Sònia Navarro, psicòloga clínica, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda una setmana més al matí de Tarragona Ràdio.
Continuem parlant de, i perdonin una miqueta el to de burleta,
el meravellós món de la parella.
A vegades meravellós, però a vegades, segons per qui,
diuen que és una tortura.
Potser per això hi ha qui diu que la parella està en crisi.
Un tòpic, una frase d'aquelles que s'utilitza alegrament,
probablement sempre hagi estat en crisi, o no?
No crec que hi hagi cap novetat.
Què en dius, Sònia?
Bé, a veure, quan es diu que està en crisi,
es diu perquè realment avui per avui hi ha un 30% de separacions.
Abans no hi havia llei del divorci,
però probablement per això no estava en crisi.
Llavors, avui, clar, un 30% de separacions
és un percentatge elevadíssim, no?
De fet, tots coneixem gent al nostre voltant que està separada
i és una cosa bastant habitual, no?
Llavors, sí que és veritat que la gent se separa més ràpidament,
que hi ha més separacions, que la gent es tolera menys,
segons quines coses,
i també hi ha...
i és veritat que hi ha altres tipus de relacions,
que no només hi ha la relació de matrimoni, no?
Matrimoni heterosexual, que era la clàssica.
No, sinó que ara realment hi ha parelles de noblis estables, no?
Però que conviuen, però que no acaben en matrimoni.
Hi ha parelles que viuen juntes, però sense cap compromís,
perquè, de fet, doncs, igual lloguen un pis,
paguen tot a mitges,
per començar ja amb el compromís purament econòmic, no?
Que, de fet, no estableixen cap, cadascú té les seves comptes,
els seus gastos...
Amb la qual cosa allò de compartir, hi ha...
Exacte, no?
Viuen junts, no?
Bueno, comparteixen un pis,
però compartir un pis vol dir això, no?
És a dir, com si ho compartís amb un amic o amb una amiga, no?
Amb la diferència que hi ha, doncs, les relacions sexuals, no?
I aquest tipus de relació, mentre no hi ha fills,
s'estableix molt avui per avui, no?
Parelles de noblis que porten 10, 12 anys,
però que cadascú viu a casa dels pares o a casa seva
i que no decideixen anar a viure...
I no deixa de ser una parella, no?
Exacte, però són una parella i, a més a més,
estable davant de la societat,
perquè potser porten 8, 10, 12 anys,
però encara viuen a casa dels pares cadascun
o cadascun a casa seva, no?
Indiferentment.
Parelles homosexuals...
Vull dir, entren en joc molt altres tipus de parelles,
moltes famílies...
Moltes persones, perdona, que viuen soles.
Això és un altre model, no?
Que existeix avui dia.
Els singles que diuen ara...
Ah, sí?
Els solters i ara diuen singles.
Ja veus, sempre hem de posar noms de fora,
coses que ja tenim aquí.
Així està bé, no?
Perquè ara hi ha moltes maneres que es coneguin, no?
Ara estan moltes empreses privades funcionant
perquè els singles facin activitats i es coneixin, no?
Ja veus la incapacitat de comunicar-nos
i de trobar parella, eh?
Que t'ho han d'organitzar, també.
En fi, ja en parlarem un altre dia.
Sí, bé, això està...
A més a més, fa poc va sortir una notícia
que està molt bé...
Bueno, que...
Curiosa, no?
Això dels 7 minuts que fan...
Ah, sí, sí, sí.
Que queden i van fent 100 minuts...
a cada persona i veure si t'agrada, no?
Això és una empresa privada que es dedica a fer-ho, no?
Està molt bé, no?
I parlàvem, per exemple,
que les persones que demanaven aquests serveis
són persones joves però molt ocupades
amb feines que estan tot el dia fora de casa
i amb molt poc temps de lúdic.
Probablement en les prioritats de la seva vida personal
doncs n'hi ha altres que no pas la relació de parella, eh?
Que és una cosa més en la seva vida
però no és la fonamental, segurament.
No ho sé, Jolanda.
Jo penso que ara mateix hi ha gent que realment treballa tant
i que...
Però això que la prioritat és la feina i el triomf professional.
Clar, però això no vol dir que no els importi l'altra faceta.
El que passa és que quan ens dediquem exclusivament
en una faceta n'hi ha una altra que se'ns ressenteix.
O sigui, és que no hi ha més remei.
El dia té 24 hores.
Però sí que és veritat que hi ha un aspecte
que li donem molta importància, no?,
a la feina.
Pensa que avui dia,
si tu et trobes algú pel carrer
el que et pregunta és
què tal, com va la feina?
No et pregunta què tal com estàs.
O si et pregunten què tal com estàs.
Uf, estic ocupadíssim.
O ocupadíssima.
Clar, però vull dir que la feina és el que som, no?
És a dir, a què ens dediquem és el que som.
I d'alguna manera fins i tot
és el que preguntem.
No preguntem com ens sentim.
què estem fent, no?
I perquè si no estem produint,
sembla que no estiguem...
No som ningú.
Exacte.
Per tant, és també contextualitzar-lo, no?
Que la situació que ara mateix
sigui tan difícil trobar parella
és una barreja de la falta de temps real,
amb una barreja de dificultats per donar, no?
Dificultats per mostrar-me amb tranquil·litat, no?
A vegades tinc una idea, no?
En el meu cap,
que evidentment no se m'ajusta a ningú del carrer.
És el que t'anava a dir.
És un tema també de models,
que homes i dones es perfilen aquella persona ideal,
probablement influïts per les modes,
per la publicitat, per l'entorn en definitiva, no?
Quan són imatges i personalitats
construïdes a base de màrqueting
i no tenen res a veure amb les persones de carn i os, no?
Exacte.
I per suposat, a més,
dins de les relacions de parella,
tenim moltes idees irracionals,
que ara una mica més endavant les comentarem,
perquè n'hi ha moltíssimes.
A més, que creiem que són així,
que són reals
i que hem de funcionar amb aquests pensaments.
Llavors, doncs, bueno,
això ho hem de tenir molt en compte.
I escolta, Sònia,
què hi ha fora de l'àmbit de la psicologia
per entrar en el món de les emocions
en quant a causes de per què les parelles
i per què està en crisi tot plegat?
Què hi ha d'allò que diuen les àvies?
És que, xiqueta, avui no aguanteu res.
Bueno, hi ha una part, evidentment,
que ens costa molt tolerar la frustració en general.
Llavors, qualsevol cosa
que no vagi com volíem nosaltres,
ens costa tolerar-la
i amb la relació de parella també.
Això ens ve de petitets,
que no estem ensinistrats en la frustració, no?
Però, per suposat,
això ho hem comentat, a més a més, no?
Sí, alguna vegada és cert.
Realment, nosaltres, als nostres fills,
els hem d'anar donant petites frustracions
que puguin anar assumint,
perquè si no es frustren mai,
hi haurà una situació de més adults
que es frustrarà i no podrà tolerar-la.
I la frustració forma part de la vida.
És que no ho podem tenir tot
el ràpid que volem
i de la manera que volem
i en el moment que volem.
perquè la frustració forma part, no?
Igual que el dolor,
igual que el que plorar
forma part de la vida, no?
Que a vegades sembla que són coses
que no podem tenir, no?
Llavors, sí que és veritat
que estem en una societat que no tolera.
És veritat que hi ha relacions
que el millor que poden fer és acabar.
Pel bé de la humanitat en general,
no només per ells, no?
Molt doloroses i molt negatives.
Però també és veritat que hi ha relacions
i tots tenim parelles al nostre voltant
que no ens esperàvem que acabessin.
I és veritat que una cosa
és el que hi ha dintre
i una altra cosa
és el que sembla de fora.
El que projectem tots,
que ara la galeria...
Perquè precisament el nostre compromís
era crear un nen cap a fora.
Per tant, nosaltres ens protegim bastant
de donar una imatge.
Però també és veritat que a vegades
simplement la gent se separa
perquè ja no té il·lusió.
Que no critico en absolut això.
és així, punto.
I si un no té il·lusió
tampoc ha de continuar esforçant-se.
El que passa és que hauríem de veure
per què jo he perdut la il·lusió.
Si l'he perdut jo
o l'ha perdut la meva parella
o l'hem perdut conjuntament.
O de què he perdut la il·lusió?
O potser no hi he treballat prou
perquè això que dius és molt interessant.
No tinc il·lusió.
Em separo
amb tot el que això implica
de desgast emocional
perquè la persona que se separa
lògicament ho passa malament.
Però mira per on...
Més els homes que les dones
des del punt de vista estadístic
no sé si la realitat diu el mateix
tornen a crear una relació
absolutament calcada a l'anterior
de la qual probablement
després d'uns anys
tornen a perdre la il·lusió.
Per tant, això d'he perdut la il·lusió
potser el plantejament és equivocat.
No sé treballar la il·lusió.
Bé, és que quan jo he perdut la il·lusió
en un principi
el més fàcil per mi és
dir que és per culpa
de la meva parella.
A veure, nosaltres tendim
sempre a culpabilitzar
a l'exterior
de les nostres coses
que no van bé.
Llavors, al principi
em resulta
doncs, el primer
jo he perdut la il·lusió
perquè jo ja no puc fer això
per culpa de la meva parella.
Jo ja no puc anar a tal lloc
per culpa de la meva parella.
Llavors, d'entrada
penso que eliminada la parella
eliminaré totes aquestes coses
que jo ja he perdut.
I podré fer tot allò
que jo vull fer.
Què passa?
Que normalment
quan em trobo sol
em trobo una altra vegada perdut
o més perdut encara
i tinc molta por d'estar sol
perquè una de les pors en general
hi ha molt poca gent
que realment sol
es trobi bé.
I són gent que
han treballat molt
la seva autoestima
i gent que han treballat molt
les seves creences
i què volen,
què esperen,
què desitgen
perquè si no així
perquè sí
la gent no sap ben bé.
Llavors, quan em trobo sol
em trobo tan desorientat
que normalment
el que faig
és intentar
trobar una altra parella.
Si jo la trobo
molt ràpidament
o immediatament
és molt fàcil
que no hagi fet
una anàlisi
de què ha passat
i en què he fallat
jo també.
Perquè moltes vegades
quan comencem
una relació de parella
sí que és veritat
que deixem de fer coses
però les deixem de fer
perquè creiem
que les hem de deixar de fer.
Moltes vegades
la nostra parella
no ens diu
que les deixem.
De fet,
és una errada.
Ens autoimposem
una pèrdua d'autonomia, no?
Exacte.
Però que en realitat
no hauria de ser així
perquè en realitat
les relacions de parella
que més estables són
i que més duren
són aquelles
que tenen
el seu projecte comú,
treballen la passió
de forma
contínua.
Però tenen vida pròpia.
Exacte.
però tenen
una història
que és seva,
que tenen
una feina seva,
tenen
amistats seves,
tenen hobbies seus
i tenen activitats
seves
que a vegades
les poden compartir
amb la parella
si coincideix
que els agrada
la mateixa
cosa
o a vegades
tu comparteixes
la família
o comparteixes
uns amics
però hi ha moments
en què no els has de compartir.
De fet,
no és obligatori
compartir-los.
Això costa molt
tan bé que les persones
ho entenem.
Perquè les persones
que duren més
són aquelles
que tenen
les dues coses,
el projecte comú,
la passió
i alhora
la vida personal.
Per tant,
aquí ja parlem
d'un altre element,
el respecte
per l'altre, no?
Clar.
I el respecte
per l'altre
inclou
que jo
no sigui gelós,
és a dir,
inclou que jo
no sigui
insegur
perquè els gelos
són inseguretat
que jo tinc
de que l'altre
trobarà alguna cosa
que és millor que jo.
Llavors implica
que jo
haig de,
perquè jo
respecti
l'espai
de l'altre,
haig de
sentir-me segura
i per suposat
no tenir
un comportament
gelós
perquè si no
a l'altre
no l'hi deixaré.
Però també és veritat
que a vegades
una parella
comença
i ella mateixa
deixa de quedar
amb els amics.
La parella
encara no ha dit res.
Deixa de quedar
amb els amics,
deixa de quedar
amb part de la família,
deixa de fer hobbies
que estava fent
fins a aquell moment,
deixa d'invertir
un temps
que invertia
en fer coses
que li feien sentir bé
per estar amb la parella.
Què passa?
Que durant la fase
d'enamorament
jo vull aprofitar
tot el temps possible,
però hi ha un moment
en què jo he de tornar
a incloure tot això,
perquè si no
incloc tot això
em faltarà alguna cosa,
em faltarà alguna cosa.
I llavors és molt probable
que pensi
que totes les coses
que em falten
per les coïles,
jo ja no soc feliç,
són culpa de l'altre,
que ja no ho puc fer
des que estic amb l'altre.
Moltes vegades
l'altre no ha dit res,
encara,
sóc jo,
que he pensat
que a partir d'ara
ja no puc deixar
la meva parella.
Inclusivament
hi ha molta gent
que li estranya
que en un moment donat,
quan una persona
comença
a una parella
i ho té clar,
té clar
que ha de continuar
vivint la seva vida,
ha de compartir
la vida de parella
i ho té clar
perquè són poquetes
les persones
que ho tenen clar,
els hi estranya
i fins i tot
li poden dir
que realment
no està enamorat
perquè si no
no faria això.
Clar,
perquè tenim conceptes
de l'amor romàntic,
conceptes de l'amor
equivocats,
conceptes de l'amor
que no funciona.
En converses quotidianes
quantes vegades
sobretot en el camp
de les dones
a dir no,
per què faig?
i el teu home
no et diu res
i dius però,
clar,
aquesta cosa
de detall de vida
quotidiana
és el que fa veure
aquesta explicació
que dona
la psicologia,
l'estudi
de les emocions
entre les persones.
Això explica
que hi hagi
homes i dones
que fracassen
sempre en les seves
relacions de parella,
una darrere l'altra,
allò que deia
m'acabo amb una relació
i inicio una altra
i torno a tenir
els mateixos problemes.
No hi ha hagut
un temps d'anàlisi,
no hi ha aquesta capacitat
autocrítica necessària
per poder esmenar
allò que em fa fracassar
amb la meva relació
de parella.
Sí, sí, així,
i tampoc hi ha
un anàlisi
de què he fet jo, eh?
És a dir,
el que ha fet l'altre
és important,
per això ho analitzem tots,
en què s'ha equivocat l'altre
és el primer que fem,
però també
en què m'he equivocat jo
i què esperava jo
i què he fet jo
durant aquesta relació.
Perquè també
totes les parelles
et diuen
és que clar,
si la meva parella
em digués les coses
d'una altra manera,
clar,
a vegades també és plantejar-se
i com li estic dient jo
perquè ell o ella
m'ho digui
d'aquesta manera.
O si fes les coses
d'una altra manera
també,
bueno,
i què estic fent jo
perquè la meva conducta
també influeix
en la conducta
de l'altre.
Jo només veig
la conducta de l'altre
cap a mi,
però se m'oblida
a vegades pensar
que la meva
cap a l'altre
també és molt important,
no?
Això,
assumir quina part
de responsabilitat
tinc jo
en que l'altra persona
faci coses,
actui de segons
quines maneres
i si l'altre
és que,
bueno,
té algun problema
doncs aquí és tal
que realment és bo
que ens separem
i mira cadascú
pel seu cantó,
no?
Però hi ha vegades
que són coses
que jo no he parat
a reflexionar,
que jo també tinc
alguna cosa a veure
amb que l'altre
em faci
precisament aquest tipus
de conducta,
no?
Sovint són aquelles coses
que ens hauríem
de plantejar
en qualsevol relació
humana,
però clar,
en el cas de la parella
que hi ha aquest apropament
a aquesta intimitat
doncs és més necessari
encara.
Si et sembla,
Sònia,
ho deixem aquí
i la propera setmana
anem a conèixer
aviam els tipus
i les àrees de conflicte
que fan que la relació
de parella
no acabi de quallar.
Serà la propera setmana,
d'acord?
Molt bé, Iolanda.
Moltíssimes gràcies,
Sònia Navarro,
psicòloga clínica.
Fins el proper dilluns.
Vinga,
fins la setmana que ve.