Ara són dos quarts de deu del matí,
és el temps de la mirada al matí de Tarragona Ràdio.
Aquesta cita setmanal en la que fem un comentari general
de l'actualitat sota la mirada d'un convidat, una convidada.
Avui el nostre convidat és Armand Puig,
és el degat de la Facultat de Teologia de Catalunya,
professor de Nou Testament de la Facultat de Teologia,
autor de llibres com Jesús, una biografia,
la felicitat que va escriure conjuntament amb Francesc Torralba.
Hi ha un altre llibre, ara en parlarem,
i la veritat és que m'he saltat, a veure, a veure,
podria dir com unes 20 línies del currículum, Armand, bon dia.
Bon dia.
Entendràs que no expliqui tot el teu currículum?
Oh, clar que no dona.
Perquè si no, no tindríem temps de...
El que a mi m'agradaria, i demano disculpes per la referència personal,
que jo la primera vegada que vaig parlar al Armand
va ser fa molt de temps, molt de temps,
quan vas participar, ho dic així perquè, clar,
la modèstia ja sabem que va, diguem-ne,
amb l'ofici, amb la professió teva,
però a més a més amb la teva persona,
en la traducció de la Bíblia catalana.
Exacte, això va ser el 93.
Imagina't, eh, si ha plogut.
Perquè em va cridar molt l'atenció,
això que sembla avui dia tan evident, no?,
la Bíblia en català.
Aleshores va ser, doncs, una notícia de primera línia, eh?
Va ser una notícia de primera línia,
perquè la traducció en aquell moment
va tenir un gran impacte,
de manera que n'hem venut fins a 140.000, eh?
Déu n'hi do.
Sí, sí.
Perquè, esclar, la Bíblia és el llibre,
bé, salvant potser el codi de Bitsch en els darrers temps.
Molt ben feta la comparació, a més a més.
Però, salvant aquest personatge,
bé, la Bíblia és el llibre més de la història.
Aleshores està traduïda a 2.000 llengües.
2.000.
I, per tant, cada llengua pot tenir diverses edicions.
Per tant, nosaltres hem fet la Bíblia del segle XXI,
podríem dir, encara que sortís el 93,
i per això va ser un esdeveniment
que vam, efectivament, comentar aquí.
A més, la Bíblia és un text que llegeixen catòlics,
no catòlics, creients i no creients.
No deixa de ser una part de la nostra història,
la nostra cultura.
Acabo de fer un pròleg
per una edició molt interessant de la Bíblia
que serà publicada al mig de setembre,
vinent,
l'Espanya Catalana ha decidit
fer una Bíblia en tres volums,
il·lustrada per en Perico Pastor,
que és un il·lustrador,
en fi, t'espico el que diuen a Roma,
i que aleshores aquest ha decidit
omplir totes les peixes de la Bíblia
amb una o dues o tres il·lustracions.
Una cosa esplèndida.
Doncs bé, esclar,
aquesta és una edició, per exemple,
que mostra una vegada més
que un personatge com ara aquest,
en Perico Pastor,
que és un home més aviat
de conviccions, diguem,
ara així, agnòstiques,
entra dintre del text
i, francament,
des de fa un any només està fent dibuixos.
És un il·lustrador magnífic.
Si no el coneixen,
ens recomanem que entrin allò de dalt,
d'internet i busquin perquè...
Doncs aquesta obra es presentarà aquí,
a Tarragona.
Què diu ara?
El 29 de setembre.
Primícia total.
Doncs, escolti,
després de l'estiu,
el volem aquí,
abusarem de la confiança
que tenim amb l'hermana Puig.
És curiós,
amb tota broma,
deia,
a banda de la Bíblia
i el Codi de Vinci,
però és curiós
que els llibres més venuts,
directe o indirectament,
del món de la ficció,
i allò recaragulant-ho tot,
tenen a veure amb temes religiosos,
perquè ara penso,
los pilares de la Tierra,
no?
De què en folla?
Un altre que,
Déu n'hi do,
vinculat també amb la història
de la religió de l'Església,
sota la mirada,
en aquest cas,
d'autors
i amb uns objectius ben diferents,
no?
Per bé o per malament,
la religió sempre està present
en la nostra societat,
eh?
Més aviat,
en aquests moments,
de moda i tot.
Per un costat,
esglésies no massa plenes,
i per l'altre costat,
llibreries plenes de temes,
de llibres amb temes,
doncs,
perquè potser la humanitat,
malgrat tot,
necessita respostes,
no?
I si no les troben en un lloc,
les busquen en un altre,
és a dir,
allò de,
un no es dona de baixa d'una religió
i es dona d'alta a una altra,
no?
Hi ha tot un procés
que va amb l'individu.
Exacte,
i cada vegada més busquem respostes
individualment,
i aquesta és una raó
per la qual s'explica,
en part,
que hi hagi moltes recerques personals
i poques recerques col·lectives,
per dir-ho en dir.
Sí, sí, sí.
Per tant,
jo estic molt d'acord amb això,
és a dir,
que la persona humana,
sense preguntar-se
per les grans qüestions,
no va,
i de fet,
encara que estigui ofegada
per qualsevol hipoteca
o per qualsevol història d'aquestes,
continua dintre d'ella,
naturalment,
tenint preguntes fonamentals.
Clar,
sempre surt el mateix
quan es parla de l'església,
el típic comentari,
no, no,
jo,
l'església com a institució,
ni veure-la,
però hi ha gent dins de l'església
que déu-n'hi-do
la tasca que fa.
Sempre caiem en aquesta història
i justament avui,
a mi m'ha cridat l'atenció
perquè, clar,
parlarem del que convingui,
però la referència
a la seva condició de sacerdot,
hem dit que era professor,
que era de Gà,
però és sacerdot,
l'Armand.
Dues notícies,
avui són del dia,
fresquetes.
L'informe de Càritas,
una organització
que dubto molt
que algú qüestioni
en cap moment
i creients i no creients
estan d'acord
que és de les entitats
que més fan,
la nostra societat,
no hi ha dubte d'això.
I hi ha un altre
que m'ha cridat molt l'atenció
que diu
el Vaticà estima pecat
danyar la naturalesa.
Són notícies sorprenents
i que a vegades
contrasten amb titulars
que creen fins i tot
la indignació
d'una part de la societat.
Però l'Església
és com la pròpia societat,
hi ha de tot,
i moltes línies
i moltes mirades.
És a dir,
es voldria que l'Església
fos, diguem-ne,
pura, impoluta,
cosa que jo també voldria,
però,
malauradament,
està feta per on,
està feta per persones.
I, per tant,
sempre una de calç
i l'altra d'arena.
Això és així.
Des del primer moment,
també,
entre els apòstols
hi va haver la calç,
la calç d'arena.
Sí que és cert, eh?
Sí que és cert
que hi havia la seva cosa
entre els apòstols.
i, per tant,
no podem pensar
en una institució,
diguem-ne,
totalment,
sense cap retreta
federal i tal.
Per tant,
vosaltres,
els almenys de comunicació,
suposo que us deu passar
una miqueta això.
Hi ha dies que teniu
una notícia
eclesial
que és molt
engrescadora,
bonica,
com aquestes dues d'avui,
i hi ha algun altre dia
que no tant.
No, no,
això casualment
la passada setmana
perquè va venir aquí
que li van retre
un homenatge a Sella
l'ha anomenat
Padre Pateras,
aquest sacerdot.
No sacerdot,
és frara,
és germà.
Ell mateix ho va dir,
diu en pare,
però m'haurien de dir germà
perquè jo no soc sacerdot.
Deia això mateix,
que l'església
la fan les persones,
per tant,
tants caps,
tants barrets.
Sí, sí.
L'únic que es troba
a faltar una miqueta
és que aquestes línies
fossin més harmòniques,
que s'admetés
aquesta capacitat
de dissentida
d'una direcció general.
Sí,
perquè aquesta direcció general
també dona
senyals positius
de vegades
i senyals
no tan positius
de d'altres.
Per exemple,
aquesta notícia segona...
Sí,
a mi m'ha cridat molt l'atenció,
eh?
Diu,
l'església considera
que destruir l'Amazona
suposa una ofensa greu.
Però és que això
des de l'edat mitjana.
A veure,
m'explicaré.
Un dels anomenats
així pecats
reservats,
és a dir,
que un confessor
no podria,
no podia,
ni pot,
diguem,
no pot donar-ne
l'absolució
automàticament,
és quan algú
et veia
i et diu
he cremat un bosc.
Ahà.
Per tant,
si algú veia i et diu
he cremat un bosc,
tu no pots dir,
doncs molt bé,
perdonat,
queda,
si no ho pugui,
perquè és alguna cosa
massa greu,
com per dir...
Un pecat més que mortal,
podríem dir.
Exacte,
perquè és un pecat
contra la col·lectivitat humana.
I això ho teníem tan clar
que ja des dels segles XIII, XIV, XIX,
aquest és un pecat,
que en diem així,
reservat.
Per tant,
és una doctrina
molt antiga,
que ara té més
actualitat que mai,
que si qui o to,
que si etcètera, etcètera.
Efectivament,
i en el cas dels incendis
mai s'havia condemnat
tant de manera important
com ara
la qüestió dels piròmens.
Quan diu
doncs un pecat
contra la col·lectivitat,
avui,
doncs Déu n'hi do,
en les confessions
no donarien a l'abast,
eh?,
als capellans.
Doncs bé,
si hi hagués gent que...
És a dir,
si el nostre món
fos més conscient
i d'això que en diem,
doncs les faltes
que afecten
no només una persona,
sinó que en afecten
moltíssimes,
que no fossin més conscients tots,
certament que hi hauria
moltes coses a dir aquí.
Perquè potser
avui en dia
aquest tema
es deixa sempre
una miqueta de banda.
Bé,
ara no vull fer
comparacions estranyes,
però, per exemple,
hi ha mostres
d'incivisme
que ratllen això.
És a dir,
que ratllen el de dir
m'importa molt poc
el que passi
al col·lectiu humà,
jo faig
el que em sembli prou.
Naturalment,
no estem parlant aquí
d'això,
però sí que
la poca cura
d'allò que és comú,
això
és un dels problemes.
Estem parlant
com de fugides
cap endavant,
no?
Aquella imatge
de
és igual,
va,
tira.
És a dir...
Però no hi ha aquesta cosa
de perpetuar
l'espècie.
Perquè,
de fet,
tots ens pensem
que descobrim
Amèrica.
Hi ha dues frases aquí.
Una que diu,
Amèrica la descobreixo jo
i una altra que la diem
en francès,
après moi
l'ideologie.
Després de mi,
el diludi.
Llavors,
si per una banda
hem de descobrir
Amèrica tots
i per l'altra,
després de mi,
que s'ho facin,
automàticament
la nostra vida
no té ni passat
ni futur.
Es prema
la llimona
i, bé,
escolta,
després els que vinguin
ja veuran què fan.
Això és,
evidentment,
suïcida.
Sap que
m'ha cridat l'atenció
buscant,
doncs,
una miqueta
el que havia estat
últimament,
els llibres,
hi ha un tercer,
ara en parlarem,
que el posaven
com a personatge
mediàtic.
Custó imaginar-me
l'Armand Puig
com a personatge
mediàtic,
no perquè quan es posa
davant d'un micròfon
no tingui aquella cosa
que fa que se l'escolti,
sinó
perquè costa
d'entendre,
o no,
ja ho veurem,
que parlant,
per exemple,
del primer llibre
que es va vendre
moltíssim
i es va llegir
moltíssim,
continua sent
un argument
a vegades
quan s'aborda
en temes religiosos
de les tertúlies
de la vida
de Jesús.
A vostè li va sorprendre
que tingués
aquest ressò
als mitjans
i entre els lectors
no catòlics
i catòlics
naturalment,
el seu llibre?
Sí.
Una mica lligant
amb allò que dèiem abans,
no?,
de la necessitat
que té la societat.
El llibre va sortir
el 2004,
fa tres anys,
no?,
el juny,
precisament.
A veure,
jo vaig escriure el llibre
pensant que podia fer
un bé
a molta gent,
que podia resultar
interessant,
atractiu,
el que no podia jo
era comptabilitzar
prèviament
amb xifres
que representaria
això.
El llibre està traduït,
evidentment,
al castellà,
però després al romanès,
al portuguès,
ara anirà a l'italià
l'octubre que ve,
a l'anglès segurament
l'any venent.
Per tant,
és un llibre
que fa,
diguem-ne,
camí en cultures
que no són exactament
aquesta.
Això vol dir
que és un llibre
pensat des d'aquí,
però que té en compte
el món.
I aquesta és la...
Aquesta és la clau.
...la gràcia.
A més,
és curiós,
però molts li diuen,
no, no,
jo no soc catòlic,
però ho vull llegir
perquè és un llibre
d'interès històric.
sempre es va
en aquesta recança.
Avui en dia
hi ha aquesta tendència
de persones
que no tenen més reme
que reconèixer
uns antecedents,
una cultura
vinculada
amb l'Església catòlica,
però que d'entubir
preventivament
sempre vol dir
jo no soc creient,
però...
Hi ha aquesta cosa,
avui dia?
Avui en dia
hi ha la gama infinita
de colors.
És ben cert.
És a dir,
des de la teva
recalcitrant
al creient
que s'assenya
amb aigua
benaita cada dia
tres cops.
A veure,
ja vull dir que aquí
hi ha una mena
de gran diversitat
que mostra una vegada més
que hi ha una societat plural
i que no es poden
traçar línies.
Ara aquí creients
de una banda,
no creients de l'altre,
escolti,
aquí,
entre els no creients
hi ha criptocreients
i entre els creients
hi ha alguns
que poqueta cosa rai.
L'interessant
fora poder sintonitzar
totes les sensibilitats
sense que això
suposés
un pas enrere,
que tot servís
per progressar
en el millor sentit
del terme.
És que si les fronteres
cauen a nivell Schengen,
cauen a nivell
també
de definicions,
de definicions
polítiques,
religioses,
socials.
Per exemple,
la frontera dreta-esquerra
és una frontera
que està caient.
Sí, sí, sí.
Només cal veure
què ha passat.
Sembla que sigui geometria,
això de dreta-esquerra.
Clar,
per exemple,
només cal veure
què ha passat
a França.
Dirigia la novel·la
Observateur
ahir
i és clar,
allí hi ha una
operació
que no consisteix
només a dir
que hi ha
unes quantes persones
de l'esquerra
que el Sarkozy
agafa,
sinó que
el Sarkozy
implica
en el seu projecte
i es fa
seves
unes certes
idees
que tradicionalment
l'esquerra
ha tingut.
Sí, sí.
I per tant
hi ha una mena
de gran
transvesament
i això
és la
mundialització.
Però això també
no provoca una mica
el desconcert
del ciutadà.
Ara parlarem
de l'esquerra.
Tothom busca
raons
per què s'ha produït
i per què s'ha deixat
de produir.
El cas de Sarkozy
és un cas
realment magnífic
per exemplificar
això que diu vostè
de l'esquerra
i la dreta.
Amb el 85%
dels vots.
Efectivament.
És a dir,
el 85% dels franciers
no es voten.
El 85%.
És a dir,
tothom.
És la vegada
que hi ha hagut
un nivell
més alt
de participació.
Per què?
Perquè es discutien,
o sigui,
perquè la campanya
va ser realment
posar damunt
de la taula
els grans problemes.
I en altres latituds
potser les campanyes
són molt més
flonges.
El que passa
és que el que continua
creant desconcert
és que aquest mateix
Sarkozy
que fa dos anys
com a ministre d'Interior
va donar llenya
i molta,
diguem-ho així de clar,
als barris marginals
habitats per immigrants.
Resulta que és
dels pocs personatges
que hem vist
que s'anava cap a Israel
per dir que
a veure,
que tranquils
amb el poble palestí.
Aleshores tu dius
no entenc res.
Crea aquest desconcert
en la societat.
perquè estem
en el món
del matís.
O sigui,
aquí
és a dir,
no podem treballar
amb idees prefixades
abans
un que era tipificat
com això,
blanc, negre...
Ai, les etiquetes
que dolentes que són.
Justament.
Llavors resulta
que aquell
que semblava
que havia de fer això
resulta que no.
Que no ho fa.
Per què?
Perquè és un món
en el qual
la sorpresa
forma part del mateix món.
I això
va molt bé
amb la relació personal.
El poses al davant
d'una altra persona
que coneixes poc
i dius
ah, carats,
fixa-t'hi.
és a dir,
i això és molt
és molt interessant
perquè la sorpresa
és una
de les grans
qüestions,
dels grans elements
del missatge
de Jesús.
És un missatge
sorprenent
que sorprèn
i que crea
novetat.
I aquest món
nostre
és un món així.
És un món
molt complex.
Abans era tot
més fàcil,
segurament.
Exacte.
Qui volia explorar
en si mateix
i entendre
els grans enigmes
del comportament
de les persones
abans era molt fàcil
per allò que dèiem
dreta, esquerra,
blanc o negre.
Avui en dia
és molt complex
i no només l'economia
sinó el pensament,
no?
Clar,
perquè la complexitat
és la cara
negativa
o la cara difícil
de la sorpresa.
Per tant,
per un costat
és un món ric
que constantment
t'està donant
entrada
a nous
diguem-ne camins
i per l'altre costat
hi ha tantíssims camins
que intentar
fer el mapa
és terriblement
difícil.
Per exemple,
una situació
tipus la guerra
per exemple
d'Iraq
es complica
talment
que ningú sap
pràcticament
com sortir-se'n.
Avui,
el senyor
Busch,
avui,
divendres,
anirà a parlar
amb la comunitat
de Sant Egidi.
Això és una cosa
realment
increïble.
Per què?
Perquè resulta que
Busch,
després d'aquests mesos
terribles d'infern,
doncs la cosa
és que no sap ben bé
com sortir-se'n.
I aleshores
vaig recórrer
a una organització
catòlica
que té la seva seua Roma.
Dels poquets que han quedat allà,
eh?
Exacte.
Dels poquets que han quedat
a l'Iraq, sí.
I va
i llavors
ell avui
a Roma
intentarà trobar
una mica de llum,
suposo jo.
És a dir,
perquè no hi ha
qüestions fàcils
i
fins i tot
plantejar un tema
de dir
això ho resoldrem
en 15 dies,
no es fa mai.
És el nostre món.
No, no,
i 15 dies
justament
aquests dies
s'escau
la commemoració
i no pas celebració
dels 40 anys
que van iniciar-se
l'ocupació
dels Alts del Golan,
tot l'inici
de tot el conflicte
del 67.
Exacte,
fa 40 anys
i encara
estan visquent
els primers palestins
àrabs
que van sortir
del territori
refugiats
al Líban,
encara són allà
en qualitat
de refugiats,
en unes condicions
de vida
increïbles.
amb la clau
de casa
a la butxaca.
Exacte,
amb l'esperança
de tornar a casa seva,
no a la seva terra,
a casa seva,
i no parlem
de terra
sinó de casa.
A veure,
aquí estàs on
jo vaig viure
a Israel
mig any
de la meva vida,
l'any 78.
Déu-n'hi-do,
un any
molt difícil,
a més a més.
Sí,
i feia poc temps
d'això,
feia 11 anys,
encara hi havia
una certa
primera intifada,
alguna vegada
petar
alguna mica
de bombeta
amb algun autobús,
una cosa
encara suau,
però la sensació
que tenies
era una mica aquesta,
quan una situació
en les seves arrels
no es resol bé,
després,
cada vegada,
es perpetua més
aquesta injustícia
de base
i llavors
costa moltíssim
resoldre-la.
Per exemple,
l'argument
que el que he de té
és Palestina.
Clar.
Constantment.
Per exemple,
avui,
quan el moretín
es parla
i no sé què diu
que si l'Iran i dalt,
l'Iran respon,
però vostè no diu
que els palestins
els estan oprimint
i massacrant del dalt.
Clar.
I és aquell
pecat original
d'ara fa 40 anys
que no es va
resoldre bé
després,
que sí que hem deia
que si el Gitschak
rebint,
etcètera,
etcètera.
Però és clar,
és que resulta que
fins que no es pugui
resoldre el tema
de les relacions
entre Israel
i Palestina,
tenim una font
constant
de conflictes
per tots.
Per això és important
conèixer la història
perquè,
de fet estem pagant
les conseqüències
de temes
mals resoltos
després de la Primera Guerra Mundial,
després de la Segunda Guerra Mundial,
tot el problema territorial
que tenim a Europa
en aquests moments
no és ni més ni menys
que
parxes, no?
que en el seu moment
m'imagino
amb la millor
o no voluntat
del món
van posar
temes irresoltos.
I precisament
la Unió Europea
el que hauria pretès
i el que hauria
de pretendre
seria això,
és a dir,
no modificar mapes
sinó reconduir mapes.
Aquí hi ha
la qüestió.
I per això
és important
que aquests grans
homes,
aquestes persones
que porten actualment
a Europa
es posin d'acord
perquè Europa
és un projecte
absolutament necessari.
I els pobles
no haurien de fer
col·lectivament
i utilitzant
un terme catòlic
acte de contricció,
tots plegats,
els governs,
els organismes,
la Unió Europea
amb aquesta reconducció
que diu vostè?
Clar,
perquè és que aquí
a tothom
li costa molt
reconèixer
els propis errors.
Però
independentment d'això
és tan difícil
de vegades
reconèixer els propis errors
com adonar-se
que sense projectes comuns
no avança ningú.
Ni els que es pensen
que poden avançar sols.
Avui en dia
és impossible.
Ni Amèrica
pot avançar sola.
Abans sí,
abans sí,
que pensaven que podien
però ara ja està tot.
Està tot massa
complicat,
massa lligat.
Està tot massa
lligat
per dintre.
O sigui,
ni el miracle xinès
és possible
sense algú
que compri
els productes xinesos
que són gent
evidentment d'aquí.
Clar.
Per tant,
si la Xina
vol continuar
avançant
ha de tenir
una articulació
fortíssima
amb l'Occident.
Però quina vergonya
ara totes aquestes
economies
anomenades
emergents,
la Índia,
la Xina,
els posem verds
des d'aquí
després que nosaltres
hem fet
el que hem volgut
durant molt de temps.
Quina falta
d'humilitat
que tenen
les societats
actuals.
I perquè són
molts
perquè a Europa
som 300 milions
que és poquíssima
cosa.
molt poca gent.
Aquí que em sembla
que estem
desbordats
i pots comptar.
I per tant
Europa
necessita
recuperar
la mirada
diguem-ne
mundial.
Si no,
aquesta Europa
només s'entreté
a mirar
quant semàfors té.
I no,
home.
I aquí
o tothom
planteja
els problemes
de l'altre
a més dels problemes
propis
o si no
el món
realment
queda
col·lapsat.
En el llibre
la felicitat
que va fer
fa un parell d'anys
amb el francès
Torralba
per l'enjustament
de la felicitat.
Aquelles persones
que van
de preocupar-se
per la hipoteca
que han de pagar
deixant un raconet
del seu pensament
i de les seves
converses
amb ells mateixos
a pensar
en aquests
grans mals
de la humanitat,
com poden
ser felices
si realment
aquest estat
de coses
els provoca
un gran patiment?
Les persones
que tenen
allò
que se'n
diu
consciència
pateixen
molt
de veure
com està
el panorama.
A veure,
pateixen
i fan
patir
perquè
aquí sí
que és veritat
que
quan veus
per exemple
una parella
de 30 anys
o gent
amb infants
petits
que tenen
30,
30,
35,
40 anys
penses
bé
tot això
com funciona
això.
Aquesta
és una societat
que crea
unes
necessitats
que
curt
circuiten
i per exemple
algú
pensa
que jo
si no tinc
un xerrat
interessant
no sé on
o tinc
un 4x4
o un totterreny
doncs ja realment
no soc res.
Llavors
després
resulta que
la gent
ha de viure
amb una tensió
interior
molt forta.
Aleshores
la dificultat
és fer
un discurs
sobre
la persona
que sigui
integrable
en una
societat
diguem-ne
per entendre'ns
d'una
economia
de mercat
perquè
de vegades
tens la impressió
que són dues coses
que casen
molt difícil
difícilment
perquè
el mercat
és per definició
voràs
menja
i la persona
per definició
és aquella
que no ha de ser
menjada.
Però per això
tenim allò
de la intel·ligència
de pensar
del sentit comú
de la capacitat
de triar
i per això
cal que tots
els agents
socials
i cal que tots
els que tenen
realment poder aquí
entenguin el problema
on té
perquè si no
tothom treballa
pel seu propi camp.
El que té una empresa
vol guanyar més
el que té
una tasca política
vol continuar
governant
el que té
el que té
però escolteu
el problema
no és
teu de l'altre
o de l'altre
el problema
és veure
com podem
fer possible
una humanitat
que no es curt
circuiti
i que
puguem
afluixar
aquesta tensió
interior
personal
i social
que estem vivint
ara
que es manifesta
després
amb la violència
amb els mals tractes
amb 30.000
o amb actituds
així molt aixutes
durant el dia
no cal arribar
al límit
d'això
sinó senzillament
una actitud
davant de la vida
absolutament negativa
gent que et mira
així com si els molestessis
com si els molestessis
que estiguessis
a la dreta
o persones
que no et responen
o vas amb una
amb una guixeta
d'alguna mitja públic
compres el bitllet
ningú
ningú et diu res
et donen els diners
et donen el canvi
i te'n vas
o sigui
tot això
no sé què està passant
i jo diria
que ara
aquest sud d'Europa
doncs
ens passa una mica
és una gota
a l'oceà
però sembla que hi ha
un moviment
que va entrant lentament
un moviment
diguem-ne
per dir-li alguna cosa
de persones
que es qüestionen
realment
on rau
aquesta felicitat
i ja se n'adonen
que ni amb el xalet
ni amb el 4x4
perquè un cop el tenen
continuen estant igual
rau una miqueta
en tenir allò
que necessites
ni una mica més
i dedicar la teva vida
a viure-la
i el problema és aquest
què vol dir
viure la vida
i llavors
aquesta és una
és una qüestió
que voldríem resoldre
tots
i que de fet
resolem
com bonament
nosaltres diem
una cosa
al llibre
el de la felicitat
és molt terrenal
això de la felicitat
perquè parli una persona
d'Església
perquè la felicitat
se suposa que està
a l'altra vida
no?
sí
però
vostè sap molt bé
que les benaurances
que és el núcle del missatge
de Jesús
comencen així
feliços els
també és cert
per això
parlem i escrivim
amb la felicitat
digui
que l'he interromput
disculpem
no
ens agrada
molt
fer-ho
perquè
el cristianisme
o és alegre
o no és res
o és alguna cosa
atractiva
bonica
simpàtica
o sinó
què hi fem
aquí
no
jo volia dir
que en el nostre llibre
el lema
era el lema
o la màxima
principal
el resum
era aquest
és feliç
qui fa feliç
i podríem afegir-hi
no és feliç
qui només es preocupa
de fer-se feliç
això que és tan simple
però en ràdol es queda sol
exacte
es quedar allà
durant tom sobre si mateix
com aquells
roquets
de les cènies d'abans
bé
per tant
és feliç
qui fa feliç
aquí hi ha la qüestió
aquells 90
donant adreç voluntaris
de càrides
aquests
podríem venir aquí
i podríem
sí sí sí
i podríem
parlar
jo suposo que dirien
doncs escolta
jo em sento
doncs com a persona
molt realitzat
molt molt bé
jo conec algú
i no els veig mai
de mal humor
a la finestreta
ni res d'això
en general
en general
poden tenir
un mal moment
com tothom
però a veure
és obvi
que el qui planteja
la vida orientada
de cara
als altres
pot fer
molt de
molt de camí
i aquí s'ha pres
el llibre
com un manual
sí
sí sí sí
comentaris
aquesta magnífica
eina que tenim
que és internet
comentaris
de moltes persones
d'entrada
ho afrontaven
com un manual
després se n'adonen
que no és cap manual
perquè els llibres
d'autoajuda
no existeixen
nosaltres
som
molt critiques
en els llibres
d'autoajuda
precisament
precisament
perquè som
per omplir
estanteries
però no resolen res
són com una camamilla
en un moment determinat
i res més
però no curant
no curant
hi ha un tercer llibre
ja
el segon d'aquesta sèrie
exacte
la savies del cos
que ja està al carrer
aquest sí
aquest és del novembre passat
i aquest de cap a una mica
tenim poc temps
però ni que sigui
una referència
Armand
bé
és un llibre
que intenta
explicar
com
podem viure avui
i com podem
fer
que el nostre cos
sigui tractat bé
però no tractat
com el rei del mambo
per parlar així
una austeritat ben entesa
com a mitjà de salut
exacte
podes em dir-ho així?
sí
sí
perquè el cos
actualment està demanant-nos
moltíssimes coses
i si no el poses a ratlla
al final tu estàs vivint
perquè el teu cos
no sé què passi
quan de fet
el cos
és imprescindible
però el centre de la persona
no és el cos
és el cor
i això
aquesta frase
seria una mica el llibre
per tant
el cos
al seu lloc
que em fa una mica de mal
al braç
escolta
no passa res
home
tranquil
no canli
inflar-me pastilles
si la cosa va més
ja aniria al metge
exacte
vull dir a veure
perquè si no
el cos reclama moltíssim
i nosaltres llavors
anem perdent
la dimensió
diguem-ne
de dintre
per això pensem
que el centre de la persona
és el cor
doncs miri
que és oportú
perquè les clíniques
de cirurgia estètica
han entrat a la borsa
i tot
en l'actualitat
en la de diners
que estan guanyant
perquè clar
aquesta insatisfacció
que dèiem
també ens porta
a la nostra pròpia carcassa
al nostre cos
Déu-n'hi-do
el cos passa
pel mercat
el cor no
cinc llibres hi haurà
viure en la feblesa
i després dos mesos
no sabem
quin tipus portà
vostè està molt enfeinat
perquè està tot el tema
de Bolònia
que lògicament
també afecta
la facultat
de teologia
no tenim més temps
com que està molt enfeinat
intentarem evitar
convidar-lo
fins al setembre
quan es presenti
aquesta magnífica bíblia
que ens ha esmentat
i hem pres nota
ja l'apuntem aquí
la llista
m'hi poso
i a més a més
em gust
molt bé
doncs Armand Puig
de veritat
que ha estat
un plaer
aquesta estona
de conversa
al matí
de Tarragona Ràdio
sabem que té
molts compromisos
per tal
li agraïm doblement
molt bon dia
i bon cap de setmana
molt bon dia
gràcies