Saludem ja Anabel Lambea. Bon dia, Anabel.
Bon dia.
Hem estat uns quants dies des de l'espai de la biblioteca
posant-los a vostès al corrent de tota l'activitat
que s'havia de desenvolupar i que es desenvoluparà
al llarg del mes de gener anunciant els cursos,
els diferents tallers d'informàtica de diferents nivells,
aquesta nova etapa del Club de Lectura en col·laboració
amb el Museu Nacional Arqueològic.
I feia dies que des de la biblioteca pública
no aportàvem alguns títols i avui l'Anabel s'ha lluit
perquè ens ha aportat títols originals.
Avui la cosa no va de novel·les estupendes,
sinó llibres que dius, calla, que els portaré avui,
l'Anabel ha apostat per allò que fa de tant en tant,
que són curiositats, singularitats,
llibres que probablement no trobaríem
en aquestes revistes especialitzades,
però que bé, que tenen el seu puntet i que val la pena, no?
Anabel, comentar-los?
Sí, sí, la veritat és que...
El primer que tens aquí m'ha cridat moltíssim l'atenció.
No, no, no...
He pensat que no he portat ni una de novel·la, però...
Ai, ho veus tu, ni una novel·la.
Ni una, ni una.
Quin sacrilegi.
No, no, és el que ve més fàcilment, no?
El tema de les novel·les.
No, mira, el primer...
Es venen soles, Anabel, les novel·les es venen soles.
Sí, sí, sí.
A més si fan una portada així maca,
que col·lectivament les editorials estan així comportant.
I has vist que hi ha molta tirada a recuperar pintures, eh?
Sobretot últimament les editorials aposten molt
pels fons dels museus.
I està bé, també, no?
Està molt bé.
Que coneixes, hi ha gent que...
Mira, no, estan bé.
I estan cuidats els llibres, no?
Molt bé.
Molt bé.
Doncs el primer, sí, és un llibre molt curiós,
és molt divertit, està molt bé.
Es diu, per què hi ha paella al menú dels dijous?
Bona pregunta.
Bona pregunta.
I té la seva resposta, eh?
Concreta?
Sí, sí.
Vaja, dóna'm més d'una explicació, la veritat és que...
Tot els llibres per argumentar?
No.
Ah, perquè dic, calla, que no és que sigui un llibre molt gruixut, però...
No.
Clar, el títol...
El títol està molt ben pensat.
Sí, està molt ben pensat.
I de fet, és la primera pregunta.
A veure, el que és, en realitat, és un recull de les respostes
que ha elaborat l'autor, que és Roger Costa, a la revista Sapiens.
O sigui, els actors poden enviar preguntes,
que jo ja ho feia el molt interessant de fa molt de temps,
doncs té la mateixa secció, no?
I la gent pregunta.
Doncs ell, durant un temps, buscava la resposta i feia la resposta.
Llavors ha recollit unes 50 de les que ell ha trobat...
Més curioses, segurament.
Més curioses.
Clar, perquè segur que hi havia preguntes molt formals, molt interessants,
però, home, com per posar en un llibre que cridi l'atenció...
No, no, hi ha...
I clar, la primera...
És aquesta.
És perquè hi ha paella al menú dels dijous, que, a més a més...
Jo...
Tu ho has llegit?
Curiositats, però conversa de taulell de préstec de la biblioteca.
Tu ho has llegit?
Sí.
I aleshores, per què hi ha paella als menús dels dijous?
A veure, hi ha diferents explicacions.
La primera, la que donen per més estesa, és que els dijous
era una època, ve d'una època que hi havia molt de servei, sobretot a les cases que tenien una mica de diners hi havia servei.
I el dijous era el dia de festa del servei, tradicionalment, el dijous era el dia que feia festa del servei.
La minyona anava amb el nòvio i tot això.
Exacte. Per tant, les cuineres i tot això deixaven el sofregit i tot preparat perquè la mestresa només hagués de tirar l'arròs i l'aigua.
Ah, per això es feia els dijous, perquè era el dia de festa del servei.
O sigui, era una cosa fàcil perquè ho deixaven tot preparat i, clar, la dona només havia de tirar l'arròs, l'aigua i esperar.
I ja està.
Era una cosa que es podia deixar preparada.
Veus, és una resposta de tall històric i, aviam, més que comprensible.
L'altra explicació, més a nivell d'antropòlegs...
Jo aquesta ja m'agrada, eh, jo trobo que està bé.
Podria ser perfectament... Va molt relacionada.
També diu que potser no va ser tan espontànic, com que tothom va pensar que la paella era una cosa que es pogués deixar preparada.
Tant com als restaurants i als llocs on s'oferia menús,
el diumenge ja es menjava tradicionalment paella amb els llocs, a les cases.
I llavors vam pensar que la paella era una cosa fàcil de fer, suficientment barata, entre cometes,
com per poder-la ofertar amb un menú...
I que agrada a tothom, gairebé.
Exacte. I era per cridar una mica l'atenció que la gent també sortís els dijous a dinar fora.
No els diumenges, que els diumenges també hi havia molta gent.
El plantejant com un menú de festa, allò de...
Sí, o sigui, ja en feien paella els diumenges, ja en feien perquè molta gent sortia fora a menjar paella.
Llavors van voler afegir el dijous, no? Aquesta és una altra explicació.
Escolta, Nabel, podem esmentar alguna pregunta?
Més ja no et dic la resposta, seria molt demanar, però alguna pregunta, si més no?
Per exemple, per què aplaudim quan ens agrada un espectacle...
Per què? Per què? Ho saps?
Oi, aquest llibre...
Ho penso explicar tot, eh?
No, és molt curtet, són poquetes coses, però no...
Per què aplaudim quan ens agrada un espectacle?
A veure, la més graciosa... Penso que ha escollit molt bé la pregunta del títol.
Clar, perquè crea molta curiositat.
Ara jo no sé si podré dormir aquesta nit sense saber per què aplaudim quan ens agrada un espectacle.
No sé, com i quan va sorgir el símbol de la pau, que també és una cosa...
D'on surt el nom de barri xino? De Barcelona, per exemple.
O quan diem Jesús quan algú estornuda.
Ah, quan? Per què? No, tampoc no.
Ah, per què diuen dels pastorets, el de Jesús?
Però sabeu que...
Saps que m'apunten per aquí? Què és del bé dels pastorets, això?
Bueno, és que és una mena... Jo diria que inclús ve d'abans.
Jo no sé quina explicació dona a ell, eh?
Però, vaja, ara hi ha molta gent que diu salut.
i no Jesús.
Perquè són laics.
Perquè era una mena d'exorcisme.
Perquè són laics.
O sigui, aquell que estornudava, alguna cosa tenia a dins.
I llavors era Jesús, no?
Home, segur virus.
Això no hi ha dubte.
Una mena de dimoni.
Llavors tu li deies Jesús, què?
Allò que mai...
És com posar-te la creu o penjar-te una cabeça d'alls perquè si hi ha un vampir.
I llavors ara, en canvi, tu el que li dius a la persona que estornuda, salut, no?
Escolta, tinga salut.
Tinga salut, sí.
Abans era, no, Jesús, va...
Feies una creu amb els dits.
Aquest és tant.
Va, alguna més, Anabel, alguna més, perquè crearem la necessitat de llegir aquest llibre.
El senyor, a veure, Roger Costa ens ho agrairà.
És que no saps ni quina triada tantes que hi ha.
Sí, és que hi ha un de molt curiós.
Per exemple, per què compten a vins els francesos?
És que en francès, el número 80 és quatre vegades 20.
És veritat, sí.
Per què compten a vins?
O d'on prové la dita, estàs a la lluna de València.
Aquesta jo la sabia però m'he oblidat, de veritat.
O d'on ve el costum de portar flors als difunts.
Clar, són coses que potser penses que s'ha fet sempre.
No, no sempre.
Hi ha coses que no, esclar.
O si en Joan Petit és una cançó de protesta.
El Joan Petit quan balla, balla, balla, balla, i és una cançó de protesta?
No ho sé, ja ho llegirem.
Ha de venir la gent a buscar llibre.
Porta cap aquí, Anabel, porta cap aquí.
No, no, aviam, ara, bromes a banda, és d'aquells llibres curiosos
que t'aporten la teva informació, allò de cultura general, podríem dir,
per donar-te una miqueta de vernís perquè hi ha paella al menú dels digeus
del Roger Costa Soler.
Un altre llibre, aquest, diguem-ne, jo diria, no diria dramàtic,
però preocupant, és de l'Espidó Freire i es titula Mil euristes.
És el retrato de la generació de los mil euros.
L'Espidó Freire jo sempre l'havia tingut per una novel·lista,
no sabia jo que fes altre tipus de llibres.
Ha fet, bueno, de fet, ha fet alguna, per exemple, va fer una mena de biografia,
entre cometes, de, ja va patir en orèxia.
Sí.
També va fer el, cuando comer es un infierno.
Bueno, està molt premiada, és una persona que està, ja en té tres o quatre, no?
Té el planeta, té uns quants.
I, bé, ella explica que en un moment determinat al país
es va publicar una carta al director d'una persona
que va, de fet, va ser la primera persona que va dir
soc mil eurista.
En ella li va cridar molt l'atenció,
va explicar que aquesta, bueno, aquesta noia era...
Ara no recordo quina carrera tenia, però, vaja...
Una persona amb formació acadèmica...
Amb coneixement d'idiomes, amb màsters, postgraus
i tot el que vulguis i més.
En canvi, havia estat molt de temps treballant sense cotitzar
perquè els contractes...
Havia invertit molts diners i molts anys
en els estudis, en la formació i després...
Sí, per tant, a veure, ella va comentar que li va sobtar,
li va sobtar aquesta manera tan franca de dir
ostres, és veritat, hi ha una generació,
perquè no és l'única aquesta persona aquí,
hi ha una generació en la que ella es veu una mica reflectida,
ella estableix un període en què han nascut, no?
Parla d'una generació determinada, no?
Marca des dels nascuts el 68 fins al 82.
Allò marca el 68 pel maig del 68 i el 82 pel Mundial.
O sigui, diu que la gent que ha nascut en aquest període
és gent que...
Ah, però és un període molt llarg, no?
Sí, bé, de fet és que no és només una dècada.
No són tants, eh? Són dels 70...
La gent nascut dels 70...
14 anys.
No és una dècada, és una mica més d'una dècada, no?
De fet, ella explica, clar, que és una gent que s'ha preparat molt,
perquè és una època que s'ha inculcat molt el tema
de que havies d'estar molt preparat, que ha estudiat molt,
que ha invertit molt de temps en estudiar,
que s'han cregut que amb allò tindrien la feina del...
Tot això en una societat molt consumista,
que se li ha bolcat molt a aquesta gent el consumisme, no?
I en canvi és gent molt preparada
que no troba una feina que li reporti uns diners
per poder sortir de casa.
O sigui, clar, ella va establint quines característiques té,
segons ella.
Ella diu, no tota la joventut és així,
o sigui, no ens equivoquem, no és.
No estem en una societat de mil euristes exclusivament, no?
Però sí hi ha una part molt important d'aquesta gent,
llavors defineix què és parella un mil eurista,
què és parella jove,
i quines característiques té, segons ella, no?
Doncs quina preparació tenen,
quins objectius tenen,
i un és quins problemes tenen per emancipar-se.
O sigui, un dels problemes que més tenen
és el tema de poder sortir de casa.
La majoria viuen, o bé encara amb els pares.
Ella parla més de la gent que comparteix pis,
que s'ha vist obligada a compartir pis.
Sí, que malgrat tot s'han independitzat.
S'han independitzat, però clar,
molts estan compartint pis,
inclús ella diu que moltes vegades
el mil eurista comparteix pis amb gent
que no és de la seva mateixa que moltes vegades comparteix pis amb gent estudiant,
o aquesta condició d'estudiant etern que tenen.
Que és un altre col·lectiu.
perquè quan acabaven d'estudiar encara continuaven preparant-se,
no trobaven una feina,
per tant, ara em preparo una mica més.
És tot un retrat d'aquesta generació.
La veritat és que està força bé.
I segons ella analitza la seva pròpia generació.
O sigui, que ho analitza,
però que ja es veu implicada, no?
Jo, ella no deu ser mil eurista.
No, més aviat no, però vaja.
Perquè, entre altres coses, va guanyar el planeta el 99,
que no és un premi.
Sí, però si ha invertit bé aquests dinerons,
doncs escolta, i vam fer què fa.
Sí, que jo, mil eurista,
o sigui, és la seva generació,
però ella no pertany amb aquest grup, no?
Però està bé, eh?
Parlant de retrats, aquí portes un llibre
que és un retrat, i mai millor dit,
d'unes quantes pintores, no?
El llibre ja veus que està molt ben cuidat.
Es diu Amazones com pincel.
Vida i obres de les grans artistes del segle XVI al XXI.
Això ho ha fet la Victòria Convalía,
que és professora, és neta del d'Exceus.
No sabia que tenia aquesta venada familiar, no?
Ella és professora de l'Autònoma,
ha fet moltes coses sobre art.
li que és una persona molt entesa.
I ara ha fet aquest llibre,
Amazones com pincel,
i s'ha dedicat a recollir vides d'artistes,
des del 16 al 21,
vides, clar, el que ella diu, no?,
que moltes vegades semblen novel·les, no?,
vides molt novel·lesques, perquè, clar,
és una gent, ja, o sigui,
han sigut artistes i han sigut dones,
si la vida de l'artista ja durant un temps,
no?, sempre tens aquella imatge, potser,
bohèmia, no?, del que és la vida d'un artista,
doncs per una dona és extremadament molt més, no?,
perquè, clar, vull dir,
havien de renunciar absolutament a moltes coses per...
a veure, només cal anar a un museu d'aquests grans,
el Prado, l'Obre, el que vulguem,
i, clar, jo intento pensar si alguna vegada he vist
pintures, obres de dones,
no, jo no ho recordo,
tampoc no soc una experta, clar,
aleshores quins noms ens aporta des d'aquesta història?
Uf, n'hi ha molts,
és que jo curiosament vaig pensar,
ostres, hi ha poca gent...
I parlaves des del segle XVI,
perquè dius que pintores, artistes més o menys contemporànies...
Bueno, de fet, hi ha una, per exemple,
explica l'enigmàtica a la Vinia Fontana,
la Vinia Fontana és una persona que durant molt de temps
obres seves, que ara se sap que són seves,
s'atribuïen a Tiziano,
i en canvi eren d'ella, no?
Això hi ha també grans compositors musicals
que la companya que hi havia al costat era qui feia les obres.
Bueno, això passa, clar,
alguna vegada, i segur que n'hi ha,
que no sabem, no?
Però vaja, o per exemple,
la més coneguda, vaja,
jo crec que és la més coneguda potser de totes,
és la Frida Kahlo.
Sí, però que la projecció de Frida Kahlo
en principi no va ser per la seva obra,
sinó per la turmentosa relació amb Diego Rivera.
És quan es va començar adonar a conèixer mediàticament
per la relació amb el Diego Rivera,
no per la seva obra en si mateixa,
que després sí que...
Quan és una persona que té una obra tan curiosa, no?
T'agrada o no, però és curiós, és allò.
Sí, és diferent, no?
N'hi ha moltes.
Jo, a veure, jo trobo que està molt ben fet,
a més ara fa molt poc la vaig veure, curiosament,
amb un...
Li vaig buscar aquest llibre,
perquè la vaig veure a Millennium,
va sortir a Millennium,
amb diferents persones,
que parlaven sobre, precisament,
el paper de les dones a la història de l'art en general,
i ella anava com la part més més de pintura, no?
Després hi havia una escriptora,
una persona que treballava pel cinema,
o sigui, una mica,
per veure, no?
I just comentava en aquest llibre,
em va semblar molt interessant.
Llibre amb moltes il·lustracions, també, no?
Sí, sí, sí.
Biografies de les obres...
Clar, perquè hi haurà gent que serà poc coneguda,
per tant, és una mica de biografia de la persona,
i també hi ha alguna de les coses que ha fet
perquè tu tinguis clar quin tipus d'art fa, no?
Molt bé.
Sobre...
Aquest llibre està molt relacionat amb dos.
Vaja, el que és més conegut
és Les Olvidades de l'Àngel Escasso,
que és...
Biografies de dones artistes,
no totes pintores, eh?
En aquest cas també són artistes,
perquè hi ha escultores,
hi ha una mica...
I després tenim una altra,
a la biblioteca, també molt curiós,
que es diu La Carrera d'Obstàculos,
i aquesta sí que és la vida i obra de pintores,
exclusivament ha buscat pintura,
abans de 1950.
Perquè aquesta autora és la Germaine Greer,
que ha fet molta cosa també d'art
i molt vinculat a la dona, també.
Diu que a partir de 1950
és un altre moment.
O sigui, no hi ha tanta dificultat,
però de fet, a partir...
Abans de 1950 n'hi ha,
però has de buscar...
Bueno...
Gent que li ha costat molt o que...
Fes que a vegades quan algú diu
és que aquest tema de la dona
i sempre particularitza...
Potser cal fer aquesta reflexió.
Els llibres d'història, els manuals d'art,
quantes obres de dones,
si parlem del cant de les arts plàstiques,
podem veure signades?
Jo diria que cap.
Que potser hi hauria alguna que altra excepció,
però en general molt poques.
Per tant, quan algú diu
que aquests discursos són una mica carrinclons,
home, només cal veure la realitat.
És el que diu l'Anabel,
a partir de la meitat del segle XX
comença un moviment diferent, no?
Però fins aquell moment, Déu-n'hi-do.
No, no, jo penso que aquests llibres
són molt importants en el sentit que...
A veure, estiguem o no d'acord
amb el tema de les paritats i aquestes històries,
no? No és qüestió d'això.
No, no és una qüestió de revisió històrica.
És qüestió que sabem que fins ara...
Ara, vull dir, aquesta...
I a més se sap, vull dir,
hi ha gent que és del segle...
Del segle XVI potser és més difícil documentar-te
o saber què va passar, no?
Perquè, i a més, està molt lluny, no?
Has de conèixer també la vida quotidiana
en aquell moment, etcètera.
Però tenim gent del segle XX.
Vaja, jo no sé com s'atitula,
però hi ha biografies de Rodent.
I llavors, la persona que estava al seu costat
es va ofegar per l'obra de Rodent.
Que això ha passat amb música.
Que va Camille Clodel.
Escolta una cosa, Nabel,
hem de parlar d'una altra pintora,
d'un altre artista, millor dit,
d'aquí uns moments, contemporània,
que està exposant al Museu d'Art Modern.
Però a mi m'agradaria que aquest últim títol,
que a més l'has portat i que pesa,
doncs el comentessis perquè ens agrada.
És el Forges, la història d'aquí.
Sí.
Què hem de dir de Forges
i de la seva manera d'explicar les coses?
Sí, és un clàssic.
Molt conegut, simplement,
que ha tornat a reescriure la història d'aquí.
Ha tret dos volums, de moment.
El primer és la guerra incivil,
des del desastre del 98 hasta la Segunda República,
i això és el segon volum,
que és del 39 al 78.
La postguerra, el franquismo i hacia la libertad.
Bé, intenta explicar la història d'Espanya
amb un to, molt, bueno, Forges.
Amb els seus dibuixos.
És com ell mateix es defineix, no?
Exacte, però també amb fotografies.
Sí, sí, amb fotografies,
amb trossos de premsa...
És Forges en estat pur,
per aquells incondicionals,
doncs ja saben que hi ha aquest volum
en forma de còmic i amb tapadura.
Anabel Lambea,
moltíssimes gràcies, com sempre,
per obrir-nos els ulls
a alguns llibres més,
més enllà del bestseller,
que està molt bé,
però que a vegades és una llàstima
que se'ns passin desapercebuts.
Moltíssimes gràcies, fins la propera.
Ens aproparà.
Adeu-siau, fem una petita pausa
i anem cap al Museu d'Art Modern.