Saludem Jordi Tinyena des del punt de lectura aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Avui fem referència a un autor de casa que ha presentat en aquestes darreres setmanes
la seva primera novel·la.
Es tracta de Javier Carreras, periodista i ara també escriptor.
Sí, efectivament.
No fa massa que ha presentat una novel·la titulada Sepultura de Bandolet,
que l'ha publicat a Rola.
És la primera novel·la.
És la primera novel·la, sí.
Havia fet una novel·la ambiciosa.
O alguna altra cosa abans com a escriptor, no?
Que jo li conegui, no.
Ell és periodista, ja ho has dit bé.
Havia col·laborat a diferents Catalunya Express, a diferents mitjans,
i fins i tot a televisió.
Amb aquells programes, uns programes que van tenir molt d'èxit,
ell havia estat guionista dels programes del Puyau,
aquells que va fer per la televisió, el vostè pregunta.
Ah, sí, home, el Tribunal Popular.
El Tribunal Popular.
Han estat programes que formen part de la història televisiva, i tant.
Sí, doncs ella havia estat guionista d'aquests programes.
És de Tarragona, no?
És de Tarragona, és nascut a Tarragona.
Sí, sí, és d'aquí.
I, bueno, la gent de Tarragona recordarà la fonda oriental de la Ramla Vella,
que era dels seus pares.
Doncs, que jo sàpigues la primera novel·la que escriu.
Jo parlo de memòria, eh?
Per tant, si m'equivoco, ja em disculparan.
Però una de les frases, si no recordo malament,
que es trobes a les primeres pàgines de la novel·la,
és una cita de Bertolt Breck,
que ve a dir quina pena o pobra la societat que necessita d'herois.
No textualment, però ve a explicar això.
I el que ens parla en aquesta novel·la és d'una situació
i un període històric molt concret,
i d'un personatge, heroi o antiheroi, segons com es miri,
i segons la perspectiva.
Clar, depèn del cantó des del qual et situes.
La novel·la està ambientada en el moment de la pèrdua
de les llibertats de Catalunya.
Allò que celebrem actualment com a 11 de setembre.
I, per tant, estem situats el 1714, començaments del 18,
en una guerra, una mica ja acabada la guerra.
És el moment de després, immediatament de després.
i les conseqüències que aquesta pèrdua pot tenir.
És una novel·la carregada de política,
molt carregada de política.
Molt ben documentada, d'altra banda.
I no és fàcil, no?
Sí, no, no.
És una novel·la, a més a més,
que no només està documentada des de la perspectiva històrica,
que també, sinó que pels lectors d'aquí,
i pels lectors d'aquí em refereixo a un equip molt ampli,
que abraça Tarragonès, el camp, tot el camp en general,
Priorat...
El que ara diem de marcació.
Sí, això que...
La província, vaja.
La província.
Sí, doncs...
Per la gent que té aquest referent,
és una novel·la que li entrarà fàcilment,
perquè està molt ben posat al paisatge,
molt ben posades les partides,
i els masos, i els camins,
i està molt ben documentada en aquest sentit,
també, en el que s'ha dit geogràfic.
I ets capaç d'imaginar-te, no?
Aquells quadres, d'aquelles masies,
aquelles taules parades,
aquelles converses, aquelles reunions clandestines,
ets molt capaç d'imaginar-te tota l'ambientació
i el decorat que envolta determinades situacions.
Jo crec que és una...
No he parlat amb ell, eh?
Però ho faré.
Ficament que la primera vegada que me'l trobi,
que me'l trobo sovint a la biblioteca,
però ara fa dies que no.
Doncs en parlaré,
perquè jo fa la impressió que és una novel·la
que ha estat molt treballada,
que ha estat...
de llarg recorregut, no?
Que l'ha estat gestada al llarg de bastant de temps,
perquè s'hi troba moltíssimes coses.
És a dir, és una novel·la
que hi ha una peripècia aventurera, també,
lligada a uns personatges,
hi ha un misteri a l'entorn d'un quadre
i de la interpretació d'un missatge xifrat
dintre d'un quadre.
És una novel·la política
que opina i que pren partit
sobre els fets que estem contemplant de 1714
i les conseqüències
i els bàndols que es van formar en el moment.
És una novel·la, també,
com dèiem, de proximitat,
en aquest sentit que recorres Reus,
recorres Tarragona,
recorres la Mossara,
recorres el Priorat.
Hi ha un personatge central, no?
És una novel·la que...
que sí,
que té un punt de referència
en un dels mites
que no sé si és massa conegut,
però que durant molt de temps
ho devia ser,
que era el Carrasclet.
Arreu sí, eh?
Arreu segur, sí.
Arreu segur.
Aquella mena de personatge
que ha passat a la història
com a bandoler,
però que el Xavier Carreras
reivindica com a militar.
I diu, escolteu, perdona,
però aquest és un oficial austriacista
que es dedica a la lluita
contra els felipistes
i, per tant,
el bandoler és el Sant Benito
que li han penjat els enemics
per treure-li categoria.
Per tant, també és una novel·la d'això,
és una novel·la amb complicitats,
és a dir,
que no passa res si no te n'adones,
però, per exemple,
hi ha referències a Eusias Marc,
en sé que et trobes un vers d'Eusias Marc
i dius, això bullirà com la cassola en fort,
dius, això ho he llegit jo abans, no?
I igual que amb Eusias Marc
amb altres autors.
Jo crec que és una novel·la
que ha estat treballada a fons
i al llarg del temps.
Allò va ser una de les coses
que més em va cridar l'atenció que es veu.
A més, és una novel·la
que justament perquè dóna aquesta impressió
que està tan treballada
crea molta confiança.
Està molt documentada.
A vegades,
quan estàs llegint literatura
de tall polític, històric,
després vas i consultes
i dius,
això trontolla una miqueta,
ui, s'ho tenia que haver mirat,
però en aquest cas
et dóna molta confiança.
Sí, jo crec que és una novel·la honesta
perquè no hi ha res més honest
que t'ensenyin les cartes.
quan un autor es posiciona clarament
davant d'un fet,
doncs tu estaràs d'acord
o no estàs d'acord,
però en tot cas,
és evident que no t'està enganyant.
Ell aposta radicalment
i des del principi
per la causa ostracista
i contra els burbons.
I llavors, doncs, esclar,
diu, escolteu, perdoneu,
però aquest senyor no és un bandoler,
sinó algú que defensa aquest país,
i aquests que són Mossos d'Esquadra
són uns botiflers
creats expressament
per perseguir ostracistes
i el bacià en aquest de Valls
ja era un malparit.
Parla de traïció.
Clar, pots no estar d'acord
que la interpretació de la història
ja sabeu que és molt complicada.
Però no abandonar aquesta cosa literària
perquè hi ha moments molt dramàtics.
Jo crec que en alguns moments...
A veure, aquí la novel·la
s'ha de dir que transcorre
amb ambients diferents
i que l'autor té cura
a retratar aquests ambients diferenciats.
Hi ha un món que és el món de benestar,
de la noblesa,
de les cases bones de Reus,
hi ha personatges anglesos, naturalment,
hi ha masos perduts a la muntanya
amb un altre tipus de personatges,
hi ha un guerrillers,
que parlen com a guerrillers,
vull dir, hi ha una mica de tot,
ambients molt diferents
i personatges que pertanyen a mons
força distants, també.
És una novel·la rica, doncs.
Sí, jo crec que sí.
I a més a més,
jo crec que se li ha de reconèixer
una voluntat clara d'estil,
la voluntat d'escriure bé, no?
Penso que es pot apreciar.
I és una novel·la
que mostra una certa militància, també?
És una novel·la compromesa,
en aquest sentit?
Sí, en la interpretació de la història,
sí, radicalment.
Sí, sí, bueno,
però a més des de la primera pàgina.
Hi ha un posicionament claríssim de l'autor.
Quan una obra diu,
escolta, va passar això i això...
Això s'agraeix molt en la literatura,
perquè a vegades estàs llegint
algun llibre d'aquest tall
i fins que no portes mig llibre
encara no saps de quin pal va l'autor, no?
S'hauria de situar,
amb totes aquestes coses que hem dit
i moltes més,
s'ha de situar dintre
del que seria una novel·la històrica
amb voluntat de recrear
i de jutjar la història.
És a dir, aquí no se n'amaga en absolut.
En aquest sentit,
deia jo, honesta,
perquè és veritat.
I cal celebrar
que apareguin novel·les d'aquestes,
perquè és cert
que quan mirem cap al nostre país,
la història no ha estat,
contràriament al que de vegades es pensa,
no ha estat una matèria
que hagi permanentment sortit
a les novel·les o al cinema,
al poc que fem, no?
No és veritat.
És a dir,
només cal comparar
amb el que fan els americans
amb la seva història,
que ens la refreguen
endavant i endarrere,
i que qualsevol aviós pel·lícules
de Vietnam,
totes les que ha volgut i més,
o dels...
O de la guerra de cessació,
també.
Doncs aquí això
es fa,
es produeix molt
en compte de gotes, no?
Darrerament,
però,
en els últims anys
hi ha hagut un bon gruix,
ara tot...
En fi,
els podem esmentar una mica.
Per aquest període, vols dir?
D'aquest període, sí,
per això ho dic.
Perquè el que deies,
de la Guerra Civil Espanyola,
tant la literatura
com el cinema
n'ha fet molt,
però d'aquest...
Des de fa molt poc,
també.
Sí, relativament.
És molt recent, això.
Per aquest període
del segle XVIII,
del 1711,
hi ha poca literatura
actual.
Sí.
No?
Sí, però últimament,
en aquests últims anys,
ja han començat a sortir novel·les
per raons diferents,
per raons diferents,
però han començat a sortir novel·les.
La de l'Alfred Bosch,
em recordo,
que va ser...
Sí, mira,
jo les he buscat abans de venir
i vull anar,
vull començar
per un precedent
molt, molt, molt recolat,
perquè, clar,
tampoc no inventem molt.
i és un autor
que és Manuel Angelón.
Alguna vegada
n'hem parlat aquí,
de Manuel Angelón.
És un personatge
del segle XIX,
de la Renaixença,
que escrivia en castellà,
escrivia novel·les en castellà.
Sí que el recordo ara,
ara que es dit això,
sí que ho recordo.
que no hem parlat amb un programa.
És un home que va escriure molt
i va publicar moltíssim,
un fulletinista professional
en l'època de l'Alexandre Dumas.
i, a més a més,
amb el mateix estil,
vull dir,
si Alexandre Dumas
escrivia en francès
Les Crimes Célebres,
aquest escrivia
els Crimes Célebres
de Barcelona
i també els entregava.
Vull dir,
un professional d'això,
jo havia explicat
que aquest era el que penjava
les...
ho havia comentat aquí,
em sembla,
que penjava
en el seu estudi
uns fils d'estendre
i a cada fil d'estendre
una novel·la
enganxat amb agulles
per no equivocar-se,
perquè com que n'escrivia
unes quantes a l'hora...
Tantes a l'hora, no?
Sí, sí.
Bueno, doncs aquest,
que havia escrit
alguna obra de teatre en català,
de fet,
és el primer drama romàntic
en català,
l'escriu el Manuel Anjadón,
que és la verge de les Mercès.
Havia escrit poesia,
però, en canvi,
novel·la la va fer en castellà,
segurament perquè hi vivia
de la novel·la.
I, per tant,
la feia en castellà,
que és el que es venia llavors.
Doncs bé,
aquest senyor,
l'any 1858,
va escriure dues novel·les seguides,
que es deien
El Corpus de Sangre
i El Pendon de Santa Eulàlia,
que eren dues novel·les
que, esclar,
no són el 1714,
és una mica abans,
això és el 17,
però que ja conté
aquesta idea
de dir,
escolteu,
són els felipistes,
és el conte d'Educ de l'Uvares,
en aquell cas,
els que estan maltractant el país
i els que el portaran a la ruïna.
El final d'aquest procés
que comença amb Felip IV
és naturalment
la guerrera successiva,
que ell no novel·la.
Però sí que la van novel·lar
a posteriori
amb el personatge del Carlesclet
un veí nostre,
també.
Un autor de Reus.
Amb el personatge també
del Carlesclet,
com els deia Carreras.
L'any 1981,
l'editorial Laia,
ja desapareguda,
va publicar Cap de Brot,
del Ramon Pellicer,
que acaba de publicar
també fa un any i mig o dos,
va publicar Els Persistents,
que era una mena...
Bueno,
també era del mateix temps.
Doncs fixeu-vos bé,
l'any 81,
clar,
el personatge del...
L'any 81 no es publicaven
molts llibres d'aquesta temàtica.
No, no, no, gens.
Però aquell any va ser
de totes maneres
un any que es van publicar,
jo ho recordo molt bé,
es van publicar
tres novel·les històriques
de tres períodes diferents
que van sorprendre molt
perquè feia molts anys
que no es publicava novel·la històrica.
Una era
L'Evangeli Gris,
del Villatoro,
que va venir al Sant Jordi.
Una altra era
El Sarcamont,
del Racionero,
i la tercera
era El Cap de Brot,
del Ramon Pellicer.
Van sortir totes
al mateix any.
Doncs la del Ramon Pellicer
té com a protagonista
el Carresclet.
El que passa
que focalitza
l'atenció sobre Reus,
fonamentalment sobre Reus,
i sobre el moviment
del Carresclet
a l'entorn de Reus,
a la Mosara i tal,
però a l'entorn d'aquest
la seva activitat...
Més local.
La seva activitat guerrillera.
Està focalitzat
sobre aquí.
Clar,
la del Carrera
té un...
Hi ha un redafons
més ampli, no?
L'objectiu està més obert.
Té una obertura
més gran.
I, bueno,
doncs està a Barcelona,
està a Reus,
està a Tarragona,
està al Privat,
està fora,
se'n va a França també,
torna,
està a Valladona de les Monges,
té un recorregut
una mica més ampli.
Però últimament,
dèiem,
salvat el precedent aquest
del 81
del Carresclet,
del Pellicer,
hi ha hagut les novel·les.
Tu recordaves ara
les de l'Alfred Bosch,
la trilogia de 1114,
que es titula així,
1114,
de tres novel·les,
set de rei,
sota la pell del diable
i toc de vespres,
que són del 2002.
Esclar,
això és veritat
que es van publicar,
el que passa
és que són un encàrrec.
Sí, sí, sí,
com la trilogia
de Jaume I
que ho hem comentat
alguna vegada.
Això va ser un encàrrec
i, per tant,
no respon.
Que va funcionar molt bé.
Va funcionar, sí, sí.
Però no respon
a un impuls novel·lístic,
que és diferent.
El Ramon Pellicer,
quan l'any 80
ho escriu del Carles Clet
és perquè vol escriure
del Carles Clet
i el Xavier Carreras ara
quan hi escriu
és perquè vol fer-ho, no?
Alfred Bosch
li va rebre un encàrrec,
li va agradar
i ho va fer.
No és ben bé el mateix,
tot i que es situa
al mateix temps.
I també n'hi haurà altre
que es publicada
l'any 2005
més recent
que és del Villatoro, també,
que es diu
La dona a la finestra.
Ah, sí.
I que està ambientada
just en el moment
de l'11 de setembre,
és el setge,
el 10 de setembre,
entre el 10 i l'11,
és el moment del setge.
Clar, perspectives diferents,
autors diferents,
estil diferent,
però en tot cas,
bueno,
comencem a tenir ja
un gruix de novel·les
que recuperen
un dels episodis centrals
de la nostra història,
un dels bàsics
per entendre...
I no s'acabarà aquí
perquè ja veuràs,
a vegades
quan hi ha un moment polític
molt concret
sembla que hi ha
una certa tendència,
no?
També,
no dic aprofitar l'oportunitat,
dic tendència
a buscar els orígens,
a recordar,
a recrear una mica,
literàriament,
totes les societats
ho tenen.
Però hi ha moments
que s'han ocupat
més que d'altres,
no?
Sí,
hi ha moments que fa vergonya,
que sembla que si et mires
el malic,
ets massa provincial,
és sempre una rocada
perquè el malic
el tens...
I te l'has de mirar
de tant en tant.
No pots estar només
mirant això,
però també te l'has de mirar,
no?
Jo celebro que es publiquin
novel·les així,
em sembla que la nostra història,
com la de qualsevol altra
comunitat,
dona material
per fer novel·les
i val la pena acostar-se.
Déu-n'hi-do,
doncs aquesta del Javier Carreras
sincerament
la recomanem
i molt,
la veritat és que
és una novel·la
complerta
i en gaudiran
molt de la seva lectura,
segur.
Comprovaran de seguida
que no és una novel·la...
És una novel·la
també
del Carrasclet,
eh?
Del Joan Barceló
i l'esopultura de Bandolet
doncs fa referència,
és el Joan Barceló Carrasclet.
Però el personatge
que creix més a la novel·la
no és aquest,
no és ben bé
el protagonista,
és un tal Guillem Vidal
i un personatge curiós.
no vull dir res
perquè és un personatge
que et va sorprenent
perquè el coneixes
com si fos un pastor
allí perdut
al Maix Palló
i tal
i acaba sent
una altra cosa, no?
Bé, no diem res.
No diem res, no.
Perquè esperem
que els nostres oients
s'animin
a prendre contacte
amb aquesta sepultura
de Bandolet
de Javier Carreras
la seva primera novel·la
i déu-n'hi-do.
Jordi Tinyena,
com sempre,
moltíssimes gràcies
i ens retrobem
la propera setmana.
Adéu-siau.
Adéu-siau.