Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Iniciem un nou punt de lectura en companyia de Jordi Tinyena,
aquest racó que reservem cada dijous
per atensar-nos als diferents autors en llengua catalana.
Avui tenim damunt la taula un autor
que jo no sé si és molt o poc conegut, ho confesso,
és en Gabriel Gené Manila,
i que potser no sé si és per la referència a la filla,
a vegades que és com més mediàtica.
La filla és més mediàtica, segurament és més famosa
a efectes de mas mèdia i de públic en general,
tot i que el pare té una obra infinitament més extensa
i més consolidada.
La filla és la Maria de la Pau, Gené?
La filla és la Maria de la Pau, sí.
Per on comencem?
El situem una miqueta en el temps, en la cronologia, primer que tot?
Bé, el primer que hem de dir és que estem davant d'un escriptor
que és un autèntic tot terreny professional de la literatura.
en allò que entenem sempre amb la literatura catalana
com a professional, que no vol dir que es dediqui en exclusiva
a la literatura, sinó que s'hi dedica amb tota la seriositat
i la dedicació necessària.
Per tant, és un home d'una obra molt extensa,
variada, perquè hi ha de tot,
ja en parlarem més endavant,
i que, a més a més,
ara mateix ocupa un càrrec de força importància
a les Illes Balears,
és el president de l'Institut d'Estudis Balears,
que recentment acaba de firmar,
juntament amb l'Institut Ramon Llull,
la seva presència a Frankfurt,
aprofitant la...
La fira que es farà ara.
Sí, la fira que es farà.
Doncs a veure, què comencem, diem, d'en Gabriel?
Bé, Gabriel Génard Manilo és un escriptor
que apareix a l'any 1940
a Montpola de Mallorca.
Al Gaida, en penses.
Sí, al Gaida, efectivament.
i és mestre en el seu...
originàriament en els seus primers estudis és mestre.
Va exercir de mestre rural
durant bastants anys,
14 o 15 anys, em sembla.
Va estar exercint de mestre,
després va estudiar pedagogia
a la Universitat de Barcelona.
Es va llicenciar l'any 70
i es va doctorar 8 anys després, el 78.
I després va fer la migració cap a...
sense abandonar la docència,
la migració cap a...
cap a la universitat.
I en l'actualitat és catedràtic d'antropologia,
de l'educació a la Universitat de les Illes Balears.
Tot i que, com dic,
ara mateix està exercint un càrrec institucional.
I té una edat encara...
Sí, jove, relativament jove.
De l'alt 40, i tant.
És una persona molt activa.
Molt activa i molt treballadora.
Us dono unes xifres perquè us en feu una idea.
Perquè, esclar, impressionen aquestes coses,
sobretot els que escrivien sabem el que costa fer aquestes coses.
I quan llegeixes xifres, com per exemple,
que des de l'any 66 ha publicat 20 novel·les,
21 novel·les,
més 36 llibres de literatura infantil i juvenil,
més 19 llibres dedicats a temes d'assaig, de comentari...
Doncs, esclar, davant d'aquestes xifres...
Aquí ens ha faltat el so d'una caixa registradora,
perquè surt...
Impressionant, és impressionant.
I premis, molts premis.
Molts premis, també, sí.
I, a més a més, premis molt coneguts
i, en fi, d'una tradició molt sòlida.
Jo veig per aquí el Josep Pla, el Víctor Català, entre d'altres.
El Josep Pla és un premi reconegut des de fa molts anys,
el va guanyar l'any 71.
El Víctor Català, que ja ha sortit aquí algunes vegades,
és un... dedicat a narrativa curta,
a contes, també al Begunyar,
al Ciutat de Palma, Llunes Villalonga,
que, per cert, aquest és un dels premis
que ara mateix està així una mica controvertit,
perquè...
bé controvertit.
Havia estat sempre en català.
De cop i volta, el govern de les Illes Balears
va decidir fer-lo en català en castellà.
Allí va haver-hi un sector que es va posar molt en contra d'aquesta decisió
i es va crear un altre premi.
Aquests es deien els Premis Ciutat de Palma
i ara aquests no es diuen Premis Mallorca.
Conviuen els dos, eh?
A veure, per tant, hi ha la convocatòria d'uns premis
que donen opció català-castellà.
I és, que són aquests del Ciutat de Palma.
I els altres només en català.
I els altres...
Que seguint la tradició...
Exactament, que són els Premis Mallorca.
Ai, que complicat, que és tot plegat.
Que complicat, sí.
Bé, va guanyar també el Premi Carlemany.
De novel·la, també.
Amb els Jardins Incendiats.
El Ciutat d'Alzira, el Néstor Luján de novel·la històrica.
I l'últim que ha guanyat, i per això està aquí avui,
és d'aquest any, calentet, calentet,
que és el Ramon Llull.
Que és el premi més ben dotat...
De novel·la.
De novel·la en català, ara mateix.
Doncs sí, el guanyador del Premi Ramon Llull,
Déu-n'hi-do, després el tenim per Sant Jordi a tots els testatges.
Sí, sí, sí.
Ara mateix hi ha...
De Premis Importants n'hi ha més d'un, no?
Però hi ha dos premis, especialment.
Un és el Sant Jordi, pel que té de tradició literària de Sant Jordi,
però no és el més ben dotat.
Un altre és aquest, que sí que és el més ben dotat.
Clar, aquest depèn de l'editorial Planeta.
i, per tant, hi ha una indústria potent, molt potent al darrere.
Per cert, un parèntesi,
un dels guanyadors de passades a l'edició del Ramon Llull
serà el proper dimarts a Tarragona
per presentar la seva darrera novel·la,
que és Lluís Anton Baulenes.
Amb la Felicitat, si no m'equivoco, el va guanyar.
És molt probable.
No ho recordo, és igual.
No, no, és molt probable que fos la Felicitat.
Té una nova novel·la, vindrà dimarts a presentar-la a la Capona
i prèviament passarà pel matí de Tarragona Ràdio.
Jo ho dic més que res perquè aquells que té molts seguidors
aquest autor de casa nostra, de català,
que estiguin atents, que dimarts a Tarragona.
Sí, aquí n'hem parlat alguna vegada
del Lluís Anton Baulenes,
que és un dels escriptors que sí que va fer en el seu moment
l'opció de dedicar-se exclusivament a escriure.
De manera valenta, a més a més.
Sí, ell és professor de literatura,
era professor de segure de batxillerat en el seu moment.
Va començar fent textos, va fer algun manual,
jo recordo un manual de llengua.
I premiat, a més a més.
De llengua de cou.
I premiat.
La llengua de cou del Baulenes.
Després va viure una aventura editorial,
crec que va fundar una editorial que es deia Llea.
Va fer teatre, va escriure teatre també.
Sí, ha fet una mica de tot.
I en el seu moment va decidir provar fortuna en la literatura
i doncs ho dic exclusivament.
No li va malament perquè a més ho combina
amb la traducció d'autors molt importants
i autors molt venuts també en llengua anglesa o italiana.
Però en fi, no és Lluís Anton Baulenes.
No serà la setmana vinent.
L'hem avançat perquè passarà pel matí de Tarragona Ràdio
i parlem de Gabriel Gené Manila.
Dèiem que havia guanyat tots aquests premis,
entre altres el Ramon Llull.
I ara ha sumat aquest, clar.
Sí, que és un premi important.
Però és que de novel·la infantil i juvenil,
que també se n'ha fet un tip, potser ha escrit fins i tot més,
també ha guanyat uns premis que són molt destacats.
Per exemple, ha guanyat el Folki Torres,
ha guanyat l'EDB de literatura infantil,
que és un dels premis solera,
ha guanyat el premi de la crítica serradora
a la literatura infantil i juvenil.
I després el de la institució de les lletres catalanes,
també el llibre infantil i juvenil
i el Premi Nacional de literatura infantil i juvenil
del Ministeri de Cultura.
És a dir, un palmarès que...
Clar, hi ha alguns exemples,
però no és habitual que un autor
dupliqui la seva capacitat creativa en novel·la,
perquè no deixa de ser diferent, no?
Escriure per a joves que escriure per a adults.
A vegades hem parlat d'això.
Jo crec que és diferent.
És diferent.
Per tant, que tingui aquesta dualitat,
doncs, no ho sé,
és novel·la històrica, novel·la d'altre tall,
és una persona molt oberta a l'hora de la creació.
Sí, sí, novel·la històrica.
Ell ha guanyat el Néstor Luján de novel·la històrica.
Que és un rep important també del gènere, clar.
Sí, sí, amb George, el perfum dels cedres,
que és de novel·la històrica.
Jo penso que és una mica la derivació
de la seva professió.
Ell, ho hem dit fa un momentet,
és mestre de vocació,
pedagòg de formació,
i després catedràtic d'antropologia de l'educació a la universitat.
I per tant, el món dels infants
és també el seu món de referència voluntari,
una mica per gust.
Et sembla, si parlem de la seva vessant, diguem-ne,
com a autor juvenil,
i la seva vessant com a autor de novel·les, així,
per al públic en general...
Ha fet teatre, també.
És que no sé com definir-ho,
perquè posa etiqueta juvenil,
i tot això és molt...
No, ell diu...
Jo crec que és una bona definició, la que diu ell,
i ell el que diu és que una novel·la infantil i juvenil,
en relació a la novel·la que no ho és,
l'única cosa que hi ha és que està adaptada
a la mentalitat evolutiva que tindrà per l'edat el xic.
I res més.
Que s'ha de parlar dels temes que parlaries en qualsevol novel·la,
i has de fer-ho igual,
només que naturalment ha d'estar adaptada.
Com que ell ho ha definit així,
doncs ho entenem que és així.
Doncs partim d'aquí,
comentem alguna que el troba, si et sembla.
Sí, i ha estat traduït, també.
Ha estat traduït al castellà, al gallec, a l'osquera.
Costa molt sortir, ja veus que estem parlant
de les llogues de l'Estat.
Això indica sempre, sempre, sempre,
quan es parla de literatura infantil i juvenil,
indica que hi ha editorials al darrere
que et publiquen el vostre llengua.
Un cas similar era el d'Andreu Sotorra,
te'n recordes que en parlàvem,
també que havia estat molt traduït a les llengües de l'Estat.
Això vol dir editorials que es dediquen
a treure llibre infantil i juvenil
en totes les comunitats autònomes,
i per tant, doncs en tradueixen.
I després té alguns llibres que això,
ho dic ara perquè no són pròpiament de literatura,
però a mi sí que em fa gràcia dir-ho.
Perquè indica també algunes preocupacions.
I té un conjunt de llibres, per exemple,
dedicats al que podríem anomenar
l'antropologia cultural de les illes.
Per exemple, hi ha una sèrie que es diu
Sexe i cultura a Mallorca,
llavors n'hi ha un que està dedicat al cansoner,
un altre que està dedicat a la narrativa oral i al teatre,
una cosa així.
Home, que toma, és que és increïble, eh?
I després hi ha, per exemple,
estudis monogràfics sobre alguns dels grans autors balears,
també, no?
Que, esclar, jo entenc perfectament
que ell s'ho imposi, s'ho autoimposi
o s'ho hagi imposat davant de l'absència d'estudis.
Per exemple, algun dedicat a mossèn Alcubé
o algun dedicat a Miquel Castellubera.
I al costat d'això, doncs, té de tot,
pedagogia, coses sobre pedagogia
i sobre la infància naturalment, també.
Però molt centrat al que són les illes, no?
Bona part d'aquests treballs.
Una part, l'altra és més general.
Hi ha un text, per exemple,
que és molt dels primers del 79,
que es diu
La problemàtica educativa dels infants salvàtics.
El cas de Marcos.
Això és la tesi doctoral d'això.
Clar, d'aquests nens salvàtics,
ja sabeu que n'hi ha un grapat al món, no?
I s'han estudiat,
alguns dels quals han estat estafes, autèntiques estafes.
Oh, i tant, no estaven entrenats ni res.
Déu-n'hi-do.
Aviam, no et diré cada setmana,
però dos o tres a l'any surten, eh?
Un bon antropòleg darrere.
Sí, ara n'hi havia una, no sé per on,
que caminava quatre grapes.
Crec que era a Llatinoamèrica, no?
Sí, sí, era una cosa molt lamentable,
tot plegat, és veritat.
Però on continuem?
Perquè aquesta part, aquesta basàmia científica,
com deies, més d'estudi literari
amb aquests poetes mallorquins.
Per on et sembla que podíem continuar?
Podríem parlar de la novel·la,
del que ha publicat,
de novel·la infantil o juvenil, perquè...
És impossible que els diguis tots els títols, eh?
És absolutament impossible.
Si tens aquí dos folies de títols.
No cal llegir-ho, perquè a més no hi guanyem res.
Però sí, destacar alguns títols, no?
Alguns llibres que pel ressò que han tingut
i els premis que han rebut, doncs,
si algú té curiositat o interès per acostar-se,
doncs podrien ser una bona via d'entrada, no?
Entre el llibre infantil i juvenil, per exemple,
podríem destacar el Cursari de l'Illa dels Conills,
que és una publicació de 1984,
que havia estat premiada,
havia estat premiada per la Premi de la Crítica Serra d'Or.
Aquí n'hem parlat d'aquest premi alguna vegada,
no només, no referit en el món del llibre infantil i juvenil,
perquè, doncs, els donen tots els apartats,
però aquest és un premi que val la pena tenir-lo present,
perquè es tracta d'un premi que donen crítics a llibres ja publicats,
és a dir, no es presenten els llibres,
sinó que és decisió dels mateixos crítics,
triar-ne un i donar-lo,
i, per tant, doncs bé, ben recomanat, per dir-ho.
Home, doncs sí, és diferent que es presenti les hores.
Després de l'any 1987 hi haurà un altre títol,
que és Tot quan veus és el mar,
que aquest ha estat multipremiat,
i també premiat per entitats que tenen tota la garantia al darrere,
com són la Institutació de les Lletres Catalanes
i el Ministeri de Cultura.
Per aquest llibre va ser Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil.
també un títol, hi ha un clàssic, aquest, publicat per EDB,
que és Recorda't dels dinosaures,
Anna Maria, aquest és un llibre força conegut.
Ah, sí, el títol, fixa't, ja no es relacionava amb aquest autor,
i el títol sí que més familiar.
Aquest és un llibre força conegut, i també és un premi.
I després podríem parlar d'un menys conegut,
però també premiat, que està a cavall,
tots aquests eren infantils,
aquest està, és per nois més grans ja,
i fins i tot per adults,
perquè és curiós que ell,
quan el classifica, quan visites la seva pàgina web,
aquest llibre el col·loca entre els llibres d'infantil i juvenil,
però en canvi va ser premiat pel Premi Citat d'Alzira,
que és un premi de narrativa normal,
un premi de novel·la que no està adreçada a infantil i juvenil.
es titula Daniel i les bruixes salvatges.
Certament el títol sí que s'ajusta a les convencions
del llibre infantil i juvenil,
però en canvi el premi no ho és gens.
Aquest és un llibre del 2003,
un llibre bastant recent.
Tots aquests es poden trobar sense cap tipus de problema
a les llibreries.
Passem a la narrativa així...
Passem a la narrativa...
D'adults, però és que clar...
Fa difícil de dir-ho, sí.
Sí, sí, sí.
Es fa molt difícil.
Digue'm-ne, li diríem,
novel·la no infantil i juvenil.
Així mateix.
Així no...
Bé, aquí hi ha una mica de tot.
Ja he dit abans que ell té censats classificades per ell
21 novel·les dintre d'aquest apartat,
que són moltíssimes.
I totes circulen pel món, suposo.
No totes, no.
N'hi ha algunes que costaria de trobar-les,
almenys les primeres.
Les primeres.
Les primeres costaria de trobar-les.
Ja sabeu que la capacitat de tenir fons
dels nostres llibreters ara és limitada,
perquè, en fi, l'allau de novetats s'ho menja tot.
i després la dels editors ha desaparegut,
perquè els editors, la majoria d'ells,
han decidit no tenir magatzem
i quan un llibre no es ven,
al cap de molt poc se'n va a fer pasta de paper.
A la foguera.
A la foguera.
A la foguera.
No bé bé a la foguera,
però a la trituradora sí.
Doncs, esclar,
és molt difícil trobar aquests llibres
si no és a les biblioteques.
Alguns d'ells, no?
Però hi ha una mica de tot.
Hi ha llibres que plantegen problemàtiques socials,
com, per exemple, el rei Gaspar,
com si els dins m'haguessin tornat cuques de llum, etcètera.
N'hi ha d'altres que plantegen problemes familiars,
famílies trencades, desestructurades,
conflictes d'aquest estil,
del tipus tot quan veus és el mar,
que ja hem comentat d'infantil,
o ve Violeta,
o ve el somriure innocent de...
Ah, perdó, Violeta,
el somriure innocent de la pluja.
D'altres, sobre el món de la drogadicció.
Ja veus que hi ha una sèrie de temes
que s'ajusten molt a la literatura,
per dir-ho d'alguna manera amable,
a la literatura infantil i juvenil
amb pretensions educatives
o amb pretensions de debat socialal.
Moralitzants.
Moralitzants.
Clar, això no és dolent necessàriament.
No és necessàriament dolent.
Depèn.
Perquè depèn de com es fa.
Depèn de com es fa.
El que sí indica és, evidentment,
una pretensió.
Un interès, no?
Una pretensió.
Això sí.
Una pretensió, no?
Bé, doncs, entre els títols,
si n'haguéssim de...
Si no n'hagués de remarcar alguns,
perquè també 21 és evident
que no els podem...
que no els podem...
ressenyar tots,
doncs jo triaria, per exemple,
L'Avisme,
que és un llibre difícil de trobar,
està publicat per l'editorial Moll de Mallorca
de l'any 69,
i és el llibre amb el que es va donar
a conèixer pràcticament,
perquè va ser el premi
a aquell Ciutat de Palma
del qual parlàvem fa un moment.
Bé, després, Els Alicorns,
que també és un llibre difícil de trobar,
va ser premi pla,
del 71,
per tant, és un llibre que té ja
més de 25 anys,
i aquests llibres són molt difícils de trobar,
però que digustància
de la seva existència.
Més moderns ja són
Els rius de Babilònia,
que és de l'any 85,
també amb un premi,
Els jardins incendiats,
Estàtues sobre el mar,
George, el perfum de les cedres,
aquests últims ja
són fàcilment trobables,
especialment aquest últim,
el George,
el perfum dels cedres,
que va ser el premi a Carlemany,
i el premi a Carlemany,
a més a més,
és aquell que patrocinava
el govern d'Andorra,
i el feia...
Sí, i el va deixar de patrocinar, no?
No.
Però alguna cosa va passar,
no fa gaire,
dos o tres anys, potser, no?
No, no, ara, ara.
Ara.
És notícia molt recent,
que sembla que s'ha arribat a un acord
amb Planeta,
i sembla que Planeta
es farà càrrec.
Clar, és que això de les editorials
ara passa com als bancs,
que no saps on ets exactament
i de quin editorial es tracta, no?
Perquè es van absorbint
i es van creant grups.
Abans estava molt clar.
El Mare Magnum,
que s'ha organitzat
als editorials de Catalunya,
en català és molt gros.
Clar, per això t'ho dic,
que ara no sé quin editorial
llegia també l'altre dia
que deien que optaven més
pel llibre de Butxaca
i per un llibre més divulgatiu.
Sí, 62.
62, exacte.
Ho explico una mica
pels que no ho segueixen gaire.
Per exemple, aquest, el Carlemany,
el patrocinava el govern andorrà
i el publicaven Proa i Columna.
És a dir, els dos feien
una edició del llibre guanyador.
Clar,
Columna és de Planeta.
Sí, sí, sí.
Columna és de Planeta
i ja fa temps que la va comprar.
Però no ho era, eh?
Ho és perquè la va comprar.
Sí, sí, no ho era,
però ho és, ara ja ho és.
Clar, totes van néixer independents,
però aquesta ja era
del grup de Planeta.
Clar, doncs bé,
Planeta ha donat un pas més
i s'ha quedat el primer.
Però i simplement
ja el farà Planeta
i sembla que serà Planeta
qui finançarà...
I l'autor que guanyi,
doncs encantat de la vida
perquè tindrà una distribució
en condicions, clar.
Però l'altre cantó,
per exemple,
a Proa,
que també era un grup,
era una editora
del grup Enciclopèdia Catalana,
bé, forma part
de tot el paquet
d'editorials
que han anat a parar
a Edicions 62.
És que això ha estat
una operació ja...
Aleshores, Proa també és de Planeta?
No.
No, no.
El que ha passat...
No, no, Jordi,
ho sento,
és que jo ho trobo molt complicat.
Sí, sí.
El que ha passat
és que Edicions 62,
com a tal,
ha englobat,
perquè ha estat comprada
per Planeta, sí,
finalment,
ha englobat Edicions 62,
ha englobat Proa,
ha englobat Columna
i totes Empúries
i totes les que estaven relacionades
amb aquests altres grups,
de manera que,
en fi,
s'ha de dir així,
el 90% de l'edició en català
està en mans d'un sol grup.
En Planeta.
Està en mans d'un sol grup.
D'aquest 10%
a qui li queda?
Bé,
a Edicions...
Qui és David
i que és jo liat?
Doncs a Edicions la Campana,
els Quadres Crema...
Però que l'han encertat molt,
a Edicions la Campana últimament,
perquè han publicat novel·les d'un èxit,
ara penso en Albert Sánchez Pinyol
per posar un exemple,
a Déu-n'hi-do, no?
Doncs queden aquests,
els Quadres Crema,
que, esclar,
que també té...
Dintre del Quadres Crema
publica el Quim Monzó,
per exemple,
queden després més petites,
doncs,
pagès, editors,
a Lleida,
a Llarola,
a Cossetània,
a Cossetània,
a Valls...
Doncs bé,
els petits, els petits.
Però vaja,
els grans editors en català
estan tots,
ara formen part del mateix grup,
tot i que asseguren
que mantindran la independència
de decisió
i el segeig editorial
i que cadascú
seguirà la seva línia,
en realitat, però,
de moment són un sol grup.
En fi,
és un món tan inaccessible
pels pobres mortals
com nosaltres
que a vegades
és millor no pensar
i agafar el llibre,
llegir-te'l...
Jo no sé en què canviaré,
ja t'ho diré
quan tingui la novel·la
jo a punt
i la porti a l'editor.
Què ha canviat?
Et passarà,
com crec jo,
que li deuen passar
a molts autors i autores,
no?,
que han d'anar
amb un mapa
per saber,
a veure,
exactament
qui en publica
on és, no?
Per saber una miqueta
amb qui has de parlar
i tot plegat.
En fi,
no m'agradaria
trobar-me la teva pell
en aquest sentit
ni en cap dels escriptors.
Seguim
amb aquestes altres obres.
Almenys l'últim,
que és aquest de Tigres,
que ha guanyat el Ramon Llull,
és d'enguany,
és una novetat rabiosa,
estarà a les llibreries
i segur que n'hi haurà
una bona pila
perquè el tirarà pel net,
el tira en català
i en castellà,
a més a més.
Jo al voltant de Gabriel Janemani,
m'agradaria fer-te una pregunta,
però m'agradaria fer-te-la bé,
però no sé si te la faré bé.
A veure,
és un tipus de literatura
assequible.
Sí, sí.
És que clar,
llibres d'evasió,
és que clar,
jo la de les etiquetes
ho porto fatal.
És una literatura
que pot arribar
a quin tipus de públic?
A gairebé.
A la gent que li agrada
la història,
les novel·les
més de caràcter local...
No,
és un tipus de novel·lística
que pot arribar
absolutament a tothom.
Això és el que et volia...
Que està construïda
sobre la construcció
de personatges
en els quals juguen
un pes molt important
els vells i els nens,
curiosament.
És un tipus de novel·la,
a més a més,
que pivota moltíssim
sobre el diàleg
i sobre l'escena.
Per tant, molt atractiva
la lectura.
Sí, sobre l'escena.
I és una novel·la
que generalment
combina tocs tristos
i tràgics
amb notes d'humor.
Els entesos diuen
que, de tant en tant,
hi ha un estil
de prosa poètica.
Jo no...
I aquí, ja saps tu,
que el meu idílim
de poesia
és escàs.
No, no, tu,
el tema de la poesia,
ja sabem que no...
És escàs.
l'obra de la Mària Pàixaner,
tu li has notat mai
una petita empremta del pare?
Jo crec que no.
No, no,
és absolutament diferent.
I una cosa, Jordi,
jo no t'ho volia preguntar,
però, Clara,
què parles això
de les editorials?
Clar,
si...
No em miris malament, eh?
Si ara a Frankfurt
anem
amb el negoci editorial català,
a Frankfurt
què anirà?
Planeta?
També.
Només?
No, també o només?
No, no.
Pregunta innocent,
t'ho dic de vegada de vola.
Sí, sí,
però la resposta és
a Frankfurt,
lògicament,
segons el conseller,
bueno, el conseller,
perdó,
que ja no ho és conseller,
ja no és president de...
El president de l'Institut Ramon Llull
i el Josep Bergalló,
Catalunya anirà a Frankfurt
amb la literatura catalana,
que és la que es fa en català,
i amb la indústria editorial catalana,
que és la que es fa en català i en castellà.
Llavors,
naturalment,
Planeta hi serà,
no faltaria altra cosa, no?
però hi anirà amb el seu segell com a Planeta,
però els altres aniran amb el seu segell,
és a dir,
Edicions 62 anirà com a Edicions 62,
però anirà com a Proa,
Columna anirà com a Columna.
I Planeta anirà com a editora també en castellà,
a Catalunya?
Sí, sí, naturalment.
Per tant,
se suposa que també aniran els escriptors
en castellà de Planeta a Catalunya?
Sí,
la diferència,
però,
quan ho diu el Josep Bergalló,
la diferència és
que institucionalment
allò que es porta són editors
o escriptors.
els escriptors són escriptors catalans,
en literatura catalana
i en llengua catalana.
Això és el que es porta.
Els editors són els que hi ha,
editin el que editin.
Llavors,
els escriptors d'aquestes editorials
els portaran a aquestes editorials.
És obvi que a Frankfurt hi ha la presència,
i és lògic,
i sigui d'escriptors en castellà de Catalunya,
segur que hi són,
però jo crec que els portaran a les editorials.
És complicat.
És complicat perquè aquest país és complicat.
És complicat,
ens agradaria pensar
que aquesta complexitat
és el que ens dona aquesta riquesa,
perquè ara penso,
Vázquez Montalbán hi aniria si fos viu?
El portaria a planeta, i tant.
Amb tants homenatges
que s'hi van fer en vida, naturalment,
però també després de mor
i que se li ha posat com a autor català.
Sí, però mira,
Vázquez Montalbán no tenia cap dubte
de quina era la literatura catalana.
Ell sabia que ell no en feia.
Ell sabia que ell pertanyia
a la literatura castellana.
Ho sabia i ho defensava, eh?
Molt bé.
No és precisament dels que tingués
cap mena de dubte.
Era interès de posar quatre reflexions
perquè d'aquest tema se'n parlarà molt
i ens agradaria que sempre guanyés la literatura
i ningú més, no?
És la discussió eterna de...
Clar, si parlem de literatura,
la literatura està relacionada
amb la llengua en què es fa, inevitablement.
Si parlem de cultura,
ja és un terme molt més ampli,
llavors ja aquí és una altra història.
És obvi que la cultura catalana...
Per tant, apliquem un criteri tècnic
per no posar-nos en jardins estrets.
La literatura catalana és aquella
que es fa en català, punt i final.
Cultura catalana és la que es fa a Catalunya.
Clar, és aquella que es fa a Catalunya.
Sí, com sigui.
Es nota que és profe, eh?
Com controla les definicions, no?
En fi, Jordi, jo crec que haurem de continuar
apuntant alguna pinzellada
que com a mínim ens doni,
doncs, això peu a la reflexió
des d'aquest punt de lectura,
més enllà de conèixer i acostar-nos
a autors com avui en Gabriel Gené Manila.
Jordi, tinguem moltíssimes gràcies
i fins al proper programa.
Adéu-siau.
Adéu-siau.