Jordi Bertran, molt bon dia.
Benvingut. Avui farem un programa
de passions no amoroses.
Ui, eh?
No. Quan m'has dit parlarem de passions?
Ni de passions turques, ni res d'això.
Parlarem de la passió que s'escau,
les passions populars que s'escauen
per aquestes dates,
i que realment tenen moltíssima tradició
al nostre país.
Sí, bé, tota passió té una part amorosa,
vull dir, d'un altre tipus.
No turca, però...
Però això és una mort, diguem-ne,
un amor diví, no és un amor
humà.
Ja farem algun programa de passions
que ara Sant Jordi...
Mira, en aquesta llista que tenim...
De roses i...
Aquesta llista que tenim fantàstica de programes,
que no sé si farem alguna vegada, però de quan en quan surten,
podíem fer un programa que ara Sant Jordi...
Fixa't, eh? Estic improvisant, eh?
Sant Jordi i la donzella, una passió amorosa.
Però sí, partim d'aquí.
Sant Jordi i la donzella.
Calisto i Melivea.
Grans passions,
grans amors de la literatura
i la història universal.
Què et sembla com a tema?
Bé, són clàssics, no?
Bé, són clàssics.
Cara Sant Jordi que està tocant.
Però nosaltres explicarem la versió popular
d'aquestes passions, eh?
Home, clar.
Però la popular, és a dir,
que hi hagi una part també com a més carnal, no?
El tirant-lo blanc, eh?
Tot aquest tipus de...
Tirant a Constantinople
és una mena de passió turca,
per no dir la passió turca.
Bé, tornem al món diví,
deixem el món terrenal,
que ens ocuparà per l'abril.
I ara parlem d'aquestes passions
que, com dèiem,
tenen una gran tradició a Catalunya.
No sé si altres indrets de l'Estat
també hi ha aquesta tradició
de representar la passió de Cris, no?
Sí, aquí el que s'ha produït
és una mica la singularització
a través de la història, no?
És a dir, avui en dia podríem...
De fet, cada any anem fent
alguns programes dedicats a altres zones.
Algú any, a diferència de l'any passat
que vam viatjar a Sevilla,
viatjarem a Múrcia.
Farem una mica un parell de programes murcianos.
Allò és increïble.
Jo he tingut la fortuna de veure-ho.
Tu ho has vist?
Què has vist?
Jo he vist les processons,
que no són la passió,
ni de bon tros,
sinó que el que són
són autèntics passatges...
A l'orca, a l'orca.
A l'orca.
autèntics passatges
de la història de la Bíblia,
però molt, diguem-ne,
adaptades al que volíem fer.
Perquè, clar, et surt des de Cleopatra,
o abans, eh?
Perquè això jo ho vaig veure fa molts anys.
Des de Cleopatra.
És un peplum, exacte.
És com estar mirant una pel·li de romans
i és impressionant.
Farem Múrcia Ciutat
i farem la Setmana Santa Murciana.
Que queda també déu-n'hi-do, és famosa.
Sí, perquè els desfiles bíblico-passionals
de l'orca són com molt espectaculars.
Potser es tenen més a veure
amb el que avui parlarem,
que no amb aquests programes específics
més passionístics,
pròpiament en el sentit penitencial que farem.
Per tant, seguint amb la tradició d'aquest programa,
d'aquí a la Setmana Santa
farem passió, farem cuaresma,
seguirem aquesta tradició
i després ens hem compromès davant de l'audiència.
La passió amorosa.
Passions terrenals.
En aquestes escenes de les passions divines
també hi ha escenes molt populars
i molt passionals.
És a dir, sempre hi ha un guinyo.
Però no passa de guinyo, home.
No, però sempre hi ha un guinyo.
Sempre hi ha un guinyo.
Jo alguna vegada hem parlat aquí d'algun passatge
com el de la Samaritana, per exemple,
que és un passatge més proper a una passió...
Carnal.
Carnal que no una passió, diguéssim, divina.
Però no entrarem en aquests jardins
perquè no sabrem com sortir-nos després.
Avui parlarem pròpiament de la tradició més de la representació
i ho farem des del punt de vista de destacar alguns elements,
sobretot aquells elements que canvien
o que s'han destacat en guany com a singulars
amb una sèrie de passions.
D'entrada, dic que quan es parla de passió
normalment s'identifiquen algunes de molt grans,
que normalment són Olesa i Esparreguera,
són les més conegudes,
però hi ha tota una sèrie de passions més petites
que també tenen la seva transcendència.
Aquí, a vegades, hem parlat d'altres d'aquestes menors.
Avui farem una petita repassada,
potser no per les més petitetes,
que es guardarem per alguna guia d'aquelles de final de la Quaresma,
perquè de passions de diverses mides n'hi ha, i moltes.
No se'n feia una Reus, o uns anys?
No, Reus, Reus és una passió més teatral
en el sentit de teatre italiana.
O dir, com a localitats properes.
Sí, Reus té una passió,
Sant Climents a Sebas, Mataró, Clot...
Aquí, com que fem la de Sant Fructuós,
potser no es relaten fer-ne una.
Sempre seria qüestió que hi hagués una iniciativa
d'algun col·lectiu, d'alguna entitat, no?
No cal, tampoc, uniformitzar el mapa a l'estiu del país, eh?
Sí, però tu vés donant idees
que segur que podria sortir alguna entitat interessada.
Jo crec que aquí hi ha una passió vivent, també,
que és la...
Té una explicació històrica, eh,
el fet que hi hagi llocs...
De que hi hagi passió, no.
Veus, aquí volia anar a parar.
En tot cas, n'hi ha moltes que es poden veure,
és a dir, a les comarques terragonides,
aquesta que us deia de Vilalba,
a Deltebre també s'en fa una altra,
a altres llocs són a, doncs,
de Lleida, Balaguer, per exemple,
a Llagostera, a Llinars de Vallès,
i altres, doncs, aquestes més conegudes, no?
Potser les que més han despertat passions,
o a la redundància,
són aquelles en què actuen més actors, no?
Segurament, quan parlem de més de 700 representants
a Bolesa de Montserrat...
700?
Més de 700 actors.
És a dir, a banda d'això,
a qualsevol passió hi ha un...
aquest eix, no una part de darrere
que segurament sumaria més, no?
Actors no professionals, com és habitual, oi?
Sí, però, per exemple, es donen coses curioses,
com, per exemple,
el fins ara director de la Passió d'Esparreguera,
el Joan Castells,
està anomenat recentment director
de l'Escola Superior de Dramàtic
de l'Institut de Teatre,
davant de la Diputació de Barcelona.
Per tant, la tradició diu
que les passions,
igual que els pastorets,
igual que altres menys de representacions
basades en el teatre religiós,
han sigut una de les grans escoles
de formació de molts dels actors
i també altres professions paral·leles
de la tradició catalana.
Per tant, no ho menys tenia idea.
Entre 700 d'Aulesa,
500 d'Esparreguera,
400 de Cervera,
200 d'Ollocona
o 120 a Molins de Rei,
perquè facin una idea
d'algunes de les xifres que hi ha,
doncs, va,
aquí alguna cosa surt.
Podríem dir que hi ha
dues menes de passions
a nivell de Catalunya, no?
Una de les grans passions teatrals
en escenari d'un teatre,
com qui va veure una representació,
doncs,
al cap de setmana,
un dia de cada dia,
en un teatre a Barcelona
o de qualsevol comarca catalana,
i després aquelles que aprofiten
escenaris naturals
per esdevenir-les,
convertir-los en escenaris
pròpiament de la passió, no?
En aquest sentit,
hi ha les que se desenvolupen
només en el nucli històric
de determinades poblacions,
en el cas de Verges
és una de les més conegudes,
però hi ha d'altres
que utilitzen escenaris naturals
molt propers,
per exemple,
al Calvari, no?
En algun cas que podríem veure,
la mateixa població d'Ull de Cona,
les Terres de Tarragona,
escenifica uns fragments
de la seva passió
en aquest escenari natural,
o, per exemple,
Vilalba dels Arcs
té lloc també
una passió absolutament...
Bé, en aquest cas,
combina l'escenari natural,
podríem dir,
i l'escenari interior de carrer.
Jo ja sé que pregunto
una cosa molt evident,
però no ho sé
i per això t'ho pregunto.
Generalment,
el que es representa
parteix dels textos sagrats,
d'algun evangeli,
i es fa una adaptació,
diguem-ne,
a la mateixa entitat
que la representa.
Parteixen d'uns textos
ja concebuts
per fer aquestes representacions religioses?
Realment,
si parlem de passions a Catalunya,
ens hem de remuntar...
A Catalunya, sí.
A l'edat mitjana,
és a dir,
hi ha algunes passions,
per exemple,
a la de Cervera,
que a nivell històric
algú ens ha trobat
documentació i textos,
no?,
de fa de 500 anys,
però realment,
a nivell pràctic,
el que fem,
si fem una petita repassada,
ens adonarem,
per exemple,
el cas d'Ull de Cona
és un dels més estudiats recentment,
a Ull de Cona,
on precisament
el proper cap de setmana
començaran
les representacions
de la passió.
Hi ha alguns llocs
que ja han començat,
com per exemple,
a Olesa,
o a Esparreguera,
o a Cervera,
van començar
el cap de setmana passat,
no?
en aquest cas
d'Ull de Cona,
hi ha una llarga tradició,
podríem dir,
però realment,
la versió,
o les versions
que s'han representat
són la castellana
de l'any 1964,
de Josep Maria Junyany,
i després,
l'any 84,
la Diputació de Tarragona
va encarregar
una traducció,
o un text en català,
podríem dir,
el Jaume B.
del Cuber,
professor de la Universitat
de Tarragona,
aleshores,
i escriptor mallorquí
de Gran Transcendència,
que realment
va acabar posant
escena a escena
l'any 95,
no?
Això,
realment,
encara ha tingut
una última fase
d'adaptació,
des que l'any passat,
per exemple,
es va anomenar
una direcció professional
al Lluís Graells,
que, diguéssim,
li ha donat,
doncs,
un valor afegit,
no?
en aquestes versions,
podríem dir,
no molt antigues,
perquè una estem parlant
del 64,
i l'altra,
dels anys 80,
de finals del 80-90,
i, per tant,
doncs,
realment hi ha una
proximitat
en el temps,
no?
Si agafem un altre cas,
per exemple,
a Olesa,
no?
Doncs,
també,
en els darrers anys
s'han reformat
moltíssim.
Per exemple,
el primer acte
està molt reformat,
no?
I en guany es diu
que el segon
i el tercer
s'adaptarà molt.
Per tant,
això és un procés
constant,
la tradició
es va canviant,
no?
A Olesa,
l'any 47,
va haver-hi un senyor
que va reescriure
uns textos antics,
un tal Joan Puvill,
que va reestructurar
uns textos
que existien.
En general,
a Catalunya
podem dir
que les versions
més antigues
no són aquestes
que es donen
als escenaris
tancats,
sinó que són
els que es poden
veure,
per exemple,
a la ciutat de Verges
o la vila de Verges
on hi ha una passió
que podríem situar
més o menys
en el segle XVII,
més o menys,
i que també
es pot trobar
amb altres poblacions
més petites
de les comarques
gironines,
sobretot,
no?
En aquest cas,
per exemple,
algunes escenes
a Mieres,
una petita població
de la Garrotxa,
són,
podríem dir,
els elements
més fossilitzats
de la tradició
passionística
catalana,
a partir d'aquí
que hi ha hagut,
igual que en els pastorets,
s'han anat reformant
constantment
aquests textos
i llavors
hi ha gent que
ja hagi estat
un autor
per encàrrec
o un rector
d'una parròquia
que en un determinat
l'ha reescrit.
Per tant,
el que hauríem de dir
és que
hi ha unes herències
medievals,
una de consolidació
en el segle XVI-XVII,
sobretot,
i a partir d'aquí
hi ha hagut
moltes readaptacions
i reescriptures.
I en algun cas
particular també
la necessitat
d'escursar
la representació
que jo m'imagino
que anys enrere
eren més llargues.
Hi ha de tot,
eh?
Hi ha de tot.
És a dir,
hi ha...
Com el públic,
hi ha de tot.
fórmules molt variades.
Hi ha algunes
que més que escursar
el que han fet
és adaptar
llenguatges,
d'altres el que han fet
és estructurar
les representacions
en un matí
i una tarda,
per exemple.
En aquest cas,
curiosament,
hi ha algunes
poblacions
que mantenen
les dues fórmules.
Per exemple,
en algun cas
pot ser
que només
es faci
de matí,
per exemple,
a Cervera
hi ha una mateixa passió
que es pot veure
a vegades
comprimida al matí
i d'altres
que es pot veure
a la tarda.
A vegades
les representacions
es parteixen
amb dues sessions,
una de matí
i una de tarda,
gairebé com si fos
una excursió.
Aquí ha tingut
molt a veure
també un element
crec que important
que és
la presència
del públic
forani.
Aquestes representacions
sense cap mena
de dubte,
el cas,
per exemple,
de Tarragona
podria ser històricament
un,
no es feien
de cara
a que fossin
concebudes
com a elements
turístics
i no s'entenien
que eren
per l'entorn
immediat.
Això hi ha un moment
determinat
que evoluciona
i amb les grans
modificacions
que porten
aquestes passions
de petits escenaris
a grans escenaris
com actualment
es poden veure
en algunes
d'aquests pobles
que estem parlant,
hi ha un famós
teatre de la passió
d'Olesa,
per exemple,
que en guany
compleix 20 anys,
un escenari
construït
per representar això
i per tenir
no sé quants extres
dalt de l'escenari,
si parlem des de més
de 700 actors,
imagina't.
Una mica endogami
tot plegant,
perquè es deu continuar
allò de la nissaga familiar,
que el pare ja feia
de Jesús,
el fill també,
la germana fa
de penitent,
l'altre fa
de samarità.
Sí,
però en 700 actors...
Pot participar.
Pot participar
amb molta gent.
Jo per fer d'arbre,
hi ha paper per tothom.
I després hi ha canvis,
per exemple,
amb els públics
que s'han de tenir
molt presents,
per exemple,
Cervera,
que tradicionalment
ha estat,
com a mínim
en l'època més recent,
està consciada
com una de les passions
que a més es feia
en castellà,
precisament
en Guanyes
s'inverteix aquest tema.
És una passió
que es fa
en català i en castellà
els últims anys,
però sempre es deia
que venia molt de públic
de les comarques
aragoneses.
I en aquest cas
en Guanyes
és el primer any
en què hi haurà
més representacions
en català,
per exemple,
el cap de setmana passat,
però també el dia 11,
el 18,
el 25 de març
o el 6 d'abril
i després també
hi haurà d'altres
en castellà,
que seran més ja
a finals d'abril,
però hi ha quatre
en català,
tres en castellà.
Vull que el públic
també ha anat
modificant-se
amb el pas dels anys
i hi ha hagut
una adaptació
de tot aquest tipus
de teatre.
Segurament,
això,
el que és més evident
per a l'espectador
de carrer,
podríem dir,
és quan hi ha
un canvi
de decorat.
Això sembla,
moltes vegades,
això més o menys
cada any és igual.
Per exemple,
l'Esparreguera,
que és una altra
de les poblacions
importants,
coincidint
amb aquest relleu
de direcció artística,
precisament,
en Guanyes
s'estrena
un nou decorat
en el quadre
d'Herodes,
el castell d'Herodes,
la reforma
tradicionalment
era d'una manera,
en Guanyes canvia.
L'any passat
es va fer
amb el castell
de Pilats,
també hi ha
una reforma
d'aquest sentit.
És a dir,
hi ha constantment
una sèrie
de modificacions.
Un altre aspecte
que es nota molt
són els aspectes tècnics.
és el moment
que la gent
potser
la gent
i això
el moment
que José Tamayo,
el gran director
de teatre espanyol,
fa la intervenció
contundent
sobre la passió
d'Herodesa,
que és molt criticada
en el seu moment,
però que en el fons
és la morfologia
de grans passions
que veiem avui
en els escenaris,
ens ve per un gran director
de teatre espanyol,
diguéssim,
que adapta
aquella tradició
catalana
a una concepció
més tècnica
o més moderna
a nivell d'efectes
sonosos de llum.
En aquest cas,
per exemple,
en Guanyes,
Parregueres,
produeix tota una renovació
dels equips de so.
Home,
jo en uns nivells
quan a sonografia
a nivell interpretatiu
de tot,
ja de teatre,
clar,
és que no saps mai
com dir allò,
quan dius teatre professional,
però en fi,
jo crec que ens entenem,
que no estem parlant
d'allò
d'una representació
menor,
sinó que estem parlant
d'una representació
en una entitat,
no només pel pes
de la tradició,
sinó per la qualitat
teatral que té.
Sí,
després hi ha experiències
també que aposten
una mica
per la constant renovació,
no?
Hi ha una passió
que en Guanyes
en complèix 10 anys
només,
que és la de Molins de Rei,
que està etiquetada
com la passió,
diguéssim,
una mica de l'avantguarda,
perquè els seus actors
s'han negat mai
a fer una contextualització
amb l'època històrica
en què van passar
els fets de Jesús,
no?
En aquest cas,
no hi ha túniques,
no hi ha vels,
no hi ha perruques,
sinó que la gent
ha anat fins ara
amb texans
i roba de carrer,
podríem dir,
no?
Com tens els pastorets
musicals del Vendrell
o tens els pastorets
de Tarragona
que també són adaptacions
i mirades diferents.
Sí,
però en general
tots aquests
coincideixen
amb una cosa,
amb un intent
de context
cronològic
més o menys,
tot i que hi ha
molins de rei,
no?
És com un Jesucristo
superestar.
Podríem dir
que sí,
això seria una
de les versions,
en aquest cas,
per exemple,
en guany,
en Molins de rei...
El Jesucristo
superestar
no deixa de ser
una passió
cinematogràfica
i llangui,
però és una passió.
No és que deixi de ser.
És una passió?
És una passió.
No, no, no,
no deixa de ser.
És una passió.
El que passa és que
en aquest cas
de Molins
el que s'ha produït
és que, a veure,
al final hi era una mica
la gent anava
a fer el cafè
i a dinar
amb la mateixa roba
que sortia a l'escenari.
Home,
tampoc és això,
és a dir,
que tinguem un vestuari
del segle XXI
no vol dir
que realment
la sortida d'escena
no pugui vestir-se
amb unes robes...
Home,
li resta teatralitat,
esclar,
no crea aquesta barrera necessària.
En guany això,
a Molins
hi ha una reforma
sobretot
en els personatges principals
que serien
Josep,
Maria,
Jesús
i els apòstors,
que diguéssim
que malgrat aquesta modernitat
el que faran
és adaptar uns vestuaris
a una imatge teatral.
Això és una mica
algunes
de les més importants.
Jo segur
altres anys
hem fet monogràfics
d'altres passions concretes,
però el que sí
que es voldria traslladar
una mica
és que,
evidentment,
estem provenint
d'una tradició
com bé deia medieval,
però que hi ha coses
que es van adaptant
o reformant
o canviant radicalment,
no?
Des dels textos,
no?
Que un escriptor
faci un text nou
fins a un decorat
que esdevingui
totalment diferent,
no?
Això és important
tenir-ho en compte
perquè moltes vegades
es vol tradicionalitzar,
diguéssim,
una estètica determinada,
és el tradicionalitzar
una cosa
de...
doncs un text
o alguna cosa
i realment,
si anem analitzant
els pas dels anys
el que s'ha donat
és una evolució progressiva
d'una manera normal
que moltes vegades
el que ha evitat
és això,
és a dir,
que hi hagi
la sensació
de trencament
que hi hagi
la sensació
que allò
té un pòsit
que té
una solera
que és el que
li dóna
aquesta antigó
però
no vol dir
que no hi hagi
una adaptació
continuada
en el text.
El cas de Cervera
de les llengües
per mi
és un dels més
simptomàtics
d'enguany.
Cervera
és un dels textos
més antics
en català
però ells
durant molts anys
amb aquesta suposada
clientela aragonesa
van apostar
pel castellà.
Això
en qüestió
de 20 anys
o 25 anys
s'ha invertit
novament.
És a dir,
s'ha tornat
on havien nascut
amb un text
originàriament
en català
i majoritàriament
més representat
que el castellà.
A vegades
les coses
no cal precipitar-les
sinó que s'hi arriba
d'una manera
més o menys natural.
Doncs Cervera
Olesa
Ull de Cona
en fi
n'hi ha un bon grapat
el Jordi Bertran
esmentat
unes quantes
no totes
unes quantes
només
com a mínim
una vegada a la vida
com a experiència
teatral
com a experiència
d'aquesta evolució
val la pena visitar-ne.
Sí,
no,
no,
i a més a més
hi ha on triar
i remenar.
Hi ha qui va cada any
però si no
com a mínim
per saber
d'aquest moment
és interessant.
Ja farem un dia
els horaris
d'això
però pensin
que realment
a partir
d'aquest diumenge
les coses
ja podem dir
que totes aquestes
més grans
estan funcionant.
Després hi ha
els casos puntuals
que ja anirem comentant
dels dies
de la Setmana Santa
pròpiament.
Molt bé, Jordi Bertran
com sempre
moltíssimes gràcies.