Si vostès fan una miqueta de memòria,
recordaran que en aquella època epopeïca,
gairebé de tot el que va ser l'elaboració i discussió
del nou Estatut de Catalunya,
vam parlar d'algunes modificacions que es volien introduir.
Una feia referència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
que aparegués com a darrera instància
dins de l'àmbit del territori català,
i també la creació i consolidació del Consell General
del Poder Judicial català.
Dos aspectes que estan dins de l'Estatut.
Jo no sé de quina manera ara tot això que està sobre el paper
s'ha de posar a la pràctica.
Sí, a veure, de les darreres notícies que tenim en aquest aspecte,
sembla ser que en la comissió aquesta mixta o paritària,
com vulguin dir-ho, de transferències,
les transferències acordades per l'Estatut,
aquesta, en l'àmbit de justícia,
és una de les primeres que es portaran a terme.
En què consisteix exactament?
Doncs en que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
sigui darrera, l'última instància judicial.
Tot i que sigui una evidència, què et sembla?
Sí, primer de tot per conèixer,
més que res per entendre la importància d'aquest fet,
que no és una cosa, diguem-ne, anecdòtica ni superficial,
explicar una miqueta aquelles persones que, per sor o per desgràcia,
han passat pels tribunals i ja saben que a l'hora de recórrer,
doncs és un camí molt llarg, amb moltes aturades,
aturades fins a arribar a la meta.
Per què no expliquem una miqueta quines són els procediments
i les diferents instàncies en els diferents àmbits penal i civil
que pot recórrer una persona?
Bé, d'entrada, doncs, com també molts suients ja tindran clar,
suposo, de les explicacions que hem fet en aquest programa,
les jurisdiccions, que són les branques,
les branques que els jutjats organitzen respecte als temes,
doncs tenen la possibilitat de recórrer o no
una primera sentència d'un jutge de primera instància.
O sigui, la primera instància vol dir el primer jutge
al que tu hi vas perquè et resolgui un cas,
ja siguis, doncs, tu la part actora, no?,
la que ha instat aquell pleit,
o bé, doncs, perquè t'han demandant, t'han acusat,
en certa manera, doncs, perquè vas com a part demandada.
Bé, aquesta situació implica que quan ja aquest jutge
ha resolt la sentència,
bé, doncs, el resultat pot comportar en tot moment
que sigui satisfactori els teus interessos o no.
Això implica que aquella sentència...
Si estem d'acord, les dues parts ja està, s'ha acabat el procés.
Exactament, però si no, doncs, aquella part que no ha vist,
doncs, aconseguida en certa mida de la interpretació
que fa aquest jutge de primera instància, té dret a recórrer.
Aquest recurs, la llei, per norma,
diu que no el pot tornar a enjutjar el mateix jutjat
que ha posat aquesta primera sentència,
sinó que ha de ser un altre jutjat
i, en aquest sentit, un jutjat de caràcter superior.
Si estem parlant, per exemple, de l'ordre civil,
de les demandes i dels litigis de caràcter civil,
estarem parlant d'un jutjat que es nomena de primera instància,
com són, per exemple, els que hi ha aquí a Tarragona,
per posar un exemple, que hi ha com uns sis o set,
i, quan tenim que recórrer,
tindríem que anar directament a l'orga superior que hi ha aquí a Tarragona,
que és l'Audiència Provincial de Tarragona.
Aquesta Audiència Provincial de Tarragona el que farà és demanar,
mitjançant un sistema que es diu el recurs d'apel·lació...
Per tant, l'Audiència Provincial és una segona instància.
És una segona instància.
Mitjançant un recurs d'apel·lació,
doncs tornarà a dictar una altra sentència.
Però bé, anem amb compte.
No es tracta de fer un nou judici.
Moltes vegades, això, la gent, quan es veu en aquesta situació,
diu, ah, ara farem un altre judici.
No.
El que la llei diu i el que es permet fer
és una revisió del judici que s'ha fet en primera instància.
Es poden aportar noves proves, però?
Depèn, depèn.
Això està molt tassat.
Hi haurà algunes proves que potser,
com no han sigut per raons diverses,
introduïdes en el primer pleit,
doncs te les deixaran aportar.
Però, sobretot, són per fets nous que han pogut succeir.
No en el moment que s'estaven jutjats.
A efectes nous, a situacions noves que han de comportar
una explicació, una justificació, no?
Un al per què estan en aquests moments,
sí que es deixaran aportar.
Però si han sigut fets que es van produir abans del judici
o durant la celebració d'aquest judici,
doncs entén la llei que hauria d'haver sigut en aquell moment
quan es tindrien que haver aportat.
Hi ha també altres conceptes per admetre o no admetre
la prova en segona instància.
Com també, per exemple, hi ha diversos criteris,
una mica, doncs, a raó del que pensin els jutges,
per poder fer una segona vista.
Vista, volem dir, anar allà a la sala del jutjat
i, bé, fer un altre tipus de judici,
com podem entendre els que veiem per la tele, no?
Perquè, potser, no és necessari,
llavors, doncs, el jutjat de l'audiència provincial
té aquesta competència.
Molt bé.
El que es farà és agafar tot el procediment
que ja s'ha fet en primera instància i revisar-ho.
I totes aquelles qüestions que nosaltres creiem
que per al jutge de primera instància
no s'han interpretat bé,
no s'ha fet un anàlix exhaustiu,
és contradictori amb el que és el fallo de la sentència.
El fallo de la sentència és la resolució final.
Doncs podran tornar a ser reproduïdes
i tu el que demanes en aquest jutjat superior
és que ho torni a interpretar una altra vegada.
Et pot donar la raó o no et pot donar la raó.
Aquesta seria la segona instància judicial.
Ens quedem aquí?
No.
Hi ha una possibilitat superior d'anar,
sobretot en aquest àmbit civil,
amb una altra instància ja superior del tot,
que en aquests moments, en l'àmbit civil,
és la darrera,
que és el Tribunal Supremo que està a Madrid
i que suposo que molts oients hauran sentit
perquè és el que surt per les notícies
una vegada i una altra no.
En aquest Tribunal Suprem no podem acudir
per qualsevol tipus de sentència a l'audiència.
La llei tassa les circumstàncies
en què la teva sentència pot ser recorrida
davant del Tribunal Suprem o no.
Són qüestions econòmiques,
són qüestions per raó de la matèria,
són qüestions derivades o basades
en la indefensió dels drets fonamentals, etc.
Dependerà molt del tipus de jurisdicció en què estem,
però no totes.
Per tant, si el jutge de l'audiència provincial
quan revisa el cas i emet una nova sentència,
pot afegir en aquella sentència
la impossibilitat de recórrer una instància superior?
Sí, a veure, això ho haurien de fer tots els jutges.
Aquest lliurement,
doncs mira, fins al final,
bé, fins al final sempre i quan se t'autoritzi
des de la darrera sentència.
El que haurien de fer,
o una pràctica que en molts jutges
o en moltes instàncies,
no només en la civil, en la penal,
en la contenciosa,
doncs també aniria molt bé de fer,
és que en el que es nomena un peu de recursos
que pogués indicar als jutjats
si allò és recorrible o no recorrible.
En moltes resolucions,
no aquestes sentències finals,
sinó intermitges,
ja es posa.
Moltes vegades,
com és una interpretació
que en tot moment també
l'advocat o el lletrat
o bé la representació jurídica
d'aquella persona,
doncs pot fer,
perquè els jutjats,
bé,
potser sí que per una part
alguns poden veure
que allò és portable
al Tribunal Suprem
i uns altres no,
doncs no s'atreveixen
o no volen posar-ho
perquè implica una interpretació
que l'has de justificar
i si la justifiques
i el Suprem te l'admet,
doncs podria estimar-t'ho,
no?
Però sí en qüestions molt tassades,
molt concretes,
com per exemple
podria ser l'àmbit contenciós administratiu,
que són els altres jutjats,
en allà sí que estaria bé
en tot moment que,
bé,
fos més habitual,
tinc constància que es fa,
però potser una mica més,
Més que res perquè el ciutadà
no perdi ni el temps ni els diners,
exactament.
Llavors,
bé,
és també un exercici
que l'advocat
amb el seu client ha de fer,
ha de veure aquestes possibilitats,
aquest encaix
dintre de la possibilitat de recurs
i llavors,
doncs tu amb el teu client
el que acabaries fent
és anar allà a Madrid
amb un lapse de temps enorme,
o sigui,
ja això és un apunt particular,
i on la resolució
de les sentències del Suprem,
i perquè es facin una idea
un munt de sentències
d'audiències
van a parar
aquell Tribunal Suprem de Madrid,
que jo no dic
que hi hagi bastantes sales,
però imagineu-vos
la feina que hi ha,
triga una mitjana
de 5-6 anys
a sortir-te a una sentència
quan moltes vegades
la necessitaries ja.
5-6 anys
és una part importantíssima
en la nostra vida,
eh?
Molt,
molt,
que és un criteri,
Iolanda,
que fins i tot el client
quan li expliques això
doncs et diu,
doncs mira,
deixa'm-ho córrer,
la veritat és que el temps
és un factor
que et fa decidir
en un sentit o en altre
molt sovintment.
Home,
hi ha moltes persones
que renuncien
moltes vegades
si en temes econòmics
la quantitat econòmica
a guanyar
no els hi compensa,
renuncien lògicament.
Hi ha aquest factor,
hi ha aquest debat
sempre,
no?
Amb la justícia.
Aquí estem en el,
diguem-ne,
civil.
Dins de l'àmbit civil,
el Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
fins ara?
No té molt a fer.
L'àmbit del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
que existeix,
que seria
un tribunal
que està
ubicat a Barcelona.
D'entrada,
única i exclusivament
té més força
en el que és
en l'àmbit
contenciós administratiu
i en el laboral.
Allà sí que tenim,
depèn de com
una darrera,
depèn de com
es vulgui interpretar,
una darrera instància judicial
que seria
l'equivalent
amb el Supremo
a Madrid,
però no en totes
les matèries.
La veritat és que,
per exemple,
en l'àmbit contenciós
sí que d'entrada
té bastant,
té bastant,
però a vegades
inclús tal com està muntat,
no com a última instància,
sinó a vegades
és com a primera.
Per tant...
I no seria com a tercera?
No.
No.
Per tant,
aquesta idea que perseguís
l'Estatut,
que és el que estem parlant
avui en dia,
ha de ser la darrera instància
i que no tingui
que en el Tribunal Suprem de Madrid...
És a dir,
no en el Suprem,
sinó en el Superior de Justícia
de Catalunya.
Encara no està
molt ben assentada
ni efectivament
és el que el nostre Estatut
ha aprovat
en les darreres eleccions.
És un dels punts
que es va apretar
en el bon sentit
de la paraula
amb força
perquè es fes.
Sí,
té un criteri.
A veure,
molta gent podrà pensar,
però a mi
tant se m'endona
que el Suprem
estigui a Madrid,
que estigui a Barcelona...
No.
Més casos hi haurà
a Madrid de tot l'estat
que no passa només a Catalunya.
I després també,
i també crec que alguna vegada
des d'aquest programa
hem parlat,
bé,
resulta que Catalunya,
com altres comunitats autònomes
d'aquest país,
tenen un compendi
de lleis pròpies,
per exemple,
en l'àmbit civil
molt incidentment,
on, bueno,
la interpretació
que es pugui fer
d'aquella normativa
si sorgeix
del nostre territori
doncs pot ser
molt més propera,
es pot conèixer molt més
i també pot estar
molt més imbricada
en el que són
les aplicacions
d'aquestes normes
i bé,
en definitiva,
doncs,
anàlisis.
Això implica que
moltes vegades,
en altres instàncies,
no dic que no es coneguin
aquests drets forals
o aquest dret propi,
però costa potser
una mica més
i també,
bueno,
no és únicament
i exclusivament
aquest factor,
també hi hauria
un factor de,
com no,
és un alacre,
potser,
és un estigma
allà de la justícia,
també,
doncs,
al ser més proper
una velocitat,
si es pot dir
d'aquesta manera,
a l'hora de poder
tindre una sentència
definitiva.
En el tema
de l'àmbit
del penal,
les instàncies
són les mateixes?
Les mateixes,
canals civils
en aquest aspecte,
llavors,
seria molt adient
perquè potser
l'àmbit penal,
a part de ser
el més greu
i el més transcendent,
donat que hi ha
penes de privació
de llibertat importants,
que aquest Tribunal
Superior de Justícia,
bueno,
doncs,
pogués estar
aquí en tot moment,
a Barcelona.
Ha sigut un debat,
això,
inclús,
des de certs àmbits
no jurídics,
sinó polítics,
i no vull dir ara
quins ambients,
però, bueno,
si des de certs àmbits,
diguéssim,
centralistes
i des de diferents
àmbits autonòmics
no partidaris
o no tendents
a aquesta mena
de pràctica
estatutària,
s'ha dit
que potser
podria ocórrer
que un delinqüent
per un robo
amb intimidació,
un robatori
amb intimidació
a Tarragona
tingués una pena
més baixa
o més alta
que una altra
en unes zones
d'entro diferent
de Catalunya.
A veure,
això no és així.
És que no sé
per què hauria de ser diferent.
Això, en cap moment,
per el que és
l'equilibri
i la pròpia norma
i seguretat jurídica
que tot ordenament
dintre del que són
també la Constitució
Espanyola
i la resta de normes
que constitueixen
un estat de dret
no pot permetre
en cap moment això.
De totes maneres,
les lleis són les mateixes
i, de fet,
els jutges
són, diguem-ne,
jutges que poden venir
de qualsevol punt
de l'Estat.
Per tant,
el seu criteri
no crec que canviï
per estar a Zamora
o estar a Reus.
No,
normalment.
Per tant,
és un cos
de funcionaris
de l'Estat,
de l'Estat espanyol.
Per tant,
el criteri
a l'hora
de dictar una sentència,
si les lleis
són les mateixes
és la sentència,
en la qual s'estigui
fent el treball,
jo no crec que tingui
molt a veure.
Però, en fi,
són criteris.
Només faltaria
un servidor
que és absolutament
gran en el tema,
però la lògica,
no?
Diu que,
sobretot,
facilitar al ciutadà
l'accés,
no?
Perquè estem parlant
d'instàncies
que tindrien
hipotèticament
menys feina,
lògicament,
i en menys casos.
Hipotèticament, sí.
A la proximitat geogràfica,
fins i tot,
en una persona
a desplaçar-se
per molt que tinguem
l'A-B,
escolta,
m'imagino
que des de diferents
col·lectius
d'operadors
de la justícia
que esteu a favor
d'aquesta implantació,
estareu amatents,
no?
I, en un moment de temps,
anar dient
que us en recordeu
que l'Estatut
diu això,
perquè no ho desenvolupem,
no?
Sí,
a més a més
una herència
ja de fa molt de temps,
potser aquestes
eixen les de,
no només en jutjament,
que s'han reformat
fa quatre anys
o cinc anys,
sinó de l'organització
del poder judicial,
són també molt antigues,
i, bueno,
si hi ha aquesta
nova situació
estatutària,
doncs,
hem d'aplicar-la,
no?
Un altre punt
que comentàvem
és el tema
del Consell General
del Poder Judicial
català.
Això que implica,
que canvia
el fet
que sigui el català
o el de tot l'Estat?
Sí,
això en tot moment
era una iniciativa
també de,
bueno,
dels partits polítics
de l'antic
arc parlamentari
català.
Ha sigut
bastant minvat
en les darreres
negociacions,
exactament,
a l'Estat
en què ha quedat,
em sembla,
que és en estampall,
com es diu popularment,
però, bé,
el Consell General
del Poder Judicial
únic que de moment
existeix al nostre país
és el que hi ha a Madrid
i és, diguéssim,
l'òrgan de govern
que regeix
aquest tercer poder,
no?,
que configura
l'Estat de dret
que és el judicial.
efectivament,
és un òrgan
que està
en certa mida
una mica
escollit
pel que és el Parlament
i també pel Govern.
Bé,
té una transcendència
perquè
moltes sentències
de diferent caire,
ja sigui el contenciós
laboral,
el civil,
el penal,
doncs,
la tendència,
la interpretació
que poden portar a terme
no és directament
l'opinió
dels jutges
que estan,
doncs,
veient d'aquest cas,
però sí que pot
a l'hora de dotar-los
de serveis,
de mitjans,
de, bé,
organitzar-se
en plantes judicials,
d'organitzar,
per exemple,
el que són
diferents camins
per poder fer
més proves,
no?,
per exemple,
tot això
sí que té
bastanta influència.
Què succeix?
Nosaltres ens trobem
que Catalunya,
per diferents qüestions,
que també,
doncs,
altres comunitats
de la resta del país,
doncs,
poden tindre la mateixa,
té un cert punt
de desenvolupament
de l'administració
de justícia transferida
una miqueta
més ampli
que potser
altres comunitats autònomes.
I això implica
que també
les decisions
que es puguin prendre
a l'hora d'organitzar
aquesta funció
de justícia
puguin ser també
una mica més agosserades.
Qualsevol mena
de decisió
en aquest aspecte
no es veurà
d'igual manera
en les zones entre
o en la resta d'Espanya
que no
en aquest orga
que ha de dirigir,
doncs,
per exemple,
el que és
la promoció dels jutges.
L'organització
d'un, tres
o bé, doncs,
dotze jutjats
depèn de la població.
El coneixement del territori,
no?
De la realitat més propera
que podem aplicar tot.
No és ja
en síntesis
el que seria, doncs,
la doctrina
que s'ha d'aplicar
a un cas concret,
i per això és
el Tribunal Superior
de Justícia,
però sí el que és
l'organització administrativa
que, bueno,
els jutges també
doncs tenen
les seves formes
per anar
doncs promocionant-se,
el seu criteri
de repartiment,
com organitzar
un jutjat
i quines menes
de criteris
s'han de tindre
a l'hora de també
relacionar-se
amb altres jutjats,
les guàrdies,
els tors d'ofici,
totes aquestes coses
que això ja seria
una mica, doncs,
compartit
amb els advocats,
però, bueno,
és un criteri
que podria ser en tot moment
més proper
i que es demana també
que la seva funció
sigui escollida
per l'art parlamentari català
i les persones
que formen
l'estat de dret
dintre de Catalunya
com una relació
molt més directa, no?
Doncs ja veurem què passa,
està tot per veure,
confiem que
si això
ha de millorar
el servei
i el paper
de la justícia
al nostre país.
Javier,
per acabar,
una informació,
clar,
partint d'una informació
periodística
no es pot jutjar,
però, en tot cas,
un breu comentari
respecte a aquest cas
que hem sentit
a parlar
sobre aquesta noia
de Girona
que denuncia
que el seu cap,
ella treballava
a un restaurant,
li va dir que
si no abortava
la criatura
que esperava
no li renovava
el contracte,
ho ha denunciat
el sindicat UGT.
És un cas
que, lògicament,
pot provocar
molta indignació
des del punt
de vista ètic,
social,
aquí ens estalviarem
els discursos,
segur que tothom
ha fet la seva
pròpia reflexió.
clar,
jo el primer que vaig pensar
quan vaig sentir la notícia
és des del punt de vista legal.
Tu com ho proves,
això?
Més enllà de la campanya mediàtica
que puguis fer,
que a vegades
aquesta sí que és
l'última instància
que tenen algunes persones
per determinats casos,
però com ho proves,
això?
És difícil,
però efectivament
hi ha mitjans.
El primer
i el que
ens pot vindre
al cap,
doncs...
Val,
ha dit que la noia
va tirant davant
l'embarat.
Sí, sí,
molt bé,
me n'alegro molt,
perquè això avui en dia
no es pot consentir.
Però bé,
la primera i més evident
és, per exemple,
aquestes relacions
que es generen
dintre de llocs de treball
i que, bueno,
d'altra manera
les hem...
No estem parlant
d'una multinacional.
A vegades aquests llocs de treball
que són empreses molt petites,
que són dos o tres persones
i al cap,
uf,
però a vegades
si tens la sort
de tindre companys
i que a més a més
et volen ajudar
perquè aquesta és una altra,
perquè moltes vegades
doncs has d'anar per aquí
i després
moltes vegades
el que tenim que recordar
és a presumpcions.
Les presumpcions
per explicar-ho d'alguna manera
no són proves complertes
però són certs detalls,
certes informacions
que tu aportes
amb un ple,
amb un procediment
i que el jutge
entenent les circumstàncies
del moment
doncs podria al final
doncs vessar-se,
agafar-se amb elles
per condemnar
o no
o per absolve
aquella persona.
També el Tribunal Suprem
per lligar-ho
amb l'altre tema
diu que quan es donen
certes circumstàncies,
una circumstància
de jerarquia
que potser
hi ha certs aspectes
de rancúnia,
de venjança
o que potser
queda determinat
com per horaris,
per objectius
i per certes
casos similars
en aquella mateixa empresa
o de diferents
qüestions
que tinguin
en aquesta professió.
El fet que no li
renovessin
el contracte.
Doncs en tot moment
això també
fa en certa manera
no prova
però s'ha de tindre
en compte
a l'hora
de resoldre
una situació.
En aquest cas
jo crec que
hauríem de
ultrapassar
el que és
l'àmbit
estrictament laboral
perquè això
d'entrada
és una coacció
i potser
una amenaça
per tant
és un delicte.
Bé,
nosaltres
per molt que no
tinguem testimonis
quan els està atracant
o quan els estan
intentant matar
no tenim que deixar
de denunciar-ho
i tindrem
una, diguéssim,
situació difícil
a l'hora
de poder demostrar
si allò és veritat
o no.
Això ja és veritat
en un judici.
Però també
hi ha diferents,
per exemple,
corrents
de jurisprudència
és a dir,
d'aquelles sentències
que el Suprem
va dictant constantment
que avalen
aquesta situació
i on també
clarifiquen
i analitzen
aquesta mena
de declaració
unilateral
per part de la víctima.
Hem de veure
que si està envoltada
d'elements
perifèrics
que en tot moment
fan que sigui creïble.
Es donen
molts casos
d'aquests,
alguns es denuncien,
d'altres no exactament
igual com aquests,
però sí de discriminació
laboral
per diferents raons.
En fi,
ho volíem comentar
perquè forma part
justament de l'actualitat
d'avui
i és una d'aquelles qüestions
que se'n parla moltíssim.