Hola, bon dia.
Continuem parlant de diferents trastorns,
de diferents perfils que provoquen els quadres d'angoixa, d'ansietat.
N'hem parlat d'uns quants en els darrers programes.
Hem parlat de la crisi de pànic, de l'agorofòbia, de la fòbia social,
de diferents fòbies específiques,
que era el tema que tractàvem la passada setmana.
I avui continuem parlant d'altres aspectes d'aquest tema.
Hi ha una que se n'ha parlat molt,
que jo no sé fins a quin punt també és difícil de diagnosticar.
Jo m'imagino que, com tots aquests problemes psicològics,
el trastorn obsessiu-compulsiu.
Sona així molt fort, eh?
Ho hauríem de dir, trastorns compulsius-obsessius,
perquè hem de pluralitzar, també, no?
No, no, el trastorn obsessiu-compulsiu, a veure,
és un trastorn, aquest trastorn no és que sigui difícil de diagnosticar.
De fet, és un trastorn en el que hi ha obsessions i compulsions,
i ara parlem, no?, que són de forma recurrent.
Es donen les obsessions i les compulsions de forma recurrent.
Què és una obsessió?
Una obsessió és una idea, o un pensament, un impuls, una imatge,
que la persona té de caràcter persistent,
que té constantment al seu cap,
que fins i tot se n'adona, la persona la considera inapropiada, no?
És a dir, veu que no té gaire lògica.
Solen ser de temes de contaminació, no?
Per exemple, tenir por a contraure una malaltia,
tenir por, doncs, si li dono la mà a una persona,
doncs, si té la mà bruta,
potser llavors m'enganxarà a no sé què.
Llavors, és a dir, qualsevol contaminació.
Però, perdona, Sònia, intento evitar-li la mà
o un cop li he donat la mà, em rento les mans, les meves?
Llavors, això seria la compulsió.
És a dir, intentaràs evitar donar la mà,
però quan no puguis de cap de les maneres escapar-te,
el que faràs és anar a rentar-te les mans immediatament.
Clar, això ja seria la compulsió.
La compulsió és la conducta que fem
per intentar baixar el nivell d'angoixa
de l'obsessió que hem tingut.
no és una conducta que fem,
que no ens proporciona gens de plaer,
que la fem només com d'una manera
perquè ens baixi l'angoixa de la nostra obsessió,
per dir-ho d'alguna manera.
Llavors, clar, per exemple,
trastorns obsessius o convulsius
normalment van al voltant de la neteja,
al voltant del contagi,
de qui em pugui contagiar,
al voltant de he apagat el llum,
he apagat el gas,
no l'he...
i tornar, no?
Això comporta unes pèrdues de temps,
a vegades,
increïbles.
I uns rituals,
doncs,
perquè, per exemple,
aquesta persona que al final no ha pogut evitar donar la mà,
anirà i rentarà la mà,
les mans d'una manera concreta,
una sèrie de vegades concretes,
i llavors,
si no ho fan en el ritual,
acaben fent uns rituals,
no,
que s'han de rentar les mans d'una forma concreta.
Si resulta que quan,
en algun moment,
s'han despistat
i no han fet de la forma concreta,
tornen a començar.
Perquè, si no,
clar,
ja no han desinfectat el suficientment bé.
Llavors,
tornen a tenir pensaments obsessius
de que igual ha quedat una mica de...
Llavors,
poden arribar a casos extrems
d'utilitzar una hora per dutxar-se,
perquè, a més a més,
s'ha de fer amb un ordre concret,
perquè si en algun moment
no es fa un ordre concret,
tornen a començar.
Clar,
moltes vegades,
fins i tot,
podrien acabar tenint problemes de pell,
problemes físics,
no?
Per què?
Deixa'm fer un parèntesi,
Sònia,
és interessant que diguis.
Aquella persona,
en aquest exemple,
necessita una hora sencera
per dutxar-se,
perquè, clar,
és com passa molt
en aquests problemes psicològics,
que les persones que no hi entenem,
i jo intento posar-me una miqueta
en la pell dels oients,
diran,
home,
doncs si mantenir certes rutines
vol dir que tinc un trastorn?
No,
no confonem.
Si ser una persona neta i polida
a casa meva
vol dir tenir un trastorn
obsessiu-compulsiu,
és a dir,
val la pena marcar molt
aquesta diferència
entre ser una persona
ordenada,
una persona polida,
una persona neta,
una persona que tingui
unes rutines molt marcades
per poder portar
el seu ritme de vida,
a una persona que tingui
un trastorn
obsessiu-compulsiu.
Perquè tu saps
que tenim tots tendència,
amb allò que diem sempre,
a cada programa,
d'autodiagnosticar-nos
i hem d'anar amb molt de compte.
No vol dir
que tenim un trastorn
compulsiu-obsessiu
si som persones netetes
a casa nostra,
per exemple.
No,
però clar,
hem de vigilar,
és a dir,
quan jo
soc una persona neta,
però jo
puc sortir de casa
un dia
sense que estigui
tota la casa neta
o sense...
perquè haig de sortir,
perquè tinc una urgència.
No cal que estigui impecable
perquè aquell dia
no m'ha donat temps.
no passa res,
però una persona
amb un trastorn
obsessiu-compulsiu
no pot sortir.
És a dir,
i tornarà
les vegades
que calgui
a casa
comprovar
si ha tancat la porta,
arribant tard
a la feina
si fa falta.
de fet,
és que s'aixecarà
tres hores abans
al final
per intentar
arribar a tot arreu.
I realment
una cosa
és dutxar-se cada dia
i una altra cosa
és invertir
una hora
cada dia
dutxant-se
amb una quantitat
de sabó
com aquest
perquè és que
podem acabar
tenint problemes
de pell.
Clar,
tots els extrems,
el sabó
utilitzat
en la mesura
adequada
no ens fa mal
a la pell.
El sabó
utilitzat
en una
mesura...
La resta
de les seves defenses
naturals
centrada.
Llavors
podem acabar
tenint uns problemes
de pell
impressionals
i podem acabar
consultant el metge
el dermatòleg
per un problema
de pell.
Quan realment
el problema
el tenim
en una altra banda.
Clar,
però és molt probable
que ho acabem fent
i dic aquest
però és que
podríem parlar
de moltes coses
ara perquè m'està venint
aquest al cap
però una persona
pot acabar
tenint problemes
de pell
en el dermatòleg
ser treballat
ser tractat
com un tema
absolutament
dermatològic
quan en realitat
estem parlant
d'un problema
psicològic.
Però clar,
moltes vegades
tenim altres
trastorns
afegits.
Es manifesta
sobretot,
Sònia,
com deies,
amb aquesta
dèria
per la neteja,
amb aquesta
aprensiva
a tocar els altres
per por
que et contagin
alguna malaltia,
l'ordre
desmesurat,
no?
Sí,
i el
està ben fet
o no,
el control.
He apagat el gas,
he apagat la llum,
he tancat la porta,
sobretot en aquestes coses,
són les més habituals,
eh?
Encara que hi ha
moltíssims
trastorns obsessius compulsius
diferents.
Com les fòbies,
no?
Com les fòbies específiques
que parlàvem l'altre dia,
que també n'hi ha moltes.
Clar,
per exemple,
mira,
ara mateix recordo un cas,
d'una persona
que tenia
un trastorn obsessiu compulsiu.
La seva obsessió era
que
ell s'imaginava
que podia matar
alguna persona,
fer mal
alguna persona
del seu entorn,
alguna persona estimada,
i llavors,
doncs,
la seva compulsió
era desfer
tot aquest pensament,
per tornar-lo a fer
sense que hi hagués
res negatiu.
clar,
a la que se li creuava
un altre pensament obsessiu,
havia de tornar
a desfer
tot el pensament
per tornar-lo a fer.
Era tot rumiació, eh?
És a dir,
no hi havia una compulsió
de fer
una conducta concreta,
sinó que
la compulsió
també era
a nivell mental,
no?
Llavors,
perdia
quantitat d'hores
entre
la rumiació
de l'obsessió
i la rumiació
de la compulsió.
Realment,
va ser un cas
molt,
molt complicat,
perquè a més
tenia por
perquè pensava
que si ho pensava
podria passar,
val?
És a dir,
si jo ho estic pensant,
doncs segurament
és que pot passar,
perquè si no,
per què ho penso?
No té lògica
que jo pensi,
perquè a més a més
la persona
se n'adona molt
que és absolutament
irracional
que ho pensi,
però no pot evitar
i la compulsió
i la compulsió
la fa precisament
per baixar
l'angoixa
de l'obsessió.
Llavors,
clar,
n'hi ha molts tipus,
no?
Aquest no és
tant dels típics,
el que és típic.
Però també,
també és possible.
Bé,
no és possible,
no existeix,
és un cas real,
eh?
Sònia,
generalment comentes
moltes vegades
als programes
que aquest tipus
de trastorns,
no sé si aquests també,
fins a l'edat adulta,
doncs no es poden
diagnosticar
amb una certesa
del 100%.
Aquest tipus
de trastorns
obsessius,
compulsius,
es poden donar
en edats joves,
tot i que no es puguin
diagnosticar?
S'inicien.
Ja comences a veure
que la persona
comença a ser
molt obsessiva.
És a dir,
que no ve d'un dia
per l'altre
aquest tipus
de trastorn
com els altres.
No,
per suposat,
per suposat.
és a dir,
és un trastorn
que comences
a preocupar-te
per totes les coses
del teu entorn
i es baixes tant.
És a dir,
es baixes tant
i hi ha un moment
que ja les teves
obsessions
ja són tan fortes
que necessites
unes compulsions
per baixar
el teu nivell
d'angoixa
perquè la compulsió
el que té
és l'objectiu
d'intentar baixar
el nivell d'angoixa.
Només és aquesta.
El que passa
és que llavors
entrarem
en un cercle viciós
que encara generem
que tinguem més angoixa.
i aconseguim
sempre el contrari
dels trastorns
d'angoixa
del que volem.
Nosaltres fem una cosa
per intentar baixar
l'angoixa
i el que fem
és augmentar-la.
Evitem,
fem la compulsió
i el que fem
és generar
més angoixa
encara.
Però es va gestant
al llarg del temps,
no neix
d'un dia
per l'altre
en absolut.
Per tant,
trobar l'origen
deu ser força complexa.
No ho deu ser tant
quan parlem
d'estrès posttraumàtic
perquè en principi
i aparentment
coneixem el fet
que provoca
aquell quadre
d'angoixa, no?
Sí,
aquí sol ser
molt més
perquè és a partir
d'un moment
en què hem percebut
un perill
real
i que hem tingut
comencem
a tenir
records
recurrents
sobre aquest
aconteixement,
somnis de caràcter
recurrent,
flashbacks,
sensació
que estic
en aquella situació,
malestar
intens,
dificultats
per dormir,
irritabilitat,
dificultats
de concentració,
hipervigilència,
com un estat
una mica paranoide
de si em pot tornar
a passar.
Això sol passar
quan realment
ens trobem
en una situació
que per nosaltres
ha sigut
molt crítica,
un accident
de cotxe
important,
un atemptat,
per exemple,
la gent
dels diferents
atemptats
normalment
acaben diagnosticades
totes
de trastorns
d'estrès posttraumàtic.
Una catàstrofe
natural,
un incendi...
El que passa és que
ho veiem molt clar
amb un atemptat,
un incendi...
Una agressió
d'un altre...
Exacte,
però a vegades
és un accident
que jo he tingut
i ha passat
algú greu
o jo l'he viscut
com a molt greu.
A vegades
no fa falta
que hi hagi
un mort,
una situació
realment
perquè jo pugui
tenir un trastorn
d'estrès posttraumàtic.
Les dones
maltractades
solen tenir
trastorn d'estrès
posttraumàtic
perquè realment
han estat
d'hipervigilància,
perquè
tenen por
que els torni
a passar,
tenen la sensació
que tenen records,
tenen flashbacks,
tenen de la situació
que se senten agredida,
que perceben
un perill real
per la seva vida.
Ho dic perquè
a vegades
ho veiem molt clar
en grans catàstrofes,
però després
hi ha petites
catàstrofes
que té la persona
o situacions
de perill
que la persona
viu com a catàstrofes.
és qualsevol situació
que la persona
hagi viscut
com un perill
cap a la seva persona,
cap a la seva integritat.
Objectivament,
en alguns casos
podríem qualificar-les
de superficial,
però que aquella persona
l'ha viscut
d'una manera dramàtica
i altres persones
que probablement
han viscut
un fet
molt dramàtic
no han patit
després aquest estrès
posttraumàtic.
Clar,
però això és com tot.
Aquí entra molt
el component cognitiu
tan important
i a més
en tots els temes
que parlem,
la meva interpretació
d'aquesta realitat.
i els meus recursos,
és a dir,
com jo interpreto
i quins recursos
tinc per afrontar
i quan parlo de recursos
em refereixo
a recursos personals,
eh?
Sí, sí, sí.
Dels meus recursos personals
que jo tinc per afrontar
segons quines coses
m'han passat.
I això ho anem aprenent,
ho anem construint
des que som ben petits
perquè no ve de sèrie
com els cotxes, no?
No, per suposat.
És un aprenentatge
des de ben petits.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
Tots aquests trastorns
precisen de teràpia
psicològica.
Tots.
Sense una teràpia
difícilment podem tirar
endavant, no?
és que sense una teràpia
el que farem
és que cada vegada
ens trobarem pitjor,
sigui quin sigui,
de tots els que hem parlat,
d'acord?
Tots, realment,
si no hi ha una teràpia psicològica,
cada vegada
ens sentim pitjor.
A més,
tots aquests trastorns
d'angoixa
realment hem de dir
que en una teràpia
i quan la persona
sap
per què li passa,
què pot fer,
sap
coneix unes tècniques,
sap afrontar-les,
vull dir,
realment milloren
en molt poc temps.
Això també,
no?
Comentar-ho
perquè a vegades
en molt poc temps
realment la persona
millora molt
i molt ràpidament.
I cuidar-ho,
doncs,
amb
quedar-te només
amb la consulta
que m'estic prenent
aquest ansiolític
i ja està,
no?
Perquè a vegades...
És insuficient.
Per cert,
ja per acabar
estem contents
de sentir-nos útils
a tots vostès
perquè ja saben
que a cada espai
del recop psicològic
els donem
la possibilitat
d'intervenir
per fer preguntes
concretes,
per fer
suggeriments,
el que convingui
a través de l'adreça
del programa
al matí
arroba tarragonaradio.com
Gloria ens ha adreçat
una pregunta,
diu que a ella
li van diagnosticar
una crisi d'ansietat
i que des d'aleshores
pren medicació,
bé,
diu el medicament específic
però en tot cas
per no donar idees,
no?
Sònia,
ens estalviem
el nom.
Una medicació
i que fa quatre mesos
que la pren.
Tota la vida
hauré d'estar
prenent les pastilles?
No.
A veure,
jo el que diria,
els ansiolítics
en un moment donat
són necessaris.
Ansiolític
és el mateix
que antidepressiu
o són coses diferents?
No, no, no.
L'antidepressiu
és per la depressió
i l'ansiolític
és per els trastorns
d'angoixa.
I això també,
per això abans
quan he dit
o la setmana passada
em sembla
que vaig dir
cuidador
perquè a vegades
diagnosticar
la depressió
i el trastorn d'angoixa
porta molta confusió
perquè hi ha
moltes sintomatologies
semblant.
Llavors, clar,
si jo m'adico
amb un ansiolític
una depressió
no anirem bé
i al revés
el mateix.
Llavors,
qualsevol ansiolític
pot ser necessari
en un moment donat
puntual
i fins i tot
al principi
és necessari
perquè ajuda
que la gent
calmi.
un ansiolític
normalment
s'ha de prendre
com a mínim
uns sis mesos
perquè faci un efecte.
Els ansiolítics
en si mateixos
no solen ser
medicaments
massa
que jo m'enganxi
a aquesta sensació
de que...
No crea en addicció,
vaja.
En general,
no.
Pot haver-hi
alguna marca concreta,
algun component...
És que intueix-te la Gloria
el que et preocupa
és això,
que tingui una dependència
ja per tota la vida
d'aquest ansiolític.
Però en general,
no.
El que sí que li diria
és
només treballant
amb l'ansiolític
segurament
no millorarà
perquè en el moment
que deixi aquest ansiolític
pot tornar a sortir
tot exactament igual
perquè tot el que hem fet
és deixar-lo
aparcadet
normalment
perquè ens trobem millor
amb la medicació
i continuem la nostra vida.
Especifica més endavant
que es troba millor
quan aprèn l'ansiolític.
Clar que es troba millor
perquè l'ansiolític
realment és una bona medicació
i a més funciona molt bé.
Llavors,
el que sí que li recomanaria
és
que es prengui l'ansiolític
i alhora
faci la teràpia psicològica
perquè llavors
l'ansiolític m'ajuda
a estar més tranquil·la
mentre estic més tranquil·la
puc treballar més bé
per què m'ha passat a mi
què em passa
quines són les tècniques
que he d'afrontar
i quan jo això ho tinc après
i ja puc interpretar
d'una altra manera
podré començar
a baixar les dosis
de l'ansiolític.
Això sempre amb la indicació
del metge
i el psicòleg, no?
Sí, sí, sí, clar
sempre treballant
en conjunt, eh?
Llavors
podré anar baixant
i llavors
jo podré anar
trobant-me millor
però jo ja em trobo més forta
perquè si no
el que pot passar
és que
la por
a deixar la medicació
amb la que em trobo
també
em generi
més angoixa
és el de sempre
no s'acaba mai
això
clar, perquè hi ha gent
que realment
ja dic que hi ha alguna medicació
concreta
algun ansiolític
que pot crear addicció
però en general no
però hi ha gent que veus
que sí que han creat
una addicció psicològica
que no és una addicció
farmacològica
sinó psicològica
perquè
quan deixen
la medicació
realment
se senten pitjor
i en aquests moments
per exemple
jo tinc un cas
que estic portant
que està prenent
unes dosis
d'un ansiolític
que són ínfimes
ínfimes
és que realment
ja aquest ansiolític
no li està fent res
un placebo
és placebo
totalment
però cada vegada
que intentem deixar-lo
es troba pitjor
i no és
una dependència
fisiològica
perquè no és química
aquest medicament
és tan mínim
la dosi
que ja no està fent-li res
en realitat
però tenim
un tema
d'addicció psicològica
amb això
que aquesta persona
la tranquil·litza
prenent-se
aquesta
que de fet
s'està prenent
un quart
d'una pastilleta
que no diré el nom
però un quart
que és que no és res
però està enganxat
psicològicament
amb aquesta dosi
perquè aquest quart
de pastilla
li dona una sensació
de falsa seguretat
és una crossa
que utilitza
per aquí endavant
exacte
perquè en realitat
no la necessita
en aquests moments
per tant
clar
podem cuidar-ho
amb això
perquè a vegades
l'addicció
no és tan química
que ja dic
i torno a dir
que la majoria
d'ansiolítics
no són addictius
sinó psicològica
jo l'utilitzo
perquè em dóna
seguretat
llavors
jo recomano
sempre
fer
es poden utilitzar
les dues coses
però la terapia psicològica
és molt important
perquè és el que em dóna
tranquil·litat
que sóc jo
el que decideix
autonomia
independència
que és molt important
exacte
la Glòria no especifica
si segueix
teràpia psicològica
només ens pregunta
per aquest medicament
de totes maneres
si vol afegir
alguna cosa més
o proporcionar
més informació
a la Sònia
per ampliar la resposta
ja us saben
tant la Glòria
com tots els oients
del Matí de Tarragona Ràdio
tenen a la seva disposició
una adreça electrònica
que és ni més ni menys
que la del programa
almatí
arroba
tarragonaradio.com
Sònia Navarro
psicòloga clínica
gràcies per acompanyar-nos
i ens retrobem
la propera setmana
molt bé
Jolanda
fins la setmana que ve
Gràcies.
Gràcies.