Saludem ja Santi Castellà,
ell és professor a la Universitat Rovira i Virgili,
vicerector de Relacions Externes.
Santi, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Gràcies per acceptar la nostra invitació.
Ahir va ser un dia assenyalat
pels òrgans de govern de les universitats.
Dic els òrgans de govern perquè a vegades diuen
que la massa de la comunitat universitària
a vegades els passa desapercebut tot això.
Sí, ahir era el dia que els rectors
els reunien amb el conseller Oguet.
De fet, portem uns mesos moguts
les universitats.
Tenim el director general de recerca
i el director general d'universitats
que han presentat la seva dimissió
i per tant està la conselleria en un moment difícil.
Realment devia ser així perquè els rectors en general
tenen fama de ser persones discretes
i les desaveniències i tot plegat
sempre es porta en una línia del diàleg
quan es va arribar a aquest punt.
És que realment s'estava en un moment difícil
que ara les universitats públiques catalanes
es queixaven sobretot del tema del finançament,
el tema de dotació econòmica,
hi havia altres qüestions.
Infraestructures, sí.
És un símptoma, hi ha molts temes.
De fet, la universitat, el conjunt d'Europa,
està vivint un moment de canvi,
de transformació apassionant
i en especial jo penso la universitat espanyola
i la universitat catalana.
estem agafant un ampli de via europeu
i, per tant, deixant de fer de la nostra universitat
un món una mica excepcional
i convergint en els paràmetres de tota la universitat europea.
I això significa, principalment,
que fins ara la universitat havia estat massa centrada
en la figura del catedràtic
o de la persona que es dedicava a la recerca
i a la transmissió del coneixement
i que eren els seus deliris personals
de què volia investigar,
què entenia que era important,
allò en què es basava la universitat.
I que ara la universitat europea
ha fet la reflexió
que és el procés d'aprenentatge,
és l'alumne el centre de tot el sistema
i que, per tant, el que hem de garantir
és un aprenentatge en condicions
i facilitar aquesta transició
del món de l'ensenyament al món del treball
també dotant de professionals
amb prou habilitats,
no simplement per la feina
a la que es voldran dedicar,
sinó sobretot per ser ciutadans actius
en les nostres democràcies.
I això comporta molts canvis,
comporta tocar moltes parcel·les de poder
i comporta confiar molt en les universitats,
que cada universitat, en la seva autonomia,
dissenyi allò que vol ser.
I ens hem trobat en un moment
en què, pels canvis polítics,
pels numerosos consellers que s'han anat sotzeint,
la qüestió de les universitats a Catalunya
està a un punt paralitzada
i no hi ha objectius clars
i això segurament provoca molt neguit.
No hi ha pressupostos clars,
el qual ja provoca de seguida molt nerviosisme,
però jo penso que, sobretot,
no hi ha una política universitària clara.
Aquest camí cap a aquest ample de via europeu-universitari
que posaves com a metàfora,
entenc que estàs d'acord amb aquesta línia,
però d'altra manera et sembla que
no s'ha explicat bé a la societat aquest canvi,
que és molt més transcendent i important del que sembla.
No s'ha explicat a la societat en què consisteix.
Només es parla de titulacions,
que un cop has esmerçat molts anys de la teva vida,
les famílies han fet una inversió econòmica molt important.
clar, el missatge que ha arribat és
doncs mira, si heu pagat X anys de carrera,
ara perquè el vostre fill o la vostra filla pugui treballar,
heu de pagar no sé quants màsters.
Aquest és el missatge que li queda a les famílies
preocupades, lògicament, per la seva economia.
I segurament no tenim bons instruments
per explicar el canvi que està vivint la universitat,
però és un canvi del que els estudiants
i el conjunt de la societat es beneficiaran,
sobretot perquè finalment els estudis universitaris
seran molt més eficaços, podríem dir molt més baratos,
perquè intentarem que els alumnes
centrin els seus estudis en allò que veritablement necessiten,
en adquirir les habilitats veritablement necessàries
i les competències necessàries per la seva professió.
Fins ara jo tinc la percepció
que teníem les carreres molt inflades de coneixements
i no sempre els coneixements més pràctics i més necessaris.
Però és veritat que cal que a la universitat
s'expliqui més, a la societat.
L'altre dia, en un mitjà de transport,
uns estudiants els deien uns als altres,
jo estic fent empresarial a la bolognessa,
que volia dir seguint el mètode Bolònia.
O a la catalana seria com les faves.
Això de què significa la bolognessa
i què significa la declaració de Bolònia
i quin canvi ja profund a la universitat,
penso que hem d'explicar-ho,
sobretot perquè la universitat,
que té un grau molt important d'autonomia,
aquesta autonomia simplement es pot explicar
si rende comptes a la societat,
si explica a la societat el que fa
i la societat l'exigeix què vol que sigui la universitat.
Però, Santi, es pot aspirar a una universitat moderna
si constantment estem qüestionant
i canviant el sistema educatiu de base?
Encara no hem fet la implantació de la sisena hora,
que ja s'està qüestionant des de determinats sectors.
El sistema educatiu, aquelles persones que ens escolten,
que els seus fills poden fer primària en qualsevol dels cicles,
o secundària,
deuen dir, què m'estan explicant de la universitat?
Si els meus...
Hi ha poques persones en aquest país,
tret dels batxillerats aquells,
que hagin acabat pràcticament un cicle sencer,
sense que hi hagi hagut un canvi.
Sí, el món va molt més ràpid
i la capacitat d'adaptació i de flexibilitat
ha de ser molt més alta,
però també es necessita un marc
i un panorama mínimament estable.
Però no ha de ser primer més modern
en el sentit positiu de la paraula,
el sistema educatiu de base.
Exacte, i a més jo penso que tenim uns dèficits importantíssims.
No pot ser que la gent arribi a la universitat
sense conèixer una segona llengua
o una tercera llengua.
A vegades sense redactar en condicions.
Sense saber redactar,
sense saber fer una exposició pública,
sense algunes habilitats molt bàsiques.
Algunes coses estan fallant.
Hi ha un pensador, en Paolo Florez d'Arcaix,
que deia que qualsevol estudiant de batxillerat
de la institució lliure d'ensenyament,
de l'època d'abans de la Segona República,
tenia més formació i més coneixements
que un universitari actual.
El món ha canviat molt
i ara és molt més difícil que la gent jove llegeixi,
que llegeixi un interès pel conjunt de la vida política,
pel conjunt de la vida cultural,
però hem de ser conscients
que sobretot estem formant ciutadans crítics,
personals que han de tenir un bagatge
per cercar la seva pròpia felicitat
i no només professionals
que sàpiguen fer molt bé una feina concreta,
però després siguin molt crítics.
Per tant, aquesta vinculació del món de la primària,
de la secundària amb la universitat,
s'ha de treballar molt més.
Precisament quan es va iniciar aquesta,
no sé si di nova etapa,
però en fi, el sistema educatiu
que podem estar patint o gaudint ara,
això cadascú ho farà la seva interpretació,
es parlava que era hora de deixar
aquells coneixements enciclopèdics,
quan deien els pares
és que jo m'aprenia els rius i les muntanyes
i les arrelades,
deixar aquests coneixements enciclopèdics
justament per potenciar habilitats
com ara les que esmentaves,
aquesta capacitat crítica,
la capacitat de parlar en públic, etcètera, etcètera.
Però sembla ser que no ha sortit bé la cosa,
perquè no tenim ni el coneixement enciclopèdic,
que lògicament per això està internet,
però tampoc hem desenvolupat aquestes habilitats.
Jo ho explico molt amb la formació dels juristes,
jo soc professor de dret, de dret internacional,
i estem formant gent molt capacitada,
molt preparada per aplicar les normes.
Segurament de les generacions
estan sortint amb més habilitat
per conèixer les normes i per aplicar-les,
però manca segurament aquest component més crític
d'entendre quin conflicte d'interessos
hi ha darrere de les normes.
Les normes jurídiques, les lleis,
no són la millor solució possible,
ni la solució més racional,
són la solució que s'obtén
després que entrin en confrontació
diferents interessos,
i qui té una posició més forta,
més predominant,
imposa els seus interessos.
I entendre això per a un jurista és molt important,
perquè li dona molts mecanismes
per qüestionar les normes
i per trobar vies alternatives
per aplicar menys rigor
a determinades normes
o cercar excepcions a les normes.
Llavors, segurament estem formant
molt bons professionals,
però gent que està pensant
jo vull tenir una feina,
fer-la molt bé,
però després no m'expliqui res més,
i delegar moltes altres coses.
delegar les qüestions polítiques,
delegar la vida cultural,
delegar l'oci,
o sigui, jo al final vull anar
a un parc d'atraccions
on sembli que he viajat per tot el món.
I això és molt perillós,
perquè al final hi haurà un grup de gent
molt esperta en temes polítics,
que seran en els que delegarem,
i tindrem una democràcia
molt poc cívica,
molt poc forta,
una democràcia que estarà
sotmessa contínuament
a molts perills, no?
Per tant, és important
que formem ciutadans actius.
Jo penso que el sistema educatiu
té encara moltes mancances globalment,
des de la universitat fins a primària,
i que aquest és un dels grans reptes del país.
Per això jo penso el neguit dels rectors
i la trobada ahir amb la conselleria, no?
Un país modern
ha de tenir com una de les seves prioritats,
l'educació.
Aquest discurs que va fer el Tony Blair
ja fa uns anys d'educació,
educació, educació,
per explicar el seu programa,
és vital, no?
Quan en Clinton deia
que és l'economia estúpida, no?
Potser hauria de dir
que és l'educació estúpida,
perquè és veritablement allò
que ens ajuda a pensar
que serem amb el futur.
De totes maneres,
no només educa l'escola,
no només educa la universitat,
i no només educa la família,
la societat en conjunt educa,
i aquest exemple de compromís,
d'autocrítica,
de solidaritat, etcètera,
no és precisament l'exemple
que dona la pròpia societat,
des dels estaments polítics,
per què no dir-ho,
fins a qualsevol altra manifestació comunitària,
des de la participació
a les reunions de veïns de l'escala,
però d'alguna manera,
passem-ho així a un terreny molt domèstic,
fins als grans titulars,
que per exemple podem llegir avui
a la premsa en quant a la política.
Clar, la política la interpreta
un jove amb il·lusió,
que no té un bagatge darrere,
com aquesta capacitat de gestió,
d'il·lusionar,
de tirar endavant
un col·lectiu de persones,
i veu que tot el dia
ja que si tu ets més,
doncs tu més,
doncs ai com t'enganxi,
ai que tu vas dir
i ara no ho dius.
En fi,
aquest exemple,
com se li pot exigir
a un jove determinades actuacions
quan diuen que els joves són passius,
cosa que jo no crec,
com se'ls pot exigir
als joves
unes determinades aptituds
que el món adult
en deixa molt que desitjar?
Sí,
a més jo penso que vivim
encara d'una certa cultura política
heretada del franquisme,
que està molt instal·lada
amb el subconscient
que això de la política
és una cosa
que pot portar problemes,
no?
Aquesta idea
que deia a vegades...
Alguns sí, eh?
No cal veure,
més que veure el panorama avui.
Aquesta idea del Franco
de jo duraré molts anys al poder
perquè no em fico en política,
no?
Sí, sí.
És una idea
molt assumida
entre la gent jove
i que comporta també
una desvaloració
de lo polític,
no?
I segurament
una percepció
que tot el món
de la participació,
de l'associacionisme,
del món dels veïns
implica una excessiva militància,
un excessiu rigor,
no?
Quan tendrien que s'hi aspecte
adaptats
a una vida
divertida,
tranquil·la,
dissenyada a cadascú,
molt més normalitzat
i molt més...
I entre la gent jove
és preocupant
el poc interès
per la política
perquè demostra
que tinguin poc interès
per la política
demostra que no valoren
la feina política,
que pensen
que és una cosa
relativament implicada
al xanxullo
o a gent
que vol trobar
estratègies alternatives
per aconseguir poder,
no?
I això és preocupant.
Sí,
perquè no hi ha dubte
que la política
és alguna cosa més
i que dins de la política
probablement
moltes d'aquestes persones
que no surten
als grans titulars
fan una feinada,
eh?
Sí, sí, sí.
Això és ben seriós.
I a més,
la gran concentració
encara del poder
és la política.
Hi ha molt poder econòmic,
però encara en la política
es prenen grans decisions.
O sigui,
ara en les properes
eleccions municipals
decidirem
moltes més coses.
A l'escollir
un determinat equip
o un determinat programa
estirem decidint
moltíssimes coses,
estirem decidint
quin model de convivència
volem entre nosaltres.
i a més,
en un moment
en què tenim
algunes qüestions
sobre la taula
en temes de la immigració
o en qüestions
de la gestió
de l'espai públic
o del model
de creixement
que volem
especialment importants,
no?
I llavors,
a vegades,
pensem massa curt,
pensem massa
en persones
o simplement
en gestos
o en coses
molt concretes,
en la darrera inauguració
d'una plaça
a prop nostre
i no pensem
que la política local
finalment
és una concreció
d'aquesta
visió global
que tenim del món.
En tot cas,
també per tirar endavant
molts dels projectes
il·lusionants
caldria
reformar
algunes coses,
no?
Perquè sembla
que és molt,
molt estàtica,
molt immobilista
el nostre sistema
i tots els sistemes
són dinàmics
i cal adaptar-los
i aquest nostre
sembla que no acaba
d'encaixar
amb la realitat
que estem visquem ara,
no?
Aquesta perpetuació
del poder
de determinats sectors,
la pròpia llei
de partits,
que cada cop
que hi ha una convocatòria
d'eleccions
se'ns diu
que s'ha de reformar
però ningú no mou fitxa.
Sí,
a més,
jo penso que hi ha
una certa hipertrofia
dels partits
i que això va
en detriment
de dues coses.
Una,
del diàleg polític
més enllà dels partits,
o sigui,
hi ha qüestions polítiques
que tenen molt sentit
debatre-les
més enllà dels partits
i després un cert ofegament
de qualsevol proposta,
actitud,
moviment ciutadà
que de seguida
entra en l'òrbita
d'un partit
o d'un altre
amb independència
molts cops
dels seus plantejaments.
A vegades veiem
candidats independents
que tant podien estar
en un partit
o en un altre
i que ells expliquen
que crec que és el que ganarà
o que m'ho ha demanat aquest.
Però, bueno,
aquesta certa hipertròfia
jo penso que és un dels problemes
que té la democràcia espanyola.
Que veníem d'un sistema
sense partit,
es va voler reforçar
excessivament els partits
i aquest reforçament dels partits
deixa molt poc espai ciutadans
i aquesta és una qüestió
que jo penso que hi ha
que corregir
amb sistemes de llistes obertes,
amb sistemes de més flexibilitat
i sobretot
actualment tens la sensació
que el panorama
està molt repartit
i que qualsevol força
que no estigui ja prèviament
situada en el sistema
és molt difícil
que es faci un forat.
A les eleccions franceses
hem vist amb certa sorpresa
l'aparició d'un candidat centrista
més d'un tipus de centrisme
que podríem anomenar
de centrisme radical
que qüestiona
coses d'estatus quo
molt assumides
quasi de forma políticament incorrecta
però ho fa des d'alt
amb certa moderació
d'una cerca
de l'equilibri.
Sempre diuen
que ens hem de mirallar
a França
que segons el que passi
a França
podem treure la bola de vidre
i veure
què podria passar aquí.
No sempre ha funcionat.
És el que t'ha de dir
és tan desconcertant
el moment que vivim
que pot passar
qualsevol cosa.
Parlant
d'aquesta qüestió
dels partits
i de les llistes
com interpretes
el fet
que per exemple
a Tarragona
s'hagin doblat
el nombre de candidatures
a les eleccions municipals
respecte a les anteriors
comissis locals?
És difícil
de valorar-ho
perquè molts cops
respon a estratègies
molt
conjunturals
de circumstàncies
que no són
de moment polític general
sinó de la situació personal
en què es troben
algun grup
o algunes persones.
En tot cas
jo penso que és positiu
que hi hagi moltes candidatures
i que seria positiu
que totes tinguessin
les mateixes oportunitats
de debatre
i d'estar en l'espai públic
el qual no sempre és així.
I també la percepció
que no arribem a conèixer
exactament
quin és el model de ciutat
dels candidats.
Hi ha molt de soroll
mediàtic
hi ha molt de soroll
protocolari
veiem els candidats
ens els trobem
quasi permanentment
i compren roses
compren llibres
fan conferències
i tal
però finalment
tenim la sensació
que no sabem
quin és el model de ciutat
que estan proposant
segurament
fa falta més debat
fa falta més cares a cares
entre candidats
i potser
part de la ciutadania
li agradaria saber
amb qui pactaran
aquests candidats.
Clar, és que segurament
quan es fan les lleis
i les normes
es fan per alguna raó
i la campanya electoral
ha de durar
el que ha de durar
i portem un any
de pre-pre-pre-pre-campanya.
Sí.
Clar, hi ha un cert desgast
entre la població
i jo no sé
si no se n'adonen
aquestes persones
que ja entenen tant
que quan arriben
realment a la campanya
el desgast també ha arribat
a la ciutadania
probablement, no?
I a més que els temes
després van molt lents
van a una velocitat
molt lenta, no?
Jo l'altre dia
estava així
en aquesta excel·lent
història de Tarragona
que va publicar
la Maria Antonia Ferrer
i tenia la sensació
que ella explicava
els molts intents
des del segle XVIII
de tenir un port
en condicions a Tarragona
i com finalment
Tarragona no acaba
tenint un port
en condicions
fins que no arriba
a la petroquímica
i el necessita, no?
i amb tot el follor
del que es va dir
la pedroquímica
en el seu moment
fins que no hi ha
tots aquests follors
no s'acaba construint
un port
quan hi havia juntes
d'obres
inversions
s'havien recollit diners
quatre o cinc cops
al llarg de la història
doncs amb molts
dels grans projectes
de ciutat
acabes tenint
una mica aquesta sensació
s'està tota la vida
parlant de la façana marítima
i dius
però quan la veurem
l'arribada de l'AVE
ha trigat moltíssim
i al final
era una estació
que queda relativament llunyana
i de tots els projectes
tens la sensació
que tot adeu
a 15 anys vista
quan el món
va molt més ràpid
i quan en altres territoris
et trobes
que també
les coses
van molt més ràpides
no deixa de sobtar
cada cop que vas a Madrid
i trobes
quatre o cinc estacions
noves de metro
i dius
aquí per tenir
un autobús nou
potser ens tirem 10 anys
per què passa
això no és la pregunta
que ens hauríem de fer
en fi
no és fàcil
a vegades
ens perdem
amb aquestes qüestions
són transcendents
per la nostra vida
quotidiana
però hem de ser
prou intel·ligents
per mirar
una mica
més enllà
avui les portades
dels diaris
no totes
perquè altres
estimen més
parlar d'altres temes
que consideren
més importants
reflecteixen
la fotografia
d'un dels joves
immigrants
que va morir
ahir
a Tenerife
jo aquest matí
pensava
potser hauríem de
posar cada dia
una esquela
als diaris
per aquests
amors anònims
ens podem inventar
els seus noms
perquè sembla mentida
sembla que siguin
personatges de ficció
i no hi parem compte
aquesta setmana
hem assistit
a un espectacle
lamentable
amb aquests
immigrants
que anaven
d'un lloc a l'altre
que finalment
ha estat tornat
al Senegal
i cada setmana
tenim un show
d'aquest tipus
i a vegades
amb més repercussió
mediàtica
però cada setmana
hi ha situacions
de moltes persones
de 300, 400, 500 persones
o bé en un aeroport
o en una terminal
de vaixells
amb unes situacions
molt dramàtiques
i que no acabem
d'interioritzar
jo entenc
que la immigració
és una circumstància
que té una problemàtica
però que no és senzilla
és complexíssima
que digui
que té la solució
que ho digui
perquè realment
és terrible
però com a mínim
potser
i parlo de la Unió Europea
en el seu conjunt
s'hauria de tenir
l'honestetat
amb una mà
no parlar de solidaritat
i amb l'altra
doncs ennegar-li
pràcticament
la vida
i l'existència
d'aquestes persones
si no tens la solució
tingues com a mínim
la decència
efectivament
de no penjar-te
medalles solidàries
d'ajudes hipotètiques
que més sovint
no arriben
a aquests països d'origen
és potser això
el que el ciutadà
doncs
que pot ser comprensiu
en el sentit
que en una vareta màgica
aquesta qüestió
no es pot resoldre
però com a mínim
no anar tapant
amb aquestes accions
presumptament solidàries
efectivament
és el gran tema
que té plantejada
la modernitat
la possibilitat
planteja dues qüestions
primer la gran fractura
que té el món
un petit món ric
que malbarata
molts recursos
a costa
d'un gran món
pobre
que ha estat explotant
durant molts anys
i que té una
explosió demogràfica
important
i que
per gran part
de les persones
d'aquest món pobre
l'única possibilitat
de tenir una vida digna
és arribant
al nostre
petit món
ric
però el problema
més de fons
que planteja
és la possibilitat
que puguin viure
societats
plurals
societats
amb diferents identitats
amb persones
amb diferents identitats
i finalment
el problema
que es planteja
és si tenen
que haver
unes identitats
luminants
que s'impossin
o té que haver
un cert pluralisme
i com gestionar
aquesta pluralitat
en una democràcia
respectuosa
amb els drets humans
penso que aquí
hi ha
dues qüestions
que es tenen
que equilibrar bé
una
les nostres societats
no poden
mantenir-se
cohesionades
amb
l'arribada
de moltíssima gent
de fora
i això
ho hem d'acceptar
però en segon lloc
a tothom
que
arriba aquí
hem de donar-li
un tracte humanitari
un tracte decent
i sobretot
jo penso
que hi ha
una evolució
bàsica
que es té
que fer
que és
les persones
que estiguin
amb una vocació
de permanència
de continuïtat
residint
entre nosaltres
tenen que tenir
els mateixos drets
que nosaltres
no podem
organitzar
com estem fent
societats
de primera
i de segona
no podem organitzar
gent
amb uns privilegis
que podem escollir
els nostres representants
que podem
ser representants
polítics
que tenim
plena llibertat
d'actuació
convivint
amb una gent
que treballa
per nosaltres
i que té negats
quasi tots els drets
i aquí hi ha una evolució
molt interessant
la ciutadania
els drets
de ciutadania
poder votar
poder manifestar-te
poder expressar-te
lliurement
poder presentar-te
a eleccions
sempre havien estat
vinculats a la nacionalitat
aquells que teníem
el pedigrí
de ser nacionals
d'un determinat estat
eren els que teníem
amb exclusivitat
la ciutadania
per tant
era una ciutadania
construïda
de forma excloent
davant a l'altre
davant del meteco
davant del gentil
davant del
del que no coneixem
reproduïm esquemes
de societats primitives
exacte
de societats esclavistes
i actualment
l'accent
de la ciutadania
ja no té
que estar
en la nacionalitat
sinó que
té que estar
en la residència
tots els que residim
en una certa permanència
en una mateixa
república
en un mateix
espai públic
tenim
que tenir
tots els drets
per decidir
què volem que sigui
aquest espai públic
i això és un pas
que ha començat
tímidament
a donar a Europa
altra mesura
que a mi em sembla
molt important
és treballar
pel desenvolupament
o sigui
el problema
de fons
que tenim
és aquest món
tan dividit
tan fracturat
entre el nord
i el sud
o els diferents suds
i la gent
no està arribant
a les nostres societats
perquè
li sembli divertit
o de turisme
està arribant
expulsada
literalment
dels seus païs
per tenir una vida digna
una mínima expectativa
de vida
per tant
la millor contribució
que podem fer
és
el desenvolupament
d'aquests pobles
que estan
en situació
de sotdesenvolupament
per tal
que la gent
que vulgui marxar d'allà
ho faci
perquè vulgui
perquè tingui oportunitat laboral
perquè vulgui viatjar
o pel tema que sigui
però no obligats
com ara
per tant
la solució segurament
està en el desenvolupament
clar
amb el deteriorament
del planeta
que els científics alerten
que s'ha accelerat
aquest deteriorament
òbviament
aquestes zones
més
desfavorides
seran les que
patiran més
temes com
la sequera
el canvi climàtic
això encara
agreujarà més
la situació
en aquestes societats
i la nostra hipocresia
a més
perquè clar
després que nosaltres
hem malbaratat
tots els recursos
ecològics
del món ric
fem el discurs
que ells tenen
que no desenvolupar-se
a costa
del seu medi ambient
per tant
els hi haguem
que donar
alguna alternativa
o sigui
després de carregar-nos
tota la cornissa
cantàbrica
amb operacions
tan espectaculars
com l'armada
invencible
no podem anar
al Brasil
i dir-los
que no toquin
ni un pam
de la seva selva
perquè és el pulmó
de tota la humanitat
i que per tant
és el tipus
que s'ha carregat
tots els boscos europeus
que em ve a explicar
per tant
li tindrem
que donar
alguna alternativa
i hi ha alternativa
hi ha una possibilitat
moderna
de gestió ambiental
de desenvolupament ambiental
de desenvolupament sostenible
que és possible
que necessiti inversió
i amb això
els països rics
hem d'invertir
tornant al tema
que comentaves
dels drets
dels nouvinguts
fins fa poc temps
comunitats
com ara per exemple
la musulmanà
mantenia
fins i tot
per voluntat pròpia
una certa invisibilitat
com a col·lectiu
mica en mica
la va deixant
i jo no sé
si aquesta
societat
en pedigrí
que deies
l'original
la nativa
acceptaria
que es presentés
un partit
polític
sota les sigles
d'una comunitat
molt concreta
com podria ser
la comunitat musulmana
això que potser
sembla que estic dient
una barbaritat
està dins
de la normalitat
més absoluta
tenint en compte
com va canviar
la nostra societat
aquí
hi ha partits
per exemple
formats
per persones
quasi
totes
de nacionalitat
alemana
que es presenten
en algun municipi
a les Illes Balears
sí
perquè les municipals
sí que es poden presentar
a les generals
no
i a les autonòmiques
tampoc
a la mesura
a la mesura
que tinguin
nacionalitat
o
una residència
estable
però
i siguin
ciutadans europeus
simplement
pels ciutadans europeus
sí
però una cosa
Santi jo pensava
que es presentin
persones
que són d'origen
forani
dins de formacions
polítiques
ja consolidades
que això ja s'ha vist
lògicament
o que es presentin
sota sigles
d'un partit propi
hi ha algun partit
propi d'estrangers
a Espanya
i a Europa
molt minoritari
molt petit
en algun lloc
i tal
jo penso
no és bo
que hi hagi partits
identitaris
no és bo
que s'organitzi
amb un discurs
identitari
els islàmics
o els ortodoxes
o els marroquins
un discurs polític
perquè com la gent
té múltiples identitats
té identitats
religioses
ètniques
culturals
d'orientació sexual
laborals
de classe
som una barreja
identitària
les persones
a més identitats
canviants
un dia et pots aixecar
més creient
i anar-te a dormir a teu
i sense tenir
que donar explicacions
a ningú
o pots començar
al matí
dient que ets català
i acabar
preferint
dient que ets
de Tarragona
i el dia següent
que estàs fora
que estàs
als Estats Units
explica que ets espanyol
i sense tenir
que donar explicacions
a ningú
les identitats
són canviants
i són
escollides
lliurement
per tant
no és bo
que hi hagi partits
conformats
al voltant
d'identitat
sinó que els partits
han de representar
interessos de model
de convivència
han de representar
quin model
de convivència
volem fer
dit això
penso que no tenim
arguments
per prohibir
que hi hagi partits
d'aquest tipus
i amb això
ens queda molt
per aprendre
sobretot
amb el tema
espanyol
espanya
ha descobert
del pluralisme
religiós
és arrel
és arrel
de la immigració
espanyol
sí que hi havia
alguna religió
minoritària
però
no tenia significació
pública clara
és arrel
de la immigració
quan ens trobem
amb el tema
del pluralisme
religiós
sobre la taula
i no el sabem gestionar
o sigui
explicar alguna gent
que compra un local
al centre d'una ciutat
que aquest local
se'l compra
ara a l'Ajuntament
i ells
tenen que anar-se'n
a un polígon industrial
allunyat
i sense transport públic
per no ser
que no sigui
visible
que van a
haure
en una societat
que es proclama
laica
tolerant
i que tothom
en teoria
pot tindre
les creences
que vulgui
doncs és
complicat
i per tant
tenim diverses assignatures
que aprendre
no haurem de parlar
un altre dia
disurtadament
s'ha exhaurit
el temps
que ha passat volant
passa molt ràpid
molt ràpid
Santi Castellà
professor de Dret Internacional
de la Universitat Rovira
i Virgilí
vice de Garda
de Relacions Externes
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
i esperem que es repeteixi
aquesta experiència
molt bon dia
sempre que vulguiu
bon dia
adeu-siau