Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Ahir vau tenir a l'Institut una visita il·lustre,
en el millor sentit de la paraula.
Doncs sí, ahir ens va visitar el Jaume Cabrera,
que és un luxe tenir-lo a casa.
I un luxe discret, perquè no ens vam assabentar.
Era, imagino, un acte...
Això és culpa meva.
És culpa teva. Doncs mira, et podem donar la culpa a tu.
Però és un acte que, en principi,
són d'aquelles rutes que fan els escriptors
per alguns instituts, convidats pels propis professors.
Sí, de fet, nosaltres estem parlant d'Elies Campclar.
Sí que no ho he dit.
Ja ho donem per sabut.
Fa molts anys que ho fem.
I una mica aprofitant que els conec a la majoria,
han anat passant, al llarg dels anys,
han passat de casa l'Olga Xirinacs, l'Oma Gridera, etc.
I de fora va passar el Jesús Moncada,
va passar el Joan Perutxo, va passar l'Isabel Clara Simó,
Jordi Llevina, etc.
I aquesta vegada el Jaume Cabrera.
Ara ja és normal.
Quan ho vam començar a fer nosaltres era molt poc freqüent
i a més a més ho pagàvem nosaltres.
Sempre ho vam pagar nosaltres.
El prop institut ho pagava.
Sí, sí.
Ara ja això ha agafat carta de naturalesa
dins del sistema educatiu
i ho fa la institució de les lletres catalanes.
La institució té un programa
d'itineraris de lectura
en el qual hi ha una sèrie d'autors acollits
i els instituts i els centres educatius en general demanen
doncs es posen a la cua.
I doncs bé, si et toca, et toca i si no et toca, no et toca.
Per tant, s'està aprofitant aquesta iniciativa.
Sí, sí.
Vull dir que hi ha una demanda per part dels centres educatius
de portar els autors.
Sí.
Normalment el que es fa és que els nois i les noies dels centres
llegeixen abans algun llibre de l'autor que han demanat
i després en poden parlar.
Jo recordo que quan va haver-hi tot allò
dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona
vam parlar amb el Jaume Cabré
i que la seva novel·la a mi em va entusiasmar.
Molt bona.
Quina gran novel·la.
Quin gran premi Piní Soler que no es va donar.
Doncs sí senyor, perquè és una novel·la d'aquelles
jo diria que dels últims anys fetes a Catalunya
en contundència, en substància.
Doncs jo el recordo
i només he tingut aquest contacte
més enllà dels seus llibres.
Contacte personal, per telèfon a més.
El recordo com una persona molt distant
en el tracte, molt reservada.
Probablement també les circumstàncies
eren una mica complicades
i estava una mica a la guai
del que podíem preguntar o comentar.
Home, en aquell moment ell
no estava precisament satisfet
amb tot el que havia passat.
En les circumstàncies difícils.
No és distant, però...
No?
No.
És veritat que és un home
que pensa molt les coses
abans de dir-les
i per tant de vegades
dóna la impressió
que t'està escrotant, no?
Que t'estàs sotmetent un judici
abans de decidir parlar amb tu.
Però és una falsa impressió.
Quan comences a parlar amb ell
t'adones que és relativament pròxim.
Abans de parlar de Jaume Cabré
deixa'm preguntar-te
quin llibre em vau suggerir
que llegissin els alumnes.
Doncs mira, nosaltres...
Això era pels alumnes de batxillerat
fonamentalment,
els de primer i els de segon, tots.
i els vam fer llegir Senyoria,
que és una esplèndida novel·la,
llarga,
complexa,
que suposa un esforç de lectura important
i se n'han sortit francament bé.
I no els vau fer llegir les veus del Pamano?
No.
Això ja arribarà.
No és el moment.
Jo penso que cada llibre té el seu moment
i si es llegeix abans d'hora
es fa malbé una lectora.
És veritat
i es pot fer malbé un autor
per tota la vida,
per l'actor.
No és...
Jo penso que no...
Això no vol dir que no hi hagi nois i noies
d'aquesta edat
que sí que poden llegir les veus del Pamano,
però globalment no.
I després vam fer...
Va haver-hi un grup més joves,
de més joves,
de quart,
d'ESO,
que van llegir
una de les primeres novel·les
del Jaume Cabré,
que era Galcerán,
l'heroi de la Guerra Negra.
Tot plegat dues novel·les,
com a punt de trobada
entre els nois i el...
Com reben,
com perceben el contacte
amb l'autor o l'autora,
sobretot si no són autors de casa
que els tenen més vistos
en el bon sentit de la paraula?
Molt bé.
Els reben molt bé.
La joventut és molt agraïda
com a públic.
Això ho diuen els autors.
Sí, no, no, és cert, és cert.
Així com a estudiants,
quan hi ha confiança
amb els professors i tal,
són de vegades
difícils de portar
i els has de demanar que callin
i tal.
Però amb la gent que ve de fora
acostuma a ser un públic
molt agraït,
almenys els d'allà.
Molt bé.
Així que van estar
molt i molt bé.
Van preguntar alguna cosa
que et crides l'atenció
o es van mostrar interessats
per algun aspecte
en particular del Jaume Cabré?
Sí, van preguntar moltíssim,
entre altres coses,
perquè aquestes sessions,
clar, cada centre
les deu fer d'una manera diferent.
Nosaltres les preparem
de manera que
quan arriba el moment de la sessió
nosaltres tenim les preguntes fetes,
les han fet durant els dies previs
a classe,
estan ordenades,
tothom sap quina pregunta de fer
i en quin ordre la farà.
És la manera de treure
a aprofitar la visita,
si no seria una anècdota.
És la manera de treure a aprofit, sí.
Pregunten de tot,
com és lògic.
Nosaltres ho tenim classificat
en tres blocs diferents.
Un primer bloc
que és coses sobre l'escriptura
en general,
que podria ser
preguntes estàndard,
però a qualsevol escriptor,
com se li acuta
el nom dels personatges,
si costa posar un títol,
si els finals tal,
que si ja saps la història
que vas d'escriure o no.
La cuina dels escriptors,
a tots els escriptors els agrada.
Ens interessa a tots
i als escriptors els agrada explicar-la.
Sí.
Sí, en general sí.
Però quan passa amb molts cuiners
a vegades no expliquen
els secrets de la cuina.
Bé, les mentides,
sempre es diuen mentides, no?
Es creu una imatge, no?,
de l'escriptor.
I el Jaume Cabré,
la veritat,
és que ja heu dit
que fa una impressió contrària,
però és un home
que de seguida es fa amb l'auditori,
se'l posa ràpidament a la butxaca.
Hauríem de recordar
que el Jaume Cabré ha estat
20 anys a l'ensenyament.
Sí.
És a dir, està d'excedència,
ja fa molts anys que està d'excedència
perquè va decidir deixar l'ensenyament
i dedicar-se exclusivament
a feines relacionades amb la literatura.
Però ell va estar molts anys,
una vintena d'anys.
Doncs ja sabem alguna cosa més,
a banda d'alguns títols que ha escrit,
que s'ha dedicat a l'ensenyament.
És de Barcelona, no?
És nascut a Barcelona
però viu a Terrassa fa molts anys
perquè hi va anar a treballar,
hi va anar a treballar de professor d'institut
i s'hi va quedar.
Jo el que he vist és que ha treballat
en temes de sèries televisives,
de TV3, aquelles famoses.
Agostè Jutge.
Sí, mira, aquí...
No, no, jo no ho sabia, eh?
És que ara ho he buscat i ho he vist.
Estació d'en Llas,
que va ser una sèrie de moltíssim èxit.
Crims.
Sí, sí, la Granja, Déu-n'hi-do, també.
Està fent...
Em va explicar ahir que està fent un guió,
que li han demanat un guió i que està...
Per TV3, també?
No, no, no, un guió pel cinema.
Basat en la història del xiquet aquest
de l'Eric i l'exèrcit del Fènix.
Sí.
Aquell xiquet que el van tractar com un terrorista.
Sí, que era...
Hi ha una obra de teatre.
Hi ha una obra de teatre.
I ja ens explicava l'Enric Garriga,
un quart de català,
que es veu que hi ha una campanya orquestrada
pels mitjans de comunicació escrit,
sobretot de la premsa barcelonina,
d'ignorar aquesta obra.
Diuen que li estan fent boicot,
no criticant-la,
sinó senzillament obviant-la.
Obviant-la.
És possible, és possible.
Aquest ha estat un cas d'aquests...
ben curiosos.
Doncs el Jaume Cabrera ja sap on s'hi posa, eh?
Sí, bueno, això és una pel·lícula,
serà diferent,
però sí, sí, ja sap on es posa.
Molt bé, doncs també treballa al cinema,
novel·lista...
Ha fet una obra de teatre, també.
També.
I alguns llibres d'assaig.
L'últim, un llibre sobre la lectura,
molt, molt, molt interessant.
Sobre el fet de llegir?
Sí, sobre el fet de llegir.
Un llibre bonic de llegir, també, a més a més.
De totes maneres,
ell és sobretot novel·lista.
El que passa és que és un novel·lista lent.
Ell ja ho confessa, esclar.
Sí, llibres gruixuts.
Amb moltes pàgines.
Clar, mira, Senyoria és una novel·la gran.
Pels estàndards que corren avui,
que són d'una novel·la que tingui 200 o 250 pàgines,
és l'estàndard actual,
doncs, esclar, novel·les que ja tenen 400, 450, 500 pàgines
són novel·les llargues.
Novel·les que al segle XIX haurien estat considerades normals,
que en el terreny del best-seller encara ho són.
Però els lectors-lectors agraden les novel·les
de 400 i 500 pàgines.
Sí, t'expliquen coses que t'interessa.
Home, si t'expliquen, sí,
si no la deixes a la pàgina 20 ja directament.
Però el Gemma Cabrèix sí que és veritat que fa novel·les llargues.
Senyoria és una novel·la llarga,
la que va venir després l'Ombra de l'Onuc
també era una novel·la llarga,
i la Taranyina...
La Taranyina era més curta, no?
La Taranyina és més curteta.
No sé per què jo recordava que la Taranyina era més llarga.
No, no, la Taranyina és una novel·la...
Però les veus del Pamà no et passa volant, eh?
Sí, sí, esclar, és un excel·lent novel·lista.
Sí, sí, és un dels...
No ho sé, de la Champions.
Sí, sí, sí, sí.
És un novel·lista reconegut, com a tal?
Sí, sí.
Està dins, diguem-ne, del sistema,
de l'estar sistem literari català, podríem dir.
Del tot, del tot.
És un home que ha rebut pràcticament tots els femis
als que s'ha presentat,
i molts dels quals no s'ha presentat,
d'aquests que donen la crítica i tal,
que és un home molt traduït,
és una de les plomes catalanes.
Ja sabeu vosaltres que costa molt traduir,
en aquest país costa moltíssim.
Doncs el Cabré és una de les persones
que ha estat ben traduït,
en concret, per exemple, a Senyoria,
bé, s'han fet traduccions des del francès fins al hongarès,
per posar llengües molt diverses, no?
Les veus del Pamà no és l'última novel·la?
Sí, com a novel·la és l'última novel·la.
Deu estar...
Que és del...
Del 2004 veig aquí, ho deia estar aquí, sí, sí.
Però deu estar enllestint algun altre?
Està escrivint, però a ell li costa.
Per això és el que deies, que és de producció línica.
Pensa que jo, si no recordo malament,
entre l'Ombra de l'Eunuc i Les veus del Pamà
van passar 5 o 6 anys.
No recordo en exactitud de 15 anys són,
però jo diria que van ser entre 5 o 6 anys,
una amb l'altra.
I ara està escrivint...
Mira, sí, ara ho tenim al davant,
des del 96, el 96 és l'Ombra de l'Eunuc,
i el 2004 són 8 anys, eh?
8 anys, sí.
8 anys que són 7, perquè s'ha d'escomptar l'edició,
però, des clar, són molts.
I ara està escrivint, eh?
Està escrivint, va dir,
el que passa és que això té el seu procés,
i, esclar, si s'ha tirat 6 o 7 anys per una novel·la,
ara només en porta dos o tres.
Per tant, encara queda...
Esperarem l'obra de...
A més, ell va explicar una cosa molt curiosa,
molt curiosa,
que interessa quasi sempre saber dels escriptors,
i és que quan comença a escriure una novel·la,
li agrada posar-s'hi per un impuls,
per un desig d'escriure,
però sense tenir planificada l'obra.
I, esclar, aquest és un procés...
Jo comparteixo aquesta manera de veure-ho,
jo també escric així,
perquè això et permet seure cada dia
amb la necessitat d'imaginar,
amb la necessitat de crear, no?
Però, esclar, aquest és un procés
possiblement més lent,
perquè tu comences a escriure sense saber on vas,
i, per tant, has d'anar a tocar...
Comences a escriure sense saber on vas, Jordi?
Sí.
I jo me'l crec perquè jo ho faig, també.
Clar, jo és que,
com a lectora, eh?
No, no pas com a escriptora,
segur que molts oients que són lectors també ho pensaran,
clar, tu tens la sensació,
quan, clar, tu llegeixes la novel·la
i acabada, ultimada,
si hi havia algun serrallet,
doncs està ben arregladet i tot plegat,
que aquell senyor o senyora diu,
bueno, explicaré la vida d'un senyor
que es diu Pepito,
que va pel carrer,
que es troba un dineret
i que no sé què, no sé quantos,
i acaba que es casa.
No.
No.
És a dir, surt un senyor per la porta
i aviam què li passa.
I aviam, obrim la porta a veure què hi ha al darrere.
Si mira, ell explica, per exemple,
que senyoria,
ell va explicar que la senyoria neix
d'una notícia del diari.
Jo, que a mi m'ha passat moltíssimes vegades
que una novel·la surti d'una notícia del diari
o d'un fotograma d'una televisió o d'una pel·lícula,
doncs no em sorpreia en absolut el que explica, no?
Diu, un dia, cap a l'any, doncs, no ho sé,
90, no sé quin any devia ser,
es produeixen els judicis per prevaricació i tal
dels jutges a Catalunya.
Sí, sí, sí.
Els primers casos, no?
Doncs bé, jo, ell, jo per ell,
comença a escriure a partir d'aquesta notícia,
és a dir, un jutge
que, doncs, abusa del seu poder
en benefici propi.
I aquesta és la idea matriu a partir de la qual creix.
Diu, esclar, allò comença a ser
en una novel·la del meu temps,
de l'any 85 o de l'any 86,
quan es produeix el cas.
Que passa que el joc literari et permet retrocedir
a anar i venir allà on vulguis.
Sí, diu, però va ser un accident.
Va ser un accident.
és a dir, en el moment en què jo començo a escriure d'aquest personatge
m'imagino el seu avi,
el seu avi ja me l'imagino amb una perruca,
i llavors m'agrada més la perruca,
m'agrada més l'avi.
Per tant, marineré un jutge del segle XVIII o XIX.
Exactament, me'n vaig cap al XVIII,
i això ja m'obliga a pensar en coses del XVIII.
Bé, el procés de creació és això.
Home, també és més apassionant,
perquè si no seria anar reproduint
ni posant, doncs, donar-li forma de novel·la
a una idea preconcebuda, no?
No, els dos procediments són vàlids, eh?
Mira, igual que el Jaume Cabrè diu que té aquest,
la Isabel Clara Simón li he sentit jo explicar
tot el contrari,
que ella és de les que agafa una llibreta i planifica la novel·la,
i sap exactament quants personatges hi haurà,
com es diuen, què fan, amb qui es relacionen,
i sap capítol a capítol el que passarà a cada capítol
i com s'acaba la novel·la, ho sap tot.
I aquest procés dura molt.
No estàs escrivint res encara,
estàs creant, estàs perfilant i fent la novel·la, no?
I després, esclar, queda una segona part,
que és d'escriptura més mecànica.
El que passa és que hi ha gent que això no ens agrada.
És a dir, aquesta part mecànica d'escriure no ens agrada gens,
i per tant intentem escriure i crear al mateix temps,
no per tant pel procés.
Sí, són opcions.
Són opcions diferents.
Què destacaries de Jaume Cabrè com a novel·lista?
Home, jo penso que...
Això és una opció molt personal,
ja ho sabeu, que això del que m'agrada més és el que m'agrada menys.
Però en el meu criteri,
ara mateix és de les tres persones
que és amb més qualitat de la literatura catalana.
Jo penso que hi ha un...
Al costat d'aquí, ja que dius de les tres.
Doncs, per exemple,
el Val de Sà-Burcel,
jo crec que és un altre dels grans,
dels grans,
i el tercer seria més discutible,
perquè aquí depèn del gènere.
Si parlesim de narracions llargues o de contes,
si parlesim de contes,
segurament hauríem de posar el Quim Monzó
o el Sergi Pàmines,
i si parlesim més de novel·la llarga,
doncs la Carme Riera.
El que passa és que ja no és tan homogènic.
Clar, i a més com que hi ha moltes publicacions
i van sortint altres narradors.
Vull dir, jo penso que...
Clar, tant el Val de Sà-Burcel com el Jaume Cabrè té una obra
que en conjunt és sòlida,
però en les seves parts és sòlida.
Tu agafes les peces i també són sòlides.
Clar, hi ha altres escriptors...
Jo, per exemple, la Carme Riera m'agrada com escriu,
però hi ha llibres que no m'agraden.
A mi tampoc.
Hi ha altres que m'encanten i altres que no.
Exactament, hi ha uns que sí i uns que no.
Llavors, globalment,
doncs esclar, jo penso que hi ha diferències.
Què destaques?
La capacitat narrativa, les històries, tot plegat, no?
No faigues per allò.
Sí, clar.
A veure, doncs ha destacat.
Destacaria una cosa,
perquè em sembla que és el més important.
quan una persona és un escriptor,
un bon escriptor?
Quanta imaginació?
Com diuen aquella gent tan...
allò una mica corrincle de dir,
quan és escriptor de raça, eh?
Això és molt difícil de dir,
però tothom reconeix que un és capaç d'explicar històries bé
i l'altre és incapaç d'explicar-les, no?
És com el tema dels acudits, banalitzant-lo, no?
Sí, sí, sí.
És a dir, tu 100.000 acudits
i no recordes els acudits,
no els pots explicar,
però hi ha gent que els recorda
i els explica molt malament
i no fan cap gràcia, no?
Doncs esclar, quan un és un novelista,
quan té una capacitat d'imaginar històries i tal?
Doncs jo penso que no, no.
Tots podríem imaginar una història no mena.
No, clar, històries n'hi ha a tot arreu,
històries en coneix tothom, tothom sap coses.
Vull dir, allò que fa un novelista
i allò que fa un bon novelista
i un extraordinàriament bon novelista
és la capacitat per explicar-ho,
per tenir-te lligat a la pàgina
per la paraula i la manera de fer-ho.
Llavors aquest, jo penso que és el tret més característic
de la novel·lística del Jaume Cabrè,
i la capacitat de tenir-te lligat
o el que és el mateix,
la traça que té per explicar-te una història.
Mira, hi ha, per exemple, a Senyoria,
per posar un cas, no?
Hi ha a Senyoria un...
al final de cada capítol,
una seqüència molt breu, molt breu, molt breu,
que es repeteix sempre,
surt un personatge que es diu Cintet
i que, doncs, allí no passa pràcticament res,
la dona se li ha mort, ella està molt malalt,
són fragments molt breus.
I van apareixent al final de cada capítol
durant tota la primera part.
Tu no saps ni de què t'està parlant,
realment no saps...
Va creixent una inquietud del lector
i una gran curiositat
per saber on et portarà aquells personatges
que no juguen encara a la novel·la,
només hi són, no?
O, per exemple, i paral·lelament,
quan hi ha el personatge més important,
que és el jutge,
doncs, de tant en tant, surt la paraula plaf.
Surt la paraula plaf, surt la paraula plaf.
I tu dius així.
I la primera vegada que la sents, dius
potser t'hi ha hagut alguna cosa.
Plaf, plaf, plaf.
I no t'ho explica, no?
I això ho descobriràs molt al final de la novel·la.
Tot té sentit al final.
Tot té sentit, clar.
Però allò t'ha creat unes expectatives,
hi ha dubtes que s'han de resoldre,
hi ha coses que s'han de resoldre, no?
Després t'adones que allò té un sentit
i que, a més a més, té un sentit bàsic
per entendre la novel·la i per resoldre-la, no?
És allò que a vegades diem
que és que és una novel·la plana.
Les novel·les de Jaume Quebre de plana
no entenen res, no?
No, no entenen.
És allò ja d'aquelles coses
com una muntanya russa molt a veure.
Però aquesta és una actitud d'escriptor
que ja la tenia en les primeres novel·les,
perquè, per exemple,
en una de les primeres,
que és aquesta del Gal Saran,
l'heroi de la Guerra Negra,
que és una història sobre la tercera carlinada
o sobre la segona carlinada,
també hi ha un joc d'aquests, de narratius, no?
La història es va desenvolupant, doncs,
més o menys d'una manera tradicional,
el narrador va explicant la història,
però alternant-se amb aquest
i de tant en tant
va sortint peces en cursiva,
marcades en cursiva,
amb els mateixos personatges
però situats en un altre temps.
Clar, al principi et desconcertes, no?
I dius, ostres, això no acabo de veure...
Què és això, no?
Fins que al final descobreixes
que és que aquelles peces en cursiva
que han anat sortint
al llarg de tota la novel·la
barrejades amb la història,
són l'escena final de la novel·la.
Quan arribes al final
ja te l'ha explicat al final
i tanca amb això, no?
Clar, això els nois, per exemple,
que l'han llegit,
els va desconcertar moltíssim al principi
i ahir li van preguntar
escolti, no és una mica complicat, això?
Per què ho fem tan complicat?
També deu formar part del procés narratiu
que va construint la novel·la, no?
Sí, sí.
Si ho fes d'aquella altra manera
no s'ho permetria, segurament.
I el que ell els va dir,
mireu, sí que és complicat,
esclar que és complicat,
però és que jo crec que l'actor
és una persona intel·ligent, home,
i que no cal mastegar-li tot.
Ai, al lector li agraden els reptes.
Clar, us dono les claus
perquè l'ho interpreteu, no?
Doncs bé, aquesta capacitat
per crear expectatives en el lector
i conduir-lo d'una manera intel·ligent,
doncs és el que fa que sigui un gran escriptor.
Doncs que bé que els grans escriptors
visitin els nostres instituts, no?
Sí.
Sobretot en aquestes petites àrees
on encara s'ensenya literatura,
que cada cop són més petites
i aprofitem per posar la falca, ara, no?
Sí.
Apa.
Ja està posada.
Per cert, Jordi,
que no em quedaré amb la curiositat,
una preguntada d'aquelles típiques
que fem al públic als escriptors.
Has parlat de la construcció de la novel·la.
Jo crec que és molt important el nom,
a l'hora del bateig dels personatges.
Com es bateixen a l'atzar?
O perquè jo tenia una àvia que es deia així
i la seva fesomia em recorda?
Com es posa un nom?
Perquè un personatge es diu Manel o Cintet
o no es diu Carme o Segismunda.
A veure.
Bé, això...
És fruit de l'atzar o està pensat?
No, sempre està pensat,
sempre és el resultat.
Jo, en algun cas...
És com batejar un fill.
Sí, jo si parlo de mi,
per exemple, en algun moment
jo no em sé el nom del personatge,
encara no l'he triat,
no l'he decidit.
Jo crec que són decisions...
Fins que li veus la cara, no?
Sí, són decisions que aprens
d'una manera deliberada.
I jo utilitzo simplement un grafisme.
Quan el personatge,
si encara no té nom,
es diu X,
o es diu I,
o es diu Z,
i ja li posarem nom.
És a dir,
quan ja el tens allò
que li veus la cara,
li veus com és,
si és alt,
si és prim,
si és gras,
si és...
Com es comporta això?
Ell ho va explicar,
el cabrer també ho va explicar,
l'hi van preguntar,
esclar.
I ell va explicar el cas de Senyoria,
i va dir,
mireu,
quan vaig...
Havia de buscar un capità general,
l'autoritat,
això és,
la novel·la passa a finals del seu l'18,
en 1799,
el 1714 estava relativament recent,
Catalunya havia perdut la guerra,
i amb la guerra els seus furts,
la seva independència,
i per tant l'autoritat màxima
que hi havia al país
era un capità general,
era un militar,
perquè era terra conquistada,
no ens enganyem.
Doncs,
jo vaig mirar,
diu,
vaig mirar els,
com es deien,
els capità generals?
D'aquella època.
D'aquella època,
tots,
uns darrere l'altre,
i em vaig trobar un,
i hi vaig posar aquest nom,
per donar-li una aire de versemblança,
no?,
el que pogués ser.
Sí,
però els noms tenen molt a veure
amb les modes de l'època,
marquen el costum,
no?
Diu,
però després,
vaig tornar a mirar
i em vaig trobar un
que era 3 o 4 anys més tard
del moment en què jo posava la novel·la,
però era mallorquí,
i em va fer gràcia
que fos un mallorquí,
perquè així el podia fer parlar en mallorquí.
De manera que vaig agafar
el capità general que ia tenir
i vaig dir,
mira,
plegues,
ho sento,
però ja no treballes més amb mi
que me n'hi ha buscat un altre
que es diu així
i serà el que treballarà amb mi.
Déu-n'hi-do,
quin món més personal,
no?,
el de cada escriptor,
és a dir,
despatxa un personatge
i li canvies ràpidament la vida.
Li va agradar
perquè era un nom mallorquí,
però un nom llarg,
en lloc d'aquests d'època
que ja no es porten,
i,
doncs,
la compartien.
Veus,
això confirma la teoria
que els escriptors,
mentre estan pendents
i fent la seva obra,
són poderosos,
actuen com a petits déus
i fan el que volen
relativament,
perquè va explicar
una altra anèdota
també ben il·lustrativa
de com funciona
la creació de les novel·les,
i és que
si tu t'has posat en un camí
i tot ho has anat quadrant
perquè conflueixi
cap a un punt,
llavors és molt difícil
torçar-ho.
Tu,
ni tu mateix pots torçar-ho,
m'entens?
Ni tu mateix.
Llavors ell explica
a la novel·la hi ha un...
D'aquí que estiguis més satisfet
o menys de...
Hi ha un personatge,
ell,
hi ha un personatge
que el va posant
en situacions gravíssimes
de gran perill,
el jutgen,
el condemnen a mort,
coi,
el treuen de la presó,
l'acompanyen a la plaça pública
amb l'enropenjar,
i tu dius
no, no,
ha de venir Robin Hood aquí.
Que vingui algú qui sigui
perquè no el pengi.
Ha de venir algú
perquè em sap greu
que el personatge no pot morir,
però esclar...
No pots fer-hi res.
No pots fer-hi res,
l'has portat fins aquí.
Sí que pots fer,
pots tornar a escriure una novel·la
diferent.
No, però no és el cas, no?
Però, clar,
tu sí que crees,
sí que crees
i ets el demiurc
que decideixes,
però fins a un límit.
Però com li dones vers semblants
en determinades circumstàncies
sense trair, no?
Tot el contingut anterior.
Sí, no, no.
Una vegada has iniciat un camí
i no pots fer
que aquest personatge
traeixi la coherència
de la novel·la.
Per tant,
decideixes en general,
però hi ha coses
que no pots decidir.
Per això ens fan tant
enveja els escriptors,
no?
Perquè són capaços
d'explicar històries,
escriure històries.
Jaume Cabré
va passar ahir
per l'Ies Campclar
i avui ens ho ha explicat
Jordi Tinyena.
Com cada setmana,
des del punt de lectura,
els autors
que escriuen
en la nostra llengua
sempre ens donen peu
també a parlar
de la literatura en general,
la qual cosa
és un plaer.
Jordi Tinyena,
moltes gràcies.
Fins la propera setmana.
Adeu-sia.