Bona tarda.
És inexorable.
Setena temporada, ja?
No ho sé, no ho sé, i m'ho vas preguntar, però no ho sé.
Sisena, setena temporada, en qualsevol cas,
fa una bona pila d'anja,
que comptem amb la col·laboració d'en Jordi i Bertran
per parlar de tradicions i cultura popular.
Aquest és el lead motive del nostre espai.
Al final sempre acabem parlant d'altres coses,
però intentem sempre, en la mesura del possible,
seguir el guió previst.
I avui podríem dir que el Jordi ve més fantàstic que mai,
i potser no parlem tant...
Avui ens endinsem més en el camí de les tradicions orals,
de la cultura popular.
Avui el Jordi ens parla d'esperits del bosc.
Sí, avui, com la tardor, és una època que,
dins de la cultura popular,
d'arrel d'aquest país,
sempre ha estat vinculada
amb una certa quietud, podríem dir, festiva.
Més aviat ha sigut una època de fires i de...
Bé, no sé si és per això que comença Tots Sants,
que ens porta una mica aquest món de l'esperit,
de les ànimes i una cosa una mica més tranquil·la,
pràcticament fins a arribar al Nadal.
Doncs avui hem decidit parlar una miqueta
de les zones, en aquest cas, nord del país,
del Principat, que és a les zones, sobretot,
del Montseny fins al Pirineu,
podríem dir, el que seria Catalunya Vella,
i bé, hem decidit explicar
quins són els esperits que ens acompanyen,
o com a mínim que la cultura popular explica...
També perquè si ens acompanyen que ens truquin, eh?
Cap remes, entrem en directe.
Home, les veus és una de les presències
que a vegades han tingut aquests personatges, no?
En tot cas, avui en anirem una miqueta també
amb músiques d'aquestes que no posem massa,
que són músiques del Pirineu,
que de vegades al Pirineu hi havia també,
a banda d'esperits,
hi havia algun tipus de banda sonora,
doncs repassant, repassant això
de les carpetes de les temporades,
resulta que hem parlat molt poc del Pirineu, no?
Doncs posem música i ara ens ho expliques.
Això és el Pont d'Arcalís, Jordi.
El Pont d'Arcalís, que és una de les bandes històriques,
podríem dir, de la música d'arrel d'aquest país,
d'aquests que van començar a refundar, no?,
doncs tot el que era la música
que havia quedat, potser, en les golfes de moltes cases,
amb les memòries de determinats personatges,
alguns d'ells ja molts,
i les van reactualitzar en formacions una miqueta més grans, no?
Això és un pas doble de muntanya,
avui, com parlàvem de boscos,
i precisament de muntanyes,
hem volgut començar amb aquest tema popular,
que ens explica una mica que en el Pirineu,
vull dir, avui potser és una zona
bastant més despoblada que antigament,
però hi havia tota una música que l'acompanyava, no?
Una banda sonora que, de vegades,
doncs era tan propera com
no té l'emperitó roca,
però d'altres coses que...
o d'altres temes que tenim aquí, no?
M'agrada començar amb aquest pas doble,
perquè és un gènere que, doncs,
a vegades s'ha quedat, doncs, menys tingut,
i aquest pas doble de muntanya té una certa gràcia.
Evidentment, aquí el sentim amb orquestra,
podríem dir,
normalment en el Pirineu...
S'imagina en un format més austera.
Exacte, normalment hi havia un músic, no?
I com a màxim, a vegades hi havia dos o tres,
però sempre una cosa una mica més austera, no?
Però a veure, sempre ho reactualitzem, no?
I ens va molt bé, també,
una mica per introduir aquest tema
dedicat als personatges, doncs, fantàstics, no?
Dels boscos i de les muntanyes, no?
El Pirineu és una de les muntanyes màgiques
que hi ha al nostre país.
Avui parlarem, sobretot,
d'aquestes muntanyes del nord,
de la Catalunya vella, no?
A quins podem trobar,
si anem sols en un bosc del Pirineu,
del Prepirineu?
Jo et diria que el primer que hem de fer
és ubicar-nos, no?
En els boscos de la Catalunya vella
hi ha arbres, no?
Això és una obvietat,
però els arbres són uns personatges,
doncs, en si mateixos, màgics, no?
Jo, mirant una miqueta així per damunt,
doncs, no ho sé,
n'hem trobat alguns, no?,
curiosos, no?,
que són d'aquestos interessants.
Per exemple, parlàvem del Montsei, no?
Doncs en el Montseny hi ha un arbre
que té nom que es diu La Braçada, no?,
que és una barreja entre un faig i un avet, no?
I té aquest nom perquè
en una zona que és un...
una zona intermitja entre boscos,
podríem dir, entre dos tipus de bosca,
precisament unes de faig i els altres de vets.
Perdona, Lluís, com es han traslladat en un bos bucòlic, eh?
Sí, sí, Lluís ja està fent aquí.
Jo parlem poc de personatges bucòlics, eh?
Hi ha dos arbres que estan tan, tan, tan junts, no?,
que l'estètica et dona, doncs,
que les branques s'han entrellaçat, no?,
generant aquesta abraçada, no?
Però, com en si, aquest abraçada, aquest arbre mixta,
té un altre component que ens anirà associat
amb tots els arbres així que són simbòlics, no?
Que és, precisament, el fet que
la llegenda, la tradició, explica
que aquests arbres representen a dos enamorats, no?,
que van créixer, bé, que van morir
i que es van transformar en dos arbres que van créixer abraçats, no?
Una mica romàntic, no?
Però, en el fons, ens explica
que els arbres com a personatges
també amaguen uns esperits a dins seus, no?
És a dir, cada arbre en si mateix
podria ser un esperit, no?
Hi ha d'altres, eh? No sé, per posar
algun de les comarques tarragonines,
ja que avui parlarem poc de comarques tarragonines,
hi ha un arbre a la zona d'Horta de Sant Joan,
Terra Alta,
que és l'arbre que diu la tradició,
que és l'arbre més vell de Catalunya
i diuen que també de la península ibèrica, no?
Es tracta d'una olivera que diuen que té més de 2.000 anys de vida,
que té nom i que es diu l'Operot, no?
I, bé, aquest arbre, potser no és molt espectacular
en quant a dimensions, a diferència d'altres arbres, no?
Però, bé, és un arbre que per la seva trajectòria
ha viscut, no?, moltes peripècies, no?
I, per tant, aquesta antiguitat de l'arbre, no?,
el fet que l'arbre en si és, en molts casos,
i malgrat els incendis,
els arbres han superat, no?, les vides,
per suposat, de molts animals,
però també de moltes persones,
ens converteix en un personatge màgic
que ens explica, no?, el pas del temps.
Clar, l'arbre ho ha vist tot.
Ho ha vist tot, ho ha vist tot,
i els arbres guarden molts secrets, no?
Això ha de tenir bastant a veure,
a vegades, això que algú va amb un bosc, no?,
i grava alguna cosa, no?,
amb el tronc de l'arbre, no?,
i algun missatge, no?,
i tal, hi ha gent que és molt vandàlica,
però hi ha gent que, històricament,
es gravaven missatges bonics en els arbres, no?,
en tot cas, bé,
són uns dels personatges que jo, d'entrada,
no et diré que són,
tinguin la categoria dels altres que parlarem
en quant a màgics,
però a mi, per mi, són dels més màgics, no?,
i dels que ens amaguen més secrets, no?
I entremig dels arbres ens trobem fades,
fullets...
Entremig dels arbres...
Trobem moltes coses que,
bé, jo penso que han estat
moltes vegades pensades,
pensades o pensats
com una manera d'explicar fenòmens naturals, no?
En els boscos,
si vostès agafen i se'n van a un bosc
i se'n van sols, no?,
o se'n van a la nit...
Es fa fosc...
Es fa fosc...
Tens una sensació de petit, no?,
a vegades de...
o de solitud,
o de ser petit enmig d'un munt d'éssers vius
que estan al voltant teus, no?
Bé, aquesta sensació,
que es podria acabar simplement
amb el fet excursionista,
molta gent ho viu des d'aquí,
també té aquesta altra explicació,
que és que quan passen coses al bosc,
la tradició, la llegenda,
moltes vegades, doncs,
ha intentat inventar, doncs,
com una mena de genis personificats,
concrets, no?,
que, doncs,
viuen en els arbres, no?,
viuen en la molsa, no?,
viuen fins i tot en els bolets, no?
I aquests personatges
són els que expliquen a vegades
fenòmens dels que succeeixen
en aquests elements de la natura.
Explicava aquest arbre de la braçada, no?,
del Montseny,
però hi ha altres, no?
Precisament,
No es movem del Montseny,
que sona sud,
anirem pujant,
hi ha un escriptor romàntic,
que és Víctor Balaguer,
que explicava,
aquest senyor va parlar de moltes coses,
entre altres,
és un dels que va novel·lar
la vida del Joan de Sarrallong,
el bandoler mític del país, no?
Té una novel·la que,
bueno,
una obra que es diu
El peu de l'Alzina
i que explica, doncs,
que el Montseny
és ple de llegendes i supersticions, no?
I n'explica algunes d'aquestes, no?
Bé, en tot cas,
nosaltres hem triat
un personatge
que és un dels característics
del Montseny,
que és la dona d'aigua, no?
La dona d'aigua
és un tipus de fada, no?,
que viu en els riarols, no?,
i en els diferents fons
de diferents boscos del Montseny, no?
Hi ha molts variats, no?,
però des de Fageda,
la Fageda de Santa Fe,
Castanyers,
ara que entrem en la tardor, no?,
Castanyers de Sant Segimón,
Abets,
la Batosa de Pesabets,
bé,
és un dels personatges, doncs,
que hi surt més vinculat, no?
Hi ha moltes històries
de dones d'aigua,
fins i tot penso que
alguna vegada m'ha explicat
això de la dona d'aigua,
però no m'ha explicat
possiblement aquesta història
que avui, doncs,
vincularem a aquest personatge, no?
La dona d'aigua
en el bosc del Montseny
va vinculada
al senyor de Casa Blanc, no?
Aquest era un senyor,
un jove, no?,
que una tarda, doncs,
passejava enmig d'aquestos boscos,
d'aquestes fagedes,
d'aquests boscos de Castanyers,
no?,
i d'Avets,
i va sentir una veu
que entonava, doncs,
una melodia inquietant, no?
Aquest senyor es va posar,
ja, ostres,
què passa aquí, no?
Va dir,
a veure si potser
estic al·lucinant,
no, no havia,
no havia ingerit
cap producte
que li fes
derivar cap aquí,
llavors va veure,
allà d'on provenia el so,
una jove, doncs,
molt bonica asseguda sobre les roques
que estan al montant
d'un riarol, no?
La llegenda de tradició
explica que
el senyor
de Casa Blanc
i la jove
es van enamorar
i,
al cap d'un poc temps,
doncs,
van decidir casar-se,
no?
Però,
la dona
va posar,
que per al senyor,
doncs,
no tenia res
de partícula,
sinó que era una senyora
que s'havia trobat
al bosc,
no?
No li va buscar
més raons.
La dona va posar
una condició
és que
mai li recordaria
el seu origen
on l'havia trobada,
no?
És a dir,
allà a la meitat del bosc,
al costat de l'aigua
del riarol, no?
Bé,
total,
que va acceptar
el pacte,
van casar-se,
van viure feliços,
van tenir un nen,
una nena,
però un dia,
amb una discussió,
jo que a vegades
passa a totes les famílies,
no?
I escenes de matrimoni,
sí, sí.
Doncs,
home,
tampoc toquem tan a prop,
però,
bueno,
el senyor de Casa Blanc
doncs li va recordar
d'on venia,
no?
A la seva muller,
no?
Total,
que la dona
es va,
com a esfareir,
es va transformar
i va córrer,
doncs,
esparverada
cap al gorc negre,
que se'n diu
que és una zona d'aigua,
no?
D'aquests boscos
del Montseny
i va desaparèixer
entre les aigües,
no?
És a dir,
es va
ofegar,
a priori,
no?
Des d'aleshores,
el senyor de Casa Blanc
i els seus fills
van transformar
la seva vida,
doncs,
feliç,
en una vida,
doncs,
més trista,
fins i tot ruïnosa.
No van aixecar cap.
Però,
progressivament
va anar passant una cosa,
no?
És que cada dia
que quan s'aixecaven,
els nens,
doncs,
no tenien ni moquets,
ni llaganyes,
sinó que estaven nets,
no?
I arreglats,
no?
No semblava
que hagués passat la nit,
no?
Semblava que algú,
doncs,
vetllava pels nens,
no?
Clar,
la tradició
va acabar explicant
que cada nit,
doncs,
la dona d'aigua
de la fageda,
dels boscos,
doncs,
del Montseny,
doncs,
anava a abraçar
els seus fills,
a netejar-los,
a pentinar-los,
i la tristor,
doncs,
que tenia en aquell moment,
no?,
de no poder-los tenir,
li feia,
doncs,
la feia plorar molt,
i aquelles llàgrimes,
no?,
d'amor pels nens,
és el que li feien,
doncs,
netejar-los,
no?,
i que estessin
d'una manera esplendorosa,
no?
la història
acaba feliçment,
podem dir,
bueno,
dins de la tristor
d'haver perdut
la dona d'aigua,
acaba feliçment
en el moment
que,
amb el pas dels anys,
aquelles perles,
aquelles gotes d'aigua
es converteixen
en perles
precioses,
no?,
i aquestes perles precioses
al final acaben traient,
doncs,
de la misèria
de la ruïna
a aquella família,
no?,
que,
doncs,
havia perdut la dona,
però que,
en canvi,
a través d'aquesta
connexió màgica
entre el bosc,
entre la fagera
del Montseny
i,
doncs,
la realitat,
doncs,
els havia anat ajudant.
La llegenda ens diu
per què no es podia
desvetllar
l'origen
de la dona misteriosa?
En aquest cas,
no,
però el que sí que sabem
és que,
evidentment,
els éssers
que són,
diguéssim,
fantàstics o màgics
sempre volen preservar
els seus secrets,
no?,
i sempre,
fixeu-vos que
moltes de les coses
que succeixen
al voltant seu
tenen aquest punt,
doncs,
d'amagat,
no?
Hi ha un altre cas
molt,
molt,
molt també en aquesta zona
molt propera,
també,
en la que estàvem explicant,
que on hi ha molts gorcs
i on passa
una de les altres coses
interessant.
La dona d'aigua
és un personatge positiu,
però també hi ha
els personatges negatius.
Avui parlem de,
de moment,
no sé,
n'arribarem,
de personatges femenins.
El que seria
el corresponent
a les dones d'aigua,
però on dolent,
són les bruixes,
no?
I les bruixes,
sabeu,
que una de les coses
que envolten
les seves energies
estranyes
és la capacitat
de reunir-se
en llocs
amagats,
en llocs
on poden desenvolupar
processos psicològics
i màgics,
no?
Precisament,
hi ha una
ball
que es diu
la ball
de les bruixes
que també
té el nom
de ball
de gorcs
i que,
per tant,
vol dir que
hi ha molts
corrents d'aigua
soterranis,
alguns que emergeixen,
que tenen
un epicentre
molt concret
que és
l'epicentre
d'un dolmen
que és
el dolmen
anomenat
la pedra gentil,
no?
al voltant
d'aquest
dolmen
la tradició
també explica
que,
doncs,
les bruixes
es reuneixen
i,
de fet,
hi ha grups esotèrics,
no?
Sabeu que és una tradició
també real
que hi ha gent
que es dedica
a reunir-se
per aquestes coses,
no?
Fan les seves cites
i fan les seves
les seves
trobades,
no?
En aquest cas,
aquest dolmen
està ja
més a la zona,
bueno,
en connexió
amb el maresme,
podríem dir,
les muntanyes
que venen,
o sigui,
la tradició
diu que les bruixes
del maresme,
igual que les bruixes
d'Altafulla,
doncs,
no es reunien,
o sigui,
tant pròpiament
a vora de la mar,
sinó que buscaven
alguna muntanya,
doncs,
propera,
no?
I en direcció,
doncs,
cap a l'interior
trobaven aquest dolmen
de la pedra gentil
que està concretament
al municipi
de Vallgorguina
i que,
doncs,
és un epicentre
encara avui en dia
usat,
doncs,
per tot aquests
personatges,
no?
Aquí,
a diferència
de les fagedes
o dels castanyers
o dels abets
que parlàvem,
aquí sobretot
predomina un altre
arbre
que és l'alzina
i el pi negre,
no?
Cada tradició
té assignada
un tipus
d'arbre,
no?
I no sé
si vols,
podem passar
als personatges masculins?
Anem cap als homes,
va.
Doncs,
amb els homes
hi ha una,
hi ha un que és molt clàssic,
que en aquest cas
viu a la fageda,
hi ha una fageda,
jo diria que és la fageda
més clàssica de Catalunya,
que està molt a prop d'Olot,
que és la fageda d'en Jordà,
els que no hagin anat...
Clàssic,
clàssic entre els clàssics,
vege'n.
En d'anar-hi,
en d'anar-hi.
Aquí,
en aquesta,
més enllà de quan veiem pel·lícules
i sentim històries
que ens connecten
amb països molt estranys,
pensin que tenen
una fageda fantàstica,
també plena d'éssers fantàstics,
molt a prop,
i que és realment
una d'aquelles excursions que...
Això és aquell debat etern
de les persones
que s'han padejat
mig d'Europa
i que no han anat
al Pirineu,
no han anat a Montserrat,
no han anat a les Serres de l'Ebre,
etcètera.
Però vaja,
aquí estem entrant
en un terreny molt.
En aquest cas,
i mirin que parlo
d'una zona
que no és la nostra propera,
recomanable
que no hagi anat
aquí,
de veritat.
És una excursió
tan familiar
com d'excursió juvenil,
com el que vulguin,
que és fantàstica.
Són aquelles coses,
perdona,
que quan te'n vas fora
ho fas tot,
ho pagues tot el preu d'or
i en canvi aquí,
ui,
hi ha un aulot,
que sufre,
una hora i mitja,
ve-te'sar bé,
tot plegat
i et tires enrere.
És molt xulo aquest espai.
Bé,
allà
els hauran
uns humanets
que diuen la tradició
que odien la civilització,
no?
I per això s'amaguen,
viuen refugiats
en aquests boscos,
en aquesta fageda
d'en Jordà.
diu la tradició
que s'amaguen
darrere d'uns bolets
que són,
doncs,
tòxics,
metzinosos,
no?
I que,
entre aquests bolets
i les fulles seques
que hi ha
al terra,
precisament aquest moment
de la tardor
és el moment esplendorós
en aquests boscos.
Cruixeix,
vas caminant
i vas cruixint.
És així,
és realment
molt fantàstic
i jo quan vaig avui
pensar aquest tema
realment és perquè
és un moment
que jo la primera vegada
que vaig anar aquí
i vaig anar a tardor
i realment és extraordinari,
no?
T'arribes a contagiar
de la llegenda
pràcticament ja només
per l'ambientació
que hi ha,
no?
Bé,
això és la realitat
que dius
que hi ha,
bueno,
hi ha alguns antropòlegs,
alguns estudiosos,
que han dit
que darrere
que han dit que darrere
d'aquests personatges
que diu que
te trobes pel bosc
i que veus córrer
enmig dels bolets
i de les fulles,
realment hi ha un procés
que és el que va donar origen
a aquesta tradició,
no?
Es veu que
en aquests boscos
hi havia costum,
de fet,
n'hi ha,
no?
d'anar a buscar bolets,
no?
A preu d'or,
en guany,
per cert.
A preu d'or,
però,
avui en dia
està com a molt
estudiat,
no?
Quins són els bolets
que pots menjar,
quins no i tal.
Això ha canviat
amb el pas dels anys
perquè hi ha alguns tipus
de bolets
que,
diguéssim,
que sense
arribar a produir
doncs
una
intoxicació negativa
ni la mort,
doncs,
eren consumits
per la gent
que habitava
en aquestes zones,
no?
Gent,
doncs,
que sobretot
es dicava
a temes ramaders
o a temes
agrícoles difícil
aquí perquè aquí
precisament
aquesta fageda
s'ha aconseguit
mantenir
perquè està sobre
una zona
de volcà.
Aquí els volcans
és un altre element
fantàstic,
no?
És a dir,
van delimitar
tota aquesta zona.
L'estem fent
configurar una excursió
de cap de setmana
per la Garrotxa,
Jordi?
Sí,
no,
però és que
realment és part
també del misteri
d'això,
no?
És a dir,
clar,
el volcà
genera el foc,
el foc queda solidificat
i llavors impedeix
que neixi
un tipus de conreu
i en canvi
afavoreix
que hi hagi
uns altres tipus
d'arbres,
no?
I genera això,
no?
Bé,
en tot cas,
sembla que hi havia
alguns bolets
que la gent consumia
i que
feien una mica
al·lucinar,
no?
Mai més ben dit,
però no passava
res més,
no?
Llavors,
bueno,
es veu que es veien
com a milers
de gúspires,
no?
d'espornetes,
no?
I d'aquí
alguns antropòlegs
com per exemple
doncs el Josep Maria
Farigla
doncs expliquen
doncs que va sortir
el mot lingüísticament
foc-fullet,
no?
Del foc,
no?
Que fullet,
no?
Que un foc com a mòbil,
no?
Que realment
és una sensació
allò d'una mica
d'inconsciència,
no?
I tal,
no?
Bé,
això és una cosa...
Hi ha una altra cosa
curiosa també
que el creador
dels barrufets,
no?
El Pierre Couliford,
no?
Que era nomenatment,
popularment,
signat com a pello,
no?
Doncs el creador
dels barrufets
diuen la tradició...
Clar,
perquè era casa,
les cases de bolets,
no?
Ara fa...
No?
Perdona?
Les cases eren bolets...
Sí, exacte.
Diu la tradició
que aquest senyor
va decidir
anar als boscos
de la Garrotxa
a tastar
algun d'aquests bolets
per tenir la inspiració
de com serien
els barrufets,
no?
Li podem donar
una autenticitat escassa,
podríem dir.
Sí,
però bueno,
és d'aquestes coses
boniques, no?
En tot cas,
jo penso que
l'entorn del volcà
amb la lava solidificada,
el bosc amb les fulles cruixents,
la certa penombra
que es genera...
No és escaballat,
vaja,
podria ser.
Bueno,
podria ser,
podria ser.
En tot cas,
és una de les...
Com tot,
és una de les orígens
d'aquestes possibles tradicions,
no?
i després,
per acabar,
jo penso que hi hauria
una altra zona,
ja en aquest cas,
potser ja no pre-pirinenca,
sinó absolutament pirinenca,
que hem parlat alguna vegada
quan hem tocat temes,
per exemple,
de Sant Joan,
de tradicions,
de foc i tal,
que és la zona
que està envoltant
tota la vall d'Aran i tal,
allà alguna vegada
hem parlat
d'alguns elements,
com els aros,
els faros,
que es cremen
al voltant
de la festa de Sant Joan.
Allà hi ha dos personatges,
no?,
que, bueno,
podrien ser...
Els hem triat una mica
perquè hi ha molts,
però hi ha alguns
que tenen noms propis,
no?
Hi ha un que és l'Aerolet,
l'Aerolet és un geni,
és el geni malèfic,
l'esperit malèfic,
que més característic
o un dels més característics
de la vall d'Aran,
no?
Diuen que la tradició explica
que en el moment
de la creació del món
ell no es va alinear
ni amb el bé
ni amb el mal,
no?
I va ser desterrat
per uns i els altres,
és a dir,
no va anar al purgatori,
no va...
amb previsió d'anar
al...
al...
al cel,
no va anar tampoc
allò a la fase prèvia,
no?,
de l'inferno,
a ser custodiats,
sinó que senzillament
el van enviar
a la vall d'Aran,
això devia ser
una llegenda interessada
que devia crear algú
i allà va quedar,
doncs,
bueno,
una mica oblidat,
isolat
i això li va generar
un esperit malèfic.
Jo sempre dic
que aquest esperit malèfic
és una miqueta
entre cometes,
eh?,
perquè,
bueno,
és a dir,
és una mica com
els dimonis burlescos,
no?,
que,
bueno,
aquests que acompanyen
els valls populars
o els diables
de festa major,
són dolents
o els dolents pastolets,
però no tant,
no tant,
seria la versió local
d'això,
no?,
per això,
per Sant Joan,
cremen aquests faros,
no?,
per exemple,
a l'est,
no?,
o,
per exemple,
doncs,
també,
en algunes altres poblacions,
doncs,
pengen,
no?,
dels abets més vells
del bosc
alguna,
doncs,
algun tipus de planta,
no?,
que normalment,
doncs,
són conegudes
com les barres dels caputxins
que diuen que espanta,
doncs,
aquest tipus de personatge,
no?,
i al costat seu
hi ha el gegant Mandrònius,
que aquest té molt a veure
amb Tarragona,
perquè,
malgrat que està ubicat
a la vall d'Aran,
doncs,
diuen els,
que quan els romans,
doncs,
anaven conquerint,
doncs,
tota la zona
que avui seria Catalunya,
doncs,
va compareixer
aquest personatge
que va ser el defensor
de la població indígena,
diguéssim,
que és un mite en aquest sentit,
no és un esperit malèfic,
sinó que és un mite positiu,
i que és el que,
bueno,
va,
l'últim reducte,
doncs,
que va defensar...
Els noventins
de la vall d'Aran,
vaja.
Exacte.
en tot cas,
va morir aquest gegant
a mans dels romans,
no?
I, per tant,
doncs,
no sé si això
ens fa portar
a bon rotllo
amb els rotllo
amb els de la vall d'Aran,
però,
en tot cas,
un gènic positiu,
doncs,
havíem de destacar,
no?
Fantàstic,
amb llegendes,
amb tradicions orals,
amb aquests personatges,
insistim,
si algú se'ls troba
amb aquest cap de setmana
a la vall d'Aran
o a Olot
i té l'ocasió
de parlar
amb la dona d'aigua,
amb el mandronius
o amb aquests fullets,
doncs,
home,
que ens els porti
i la setmana que ve
els podríem entrevistar.
Per exemple.
Acabem amb música, Jordi.
Acabem amb un altre pas doble,
també en aquest cas
del Pirineu,
un pas doble
que es diu
pas doble
de l'Esteve Tubac
i que també té aquest ritme
orquestrat.
Jordi, gràcies
i ben retrobat.
Vinga.
Fins demà!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!