Ara són dos quarts de deu del matí, un minut és el temps de la mirada
a l'actualitat en general en d'aquests darrers dies.
Avui hem convidat a fer aquesta mirada, a compartir-la,
Joan Fuster és el responsable de la URB Solidària.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Moltes gràcies per venir avui a la ràdio
i parlar d'allò que jo no diria d'actualitat,
perquè diguem que hi ha uns clàssics o uns estàndards,
com si parléssim de música, sense ànim de frivolitzar,
però després hi ha d'aquelles notícies
les quals s'exploten moltíssim, i m'explico,
perquè són bones i no s'ho vinteixen.
Des d'ahir al matí estem sentint a parlar
i ampli desplegament informatiu
al voltant d'aquesta descoberta del doctor Massagué
i aquest tractament contra la metástasi,
que a més diuen que podria arribar als hospitals en 4 o 5 anys.
És una gran notícia, però l'altra lectura és
Déu-n'hi-do, l'agafem i la mimem molt,
perquè de bones notícies n'hi ha ben poques, eh?
Sí, només cal mirar cada dia els diaris
i, efectivament,
aquesta notícia per mi té moltes lectures.
No en sóc un gran coneixedor del tema, òbviament,
però jo, a veure,
amb el tema del càncer s'estan fent molts avenços
darrerament, però moltíssims.
Avui hi ha càncers que es pot dir
que pràcticament ja no són un problema,
un problema irresoluble.
És un problema de salut,
però no representa la mort de la persona.
No, la mort de la persona.
Aquesta notícia té una lectura,
per mi, molt important,
dues, i una no és tan bona.
Una, molt important,
que és que és una persona,
probablement ha tingut tant de ressò a casa nostra,
perquè és un català, no?
Una persona de casa nostra,
que està a Nova York, fixa't tu,
i, a més a més,
investigant en una àrea,
en una disciplina que es puntera mundialment, no?
Probablement perquè darrere també hi ha molts diners.
I lligat amb això,
jo que treballo en l'àmbit universitari,
de la recerca, etcètera,
no pot evitar sentir pena i llàstima
i veure com els nostres bons investigadors,
malauradament,
moltes vegades han de demostrar
com que són vàlids que són fora de casa, no?
De fet, ja.
I al darrere de tot això sempre hi ha diners.
I és una llàstima, és una llàstima.
És que està claríssim
que quan es parla després d'un assaig clínic com aquest,
després han de passar un cert temps,
lògicament perquè es comercialitzi
el que són els medicaments.
Però, clar, després de l'explotació d'aquests medicaments,
ja sabem qui la fa.
Els grans laboratoris,
que en definitiva són els que fan inversions en investigació,
perquè els poders públics en investigació
ja sabem que no...
Bé, els poders públics de determinats països.
De determinats països.
Jo em centro aquí.
Això és una altra cosa que a mi em crida l'atenció
de manera també positiva i negativa.
Ahir el Telenotícies de TV3
va obrir amb aquesta notícia.
Algú em va comentar,
home, perquè és català,
si no fos català,
probablement hagués estat un tema important,
però no haguéssim obert.
La joventut d'alguns d'aquests investigadors,
és fantàstic pensar en els joves,
el nivell de formació que tenen al nostre país,
com tu dius,
surten fora.
I no només són acceptats, sinó buscats.
A vegades, quan es qüestiona
la formació al nostre país,
que sembla que menys tenim al nostre món acadèmic,
cosa que jo no entenc,
perquè es poden qüestionar determinats processos,
formes, organitzacions i la pròpia llei,
però el que és el nivell de formació
de molts professionals de les universitats
es qüestiona, dius,
home, tan mal no anirem
quan estem exportant investigadors de primera línia.
Exacte.
No, a veure,
probablement estem assistint
a l'època del nostre país,
on els joves estan més ben preparats.
Això no té,
jo no crec que tingui cap referència anterior.
I, clar,
amb tantíssima gent preparada,
algú, com a mínim,
ha de sortir molt bo.
I, afortunadament,
en surten molts,
molts,
moltíssims.
Clar, repeteixo,
la llestima és que tinguin que anar a fora.
A veure,
no vol dir que no n'hi hagi a casa,
que estiguin bé i ben considerats,
treballant a centres de recerca,
etcètera, etcètera.
Però bé,
quan realment la notícia és impactant
a nivell planetari,
t'adones que aquella investigació,
aquell centre,
aquell finançador,
ha estat alguna institució estrangera.
Clar.
Això és una llàstima.
I després,
t'adones que
molta de la recerca que es fa
en aquest país,
per exemple,
té usos,
finalment,
té usos militars.
I dius,
carai, no?
Potser no cal.
Sap greu,
sap greu.
Jo recordo un cas
de fa molts anys
i és un investigador,
és un professional molt reconegut.
lamento la falta de precisió,
però és que no me'n recordo del nom,
un investigador valencià
que a més va sortir
una persona discreta
però que va sortir
als mitjans de comunicació,
va fer com una campanya
dient,
escolti,
senyors,
porto una línia de recerca
en l'àmbit de la medicina
extraordinària,
no tinc diners
per tirar endavant
i a fora
m'en ofereixen
de diners
i unes condicions magnífiques
per continuar la investigació.
Va fer això,
en plan de reality show,
pràcticament d'anar
pels mitjans,
dient,
al final va marxar,
perquè ningú es va estirar.
Mira,
hi ha una labor importantíssima
que està fent
la Fundació Clínica
a Mosambic
que estan a punt
de descobrir
d'alguna manera
una vacuna
per la malària.
Això també tindria
unes repercussions
mundials importantíssimes.
Doncs mira,
una anècdota,
al darrere de tot això
hi ha el Bill Gates.
Sí.
O sigui,
qui posa
part dels calerons
és un senyor
anomenat Bill Gates
que no cal presentar-lo,
no?
I el doctor del clínic
que dirigeix
aquests estudis,
l'altre dia em comentaven,
no, no,
dius,
aquest senyor
quan va als Estats Units
pràcticament viu
a casa del Bill Gates,
no?
Carai,
un altre català
o una altra persona
de casa
que està,
en aquest cas sí,
eh?
i jove també,
Déu-n'hi-do.
Està treballant
en una fundació
que és catalana
i és de casa,
però qui posa els calers
és sempre una institució
de fora, no?
Penso que potser
ens hauríem de deixar
a vegades
de gastar calers
amb logos
i coses d'aquestes
ja aprofitant
i gastar-los
amb coses
que realment fan falta
i no són menys
publicitàriament rendibles,
ho són moltíssims també,
vull dir que si alguna institució
o algun ajuntament
vol fer coses
i li vol treure
una rendibilitat
ni que sigui
en qüestions d'imatge,
però escolti'm,
la salut és una bona cosa,
utilitzi-la també.
Clar,
amb els diners
a vegades penses
si realment
les institucions,
els partits
tenen les prioritats
clares,
suposo que sí
o no.
Poses l'exemple domèstic
i dius
en una família
el primer que fas
és cobrir les necessitats
de menjar,
d'habitatge,
d'educació.
Si ens obre
ja farem vacances,
si ens obre
ja canviarem el cotxe,
és a dir,
tot allò que va de més a més
ho dediques
després a temes
que poden ser
interessants
i que et donin
més projecció,
però en principi
allò bàsic
ho has de cobrir
i a vegades tens la sensació
que allò més bàsic
no està cobert.
Efectivament.
Jo discrepo una mica
estem en un moment
de la societat
on això que has dit tu,
aquest ordre de prioritats
és el que hauria de ser,
però jo veig uns cotxes
pel carrer impressionants
i no sé d'on surt.
Jo tampoc no ho entenc,
jo que parlo d'una economia domèstica
diguem-ne de sentit comú,
raonable i mínimament austera.
Jo estic molt bé,
jo estic d'acord,
jo prefereixo obrir la nevera
i que més o menys
estigui ben sortida.
Però estem en un moment social
que caldria estudiar molt bé.
No ho sé,
tothom es queixa a la crisi,
però escolta'm,
l'altre dia llegia
que precisament
els cotxes que més es venen
són els cotxes de luxe.
Sí, són els que més es veuen.
Per tant, jo crec que això
ho podríem transportar
al món de la política
i passa el mateix,
gairebé.
S'estan gastant les coses
en qüestions
que potser no són tan importants,
però sí que donen molta imatge.
Ara no voldria...
He fet una referència
amb això del logo,
en pla de conya,
però sí,
no sé si feia falta o no feia falta.
Jo crec que no, eh?
Però bé,
jo avui he vingut
amb el cotxe com cada dia
i la carretera
hi havia un col·lapse
igual com cada matí.
Com cada dia.
Per tant,
potser caldria invertir diners
en altres coses
més necessàries
i deixar-nos d'aquests elements
així,
tant publicitaris
i tant d'imatges,
sobretot preelectorals.
No ho sé,
no ho sé.
La societat té unes prioritats
i la salut
és una molt important.
La llàstima, a més a més,
és que fins i tot
si ens fixem
en la qüestió de la salut
també ens n'adonem
i aquí
en tronco directament
amb qüestions
que sí que hi treballo,
ens adonem
que no es treballen igualment
tots els aspectes de la salut,
sinó que també es treballen
aquells
que fan referència
o que
la societat és el primer món
poden consumir més.
Així veiem
com hi ha malalties
que pràcticament
no s'investiguen
per res
perquè no són rendibles.
És a dir,
que es morin
milers de persones
a l'Àfrica,
com que aquestes persones
tampoc no tenen
uns recursos
per comprar medicaments...
El tema de la sida
i els medicaments,
les patents,
torna a sortir Bill Gates
un altre cop, no?
Sí, sí.
Sí, doncs
te n'adones
que bé,
tot i amb això,
la salut...
De quina salut estem parlant?
La salut dels rics
o de la salut dels pobres, no?
Hi ha molts medicaments
que en el tercer món
no existeixen
i ningú es preocupa
perquè, òbviament,
són medicaments
per disminuir l'estrès,
per disminuir la diabetes,
per disminuir l'obesitat.
Això en el tercer món
no existeix.
No, no tenen aquest problema.
Amb un tractament
per fer baixar la febre
o la diarrea
en tindrien prou
i se salvarien moltíssimes vides
i ja veus
el que costen aquests medicaments.
Per cert,
Déu-n'hi-do,
amb el tema solidari,
aquesta setmana es presenta...
També hi ha hagut
una altra bona notícia,
continua en augment
el nombre de donants d'òrgans
a Catalunya,
Catalunya es puntera a l'Estat
i fins i tot a Europa
en quant a donacions d'òrgans.
Això és una bona notícia
i d'alguna manera,
doncs, dius, bé.
També dius,
no costa tant
perquè un cop t'has mort,
escolta,
què has de fer amb allò?
Però bé.
Sí que costa, sí.
Sí que costa?
Sí, perquè darrere de tot això
hi ha tota una filosofia
i un comportament
i potser
una escala de valors
que s'ha de tenir
i s'ha d'estar educat
per tot això.
I està bé aquesta bona notícia
perquè contrarresta
tota aquesta bateria
de coses
en contra de Catalunya
que últimament
ens està caient.
Jo feia una pràctica
molts matins
que és posar
algunes emissores
que hauria de tenir prohibides
però les poso
però és com una moradura
que t'apretes i fa mal
però no pots deixar d'apretar.
A veure, les he de posar
perquè he de saber
què diuen de nosaltres
perquè si no
no podries criticar
ni podries dir res.
i a vegades
trobes estrany
com aquest país
no hi ha una guerra civil
perquè hi ha qui
cada dia
quan es posa davant
d'un micro
utilitza el bidó
de benzina
i l'encenador.
Però clar, quan són coses
tan radicals
fins i tot
te les pots prendre
en sentit de l'humor
a mi em preocupen més
aquelles que no es noten tant.
Aquelles que és
entre col i col lechuga.
Ximba
i la llances
i ho deixes anar així.
Per tant, que hi hagi
una notícia
que digui que Catalunya
l'índex de donants
és dels més elevats del món
doncs això està molt bé.
I tampoc no ho hauríem
de promocionar
ni de promoure
ni de dir
mira que bons
que som es...
No, no, no.
Ho hauríem de trobar normal.
De la mateixa manera
que quan es critiquen
tant i tant
també no n'hauríem
de fer massa cas.
Si en fem molt de cas
és que probablement
tenim algun problema.
Però que critiquen...
Aviam, diguem
que vaig amb el lliri a la mà
però jo crec que critiquen
determinats mitjans
i que llancen
aquestes qüestions
determinats polítics.
La gent al carrer
i la gent de fora de Catalunya
quan venen
i nosaltres quan hi anem
jo en cap moment
he sentit aquesta sensació
que ens mirin
d'aquesta manera tan estranya.
No, jo tampoc.
Perdoneu
que vaig a tossir una mica.
Tos tu
i una miqueta d'aigua
si algú fos tan amable
de portar-nos...
Això és que quan parlem
d'aquests temes
quan parlem d'aquests temes
un...
És inevitable.
És inevitable.
A més a més
acabo de passar
ara una grip
i encara tinc
una mica de residus.
Bé,
és inevitable.
I evidentment
que és una cosa
articulada políticament.
Però fa un moment
jo estava dient
que estem en un moment
del nostre país
en què els estudiants
probablement
siguin els més preparats.
Però contràriament
també diré una cosa.
Estem assistint
en un moment
en què els polítics
probablement
també siguin
els menys preparats.
És una cosa
que veia contraposada.
Quan jo era petit
recordo
que els polítics
eren gent culta.
Molt culta.
Era una gent
molt respectada, no?
Potser eren...
He fet una pausa
perquè ara
molt amablement
m'han portat
una aigua.
T'ha portat a l'aigua.
Moltes gràcies.
Quan era petit
recordo
que els polítics
eren gent
molt, molt preparada.
I independentment
del partit
al qual representeixin
caram,
es feien escoltar
perquè eren capaços
d'argumentar
i de tenir un discurs
que realment
es feia escoltar.
I educat.
Sí, sí,
i educat
i respectuós fins i tot.
Això s'ha perdut.
Els polítics
ara en primer lloc
ja no són cultes.
Hi ha alguna excepció.
Hi ha alguna excepció.
Però un pot ser
d'un partit
o d'un altre
però, vamos,
i jo
un dels grans polítics
d'aquest país
i reconec
que jo no era
partidari seu
era el Jordi Pujol.
A partir d'aquí
gairebé s'ha perdut
aquests grans polítics.
Hi ha un abans
i un després.
Sí, jo diria que sí,
aquests grans oradors.
Hi ha alguna
petita excepció,
però vamos,
no seria capaç
de dir-ne masses.
Probablement
aquests que són
excepcionals
no surten tant
als mitjans,
no?
A veure,
són més discrets
perquè també aquí
als mitjans de comunicació
caldria saber
on posen el micròfon
i on fan d'altaveus
davant de quins personatges.
I probablement,
i tu que estàs
en un mitjà de comunicació,
te n'hauràs adonat
que una persona
quan més culta és
i més intel·ligent
és més humil.
I més discreta.
Això ho hauràs comprovat
tu contínuament.
Per tant,
més discreta.
Per tant,
no li cal demostrar res
i tampoc no li cal
que li posin un micro
contínuament al davant.
No li fa cap falta.
Els hi fa falta
els que tenen pocs arguments
i poques coses a dir.
Els que tenen molt poques coses,
són els que en diuen més.
És curiós.
Per tant,
sí, efectivament.
Tornant al tema
de Catalunya
que parlàvem,
evidentment,
és una articulació política
que, bueno,
hi ha algú
que se n'encarrega
de tirar-nos coses en contra.
Avui,
un català
difícilment pot circular
tranquil·lament per València.
No ens suporten.
I és una llàstima.
És una llàstima.
Sí que,
com deies tu,
un,
si es comporta
d'una forma civilitzada
i no es fica amb ningú,
pot passejar...
Sí,
però manifestar
les teves opinions
davant de segons
quin auditori
és complicat.
I jo,
que em dic,
Joan Fuster,
doncs tinc alguns problemes.
Alguna vegada
tinc algun problema.
Tu de seguida
el nom atraeix, no?
Sí, sí, sí.
De totes maneres,
tu has vist
el famós documental
de Telemadrid
amb el YouTube
o alguna cosa d'aquestes?
Jo no l'he vist, eh?
Reconec que YouTube
és una eina...
És que tampoc no tinc
cap interès en veure.
És el que t'anava a dir.
A les homes
no pots criticar-ho,
home,
fins a cert punt, no?
He sentit molta gent
autoritzada
que diu que no pot aguantar
més de 10 minuts
veient-lo.
Jo el veuré,
perquè, a més a més,
YouTube és una eina
que utilitzo moltíssim.
I això encara
no he tingut
el moment de fer-ho,
però ho faré.
Però he de trobar
un moment,
un moment idoni
i oportú,
perquè si m'he d'enfadar molt,
potser passaré
un mal diumenge
o un mal dissabte.
No val la pena.
Exacte.
No val la pena.
Per tant,
potser he de triar
un moment
en què això
no m'influessi massa.
Joan,
avui llegim
en quant a l'escàndol,
perquè es pot dir
d'escàndol
de l'ONG Intervida,
que el govern peruà
va prohibir
operar Intervida
durant els darrers 3 anys.
Hi havia,
es veu al país americà,
doncs,
una història
d'una hipotètica inversió
en habitatge públic
per un valor
de no sé quina milionada,
que al final
no es van fer
però es van quedar els diners.
En fi,
sigui com sigui,
jo recordo
que quan vaig saber
del cas d'en Esbat
i també d'Intervida,
en cap moment
em va venir al cap
aquestes organitzacions,
sinó que immediatament
em van passar pel cap
les persones
que representen
entitats
que per la feina
que tenim nosaltres
coneixes.
Coneixes la seva activitat,
coneixes la feina
que fan
des de l'AURB Solidària,
Càritas,
Creu Roja,
Mans Unides
i clar,
jo el primer
que vaig pensar
és,
a veure,
sisplau,
que una flor
no fa estiu,
anem amb compte.
En aquest sector...
Creus que ha fet mal això?
En els que estem
a les ONGs
no,
perquè ho coneixem
des de fa temps.
El que passa
és que socialment
sí,
fa molt de mal,
perquè automàticament
molta gent
que podia confiar en tu
o en la teva feina
deix de fer-ho
i et qüestionen.
Aleshores ho hauríem
de qüestionar tot
perquè no hi ha res perfecte.
No, no, no,
a veure...
Vosaltres teniu
l'obligació
de ser més perfectes
encara que els altres?
No.
El que passa
és que sí que toquem
o treballem
en un àmbit
en el qual
hem de ser molt curosos,
però jo no sé
per què altres sectors
no han de ser igual o més.
Fa un moment
parlàvem de l'àmbit
de la salut.
És el mateix,
les negligències en salut
són irreparables
moltes vegades.
Doncs bé,
jo crec que s'ha de ser
eficaç, eficient
i honest
en tots els àmbits
en els que treballem.
I el nostre especialment
perquè moltes vegades
juguem amb diners
que són de...
més que públics
són de les persones.
Una persona
dona uns diners
amb tota la bona fe
i amb tota la voluntat
per un projecte
en el que creu,
en el que s'il·lusiona,
això dels apadrinaments
dels nens,
amb això no es pot jugar.
I bé,
els que estem en aquest sector
des de fa temps
sabem que hi ha ONGs
que no treballen bé.
I jo no em canso
d'explicar
a les persones
mecanismes
per averiguar-ho.
Moltes vegades
t'arriba algun conegut
que diu
escolta,
jo voldria fer això,
ho voldria fer amb aquesta ONG,
què faig?
Bé,
jo si no és una cosa flagrant,
sempre els dic
sí,
endavant,
endavant.
la Fundació
perdona aquesta leialtat
que té aquesta web
on té una valoració
que audita
les ONGs
és fiable
en principi
des de la teva perspectiva.
A veure,
és fiable des del punt de vista
per exemple
de les dades
les donen voluntàriament
les entitats.
Sí,
de dades econòmiques,
però hi ha altres factors,
altres elements
on podem anar a veure.
Per exemple,
tant a Espanya
com a Catalunya
tenim les coordinadores
d'ONGs,
les federacions
i tant,
mira,
aquestes dues ONGs
que acabem de parlar,
tan interviuïda
com a NSBAT,
una va marxar
per si sola
perquè no volien
ni podia complir
els requisits
que les pròpies ONGs
s'autosotmeten,
o sigui,
s'autoimposen,
més ben dit,
i va dir,
doncs miri,
jo no vull estar
amb aquest òrgan,
amb aquesta federació
coordinadora
i va marxar.
I en el cas de NSBAT
directament els van expulsar.
Vull dir,
la pròpia agrupació,
el propi col·legi
entre cometes
d'ONGs,
els va dir,
escolti'm,
vostès,
de la manera
que tenen d'actuar
i el que estan fent,
contradiu el codi
d'ontològic
de les ONGs,
els demanem,
sisplau,
que abandonin
aquesta plataforma.
Són casos,
com deies,
evidentment,
de corrupció
i s'ha de contemplar
una ètica
en el món de l'empresa,
en el món
de la solidaritat,
s'ha d'intentar viure
en sintonia
amb aquesta ètica,
però després,
dins de l'àmbit
de les ONGs,
moltes vegades,
clar,
les persones
són les més crítiques
i ho han de ser
perquè realment
no només estem parlant
de diners de les persones
sinó que estem parlant
de voluntats
i estem parlant
de sentiments
i d'una ideologia
al final
que entronca
amb aquesta solidaritat.
Per exemple,
a vegades,
quan veus aquelles
macrocampanyes publicitàries
de determinades ONGs,
això també t'ho fa qüestionar
perquè dius
no hi ha corrupció,
hi ha una gestió correcta
dins dels paràmetres
del que és la legalitat,
però dius
home,
quin paper més bo
que se'n gasta
aquesta ONG
per fer segons què,
quin tros de campanya,
quin no sé què,
clar,
a vegades la pròpia estructura,
que és una de les crítiques
que sovint es fa,
no descobrim res,
la pròpia estructura
es menja
bona part
de l'esforç econòmic
que es fa
per tirar endavant
els projectes
de la ONG.
Sí, però estem...
Parlem en general,
Joan?
Sí, sí, sí,
doncs mira,
jo aquí discrepo una mica
i et diré el per què.
Les ONGs tenen,
per definició,
un problema
i és que,
i ara emplearé un terme,
i és...
és una mica políticament incorrecte,
però el vaig a dir,
és igual.
cutregen per definició.
És a dir,
moltes vegades
una ONG
s'autoimposa
ser cutre,
o sigui, ser cutre.
No, no, ja t'entenc.
Utilitzar uns mitjans,
molt poc,
simplement perquè som una ONG
i hem de demostrar que no...
Per evitar aquesta crítica.
Per evitar aquesta crítica.
Doncs,
i això a vegades no és bo,
perquè moltes vegades
les persones que van pel carrer
no s'atancen,
no s'aproximen a tu
si estàs en un tenderete
de cartró...
Es pensen que no ets ningú
i que no fa res.
De cartró,
de qualsevol manera
al mig del carrer.
No, al contrari.
A vegades fins i tot
desconfien.
Jo defenso que
estem en un moment
en què hi ha internet,
en què hi ha mitjans,
en què la globalització...
Escolta'm,
utilitzem els mateixos mitjans?
Per què no?
Si ho fem d'una forma honesta,
mesurant també l'economia,
òbviament,
no estic parlant en cap moment
de fer grans dispendis,
però sí
d'utilitzar els mitjans moderns
i publicitaris
que utilitzen precisament
els que estan en contra
de tot això.
Bueno, anava a dir,
anava a dir,
els polítics.
que no tenen per què estar en contra,
però vull dir que
sí que els polítics
es gasten barbaritats
quan fan una campanya.
Doncs, caram,
el sector de les ONGs,
si té quatre calerons
per poder fer
una campanya digna,
digna,
no dic espectacular,
dic digna,
no veig per què
no ho ha de poder fer.
Jo prefereixo això,
que no pas
el que deia abans,
de cotrejar
simplement pel fet
que ets una ONG.
No, escolti,
més una ONG.
Per exemple,
difícilment veuràs mai
algun representant
d'una ONG
amb un tratge corbata.
Això és anecdòtic
si tu vols.
És molt rar.
Per què?
Perquè sembla que no ho fa.
Doncs, escolti,
no,
si vostè
ha d'anar a parlar en públic
o ha d'anar a fer una conferència,
vesteixi com vulgui.
Home,
i tant de vols les ONGs
tinguin els millors gestors del món.
Però no té per què
estar prohibit
en un tratge corbata.
Home,
és que jo sempre
juguem amb uns estereotips,
Joan.
I ho diu un que no em fa servir
mai, eh?
Mai.
Però bé,
no ho veig
perquè no ha de poder estar.
Però sembla ser que
per estar,
o per treballar,
o per estar vinculat
amb un sector,
hagis d'utilitzar
uns estereotips
perquè si no,
no fa...
No,
no ho veig.
Deixa'm ser cutre,
a mi ara.
Això és com quan
fa 20 anys
les feministes
ho eren
perquè no es depilaven.
Vull dir,
si eres feminista
no et podies depilar
o posar-te a faldilles.
Molt bon exemple.
Un exemple molt així,
dius,
escolti,
que no,
no té res a veure.
Es pot ser feminista
i femenina.
Efectivament.
Escolta,
Joan,
amb això de les ONGs
i quan algú
se t'acosta
i et comenta,
no dius,
és que això de les ONGs
jo no ho tinc clar
perquè a més a més
li fan el joc al sistema.
Quina resposta
es pot donar
des del camp
de la solidaritat
de dir,
escolti,
nosaltres no fem el joc
en el sentit de dir,
no,
és que mentre estiguin parant els cops,
doncs,
no ho sé.
És que hi ha de tot.
Jo soc el primer crític,
jo soc molt crític
amb la feina que estic fent.
No fa falta
que ningú em vingui a criticar
si normalment em diuen coses
que jo ja penso.
I que et qüestiones.
I tant,
contínuament.
I crec que és una bona pràctica
perquè si no fos així
m'aniria malament.
Però el primer crític
d'aquest sector
soc jo
i moltes vegades
ho faig públicament
i dic
no,
potser no,
però sí,
ara acabem d'anomenar
ONGs,
no tinc cap problema.
Però bé,
quan algú ve i em qüestiona
i em diu això
del joc del sistema.
A vegades sí.
És a dir,
mira,
et posaré un exemple
que sempre utilitzo.
Nicaragua
és un país del tercer món
que probablement
és un dels estats
on s'ha abocat
més diners
de la cooperació
amb diferència.
Si ara agaféssim
tots els diners
que s'han abocat
els últims 20 anys
a Nicaragua
i els aboquéssim de cop,
Nicaragua seria Suïssa.
Si fa una fa.
I en canvi continua
igual de malament
que fa 20 anys.
alguna cosa passa.
Alguna cosa
s'està fent malament.
Sí,
probablement hi ha corrupció,
d'acord.
Però bé,
si saps que hi ha corrupció
perquè continues ajudant.
És una mica
el peix
que es mossega la cua.
una bona amiga
i una persona
amb molta més autoritat
que jo
en aquest sector
que és la Gabriela Serra
sempre diu
que les ONGs
som una tirita.
Som un mentrestant.
I això m'agrada molt
aquesta expressió
que som un mentrestant.
és una definició
molt honesta.
Sí.
No se'l veu al món.
Exacte.
i qui s'ho pensi
està molt equivocat.
Està equivocat.
Però diu que som un mentrestant
no s'arreglin determinades coses
que n'hi ha moltes.
Comencem per les grans
superestructures mundials,
Bank Mundial,
Fons Monetari Internacional,
etcètera, etcètera,
que avui no funcionen
com haurien de funcionar
i ara això ens portaria
a un debat llarguíssim
que no és el moment.
La pròpia ONU
s'hauria de reformular
perquè no funciona.
No funciona bé.
Doncs bé,
mentre tot això
no s'arregli
o no es faci
alguna actuació,
doncs,
bé,
tot aquest sector
som un mentrestant.
Som una tirita.
Tant de bo
algun dia
no tinguéssim que existir.
Clar.
Jo és que ara penso
de la macro,
aquesta que parlaves
del Bank Mundial,
el Fons Monetari Internacional,
etcètera,
la micro.
Jo imagino
un cooperant il·lusionat
que comença
en aquest món
perquè té aspiracions,
de ser justa,
d'actuar amb justícia,
no amb caritat,
no confonem les coses.
Fan aquestes campanyes
de recollides
de material escolar
i després li expliquen
que un cop
ha passat la frontera
de tot aquell material,
després vas al país
i ho trobes al mercat negre.
Això no treu
que no haguem d'ajudar,
però clar,
mentre aquests països
tinguin uns nivells
de corrupció
d'aquesta manera,
és difícil
que es consolidi
aquesta ajuda
i que continuïn
les ONGs
tenint aquest paper
de tiritar.
Sí, bé, home,
ara ens estem posant
una mica dràstics,
no voldria
que el missatge
que quedés fos
que això no serveix
per res.
No, no, són casos.
I els projectes
de cooperació
és el que millor funciona
perquè són a llarg termini.
Sí, sí, sí.
I a més a més,
ara ja aquí,
almenys en el nostre país,
ja comencem a fer projectes
molt bons.
I que tenen continuïtat.
Sí, sí, són sostenibles
i amb uns resultats
realment bons.
Justament,
coincideix,
des que s'està
professionalitzant
el sector,
els projectes
ja comencen a ser bons,
projectes fets
per tècnics
i per gent
que en sap molt.
El voluntarisme
està molt bé,
però a vegades
només amb voluntarisme
no es poden
resoldre les coses,
perquè un és voluntari
fins a un pot
i quan no pot més
us ho deixa
o abandona
o es cansa,
com són totes les coses
voluntàries
en tots els sectors.
I sí,
aquestes campanyes
de recollida
i tal
s'han de fer
molt ben fetes,
perquè moltes vegades
tot i que arribi,
a vegades
fins i tot
no és bo que arribi,
perquè les campanyes
fetes
així a la Balalà
moltes vegades
són errònees,
equivocades,
algunes campanyes
enfonsen
l'economia local,
creen caos,
creen caos,
són inadequades,
arriben vestits d'hivern
en un lloc desèrtic,
arriba arròs
en un lloc
on no fa falta
i el que fa falta
és una altra cosa.
Compte,
vull dir que a vegades
tot i que arribin
tampoc no és bo.
Les campanyes
les han de fer
gent que sàpiga
per què fa la campanya
amb unes raons
ben estudiades,
ben mesurades,
han d'arribar
a qui ha d'arribar
i pel camí
s'han de posar
moltes...
a veure,
s'ha d'assegurar
molt bé que arribi.
I si es fa bé,
arriba,
arriba i són adequades
i jo les promoc.
Però les campanyes
fetes per a vegades
entusiastes
que veus por ahí
que tres persones
de cop i volta
s'ajunten
per fer
una recollida
de no sé què
per no sé on.
No,
això a vegades
és molt perillós.
Les campanyes
fetes sin ton ni son
acaben
no resultant.
La veritat és que
d'aquí que es reivindiqui
aquesta professionalització
i que entrin bons gestors
en dins de l'àmbit
de la cooperació
i la solidaritat.
Ens queden només dos minuts.
Fixa't en llistat
de coses
que volia parlar amb tu.
Volia parlar
d'aquest fenomen
però no ens donarà temps.
Haurem de quedar
un altre dia
que s'ha iniciat
a França,
a Itàlia,
de la desacceleració.
és a dir,
aquesta acceleració
que hem portat
a nivell econòmic
d'anar a pa i vagant.
Ho dic perquè abans
quan parlaves
de que m'estimo més
tenir la nevera plena
que veure això del cotxe
hi ha molta gent
i com un corrent ideològic
pràcticament
està neixent
un moviment a Europa
en justament
d'entrar
en un àmbit
més d'austeritat,
més de valorar
el temps
a les persones.
És a dir,
una mica
la resposta
a la postmodernitat
aquesta
de finals
dels 90, no?
Sí,
tant de bo,
arribi.
Estem vivint
en un món
totalment artificial.
Per això diuen
que s'acaba ja.
No ho sé
si s'acabarà
perquè el que els estem
ensenyant
als nens d'ara
és a tenir,
a tenir,
a tenir i a tenir
i a acumular.
No sé quin filòsof
deia que l'ésser humà
és un animal
que acumula coses.
Em sembla
una bona definició.
Com determinats animalets,
eh?
I a més a més...
Que tots ho guarden
al cau allà.
Sí, però guarden
coses que necessiten.
Nosaltres no.
Si tu fas un inventari
del que tens a casa
probablement et sorprendràs
de quantitat de coses...
Jo crec que només necessitem
un 5%, eh?
Que et regalen
o compres a vegades
i ben bé
i dius
i això realment...
Bé, doncs sí,
estem vivint
en un món
absolutament artificial
i això de la globalització
ens porta a fer
veritables disbarats.
La gent vol tenir,
vol tenir
i sobretot vol aparentar.
Avui es vol aparentar molt.
I el que estem deixant
a la canalla
d'avui en dia
és aquesta sensació,
no?
De jo tinc més que tu.
No, jo...
En fi, crec que els valors
haurien de ser uns altres.
I tant de bo passi això
que acabes d'explicar.
Doncs, Joan,
jo tinc la sensació
que s'ha fet molt curt,
com sempre passa en aquest espai.
T'he de fer fora
perquè venen les notícies.
Segur que bones
no n'hi ha gaires.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos,
de debò.
Adéu-siau.