Sònia Navarro, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Amb Sònia Navarro, psicòloga clínica,
una setmana més, un dilluns més ens trobem
en aquest recop psicològic.
Al llarg d'una setmana hem estat donant-li voltes
a la frase aquella amb la qual vam acabar la passada setmana.
Se'ns recorden, parlàvem de la pèrdua del dol
i parlàvem d'allò que ens diuen o que diem sovint
de el temps ho cura tot.
I la pregunta, en principi, era
el temps així per inèrcia ho cura tot
o necessitem algun que altre cop de mà, Sònia?
El temps no ho cura tot.
El temps no cura res.
Apa i vaga algunes cosetes
o semblar que estan aparcar-les d'alguna manera
perquè si no tenim una actitud de superar el dol
el temps l'únic que fa és deixar aquest dol aquí encapsulat
per dir-ho d'alguna manera
i fer que en algun altre moment torni a sortir.
Llavors nosaltres necessitem una actitud
una actitud en la que estiguem disposats
a expressar els nostres sentiments
de dolor i de tristesa
i de patiment
a pensar que això no ens fa més febles
ni ens tornarà bojos en cap moment
que a vegades hi ha com una por
a no poder tolerar.
Llavors evitem tenir
o expressar segons quins sentiments negatius
perquè sembla que perdrem el control
i perdre el control vol dir tornar-se boig d'alguna manera
no poder tolerar-ho.
Llavors pensar que hem d'expressar tot això
i permetre-nos
doncs expressar-ho
sentir-ho
i viure-ho d'aquesta manera
en aquest moment.
En definitiva hem d'aprendre
a viure sense
sense aquella persona
que hem d'aprendre
a viure
de sense aquella persona
hem de
tractar-nos bé
amb nosaltres mateixos
perquè a vegades ens castiguem
dient
el que hauria pogut fer
el que no vaig fer
si me n'hagués adonat
coses que no són canviables
llavors
tractar-nos
ser una mica
condescendent
amb nosaltres
no estava a les nostres mans
el que ha passat
a més mai
mai està a les nostres mans
És que això és la ratificació
de la condició humana
això és el que realment
ens baixa els fums a tots
de dir
ei, que no sou tant tant
que mira
Clar, però és
per això és una cosa
que li tenim tanta por
no?
És
no podem controlar res
d'aquesta situació
no podem decidir res
quan necessitem
un control
gairebé absolut
de quasi tot
intentem controlar-ho
quasi tot
llavors
també
no descuidar-nos
a nivell
igual
no descuidar-nos
tampoc a nivell físic
que moltes vegades
també ho fem
i el que passa és que
això encara ens fa estar
més dèbils
i més dèbils
vol dir que estem
més tristos
i més tristos
vol dir que estem
val-li
i entrem també
en aquesta
en aquest cercle
Jo no sé
no sé si el dolor
es pot mesurar
però
segurament
hi ha diferents
en graus
de dolor
parlem metafòricament
en funció de la pèrdua
això que no és el mateix
perdre un fill
o una filla
que un pare
o la mare
o un germà
o un marit
o una dona
no, evidentment que no
hi ha diferents graus
i diferents moments
i diferents moments vitals
sembla que quan forma part
del trànsit natural
de la naturalesa
de l'evolució
de les persones
sí que tens aquest dolor
sí que tens aquesta pèrdua
doncs el pare o la mare
que mori en una edat
ja avançada
és que ja
té x anys
i ja tocava
a perdre
això que dèiem
prematurament
un pare o una mare
o un fill
o un germà
no és el mateix
perdre un ésser estimat
quan ets un nen
quan ets un adolescent
o quan ets una persona gran
per tant
és molt diferent
evidentment
perquè també
en cada moment
tenim uns recursos vitals
diferents
cada moment vital
nostre
nosaltres no tenim
els mateixos recursos
quan som uns nens
que quan som uns adolescents
que quan som adults
per tant
evidentment
un pare
quan un nen té 7 anys
és una pèrdua
impressionant
un pare
quan un nen té
37
doncs és una pèrdua
evidentment
però
el moment vital
és una altra
i a la inversa
la pèrdua del fill
no és el mateix
que la pèrdua
del pare o la mare
per suposat
però és la pèrdua
més difícil
la del fill
per la incongruència
per la no aconseguir
no forma part
del cicle natural
exacte
diguem que donen
la línia de flotació
de la nostra biologia
segurament
exacte
llavors
per això ens costa més
però
és algú
que ens col·loquen
que nosaltres
no ho controlem
i que nosaltres
no ho podem fer
i a més a més
sobretot
quan és un fill
i hi ha més fills
és que
tenim
com a
per agafar-nos
una mica
el fet
que
hi ha unes altres persones
que també
em necessiten
perquè el que tendim
a fer
és
a no cuidar-nos
a no oblidar-nos
i per tant
per no oblidar-ho
estar constantment
pensant
en tot el que jo
no he fet
en culpabilitzant-me
i enganxant-me
hi ha com un autocàstic
perquè no has pogut evitar
i tot el procés de dol
el que implica
és
que jo pugui pensar
en aquesta persona
sense
tenir aquests sentiments
tan negatius
de culpa
en definitiva
però
que jo pugui pensar
perquè
no l'hem d'oblidar
formar part
de nosaltres
simplement
que jo pugui
pensar
en aquesta persona
i en lloc
de pensar
i que se m'encongeixi
tot el cos
doncs
pensar
i recordar-lo
d'una manera
aquest
l'objectiu
del dol
és aquest
que jo pugui
acabar pensant
en aquesta persona
i que els meus sentiments
no
no em col·lapsin
o no em deixin
no poder continuar
deies la passada setmana
que una situació
així dada d'angoixa
més d'un any
és que no s'havia fet
un any
qui diu un any
diu 10 mesos
14
ja sabem
de què estem parlant
doncs
com que
potser
ens ho hem de començar
a fer mirar
perquè això no ha funcionat bé
per tant
podem entendre
ara en aquest sentit
de les teves paraules
que davant de la pèrdua
d'un ésser estimat
és normal
que
cada cop i volta
no podem controlar
el plor
cada cop i volta
pensis
que la teva vida
ja no té sentit
són de sentiments
absolutament naturals
i que els hem de deixar fluir
segurament
absolutament
és que
el gran problema
actual
és que
no els deixem fluir
perquè no
ens deixem
expressar
llavors
un dol
necessita ajuda
professional
depèn
clar
depèn
hi ha persones
que si són capaces
d'expressar
aquest dol
i d'acceptar
que en cada moment
anirà tenint uns sentiments
que no controla
i que no passa res
però que a més a més
continua tenint la idea
que ha d'acceptar
aquesta pèrdua
i ha de continuar
trigarà una mica més
trigarà una mica menys
poder no ho necessita
però una altra persona
que tingui molta dificultat
per expressar
que no accepti
que s'enganxi
al no puc oblidar-lo
o no puc jo viure
o no puc ser feliç
si l'altre no hi és
sí que necessitarà
perquè està tenint
un munt de sentiments
que pensa
que no són normals
i que si els expressa
o els comunica
és que està descontrolant
o està desvariant
moltes vegades
llavors
hi haurà
diferents
persones
i diferents persones
amb diferents recursos
que necessitaran
o no necessitaran
no obligatoriament
el dol
ha de passar
per un tractament
psicològic
en absolut
n'hi ha que sí
i n'hi ha que no
i sobretot
moltes vegades
més que el dol
de la pèrdua
hi ha
en els diagnòstics
de malalties
dures
aquí
és moltes vegades
és quan més
es necessita
l'ajuda psicològica
és a dir
molt més
el dol
de la pèrdua
de la salut
o del saber
que perdo la vida
potser aquesta persona
és la que més necessita
l'ajuda psicològica
no tant
la que s'ha quedat
i l'entorn també
l'entorn també
el que passa és que
l'entorn
ja és més
a veure
ja entren molts factors
a vegades
és molt complicat
que demanin
en el cas dels malalts de càncer
la imatge del psicològica
és una imatge
que cada cop
s'està generalitzant més
justament per això
que dius tu ara
clar
perquè és molt important
perquè és una figura
intermitja
entre el pacient
la família
i el metge
perquè moltes vegades
el metge està molt llunyà
perquè tampoc sap
com fer-ho
moltes vegades
però ho feina té
d'allò de cuidar
del cos
de la malaltia
i no de les seves emocions
el que passa és que
precisament
això és el que passa
ara
que cuidem massa el cos
i a l'hospital
també cuidem el cos
i ens oblidem
que les nostres emocions
formen part del cos
i formen part també
de l'evolució
del cos
segons com estiguin tractades
les emocions
el cos evolucionarà
d'una manera
o d'una altra
també
parlant d'emocions
Sònia
crec que tens
algun exemple
de com es viu
tot aquest procés
alguna carta
que és real
de persones
que probablement
estaven en els seus
últims dies
sí
tinc dues cartes
i les llegiré
tal qual les tinc
estan en castellà
o sigui que les llegiré
en castellà
tal qual
una
és una
una carta
d'una
una noia
que estudiava
infermeria
i va tenir
una malaltia
i ella va a escriure
soy una estudiante
de enfermeria
i voy a morir
escribo esta carta
a todas
las que os preparáis
para ser enfermeras
con la ilusión
de haceros compartir
lo que siento
para que un día
estéis más capacitadas
para ayudar
a los moribundos
me queda
me queda
me queda año y medio
de vida
un año
quizá
pero nadie
quiere tocar
este tema
me encuentro
ante un muro
sólido
y abandonado
que es todo
lo que me queda
el personal
no quiere
al enfermo
moribundo
como persona
y por consiguiente
no puede
comunicarse
conmigo
soy el símbolo
de vuestro miedo
sea el que sea
de vuestro miedo
que pese a todo
sabemos que todos
tendremos que afrontar
un día
os deslizáis
a mi habitación
para traerme
las medicinas
o para tomarme la atención
y os eclipsáis
una vez habéis cumplido
la tarea
en cuanto estudiante
de enfermera
o en cuanto ser humano
tengo conciencia
de vuestro miedo
y sé que vuestro miedo
aumenta el mío
¿de qué tenéis miedo?
soy yo quien muero
me doy cuenta
de vuestro malestar
pero no sé
ni qué decir
ni qué hacer
por favor creedme
si tenéis interés
por mí
no podéis hacerme esto
admitid solamente
que tenéis
admitid solamente
que tenéis interés
no necesito otra cosa
claro que uno pregunta
el por qué
y el para qué
pero sin esperar
de veras la respuesta
no os marchéis
tened paciencia
lo único que necesito saber
es que habrá alguien
que me dé la mano
cuando lo necesite
tengo miedo
quizá estéis hastiadas
de la muerte
pero para mí
es algo nuevo
morir es algo
que nunca me ha sucedido
en cierta manera
es una ocasión única
habláis de mi juventud
pero cuando uno está
a punto de morir
ya no es tan joven
hay cosas
que me gustaría hablar
y no exigiría
mucho tiempo
además
tampoco lo pasáis
tan mal en el centro
si nos atreviéramos
solo a confesar
donde estamos
y admitir
tanto vosotras
como yo
nuestros miedos
iría esto
en detrimento
de vuestra preciosa
competencia profesional
está tan severamente
prohibido
que nos comuniquemos
como personas
de manera que
cuando llegue mi hora
de morir
en el hospital
tenga junto a mí
personas amigas
resumeix

per primera vegada
primera i única
imagina't
això es tirar
molta imaginació
realment
si ens poguessin
abstreure
i viure-la
com una experiència única
com vius-la
la primera vegada
que menges
alguna cosa
tot aquest tipus
de situacions
la positivitzaríem
com a mínim
ens faria
angoixa
per allò
desconegut
però no
tanta por
de totes maneres
moltes vegades
el que es viu amb por
és aquesta pèrdua
de contacte
amb l'exterior
pensa que una persona
amb una malaltia greu
el que et diu
és que
el que més
cosa li fa
és veure
com els altres
s'allunyen
perquè els altres
no saben
de què parlar
se senten incòmodes
i pensen que no poden tocar el tema
però ens passa als altres
quan algun conegut
ha patit una pèrdua
dius
és que en aquestes situacions
no sé què dir
tots ho diem
aquest senyor
o el teu veí
que s'ha mort
algú
ai no no calla
que no vull entrar
que no sé què dir
clar perquè
d'anar
evitant la mort
com anem sempre
ens col·loca davant
del pensament
que nosaltres
també estarem aquí
un dia
i això
no ho podem tolerar
penso que tens una altra carta
sí, m'agradaria llegirla
més abans de que marxem
por favor
quiero que sepas
que yo necesito
que me sostengas
quizás no te pida ayuda
porque esté muy atordida
pero preciso saber
que estás ahí
tienes que saber
que yo no espero
que trates de hacerme sentir mejor
o hagas desaparecer mi pena
en este momento
nadie puede
yo necesito
que me calmes
que aceptes mi dolor
tolerando la impotencia
de no poder ayudarme
si no puedes llamarme
porque no soportas mi dolor
y tu impotencia
dímelo
yo lo voy a entender mejor
que si pusieras
excusas de todo tipo
trata de tolerar
mi enojo
no eres tú
ni los demás
los que me enojan
es que yo perdí
a quien quería
por favor
perdona mis exabruptos
espero que me puedas entender
no trates
de evitar mis lágrimas
per me llorar
fallo un incís
que no l'he explicat
aquesta és
d'una persona
que ha perdut
amb una altra persona
no és
la primera
que està morint
la primera
estava
amb un diagnòstic
de malaltia
és que no ho he dit
trata de tolerar
mi enojo
no eres tú
ni los demás
los que me enojan
es que yo perdí
a quien quería
por favor
perdona mis exabruptos
espero que me puedas entender
no trates
de evitar mis lágrimas
verme llorar
puede ser duro para ti
pero es un modo saludable
de expresar un poco
de mi pena
llorar es bueno para mí
por favor
trata de sentarte
a mi lado
y dejarme llorar
no trates de consolarme
preparando mi pérdida
como en otras peores
comparando mi pérdida
con otras peores
mi pena es mía
e intransferible
entiéndeme
si no puedo compartir
momentos felices
que estás viviendo
me gustaría poder
no me digas
lo que sucedió
fue porque Dios
lo quiso
oir esto
no me consuela
en este momento
y solo agrega
confusión espiritual
y desolación
a lo que siento
no me digas
sé cómo te sientes
nadie lo sabe
por favor
solo pregúntame
cómo me siento hoy
ofréceme una ayuda
específica
un almuerzo
una tarea hogareña
una hora libre
yo estoy demasiado herida
para poder pensar
más allá de hoy
no me digas
que deje esto atrás
que olvide
y siga adelante
con mi vida
esta es mi vida
necesito hacer el duelo
necesito ser yo
y necesito no olvidar
solo encontrar una manera
de recordar en paz
abrázame
tocame
dime que puedes cuidarme
acompanyarme
dentro de este territorio
tan árido y fantasmal
que es mi duelo
aceptame mi dolor
y siempre recordaré
el amor sanador
que me ofreciste
bueno
és una altra
però em sembla
que són cartes
molt
i recull
tot allò
que hem estat parlant
al llarg
d'aquests dos episodis
hem de posar
el punt i final
com deies
de totes maneres
són temes
per reflexionar
sens dubte
si volen
fer algun comentari
si volen
afegir alguna cosa
o plantejar
qualsevol pregunta
ja saben
que ho poden fer
a través
de la plana web
a través del correu
del matí
al matí
arroba
tarragonaradio
punt com
Sonia Navarro
psicòloga clínica
moltíssimes gràcies
que és la propera
de la propera semana
que s'ha