Dos minuts i mig, serà un quart de dotze del migdia.
Ens curem en salut com cada dimecres.
Saludem el director gerent de la xarxa social i sanitària
de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla,
doctor Joan Mariet. Serà molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut. Avui, curiosament, no parlarem de temes de salut
estrictament, sinó més aviat de temes jurídics
relacionats amb la salut i a la pràctica de la medicina.
Per això ens acompanya Carles Alegret,
és el cap de serveis jurídics de la xarxa.
Carles, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Ara, abans de començar, jo ja sé que li agrada opinar
de segons quines coses, i comentàvem fins i tot amb el Carles
que avui llegíem a la premsa nacional que una televisió,
i de veritat que és que no ho dic perquè no sé exactament quina,
ha comprat els drets d'un programa que es fa a la televisió nord-americana
amb la qual es ve que una persona poc afavorida, diguem-ho així,
físicament, i que és molt desgraciada perquè es veu que no és molt guapa
ni té les formes aquelles requeribles per ser una persona atractiva
segons els cànons de la societat,
doncs s'ha submès a una sèrie d'intervencions quirúrgiques
i canvis d'imatge que es veu que li paga la pròpia productora i la tele
i després l'exhibeixen, fan un abans i un després.
Jo m'imagino que tard o d'hora els metges diran alguna cosa,
perquè tinc entès que no fa gaire en una televisió espanyola,
no televisió espanyola, una televisió del país,
es veia un programa en què sortien intervencions d'operacions, d'estètica,
i es veia allò, la càmera, estava el quiròfan filmant la liposucció,
la pròtesi del pit, tot això,
i es veu que algun col·lectiu mèdic deia, home, que ja estava bé la broma,
no?, si havíem de traspassar aquesta barrera de la intimitat,
tot i que sigui amb el consentiment del pacient.
Ho diria perquè també està una miqueta relacionat amb això que parlarem avui.
Sí, de fet, avui d'això en parlarem i de molts altres temes
que van sortint moltes vegades en aquest programa
sobre els drets i deures del pacient,
la legalitat o no d'un document,
el que moltes vegades la legislació vigent està a la frontera
entre el que, des del punt de vista sanitari,
pot tindre aquest dret del pacient a no revelar el que digui,
però en canvi, el millor és menor d'edat,
i què és, quines conseqüències té,
o el tema religiós, no?
Llavors, clar, el professional, moltes vegades,
està amb, des d'un cert sentiment,
almenys en el sentiment, d'estar desprotegit.
Si fa una actuació que pot semblar,
perquè des del punt de vista legal,
aquella persona és menor d'edat,
està transgredint un altre dret,
que és el dret que la persona té a que no reveli res
de la seva confidencialitat, de la seva informació,
o de les seves decisions.
Per tant, hi ha un món,
hi ha un sempre, hi ha una zona,
diguem-ne, insegura aquí,
i que per això ha sortit molts dies,
estàvem interessats que el Carles Alegret,
que és el nostre cap de sabers jurídics,
aportés la visió, des del punt de vista del jurista,
que moltes vegades et diu, la llei diu això,
tu fes el que vulguis,
llavors tornem a estar les mateixes.
En aquest cas que vostè explicava,
jo diria que dues coses,
a mi, que una intervenció del tipus que sigui,
des del punt de vista,
també pot ser una intervenció d'un càncer de colon,
com se fa això,
es doni amb aquesta publicitat i aquest teatre,
senzillament, a mi personalment,
trobo que és de molt mal gust i no m'agrada.
Però en tot cas, en aquest punt,
es tracta, jo crec, de mal gust.
És com si, no sé,
qualsevol gaire d'aquestes altres imatges
o coses que surten
i que a mi personalment no m'agrada gens.
Hi ha un altre vessant,
que és l'ús, el foment,
la informació, la campanya d'informació,
que jo diria que de desinformació,
que es pot fer o promoure
tot un seguit d'activitats
vinculats amb l'estètica,
no tant amb l'assistència a la malaltia,
sinó amb l'estètica,
i jo crec que donant-li un to
d'una frivolitat
que a mi penso que no toca.
I aquí, des d'aquest punt de vista,
ja no crec que sigui de mal gust,
sinó que jo soc absolutament contrari.
I em molesta,
i em molesta professionalment
el que un ofici molt seriós
i que realment en certes circumstàncies,
com pot ser després d'una cremada,
com pot ser després d'un càncer,
una mutilació importantíssima necessària per a un càncer,
o altres circumstàncies d'aquest estil,
hi ha un ofici que és molt seriós
quan fa aquesta feina,
que és la cirurgia estètica i reparadora,
sobretot la cirurgia estètica i reparadora,
difícil, molt difícil en molts casos,
tècnicament molt complicada,
i que això, evidentment,
tot se pot utilitzar per tot,
es frivolitzi d'aquesta manera,
a mi penso que és punible des del punt de vista,
tots els punts de vista.
No hi ha dubte que es banalitza la intervenció quirúrgica
quan en altres camps de la salut
s'està treballant molt
perquè hi hagi tècniques cada cop menys invasives
i que s'eviti la intervenció quirúrgica
i que ara diem,
no, no, si entrar al quiròfan
és com anar a prendre una cervesa a qualsevol lloc.
En fi, jo suposo que donarà més a parlar
i tindrem ocasió de fer comentaris,
però parlem ara de...
Si més no, si no tinc una obligació,
no el veuré, aquest programa, jo.
Si no és per...
Miri, jo...
No penso veure.
És el que vostè deia.
Ja l'hi explico ara.
A mi m'és igual que facin una liposucció
que una operació de fetge.
Fins i tot m'estimo més veure d'ales,
per molt antic que sigui,
que no veure com un senyor li treuen el fetge.
Però, francament, és que no té gràcia.
Jo crec que el Carles està en aquesta línia.
S'estima veure un bon partit de futbol,
alguna coseta així, un serial,
que no pas aquesta qüestió.
En fi, ja cadascú que faci el que consideri,
nosaltres tenim la llibertat de triar
allò que volem veure
i de parlar de temes, sens dubte, d'interès.
És un àmbit molt ampli,
el que és l'àmbit jurídic,
dins de l'aplicació de la pràctica de la medicina.
En tot cas, entraríem en aspectes
que estan més relacionats amb la relació
entre pacient i sanitari.
I en aquest sentit,
hi ha un punt en què el metge o el pacient,
no ho sé exactament,
estan amb una certa vulnerabilitat,
perquè parlem de situacions extremes,
que és quan una persona arriba
al servei d'urgències.
Hi ha una sèrie de protocols,
hi ha unes normes bàsiques,
tot i que després, jo m'imagino,
s'han d'anar adaptant a les circumstàncies.
No, Carles?
Sí.
El que m'agradaria tractar
és un tema que molta gent desconeix,
que és el fet que per acudir
en un servei d'urgències,
lògicament, després de l'oportú tractament
que se dispensi amb aquesta persona
que ha tingut la necessitat
d'anar al servei d'urgències,
doncs, s'aprèn nota el document
que s'anomena la història clínica,
doncs, de les dades del pacient
i de la patologia que presentava
i del tractament que se li ha dispensat.
Llavors, en molts casos,
la informació que transmet el pacient,
el metge o metgesa d'urgències,
doncs, els ha recollit dintre de la història clínica,
posteriorment es comunica al jutjat.
Llavors, ens trobem que hi ha molta gent
que rep posteriorment una comunicació del jutjat
perquè acudeixi declarar sobre uns determinats fets
i li estranya, atès,
que ell no ha interposat cap denúncia.
Llavors, engegar la maquinària pesada,
lenta de l'administració de justícia
s'engega en virtut d'una denúncia
d'una determinada persona que la pot interposar
davant del jutjat,
però també de la informació
que els centres sanitaris dispensen a l'autoritat judicial,
en aquest cas,
amb una actitud de col·laboració,
exacte.
Llavors, ens podem trobar,
doncs,
gent que li relata al doctor o doctora
que acaba de patir una agressió,
però que potser ell no vol denunciar,
però només aquesta comunicació,
a part de, lògicament,
el tractament que se li dispensi per curar-lo,
aquesta comunicació va al jutjat
i, posteriorment,
el jutjat vol averiguar els fets
i oferir-li amb aquesta persona
la possibilitat que interposi denúncia.
O, a vegades,
ja no és necessària la denúncia del perjudicat,
atès a la gravetat dels fets,
i el que es produeix
és que amb la sola comunicació
del centre sanitari,
la maquinària es posa en marxa
i acabarà amb un determinat judici.
El pacient ho ha de saber, això?
perquè hi ha persones que sí que ho saben,
perquè tenen un coneixement,
estan al dia de l'actualitat,
de com van canviar les lleis,
però és a dir,
una persona que tingui el metge o la metgessa
una intuïció,
donada la seva experiència
que ha pogut patir maltractaments,
fa l'informe
i l'adreça,
com que té l'obligatorietat legal d'informar,
però no cal que li digui,
escolta, mira,
jo això he de fer,
he de donar parte,
que es diu,
no està obligada.
A vegades pot tindre inclús conseqüències negatives.
El que recull és una determinada informació
sempre i quan estigui clara.
Quan el pacient relata que m'acaben d'agredir al carrer,
el doctor apunta que acudeix als serveis d'urgències
fruit d'una agressió al carrer.
Tampoc cal detallar amb accés,
però sí que aquesta informació és molt relevant.
Després, determinats tipus d'agressions,
la majoria,
també a aquesta persona,
se li oferirà la possibilitat
que denunciï o no,
però ja amb seu judicial,
quan acudeixi el jutjat.
Vull dir que llavors sí que ja se li informarà
de les conseqüències que pot tenir
a interposar aquesta denúncia
o que ell pot triar
no interposar-la.
I hi ha circumstàncies
on el fiscal,
que és la seva funció,
és la defensa
de les persones incapacitades
o de minusvalia,
i aquí incorporaria també la gent,
els menors d'edat i la gent gran,
davant d'una sospita
per un part d'accidents,
que en diem nosaltres,
pot ell actuar d'ofici.
I el fiscal actua d'ofici
sense posar en ell la denúncia,
justament perquè assumeix ell
la defensa d'aquest menor
o d'aquesta persona gran.
i això sí que és veritat
que en algun moment
ha donat
algunes tensions
i fins i tot
algunes vegades
quan arriba un nen
reiteradament
perquè
manifesta en la família
que ha caigut...
Que cau molt, no, aquest nen?
Exacte, que ha caigut
i ha tornat a caure
i ha tornat a caure,
això a vegades
se'ls fa aquest interrogatori
fins i tot per separat,
al pare, després a la mare,
actua en els treballs socials,
hi ha tot un protocol
i a vegades això
fins i tot molesta.
amb algunes de les famílies
que dius que m'he sentit
com si
com si hagués fet
alguna cosa malament, no?
Jo, de veritat,
que no hem fet res,
però no s'hi pot fer
una altra cosa,
la nostra obligació
està
amb la defensa
d'aquestes persones
i la defensa
i la defensa d'aquestes persones
passa primer que res
perquè des d'un punt de vista jurídic
qualsevol accident,
una persona que ve i diu
un accident de cotxe,
ha sigut amb el cotxe,
m'ha atropellat un cotxe,
ha caigut d'una bicicleta,
nosaltres hem de...
obligatoriament
aquell informe de lesions
va al jutjat.
Les caigudes
de gent gran,
fins i tot dius
escolta,
és que l'avi m'ha caigut a casa,
jo no ho sé
si ha caigut a casa
o l'han tirat per l'escala,
com que no ho sé,
és una persona
que no és desvalguda,
que no té...
potser no té
el seu coneixement,
per tant,
aquella caiguda
d'aquell hàbit
també anirà al jutjat.
I també
amb algunes...
O sigui,
el que són lesions,
lesions,
lesions
que han produït
una fractura,
que han produït
una lesió,
conseqüència
d'un traumatisme,
aquestes hi van
pràcticament totes.
I qui decideix
si realment
hi ha indicis
de maltractaments?
El forense?
El metge forense
després visitarà
amb aquesta persona
i veurà
aquest part d'urgències.
La característica
principal
d'aquest part d'urgències
és que hi ha
una situació
d'immediatesa.
Normalment,
els parts més
fiables
i les declaracions
més fiables
de la gent
davant de la justícia
són les primeres.
Ara estem veient
una mostra,
per exemple,
que vingui
a tot el judici
de l'11M.
Hi ha declaracions
que es canvien
quan arriba
al moment del judici.
Les primeres
són les més fiables
i llavors
la informació
aquesta
és d'evitar
la importància
per aquesta
immediatesa
que es dona.
En aquell moment
la persona
parla del que
li acaba de passar
i es transcriu
això
amb aquest document
d'urgències.
Llavors,
d'aquí
la importància
que té.
Es donen casos
menors,
dones,
evidentment,
però les dones
hi ha més
de ressò mediàtic.
Els menors
i els avis
són els
sovint
oblidats,
pels mitjans,
jo no dic
que en el dia a dia
en la feina
es faci una atenció,
però que no se'n parla tant
quan realment
hi ha un volum
de maltractament
cap a aquests col·lectius
una miqueta
soterrat.
O sigui,
hi ha un tema
que és molt clar
i com que
això és obligatori
no hi ha cap mena
de risc,
de discussió,
que és
quan hi ha
un possible traumatisme
ha provocat una lesió.
o sigui,
si algú ve
amb la cama
trencada
a partir
d'aquest moment
i la lesió
és contundent
aquest part
de lesions
doncs
el professional
no pot estalviar-lo
i el fiscal
ho rebrà.
Quan es tractem
de maltractament
sense lesió
és on tenim
problema.
Quan
identifiques
i pots
o t'atreveixes
o no
una sospita
entre cometes
d'un maltractament
psíquic,
d'un maltractament
que també hi és
una persona
d'un crio
que no les té
les atencions
o està maltractat
des del punt de vista
d'alimentació,
de conducta,
de verbalitzada,
d'actitud
del pare
contra el crio,
etc.
o de violència
de gènere
amb la dona
o amb la gent gran
que també,
perquè clar,
la gent gran
en molts casos
el problema que tenen
és que
feble
això mateix
és igual que el nen,
l'alimentació,
el tindre
abandonat
o no,
entre cometes,
també és un tema
que allí no hi ha cap
cama trencada
però hi ha tot un món
diguem-ne difícil,
molt difícil
en aquests casos
de poder avaluar
concretament
i poder fer ja
l'acció de denúncia
perquè acaben
sent molts sospites
aquí intervé
tot un conjunt
de professionals,
les partes,
els protocols interns
i és un món
molt més complicat.
Quan hi ha una lesió
això,
ja diem-ne
tots anem tranquils,
hi ha fractura,
pa en parte i s'ha acabat.
Però la resta
és un món
molt complicat.
En quant a drets
i deures
dels pacients
en general
quan estan tractats
en un centre sanitari
podríem trobar
tants exemples.
En tot cas,
en principi,
quina és
l'obligatorietat
que té un pacient
quan és atès
en un centre hospitalari
en una consulta?
Ara penso,
des d'un noi
i una noia
que arribi
amb un coma tílic
i no vol
que s'avisi la família,
passant per una persona
que és portadora
del virus de la sida,
per exemple,
i no ho declara
quan li fan
l'historial mèdic.
Parlem de drets
i deures
dels pacients
quan som atesos
en un centre sanitari
i fins a quin punt
ens poden obligar
a determinades informacions
o a determinades coses?
Home,
les informacions
que es demana,
que el facultatiu
demana al pacient
és,
clar,
amb la finalitat
doncs
de dispensar-li
el millor tractament
i és informació
que necessita
el facultatiu
per dispensar
aquest millor tractament,
aquest millor servei,
no?
Llavors,
doncs,
tota la informació
és necessària
i el fet
d'amagar
aquesta informació
l'únic que en pot sortir
perjudicat
és el propi pacient
i la responsabilitat
que se'n pugui derivar
és única i exclusivament
del propi pacient
en cap cas
del facultatiu,
no?
Després hi ha un problema
posterior,
ens haurem d'adreçar
aquell historial mèdic
en el qual
no hi havia
tota la informació
que calia.
Vull dir,
el metge o el metge
el que fa
és anotar-ho
a la història clínica
i allà
deixa constància
de la informació
que rep
per part del pacient.
Si el pacient
amaga una informació
que al cap i la fi
l'únic que li perjudicaràs
amb ell
és la seva pròpia
decisió
però també
la seva pròpia
única i exclusiva
responsabilitat,
no?
Llavors,
el tema de la informació
és així,
informació
per part
del facultatiu
en el sentit
d'informar
la llei
que ha estat pionera
a l'estat espanyol
que és la llei catalana
d'autonomia del pacient
i de la documentació clínica
parla que
el pacient
ha d'estar
degudament informat
amb una informació
veraç
i comprensible
tot i que a vegades
és una informació
prou tècnica
perquè
determinats
supòsits
costi
de comprendre
però
a mesura del possible
el màxim
de comprensible possible
perquè el pacient
que té la seva pròpia
autonomia
de decisió
i que al cap i a la fi
és el propietari
de la seva malaltia
es diu
pugui decidir
lliurement
si accepta
o no
un determinat tractament
al cap i a la fi
l'obligació
dels metges i metgesses
és una obligació
de mitjans
de posar els mitjans
al seu abast
per poder sanar
amb aquell pacient
però en cap cas
té cap obligació
de resultat
d'acreditar
un determinat resultat
i aquesta llei
d'autonomia
del pacient
dona i xupro
que als menors
també?
sí
exacte
ja estableix
la majoria
d'edat sanitària
per dir d'alguna manera
amb els 16 anys
a partir dels 16 anys
complets
o menors
de 16 anys
o 16 anys
complets
i emancipats
o encara que no
hagin estat emancipats
doncs la persona
ja té el dret
a decidir
ella
sola
però no és major
d'edat
per altres coses
no és major
d'edat
per altres coses
però
aquest és un dels 8 legals
que parlàvem
exacte
i aquí alguna vegada
ha sortit
una barbaritat
que està passant
últimament molt
que és la píndola
de l'endemà
aquesta
que utilitzar
un instrument
que hauria de ser
un instrument
d'últim recurs
per la
per la
diguem-ne
com a preventiu
de l'embaràs
s'està utilitzant
com si fos
un contraceptiu ordinari
i això
el bo que té
com moltes d'aquestes coses
el bo que té
haver comercialitzat
oficialitzat
i entrant dins
de la legalitat
aquest producte
va en contra
de que
no ho sé
perquè no s'ha explicat
prou bé
o perquè
o per la facilitat
o per la comoditat
o jo
que ja sàpigui el què
està portant
a un
abús real
importantíssim
abús real
importantíssim
s'hem acudit
alguna vegada
aquí a l'antena
però ho torno a dir
perquè és que a més
em sembla una gran barbaritat
primer perquè és una barbaritat
però a més
que és una barbaritat
això vol dir
que no s'utilitza
l'instrument que toca
que és
el preservatiu
que és l'instrument
que evitarà
les infeccions
i
a mi el que em preocupa
molt poc
el que em preocupa
de veritat
de la promiscuitat
és la transmissió
per via
sexual
de les malalties
víriques
entre elles
la sida
o la hepatitis
etc
que són els mitjans
en què es transmeten
o ens trobem en aquest buit
aquella persona
que reiteradament
més si més també
arriba al CAP
o al servei d'urgències
demanant la píndola
de l'endemà
i és la mateixa
i torna
i li diu
escolta
això no pot ser
li expliques
i vagi vostè a la consulta
faci això
però hi torna
compta que a la llarga
això tindrà
conseqüències físiques
per la noia
però ho fa
què fas
què fas
i aquí ens esbarallem
els juristes
perquè nosaltres
nosaltres els sanitaris
ens sembla una barbaritat
i em sembla que no pot ser
agafaríem el telèfon
i diem
escolti
agafin
que faci el que faci
això no pot ser
jo recordo una vegada
que ho vam comentar
amb el doctor Santís
i dèiem
per això els deixa
vostès als metges
amb una certa vulnerabilitat jurídica
perquè si és un menor
i arriba el pare
i diu
vostè per què li ha donat això
a la meva filla
és que l'administració
aquí el que ha fet
és traspassar-li el problema
al metge
però li podríem posar
un pleit
a aquell metge
perquè la llei
li diu
al metge
que a partir de 16 anys
decideix
el pacient
i ha de dispensar
la píndola
després podríem
entrar
en el tema
de dispensar-la
sovint
i de forma recurrent
que és el problema
que exposava
el doctor Zerà
i un altre tema
és que
a menors de 16 anys
la llei
li diu al metge
que ha de valorar
ell
la capacitat
d'entendre
li passa a la pilota
parlant
el metge
i li diu
menor de 16 anys
si és un menor
madur
si està
suficientment madur
pot entendre
aquell procés
de
dispensació
i aquelles conseqüències
de la dispensació
d'aquella píndola
poscuital
doncs llavors
el metge
si ho valora així
doncs
la pot dispensar
si valora
que no és suficient madur
no té per què
dispensar-la
aquí hi ha el problema
doncs
amb aquest
camp
una mica
fosc
o com a mínim
gris
hi ha el problema
de la reiteració
que la pots dispensar
però cuidado
si l'has de dispensar
setmana sí
setmana també
vol dir
que hi pot haver
un mal ús
i també estaríem
en un problema
que la llei
no resol
suficientment
i després
hi ha menors
doncs lògicament
el problema
de tindre que dispensar
tindre que avisar
o no els pares
en principi
hi ha el dret
el menor
o la menor
té el dret
a la intimitat
també
però
el que no podem
és
des de l'àmbit sanitari
substituir
el diàleg
que hi ha d'haver
entre pares i fills
i substituir-lo
i posar
entremig
d'aquesta relació
paterno-filial
posar el facultatiu
ja ho veu
com estem una mica
entre dos focs
creuats
en moltes d'aquestes coses
perquè
jo m'imagino
que també
perquè és una falta
de decisió
d'assumir una responsabilitat
que algú l'ha d'assumir
i aleshores diu
sobre la marxa
que l'assumeixi
qui pugui
en cada moment
és la sensació
que dona
des de fora
com tot té
la seva
jo crec que és
aquest doble joc
els drets dels malalts
són molt importants
però
el dret
o sigui
la societat
també té els seus
i com estàvem dient
en el fons
la família
o les tutela
sobre una persona
sigui una persona gran
jo sempre poso
l'exemple
de la persona gran
també
perquè s'entengui
que no
li vull posar el dit a l'ull
només a una persona
que és menor d'edat
sinó que és
aquella persona
que encara
la societat en general
considera
que no té
la seva autonomia
o bé que la perduda
com són les persones
sí que amb l'edat
perden els drets
i no és així
tenen els mateixos
però si una persona
et tracta en una fase
de la demència
ja parlem d'incapacitacions
hi ha altres mecanismes
que té el món jurídic
però quasi tot
no és res
com una
o sigui
el problema
d'aquestes coses
és que això no
és com l'electricitat
que avui ets
incapaç
i de menor
quan una persona
té una demència
senil
molt clara
i molt diagnosticada
i molt evident
doncs escolti
això
no hi ha discussió
però des del dia
que
diem-ne entre cometes
té la prena consciència
el dia
que ja
se li pot
tothom posar-s'hi de peus
que no
que no és autònom
van passant
molts dies
i molts mesos
i molts anys
i en aquesta franja
de temps
passen coses
no deixen de no passar coses
evidentment
jo crec
que
el que s'ha de traslladar
a nivell
de l'utilitat
judicial
i a nivell
de la comunitat
és també una mica
aquest equilibri
necessari
i que a vegades
en aquesta zona mixta
i que no té
tretes blanc
i és negre
i que hem de posar-hi tots
una mica el seny
en aquestes coses
perquè realment
hi ha temes
que haurien de provar altres
per exemple
l'administració
té molt clar
que hi ha una sèrie malalties
que en diu
de declaració obligatòria
per què?
perquè afecten a la comunitat
i si jo
metge
soc coneixedor
i he reportat
una malaltia tuberculosa
com que és una malaltia
que pot afectar
altra gent
s'ha de declarar
i jo
hem d'enviar
al registre
de la direcció
de salut
la declaració
obligatorietat
d'aquella malaltia
perquè es prenguin
les mesures oportunes
que no afecti altres persones
això sempre i quan
ja ho sàpiga
però clar
la meva obligació
enfront a la comunitat
és aquesta
i no hauria de ser
l'obligació també
de tot el ciutadà
pregunto
perquè
una cosa
la meva com a professional
però el ciutadà
que té
una malaltia
que pot
transmetre
a les terceres persones
i pot fer mal
a d'altres
no hauria de tindre
ell
l'obligació
de declarar-la
Jo
perdoni
ja sé que es pot
dir això
de demagògic
però
si una persona
té dret
a la intimitat
des d'aquests
punts de vista
més frívols
de la societat
doncs home
si es vulneren
aquests drets
a la intimitat
superficial
i que no tenen
transcendència
no crec que passi res
perquè una persona
si té alguna malaltia
infecciosa
i dins de la
confidencialitat
que li dona un centre
mèdic
doncs
figuria el seu
historial
Aquestes són les coses
que ens trobem a vegades
jo dic
perquè penso que abans
hem tret aquest element
de comentari
i per això ho explico
de dir
quan afecta
hi ha coses
unes coses són
les que afecten
a tercers
això
aquelles que no afecten
a tercers
que també hi són
i que només t'afecten
a tu
per exemple
no vull una transfusió
de sang
això no fa mal
a ningú
no hi ha un tercer
perjudicat
per una decisió
meva
de no voler
un tractament
de no acceptar
un
i això
la llei ho contempla
Carles
que una persona
digui
no vull una transfusió
de sang
sabent que aquella persona
es morirà
la gent
vull dir
el pacient té dret
té dret
però és una mica
incongruent
si vol un tractament
o rebutja un tractament
per tant
passa que també
lligat amb el dret
de consciència
del propi facultatiu
i si mor
aquella persona
dir perquè potser
hi ha una persona
que està malalta terminal
i aquest és el gran debat
de l'eutanàsia
que diu
no no
a mi no em mantinguin
en vida
i aquella altra persona
diu a mi no em facin
una transfusió
sabent-hi que
amb certesa
la transfusió
li salvarà
tornem a trobar
un altre
contrasentit
no ho sé
ho pregunto
la major part
de les vegades
només ens deixen actuar
a partir del punt
de la inconsciència
del malalt
o sigui
hi ha un autoengany
de la pròpia
ho dic així
perquè és la meva visió
des de clínic
i no des de jurista
però jo crec que la justícia
li dóna la volta
s'autoenganya
dóna la volta
i diu
escolta
mira a veure
què em diu la llei
que si algú té les prenes facultats
no el puc complicar
val
i si està inconscient
llavors sí
doncs l'anestesiu
ràpidament
senyor metge
estigui vostè al costat
i quan vegi
que ja no
ja està
s'ha posat tan malalt
que està inconscient
llavors ja li pot
llavors ja estarà autoritzat
a fer el que la seva consciència demana
i diu
que escolta
la meva consciència
em dirà
salvar-li la vida
posar-li sac
i tornar a estar despert
i si necessita més
ah no
tornem a estar les mateixes
vull dir que
és un conflicte
afortunadament
estem parlant
de circumstàncies
absolutament excepcionals
i en aquest supòsit
quan es tracta
d'un menor
normalment
l'administració de justícia
assumeix
la tutela
i llavors
diu
escolta
ja decideixo jo
perquè aquesta persona
és menor
o la gent gran
però en el supòsit
intermig
doncs els conflictes
hi són
és un tema ampli
n'haurem de tornar
a parlar
en tot cas
en breument
Carles
hi ha moltes llacunes
que el legislador
doncs hauria de tenir en compte
però sembla
que aquest aspecte
no són dels que més
es treballin al Parlament
per dir-ho d'alguna manera
fa respecte
home
ja va ser un gran avenç
la promulgació
d'aquesta llei
però és un material
molt sensible
i hi ha moltes zones
doncs
una miqueta grises
perquè juguen
uns drets fonamentals
de les persones
i els drets
dels facultatius
i que
doncs
la legislació
anirà avançant
suposo
i desitjo
però que
sempre
és molt difícil
poder-ho legislar
tot
i trobar
totes
i cadascuna
de les respostes
o les preguntes
que ens fem
trobar-les
dintre d'una llei
sempre hi haurà
zones una mica grises
que el legislador
actuar
ja sabem
que necessita
una miqueta
l'empenta
de la pròpia societat
que som els que hem de dir
que aquí passar
van una miqueta
darrere de les exigències
Carles Alegret
cap dels serveis jurídics
de la xarxa
gràcies per acompanyar-nos
gràcies
fins la propera
doctor Joan Mariet Serà
ens retrobem la propera setmana
molt bé
on tenèrem
abordant temes jurídics
en l'àmbit de la salut
pensat
si tot va bé
de fer dos
una d'aquestes
i la propera setmana
parlar d'aquelles qüestions
que són ja
en l'àmbit penal
sobretot a tall
d'algunes
d'algunes coses
que hi ha hagut recentment
pels mitjans de comunicació
doncs serà la propera setmana
adéu-siau