Comencem, doncs, com cada dijous i en companyia de Jordi i Tinyena,
aquest punt de lectura, aquesta mirada als autors de la nostra literatura
i sovint, afortunadament, una mirada als autors i autores del Camp de Tarragona,
que encara a Sant Jordi prendran protagonisme,
perquè ja saben que, a banda de fer el programa tradicional del dia 23 a la Rambla Nova,
la nostra intenció també, d'alguna manera, és anar a donar a conèixer aquesta obra
i, per això, a partir de la propera setmana i a través d'un concurs,
els donarem la possibilitat d'acostar-se de conèixer els nostres autors
i també els obsequiarem amb llibres i roses, cares a Sant Jordi.
Per això ja arribarà. Avui, com dèiem, saludem ja Jordi Tinyena. Bon dia, Jordi.
Bon dia.
Avui parlem d'una autora, d'una escriptora de casa nostra,
una dona que escriu poesia, no sé si fonamentalment poesia,
però la majoria de l'obra sempre ha estat poètica.
És la Roser Huás, una dona prou coneguda per la seva vessant literària
i també per la seva personalitat, però és una persona molt agradable,
és una persona d'aquelles que cau bé, per què no dir-ho?
Que també hem de mirar sempre aquesta vessant més personal, no?
Doncs sí, també, també.
La Roser Huás, que és nascuda al Penedès,
tot i que viu a Tarragona des de fa molts anys i exerceix per les comarques d'aquí, també.
És professora d'institut.
És professora d'institut, sí.
Com la majoria d'escriptors i escriptores.
Una gran quantitat, almenys.
Quin remei.
Els poetes ho tenen, segur que hauran de continuar treballant.
Pitjor que els novel·listes.
Sí, amb els novel·listes, la majoria dels novel·listes també treballen d'una altra cosa.
Però amb els novel·listes sempre hi ha l'esperança que en un moment determinat
una novel·la tingui un èxit especial.
Fins al punt que et facin una pel·li i fins i tot una obra de teatre.
Això pot passar, sí, això pot passar amb una novel·la.
És més difícil que passi amb els poetes, molt, molt, molt més difícil.
La cosa de la poesia ja sabem com està, per tant, de tant en tant,
des d'aquest programa ens agrada també parlar dels poetes i les poetes de casa nostra.
Sí, la setmana passada vam parlar d'una poetessa també, de l'Àngels Cardona.
Ah, és veritat, sí, que s'havia de presentar a la darrera obra, no?, encara a Sant Jordi.
I avui parlem d'una altra...
Més jove, bastant més jove, el cas de la Roser Guàs.
Sí, sí, la Roser Guàs no direm l'edat perquè a ell a ell no li agrada.
No, però és jove.
La Roser encara té una edat que es pot dir, tot i que no la direm, no?
No, no la direm.
Doncs a veure, què podem dir?
Però vaja, no la direm, però està entre la trenta i la quarantena.
Això, per això, això no és d'edat, això no és res.
Què podem dir de la Roser Guàs, que així hi ha modus d'introducció?
Doncs a més de dir que és nascuda al Penedès, la Macíes de Sant Miquel,
a Banyeres del Penedès,
i que és filòloga i professora d'institut, que és el que ja hem dit,
doncs afegiríem professionalment la col·laboració
en els mitjans de comunicació habituals, no?
I també, jo crec recordar que va ser, o potser encara ho és, no ho sé,
però que va estar relacionada com a directora de la ràdio Banyeres,
de Banyeres del Penedès, que és una ràdio que va sortir el 1999.
No sé exactament si encara hi continua vinculada,
però ja estava en el seu moment.
Té una obra poètica no massa llarga, això ho hem comentat més d'una vegada.
dels poetes són gent que a còpia destil·lar dintre del mateix poema
acaben destilant molt i, per tant, les obres no acostumen a ser massa llargas.
El procés creatiu de la poesia amb autors, clar,
deu ser com a molt més lent, no?
No té aquest dinamisme que pot tenir un altre gènere.
Jo no parlaria de dinamisme a mi, jo ja ho saps que tinc una gran miració pels poetes
perquè trobo que la literatura és, abans que hi haurà altra cosa,
doncs poesia, fonamentalment poesia.
I jo penso que és molt difícil, la poesia és extraordinàriament difícil.
Perquè no és només que un tingui un sentiment a comunicar o expressar
o una idea per explorar o...
No, no, és que, a més a més,
un ha de ser capaç de donar-li allò que no podem definir,
que és el que ho fa poesia.
Perquè, esclar, nosaltres podem parlar de mètrica,
podem parlar de ritme, podem parlar de metre,
podem parlar de coses tècniques, totes les que vulgueu.
Però això no garanteix ni un gram de poesia en un text.
Simplement així, no?
Llavors tu, de vegades, llegeixes versos que estan molt ben escrits
i que et semblen absolutament sobres.
O al revés, no?
Són tot teories, però és que les paraules contenen alguna cosa.
Si les paraules no diuen res, tampoc no...
Sí, la poesia, d'altra banda, és un tipus de literatura
que s'ha de llegir amb veu alta.
Jo penso que s'ha de llegir molt amb veu alta.
De fet, afortunadament, la tendència és aquesta
i, per tant, ja comencen a haver-hi resultats de poesia
d'una manera permanent a tot arreu.
Sessions en les quals els poetes reciten els seus mateixos poemes
o bé d'altres reciten els de poetes.
I, efectivament, això és bo que passi
perquè la poesia s'ha d'escoltar.
No vol dir que no es pugui llegir,
però durant molts anys hem estat tancat amb el llibre
i ara, afortunadament, hi ha cada vegada més activitats.
El que passa, i és una opinió absolutament personal,
que la poesia, si no està ben dita,
escoltar-la és terrible.
Sí, això és cert.
De vegades els poetes no...
La cosa del rap so, d'això, està una mica de capa caiguda.
És difícil, llegir poesia és molt difícil.
És molt complicat.
Perquè és fàcil caure en l'angolament,
és fàcil, i en l'afectació.
En la cantarella, en aquella cosa.
I, d'altra banda, també és fàcil,
justament perquè la poesia,
en la mesura que destila molt el llenguatge,
de vegades juga molt i força la sintaxi,
doncs, de vegades, la lectura també és molt complicada.
Els poetes no sempre reciten bé,
i llegeixen bé els seus versos, no és veritat.
I algunes vegades jo he sentit un clàssic en aquest tema,
és el mateix Rafael Alberti.
A mi no m'agradava gens.
Recitant els seus poemes, que és millor que calli, no?
Ja diria que sí, que algú li hagués dit
vostè és Rafael Alberti, ja ho sabem,
però o fa una miqueta de classes d'addicció,
o millor que ho deixi córrer.
No és gens fàcil.
Jo ho vull llegir, però, un poema de la Roseguas,
m'atreviria a fer-ho.
Doncs t'ho agraïm, perquè sabem que per tu
és un esforç, això, de llegir un poema en veu alta.
No, no és fàcil.
Quin poema? Comencem ja per aquí?
Perquè així ja sabem d'aquest en parlant.
Mira, podem començar amb un diritamba,
amb una hipèrbole, amb una alergia, quasi.
La Roseguas va participar, ha participat,
vaja, fa poc,
amb unes trobades que organitza
l'Associació d'Escriptors de l'Eneu Catalana,
que posen dos poetes, un al costat de l'altre.
Generalment, un dels poetes...
És un cicle que es diu Poesia i Copes.
I, normalment, un dels escriptors
és un escriptor gran,
i ja se suposa que ha consolidat,
i l'altre és una veu més jove,
i les contrasta les dues, no?
Doncs, la Roseguas ha participat aquest any en punt d'això.
Com un maridatge.
Sí.
Però la cosa de les copes, de què va?
No dic les copes.
No, posia copes vol dir que estàs en un bar.
Ah, d'acord, perquè a veure, expliquem-ho tot, no?
Vol dir que és un acte distès,
que no és un acte formal,
en el qual dos poetes llegeixen els seus.
I jo he trobat, buscant, buscant, buscant,
he trobat una cosa que vull llegir-vos,
perquè, clar, quan algú elogia sincerament
i entusiastament algú...
Volem proves, volem proves.
No, no, val la pena saber-ho,
perquè de vegades es parla molt malament de la gent
i això arriba sempre.
I a mi, quan es parla bé, no sempre arriba.
Per tant, avui vull que arribi això.
Molt bé.
I és un bloc, eh?
És un bloc d'internet
que he trobat que parla justament d'aquesta trobada.
I diu, el llegeix un textual, eh?
Diu, dimecres passat vaig anar,
com cada primer dimecres de mes,
al cicle Poesia i Copes organitzat per l'ELC.
Explica que més el projecte i diu,
aquest cop les convidades eren Rosa Fabergat i Roser Huesc.
I la veritat, em va agradar molt més la jove Roser
que la veterana Rosa.
Tot i que la seva obra és acceptable.
Explica els valors de la veterana
i després torna la Roser.
Però vist el vist,
sobretot després que la Roser llegís part del poemari inèdites cales,
per mi és evident que l'autora jove
era molt superior a la veterana.
I afegeix.
Ja ho he dit,
la Roser va llegir part del nou poemari.
És un nou recull poètic
que em va semblar d'una bellesa,
una intensitat, una profunditat
i un refinament excepcional.
Doncs molt bé.
I molt bé.
M'ha quedat impressionat.
expressar els comentaris positius,
perquè és el que tu dius,
en una societat que acostuma a fer-se ressò
quan es malparla d'algú,
és important fer-se més ressò encara quan es parla bé.
A això estic completament d'acord amb tu.
Ara ens agradaria saber,
perquè es parla també de la Roser Huesc
i del seu darrer poemari.
El poema que has triat és el darrer o no?
El poema que he triat és un dels que va recitar
aquí a la sessió
de la poesia.
Per cert, perdona Jordi,
qui parlava també de la Roser?
Ja saps tu que amb els blocs la gent...
A vegades sí, a vegades no.
Era el mantenidor del bloc,
no era un comentari fet per algú,
era el mantenidor,
però tampoc no s'hi identifica,
o sigui que no sabem qui és.
Bé.
Bé, el poema es diu
Des d'un poblat hivern.
I diu així.
Passejo damunt la terra descoberta
que engendra un món d'alineacions perfectes,
murs, escarabeus i ceràmica adormida.
El sol del migdia se m'abraona
i cap paraula no em ve a buscar
i criden tan inútils
tantes pedres profanades a la seva foscor.
Torna la llum,
fonaments,
parets intactes,
senyals desconeguts.
Per què no dorm la ciutat?
El vent mou l'estela del vermell,
reté un so de fulles suaus d'alzina
i una lenta música s'hi escapa.
Per què no dorm la ciutat?
D'on ve el somni avui despert
de la civil callada per sempre?
Molt bonic.
Molt bonic.
Molt bonic i allò que dèiem
que les paraules
t'entren bé.
Sí.
Ella diu quan li pregunten...
Fotografia perfectament.
El diari Tarragona li va publicar
una entrevista que li va fer
a l'Òscar Palazón fa algun temps
i explicava el 26 de març del 2006.
Va sortir a publicar l'entrevista.
i quan li preguntaven sobre la poesia
ella explicava que
sempre havia volgut
dir el màxim de coses possibles
amb el mínim de paraules possibles.
I això, si no és una explicació suficient
de la poesia,
el que sí és és una il·lustració molt clara
del que és la poesia.
Un objectiu claríssim del que vols aconseguir
escriure.
És allò que dèiem abans
amb la metàfora de la destil·lació.
Exactament és el mateix.
Ella ha publicat, dèiem, uns quants poemares.
Soc de Llimona,
saps qui és Camille Clodel,
L'amistat de les pedres,
La terra del record...
En fi,
també ha publicat
coses dedicats a estudis literaris.
especialment a la Maria Àngels Anglada.
I també, en algun cas,
últimament ara presenten,
bueno, presenten, ja està presentat,
un llibre sobre Cambrils,
que és una aportació en prosa,
que deu ser un encàrrec
de l'Ajuntament de Cambrils,
amb fotografies del...
Per es prosa, no es poesia.
No, no, es prosa.
Es prosa sembla que una mica
amb la idea del...
El llibre es diu Cambrils, espais per la calma.
I vol conjugar una mica això,
la idea d'un Cambrils
doncs abocat al present turístic
i de creixement,
però encara en sintonia amb la natura
i en sintonia amb la vida tradicional
i de poble pesquer i petit.
Aquest Cambrils que tothom té al cap, no?
I que no s'esborra.
No, i que en certa mesura existeix.
És evident que tu,
quan et passeges per la franja
pel port de Cambrils,
t'adones perfectament
que han salvat el poble.
Sí, sí, sí.
I que ara el poden millorar
tant com vulguin,
però és que l'han salvat
a diferència de Salou, per exemple.
que l'han omplert d'apartaments
i de monstres,
doncs bé, aquest Cambrils
amb el qual es pot retrobar
relativament facilitat.
Jo tinc la sensació
que la poesia de la Rosé Guà
és utilitària
en el sentit
que pot acompanyar-te
en qualsevol moment,
en qualsevol viatge.
És una poesia
que és oberta, no?
Ella diu que és una poesia concisa,
que és el que comentàvem abans
fa un momentet
de destilar al màxim amb el mínim.
i ella diu que...
O ho diu l'Òscar Palazón
i ella no ho nega, almenys,
que es tracta d'una poesia
en la que apareix
amb molta facilitat la natura.
Ella ho explica a l'entrevista
i diu que és cert,
és absolutament cert.
La natura és bàsica
perquè només estant a la vinya
t'adones que la vida
torna cada any.
És una manera molt ràpida
de dir-ho, no?
I molt il·lustrativa.
Ell és una poesia també
de la vida diària,
molta presència a la vida diària.
Ens quedem amb la Rosa Guasca.
Sí.
Però sembla que podríem començar.
Ha guanyat alguns premis també,
deixem-ho dir,
perquè el perfil quedarà incomplet.
Ha guanyat un premi
amb un determinat prestigi,
que és el Miquel Martí Pol,
del 98,
amb l'Amistat de les Pedres.
I després un premi
a poetes joves,
això és del 99,
ja fa alguns anys
i per tant la Roser
encara començava llavors,
pràcticament començava.
Un premi que entre els poetes
tinc cada vegada
més pes i més reconeixement,
que és el Joan Granell,
que es dona a Juneda.
És un poble molt...
Jo, quan vaig llegir això,
em vaig sorprendre.
No em sorprendre,
em va agradar sentir-ho
perquè la meva veia era de Juneda.
Jo he passat molts estius.
Ah, sí?
A Juneda.
Està molt a prop de Lleida,
a ciutat,
uns 15 quilòmetres
al costat de les Borges Blanques.
I et va sorprendre
el fet que convoquessin
un premi de poesia.
Sí, sí, que convoquessin
un premi que estigués
cada cop valorat
més pels mateixos poetes, no?
Home, hi ha coses
que són singulars.
Si no m'equivoco,
tu roja del Priorat
cada any convoca
els Jocs Florals.
Sí, sí, sí.
Des de fa molts anys, eh?
Des de fa molts anys.
No, i algun premi,
per exemple,
els premis de narrativa
de la Ribera d'Ebre.
També, sí, sí.
Ja fa temps
que estan bastant consolidats.
Sí, sí, i tant.
Què més diem?
Què més diem?
I per no deixar-nos res
del perfil aquest
que volem traçar,
un perfil superficial,
lògicament,
en pocs minuts.
Sí, podem parlar,
per exemple,
de Terra del Record.
Terra del Record
que és un llibre recent,
que és del 2005.
És un llibre que està...
que es relaciona
amb les pintures
de Maria Teresa Baltasar,
de dos penedenques,
per tant,
o penedesenques,
que...
lligades,
segons la mateixa
de Rosa Guas,
una mica
per la...
per la...
el paisatge
del penedès.
Paisatge
no només
exterior,
sinó també una mica
la vivència interior
de la relació pròpia
amb aquest paisatge.
També l'amistat
de les pedres,
que és el que va guanyar
el Premi Martí i Pol
del 1998,
publicat el 99,
que és un conjunt
molt heterogèri
de...
de...
de poemes.
És a dir,
són poemes diversos
en tots els sentits,
de temàtica,
de...
de formalisme,
etcètera,
no?
Però és un bon llibre
per començar,
és a més a més
un llibre que...
que ve amb la...
amb el recolzament
d'un premi important.
Molt bé.
Doncs ens acostarem
si no...
qui no hagi fet encara
la poesia de la Roser Huás
que amb algun dels títols
que has esmentat,
perquè a més lògicament
és una obra
que es pot trobar
perfectament.
Està editada,
a més a més,
els últims llibres,
si no recordo malament jo,
estan editats
quasi tots per ara la...
Al més motiu encara.
Clar, no, no,
són trobables, no?
A més a més
és un tipus de poesia
i ella ho diu sempre
que és...
que neix no de la relació
ni del sentiment.
Aquesta és una mica
una guia de per on...
de per on circula
la poesia.
Molt bé.
A la Roser Huás.
Que ara Sant Jordi
l'apuntarem a la llista
del llibre de poesia
que ens hem de comprometre
a adquirir aquest Sant Jordi.
Com a mínim
un de poesia, eh?
Sí, la poesia...
Home, jo ja saps
que ho he dit moltes vegades
que a mi em costa
que a mi em costa llegir poesia.
Però també és veritat
que com tot,
com més en llegeixes,
més et resulta
de fàcil llegir-la, no?
Hi ha poesia i poesia,
com tot.
Clar, sí, sí.
Doncs ens quedem
amb la Roser Huás.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies
i si no hi ha novetat
ens retrobem la propera setmana.
Fins tot llavors.
Adéu-siau.