Un dilluns més saludem Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia, Jolanda.
Avui ens atem a un nou capítol, un nou tema,
ja deixem enrere altres qüestions.
Un tema del que se'n parla molt,
del que afortunadament se'n parla molt,
perquè durant moltes dècades històricament
sempre s'ha volgut amagar.
Avui parlem del dol, de la pèrdua,
no només de persones estimades, parlem en general.
Sí, perquè normalment quan parlem del dol
tothom pensa en el dol per una mort, no?
I potser és el dol més dolorós, per dir-ho d'alguna forma.
Però la veritat és que el dol el sentim moltes vegades
a la nostra vida, perquè no deixa de ser una pèrdua.
Podem tenir un dol i el patim amb una separació,
amb una pèrdua d'una feina,
amb una pèrdua d'una relació d'amistat,
amb una pèrdua material, important també?
També, amb una pèrdua econòmica, material,
amb la pèrdua d'una casa, per exemple,
que per a nosaltres pot ser important.
És que el dol el podem tenir en qualsevol moment
en què com a persones sentim una pèrdua.
Això també ho hem...
Evidentment, cada pèrdua té un grau de dolor diferent,
i per tant, cada dol serà diferent.
I cada persona també té unes eines per afrontar aquest dol
d'una manera o d'una altra.
Però sí que generalitzar-lo una mica,
perquè al llarg de la vida tenim molts dolts
que els anem elaborant,
i molts dels quals ni tan sols som excessivament conscients
de què estem passant aquest dol.
Que jo no vull ser superficial, eh?
Ni faig cap broma.
Ho dic perquè petits dolts, petites pèrdues.
Ho dic en el sentit que el dol,
la pèrdua implica frustració.
No em toca la loteria.
Em sento frustrada d'aquelles expectatives.
I poso un exemple absolutament superficial
i tonto, si m'apures.
Però el dol, ho deia en el sentit que el dol
sempre també té un punt de frustració?
Sí, però el dol ha de ser alguna cosa que jo tinc,
no alguna cosa que no he tingut.
Ah, d'acord.
Per això t'ho preguntava.
Justament amb l'exemple, no?
Realment no m'ha tocat mai.
Per tant, jo no puc tenir un dol.
tindré una frustració perquè no he aconseguit
alguna cosa que jo volia.
No hi ha pèrdua tant.
Per tant, no hi ha dol.
Exacte.
Però una altra cosa és que a mi em toca la loteria
i jo després, no sé, torno a...
inverteixo aquests diners i els perdo.
Aquí ja podria haver-hi un dol econòmic
perquè he perdut alguna cosa.
Això sí que és important.
I evidentment una pèrdua comporta frustració.
Però no totes les frustracions són pèrdues, no?
És una mica a tenir-ho en compte.
Un concepte que ha de quedar clar,
el dol és el pas següent
que hauríem de seguir després d'una pèrdua.
De fet, el dol és el procés curatiu d'una pèrdua, no?
Si no hi hagués dol...
Clar, per això dic hauria,
perquè no sempre és així.
No.
De fet, a veure,
es considera un dol normal,
fins i tot amb la mort, eh?
que és el poder del dol més difícil, no?
Bé, i depèn com, eh?
Perquè hi ha persones que encara viuen
més difícil del dol per una separació,
per exemple, que per una mort.
Depèn també, depèn de quin amor sigui, depèn...
Però es considera que fins a un any
és un període normal de dol.
A partir d'un any es considera
que el dol ja comença a ser una mica patològic,
perquè es considera que en un any
la persona ha hagut de reenvendre
tota la seva vida
d'una manera més o menys natural.
I també he de dir
que elaborar un dol
i tenir una vida
no vol dir oblidar
a la persona que se'ns ha anat,
sobretot en una mort.
Que moltes vegades,
en el moment de la mort,
ens col·loquem en una posició
en la que no volem superar aquest dol.
Per què?
Perquè ens dona la sensació
que si el superem
oblidarem aquesta persona.
Estem traient el record d'alguna.
Exacte.
A més a més, també ens passa
que quan passa un temps,
a vegades ens costa
recordar els trets físics
que tenia aquella persona.
O la veu,
o el to de veu,
o...
L'olor.
L'olor.
És a dir,
com que anem oblidant
certes cosetes,
certs detalls, no?
I això fa que intentem
doncs que no oblidar
a la persona,
el qual fa que no superem un dol.
I això no va lligat, no?
De fet,
superar un dol
i continuar la meva vida
no vol dir que jo oblidi, no?
Perquè la persona continua
tenint,
formant part de mi
d'alguna manera.
I a vegades una cosa
positiva a fer, no?
En aquesta situació seria
veure
què m'ha quedat a mi
d'aquesta persona, no?
És a dir,
en què m'ha influït
i quines coses jo ara
són semblants
o faig similars
amb aquesta persona
que s'ha mort, no?
Que per mi era important.
Clar, tots hem passat
per situacions de pèrdua
d'algun ésser estimat
i si no passarem,
perquè és llei de vida.
En el millor dels casos,
passarem, eh?
perquè els nostres pares,
els nostres avis,
etcètera, etcètera.
I generalment avui en dia
també ens marca molt
la nostra manera de viure
aquest procés de dol.
A vegades jo m'ho pregunto.
Fa 30-40 anys en aquest país
quan es moria algú a la família,
tothom es posava de negre,
la gent no sortia,
no anava a restaurants,
no anava al cinema,
hi havia un silenci
i un recolliment a les cases
i fonamentalment la família,
a les persones més properes
es dedicaven a plorar constantment.
Avui en dia,
clar, ni una cosa ni l'altra,
és tot el contrari.
M'he de refer,
he de continuar amb la meva vida
i no em dono el temps per plorar,
no em dono el temps per la soledat,
per recollir-me,
que en definitiva,
a banda d'altres factors sociològics
i polítics que podia haver-hi,
era també una manera
probablement més intel·ligent
o més ben pensada,
intuïtivament,
de superar aquesta situació,
és a dir,
el retrobament amb un mateix
per poder iniciar correctament
aquest procés de dol.
No sé si és així.
A veure,
és ni una cosa ni l'altra,
com tu has dit,
perquè en el que tu parles
era un moment
que era obligatori fer allò,
ho sentissis...
Per les qüestions socials,
però aquest espai propi
de solitud de recolliment
que avui probablement no el tenim...
Bé,
és que avui no ens donem gaire temps
perquè normalment
no fem cap per on.
És a dir,
normalment tornem a la feina
els dos o tres dies
o tornem a fer les nostres activitats
els dos o tres dies,
no?
Intentem posar una normalitat
que en realitat no existeix,
no?
Llavors,
per fer el dol
necessito plorar,
necessito parlar,
necessito expressar,
a vegades necessitaré escriure,
a vegades escriure els meus sentiments
o expressar-los,
i no puc expressar-los,
escriure'ls serà una via...
No negar la pena ni la tristesa.
No, no, no,
tot el contrari.
Perquè hi ha una tendència a dir
he de negar,
que no estic trista,
he de superar,
he de superar...
No,
però tot el contrari,
perquè negar-la
em deixa el nus dintre,
no?,
d'alguna manera,
i llavors fa que em costi
molt més superar-ho,
d'acord?
Jo el que haig de fer
és expressar,
a més,
amb un dol
va molt bé que algú t'escolti
que no pot dir-te res,
tampoc esperes que et digui res,
no?,
sinó que
simplement que t'escolti,
que estigui allà,
que faci de mirall.
Llavors,
en la situació que tu expliques,
clar,
era més fàcil expressar,
el que passa és que era
obligatoriament,
s'havia d'expressar això
i no tothom ho sentia,
segurament,
no?,
perquè no és el mateix
la proximitat que tinguem
i, a més a més,
ni els sentiments que tinguem
indistintament de la proximitat,
no?
Ara és una negació absoluta
a la mort,
és una negació absoluta
a patir,
és una negació...
Hem de demostrar constantment
que som forts,
que som capaços,
que podem tirar endavant,
que no passa res,
no?
I això ens ho hem de demostrar
cadascun individualment,
constantment,
a nosaltres,
no?
Sempre hi ha alguna cosa
forta a la família,
no?
És allò,
i precisament,
probablement sigui el més vulnerable.
Sí,
el que passa és que
moltes vegades
aquest que juga aquest paper
no pot treure-ho
en cap context,
i el que passarà
és que si no ho treu
d'alguna manera emocional,
doncs és molt probable
que es comenci a trobar malament,
físicament,
en algun moment,
no?
Perquè emocionalment
té tot dintre,
no?
I no ho pugui acabar
de treure.
Llavors,
ni tan obligatoriament,
haver-ho d'expressar
en el moment
que s'ha d'expressar,
perquè cadascú també
té els seus ritmes,
no podem obligar
una persona
que ens parli
del seu dol,
hem de deixar-li
porta oberta
a que parli
quan vulgui,
no?
que això és un altre tema
que a vegades
també ens empenyem
en que parlin,
no?
Com que s'ha verbalitzat
que és important
que la gent
tregui les seves emocions,
doncs ens empenyem
en que les han de treure
i les han de treure
quan jo vull,
no?
I hem de deixar
que sigui l'altre
el que està patint
el dol,
no?
Naixem sols
i morim sols.
El dol
l'hem de passar sols
també?
No.
El dol,
hi ha una part
del dol
que l'hem de passar sols,
però precisament
el que busquem
ajuda,
demanem ajuda
quan la necessitem
i siguem conscients
que tenim més persones
en el nostre entorn
que també ens ajuden
a continuar vivint,
és que hauríem
de no passar-lo sols.
Sobretot no confonent
que que jo continuï
la meva vida
no vol dir
en cap moment
que jo oblidi
a la persona
amb la que estic.
D'acord?
Ara fa poc
ha sortit un llibre
que crec que és una novel·la,
però que crec que és
molt bona
i que
i que realment
tracta el dol
molt bé,
que és aquest llibre
de l'Aima Munzó.
De l'Aima Munzó.
La pèrdua del seu marit
en la realitat,
el relat de tota la pèrdua.
Un home de paraula,
no?
Crec que és un llibre
que està molt ben escrit,
que parla del dol
d'una manera
que
bueno,
molt
molt positiva,
parlant,
expressant tots els sentiments
negatius que té
i tots els canvis,
però d'alguna manera
com un
continuar endavant.
És que això jo
pensava,
dins de la nostra
mentalitat,
dins de la nostra societat
més immediata
occidental,
en què s'han trencat
molts tòpics,
s'han trencat
moltes creences
una mica imposades,
depèn de la cultura
en la que
parlem de pèrdua
o de dol.
estem parlant
de la nostra cultura
perquè poden haver-hi
altres que d'entrada
contemplen la mort
com un procés
absolutament natural,
normal,
i no tenen,
diguem-ne,
aquesta manera
de fer el procés,
ni tan sols
en determinades cultures
existeix aquest concepte
de dol,
sinó que
s'assumeix
d'una manera
molt natural.
Per tant,
ens estem,
jo m'imagino,
doncs,
limitant
a la nostra cultura.
Evidentment,
però pensa
que totes les cultures
tenen un ritual
per despedir-se
de la persona.
Potser és que nosaltres
els estem oblidant,
els rituals,
que són necessaris.
Bueno,
poder que...
Abans es moria a casa,
venia la gent,
convidaves,
ara anem als tanatoris,
que és tot molt més net,
molt més còmoda.
Jo no dic
que hem de tornar, eh?
No,
però és molt fred.
Però falta ritualitat,
segurament, no?
En moltes situacions,
sí.
Llavors,
sí que és veritat
que el dol
en altres cultures
no es viu igual,
clar que no,
però,
perquè està integrada.
En la nostra
anem d'esquena
a la mort,
d'esquena al patiment
en general, no?
I la mort
és un patiment.
Inclús d'esquena
a la malaltia, no?
Crec que,
doncs,
bueno,
quan hi ha un diagnòstic
que també és una pèrdua,
també és un dol.
La persona
que li donen
un diagnòstic
d'una malaltia greu
i sap que s'està morint, no?
I l'actitud
que tenim una mica
totes les persones
que tenen
o que tenim,
les que estem al voltant,
no?
La negació absoluta
d'aquesta malaltia,
la negació
a deixar de parlar
l'altre,
la prohibició
que plori
o expressi
el que sent,
que fem,
perquè d'alguna manera
som una cultura
que el que està malalt
només li diem
que no es preocupi
i que no passa res,
que tirar endavant,
però no li deixem espai
perquè parli,
perquè ens expressi
el que realment sent,
perquè ens digui
la por que té,
perquè
tampoc li deixem espai
a què pugui fer les paus,
no?
D'alguna manera
amb ell,
amb l'entorn
o amb la situació,
ho neguem
i ho neguem
perquè ens col·loca
davant de la nostra
pròpia por
a la nostra mort,
no?
Llavors funcionem.
Què passa?
Tot el procés
de la mort
s'ha medicalitzat molt,
està a l'hospital,
no?
Llavors,
doncs,
d'alguna manera
tot l'entorn...
La por al dolor
fa que la persona
perdi la consciència
molt abans de morir,
no?
I perd aquest fil
que li manté
en contacte
amb la seva família.
Clar,
però llavors
amb això
hem de tenir
molt en compte
que
clar,
la família
no pot expressar
el dolor que té
i el malalt
tampoc
pot expressar
el dolor que té
i això
al malalt
li genera
una angoixa
brutal
i encara
li genera
més emocions
més negatives
perquè moltes vegades
el malalt
per molt que li neguem
perquè el que fem
és negar-li
sap que s'està morint
sap que està al final
i
el fet
que els altres
ho neguin
li dificulta
que pugui realment
expressar
que te'n sortiràs
quan tothom sap
positivament que no
probablement
li farem un favor
si li diem
sí, d'acord
què vols?
vols parlar?
vols acomiadar-te?
qui vols que vingui?
és a dir
donar temps a acomiadar-se
per exemple
exacte
d'una manera
deixant el que sigui ell
el que demani
tot el temps
no li podem
tampoc
dir
no, doncs ara parla
una persona
que està a les acaballes
dir-li
no, no
que tant sortiràs
que anirem
que això
tots tenim tendència
amb la millor voluntat del món
clar
però això
és molt dolorós
per la família
i pel propi malalt
moltes vegades
Sònia
diuen que el temps
ho cura tot
el temps
no necessàriament
ho cura tot
de vegades necessitem
que ens donin un cop de mà
parlem la propera setmana
de si és el temps
que ho cura tot
o necessitem de la mà
d'algun bon amic
algun especialista
continuem la setmana que ve
serà el proper dilluns
gràcies Sònia
vinga
fins la setmana que ve