot,
una de les raons
que deien
en contra
de...
que hi hagués
jovent
que marxava
a la guerra
de Cuba
era
que es perdien
braços
per la indústria,
pels camps,
etcètera,
etcètera,
que les mares
perdien els seus fills,
que les dones
perdien els seus marits,
etcètera,
etcètera,
que es desagnava
la joventut del país,
perquè qui anava a la guerra
sobretot
eren els joves.
Un altre document
així interessant
també seria
El retorn.
També llegim
un altre poema,
en aquest cas
està signat
per Josep Aladern
a l'Autonomia
ja al desembre
de 1898.
Es titula
Repatriats,
aquesta poesia,
i diu així,
de l'estació
baixaven
quatre repatriats,
portaven
en ses cares
pintats
terribles mals
i anaven
temblorosos,
amb mantes
abrigats,
tot caminant
a pena,
com fan
tots els malalts.
Els aires
de desembre
feien a son costat
rodar les fulles
seques
dels arbres
despullats,
com si plegats
nefessin
camí vers
l'ofossar.
També
en baixa
un cotxe
amb dues
lluents cavalls
i he vist
darrere els vidres
a pells
i abrics
tapats
quatre senyors ben grassos,
ben rojos,
repapats,
parlant de sors negocis
com sempre van parlant.
Trist era l'espectacle,
però més trist
encara
quan dintre de ma pensa
l'idea germinat
i a veu misteriosa,
així
m'ha anat parlant.
Ja has reparat
els pobres soldats
tot caminant,
ja has vist
a dintre del cotxe
els rojos potentats,
una mateixa causa
els dona el bé
i el mal.
A les accions de Cuba
tots déuen
son estat.
què et sembla,
Manel?
Molt bona.
Crítica.
I il·lustrativa.
I il·lustrativa
de la societat de l'època,
dels que van anar
a fer la guerra,
dels que tornaven,
dels que tenien la sort
de tornar,
perquè hi va haver
molts morts
i bé,
doncs els que tornaven
als repatriats
en aquest cas
amb condicions
de salut
terribles
i com aquí
es trobaven
que molta part
de la societat
els deixava de banda
i doncs bé,
la vida continuava
i ells passaven
a ser marginats.
Inclús,
que no ho hem comentat abans,
en el moment
que s'inicia la guerra
l'any 1895,
els voluntaris catalans
de la campanya cubana
del 68-78,
això l'any 95,
reclamaven
que els seus sous,
que encara no havien estat
abonats,
és a dir,
la guerra havia acabat
l'any 78
i els voluntaris catalans
que havien fet
la campanya de Cuba
en aquells 10 anys
encara reclamaven
el seu sou.
En quin any has dit?
Això,
bueno,
la primera guerra de Cuba
és 68-78
i el 95
encara reclamaven
20 anys abans.
Sí, sí,
els seus sous.
És curiós.
Home,
pel que dieu
és la típica situació
una mica
d'insostenibilitat social,
el que passa
és que clar,
com que tothom
estava,
els joves,
els que tindrien
l'esperit de rebel·lió,
doncs estaven
precisament
destinats
a la guerra,
doncs,
s'asseguraven,
m'explico,
no?
Es veien
unes desigualtats socials
molt bèsties
que dius,
home,
posa una insorrecció popular
però no podia ser
perquè clar,
els enveren enllà.
El 98
potser encara no hi havia
una consciència política
però...
Sí,
sí que hi era,
inclús
hi havia,
ara ho dic coix,
hi havia tot el moviment
anarquista,
entre aquesta època
són els processos
de Montjuïc
contra els anarquistes,
bueno,
contra els atemptats
terroristes,
però potser
la situació
estava més madura
l'any 36,
no?
Sí,
és possible que sí,
però d'una altra banda
també és curiós
com molts historiadors
han assenyalat
que el desastre
a maiúscules
no va provocar
la crisi,
bueno,
la crisi final
o el final
de la restauració,
que la restauració
encara va continuar.
Fixem-nos
ja per acabar
amb les idees
del colonialisme.
Per exemple,
un document
signat
per Alfredo Castillo
al diari
de Reus
l'any 95
ens deia
el següent
a la isla
de Cuba
hemos llevado
a los españoles
la luz
de la civilización
y del progreso.
Les hemos dado
sábias leyes
emanadas
de nuestros códices
antiguos
y hemos procurado
adaptar
a aquel lejano
país
nuestras costumbres
y nuestro modo
de ser.
La gran mayoría
de la premsa
o intelectuals,
no intelectuals,
etcètera,
l'opinió pública
en general
a l'inici
de la guerra
tothom
estava a favor
del colonialisme,
tothom
estava a favor
de la guerra.
Devia significar
progrés.
Sí, sí,
les idees
de progrés,
de civilització,
de portar la llum
de nuestros códices
antiguos,
com d'ho va ser
possiblement
si la guerra
hagués anat bé
si haguessin
mantingut Cuba
doncs encara
hi estarien a favor.
Pensa que
posteriorment arriba
ja en el segle XX
tota la descolonització,
tots els processos
de descolonització
i totes les crisis
dels imperis
ja sigui britànic,
francès,
etcètera,
etcètera.
I com que no tenim
gaire temps
per acabar
doncs llegim
un document
de Francesc P.
Margall
una de les poques
veus crítiques
contra
les Quintes
i sobretot
contra el sistema
colonial.
Un document
que llegiré
com que és un diàleg
el llegirem entre el Manel
i jo
i crec que és
força representatiu
del que opinava
aquest republicà federalista
que a més a més
havia estat
cap de la primera república,
un dels quatre caps
de la primera república.
Bé,
suposo que és indiferent,
jo faig el primer paper.
Has visto?
Què?
Los moros nos insultan
en Melilla,
en Yap,
los carolinos.
Están en su derecho.
¿Cómo?
¿Ocupamos acaso
las carolinas
ni las costas de África
por la libre voluntad
de los indígenas?
Llevamos siglos
en las costas
de África.
Más siglos
llevaban aquí
los árabes
y los combatimos
hasta arrojarlos.
Adversus
ostema eterna
autoritas.
Tenemos tratados.
Tratados,
hijos de la fuerza.
Los teníamos
también con los árabes
y los violamos.
Yap nos pertenece
por un arbitraje
del papa.
El papa no nos pudo dar
lo que no era suyo,
sobre que en su arbitraje
se limitó
a fijar el derecho
entre los invasores,
España y Alemania.
Me asombra tu lenguaje.
Imposible parece
que no se te encienda
la sangre
al ver los atropellos
de que la nación
es víctima.
Lo siento
porque recaen
en infelices soldados
que van allí por fuerza.
No los entería
si recayesen
en los que los mandan.
Ira me da oírte.
Que en todo
hayas de pensar
contra el sentir
de las gentes.
Y no tengo
una medida
para mi patria
y otra para la ajena.
Yo no puedo
considerar héroes
a los que aquí
defendieron el territorio
contra los cartagineses,
contra los romanos,
contra los godos
o contra los árabes
y díscolas y rebeldes
a los que allí
lo defienden
contra nosotros.
Los de las costas
de África
son bárbaros,
los de Yap
salvajes.
Bárbaros éramos
nosotros
para los pueblos
de Cartago y Roma.
¿Nada legitima
a tus ojos
la ocupación
y la conquista?
Nada.
Podemos ocupar
lo que nadie ocupe.
Nunca apoderarnos
violentamente
de tierras
que otros eviten.
Estás en absoluto
fuera de tu siglo.
Lo sé.
Hoy, como en el siglo XVI,
se tiene por motivo
de ocupación
el descubrimiento.
Ve al África.
Se la repartan
las naciones de Europa
como los judíos
a túnica de Cristo.
Hasta de los pueblos cultos
se hace ya
mercancía.
Ayer cedieron
los turcos
a Inglaterra
la isla de Chipre.
Hoy cede Inglaterra
a los alemanes
la isla de Eligoland.
No se ha consultado
ni poco
ni mucho
a los isleños.
Omito los pueblos
agregados
por la guerra.
Mi herbe la sangre
el solo recuerdo
de las bárbaras
depredaciones
de este siglo.
Cuán lenta
es la humanidad
en sus progresos.
Cuán difícil
establecer la justicia
entre los hombres.
En un moment
en que tothom
reviu
o demana
la memoria histórica
crec que
hauríem de tirar
una mica més enrere
i també recuperar
la memoria històrica
de tota aquella gent
que al segle XIX
anava en contra de...
Sí, perquè estes gent
eren realment
il·luminats
per l'època.
Sí, il·luminats
per l'època.
Ambrant de Francesc Pí Margall.
Però no era
un sentiment
col·lectiu
i popular
això que hem de dir
ara?
No, era
la seva opinió
en concret
i la de pocs
republicans federals
perquè enfront
de la guerra
hi va haver
com una unió sagrada
que tothom
havia de defensar
la guerra
el que es va dir
a la guerra
està l'últim ombre
està l'última peixeta
és a dir
tots els recursos
per la guerra
després tal com
va desenvolupar
el conflicte
amb la seva campanya
o todos o ninguno
és a dir
a les quintes
només criticaven
el fet de les quintes
en cap moment
van criticar
el fet colonial
Se criticava
la guerra en si
pel desastroso
que era i tot
però no
el colonialisme
en si
com fas Tom
Sí, sí
el tema
en concret
és del juliol
de 1895
ja
al final
ja per acabar
el monogràfic
dir que
el maig
de 1898
el primer ministre
anglès
Lord Salisbury
va fer referència
a les
dying nations
en referència
sobretot a Espanya
les dying nations
serien
aquelles nacions
que en el seu moment
van ser molt importants
però que
per les teories
aquestes
del darwinisme social
és a dir
les nacions
més fortes
són les que sobreviuen
en aquest cas
en aquell moment
eren
sobretot
l'imperi anglès
i estava
apareguent
nous moviments
nacionals
o d'expansió
territorial
a França
i als Estats
units
al Japó
Espanya
es quedava enrere
però això
ja
és una altra història
avui fa 100 anys
a Tarragona
tenint temps
Núria
perquè després
hem d'anar
rapidet
però bueno
Carme
tu estàs passant bé
que t'ha agradat
lo d'abans
lo rotllo
que ha soltat
la Jordi
sí
diu que sí
sí o no
dius-ho fort
ben fort
sí
molt bé
avui si sentiu aquí
algun soroll
estrany
no és que hi haguem
follets
ni res d'així
sinó que tenim
la invitada
d'honor
d'honor
hi ha un munt
de notícies
hi ha una
que la té
que llegi
la Núria
mira
començarem per esta
que diu
que los tripulantes
d'una barca
de las que se dediquen
a la pesca
en nuestras aguas
cogió
anteayer
una descomunal
tortuga
que pesaba
más de 70 quilos
inútil es decir
que entre los pescadores
del barrio
de San Pedro
o sigui del serrallo
se celebró
la pesca
del citado
testudo
70 quilos
una tortuga
que pesa
més que jo
això era
quan el Mediterrani
no estava
mig mort
o gairebé mort
i també
la plaça
de Bous
que ja era
un espai
multiusos
fa cent anys
continuen
viéndose
muy concurridas
las funciones
que se vienen
dando
en la plaça
de Toros
por la notable
compañía de Zarzuela
que dirige
el señor
Gorgé
siendo cada día
más aplaudidos
todos los artistas
por su excelente
labor artística
això
a la
plaça
de Bous
i ara
si ens fa el favor
de llegir l'anunci
perquè lluites
de tortugues
a la plaça
de Toros
no
si no
seria
plaça
de tortugues
això seria
o Amfiteatre Romà
és la tercera
són tres línies
recorda
que aquest anunci
patrocina
el nostre programa
nada tan eficaz
para adelgazar
como el agua
del pilar
es agradable
al paladar
disuelve la grasa
y no perjudica
el organismo
agua del pilar
patrocina
no em vinguis
amb històries
no em vinguis
amb històries
curiositats
no canvia mai
les sintonies
que m'agraden molt
sí
a mi m'encanta
aquesta també
veus
ara no recordo
qui és
ostres
qui és això
bueno és igual
un dia podrem fer
un concurs
del nom
vingués amb històries
dels nostres oients
que enxertin
els autors
els intèrprets
de les nostres sintonies
ah sí
ja sé qui és
però no ho diré
doncs bé
curiositats
en nom de la ciència
i també de la propietat
de la terra
d'acord
el nostre monogràfic
anava sobre
colonialisme
encoret sobre
el desastre
aquesta curiositat
també va sobre
el desastre
i és una
d'aquells fets
que haurien de fer
caure la cara
de vergonya
a la humanitat
cap a l'any
1878
la Patagònia
va patir
una terrible
onada de terror
causada per un gran
nombre de pistolers
de cerebrats
aquí els colons
colons d'origen europeu
encara molt més
de cerebrats
possiblement
pagaven una lliure esterlina
per cada cap
d'indigen
aconseguit
a la vegada
els colons
enviaven aquests cranis
al museu
d'antropologia
de Londres
és a dir
la ciència
que pagava
fins avui lliures
per cada un d'ells
imagineu-vos
en nom del colonialisme
en nom de
l'expansió europea
pel món
la de barbaritats
que s'han arribat a fer
o sigui l'any
1878
no fa
500 anys
i això en teoria
en nom de la ciència
però també
en nom de la propietat
de la terra
ja que els colons
en el moment que eliminaven
els indígenes
també es feien
amb les seves terres
i aquesta setmana
el senyor Jordi
ens parlarà
del següent llibre
El mundo clásico
La epopeya de Grecia y Roma
escrit per
Robin Lane
editorial
crítica
moltes pàgines
840
ai déu meu
i el preu
36 euros
Manel
Manel
no diguis això
ai déu meu
perquè és un llibre
molt interessant
una molt bona lectura
la veritat
per l'estiu
inclús
hi ha alguns crítics
que han dit
que és increïblement
entretenido
i más épico
que la mejor película
de Romanos
aquesta obra
la veritat
és molt a Medellín
aquest
El mundo clásico
La epopeya de Grecia y Roma
de Robin Lane
es nota que és un gran
narrador
el senyor aquest
és a més a més
professor d'història antiga
a Oxford
i doncs
està
un llibre
sobre el món clàssic
escrit
amb rigor
i en el qual
trobem els grans personatges
del món clàssic
Homer
Adrià
Sócrates
Alexandra Magna
Cicero
César
etc
però també
ens aboca
la vida cotidiana
dels ciutadans
i ciutadanes
els darrers dies
d'en Pompeya
o els jocs
del circ
en romà
un llibre
increïblement
amè
i que la veritat
per què no
pot estar a les tauletes
de nit
o a la platja
o a la platja
d'aquest estiu
recordem
El mundo clásico
la epopeya de Grecia y Roma
signat per Robin Lane
publicat per Crítica
i recordeu que
tota aquesta informació
també la podeu trobar
al nostre blog
tres dobles més baixes
punt bloc
no
no en vinguis amb històries
punt bloc
es pot
punt com
el rellotge del temps
avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
a
no en vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
per cert
és que avui
és que avui tinc
moltes ganes
de xerrar
veig que durant dos mesos
no parlarem
encara que avui
sigui l'últim programa
de la tercera temporada
que ens cau la llagrimeta
i tot
les suols
el blog
el seguirem actualitzant
com que la gent
pot anar
reconsultant
i veure les crítiques
i veure inclús
nous continguts
a partir del setembre
escolta que ha sigut
un plaer
que sempre us ho dic
i sona peloteo
però
què he de fer
perquè torneu
la temporada que ve
mos pots invitar
a sopar
qualsevol dia que vulgui
ho acceptarem
home si és només això rai
tenim no em vinguis
a mi històries per estona
Carme
que vindràs tu
la temporada que ve també
digues digues
parla que si no
la gent no et sent
digues sí
digues
aprofito per saludar
a mi mamà
que és una cosa molt
digues hola
quants anys tens Carme
quants anys faràs ara
ara ens ho ensenya
amb els dits
però això ho tens que dir
que si no la gent
que t'escolta no et veurà
3 o 4
quants
3 o 4 Carme
ara seria menjat
la llengua al gat
són aquestes coses
coses del directe
està molt bé
que tingueu uients
així d'aquesta edat
perquè ja
però gairebé s'adorme
mira va començar
quan començàveu vosaltres
el programa també
sí
gairebé no?
sí
és veritat
és filla del
no em vinguis a mi històries
perdona
és filla meu eh
a veure aquí
tu Jordi no
tens res a veure
què m'estimes Carme
sí
he dit que sí eh
sí ves que ha de dir
bueno
pues
adeu
bon estiu
deixarem que em faig
d'aquí un parell de mesos
bon estiu a tothom
adeu
adeu digues adeu