...
Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon hora.
Jo et dono la benvinguda, si m'ho permets.
Jo també.
Clar, dimarts passa dió no hi era,
et va donar la benvinguda molt ben donada
al Jordi Sorinyac.
Però és que jo tenia moltes ganes que tornessis
i entenc que has de fer vacances, que te les mereixes.
Però ens falta els dimarts
aquesta cosa de les tradicions
i la cultura popular.
Ja ho tenim, ja ho tenim.
No vol dir que no hagis de fer vacances
cada any després de Santa Tecla.
Tu l'has faig abans.
Jo l'has faig abans, cadascú té el seu tempo.
Però bé, que estic encantada que vinguis,
però només tinc una queixa,
ja saps que soc una mica punyetera.
Que vas parlar de fades i de coses d'aquestes
quan jo no hi era.
I saps que m'encanten aquests temes.
Em vaig gravar el programa i el tinc per escoltar-ho.
Ja en farem una altra.
Una altra de fades, de personatges així boniquets.
De totes maneres, el programa d'avui
és cultura popular, diguem-ne, autèntica.
Perquè avui pensin que ens desplacem a la Ribera d'Ebre
i allà ens trobarem en la localitat de Tibissa.
Hi ha molt seguit de personatges realment fascinants.
El señor doncao de José Pigué,
que aquí estén, de cuidarà,
de van de l'esglutament,
i tu menys on notí.
Alà dos buitaca, es venta llibres,
a maldau persen de descontes.
El pregoner de Tibissa.
Sí, el pregoner...
Tens la lletra del bando?
Sí, sí, perquè costa la vida.
Perquè jo no l'he entès.
Què diu?
El senyor alcalde fa saber
que aquesta nit de 8 a 10 davant de l'Ajuntament
i diumenge al matí a la biblioteca
es vendran llibres amb el 10% de descompte.
Que bo!
Bé, és una gravació...
Hi ha més bandos?
No, no entenem, s'en tenim un.
És una gravació dels anys 70.
Avui escoltarem temes del 71 al 73,
que va fer un musicòleg molt important,
que és el Josep Cribiller.
I aprofitem per fer aquest programa avui,
perquè recentment ha sortit aquest CD
editat per la Generalitat de Catalunya,
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació,
sobre les cançons i tonades de la tradició oral
de Tibissa, la Ribera d'Ebre.
I bé, és una mica una passejada
per com podia ser la vida en un poble
en els anys 70, no?
I un poble de les comarques del sud,
un poble de la Ribera d'Ebre,
no és el mateix que un poble
en ple desplegament de la química,
d'aquest tipus de coses.
Per tant, és un document que fins i tot per nosaltres,
i no malinterpretin la paraula,
no dic que resulti exòtic,
però sí singular.
És singular,
i pensin que això d'aquests bans de Godzilla
o d'anunci,
depèn de com...
activistes d'anunci,
doncs clar,
van ser
pocs anys després
substituïts
per aquests magnífics altaveus
que es penjen en tot el poble,
especialment també els campanars.
Però és el Godzilla
el que continua dient?
O contracten un locutor?
Això no ho sé.
Això no ho sé.
Qualse que té més bona veu del poble?
Això no ho sé.
Ara,
la que hem escoltat ara mateix,
doncs és un...
era l'agutzilla de l'època,
del senyor Román Bigorra
i va quedar enregistrat aquest...
Deu quedar algun pregoner?
No ho sé.
Aquí a Catalunya...
En tot cas...
Si algú sap que ens truqui.
Tenim oients que saben de tots.
Si algú sap si queda algun pregoner en actiu,
que ens truqui aquí al matí.
Hi ha un fet que passa el divendres de Dolors
a la Garrotxa, a Mieres,
que una vegada n'hem parlat,
en què surt un nunci
que fa el mateix ús de trompeta o corneta,
i fa aquest tipus de cantarella.
Sí, però ja no és una tasca quotidiana
realment de servei.
No, no, no.
Però vaja.
Doncs ja ho saben, eh?
De 8 a 10 es vendran llibres a l'Ajuntament
i diumenge a la biblioteca,
amb el 10% de descompte.
Com fan les llibreries per Sant Jordi,
exactament igual.
Aquesta no sabem ben bé
si corresponia a alguna festa,
però és un dels elements de comunicació
que estan enregistrats en aquest CD
i que l'estructura
pertany al que podrien ser
les composicions més arcaiques,
més antigues, no?
Hi ha una sèrie de temes
que s'han rastrejat al llarg de la història
i tenen unes fórmules de composició
i d'interpretació
que són bastant antics.
Aquests crits de comunicació,
aquests elements de comunicació,
o per exemple també els cants de treball, no?
Aquí en aquest CD
hi ha molts cants de treball,
encara hi ha alguna gravació,
encara treballant la terra, no?
Amb els matxos, no?
I per tant, doncs,
fent unes cantarelles característiques, no?
De totes maneres,
com estem a la tardor
i estem caminant cap al Nadal,
a mi m'ha semblat que potser
ens podíem centrar
en una part del ritual cíclic, no?
I algunes vegades hem fet
programes monogràfics
sobre elements nadalencs.
Un d'aquests elements màgics, no?
I que té a veure una mica
amb el programa que feien la setmana passada
són els troncs de Nadal, no?
El tio,
el dèiem l'altre dia,
que els arbres, no?
Els diferents tipus d'arbres,
roures, figueres...
Vau parlar dels arbres de Walt Disney
i de la Blancaneu?
No, no vam arribar.
Aquells que es tiraven a sobre, no?
No vam arribar aquí,
vam parlar d'un arbre
que explicava la llegenda
de dos amants, no?
Que havien quedat fossilitzats
abraçats, no?
I que era un arbre que es diu
l'Abraçada, no?
Que bonic!
I tot això ho vas explicar
quan jo no hi era.
Tu ho podies escoltar per la ràdio.
No podia,
però jo no estava a la ràdio.
Si no, t'asseguro
que ho haguessis escoltat.
Avui explicarem...
Bueno, escoltarem
algunes tonades d'aquestes
de tio, de Trump de Nadal
i així també fem una miqueta
d'ambient, no?
Molt bé.
Una mica més nostrat, no?
Que el que a vegades
se'ns fa per altres tipus
de mitjans de comunicació.
Doncs sí, senyor, escoltem-ho.
Tron de Nadal
Caga torrón
I xavi blanc
Ara venen festes
Festes pesioses
Dones curioses
Rentaules de
Que Nadal ja ve
Torrón d'Avellana
Torrón de Pilar
Gallineta l'olla
Carne de la cassola
Cap de tió
Si no cagues
Que fum un cop de petó
Una versió ribarinca de la cançó de fer cagar el tió.
Sí, Domingut Pellicer interpretaven als anys 70 aquesta cançó,
que ha de tenir la seva antigó.
És molt similar a la que es canta ara, tot i que té alguna estrofa més,
però bé, bé, Déu-n'hi-do.
Ens sentirem en una altra, evidentment, a banda dels trets,
podem dir, electals propis de la zona.
El que té la gràcia també és que és un intèrpret prou adult,
i en aquest sentit té, penso, el seu interès.
Hi ha una altra que jo crec que és menys coneguda.
A veure, l'escoltem?
Sí.
Sí? Endavant.
Tornarem a dalt, posarem-ho a cantar,
la gallina, la pastera, los pollins, sal del tí,
cada cada valentí, allí venen bons ribaques,
les gallines en sabates, los que posen sabatons,
los vicarin fa torrons, de llarguets i de redons,
torrons de tijona, torrons de piñol,
cada ti, hola, si no es podran compte de tu,
peix, peix.
La pollida o del pi.
A més, aquí tot l'aviram ha sortit a la cançó.
És una...
Aquesta és molt xula, eh?
És molt xula.
Ens la pendrem per aquest Nadal per fer cagar el tí.
És diferent. S'ha de tenir en compte que, clar,
molt d'aquest repertori s'allarga molts segles enrere, no?
Són fórmules que es veuen,
realment, tècnicament es diuen formuletes, no?,
de tronc de Nadal o de tío de Nadal, no?
I, bueno, realment, la cerimònia la coneixem bé tots,
tot i que s'ha d'anar explicant
i, bàsicament, consisteix en això, no?,
que un tronc et porti, doncs,
algun tipus de regal o llaminadura, no?
Ens demostra aquesta comparació, també,
que hi ha diferents tipus de fórmules
i que, realment, la gent s'anava adaptant.
És a dir, que no només hi ha una tonada.
Sempre crec que és bo perquè li dona una riquesa.
A vegades, sempre fer cagar el tío
només amb una formuleta és una mica avorrit, no?
Clar, val la pena d'anar a canviar.
El que és increïble, i aviam per què...
No, no és increïble, aquest no és l'adjectiu que si es cau,
però aviam hem escoltat aquestes dues tonades de Nadal.
Bona part de l'oralitat es manté per festes com Nadal,
perquè, de fet, poques festes del cicle
queden que mantinguin la tradició oral.
Avui dia, la canalla,
quan apren la cançó del tío o altres Nadales,
normalment no les aprenen llegint,
a vegades sí a l'escola, escoltant,
però normalment són que ja les han sentit a casa,
vull dir que és de les poques parcel·les que es manté l'oralitat.
Sí, en aquest cas, a més a més, té un valor afegit,
perquè jo penso que en moltes poblacions catalanes
deuen haver, si posen aquest tema que hem posat aquí,
hauran de posar una imatge en què aparegui un pollí,
aparegui un bou, una vaca, una gallina, un capó,
perquè difícilment, si no, la gent sap el que està dient.
És a dir, és un món que cada cop, diguéssim,
més allunyat de la realitat, no?,
i en aquest sentit em sembla que també té un valor, doncs, especial.
Què més podem escoltar?
Ara anem també amb temes prou antics,
però anem pròviament ja,
passem a la cançó, no?,
i passem a les Nadales.
Avui anem ambientant...
Trobo que sí, eh?
Es nota que han posat els llums al carrer,
que ja comences...
Nosaltres anem més avançats,
però anem avançats amb una reivindicació,
amb un accent més nostrat.
Podem posar deures als oients?
Que s'aprenguin aquestes canals?
No, no els facis treballar.
Bé, ja en parlarem.
Després, com el Lluís grava els temes,
i després els pot llançar,
i llavors utilitzem a jo...
A banda, sona de Tarraona a ràdio,
els últims anys l'hem anat millorant, eh?
Per Nadal és una mica així més nostrada, no?
Ah, sí, home, clar.
Bé, des que posaves com era el xilaut del cant dels ocells,
que era... va ser guai, eh?
Se'n recorden, ens va portar una vegada
el cant dels ocells al xilaut.
Però ara anem cap a Tivissa i continuem recordant...
Anem a escoltar una Nadala d'aquestes,
que en principi podem dir que les Nadales
arrenquen en el segle XIV-XV,
és a dir, la Baixa de Mitjana,
els finals de la Baixa de Mitjana,
i en aquell moment diguéssim
que al voltant de l'àmbit litúrgic
es van anar creant tota una sèrie de cançons
que eren adequades per expressar la festa, no?
Per tant, sovint,
algunes d'aquestes cançons van néixer
dins de les esglésies o al voltant d'aquest àmbit
i després, posteriorment, es van popularitzar
en l'àmbit més, podríem dir,
més casolà o més fins i tot profà, no?
En tot cas,
n'hem triat dues de molt diferents.
Una, que curiosament,
no és tan antiga com aquestes medievals,
sinó que està feta a partir d'un text poètic
del Jacint Verdaguer.
No sé si és això de la Tardor Literària,
però es veus que avui m'ho preparat una mica.
Tu tot ho lligues, eh?
Perquè hi havia allò un pac arregladet, sí.
I hem, bé,
en aquest cas hem vist com una peça,
doncs, en aquest cas,
doncs, d'un escriptor, doncs, romàntic,
es tradicionalitza, no?
I s'adapta en un repertori popular.
No és ni molt menys l'únic cas, eh?
Però això sona així a partir d'una interpretació
d'Enric Jardí.
Mentre Maria breçava i vestia,
somros i tendre fillet que no dorm,
perquè no plori ni en terra, senyori,
dolça li canta, dolceta, cançó.
No em ploris, no m'anyaguet de la mare,
no em ploris, no, que jo em canto d'amor.
Reis de Judea, pastors de Caldea,
que li darem, que li sàpiga bo.
Pances i figues,
anous i olives,
i una plateta de mel i mató.
No em ploris, no,
m'anyaguet de la mare,
no em ploris, no,
que jo em canto d'amor.
Una nadalà,
però perfectament una cançó de bressol,
perquè també s'ha utilitzat aquesta cançó.
És increïble, Lluís,
com es balla fins i tot a les nadales.
T'asseguro que ara m'acaba de deixar
absolutament...
És m'ha perduda.
Aquest CD té una bona colla
de cançons de bressol,
però avui no les hem portat per parades,
però també explica...
És molt bonica aquesta.
I és, bueno,
penso que té alguna certa gràcia.
Hi ha una altra,
en aquest cas que no és d'autor conegut,
i que té un sistema d'interpretació
amb una polifonia popular molt curiosa,
i em sembla que també valia la pena
doncs escoltar-la.
Sóni?
Sóni.
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Sóni?
Fins demà!
La mare li canta l'ombre per l'honor.
La mare li canta l'ombre per l'honor.
Des por l'ombre per l'honor que ve...
Deu ser justament perquè és una polifonia, saps què em recorda, Jordi?
Digue'm.
Les caramelles.
També hi ha caramelles, amb aquest fer.
El que passa és que, en tot cas, és curiós de cridar l'atenció en aquest cas
sobre el fet que és un grup de veus d'home
i les polifonies de veus d'home són un dels trets més característics,
podem dir, de les àrees tan muntanyoses que abordegen tota la mar Mediterrània
com de les illes de la Mediterrània.
Això em recorda moltes interpretacions també que es podien trobar a Itàlia.
Fins i tot...
Han fet algun programa de viatges d'aquest tipus.
Fins i tot, tu te'n recordes d'una pel·lícula terrible,
Padre Padroni, de Germán Staviani.
La banda sonora eren polifonies que tenen una certa similitud.
Els italians tenen dos...
A les zones rurals d'Itàlia aquestes polifonies són molt característiques.
Tenen, sobretot, dues àrees molt importants,
que és la illa de Sardenya i la zona de la Campània,
que és al voltant de la ciutat de Nàpols.
Aquestes dues ciutats...
Perdó, aquestes dues àrees tenen una gran tradició de polifonia.
En el cas de la Sardenya,
s'ha mantingut més vinculada al món religiós.
en el cas de Nàpols,
per tota l'evolució pròpia de la ciutat,
molt lligada a una lluita sindical,
a una lluita de les classes més populars,
dins del món de la ciutat es va reconvertir,
a partir dels anys 70,
en una polifonia dedicada a la lluita sindical
i a la cançó de protesta.
És un fenomen prou...
A Tibissa no.
A Tibissa ho feien així com a Nadal o com a Caramella.
Sí, en aquest cas hem volgut,
marcar aquest incís.
Fixeu-vos la diferència de les dos tipus de cançó
que hem tocat avui de Nadal.
Una, pròpiament,
la que seria més profana,
la vinculació amb un arbre,
és a dir, amb un element absolutament profà,
podríem dir,
i per l'altra,
una, o dues,
que tenen tot el component dels personatges religiosos
i que per tant estan més vinculades al temple,
tot i que també es puguin cantar a les cases,
evidentment.
Però em sembla que és interessant
de veure aquest contrast,
aquesta doble realitat
que ens ha mantingut
el cançoner popular del Nadal.
És a dir,
aquest temps profà
i aquest temps,
podem dir,
cristià dins de la mateixa celebració.
i hi ha moltíssimes coses en aquest CD.
Jo he triat dos temes molt curtets
per ambientar-se així a final,
finalment,
que són temes instrumentals al 100%.
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...

A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A veure...
A banda d'aquesta peça,
és una acordió,
jo crec que ens havies d'explicar
alguna cosa de l'acordionista,
precisament.
Sí, Domingo Palliser Pacaro.
Devia ser tot un personatge.
Personatge que tocava sol
l'acordió.
Això és un dels elements
importants d'entendre
com se feien els valls,
els valls més de lleure,
de festa,
en les celebracions populars.
És a dir,
fins als anys,
podem dir,
30 del segle XX,
no es comencen a veure formacions grans.
És a dir,
antigament eren formacions
molt rudimentàries,
i aquest repertori
que hem sentit ara,
o que sentirem,
s'acostumava a interpretar
per un o dos músics.
En aquest cas,
era un instrumentista
de l'acordió,
que l'acordionista
sempre ha estat
l'home de la caixa dels botons,
ha sigut l'home
de poder amb un sol instrument
fer moltes coses.
I en aquest sentit...
Un instrument absolutament
lligat a la vida rural.
Sí,
i normalment,
l'altre dia posàvem temes
del pont d'Arcalís
vinculats al Pirineu,
semblava que avui també
havíem de lligar aquest instrument,
farem una mica d'acordions també,
aquesta temporada.
Bé,
ja saps que aquí és el que convingui.
Un instrument poc tocat
en aquest programa.
Tu saps tocar l'acordió?
No, no, jo no.
No, no, jo tampoc.
Jo preguntava per un casual,
dic, calla,
que potser és que el Jordi
també toca l'acordió.
Però aquest instrumentista,
per exemple,
recorria els diferents masos
o masies de Bandellós,
de Gabadà, Fatges,
Mora d'Ebre...
Bé,
tota una sèrie de zones
de la Catalunya Nova,
de la Ribera,
que tenien aquesta banda sonora.
Hem escoltat un vals,
un vals que no tenia nom,
sinó que es deia els vals.
Això ho passava molt
amb els músics populars.
Clar,
que la gent demanava un vals
i tocaven el seu vals
perquè normalment...
I si no,
doncs a vegades
no li donaven nom
sinó que els numeraven,
no?
I l'altre tema
amb el que podríem acabar
el nostre programa,
també,
per veure les connexions
i veure l'extensió
d'aquest gènere,
ho hem de dir
en posar algun pas doble
pirinenc,
que ha tocat amb acordeons,
també hi ha altres instruments
i avui veurem
un pas doble
dels que sonava per la Ribera,
també ha tocat amb acordeons.
És a dir,
fem un viatge també
pel món del pas doble,
que el nostre país
ha tingut pas dobles
sempre molt bonics
com aquest que es contenem.
Doncs ens quedarem
amb aquest pas doble.
De totes maneres,
pensin que tot aquest so
i moltes altres peces més
les podem trobar
en una nova publicació
del Centre de Promoció
de la Cultura Popular
i Tradicional Catalana,
la Funoteca de Música
Tradicional Catalana,
que ja comença
a tenir uns quants volums
a la seva esquena
des d'aquell primigeni.
Quants anys fa,
jo ni me'n recordo.
Aquest dedicat a Tibissa,
cançons i tonades
de la tradició oral.
On es troben aquest tipus de...?
Doncs mira,
a Tarragona,
des de fa un parell d'any,
si no m'equivoco,
tenim llibreria de la Generalitat
i es pot trobar perfectament allà.
Allà es pot trobar, no?
Si algú té interès,
doncs vinga,
no està gens malament.
Potser un regal per Nadal,
fixa-t'hi, eh?
Sí,
més cosetes de Nadal.
I original i més cosetes.
Jordi Bertran,
moltíssimes gràcies.
Marxem ballant un pas doble.
Tu vols ballar amb mi?
Sí, sí, que vinga, va.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.