Un minut, serà un quart de dotze del migdia.
Saludem a Nabel Lambea.
Nabel, bon dia.
Bon dia.
Enyoràvem ja l'espai aquest que compartim
amb la Biblioteca Pública de Tarragona,
un dels espais, diguem-ne, més veterans
del matí de Tarragona Ràdio,
que, a més, de manera ininterrompuda.
I encara no ens hem acabat el tema,
perquè encara no s'han acabat els llibres, afortunadament.
No, no.
Com podeu fer?
A vegades l'Nabel i la directora de la Biblioteca els comenten,
però com podeu fer un programa setmanal de la Biblioteca?
Escolta, no ens ho acabarem, això de la Biblioteca.
És com un sac sense fons, eh?
Si comentéssim cingir-les cada dilluns,
tampoc hi arribaríem, eh?
Imagina't, és fantàstic.
Què ens portes avui, Nabel?
A veure, ara és un moment que han començat a sortir novetats.
Després de l'estiu, ara han començat a sortir.
I una de les coses que han sortit és allò,
la tercera part, la quarta part, ni sagues d'aquelles.
Que si hi ha gent que la segueix, doncs que ho sàpiga, no?
Per exemple, hi ha el quart de la nissaga que va fer el Christian Jack,
que sempre havia fet coses d'Egipte,
i de cop i volta li va donar per fer una de Mozart.
No el conec jo, aquests llibres.
Què tal? Funcionen bé, no?
Sí, sí, perquè funcionen per ell.
O sigui, ell realment hi ha molts seguidors del Christian Jack,
i llavors va començar amb aquesta.
Potser no té el nom que tenen les altres, no?
Jo crec que ell el tema d'Egipte ho controla molt.
Mozart no ho sé.
En tot cas, surt pel que és ell, no?
La gent que es documenta molt i que s'hi posen molt en el tema.
Ja va pel quart volum, diguem, de la història de Mozart.
I ha sortit un nou del Camilleri, del comissari Montalbano.
Aquest ja, bé, no necessiten ni propaganda, té els seus seguidors.
Sí, sí, ja.
A tu t'agrada l'Andrea Camilleri?
Sí.
Perquè t'agrada aquest tipus d'actualitat.
A mi m'agrada la policia, que sí, m'agrada, m'agrada.
I, a més, clar, és el que em passa amb el Mankel, no?
Que són espais que no és ni allò, el comissari nord-americà,
qui li agradi, no?
Aquesta policia americana.
Sí, sí, sí.
Si el rotllo CSI, com si diguéssim,
d'una manera...
Sí, és una altra obviació, no?
Clar, el Mankel, doncs, és...
Clar, amb una part d'Europa que no estem acostumats ja per clima,
per un munt de coses, no?
Un ambient molt diferent.
I el Camilleri, que és Sicília total, no?
Però fixa't que aquests són molt famosos,
però hi ha un munt, un munt d'actors d'una gran qualitat
i que tenen molts seguidors,
que també fan novel·la policia, que novel·la negra,
autors francesos, que hi ha alguns d'ara que són extraordinaris.
Sí, el que passa...
Almanys, algun que els recocés, que també fa coses molt interessants.
El que passa que, mira, el Camilleri,
jo ho comentava l'altre dia,
és una persona que no fa soroll.
Saps?
No té unes...
No sé com dir...
No, no, ell va fent la seva.
Sí, no fa soroll.
I en canvi, per exemple, nosaltres,
que podem consultar el nombre de prèstecs que té un llibre determinat,
tu mires el Camilleri i està prestadíssim.
Sí.
Però no és una persona que faci soroll
en el sentit que no hi ha gent que t'ho demani.
La gent ja va, ja l'agafa, ja el segueix,
ja...
No és una persona que...
No sé, nosaltres li diem no fa soroll.
No?
Jo dic, mira, lo tonto,
lo tonto, lo tonto té molts prèstecs, no?
No, el Mánkel tampoc no fa soroll,
perquè recordem el Jordi Cervera,
que l'any passat, si se'n recorda,
va ser objecte d'un reconeixement,
com a escriptor del Camp de Tarragona.
En la seva estada hi parlàvem,
així a nivell més personal,
de quan va estar el Mánkel,
que van fer la setmana de la novel·la negra a Barcelona,
i ell explicava amb molt d'orgull,
lògicament,
que havia tingut la sort del privilegi
de passar un dia amb ell,
de conversar amb ell,
i clar, el típic, no?,
amb una mica de mitomania cap als escriptors.
I què tal, què tal és?
Diu, no parla,
és una cosa hermètica.
És com un austríac, no?
Sí, sí, molt, molt austríac.
I dius, clar, t'imagines,
ara que deies això d'Andrea Camiliano,
de persones que, ui,
que han de ser grans converses,
no, són senyors discrets, escolta,
que van muntant el seu imaginari,
el seu món de misteri.
Segurament Mankel, que és suec.
Sí, és suec, suec.
Ja és, ja deu ser,
perquè, a veure,
Mankel no només té aquesta nissaga de...
Sí, però...
Té molta cosa juvenil, per exemple.
Però ho has conegut per això, sobretot.
Sí, però jo, per exemple,
que he llegit amb el Club de Lectura Juvenil
una nissaga que té de tres llibres,
que és una lectura molt juvenil,
clar, ja ho veus,
el tipus de literatura ja és diferent.
i la juvenil ja és diferent,
perquè els ambients són molt diferents.
Perquè, clar, són pobles on neva moltíssim,
es queden aïllats...
Els mateixos casos, en essència,
els situes a Barcelona i diries,
mira, una novel·la més de...
Però, clar, és recrear aquests ambients
que són tan alients que, per nosaltres,
per freds que siguin, són exòtics.
Clar, clar, és això, no?
O sigui, per exemple, aquest que et dic juvenil,
que, de fet, el primer és una entrada a l'adolescència d'un nen,
clar, doncs, amb els seus ritus de pas,
de l'adolescència, de la infantesa a l'adolescència,
clar, són ritus de pas que nosaltres,
o potser la gent aquí ho té més...
Els pobles encara queden, no?,
allò de, doncs, has de passar una nit...
Bueno, abans es feia el ball de Quintus, no?
Salven les distàncies.
No, però els pobles sí que es manté, no?
Això de, doncs, has de passar una nit, no sé on,
o has de fer tal cosa, no?
Canvia les ciutats i això ha desaparegut totalment, no?
En canvi, ja...
Me'n fan altres coses, potser.
Sí, sí, però allò de passar una prova,
una cosa de valor, no?,
d'una nit de por, un...
Això no es fa tant, no?, potser.
I aquest és el que planteja,
perquè, clar, són llocs rurals que dius,
és que el món funciona absolutament diferent.
En un lloc que durant tres mesos
no podràs fer segons què,
clar, la vida ja és diferent.
I el plantejament de vida, no?
No és el mateix.
I llavors està bé en aquest sentit, no?
En fi, ens havíem començat amb Andrea Camilleri.
Bé, bé, un altre que ha sortit
és el tercer volum del Javier Marías,
de la trilogia Torrostro Maniana.
Allà, li han fet una propaganda,
només falta veure grans cartells pels carrers, eh?
Déu-n'hi-do, jo feia temps
que no veia tanta propaganda mediàtica d'un autor.
Sí, jo penso que...
D'un autor com en Marías, no?
Sí, perquè no l'havíem fet mai, eh?
Tipo, no sé, doncs allò del Codi de Vinci,
val, però del Marías,
jo no hi havia vist mai,
d'un autor d'aquest perfil no hi havia vist mai tanta propaganda.
No, però de totes formes jo penso que les editorials espanyoles
s'estan apuntant a aquest carro de les grans, no?
Els grans efectes i molts punts de llibre,
molts anuncis.
I Javier Marías trobo que també és d'aquests
que no fan soroll.
O sigui, que sí que es van prestand,
però d'una manera molt...
Saps? Sense fer gran soroll, no?
Bé, doncs ha sortit del tercer volum,
que es diu Veneno i Sombra i Adiós,
de Torrostro Maniana.
Això són les missagues que han sortit.
Suposo que han sortit més, però...
De moment aquestes.
Això que tens damunt la taula és una novetat,
això de la Laura Esquivel?
O no és novetat?
No, és novetat en aquesta editorial, no?
És el que...
És una redició de butxaca.
Sí.
És aquesta...
A veure, això va molt bé.
Aquestes editorials estan traient coses que...
Molt bé de preu, a més a més.
Molt bé de preu, format butxaca,
que et pot agradar més o no,
però que estan traient coses que no...
Que estaven oblidades, no?
No eren fàcils de trobar.
I potser pel que el cos és menor
es poden atrevir a treure més altres coses, no?
No grans bestsellers, no?
A mi em va fer molta gràcia.
A mi m'agrada molt aquesta autora.
A mi també.
A mi m'agrada moltíssim, sí.
I bé, seguint aquesta història de la cuina i Mèxic
i unir la literatura i la cuina,
que a mi és una idea que em sembla molt atractiva,
doncs ha fet aquest...
No és una novel·la, són petits relats.
A veure, Anabel...
Íntimes suculències.
No és horari infantil, per tant, es pot dir-ho.
Unir la literatura i la cuina.
La Esquivel uneix la literatura, la cuina i el sexe.
Diguem-ho tot, eh?
Sí.
I aquest llibre a la portada té un cor preciós
i anem un plat.
No, però...
Jo la veig com a molt...
Fa com un treball molt antropològic, no?
Molt sensual, eh?
Saps?
Jo connecta molt les seves arrels mexicanes i...
I això és una novel·la o és un llibre de receptes o què és?
No, no és novel·la.
Això són petits escrits
que va intercalant de tant en tant alguna recepta
molt mexicana, eh?
Molt etal, sopa de poma,
unes coses així curioses.
Però tot no explica la recepta tal qual,
sinó que explica aquest plat,
quan el feien,
és una part molt autobiogràfica, eh?
Quan es feia aquell plat
i en quines circumstàncies, no?
Doncs fèiem aquesta sopa al dia,
una vegada a l'any,
cada vegada que venia el meu tiet,
llavors explica tot el procés que fan a la cuina,
què feia ella de petita,
quin paper tenia ella a la cuina
amb aquell plat en concret,
i què feien els adults, què feia...
Sí, una mica ambientant
quina era la seva vida en aquell moment, no?
Sí.
No tots els escrits són amb una recepta al fons, eh?
No és un receptari?
No, no, no.
Potser hi ha deu receptes o cinc.
Anabel, jo sé que el programa
l'has portat ben estructurat, com sempre,
ben preparat,
però és que fa...
Des que has arribat,
que estic mirant un llibre que tens allà,
que el títol a mi m'ha sedut...
No, no, aquell d'allà.
Sí, aquest és molt curiós.
És un llibre que es titula
què me pongo?
Sí.
M'ha cridat moltíssim la teva.
Mira, aquest llibre t'explico
perquè l'he escollit.
Jo ja sé que ho portaves molt endrecedet
i lligant els temes,
però no puc més, ja.
Tranquil·la, que això ho podem comentar un altre dia.
Sempre pot quedar al calaix.
Aquest llibre jo l'he trobat molt, molt, molt curiós.
Explicació.
Abans, clar, nosaltres a la biblioteca, per exemple,
que tenim un fons de fa molts anys,
veus que durant una època determinada
era molt típic allò,
el llibre per les dones,
que era molt...
A part de les receptes,
era allò,
tot allò que ha de saber una dona.
Clar.
Llavors era una part de decoració,
una part de costura,
una part...
De com llevar les taques de no sé on.
Sí.
Una part de buenos modales,
no, saps?
De com parar la taula en una festa,
on ha de seure la gent,
quan arriben convidats a casa,
allò perquè una dona
fos una dona de casa seva en condició.
Lastimosament hi cabia tot en un llibre,
més o menys gruixot,
però tot hi cabia en un llibre, no?
Però hi ha molts tipus,
o sigui, realment dels 60 i...
50 i 60 hi ha molts llibres d'aquest, no?
Per les dones.
Sí, sí.
I el coneixement era aquest.
Clar, va arribar a un punt
que allò era una aberració, no?
Per tant, es va deixar de fer absolutament.
Què passa?
Que ha arribat un moment
que jo, quan he vist aquest llibre,
l'he trobat, ostres, curiosíssim.
Perquè és la posada al dia
d'aquell tipus de llibre
que francament trobo
que ara la gent està molt allunyada
d'això,
perquè pràcticament
poca gent sap costura,
sap...
Llavors és allò,
el llibre d'autoajuda...
Pràctic, absolutament pràctic.
Pràctic, totalment.
A més a més,
jo m'he mirat
a veure si realment era jo
i és absolutament pràctic
des d'explicar-te
una faldilla,
les parts, no?
De fer-te el patró,
després cosir-ho...
No, no és aquest tipus de...
A veure, el llibre...
No.
El llibre...
El subtítol com diu?
Es diu,
¿Qué me pongo?
La solución definitiva
para transformar
y mejorar tu imagen.
Això és fantàstic,
aquell llibre.
I què ho ha fet,
perdona, Anabel?
Dues autores,
Elizabeth Oliver
i Montse Guals.
Ah, és d'aquí,
del païet, no?
Són assessores d'imatge,
dissenyadores de moda.
Fixa't, mira que mona és ella,
una de blanc i una...
Fixa't, la que és rosa
va vestida tota de negre,
la que és morena
va tota vestida de blanc,
eh?
Tampocs a fiar.
Sí, són codirectores
d'una empresa de serveis
que es diu
Que me pongo.
Ai, m'encanta.
Tot seguit.
I que és una assessoria
d'imatge personal.
Per tant...
Però està agressat a tothom
o a les dones, només?
És per dones.
És femení, eh?
És un llibre més aviat femení, sí.
Bueno, després ja poden fer
el d'homes, tu,
però elles han fet el de dones.
Anabel, anem a la part pràctica.
És allò que la Madonna
paga preu d'or...
I que tu ho tens en un llibre només,
tu mires al matí,
eh?
T'aixeques per anar a treballar,
busques l'índex,
faldilla, no sé què...
Però això...
Això ho dius?
A veure,
que prendes...
És molt, molt, molt pràctic.
Que prendes són les que més m'efavorecen.
I aleshores explica
amb un esquema d'una americana.
Què diu de l'americana?
Què va marcant cadascun dels punts?
Primer, el que et diu,
et fa una descripció
del que és una americana,
per tant,
que és una solapa,
que és una...
Perquè, clar,
tothom diu una americana.
D'americanes,
no tot és una americana.
Que si hi ha blessier,
que si hi ha tal,
que si hi ha qualca,
que si hi ha corta,
d'acord?
Clar,
però ara tothom li diu americana.
Una americana.
Doncs no,
no tot és una americana.
Llavors,
en funció de com tu tens el cos,
si ets més així,
si tens la silueta més triangular
o més tal o més qual,
et diu
què és el que et pot convenir
posar-te en funció
de si tu vols semblar una mica més esbelta,
doncs no t'has de posar ratlles horitzontals.
Clar,
per això és un clàssic,
és quan dius,
si vas a la tele no et posis topos,
eh,
ni quadres,
doncs...
Doncs primer,
per t'ell,
t'explica les parts d'una americana,
no?,
què és cada cosa
i després,
en funció de què vols aconseguir,
quin tipus d'americana t'hauries de posar
o quin tipus de xaqueta,
no?
O sigui,
per exemple...
Si ets més ample de cadenes,
doncs d'aquesta manera.
Si ets més estreta...
Dius,
si tu vols anar a un lloc
i donar la sensació
que ets una persona seriosa,
doncs t'has d'agafar
una americana sastre,
que diu que l'americana sastre
és el tall aquest
d'americana masculí.
En canvi,
si tu vols semblar,
no sé,
més juvenil
i...
però sense ser divertida,
una cosa mig-mig,
no?,
sèria,
però joviada,
jo...
Doncs una torera.
Veus que bé?
Tipus així,
no?
Però clar,
el llibre és magnífic
i no ho dic amb ironia,
eh?
No, no?
No és políticament correcte
dir això,
però és d'aquells llibres
que som totes tan estupendes,
tan modernes,
tan dones del nostre temps
que ho mirem
quan ningú ens ho observa,
eh?
Vas dir,
no,
i això només
quan vaig a la perruqueria
i et mira ràpidament
les revistes aquestes
i dius,
mira aquest pentinat,
aquest no sé...
Doncs mirin,
un llibre,
a més és un llibre
molt ben fet
i fixa't-hi,
ara estava passant
jo puig
que l'he pres el llibre
del cabell,
del no sé què.
Sí, sí, sí,
és allò,
és que són conceptes bàsics
que trobo
que abans la gent,
les dones,
estrictament,
només coneixen això...
Abans hi havia una obsessió
i ara fas veure
que no t'importa
però realment t'importa,
doncs mira.
I són molt bàsics
i és des de la roba,
el tipus de figura,
quin tipus de cabell,
en funció de la forma
de la teva cara,
fixa't als escots,
diu doncs segons l'escot
però si tens la cara
més ampla,
més prima,
el cor més llarg,
més curt,
és a dir que va fent...
O sigui,
és una cosa
molt, molt, molt, molt...
Els colors.
Oh, el capítol...
A veure,
a les morenes
que som la majoria
aquí a la ràdio,
que li tocaria?
No, no, però això està molt bé,
això dels colors,
a mi és que em toca personalment,
no?,
perquè jo recordo
que, bueno,
les coses són o vermelles
o blaues,
no sé què,
quan comences a anar
amb gent
que sap una mica de moda
o sap,
o pinta, per exemple,
que era el meu cas,
que tenia una amiga
que era pintora,
deien,
no, és que això és
gris-marengo,
no és gris,
no, és gris-marengo,
clar,
hi ha una escala
de colors que...
Però això és peliegut
perquè allò
a la meva cultura
de la infantesa
hi havia un color
que era azul azafata,
ja vull dir,
amb la quantitat
de companyies aèries
que hi ha,
aquest color en principi
ha desaparegut.
No, però no.
Tu no recordes?
I tant.
Una falda azul azafata,
dius,
perquè era l'azul azafata
d'Ibèria.
D'Ibèria.
Diuen,
azul azafata
de quina companyia
hi pot ser,
aquí,
de molts colors?
No, però és veritat,
o si tu veus,
clar, ells,
la gent que pinta,
que pinta per,
compra per pigments,
i aquí els pigments
és un pigment
d'un color pur,
que després fan
les seves barreges,
no,
però clar,
de blaus,
a veure,
a tots ho sabem,
si n'hi ha 50 blaus,
cada un té el seu nom,
no,
llavors sembla
realment una tonteria,
no,
però dius,
si realment
és una manera
de parlar
bé,
llavors,
clar,
a mi m'ha fet
molta gràcia
perquè dius,
clar,
és allò,
quin color és l'ocre,
aquí per exemple
diu,
piel no sé què,
a veure,
això que ens diu,
que és el que ens va.
si tu tens la pell,
bueno,
parla primer
de l'harmonia,
no,
llavors,
clar,
has de buscar
el color que tens
de cabell,
el color d'ulls
i el color de la pell,
això és el que et dona
l'harmonia.
Això és una feina,
trobar-te el,
fer-te tot
l'autoestudi
de...
No,
ja veus que és una tauleta
que és ben fàcil,
clar,
si te diu,
tens la pell
càlida,
val,
aquest seixi morena
i tens els,
doncs,
o sigui,
característica,
o morena
o beige.
Bé,
mira,
gris merengu,
eh,
tant del dubte.
Però bueno,
és això,
és una cosa
molt pràctica,
una posada al dia
que ja veus tu
en quatre moments
t'explica
coses d'això,
no?
Però fixin-se
si les dones
avui dia són completes,
que hem començat
parlant d'Andrea Camilleri,
d'aquesta literatura,
ja hem acabat el programa
i dic que ha acabat
tot i que l'Anabel portava
perquè ens hem entretingut molt,
però és que en el fons,
en el fons,
Anabel,
a la que rasques,
totes portem una dona
d'aquestes de tota la vida
i ben orgulloses
que hem d'estar
i tant que sí.
Es titula
Què me pongo
i t'ho dic perquè
t'ho demanaran,
segur,
jo crec que aquest llibre
serà un bestseller,
eh?
Molt bé,
que ningú ho dirà,
que ningú ho dirà,
que la gent ens ho comprarem
i ho portarem amagat
o dins d'una bossa,
però escolta,
és el que ja...
Jo crec que ja hem de...
Començar-se una altra vegada
políticament incorrectes.
Escolta,
jo necessito un llibre
que m'ensenya a vestir-me
i ja està,
no?
I ja està,
digues que sí.
Anabel,
es porten més coses
i ens ho guardaràs
per un altre dia
que t'esperem,
eh?
Moltíssimes gràcies,
bon dia.
Adéu-siau.