Ens vam quedar una miqueta de distingir
quan realment podem patir una depressió o una altra.
Ens vas explicar que aquella persona que pateix la depressió major
és claríssim, vull dir,
és com aquella persona que deixa de viure, pràcticament, no?
Es tanca en ella mateixa i l'altra persona va tirant.
De fet, un es dona un episodi molt insidiós, molt greu,
i l'altre és una cosa molt cronificada,
de fet, per diagnosticar una distímia,
la persona ha de portar més de dos anys,
o com a mínim dos anys,
trobant-se amb tota aquesta simptomatologia,
però no arriba a ser incapacitant.
Deixes de fer coses, no et trobes bé,
però, bé, clar, amb la distímia és molt fàcil
confondre molts símptomes d'ansietat.
Aquí és molt fàcil.
I aquesta cronologia, aquest en dos anys,
podria ser el que ens podria fer veure a nosaltres
si realment tenim una distèmia,
ja no parlo de depressió major,
o un estat de... o estem deprimits?
És el temps que ens dura, aquest estat d'ànim,
per saber exactament...
No, si tenim una depressió o si estem deprimits...
No, l'estat deprimit...
Bueno, a veure, l'estat deprimit és una cosa molt concreta,
molt puntual, i ens durarà uns quants dies.
Per això, que és el pas del temps, no?
Sí, i sempre, sempre hi ha una causa.
Amb les depressions, concreta, vull dir,
aquesta causa m'ha passat això, amb estar deprimit.
Amb les depressions, si te'n recordes,
quan vam parlar de les causes,
vaig comentar que a vegades hi ha una causa concreta,
que podem anar a treballar, hi ha una mort,
que hi ha una malaltia, hi ha...
Però a vegades no hi ha ni una causa concreta,
perquè no només hi ha una,
sinó que hi ha tota una valoració molt negativa de l'entorn.
Hi ha persones que realment han fet uns aprenentatges
de valoracions de la vida, de l'entorn i de si mateixos,
molt negatius.
I a tot, a tot, a tot, ho troben malament,
ho troben defectes, a tot, no?
Llavors, és molt difícil, perquè són persones
que qualsevol cosa que passa,
tot és negatiu.
Ja, ja, ja.
De fet, és igual el que passi,
perquè sempre li buscaran la part negativa d'això, no?
Llavors, clar, amb estar deprimit,
és una cosa molt concreta,
dura puntual uns dies, que em trobo malament.
La distímia, evidentment, em trobo malament
durant molt de temps,
perquè sempre ho fa i valoracions negatives.
I quasi que ho assumeixo com el meu estat natural, no?
És el meu estat natural.
Clar, és que el que la persona,
amb la distímia, en el tractament terapèutic,
el que anirem a treballar és que la persona
reconegui totes aquestes idees
absolutament irracionals i negatives que té
per poder ajudar-la a fer pensaments
molt més racionals i molt més positius,
realistes, eh?, de la situació,
però que pugui valorar d'una forma més positiva.
Tradicionalment, i no sé de forma errònia,
la depressió sempre s'ha associat a les dones
i en un període de la seva vida molt concret,
a l'època premenopàusica,
dones entre 40 i 50 anys,
la realitat segurament ens diu que no és així,
que els homes pateixen depressions,
que els nens i nenes,
des d'edats molt primerenques,
també pateixen depressió,
i les persones grans,
aquelles que miren, jubilen,
tenen una bona pensió, etcètera, etcètera.
Hi ha molts tòpics, Roni,
en això de quins són els col·lectius
de la nostra societat que pateixen la depressió.
Mira, la depressió la pateix tothom.
És veritat que hi ha un percentatge
una mica més alt de dones que d'homes,
però no generalitzant,
però no concretat en una edat,
en unes edats, eh?,
sinó que realment no hi ha una edat
concreta per tenir depressió,
hi ha depressió a totes les edats.
L'única cosa és que els nens
estan bastant oblidats en aquests aspectes
i les persones grans, ja no diguem,
que estan molt oblidades.
Sí, perquè potser es pensa
que és propi de l'edat, no?
Clar, el que passa és que
hem de distingir molt
el que és propi de l'edat
de la bellesa, diguem,
i la simptomatologia pròpia
que van perdent capacitats,
i són més lents
en fer coses,
en dir coses,
en expressar coses, no?
Però, clar,
això és una cosa.
I una altra cosa és
una depressió,
perquè llavors la persona
es troba molt malament
i no fa res en el dia a dia.
Clar.
La pròpia circumstància
de la bellesa
de no assumir la nova condició
en el pas del temps
també pot provocar una depressió
en determinades persones?
Sí, el que passa és que
això no seria la causa...
Assumir l'edat...
Però això no seria
la causa més habitual.
la gent assumeix bastant
la seva edat.
Perquè no té més remei,
clar, entre altres coses.
El tema no és
que la persona assumeixi
la seva edat, no?
El tema és
que moltes vegades
les persones
es comencen a trobar
molt soles
dintre del seu entorn.
La soledat, doncs,
és un dels factors.
és que acceptar l'edat,
bé, les persones
on pot haver-hi una persona
que no accepti
la seva edat,
evidentment, no?
Però el més habitual
és que, a més,
nosaltres anem fent anys
i, bueno,
ens anem acostumant
a nosaltres
i als nostres canvis.
Hi ha una frase
que és molt curiosa,
molt discutible,
a més,
que diuen
que els anys
no ens fan més savis
sinó més vells.
Per això t'ho dic
que és molt discutible.
I més savis també, no?
Depèn.
però que...
Això seria la part negativa,
eh,
de la interpretació
del tema.
Clar, més vells segur, no?
Però, bueno,
forma part de la vida
és que si no ens fem vells
serà que no hem viscut
o que se'ns ha acabat
la vida abans de temps, no?
Però més que això,
més que l'edat
o l'acceptació
de la nova condició,
penso que és
la sensació de soledat
i la sensació
de no tenir res que fer.
Per això
les jubilacions
poden ser
doncs
alguna cosa positiva
o alguna cosa molt negativa.
Depèn de les persones.
Clar.
Si les persones
han tingut
i tenen coses
que volen fer,
és a dir,
il·lusions encara
i activitats
que els agrada fer
i econòmicament...
I si l'entorn
els hi permet també, no?
I econòmicament poden,
perquè clar,
això ja també
depèn de les situacions,
normalment ho viuen bé.
Ara,
quan jo
ja m'he oblidat
del que m'agradava,
perquè no he fet res
del que m'agradava,
perquè només he treballat,
quan la situació econòmica
no és gaire bona
i quan, a més a més,
doncs,
per raons X,
no puc viure sol
o no em deixen.
O no em trobo bé.
O no em trobo bé del tot.
O la meva dona
o el meu marit
se m'ha mort.
Llavors,
realment,
aquí
entren altres factors.
En el cas
dels nens i nenes,
quins serien?
A grans trets,
que probablement
sigui necessari
parlar-ne un dia
més àmpliament,
però a grans trets,
on trobaríem
les causes
de la depressió?
Òbviament,
hi ha situacions
dramàtiques,
terribles,
que tots tenim al cap,
que poden provocar
depressió
i moltes coses més.
Parlem de situacions
de maltractament,
situacions famílies,
difícils,
però a vegades
es veuen casos
de quadres
de depressió
en nens i nenes
que aparentment
tenen una vida
molt normalitzada.
Bé,
aquí crec que hi ha
un factor
i que crec que és el mateix,
que és la soledat.
Bé,
que és el sentiment
de soledat, no?
Clar,
la soledat
és més com la visc
que si realment
estic sol o no,
no?
El sentiment de soledat...
Estar sol no és dolent,
però com visco jo
la meva soledat,
aleshores sí, no?
Llavors,
jo penso que això també,
perquè realment
també hi ha molts nens
que tenen la sensació
que ells
estan sols
o que no els importen
a ningú.
Llavors,
mentre són nens,
no t'ho diuen,
però els adolescents
sí que verbalitzen
i això jo m'ho he trobat
a la consulta.
Clar,
jo no tenc nens
a consulta,
llavors,
no,
no,
directament no sé,
però sí que
als adolescents...
Adolescents, sí.
Sí que tractes adolescents.
i els adolescents
sí que els tracto.
Llavors,
aquest sí que et verbalitzen
moltes vegades
que no tenien normes
i això
vol dir que
no els importaven
a ningú.
Que el seu entorn
era igual al que feien.
És a dir,
i viuen
com a dolent
el no haver tingut
normes
que en un moment donat
els hi haguéssim
plantat
sense
anar-nos
al punt extrem,
això també
és la lluita,
el punt d'equilibri,
però viuen
molt malament
el no haver tingut
normes,
el que no li han dit
el que està bé,
el que no està bé,
el que pot fer
i el que no pot fer,
o els horaris,
perquè ho han interpretat
com que
no són importants.
Si a mi no em posen
normes,
si a mi no em diuen
el que està bé
i el que està malament,
és que tant se val
el que jo faci.
Exacte,
és que jo no importo.
I això
sí que ho viuen
molt malament.
Llavors,
crec que torna a ser
el que...
A veure,
entre moltes coses,
però crec que és un factor
que no li donem importància.
Els nens passen
molt de temps
bastant sols
i jo sí que veig
que els adolescents
d'avui
hi ha un percentatge...
Són aquells nens
sols d'ahir, no?
Exacte,
que es queixen
que no han estat
per ells.
No sé si necessàriament
ha de ser així,
però si no es fa
un bon tractament
aquests nens
després joves,
després adolescents
i després joves i adults
poden arrossegar
aquests estats depressius
amb més o menys
intensitat al llarg
de tota la seva vida.
Parlem de tractaments,
si et sembla.
i a més com no es tractin
per tota la vida,
perquè de fet
nosaltres podem tenir
un episodi depressiu concret
o podem tenir un a la vida,
tractar-lo
i no tornar a tenir.
O podem entrar
en contínus
estats depressius,
és a dir,
ara sembla que ens trobem millor,
però tornem a dir
amb una depressió
que no es cura mai.
Hi ha qui pensa
que és per tota la vida.
Clar,
però no ho és.
A veure,
el tema és,
no és per tota la vida
si jo ho tracto.
Si jo no ho tracto,
és possible
que es converteixi
en un trastorn
per tota la vida.
Ben tractat,
a nivell general,
els resultats
són satisfactoris,
ho dir,
perquè hi ha
la vessant farmacològica
que comentaves,
la teràpia,
però també hi ha
el treball individual
que fa el propi pacient.
Clar,
si una de les tres potes
falla,
probablement el tractament
no sigui excitós.
Clar,
a veure,
la implicació
de la persona
és important.
És evident
que al principi
no pot,
però també
que a mesura
que es va trobar millor,
moltes vegades
amb les depressions majors,
per exemple,
al principi,
necessitem precisament
la farmacologia
perquè la persona
no pot.
És a dir,
llavors necessitem
químicament
controlar
aquesta situació
i llavors després
iniciar
la teràpia.
I a poc a poc,
ell anirà
implicant-se
en la teràpia.
Què passa
en aquests moments
i per què hi ha
la sensació
que la depressió
és crònica?
Perquè hi ha
molta depressió
només treballada
en farmacologia,
perdona,
treballada,
tractada
en farmacologia.
Llavors,
a la que deixem
la farmacologia
tornem
a trobar-nos malament.
Llavors,
la sensació
és que
per jo trobar-me bé
he d'aprendre
sempre,
per tant,
sempre soc malalt
perquè si sempre
prenc medicació
sempre soc malalt.
Aquí està l'error.
La farmacologia
és molt bona,
molt important
en uns primers moments
i necessària,
però no hem d'allargar-la
més del compte
si realment hi ha
una teràpia darrere,
que és el que em canvia
la manera d'interpretar,
la manera de veure,
la manera d'afrontar.
Per això també passa
amb la teràpia.
Quan començo
a anar bé,
quan començo
a sortir
de la consulta
del psicòleg
en condicions,
no he acabat
el tractament
i deixo d'anar-hi
perquè ja em trobo bé.
Això també deu passar,
no?
Sí,
això pot passar,
de fet passa
amb algunes persones...
I després d'un any
o sis mesos
i tornen,
no?
Torno,
torno.
Clar,
però bueno,
hi ha tot tipus,
hi ha persones
que realment
no marxen
fins que tu
no els hi dones
l'alta,
no?
És a dir,
que en això
el que passa és que
sí que allargues
la freqüència
de les visites,
això és evident,
no?
Hi ha persones
que quan es troben
una mica millor
desapareixen,
són persones
que solen tornar
una mica més endavant
i llavors
pots agafar
aquesta actitud
i treballar-la,
no?
Perquè si abandono
abans d'estar bé
del tot,
llavors és molt possible
que torni
a tenir recaigudes.
Les recaigudes
és un tema
que s'ha de parlar
a l'inici
del tractament
perquè en qualsevol moment
pot haver-hi una.
Per tant,
la persona ha de saber
que la recaiguda
forma part
del procés terapèutic,
que és normal
que hi hagi
alguna recaiguda
durant tot el procés
terapèutic,
que això només
ens indica
que encara
no estem bé
del tot
i que ens ajuda
perquè la recaiguda
mai és tornar
a caure
on estàvem,
és baixar una mica
de com estem
però no cap a baix
i això només
ens indica
que,
cuidado,
que no estem bé
del tot,
que no hem de deixar
de fer la teràpia
i ho hem de saber
i la recaiguda
jo penso que és
una cosa important
que s'ha de parlar
al principi,
a tenir en compte
què passarà,
perquè en algun moment
passarà.
En aquesta línia,
Sònia,
i per acabar,
jo sé que és difícil
explicar-ho,
però aviam si,
ens podries dibuixar
en quatre trets,
com és una sessió
de teràpia psicològica
per tractar la depressió?
Quina és la seqüència?
Una mica com funciona?
És que depèn.
Depèn del pacient, no?
No, és que aquesta feina
és molt complicada
d'explicar en això,
no?
Perquè no hi ha unes pautes
tan concretes per tot,
no?
Depèn,
hi ha persones
que en les primeres sessions
tenen molta necessitat
de treure.
T'has dit,
no, és que he anat allà
i he començat a parlar
i no m'han dit res,
no?
I aleshores la persona diu,
ui, però clar,
és un procés.
Clar, és que,
a veure,
quan una persona vol
una resposta immediata,
és que és impossible
perquè els psicòlegs
no som...
Si no,
ja donaria un quilo
de pastilles directament.
Clar,
però és que no endevinem.
Clar, clar.
De fet,
hi ha tot un procés
en què un ha de conèixer
tota la història
i, per tant,
conèixer una mica
els trets de personalitat.
D'entrada,
el pacient,
en principi,
és un desconegut
pel professional,
pel psicòleg.
L'ha d'anar conèixent,
és clar?
Absolutament,
absolutament.
Però, bueno,
de tant en tant et trobes.
El que passa és que has d'explicar,
no?,
que la terapia és un procés llarg.
Llarg no vol dir
que ens haguem de passar dos anys,
ni un a vegades.
Vull dir,
llarg vol dir
que haurem de fer unes...
Durant uns quants mesos...
I, clar,
depèn.
Després depèn del tema.
A vegades,
quan has solventat un tema,
surt un altre.
Això també és veritat,
no?
A vegades,
la persona consulta per una cosa,
que és la que més li...
I acaba sortint.
Però després hi ha moltes coses
que, a més,
estan totes relacionades
i que s'han d'anar treballant,
no?
Moltes vegades fem una pilota emocional
impressionant, no?
Però sí que és veritat
que t'ho trobes, no?
I mira,
jo ahir mateix,
en una visita nova,
m'ho vaig trobar, no?
Una persona que t'explica
una mica per damunt,
molt per damunt,
a més a més,
perquè una hora tampoc dona
per tant, no?
En una primera.
I llavors em diu,
bueno, bé,
jo vull respostes, no?
Diu, bueno,
doncs les respostes,
evidentment,
les hem de buscar conjuntament.
Jo no tinc les respostes teves.
Les tens tu dintre.
El que hem de...
És de veure com les traiem, no?
Jo no les puc endevinar, no?
Llavors, clar,
va haver-hi la feina
d'explicar-li, no?
I no és fàcil
perquè no estem acostumats
a parlar,
no estem acostumats
a confiar
i sobretot a comunicar, no?
Clar, però bueno,
aquesta és la feina
del professional
de posar l'espai
perquè la persona relaxi,
se senti còmode
i pugui realment treure.
Perquè en realitat
les persones necessitem treure
d'una manera,
l'únic que no tenim
és el temps,
l'espai i la confiança.
Clar.
Si realment això,
i això ja és tasca
del professional,
tu crees l'espai,
la confiança
i el temps,
a més el temps el pactes
perquè ja quedes
per veure't una hora
i tal.
I llavors si l'espai
i el temps
i la teva postura
d'escolta
fa que la persona
se senti relaxada,
treurà.
Clar, depèn,
hi ha persones que començarem
que ells parlen molt
i persones que no parlen tant
ni hauràs de dirigir molt més.
i després, doncs,
clar,
hi ha persones que començarem
per treballar els pensaments
directament,
n'hi ha que primer
farem una revisió
a veure que l'envies
al psiquiatre,
al metge que assalera
que hi hagi una medicació
primer i després tornem.
Hi ha que començaràs
directament
i faràs sessions
de relaxació
perquè n'hi ha que...
És que no tots són iguals,
llavors és complicat explicar.
Gràcies.
Gràcies.