Sònia Navarro, molt bon dia.
Hola, bon dia.
I bon any.
Igualment.
I bon any que encara no ens havíem a retrobar.
Aquesta setmana, amb tots els nostres col·laboradors
i amb molts dels convidats, haurem de repetir aquesta frase
que va més enllà de la pura cortesia,
perquè realment és un desig que tots plegats tinguem un bon any.
I la Sònia, per començar aquesta nova etapa del 2007
de l'Espai del Recop Psicològic,
ens proposa començar amb un tema en principi bonic.
Després ja veurem que també té les seves llums i les seves ombres.
Parlem de la relació de parella
i això ens fa plantejar, primer que tot,
allò amb el qual es fonamenta la relació de parella,
si més no, en la nostra cultura,
que és l'amor.
Què és l'amor, Sònia?
Ui, quina pregunta!
Definir l'amor és una de les coses molt complicades,
precisament perquè, si féssim aquesta pregunta a molta gent,
cadascú ens diria una definició diferent.
De fet, si la busques al diccionari,
la Real Acadèmia,
defineix l'amor com un sentiment cap a una altra persona que ens atrau
i que procurant reciprocitat en el desig d'unió
ens completa, alegra i dona energia per conviure,
comunicar-nos i crear.
I encara té una altra definició,
que posa sentiment intens de l'ésser humà
que partint de la seva insuficiència
necessita i cerca la trobada, la unió amb un altre ser.
Té connotacions negatives,
les definicions acadèmiques, eh?
Això de l'insuficiència, tot això,
dius, ui, que lleig que sona.
Les vaig buscar, precisament,
per veure una mica com la defineix la Real Acadèmia,
però de veritat que si ho preguntes,
cadascú et dirà i partirà sempre d'un sentiment.
Llavors, a vegades és molt complicat.
I partirà de la seva experiència la resposta, segur.
Sempre, tots partim de la nostra experiència, no?
Però podem dir que una definició molt pràctica
de l'amor seria,
i quan jo estimo amb alguna persona,
el que haig de fer són conductes
que li agraden a l'altra persona.
I aquí hi ha la gran qüestió,
saber què li agrada a l'altra persona.
Perquè moltes vegades en la relació de parella
el que fem és fer-li a la nostra parella
allò que a nosaltres ens agradaria que ens fessin.
I això ens costa molt distingir-ho, no?
Perquè pensem que li donem tot
i moltes vegades li donem tot el que nosaltres voldríem,
no el que l'altre vol, no?
Llavors és molt important, no?
Fer totes aquelles conductes agradables per l'altre.
Això com a molt pràctic.
Llavors, sí que podríem dir que l'amor té tres components, no?
La passió, la intimitat i el compromís.
És a dir, com a passió és la fase d'enamorament
que tots coneixem.
De fet, és la fase més maca de tota la relació de parella.
És la fase en què un de veritat perd el control i els papers, no?
I precisament aquesta és la màgia de l'enamorament.
Potser és la més atractiva i la que sempre se'ns ha venut millor.
La més maca és el que deies, també depèn de l'experiència de cadascú, no?
Sí, però sí que és veritat que l'etapa de l'enamorament
és la que mou a les persones a iniciar una altra relació.
Si no passéssim per aquesta etapa d'enamorament,
no ho sé, si realment iniciaríem altres relacions de parella.
Sobretot quan un ha fracassat amb una relació de parella.
Però sí que és veritat que aquesta fase, com que ens fa sentir molt bé,
i aquí introduiré un petit...
Normalment nosaltres pensem que durant la fase d'enamorament
ens trobem molt bé perquè l'altre és perfecte.
I la fase d'enamorament és una fase molt més egoista del que creiem.
En realitat, durant aquesta fase, mentre estem enamorats,
nosaltres ens sentim que som els millors.
És a dir, nosaltres sentim que som les persones més atractives,
més sintepàtiques...
Ens sentim molt veurades, no?
Clar, però a través dels ulls de l'altra persona,
a través de com ens mira l'altra persona,
però en realitat no ens estem enamorant tant de l'altre,
sinó de nosaltres mateixos, no?
Això és una cosa que en un principi sobta una mica.
Però ens enamorem de la idea de l'enamorament, no?
Ens enamorem de nosaltres.
De nosaltres perquè ens sentim les persones atractives,
desitjades, intel·ligents, maques...
Per tant, fem una utilització de l'altre en aquest sentit.
Per suposat.
El que passa és que tothom pensa que durant l'enamorament
jo m'enamoro de l'altre.
I en realitat durant l'enamorament m'estic enamorant de mi mateix, no?
En realitat és una fase molt egoista, molt del jo, no?
Diguem, o sigui...
El que passa és que ens costa, no?
D'entrada sempre pensem que és l'altre.
L'altre és perfecte, l'altre no és.
Nosaltres ens sentim perfectes a través de la mirada de l'altre.
Què passa?
Que mentre nosaltres ens sentim tan bé en aquesta fase,
és molt fàcil que coses que no ens agraden de l'altre
les obviem,
perquè no volem deixar de sentir aquesta satisfacció personal que tenim.
quan aquesta fase passa i passem a la següent fase,
és quan a vegades diem que l'altre ha canviat.
I no és veritat, l'altre no ha canviat.
El que passa és que nosaltres hem deixat de sentir-nos tant al centre,
hem de ser tan atractius, tan simpàtics, tan intel·ligents i tan perfectes, no?
Llavors aquí hi ha una mica el poder saber, no?
Però sí que és veritat que durant l'enamorament
també es produeix tota una excitació a nivell fisiològic molt important,
que igual en altres etapes només saber que haig de veure la persona que estimo...
O s'agregues una sèrie d'hormones i de components que estimulen, no?
Tot el nostre sistema nerviós.
Clar, i tot el cos està molt més disposat a l'excitació, no?
I llavors això ens produeix un benestar que també dificulta
que no veiem les coses que no ens agraden de l'altre.
És a dir, precisament perquè estem segregant.
Anirem tocant en diferents qüestions,
però amb això probablement també té molt a veure
l'evolució de la pròpia persona,
l'enamorament dels 14, que és un enamorament diari,
de diferents persones,
no té res a veure amb l'enamorament
que pots experimentar als 20, als 40 o als 60,
per exemple, que les persones es poden enamorar perfectament, no?
Doncs sí, no, Iolanda.
Hi ha gent que realment s'enamora d'una manera diferent
i hi ha gent que s'enamora sempre de la mateixa manera.
És a dir, ens enamorem...
Independentment del seu grau d'evolució, de l'edat...
Sí, és que hi ha gent que torna a enamorar-se de la mateixa manera
encara que la persona sigui més adulta.
És a dir, el que potser no varia tan ràpidament
és la persona, no?
Que dius, als 14 anys,
i avui aquesta persona em sembla la millor...
Als 14 anys, cada dia t'enamores d'una persona diferent.
Jo diria que als 14 anys més aviat,
cada dia t'agrada una persona diferent,
que és molt diferent d'enamorar-te, no?
Sí, perquè l'enamorament aquest adolescent
és pensar que no podràs viure sense aquella persona, mai més.
Clar, però és una altra cosa.
Llavors, hi ha persones que realment
s'enamoren sempre de la mateixa manera,
perquè es tornen a enamorar de si mateixos.
torno a dir...
Llavors, és que si canviem el concepte
que m'enamoro de l'altre, que m'enamoro de mi,
quan jo m'enamoro de mi, em torno a enamorar igual,
perquè em torno a sentir la millor persona.
A més a més, durant aquesta fase
es dona a obrir-se a l'altre,
a explicar intimitats,
a explicar la meva vida,
a mostrar interès per totes les coses
de l'altre, no?
cosa que fa que durant aquesta fase tothom creu,
i una de les coses que més agrada,
i a més és molt curiós, quan vas preguntant a les parelles
què els va agradar de la seva parella,
en un principi,
una de les coses que sempre hi és,
és que parlàvem molt,
que m'escoltava molt.
I que parlava molt de mi, segurament, no?
Clar, llavors...
O que m'afel·legava molt?
Cuidado.
Sònia.
No, tothom diu que parlàvem molt,
i ens enteníem.
I aquí hem d'entrar en matisos.
Quan la persona està dient que parlàvem molt,
està dient que ella sentia que podia parlar.
Moltes vegades l'altre no escolta tant.
El que passa és que en una situació nova,
tu no tens crítica, tu escoltes.
O sigui, la teva parella no et critica,
t'escolta, perquè és que no té altra cosa a fer.
No té motius per criticar-te,
no et coneix prou, tampoc.
No pot encara dir-te que això no li sembla bé,
o que allò...
No té càrregues de profunditat per llançar-te,
encara no l'assa.
Llavors, la teva sensació és que t'escolta.
I no és que t'escolti més que després t'escoltarà,
sinó simplement que no et respon coses negatives
a les que tu...
a el que tu estàs dient, no?
Però és curiós, perquè una de les coses que més ens agrada
és això, sentir-nos...
que ens escolta.
I això, durant la fase d'enamorament,
ho sentim.
Tant ens escolti l'altre, com no ens escolti.
Nosaltres pensem que l'altre ens està escoltant.
Llavors, aquí també hi ha una confusió,
que moltes vegades és tenir-lo en compte, no?
Perquè, clar, després pensem que és l'altre
el que ha canviat, no?
Per tant, entenem que una persona té,
en determinats moments de la seva vida,
una necessitat d'enamorar-se,
perquè necessita, doncs, recrear un altre cop
aquest escenari de sentir-se novament atractiva,
la persona,
amb capacitats per atreure un altre, etcètera, etcètera.
No ho veig tant, o sí,
el fracàs que pugui tenir amb la seva parella,
sinó amb aquesta necessitat de renovar aquest sentiment, no?
Bé, hi ha una part de nosaltres...
Una part, una part.
Hi ha una part de nosaltres que, evidentment,
si no mantenim la part d'enamorament,
amb el que comporta enamorament,
amb desig sexual i amb passió, eh?
Si això no ho mantenim amb una miqueta,
una miqueta encès al llarg,
és molt fàcil que la relació de parella
se'n vagi a no risc.
Clar, tu deies que l'amor té tres components bàsics,
que era la passió, la intimitat i el compromís.
Si algú se salta a alguna d'aquestes parts,
segurament la seva relació fracassarà,
però ja en parlarem.
Per suposat, no?
Però també hem de tenir present que,
vull dir, quan s'acaba la fase d'enamorament,
hi ha moltes parelles que aquí s'han acabat,
que són les aventures, d'acord?
I és així.
A vegades, doncs, una relació de parella,
doncs, hi ha una etapa en la que hi ha un enamorament,
hi ha molt desig, hi ha una passió,
però quan s'acaba això,
les persones no poden realment
establir una relació més llarga.
No té prou fonament, no?
No, no, s'acaba.
Això ens costa a vegades perquè pensem
que aquesta emoció tan forta
no la podem perdre tan ràpidament,
però sí que pot perdre's,
vull dir, perquè realment,
quan passa aquesta fase,
veiem que no tenim valors ni coses,
però realment no tenim un compromís,
no hem fet un projecte,
no podem fer un projecte
perquè som exactament,
ai, molt diferents, perdona.
Sí, sí, sí.
Si no, molt diferents, no?
Quan s'acaba l'enamorament?
És el que t'anava a dir,
si s'acaba aquest enamorament,
aquesta passió,
què passa?
Si s'acaba, però com deies,
s'ha d'intentar mantenir.
Clar.
Seré suficientment hàbil
com per mantenir aquesta petita parcel·la.
Bé, depèn.
Hi ha vegades que un ha d'acceptar
que aquí s'ha acabat,
i la relació s'ha acabat aquí
i, per tant,
no és la persona
amb la que podem establir un projecte,
però sí que és veritat
que el que intentem sempre
és l'altra part,
que és crear la intimitat,
que seria la segona fase.
Dintre d'aquesta intimitat,
tot el que desitgem
és tenir una persona
que ens escolti,
que ens entengui,
amb qui poden expressar-nos
sense límits,
que obtinguem reforç.
Aquest és el nostre objectiu
en buscar una relació d'intimitat.
Aquí és on realment
nosaltres creiem
el nostre projecte en comú.
És a dir,
aquí és quan realment creem
una relació d'amistat
amb la que tenim un projecte
que volem portar a terme.
Aquí també hi ha un tema.
El nostre projecte en comú
comença sent un
i ha d'anar variant
al llarg del temps.
Perquè també moltes vegades
pensem
que aquest projecte
ha de ser el mateix.
I què passa?
quan ja l'hem aconseguit
hem de crear-ne una altra.
Perquè si no
seria difícil.
Hi ha moltes parelles
que quan passa un temps
els projectes
són tan diferents
que cadascú
tiraria per un cantó.
Perquè en realitat
ja no tenen res en comú.
Això és una altra
de les coses
que pot passar.
Però es tracta
d'anar treballant
quins projectes volem
i que estiguem d'acord
durant aquest.
De totes maneres, Sònia,
els conflictes
són necessaris.
sempre els conflictes
per aprendre a resoldre'ls.
Perquè, clar,
aquesta perfecció
no pot...
És a dir,
el fet de tenir conflictes
no vol dir
que una parella
hagi de fracassar.
No, no,
però són temes diferents.
Una cosa
és que tinguem clar
que nosaltres necessitem
un projecte comú
i una altra cosa
és que dintre de la nostra vida
tindrem conflictes
perquè els tenim
amb nosaltres mateixos.
Per tant,
els tindrem
amb una altra persona.
Després entrarà
com resolem aquest conflicte,
com comuniquem
aquest conflicte,
com quines són
les nostres idees
també a nivell
irracional
que tenim,
és a dir,
què fem.
Però això és un altre...
Un altre tema.
Un altre...
No, un altre tema.
Està dintre,
però vull dir
que no és contradictori.
Una cosa és que
quan jo estic parlant
de les fases
no estic parlant
d'unes fases ideals.
Estic parlant
del que hem de tenir present
que hem d'anar fent.
Això no vol dir
que sigui ideal
ni que sigui fàcil
ni que...
Doncs després de la passió
tenim la intimitat,
aquest projecte en comú
i tot això implica
un compromís,
sens dubte.
Sí, evidentment.
I clar,
el compromís ja
sí que és la decisió
que tenim de pertànyer
a un ent social
que és la parella,
que és un ent
també social i cultural,
és la decisió que prenem
que encara que hi hagi dificultats
intentarem lluitar
per tirar endavant
i aquesta decisió
moltes vegades
inicia
com una decisió personal
però a vegades
s'arriba a mantenir
per qüestions més socials,
per creences religioses,
per costums,
per pressions socials,
per pors,
a vegades s'inicia
com una qüestió molt personal,
una decisió molt decidida
per la pròpia persona,
però a vegades
es va mantenint
al llarg del temps
ja no per una decisió
tan personal
sinó per altres qüestions
molt més externes
a la parella.
Estem parlant
de la parella
i de l'amor
lògicament
sota el punt de vista
de la nostra cultura occidental
amb les arrels
diguem-ne cristianes,
no estem parlant
d'altres concepcions
de la parella,
del matrimoni,
de la unió entre dues persones
que poden tenir altres cultures,
això és obvi,
que parlem de com la coneixem
nosaltres
en el nostre entorn
més immediat.
Evidentment.
Si t'envas a...
segons quins pobles
veuríem societats poligàmiques,
veuríem societats
que no són monògames
com ara la nostra,
fins i tot
des del punt de vista legislatiu.
Potser no calia,
però sí que és cert
que hi ha moltes maneres
d'entendre
el món de la parella.
Nosaltres parlem de la nostra.
Per suposat.
Nosaltres parlem
d'Occident en general,
no?
La nostra és Occident en general.
I com entenem nosaltres?
Amb la nostra societat, no?
Si ens anéssim
amb una tribu d'Àfrica,
doncs probablement
no hi ha amor.
Allà és...
El sexe és reproducció
i punto.
No hi ha una parella,
tothom és de tothom,
els fills són de tota la tribu
i punto.
No hi ha...
Segurament és una altra història, no?
Però bueno,
sí que és veritat, no?,
que tot aquest compromís, no?,
és un...
Es van compartint
durant
la compra de béns,
els conductes
que anem fent,
coses que anem fent
de forma conjunta
com a parella, no?
I acaben donant una miqueta
al bagatge personal
en quant a maneres de fer, no?
Que és aspectes
que semblen superficials
però que van construint
també la relació.
Evidentment.
Menjant més o menys sal,
per posar un exemple així,
superficial,
però segur que també va
per aquest camí
la construcció de la parella.
Per tots,
per les coses més tontes
i per les coses
més importants, no?
De fet,
qüestions de conflictes
molt habituals
són,
com que cadascú ve
de la seva història familiar,
de famílies diferents
i de costums diferents,
a vegades
conflictes molt absurds
però que poden arribar
a que la parella es cremi,
és com col·loquen les coses
o en els armaris
que s'han de col·locar
certes coses
perquè cadascun dels dos
doncs creu que...
Si els mitjons a casa seva
els doblegaven d'una manera
i l'altra persona d'una altra,
a veure,
haurem d'arribar a un terme a mig
com els dobleguem ara, no?
Exacte.
No, però sembla absurd
i són coses que en realitat
no són gens importants
però que poden arribar
a crear amb algunes parelles
uns conflictes...
Tot suma.
Perquè clar,
cadascú creu
que la seva manera
de fer
és la millor.
Amb això també som molt egocèntrics,
en general,
creiem que la nostra manera
o la nostra família
tal com ho hem fet
per costums
és la millor manera
de fer-ho.
Llavors,
convencer l'altre d'això
doncs, bueno,
dependrà
de l'altre, no?
Llavors,
doncs, bueno,
sí que és veritat
que aquestes serien
les tres fases, no?
la passió,
la intimitat
i el compromís.
Doncs, si et sembla,
com és el primer programa de l'any,
no entrem en conflictes,
ho deixem per la propera setmana.
Avui hem parlat de l'amor,
temes més aviat macos
de parlar-ne,
dels conflictes
en parlem la propera setmana
aquí al Recop Psicològic.
Què et sembla, Sònia?
Molt bé, Iolanda.
Sònia Navarro,
psicòloga clínica,
moltíssimes gràcies
i ens retrobem
el proper dilluns.
Doncs vinga,
fins la setmana que ve.