3 minuts i serà un quart de 12.
Continuem endavant el matí de Tarragona Ràdio
i ja ens acompanya l'Anabel Lambea.
Anabel, què tal? Molt bon dia.
Molt bon dia.
Des de la Biblioteca Pública de Tarragona,
avui l'Anabel ha vingut amb un sac ple de novetats,
5 o 6 títols, com és habitual quan ens acompanya l'Anabel.
Ara comentàvem, però, que,
igual que les productores cinematogràfiques
aquests mesos d'estiu ens castiguen, entre cometes,
amb les sobres, els farcits, les pel·lícules de sèrie B,
a nivell editorial, també l'estiu és un petit parèntesi, no?
Sí, sí. A més, l'estiu és com...
El cinema és més infantil, no?
Si vols veure pel·lícules infantils, te pots sumfar.
Si tens fills, doncs t'ho pots passar bé, però si no, malament res.
Bé o no, eh? Perquè també hi ha cada cosa per infantil.
Però t'hi toca fitxar en qualsevol cas.
amb les editorials no, ni infantil, no?
És una cosa que surten poques,
en surten, però surt poca cosa.
Ara, al setembre, amb els fascicles,
tongada de fascicles als quioscos,
llavors vindran les novetats editorials.
Però, de totes formes, hem rescatat alguna.
Alguna cosa s'ha pogut fer, eh?
Un dia podríem anar als quioscos,
que també aquest seria un altre tema.
Sí, això de literatura de quiosco és un altre tema.
Bueno, hi ha algun col·leccionable d'aquests que...
Bueno, les cases...
Bueno, és igual,
tampoc entraríem ara amb uns viarany força perillosos
i ens desviaríem del nostre objectiu principal,
però podríem fer un espai tranquil·lament
parlar només d'aquests col·leccionables.
No ho sé, a mi m'agradaria poder comerçar
amb algú que hagi acabat un col·leccionable
i dels normals.
Ja, menys igual, no entrem.
Un altre dia en parlem.
Busquem un altre dia.
Per on comencem, Anabel?
Molt bé, mira,
he portat una d'aquestes que també s'han posat una mica de moda,
que és literatura humorística, d'aquesta.
Són especialistes els americans
en aquest tipus de literatura,
tipus en el seu moment el que va fer el Tom Sharp,
doncs ara hi ha una tongada de molta gent
que està fent molta literatura d'aquest tipus.
En aquest cas he portat una que es diu
no, no quiero hacer aquajim.
He escollit aquesta perquè crec que és molt adient al moment.
Hi ha molta gent gran que està fent aquajim.
És una cosa que fa deu anys ningú sabia que era aquajim
i ara està super.
I a setembre també és el típic moment aquest de bons propòsits
de retorn al gimnàs
i vaja, després aquestes coses que acabes pagant quotes
i no hi vas mai.
De totes formes aquest és
no quiero hacer aquajim diario de mis 60 años.
Clar, no és...
La gràcia és aquesta, no?
La gent que a determinada edat
doncs ara decideix que fa l'aquajim, no?
I gent que aprena a nedar...
A nedar avançada, sí, sí.
Sí, sí, pel tema de l'aquajim, no?
A setembre d'una novel·la, d'un format novel·la o com es pot dir?
Sí, sí, és...
Bé, el format l'ha fet tipus diari, una senyora que explica per què decideix que no,
que per molt que tothom li digui que és necessari, que és fantàstic
i que és el millor que pot fer, doncs decideix que no vol fer aquajim a la seva edat, no?
És una opció, no em vull, no? De cap de les maneres.
Llavors, el format és de diari, però és inventat, eh?
Totalment, no té res a veure amb la realitat.
L'autora, de fet, que es diu Virginia Ironside,
que m'ho ha fet molt ara,
molt cinematogràfic, sí, sí.
Doncs, és una persona que escriu molt per la revista Woman.
Ja podem, a partir d'aquí, deduir de quin tipus de llibre estem parlant.
Exacte.
Llavors, és literatura d'aquesta que dic jo d'estiu.
Això és molt d'estiu.
Sí, entre...
No té cap pretensió.
Sí, a mig camí entre la literatura d'autoajuda i la literatura fresca, no?
Una miqueta...
Podríem crear un nou gènere a la frontera d'aquests dos estius.
Bé, nosaltres amb aquest gènere li hem posat literatura humorística
en el sentit que, francament, no té cap propòsit
que no sigui de passar una estona i ja està, no?
Ja es crea amb aquesta finalitat, no?
I, bé, rius, la veritat és que té el seu puntet de divertit i ja està.
Especialment adreçat al segment d'edat al qual fa referència el títol.
Les dones d'edat avançada són les que, vaja, més es poden sentir identificades
i segurament el llibre doncs els pot fer més gràcia a elles, no?
Sí, sí, però, bueno, es pot llegir, però sí, clar, a mi particularment m'ha fet molta gràcia
perquè la meva mare fa coagim, no?
Llavors ha decidit que amb 70 anys és fantàstic que la coagim, no?
Però, clar, és ella més una polla de gent, per tant, conec molta gent, no?, que està en aquest tema.
I contraposes arguments.
Clar, clar.
Doncs recordem aquest No quiero hacer a coagim de Virginia Ironsight,
una de les novetats que ja es pot trobar aquests dies a les prestatgeries de la Biblioteca Pública a Tarragona.
Què més?
Bé, una altra caire és Cena con Anna Karenina, en aquest cas és una novel·la sobre literatura i l'amistat entre dones.
De fet, l'argument és un club de lectura que s'han muntat quatre amigues
i que queden habitualment per parlar dels llibres que llegeixen, parteixen d'una cita de l'Anna Karenina.
El dia que han de comentar Anna Karenina, doncs, una d'elles surt amb la història que deixa la seva parella.
Per tant, a partir d'aquí, utilitzen aquestes reunions del club de lectura més que per parlar dels llibres,
per parlar de la vida personal de cada una d'elles.
O sigui que un club de lectura que en principi ja eren amigues i el desenvolupament és la literatura i els llibres,
i, doncs, la converteixen una ment en sessions de teràpia personal, no?, teràpia en grup.
I, clar, es crea un vincle, ja el tenen, però es crea un vincle molt més fort entre elles, no?
Es van fent comparacions amb el clàssic de la literatura russa, Concement, o només ens quedem amb el títol i poca cosa més?
Sí, surt, té alguna cosa a veure en el sentit de, bueno, de la visió que, se suposa que Anna Karenina és un personatge que era modern, no?,
per la seva mentalitat era moderna.
Doncs, és aquest esperit el que volen rescatar, no?, de realment com compaginar el segle XXI, la vida laboral i social,
i de la maternitat, vull dir, és un tema molt recurrent. A veure, l'hem agafat perquè també hi ha ara un seguit de llibres
que utilitzen molt els clubs de lectura, n'hi ha tres o quatre, hi ha novel·les.
Llibres i fins i tot pel·lícules i sèries, eh?, cada vegada és un recurs més habitual.
Sí, que, de fet, als Estats Units, per exemple, fa molt de temps que funcionen els clubs de lectura.
Aquí ja ens han arribat, ja fa temps que funcionen, però és una cosa molt habitual.
La biblioteca també hi esteu posant el vostre granet de sorra.
Sí, és com les tertúlies d'abans, abans hi havia les tertúlies literàries, no?,
i jo penso que...
S'ha rescatat una miqueta aquell esperit.
Sí, perquè ara la gent no va a la cafeteria i parla de...
Allò, ei, què has llegit avui? Jo has llegit això, no.
Doncs, bueno, s'intenta rescatar una mica aquest espai, no?
L'autor no l'hem comentat?
L'autor és una glòria, Goldrake, és una autora, que també, bé, ja ha fet unes quantes novel·les,
ha guanyat algun premi d'aquests d'editors americans, que en tenen moltíssims.
Sí, sí, no, gairebé per premis no serà sempre un nom, però pots acabar rascant.
Per això que, segons quins premis, ja no val la pena, no?
Però, bé, no és la seva primera novel·la, cada vegada això de la primera novel·la és molt perillós, no?
Ja en té unes quantes i, realment, aquí no tenia res publicat, no tenia res traduït.
Doncs aquesta escena con Anna Karenina és una de les propostes novel·lístiques que ens porta avui l'Anabel.
Anem pel segon llibre que, potser, no ho sé, doncs no, ens deixem el bo pel final, no?
La novel·la va movent i va deixar el títol més estimulant pel final.
Pel final.
Anem per una altra novel·la, no, ara?
Sí.
És novel·la, però una mica amb línies d'autobiografia.
De fet, l'autora és una jueva que va passar la seva infantesa a Israel.
El llibre es diu Cada casa necessita un balcón.
Per tant, ella explica la seva vivència, va canviant de casa constantment
i sempre busca el balcó per mirar la vida, mirar què passa des del balcó.
Clar, estem parlant de... va néixer l'any 51, per tant, és un moment de la història d'Israel...
Especialment convuls.
Sí.
En qualsevol cas, potser aquest és un punt de partida original,
perquè en molts d'aquests llibres d'autobiografia sempre s'estaven parlant dels grans personatges
que havien tingut rellevància política sempre a partir de la Segona Guerra Mundial
i en aquest cas ens ho estalviem en algun sentit de la paraula, no?
Per tant, tenim un altre punt de partida.
Sí, és la visió d'una nena que viu allà, no?
I que veu des dels constants canvis de domicili,
però la vida que passa pel davant seu, no?
En aquest cas, ella coneix un arquitecte de Barcelona, Jueu,
molts diners que es casa amb ella, per tant, ve a viure a Espanya,
i per un seguit d'històries, doncs, acaba tornant al seu balcó, no?
De Haifa, d'acord?
Llavors, bé, ha sigut un èxit de crítica a molts països,
queda una mica com penjada la història perquè, clar, no acaba, diguem,
i llavors ja ha dit que ha tret el que ja té escrit al segon volum, no?
Perquè no esperava realment que tingués aquest èxit.
Per tant, és autobiogràfic, tot i que ella diu que hi ha alguna cosa que...
però és autobiogràfic, eh?
Inclús el personatge diu...
Quan la memòria et falla, sempre ho amaneixes amb una miqueta de ficció.
Sí, de fet, els personatges tenen...
Ell es diu com es diu en realitat, no els seus fills també...
Llavors, bé, és un altre gènere, no és novel·les, autobiografia,
és un punt de vista diferent de la història d'Israel, si vols, no?
I és interessant estar bé i és aquella manera d'escriure poc recargolada.
Molt pràctica.
Sí.
I és una altra manera també d'obtenir un altre punt de vista d'un tema
que encara avui, el 2007, continua sent d'actualitat, de primera plana internacional.
Sí, lamentablement sí, no?
Doncs recordem el títol, es tracta d'aquesta
Cada casa necessita un balcón, l'autora no l'havíem dit és Rina Frank,
i vaja, fins i tot a la portada de Càpsalera se'ns destaca un llibre de Simón Pérez,
un dels pares de l'actual Assad d'Israel.
Hi ha un llibre que s'ha de llegir per saber i per gaudir-la, no?
O sigui que des de l'establishment jueu, per exemple, també el recomana.
Sí, de fet, inclús m'he llegit alguna crítica que deia que a Israel
se suposa que hi ha uns 6 milions d'habitants.
Sí, sí, una població molt similar a la catalana.
Hi ha venut més d'un milió d'exemplars, no?
Això aquí seria impensable, o sigui, estem parlant de vendre un...
Vaja, que el 20% dels habitants d'un país compren un llibre...
Per això, dic que no s'esperava aquest èxit, no?
I clar, ja l'hem començat a traduir, bueno, veurem a veure quina tirada té aquí, no?
Aquí encara, de moment, però ha colpejat, però poc.
Sí.
Entra per la porta darrere, veurem si té carrera comercial.
Aquest és el típic llibre, però que funciona molt bé amb la boca-orella, no?
Sí.
Sí, és allò de, ah, mira, està bé...
O gent que està molt...
Que es fixa molt en un tipus de literatura, no?
Gent que li interessa molt la història d'Israel, doncs hi ha gent que comença a moure això, no?
No sé, és com dir-te, hi ha gent molt interessada a la Segona Guerra Mundial, no?
Doncs hi ha vegades que un llibre que, clar, n'hi ha moltíssims, o de la Guerra Civil, no?
Que hi ha tants, de cop i volta hi ha un que dius aquest sí, no?
Aquest el pot llegir tothom...
Doncs aquest podria passar, podria passar això, no?
De totes formes, també l'editorial, que és l'editorial Lumen, que sempre la cuida molt, no?
Visualment és un llibre també maco, no?
Hi ha gent també que regeix molt per editorials, no?
Per editorials i per portades, que també...
Sí, o... no sé com dir-te, hi ha gent que diu...
Les veus que sempre agafen el mateix llibre, no?
No saps... la mateixa col·lecció, no?
Anagrama, doncs sempre m'agafo anagrama, perquè darrere hi ha un criteri de qualitat de l'editorial.
Perquè m'enfio, no, no?
Lumen normalment té un bon criteri de qualitat darrere.
Recordo ara que hauria de fer ja un any i mig, vora dos anys, que vam estar parlant de la catedral del mar, de l'Îl de Fonsó Falcones, abans del gran èxit del Sant Jordi, abans de Microtrancatorra memoràvem, i una miqueta va passar el mateix, no?
Comentàvem, aquest llibre té bona pinta, ja ho veurem, i després, doncs, busca-ho, no?
Superbum, no?
Superbum.
Molt bé.
Què més ens portes a la veritat?
Llavors, l'últim que comentava, ja, per portar alguna cosa que no fos novel·la, que a mi sempre m'agrada portar alguna cosa que no és novel·la, hi ha aquest de Filosofia per a Bufones.
Aquest llibre és un recull d'anècdotes que tenen a veure amb la filosofia, amb filòsofs, però anècdotes, eh, pures i dures.
Llavors està estructurat com la història cronològica de la filosofia, o sigui que si t'interessa molt la filosofia antiga, tu te'n vas a veure què li va passar a Aristòteles o Plató, o aquestes coses, no?
I arriba fins a la filosofia contemporània, amb molta bibliografia, però és anecdotari, eh, o sigui, realment són coses molt curioses, coses divertides,
i és una altra manera d'apropar-te a la filosofia, que això és una altra d'aquestes vies que també està sortint ara molt, no?
Durant molt de temps els llibres de filosofia semblava que eren una cosa, no?
I o farragosa com una mala cosa.
Per erudits, no?
Que no hi ha manera d'empassar-s'ho, ni vaja, ni volent.
Clar, i ara hi ha molta gent que està fent aquest esforç d'apropar la filosofia a la gent, no?
Hi ha moltíssims, hi ha molts autors, per exemple, francesos, molts filòsofs francesos,
que estan apropant molt la filosofia, o aquí, per exemple, el que està fent el...
A veure, aquest, el González Calero ja ha fet alguna cosa així, però...
És una altra manera de viure en la filosofia, i al cap i a la fi continua sent filosofia, eh, perquè ja...
S'ha parlat d'un llibre rigorós, eh? Abans com, vaja, el primer títol que era una cosa així més...
Han d'estar per casa, molt més sense pretensions, aquí sí que és un llibre rigorós, ben documentat,
l'únic que selecciona en uns aspectes molt concrets, no?
Sí, i han fet un format totalment divertit, amb caricatures, o sigui, un format d'això, d'anècdotes, no?
I un tipus, molt interessant, les anècdotes, però posades en format llibre, no?
Però sí que, per això, clar, la faixa aquesta que li posen i hi posen la cara més divertida de los filòsofos,
però d'aquest estil n'han sortit ara molts, no?
De filosofia d'anar per casa, filosofia per no filòsofs...
N'hi ha moltíssims títols d'aquests que treuen aquella seriositat a la filosofia,
tot i que continua tenint-la, no?
Però ja aquests llibres estan molt bé.
A mi trobo que és un bon encert, no?
Realment aplicar la filosofia pura i dura a bases molt quotidianes, no?
Perquè les anècdotes són molt d'allò d'anar per casa.
Perquè, a més, aquesta sí que és un camp d'aquests...
Vaja, els manuals de filosofia, els records dels llibres de text,
era una matèria d'aquestes especialment dures, eh?
Sí, no, no, i ja et dic, ara hi ha moltíssima gent que s'apropa a aquest tipus de filosofia,
perquè la veus, l'entens, i, clar, és aquesta part més divertida, no?
En aquest cas, divertida.
Doncs recordem aquesta filosofia per a bufones, l'autor González Calero.
Doncs, vaja, una altra de les novetats que ens ha portat avui la novel·la, l'última,
totes elles, doncs, ja les poden trobar a les prestatgeries de la Biblioteca Pública de Tarragona.
Anabel, moltes gràcies per haver-nos fet companyia avui un dilluns més,
i a veure, a la teva propera visita ja tindrem, doncs, segurament, més noms, més pesos pesants,
més títols aquells que s'han destinats, ja ho veurem o no.
però, vaja, estar no només a les prestatgeries de la Biblioteca,
sinó a les prestatgeries de molts de nosaltres a casa.
Segur.
Fins la propera, Anabel, gràcies.