Saludem Jordi Tinyena.
Ell, com que és professor, ha decidit que acaba el curs,
cosa que li respectem perquè els professors i els mestres
han de fer vacances.
Jordi, bon dia.
Hola, bon dia.
Tu fas de professor, perquè d'alguna manera diferent
també fem una miqueta de petita de miniclasse, no?
Cada setmana, al cap a mínim,
de mirada cap a diferents autors del camp.
Has estat al Tribunal de Selectivitat,
has acabat els aclames de batxillerat...
Ja ho tenim tot, gol avall.
De fet, la selectivitat és tan recent
que aquells, els alumnes, encara no saben la nota.
Saben aviat, però...
Quina expectació el tema de la selectivitat
en guany, tots els anys, des del punt de vista informatiu,
per aquest detall dels temes que havien posat,
de les preguntes, d'explicar que els exàmens
estan custodiats pels Mossos d'Esquadra,
tot aquest tipus de coses...
Nosaltres cada any parlim de la selectivitat,
però tinc la sensació que en guany se n'ha parlat més
o s'ha donat més detall
que si l'article aquest que vam posar en el comentari
en català, l'examen de català sobretot.
És absolutament necessari tot això.
Potser perquè ho fan fer més mediàtic
i que vam posar una pel·lícula del Clint Eastwood.
Clar, tot això dius...
Vols dir que cal?
No cal.
Forma part de la superficialitat
amb què es tracta absolutament tot.
És que estem banalitzant l'esforç de l'estudi, segurament.
Sí, sí, banalitzant.
Mira, tu te'n recordaràs en els antics batxillerats
quan hi havia aquells exàmens d'estat
que es deien que eren les revàlides.
Perdona, però jo he fet el buc, eh?
Jo no soc del preu i tot això.
Bé, doncs jo sí.
I llavors amb el meu batxillerat hi havia una revàlida
als 14 anys, ni tornava a veure un altre als 16,
i encara hi havia un examen de maduresa
després al preuniversitari.
És a dir, al llarg de la carrera de secundària,
dels estudis de secundària,
hi havia fins a tres exàmens globalitzadors.
Escolta, ningú no en parlava d'això.
Era una cosa acadèmica, pur i final.
tothom s'examinava, la majoria passava
dels que estaven estudiant i ja està.
És que a més s'està victimitzant també a l'estudiant, no?
I ara també tenen un examen que és la selectivitat.
Doncs l'han de fer, com l'han fet cada any,
com s'ha fet sempre.
Però és veritat que es dona una transcendència mediàtica
que no té cap sentit, és una penalització.
I ara serà el moment que diré el que no hauria de dir,
però clar, es victimitza aquest esforç.
Pobre, és que està preparant la selectivitat.
Està estudiant.
I estudiar en principi, aviam, hi ha qui ho pot considerar
una tortura?
No, i s'està examinant de tot allò que hi ha estudiat
i de tot allò que teòricament,
bueno, teòricament i pràcticament, ha aprovat.
És a dir, d'allò que sap, s'examina d'allò que sap teòricament, no?
Bé, a mi em sembla una veritat.
Bé, Jordi, potser perquè tot allò que no s'explica
als mitjans de comunicació no existeix,
com a Frankfurt.
Tu creus que si no s'hagués explicat tot això,
potser anirien quatre a Frankfurt i ningú s'assabentaria?
Eh?
No, Frankfurt és una gran fira d'editors i de llibreters.
De editors i de llibreters.
Sí, fonamentalment.
També et diré una altra cosa.
D'aquí de Tarragona, molts llibreters tota la vida han anat a Frankfurt.
Tota la vida hem anat a Frankfurt.
El fet que la cultura catalana sigui la convidada,
doncs, lògicament, li dona una dimensió diferent.
Fins a l'octubre no hi anem.
I sembla que hem anat i hem tornat.
Sí, això ha tingut massa soroll.
Massa soroll, no?
Amb tota seguretat.
I discussions absolutament inútils.
Inútils i que fan mal, que deixen sempre rastres negatius, no?
I jo sembla que, en fi, que volent-ho portar bé i volent-ho fer amb molt de temps d'anticipació s'ha portat malament
i ha tingut un ressò que ha estat més negatiu que positiu.
Des de la reflexió i no, en cap cas, jutjant la feina dels altres, només faltaria.
Però abans, Jordi Tinyenas comentava que l'entitat que aglutina tots els escriptors i escriptores en llengua catalana
podeu ser uns 2.000?
2.000 i uns quants, sí.
2.000.
M'estic referint al que són membres o socis de l'Associació d'Escriptors de Llengua Catalana.
Clar, estem parlant d'una entitat que comptabilitza més de 2.000 autors i autores.
Clar, a partir d'aquell moment, quin criteri s'ha de seguir des del punt de vista institucional?
Perquè les editorials segur que ho tenen molt clar.
Qui han de portar?
Han de portar aquells autors que són més traduïts i que venen més, lògicament,
perquè és una fira editorial.
Però des del punt de vista institucional, clar, aquestes llistes,
a banda que s'han fet molt llargues, segons alguns criteris,
diuen que tanta gent, no cal que hi vagi a Frankfurt,
doncs també ha creat un cert malestar en el sector, no?
Jo crec que és una altra d'aquestes coses que es podien haver fet d'una altra manera.
Jo penso que 100 i, no sé si són 101 o 108 o una cosa així,
són molts escriptors, són massa gent.
No veig el sentit que hi vagi tant.
Tant d'escriptor junt, no sé què pot passar, eh?
No, no, passi el que passi.
Per la mala fama que teniu quan us ajudeu.
Jo espero que els hi vagi molt bé a tots i que s'ho passin la mar de ben,
i que venguin i tal.
Però no té massa sentit, 108.
Jo penso que això s'hauria d'haver conduït cap a un altre criteri.
Com que no sabem el criteri, es fa difícil opinar.
Ho comentàvem a microtancat i és veritat, es fa difícil opinar
perquè no sabem quin és el criteri que s'ha fet servir.
No sabem, perquè no ens ho han explicat, ni per què n'hi han d'anar tants,
ni per què n'hi han d'anar 100 o 80,
ni tampoc quin és el criteri que s'ha fet servir per fer la tria.
Qualsevol llista sempre seria discutible, perquè això és inevitable.
Però si tinguéssim criteris a la vista, veuríem si la llista s'ajusta als criteris que han estat exposats.
Com que no hi són, jo m'estilvio cap comentari, no ho sé.
Veig que hi ha persones que tenen un prestigi reconegut en el món de la literatura
i que és lògic que hi siguin, d'altres que conec molt poc o no conec,
conec altres escriptors que no hi són i que en canvi tenen un ressò.
En fi, però tampoc no sé si és que no els ho han dit o han dit que no ells,
perquè no tenim informació, no?
Però el que sí em sembla és que per representar la cultura
n'hi havia ben bé prou amb un grup més reduït de 10 o 15 persones.
He triades entre aquelles que tenen un pes internacional més potent,
que han estat més traduïts, que tenen un prestigi d'enguanyar previs a l'exterior, etc.
Però bé...
De totes maneres, el que dèiem, cada cop costa més crear-se una opinió de les coses
amb una mirada crítica, perquè sempre et quedes una miqueta coix d'informació, no?
Hi ha moltíssim titular, remenem sempre la mateixa sidera, però no s'aporta...
Informació no, tenim soroll, no? Segurament.
A les classes jo acostumo explicar que una cosa són les dades i una altra cosa la informació.
I que nosaltres, en el món modern, ens plou una quantitat de dades que no serveixen de res
perquè després no tenim el filtre a través del qual hem d'interpretar-les.
i sense això allò no és informació.
És a dir, que hi vagin 100 escriptors, per exemple, en el cas de Frankfurt,
no transmet cap informació, és un número, hi va molta gent.
Però això què vol dir?
Doncs no vol dir res si no sabem com interpretar-ho, si no tenim el codi per interpretar-ho.
I una mica això és el que està passant en general als mitjans de comunicació,
que ens serveixen moltíssimes dades i molt poca informació.
Costa molt crear-te una opinió sobre les coses que passen al món, realment, eh?
I justament en un moment en què tenim a l'abasta qualsevol tipus de dada, com tu deies,
però tu què opines? I si dius, doncs no ho tinc clar, em sembla que sigui estrany.
Com és possible que no tinguis una opinió formada sobre aquest tema?
I dius, home, és que tampoc no sé exactament què està passant.
Hi ha dos problemes, un que és aquest que comentàvem ara de l'accés de dades,
però de la falta d'informació, que s'organitzi aquestes dades i et donin els codis d'interpretació.
I l'altre, la banalització que s'ha ofert l'opinió amb les tertúlies,
que tothom parla de tot, eh? Amb una frivolitat extraordinària.
Quina expertesa que tenen els tertulians.
Clar, ràdios, especialment les ràdios.
Clar, hi ha cada dia centenars de tertúlies de gent que parla de tot.
Tu no has dit parlar les tertúlies de física quàntica
i després passar a parlar de poesia a la mateixa persona?
Dius, quin coco, no?
Bé, però això és una mostra de la banalització social, eh?
Perquè si aquestes tertúlies no tinguessin audiència, no existirien.
Vol dir que la gent se les escolta.
Això és el que posa els pèls de punta.
Diu, bueno, sentir una persona que no sap res d'un determinat tema a puntificar,
com si estigués, que a què estem jugant, no?
I jo em sembla que...
Tots plegats hauríem de dir, jo no participaré en cap tertúlia
que no sigui d'un tema que conec.
No, aviam, les tertúlies estan molt bé,
sobretot en funció sempre dels temes que es posin damunt la taula
i les persones que puguin estar vinculades
si la seva opinió és valuosa.
El problema és aquelles tertúlies amb persones que estan com de capçalera
i que, déu-n'hi-do, perquè estan obligades a parlar absolutament de tot.
Jo, vaja, trobo que deu ser molt complicat poder parlar de tot
amb un coneixement profund, no?
Perquè allò que les paraules les emporta el bé no és veritat, eh?
No, el que passa és que les ràdios, especialment les ràdios, també els diaris,
tenen un públic més o menys fidelitzat.
I llavors tu escoltes allò...
Que vols sentir?
Sí, passa com amb els partits polítics i els vots, no?
Que tu, els teus, entre cometes, et fan patir, però són els teus.
No, no, sí que s'equivoquen.
S'equivoquen, però perdones.
Poden fer patir i tal, però són els teus, no?
I mentre tenim aquesta mentalitat, doncs, esclar, això s'eternitza.
I amb les ràdios deu passar igual.
Es perdona tot, eh?
Sí, tu dius, mira, avui aquest ha patinat, però...
Vinga, va.
També m'ho fer retes moments agradables i aquí el dia no, no...
A mi m'agrada com parla aquest xic.
Doncs mira, a nosaltres ens agrada molt que el Jordi Tinyena
hagi triat un autor i un llibre per diferents raons.
Sí que tenim criteris en aquest programa, intentem tenir-ne.
Criteris per què parlem avui del darrer llibre de Joan Cavallet.
Doncs perquè és el darrer, perquè és un escriptor que té una història al darrere,
moltes històries al darrere, perquè és una persona consolidada
en el món de les lletres, de la literatura, del relat breu, del teatre...
I perquè aquest llibre, a més a més, doncs, és una mirada bastant insòlita, no?
És la Tarragona escrita, la ciutat vista pels escriptors.
I aquest és el llibre que ha triat el Jordi.
Sí, un llibre que no totes les ciutats tenen.
Que va, que va.
N'hi ha moltes, que sí, esclar.
Quan Barcelona en té molts, ho comentàvem el propi Joan Cavallet,
aquí de un i dos, si n'hi ha.
Sí, es tracta d'un llibre que es titula Tarragona escrita,
és novetat d'ara mateix, i és un llibre, a més a més, de gran format,
d'aquests de regal.
Molt bonic, sí.
És un llibre de gran format, il·lustrat, amb fotografies,
que a més a més està en edicions bilingüe, català-anglès, d'una banda,
i després una altra edició en castellà-alemany.
És un llibre bonic, llibre gran, no?
I la matèria del llibre, doncs, és això,
la visió que n'han donat, al llarg de la història,
escriptors de totes les èpoques i estils de la ciutat.
Ens va dir el Joan que encara té moltíssimes més fitxes,
per fer més llibres i més referències.
És que suposo que una cosa així t'hi pots dedicar tota la vida.
És a dir, perquè tu...
Fas col·lecció.
Clar, tu imagina't com pots fer una recerca
de la quantitat de llibres que s'han arribat a publicar
en tota la història de la literatura,
en quins surt Tarragona,
o bé és per protagonista o bé tangencialment.
Vol dir que tu t'has de posar a llegir
amb un entusiasme extraordinari a veure si surt.
No, però ell el tremen al treball de camp,
ho va fer bé, ho fa amb mirada d'investigador,
perquè segons explicava,
sí que va ser una cosa una mica d'ell mateix,
però ara és com allò, quan en vas de viatge
i dius, porta'm la capseta d'amistos de l'hotel
que em faig col·lecció.
Sí, naturalment.
I jo m'imagino que l'entorn més proper del Joan
el que fa és que s'hi troba alguna referència
ràpidament li passa, i ell ens ho va comentar.
En la mesura en què la majoria de les biblioteques
estan digitalitzant els seus fons,
ara és molt fàcil, perquè tu si tens fons digitalitzats
de seguida saps si una determinada paraula,
en aquest cas Tarragona, una cosa així,
apareix o no apareix en un llibre.
Ho saps immediatament, no?
Però bé, això és una feina que s'està fent
i que no està feta encara.
I tu pots tenir les dades de tot plegat,
però després has de fer la informació,
allò que dèiem abans, no?
La feina no l'hi treu ningú.
A mi em resulta curiós, no?
És un llibre realment molt bonic.
Que s'hagi embarcat en una aventura com aquesta.
Hi ha el José Zorrilla...
Bueno, hi ha de tot.
És que ell ha de tot, ara parlo de memòria, perquè...
Ell ha recollit unes 500 referències
de caràcter literari.
Seria Pío Baroja...
Parlo de memòria, eh?
Sí, sí, ara en comentarem algunes, no?
I són 500 referències a l'entorn de 300 autors.
Que Déu-n'hi-do, perquè, esclar,
aquests 300 autors comencen entre els autors llatins.
Comencem molt endarrerits i acabem naturalment aquí.
N'hi ha de totes les cultures,
hi ha escriptors en francès,
escriptors en anglès, lletins,
naturalment en català, en castellà...
En fi, una obra molt, molt, molt, molt ingent.
Tu deies alguns autors,
doncs, clar, tots els 300 és impossible,
però com que n'hi ha alguns que són més coneguts
o que són més curiosos de recordar,
doncs anem per comentar-ne algun.
El més important, el més important pel pes que té
en la història de la literatura europea
i pel que significa la presència de Tarragona
perquè és el protagonista de la novel·la.
No és una al·lusió secundària, sinó que és central.
És Balzac.
Balzac, ja sabeu, que és el pare de la novel·la realista europea.
de Balzac.
Hi ha una novel·la poc coneguda
que es diu Le Marana,
que ell diu que és una...
Però sí que surten els manuals de literatura.
Sí, els manuals, sí.
Però de totes les novel·les de Balzac,
aquesta no és precisament una de les que té més fama.
Però aquesta passa a Tarragona,
passa al setge de Tarragona,
al setge dels francesos de Tarragona.
I és una història d'amor,
una mena de Carmen la Figuerreira, però...
Sí, sí.
Però que tarragonina.
Ota, doncs, escolta,
jo no l'he llegida, des de molt bé.
I tot es desenvolupa aquí a Tarragona?
Aquí, aquí, a la part alta, esclar.
Això fa gràcia.
És el que era el francès.
Naturalment, com que l'Alzac era francès
i ve en ser ells qui van ser que a Tarragona,
a la novel·la ell suavisa les malifetes franceses.
Van venir, van invair el territori,
però escolta, tampoc no van fer res.
Diu que els accessos ho van fer els italians.
Clar.
La culpa de tot sempre la tenen els altres,
ja ho saps, això, Jordi.
Després hi ha un escriptor també espanyol
molt conegut de la generació del 98,
que és Pío Baroja, que l'has inventat tu.
Aquest també hi ha una novel·la
que fa protagonista a la ciutat.
Es diu Les Fúries, la novel·la,
i és una novel·la política ambientada al segle XIX
que es recrea les memòries d'un personatge
que és malaguany, però les memòries passen a Tarragona,
es devenen a la ciutat de Tarragona.
Juntament, després hi ha naturalment els nostres,
no cal ni dir-ho, no?
El Josep Pini Soler, del qual hem parlat aquí.
Clar.
Que hi ha una trilogia de novel·les,
que és La família dels Garrigues,
bueno, les tres novel·les,
el Jaume Niové i la família dels Garrigues.
Hi ha naturalment autors com l'Àngel Guimarà,
que hi ha Malalí Indi Vilem Andonio,
que també passa aquí.
Hi ha el Vicente Andrés Estallés,
en fi, de novel·listes de la cultura catalana,
n'hi ha uns quarts, la Mariela Campany.
No sobta tant.
No sobta gens.
De la mateixa manera que no és sobta
que hi hagi molts escriptors actuals
i que, a més a més, són de les comarques d'aquí.
És clar, aquí jo encapito amb l'Oleixirinà,
que és amb la Margarida Indi Zeta,
amb mi mateix, amb el Jordi Cervera,
l'Àngel Octavi, en fi.
Això és bastant normal.
Sobta una mica més que hi hagi, per exemple,
personatge curiosíssim,
que n'havíem parlat aquí en un programa ja fa dos o tres anys,
un dels primers,
que és l'Anselm Turmeda.
Sí.
l'Anselm Turmeda era aquell mallorquí monjo.
Sí, que anava al Moro.
Déu-n'hi-do.
Aquell que se'n va anar, va renegar,
es va quedar a viure al Moro i després...
Hi ha algun llibre que explica les seves aventures.
Jo recordo haver-ho llegit, però fa molts anys,
i que explicava les aventures del Celm Turmeda.
Bueno, que era tot de...
És tot un personatge de la història.
Sí, home, sí, i tant.
També va estar a Tarragona?
No ho sabem si ell va estar a Tarragona.
El que sí que sabem és
que hi ha una referència a Tarragona
en un dels seus llibres,
que és La disputa de l'Asa.
La disputa de l'Asa és una obra humorística
que se situa justament,
en part, se situa a Tarragona.
És una discussió molt de l'època medieval
en la qual es discuteix...
L'autor i l'Asa discuteixen a l'entorn
sobre la superioritat del ser humà.
Ai, aquella cosa moralitzant de l'època, no?
Del ser humà o dels animals, no?
Bé, també.
Depèn, hi ha un altre personatge curiós que apareix,
també ben conegut.
És el primer autor que va portar als escenaris
la història del Don Juan,
que és Tirso Molina.
Sí.
Doncs bé, el burlador de Sevilla,
o el convidat de piedra,
que és aquesta obra,
un personatge va a la platja
i és a la platja de Tarragona.
La del Miraclar.
Per exemple.
Per tant, hi ha una mica de tot.
Després hi ha personatges menys...
Bé, també hi ha algun personatge ben conegut,
no ben bé pel seu paper literari en l'història,
sinó per altres coses,
com per exemple Jacomo Casanova.
Que també va passar per Tarragona.
Jacomo Casanova,
que és un personatge que la gent coneix,
sobretot pel faldiller.
És una cosa curiosíssima, perquè...
Però no és la seva part més destacable.
És l'anècdota, no?
En absolut.
Jacomo Casanova és un home fascinant.
La biografia d'aquest senyor és fascinant,
perquè és un home que es mou
per totes les corts europees del moment.
O i té un coneixement de la política de tots.
cultíssim, que parla tots els idiomes coneguts.
És un home que entra i surt
amb un savoir-faire, que diuen els franceses,
extraordinari, no?
Doncs aquest home escriu unes memòries,
que són unes llarguíssimes memòries,
molt, molt ben escrites i molt interessants,
i en aquestes històries explica la seva estada de Tarragona.
Ell, quan va marxar de París
per un assumpte de faldilles, això sí,
doncs va començar en exili,
i havia sortit rebotat de Verècia, també.
Calla que anirem cap a Tarragona,
que allà segur que m'acullen.
I també passa per Tarragona.
Per tant, després hi ha José Zorrilla, també.
Zorrilla també, abans hem parlat del primer
que havia parlat del Tironi, ara parlem del Sabor.
Penso que el Joan explicava que va venir convidat
pel Comte de Rius, podia ser.
Ell va estar vivint aquí.
Ell va estar vivint aquí i va dedicar un poema a la ciutat.
Una mena d'agraïment a la ciutat.
No és un llibre de lectura, vaig a llegir un llibre,
és un llibre de tenir-lo allà, a la tauleta de centre,
i anar, mira, calla, i anar remenant,
anar mirant les fotografies, els textos...
És un llibre que desperta molta curiositat.
És un llibre, jo hem dit, a més de format gran
i d'un aspecte molt agradable.
Molt únic, sí.
D'anar-lo passant-li també.
Si tenen cap compromís, mirin, és un llibre regal.
Sí, sí, és un llibre regal, és un llibre regal.
I tant, i tant, i tant, i tant.
Bé, doncs, després hi ha naturalment tots aquells
que van passar durant la guerra, no?
Dels que s'han ocupat d'aquí,
el George Orwell, ja sabeu que va dedicar
el llibre Catalunya sencer, doncs, també per la Tarragona.
Hi ha el Hemingway, que també va estar aquí.
John Dos Passos em va semblar, o no?
Jo el Dos Passos no el tinc.
No, és que...
Sí, sí, el John Dos Passos també.
És que sí, també va passar per Tarragona.
Sí, sí, també, també, també.
Efectivament.
No, no, la llista és llarga, eh?
La llista és molt llarga, sí.
Després hi ha Madame Lafayette,
que és una persona avui menys coneguda del segle XVII,
però que en el seu moment jugava un paper important.
I també hi ha una història en la qual
el personatge, un personatge apassionadíssim,
doncs, passa per aquí, passa per Tarragona.
Doncs, escolta, això pot ser
una bona lectura per l'estiu
i la referència, doncs, podem anar a caure
a alguna d'aquestes novel·les
i com si es tractés d'un joc de pistes
intentar trobar aquell escenari
on es situa l'autor
els personatges a la ciutat de Tarragona.
Jo penso que és un llibre oportú,
a part que sigui un llibre d'aquests d'Opsequi,
que a molta gent, doncs, segur que li agradarà
i és d'aquests que et pots regalar
amb garanties, per dir-ho d'alguna manera.
Que quedes bé, que quedes bé.
Que quedes bé, segur.
Jo penso que és un llibre oportú,
perquè no cal que les persones
ens mirem al malic cada dia.
És innecessari.
Però també és absolutament innecessari
que pensem que el nostre és el pitjor de tot.
Això també és sobrer.
És que passem d'un extrem a l'altre.
és tan provinciana d'una actitud com l'altra, no?
Per tant, un ha de tenir clar que viu en un lloc,
que també ha estat objecte d'atenció
per part de gent que es mereix un respecte.
No té més interès que aquest,
però aquest ja és un interès prou important.
És el punt aquell d'equilibri, eh?
Que costa tant de trobar.
Jordi Tinyena, jo no sé si cometre la gusadia
de comprometre't per la temporada vinent.
De totes maneres, de moment descansem.
De moment farem vacances.
Farem vacances ben merescudes.
Uns més que d'altres, tot sigui dit de pas.
I ens retrobarem, espero que sigui així,
com passa amb la majoria de persones
que fan vacances després de Santa Tecla.
Després dels focs.
Gràcies i molt bones vacances.
Adéu.