Saludem ja Jordi Tinyena des d'aquest punt de lectura.
Jordi, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut. Avui ens ocupa un autor.
Vostès es pensaven que parlant d'autors i autores en llengua catalana ens ho acabaríem?
Doncs no, no. I encara ens queden molts, no, Jordi?
Moltíssims.
Si han de parlar només d'autors en llengua catalana, en dues temporades s'han polit ja el llistat.
Què va? Al contrari.
No, i a més a més, procurem posar l'èmfasi en els que estan més a prop, com avui també.
I tot i així, amb aquests, ja en tenim prou.
Avui parlem del Joan Render i Masdeu, que curiosament, això és casualitat, ho acabo de veure ara mateix llegint el seu nom,
va fer anys per Sant Valentí, el 14 de febrer, va néixer un 14 de febrer de l'any 43.
Dic, fixa't quina casualitat, no? La setmana passada devia ser el seu aniversari.
I no el vam felicitar, Jordi.
No ho sabíem, millor.
Ah, no ho sabíem, no ho sabíem.
No ho havíem mirat.
Joan Render, que a més té un pseudònim, com a articulista, sobretot.
Com a articulista de l'avui.
Amb unes columnes que va publicar, ja fa molts anys que les va publicar, i es deia Doctor Escòpios.
Els lectors de l'avui se'n recordaran, perquè entre els entesos, les seves columnes van significar una manera de fer columnes.
I de quin pal anava, si em permets l'expressió?
No des del punt de vista ideologí, sinó la temàtica.
És una mica una visió irònica de la vida, que de fet ha perllongat després amb la seva obra narrativa.
Perquè si haguéssim de definir-lo d'alguna manera, hauríem de començar exactament per això.
La ironia.
Joan Render és la ironia.
Feta lletra.
Això fa que també hagi participat en guions de ràdio, algun de televisió, alguna obra dramàtica, ja en parlarem si ho consideres.
Sí, ell ha estat professionalment, s'ha dedicat fonamentalment al periodisme.
Tot i que a tot arreu consta que ha estudiat medicina, filosofia, i no sé quantes vegades més sense acabar-les.
Un home renaixentista, que es diria abans.
Sí, de formació molt variada.
Doncs, tot i així, ha estat sobretot periodista.
I llavors, és que ha treballat a l'Avui, escriu l'Avui, ha escrit a Serrador, ha treballat per TV3, fent guions per TV3, també a Catalunya Ràdio, ha fet col·laboracions.
Va ser tertulià, ha estat tertulià també amb algun programa de televisió permanent.
Una persona molt activa en tot el que és l'àmbit de la comunicació, en el sentit més estricte, no?
Professionalment, sí.
He vist aquí, doncs, la xuleta que va ser el guionista d'un programa televisiu que va tenir la seva importància pel que tenia d'innovador, que era l'Ovongonia, que matia TV3, no?
TV3, sí.
Va ser un programa innovador, aleshores, no? Que tot era molt convencional.
Sí, això és el tema de començaments del 90, el 80, no el 90, una cosa així, ja fa temps.
Nosaltres centrarem la nostra atenció, lògicament, com s'escaua aquest espai en la vessant literària.
Ha guanyat premis, ha tingut alguna que altra novel·la exitosa, vull dir, per on vols que comencem, Jordi?
Doncs comencem per acabar el seu perfil amb una dada que jo no em sé resistir a fer pública,
sobretot perquè ell tampoc no l'ha amagat mai, no?
I és que el Joan Rendé és un urbanita durant tota la setmana, on viu a Barcelona i és on va néixer,
però la seva procedència familiar és de les comarques de Tarragona, la procedència és de...
Bé, la família en origen em sembla que prové del Catllà.
Ah.
I després traslladada a la Conca Barberà, i s'ha extès per diferents pobles de la Conca, no?
En concret, ell té contacte permanent i està moltíssim a la Cabra del Camp.
Que fa de pagès.
I fa de pagès, ell presumeix que fa de pagès, però no perquè cuidi un hortet, no, no.
De pagès de tractor, de plantar cips, en fi, dedicar-se de vol a fer.
No es vesteix de disseny o camperol i es posa allò a la floreta, no, no, allò.
Sí, sí.
Ell explicava, per exemple, en un article que va publicar el temps quan va morir el Ramon Bernils.
Doncs bé, el Bernils també estava vinculat a...
A Cabra del Camp.
No, no, a la Conca de Barberà.
A Figuerola.
Exacte, sí, Figuerola del Camp.
Sí, estava vinculat a Figuerola i tenia una casa,
i llavors el Joan Rendé va escriure un article, ja lluant la figura del Bernils,
en la qual explicava alguna anècdota de quan es trobaven,
que ell anava al tros amb el tractor i passava per davant de la casa del Bernils.
Jo recordo que es va fer un homenatge a Figuerola del Camp quan va morir Bernils, és veritat.
I fa de pagès pagès, és una mà...
Doncs clar, això li dona una visió del món molt diversa, no?
La veritat és que quan un l'ha vist, se l'imagina fent de pagès, és veritat.
A mi em dóna la impressió, i allò de...
Parlo una mica de memòria, que és una persona molt afable, molt xerraire...
Sí, sí, sí, i tant, força xerraire.
Sí, sí, és tertulià, és tertulià, li agrada xerrar,
és una mà, a més a més, amb molta xispa a l'hora de xerrar i a l'hora de recordar anècdotes,
i, en fi, un home simpàtic, molt agradable, i tant.
Periodista, escriptor, pagès, urbanita, simpàtic, tertulià...
Bé, ens quedem amb la seva vessant literària, no?
Escriptor, sí, d'una obra no gaire extensa, però molt ben considerada.
És cert que no és una persona que hagi escrit moltíssim,
en realitat, dels textos que podem comptar, doncs, són set o vuit,
amb una vida, tampoc no són tants,
i dintre d'aquests, doncs, pròpiament literaris, tampoc no ho són tots.
De la majoria premiats.
Sí, sí, sí, això deia que, tot i que l'obra no és especialment llarga,
en canvi, sí, ha estat ben valorada, no?
Amb alguns premis importants, és a dir, li han donat quatre premis fins ara,
però n'hi ha alguns d'aquests que, esclar, que tenen un valor més destacat que altres, no?
Jo vull esmentar ara el Premi Víctor Català del 77.
El Víctor Català és un premi que naturalment ara ja té una llarguíssima trajectòria,
ha premiat moltes coses, però en l'any en què va ser premiat el Joan Rendé, el 77,
aquest era un premis bàsic de la literatura catalana, ara n'hi ha molts,
ara n'hi ha molts i, per tant, això s'ha diluït,
però en aquell moment el Víctor Català era un premi de primera magnitud,
és un premi a les narracions, no ben bé a novel·les, sinó més aviat a llibres.
Però s'han passat 30 anys, eh?
S'han passat 30 anys, eh?
Aquest és un premi important en el moment en què l'hi van donar.
Té després el premi de la crítica del 97,
i aquest sempre és un premi important,
és a dir, que les persones que professionalment es dediquen a valorar llibres
donin el premi aquest, naturalment, sempre és important.
Amb la fama que tenen els crítics i cada cop pitjor, no?
Sí, salvar-se, no només salvar-se d'aquest crinxin.
Què va ser? Ahir vaig llegir, no diré ni l'autor ni el llibre que criticaven,
però ahir a les pàgines d'un diari vaig llegir una crítica d'un llibre
que a més feia poquet que havia llegit.
Ostres, jo sóc l'autor i t'asseguro que no torno a escriure.
A més, jo he llegit aquest llibre i trobo que és un llibre que està bé,
que tampoc, i dic, jo és que no podria escriure només,
a banda de perquè no tindria capacitat per no aguantar la mirada d'un crític d'aquests,
que Déu-n'hi-do, tu no pots dir res, que ets escriptor,
però jo sí que soc lectora, no?
Jo sí que els puc criticar els crítics.
Que cadascú faci la seva feina, que la faci bé i ja està.
Però Déu-n'hi-do, eh?
Després ja t'explicaré aquí baix.
Dic, ui, quina poc que t'agafi un crític d'aquests.
No, és cert que algunes vegades sembla...
algun crític sembla un carnisser.
Sí, sí, per això que la crítica et doni un premi,
dius, home, m'ho mereixo segurament, no?
Sí, per tant, que la crítica et doni un premi,
en lloc de trinxar-te i posar-te el congelat, et doni un premi,
vol dir que la novel·la val la pena.
I després, fa molt poquet, l'últim llibre que va escriure,
que és el del 2003,
també va mereixer un premi recent, relativament recent,
però amb voluntat d'instaurar-se com un premi considerat,
que és el Premi Mercè Rodoreda.
que, juntament amb aquest, abans havia rebut també el Ciutat de Barcelona.
Per tant, home, hi ha un reconeixement evident, no?
Entre altres coses, perquè algun d'aquests premis,
com és, per exemple, el de la crítica,
és un premi al que no et presentes.
Clar, clar, clar.
És un premi que te'l donen perquè ells consideren que,
durant l'any, de tots els llibres que s'han publicat i ells han llegit,
doncs aquest és el que...
Home, hi ha vegades, sense menys tenir a ningú,
veus autors o autores que, potser,
tenen un llistat de 50 premis com a més modestos, més petitets,
i que hi ha un currículum molt ple de premis,
però no són premis significatius, no?
Si s'hagués de valorar l'obra d'algú des d'aquest criteri,
que no ho crec, no?
Però, vaja, que els premis de Joan René són premis reconegudíssims.
Sí, ara mateix, no vol dir que els altres no ho siguin,
és veritat que això generaria una polèmica que és absurda, d'altra banda.
Tots els premis indiquen que almenys hi ha un jurat
que ha valorat aquella novel·la.
I quants llibres no premiats són magnífics?
I quants llibres premiats no ens han agradat, els lectors?
També, també.
Però això passa el mateix que, jo què sé, amb les curses,
si presentes un concurs de cuina i el guanyes,
vol dir que has guanyat el concurs de cuina.
Però no que siguis el millor cuiner.
Però no que siguis el millor cuiner.
I, naturalment, tots els que no s'hi han presentat no han perdut.
I els que s'hi han presentat, i no han quedat el primer,
tampoc no han perdut, simplement no han guanyat.
Que no és ben bé el mateix, perquè guanyar només pot guanyar un.
Això ho hem d'entendre.
El que no guanya no perd.
Els premis són això.
Per tant, se li ha de donar la importància que tenen.
Per tant, parlem de les obres.
A més a més, també vull fer-ho constar,
ha estat traduït el francès i l'italià.
I val la pena fer-ho constar perquè en aquest país
és molt difícil ser traduït.
Extraordinàriament difícil.
Olga Xirinac sempre està reclamant, no?
Sempre està reclamant una política.
Jo espero que el Ramon Llull...
Que té la literatura catalana.
A veure si tenim sort.
I ara que el nostre veí, el senyor Bargalló...
I col·lega en el món de l'ensenyament.
I col·lega en el món de l'ensenyament i de la literatura
ocupa la presidència, la direcció del Ramon Llull,
doncs posem un èmfasi especial en el tema de les traduccions del català a altres llengües.
Perquè és molt difícil sortir actualment, és molt, molt, molt complicat.
La majoria de les vegades has de sortir a través del castellà
i has de passar per aquest embut.
Esclar, no et coneixen fora directament del català ningú.
I el castellà es comporta, francament, com un embut de cada literatura catalana.
És un mercat molt difícil.
Bueno, es tradueix abans qualsevol escriptor de Finlàndia,
poso per cas, que escriptors d'aquí.
En fi, és molt complicat.
Per tant, si ell ha trobat la sortida i l'han traduït al francès i a l'italià,
vol dir, doncs, alguna cosa.
I si vols parlem de l'obra...
Bueno, abans d'això, ell ha escrit guions també,
ho comentàvem abans de la televisió i de la ràdio,
i també una obra de teatre.
No és un home de teatre,
però sí ha tingut la voluntat de fer...
I a més es va representar.
Sí, sí, una obra que es va representar l'any 87.
Ja fa algun temps.
Bé, les novel·les.
Jo em quedaria amb dos llibres,
si n'hem de donar el temps que tenim sempre.
Jo pararia, en tot cas, de dos d'aquests llibres.
Un és aquest últim que hem esmentat,
l'últim llibre que va guanyar el Premi Mercè Rodoreda,
que és La pedra a la sabata,
que és un llibre del 2003,
i és un llibre de relats,
llibre de relats curts.
A veure,
molt sorprenent,
perquè, tot i que els diferents relats
són relats que poden ser llegits per separat,
són independents, per tant, en aquest sentit,
en canvi, sí que construeixen,
al llarg de tot el conjunt,
construeixen un món únic,
lligat per una visió del món
i lligat per un personatge
que participa de tots els contes.
El mateix personatge.
Sí.
I, clar, això li dona
una visió de conjunt,
una idea de conjunt,
que supera
el límit del que estaríem acostumats
a parlar del conte.
De totes maneres,
això és un joc literari
que cada cop s'utilitza més.
Sí.
Jo recordo
la línia blava
del Ramon Solsona.
També, també.
El Carlos Fuentes,
també,
doncs és un,
el màgic de Carlos Fuentes,
també utilitza molt
aquest recurs
d'anar creant
com un fil
gairebé invisible
entre un relat i l'altre
que en situa
en un mateix món.
De fet, a veure,
exagerant-ho molt,
hi ha una novel·la
dels anys,
no me'n recordo a memòria,
però potser dels anys 50
i poc o 60,
que va guanyar
un premi Nadal
d'un escriptor
que es deia Romero,
Luis Romero,
del qual jo
tampoc no n'he sabut res més,
que es deia La Nòria,
es titulava La Nòria.
I aquesta,
a mi,
és una novel·la
que m'ha agradat sempre molt.
És una novel·la
que agafava un personatge,
començava a agafar un personatge
i dibuixar un personatge
i llavors anava saltant
de personatge
cada vegada
que es trobava amb algú altre.
De manera que,
per exemple,
el poses en un taxi,
amb aquest personatge,
el taxista el porta a casa,
tu deixes el personatge a casa
i continues amb el taxista.
I el taxista agafa un altre client,
el porta a casa
i el taxista continua,
però tu et quedes amb aquest client
i vas passant
de manera que vas lligant històries
amb algun recurs
que et permeti
fer el fil.
Així arribes al lector de novel·les,
perquè sovint
el lector de novel·la
no és lector de relat breu.
No, en general no.
Aleshores,
amb aquesta estratègia
en el bon sentit de la paraula
també connectes
amb el lector de novel·la.
La Pé de la Sabata
és un llibre relats,
però és evident
que hi ha un món
compartit
per la presència
d'aquest personatge
i per la visió,
que en diríem
que és
de situacions estranyes,
diguem-ho així,
perquè
passa una mica de tot,
surt una mica de tot,
naturalment,
t'has de situar
en el terreny
de la ficció
més absoluta,
per exemple,
la desaparició
o el diàleg
amb el més enllà,
o la desaparició
d'un edifici...
Per tant,
no és vida quotidiana.
La desaparició
d'un edifici
sorprenent
o notable,
la idea
d'una utopia,
en fi,
no són contes
de situacions
rutinàries
o quotidianes
i està tot observat,
esclar,
permeten l'aparició
d'una gran galeria
de personatges
molt diversos
i creen,
a veure com ho diria jo,
des d'una perspectiva irònica
i hem començat
per aquí abans,
que era el que el caracteritzava,
des d'una perspectiva irònica
un repàs
de la Barcelona moderna
o postmoderna
o no sé com en diran ja,
en tot cas,
la Barcelona,
aquesta última
després de...
De les Olimpiades.
Bastant després
de les Olimpiades,
pròxim al fòrum
o quasi al fòrum
i sobretot a Poblenou
que és naturalment
la zona
que va canviant
les Olimpiades
i que continua canviant
a un ritme creixent.
És una mirada
bastant foteta,
bastant
amb clau de sàtira.
Si ens posem solemnes
una mirada necessària
probablement,
des de la literatura.
Les mirades
sobre la pròpia realitat
sempre són totes necessàries.
Fins i totes les que estan d'acord.
Sí, també,
per contrast.
Totes, totes.
La realitat
no és mai
d'un únic color, no?
Naturalment.
Aquest seria
potser
la primera presa de contacte
que podríem fer
amb Joan Randé,
que et sembla?
Jo crec que és una bona manera
d'entrar-hi.
La millor manera d'entrar-hi.
A mi és un llibre
que m'agrada molt,
francament.
I després,
si més no,
per la popularitat,
no sé si era aquest
l'altre llibre
que volies comentar,
el Barber Violador.
Sí.
perquè va ser més popular.
Va ser més popular.
Clar, aquí,
jo he llegit una crònica
ara buscant,
remenant papers,
no recordo d'aquí,
tot i que segurament
ho he deig tenir en algun lloc,
sí,
del Jordi Larios,
publicat al País
el 2004,
no?
I ell feia referència
al text aquest
de la Pedra i la Sabata
i deia
aquest és un excel·lent llibre
que segurament passarà
desapercebut,
com tantíssims altres,
no?
però, en fi,
doncs als lectors
els que els arribi,
per sort
o per casualitat,
doncs que li agrairan
que hagi construït
un text tan ben escrit,
tan sòlid
i tan divertit,
amb tantes paradoxes
i tants jocs irònics,
no?
Doncs,
això és el que deia ell
i això és el que jo puc.
D'aquest també,
no?
Aquest té el mateix to.
També és la irònia.
També té el mateix to,
no?
Però, esclar,
això ja és una altra cosa.
És una novel·la.
És una novel·la,
és una història
que
es desenvolupa
al llarg
d'un parell
de centenars
de pàgines
sobre un personatge
també estrany
que és un barber,
doncs,
no ho sé,
dels anys 50,
no?
Aquest barber que es passa
al migdia al carrer
mirant amunt i avall
amb la seva bateta
i saludant
amb aquest,
saludant amb els obres.
Encara queda alguna barberia
d'aquestes a Tarragona,
dos o tres, eh?
Sí, encara en queda una,
però, en fi,
ja no és les barberies d'ara,
no?
Ara estem acostumats
a perruqueries
que són...
Unisex.
Sí,
que ho atenen tot
i que la gent surt
amb gomina i amb...
Però aquest és un barber
d'aquells d'abans.
Sí, aquest és dels que
segurament afaita
amb broixa,
encara.
Doncs,
i és un home
que es passa el dia
al carrer
mirant i parlant
amb els seus clients
a dintre
i que té una passió
desbocada
i indiscriminada
per a les dones.
I el llibre
és això,
no diré l'estudi
perquè això sembla
naturalisme ja,
però sí que és
una mirada
sobre el desig,
vista
amb un clar
sentit
de l'humor
i després jugant,
molt ben escrita,
això és veritat,
molt ben escrita,
i després jugant
amb la construcció
del personatge,
perquè
argumentalment
no és que hi hagi
una gran història al darrere,
el que passa és que
el que sí que hi ha
és la construcció
del personatge.
És el barber
el que ens té de la trànsia.
Sí, sí,
tu el vas coneixent
a poc a poc
a través del que fa,
del que diu,
de com reflexiona,
en fi,
i és el procés
de la construcció
d'aquest personatge
el que en realitat
importa de la novel·la.
I com a actor
la relació que estableixes
amb aquest personatge
al final, no?
Sí, sí, sí.
Bueno,
no diré com acaba
perquè espero
que algú s'animi
a fer-ho ell mateix,
a llegir-la,
però acaba sorprenentment
sorprenent, vaja.
No t'ho esperes,
no t'ho esperes.
Hi ha altres personatges
al voltant
que poden ser els clients,
els veïns, no?
Sí, clar,
hi ha personatges
circumstancials
d'aquest estil.
Després hi ha
aquesta passió
per les dones genèriques
la trasllada a cinc dones
molt més concretes
i després
acaba focalitzant-se
amb un personatge
només,
amb una dona.
I després arriba al final,
que no l'explicarem.
Per tant,
començaríem
amb aquesta
Pedra a la sabata,
continuaríem
amb el Barber Violador
i bé,
si encara
volen més...
Si encara en queden ganes
doncs es pot continuar
amb l'obra de la...
Què més hi ha?
Tenim més títols, eh?
No molts,
ja ho heu comentat abans.
I és divertit,
per exemple,
si el trobem,
perquè aquestes coses
ja no són tan fes de trobar.
Les dues que hem dit
els trobaran a les llibries.
Sí, però són recents.
Sí,
un és molt recent
i l'altre és bastant recent.
I després hi ha un llibre
que és de l'any 88,
al qual t'has fet referència abans
amb la seva versió radiofònica,
que és el consultori sentimental
de Cecília Bibiloni.
Això va ser un programa de ràdio
de Catalunya Ràdio.
Doncs existeix el llibre
amb el guió.
i és divertit,
és divertit.
Si van a aquesta nena
de consultori sentimental.
Clar, no és una novel·la,
no és una novel·la,
però, bueno,
sí que ho és,
en realitat sí que ho és.
I amb aquest bagatge d'ironia
que mostra Joan Render
pot ser molt interessant.
Doncs ja hem apuntat
un altre autor
a la nostra llista particular
del punt de lectura,
com cada setmana,
en companyia de Jordi Tinyena,
al qual li agraïm molt,
com sempre,
que ens acompanyi.
Gràcies, Jordi.
Fins el proper dijous.
Adéu-sia.
Gràcies.