Passa un minut del punt de dos quarts de deu del matí.
El convidat avui en aquest espai, en la mirada,
aquesta mitja hora que dediquem cada divendres
per repassar l'actualitat de la setmana,
és en Bernat López, el responsable dels estudis de comunicació de la URB
a la Universitat Torre Ibrer i Vergili.
Bernat, bon dia.
Hola, què tal? Bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos avui a compartir aquests minuts.
Estem en campanya electoral,
estem ja de fet en l'equador de la campanya electoral
que va començar dijous de la setmana passada.
Bernat López és periodista,
però actualment no cobreix la campanya ara per cap mitjà.
Suposo que la segueix a través dels mitjans de comunicació.
Com segueix, per tant, un ciutadà de peu
que ha estat en altres ocasions més directament lligat
o seguint més directament la política,
però com segueix un ciutadà de peu la campanya electoral?
Perquè moltes vegades, com que ja saps que el periodisme
és una professió molt endogàmica,
després dels periodistes pot ser que tinguem una visió molt distorsionada.
Però un ciutadà de peu com la segueix, Bernat?
Home, jo crec, lògicament parlo per mi,
perquè jo no represento l'opinió pública,
però tinc la impressió que el ciutadà la segueix
com si fos una campanya permanent i contínua
que s'encadena d'elecció en elecció.
Aquesta percepció jo crec que tots la tenim una mica,
el fet de viure en campanya permanent.
perquè quan no estem en precampanya, estem en campanya.
Quan passen les eleccions, comença la precampanya
de les següents eleccions.
I com que portem un ritme gairebé d'unes eleccions anuals,
gairebé,
un té la sensació de viure permanentment
entre banderoles
i entre estratègies electorals i entre missatges
que s'intensifiquen quan arriba una data,
una contesa electoral,
lògicament,
però l'efecte és una mica de fatiga
i d'insensibilització, jo diria.
I ara parlo també més com a comunicòleg.
Tinc la percepció que aquest bombardeig continu
de missatges,
en aquest cas electorals,
el que fa és, en part,
fer que la ciutadania s'insensibilitzi
i que els missatges moltes vegades
passin desapercebuts,
per reiteratius
i per pesats, em perdó.
Ara parlarem d'aquest possible efecte de cansament,
d'aquesta fatiga que comentaves,
però per què creus que ara hi ha aquesta sensació
els últims mesos, els últims anys que tu comentaves,
que estem en campanya electoral permanent?
Què passa, que els partits polítics
han intensificat tant
la seva maquinària comunicativa
o és que hi ha cada vegada més dirigents polítics
i tots ells tenen molts missatges a dir?
Per què creus que s'ha produït aquest canvi
en els últims anys?
Hi ha moltes raons.
La primera de totes té a veure
amb el propi sistema polític
i, per tant, amb el ritme de les eleccions,
cosa que jo celebro, evidentment,
és a dir, no estic dient que
el fet que hi hagi moltes eleccions sigui negatiu,
al contrari, el que és negatiu seria el contrari,
que no n'hi haguessin d'eleccions.
Però, clar, també té la seva contrapartida, no?
També hi ha una proliferació,
que tampoc no em sembla malament,
de diferents nivells de representativitat.
El municipal, l'autonòmic, l'estatal, l'europeu...
Per tant, tot això multiplica les convocatòries electorals
i, finalment, també hi ha una altra causa clara
que té a veure amb la professionalització
de la tasca de la comunicació política.
Fins fa relativament poc,
aquesta activitat era una miqueta allò artesanal,
estava en mans de gent voluntariosa
o voluntaris dels partits,
però ara cada cop més els partits,
les organitzacions, confien,
jo crec que també en bon criteri,
en professionals,
és a dir, en agències, en gabinets,
en empreses que presten serveis
en general molt ben prestats,
tot s'ha de dir,
perquè, com que hi ha tanta competència,
la lluita per la visibilitat
passa necessàriament per la professionalització.
Per tant, si tu no professionalitzes el teu missatge,
pot ser que passi desapercebut,
i això és nefast per un polític
o per una marca d'iogurts,
si em permets, aquí el salt mortal,
vivim en una societat
en què la lluita per la visibilitat
és la lluita per l'existència.
Si no ets visible, no ets.
I, per tant, això explica en bona mesura
aquesta inflació de la iconosfera,
que diuen els comunicòlegs també,
aquesta inflació de missatges,
d'imatges,
aquest bombardeig continu
que té la seva contrapartida,
com deia abans,
en aquesta progressiva insensibilització del ciutadà,
que cada cop és més indiferent,
donada la intensitat de bombardeig,
ja s'ho acaba mirant amb una certa distància.
Davant d'aquesta situació,
la campanya electoral
no deixa de ser un pur formalisme.
La campanya oficial que va arrencar la setmana passada
o continua sent necessària?
Jo diria que és una mica paradoxal.
És a dir, per una banda,
i això és una cosa que s'ha demostrada des de fa molts anys,
des dels anys 40 als Estats Units,
famosos estudis de Lasersfeld,
les campanyes electorals en si mateixes
acostumen a tenir poca incidència
en la tendència del vot.
És a dir,
les campanyes
no canvien el vot generalment,
sinó que el que fan és reforçar-lo.
Reforçar tendències.
Reforçar tendències.
Convèncer aquell votant
que t'ha de dir
que no vota X partit.
Però clar, això és molt important, també.
Per tant,
la campanya serveix per molt
i serveix per poc al mateix temps.
L'has de fer, necessàriament.
És a dir,
jo crec que ningú no es pot permetre
el luxe de no fer campanya.
Però, d'altra banda,
la relació entre el rèdit,
el resultat d'aquesta campanya,
i el que s'inverteix en diners
i en esforços personals,
potser està una mica desequilibrat
des del punt de vista
del caràcter determinant de la campanya.
Jo crec que la campanya no determina.
La campanya entesa
des del punt de vista mediàtic
i comunicatiu,
sinó que tornem una mica
a la base,
o la base retorna, més ben dit,
que és
la percepció que té el ciutadà
més subtil,
potser més inconscient,
dels seus líders,
de l'obra dels seus líders,
com veuen la ciutat,
és a dir,
el cara a cara,
les converses entre veïns,
al final,
resulta que,
tot i que vivim en aquesta societat
hipermediatitzada,
jo crec que
continua sent molt important
aquesta dimensió interpersonal
de les converses al mercat,
de les converses entre parents,
de la percepció més subtil,
que no pas
aquesta percepció més barroera,
si vols,
més estrident,
de la campanya.
Avui, precisament,
surt una enquesta
a la Vanguardia,
el diari de la Vanguardia,
pronostica un seguit de resultats
que, de ben segur,
que seran avaluats,
i també, de ben segur,
de manera diferent,
per part dels diferents líders polítics,
però també parla del grau de coneixement,
de popularitat
de cadascun dels candidats
i sobte, per exemple,
que candidats es troben
en un nivell del 30%
i, per exemple,
el cas de Joan Arejo,
que tot i haver estat portaveu
de l'equip de govern,
només, entre cometes,
el coneix el 60% dels ciutadans,
el 60% dels tarragonins
i són persones,
són personatges
que apareixen cada dia
en diferents ocasions
als mitjans de comunicació.
Falten al mercat,
com dius, Bernat?
Jo crec que això
el que ve a demostrar
és precisament
la intensitat
d'aquesta lluita
per la visibilitat
i la quantitat
d'actors,
ja sigui personals
o institucionals,
que estan lluitant
per aquesta visibilitat.
És a dir,
l'atenció del ciutadà
és limitada.
Nosaltres,
la ciutadà normal
té una vida,
una jornada laboral,
una vida familiar,
cada cop més intensa,
també,
perquè les possibilitats
d'oci es multipliquen,
la televisió,
l'entreteniment,
la família,
el passejar pels carrers
i, per tant,
l'espai d'atenció
també és limitat
i està tan disputat,
tan enormement disputat,
que, efectivament,
tal com tu dius,
una figura
com Joan Herégio,
que porta molts anys
allò a la bretxa
i que,
per dir-ho també
amb una expressió popular,
xupa molta càmera,
lògic,
d'altra banda,
sent qui és,
doncs,
aquesta persona
només,
entre cometes,
com tu dius,
tingui un 60%
de reconeixement.
Què vol dir això?
Doncs que
està tot molt disputat
i per això
les maquinàries
estan tan sobrecalentades.
Aquests dies,
alguns periodistes
o,
fins i tot,
per una percepció
que jo tinc,
comentaven
que els gabinets
dels partits
estan hiperexcitats
i els assessors,
tothom està,
allò,
amb els nervis
a flor de pell,
superpendents
de què publica
la premsa
que diu la ràdio
perquè hi ha
una situació
de nerviosisme,
suposo,
evidentment,
perquè s'hi juga molt.
Hi ha molta gent
que s'hi juga molt,
concretament a Tarragona.
A altres llocs,
potser les coses
estan més clares,
però a la ciutat
de Tarragona,
jo crec que,
no sé si em donaràs
la raó a tu
com a periodista,
però es percep
aquesta tensió
màxima
en què tothom
està a la que salta.
Sí,
hi ha un panorama,
és obvi que hi ha
un panorama
més obert que mai
i, de fet,
fins i tot,
l'enquestes d'avui
no tanca
cap dels dos possibles
escenaris oberts,
o sigui que tot,
a només
vuit dies
dels comissis,
totes les opcions
podríem dir
que ara continuen
sent factibles.
Sí,
cosa que a mi personalment
la veritat és
que he de reconèixer
que em sorprèn una mica
perquè
jo pensava
que la cosa
a aquestes alçades
estaria més clara,
però
sembla que no.
Sembla que les coses,
hi ha molta incògnita,
hi ha moltes incògnites
i això explicaria
precisament aquest nerviosisme,
aquesta tensió,
aquest allò
d'apretar,
pressionar
dels partits,
de les seves maquinàries,
perquè, clar,
les coses estan molt obertes
i aquí
la cosa es pot jugar
de molt poquet.
Aquest dilluns,
al matí de Tarragona Ràdio,
parlàvem precisament
amb una professora
dels estudis de comunicació
de la URB,
l'Aranxa Capdevila,
que dona l'assignatura
que imparteix
l'assignatura
de comunicació política,
li vam demanar
que avalués,
per exemple,
els cartells
de les cinc principals
formacions
i ens deia
que en línies generals
eren cartells
molt clàssics,
era una forma
de comunicació
que, vaja,
podia ser gaire bé
la mateixa
de fa vuit
o dotze anys,
no?
Hi ha molta maquinària
electoral,
però es continuen
seguint
les formes tradicionals,
el porta a porta,
el mítin,
l'esmorzar amb empresaris,
el cartell clàssic,
potser no s'han explotat
aquestes altres vies
que se'n estan comentant
com el poder
de la xarxa
o d'altres fórmules
més innovadores,
Bernat?
Home,
jo crec que és,
jo sempre m'agrada,
m'adereixo
a una expressió
que és que
no hi ha res de nou
sota la capa del sol
i en el terreny
de la comunicació
el marge
per la innovació
és immínim
perquè
són molts anys
en què
molta gent
molt bona
ha estat pensant
i està pensant
sobre
maneres,
formes,
canals
de fer arribar
el missatge,
jo crec que està tot
molt explotat,
potser
el mitjà
que ho estava menys
era internet,
però ara
on hi ha un candidat
que no tingui
un bloc?
Que l'actualitzió
no és una altra cosa,
em falté.
Això és una altra cosa,
però tothom el té,
per tant fins i tot
aquests canals
i què no dir
del cartell,
a veure,
el cartell
com a mitjà
d'expressió,
com a mitjà
de comunicació
té com a mínim
150 anys
de vida
si no ens remuntem
a altres formes
cartellístiques
més primàries
anteriors,
però el cartell
publicitari
i el cartell
propagandístic
té 150 anys
de vida.
Què es pot inventar?
Doncs home,
no sé si es pot
inventar gran cosa,
de totes formes
a veure,
jo sí que
jo tampoc
no estic
tan d'acord
que els cartells
siguin
tan clàssics
i això
discrepo cordialment
de la meva
col·lega
i amiga
Aranxa,
sí que
jo noto
un esforç
de creativitat
en alguns,
evidentment
no en tots,
però se m'acut
per exemple
al cartell
de la campanya
de Joan Herègio
que a mi
personalment
em sembla
creativa,
no et sabria dir
si efectiva
o no,
perquè això
ja us veurà,
però
al darrere d'aquí
hi ha una estratègia,
hi ha
allò del candidat
en blanc i negre
aguantant la fotografia
del ciutadà en color,
allò del candidat
al servei
del ciutadà,
jo sí que
denoto
una estratègia
i uns
cervells
al darrere
que han pensat
aquesta campanya
amb criteris
professionals,
ara,
l'eficàcia
d'això
no és imputable
tampoc
a aquests
professionals,
sinó que
com dèiem abans
hi ha molts altres
elements en joc,
com ara
no ho hem d'oblidar,
estem parlant
de política
i tots sabem
que
en el sistema
actual
en què
estendeix
la personalització
tan forta
de la política,
la figura
del candidat
el seu carisma
aquesta paraula
que sempre surt
quan es parla
de política
i de candidats
és molt determinant
últimament
s'ha parlat
molt del carisma
del carisma
de l'alcalde
sortint
i dels candidats
dels aspirants
hi ha un consens
bastant general
crec
en reconèixer
que
en quant a
capacitat
de sorprendre
per dir-ho així
ningú no li arriba
ni a la sola
de les sabates
després
per lo bo
i per lo dolent
exacte
però
efectivament
l'alcalde
sortint
és una persona
amb una personalitat
molt forta
amb una forma
d'actuar
molt atípica
molt impactant
i amb una capacitat
de sorprendre
bastant
inesgotable
i en canvi
és probable
que
les altres persones
siguin
més planeres
tot i que això
com s'ha demostrat
tampoc no té
per què ser un hàndicap
teòricament
per exemple
el president de la Generalitat
José Montilla
respondria més
a aquest segon perfil
capatero
el soso man famós
que ningú no donava ni en duro
és a dir
un perfil modest
un perfil discret
venint del que venim
en el cas del govern espanyol
o en el cas del govern català
venint d'un maragall
passar un montilla
doncs jo crec que molta gent
no ho ha vist malament
una mica de tranquil·litat
la gent potser prefereix això
el perfil aquest de gestor
com s'han autoproclamat
algun d'aquests
algun d'aquests dirigents
i fins i tot
algun dels aspirants
algun dels candidats
prefereix menys la sorpresa
i més la racionalitat
el treball previst
jo crec que
la gent no sabem massa bé
què volem
o sigui
de vegades volem unes coses
i de vegades unes altres
perquè el caràcter humà
és imprevisible
és ambigu
és contradictori
i jo crec que en aquest sentit
els gustos
són bastant pendulars
és a dir
probablement
després d'una època
d'un candidat
estrident
espectacular
per lo bo i per lo dolent
doncs la gent valora
un candidat
o un governant
més discret
més planer
però pot arribar un moment
en què
passi al contrari
que aparegui una figura
trencadora
allò agressiva
que desperti
la faceta
o la part
més creativa
o més
combativa
també
per què no dir-ho
del ciutadà
i això faci que
aquest carisma
d'aquesta altra persona
torni
a portar el pèndol
en l'altra direcció
en fi
hi ha gustos
de tots els colors
i un mateix
els té tots
en un moment determinat
en un moment determinat
depèn
de moltes variables
si aquests dies
veiem televisió
de Catalunya
o escoltem
emisores públiques
com Catalunya Ràdio
o com Ràdio
sentirem de forma reiterada
la Cantarella
en què diu
que els periodistes
d'aquests mitjans
fan una vaga
de signatures
com a mitja de protesta
per la imposició
per part dels partits polítics
dels blocs electorals
a l'hora de fer
les informacions
de campanya
uns blocs
que determinen
fins al segon
el temps
que s'ha de parlar
de cadascun
dels partits
ja fa
algunes eleccions
que per part
de diversos
grups
de periodistes
i crec que el col·legi
de periodistes
també s'ha pronunciat
en diferents ocasions
en contra d'aquesta
mesura
doncs això
critiquen
el que consideren
una imposició
més per criteris
propagandístics
de propaganda electoral
i no deixen
doncs
exercir
els criteris
de noticiabilitat
habituals
què en penses Bernat?
jo aquí
tinc una estirada
d'orelles
i em perdonaran
per les dues bandes
és a dir
per la banda
dels polítics
però també
i lamento dir-ho
perquè és en el sector
amb el que jo
m'identifico
com a periodista
de formació
i com a formador
de periodistes
també
també pels periodistes
a veure
aquí l'estirem primer
vinga
estirem primer
les orelles
al sistema polític
i als partits
això dels blocs
és impresentable
és impresentable
sempre i quan
el sistema mediàtic
públic
tingui les garanties
internes
d'equilibri
i de professionalitat
i jo crec que avui en dia
la Corporació Catalana
de Ràdio i Televisió
no sé si tant
no sé
no sé si tant
altres mitjans públics
com pugui ser
com ràdio
però la Corporació
en concret
crec que és innegable
que ha assolit un nivell
de professionalitat
tant des del punt de vista
ètic
com estètic
que l'hauria de fer
creadora
de la confiança
dels partits
per tant
si el que els blocs
pretenen és
l'equilibri
la neutralitat
etcètera
el que han de fer
és confiar
en aquesta professionalitat
i reforçar-la
reforçar-la legalment
reforçar-la
en mecanismes
d'independència
d'autoregulació
etcètera
i no en una cosa
que és com una mena
d'estat d'excepció
o sigui
aquesta norma dels blocs
jo la trobo excepcional
en un règim liberal
democràtic
com el que estem
és una mesura
d'excepció
no hauria de ser
una mesura
de normalitat
per tant
això dels blocs
s'ha d'acabar
jo ho tinc claríssim
i qualsevol persona
crec que amb una mica
de seny
i de coneixement
de la política
de la comunicació
ho veu clar
ara bé
ara anem a l'altra
estirada d'orelles
i espero que no
no em sentin gaires
periodistes
importants
perquè això que vaig a dir
no crec que sigui
molt popular
a mi com a oient
em fatiga molt
haver d'escoltar
cada vegada
en cada
telenotícies
en cada
bolletí
o en cada
programa de ràdio
la cantarella
com tu deies
de
estem molt enfadats
perquè no volem els blocs
escolti
jo això ho trobo
un acte
d'enercissisme
innecessari
perquè
no cal
no cal estar-ho dient
cada vegada
contínuament
al començament
del bloc electoral
al final del bloc electoral
o ara per exemple
el programa
que d'altra banda
jo admiro molt
i l'escolto
del Joan Barril
en què estan
amb aquesta comèdia
permanent
de no et dic el nom
no ens diem el nom
el cafè
de la república
jo l'escolto
pràcticament cada dia
i sóc un gran admirador
que consti
del programa del Joan Barril
i de tot el seu equip
però escolta
ja n'hi ha prou
d'aquesta comèdia
escolti
jo tinc la impressió
que aquí hi ha
un excés de vanitat
i d'exhibicionisme
fins i tot
dels periodistes
ja ens ho ha dit
ja ens ho han dit
no cal que ens ho repetiu
cada vegada
no cal que
és a dir
tinc la impressió
que els periodistes
en aquest cas
estan aprofitant
la vinentesa
per donar-se un bany
d'autoreivindicació
escolti
una mica més de modestia
facin la seva feina
i ja ens hem enterat tots
que estan molt enfadats
però no cal que ens ho estiguin
matxacant cada vegada
queda clara
aquesta estirada d'orelles
clara i contundent
cap a la professió periodística
però
per què creus
que els partits polítics
continuen imposant
al sistema
al sistema
de blocs
els partits majoritaris
en principi
ho tenim clar
perquè s'asseguren
que tindran
una gran representació
en segons
perquè a més a més
és veritat
hi ha dos partits
que surten molt més
que la resta
però és que els
tres partits petits
entre cometes
també ja estan d'acord
i s'asseguren
per exemple
en el cas d'iniciativa
que en moltes ocasions
és l'últim
només s'asseguren
10 o 15 segons
perquè
si em permets
una batalla
te'n servir
d'una altra vegada
en la campanya catalana
va haver de portar
el timing
al segon
d'una emisora
pública
i hi havia un partit
que després de dir-li
el nom sencer
ben poca cosa
podies més dir
Déu-n'hi-do
per què ho fan
home
primera
jo crec que per una actitud
conservadora
d'allò de
virgencita
que me quede como estoy
allò
amb això
deuen pensar
com a mínim
no anem endarrere
però jo crec que la raó principal
és
que els traeix
el subconscient
perquè
amb això
demostren
que no se'n refien
no se'n refien
de la pròpia
de la ràdio televisió pública
que ells han muntat
perquè la corporació catalana
de ràdio televisió
l'han creat els polítics
i controlaven ells
ara ja no tant
vull dir que tenen
els òrgans de control
a través del Parlament
exacte
tenen els òrgans
tenen capacitat de control
de control
efectivament
control no en el sentit
de manipulació
sinó en el sentit
de supervisió
sí, sí
en el sentit aquest
ens referim a això
però efectivament
jo crec que
aquesta política de blocs
demostra que
ells mateixos
no se'n refien
del que han creat
i la veritat
és que tenen motius
si mirem el passat
insisteixo
si mirem el passat
sobretot els primers anys
jo crec que
afortunadament
i en aquest sentit
abans he fet
una estirada d'orelles
i ara he de fer
un reconeixement
en aquest sentit
la classe política
tot i que ella
no sigui massa conscient
potser
com demostra
el tema dels blocs
ha aconseguit
la ràdio televisió
més professional
d'Espanya
sens dubte
sens dubte
la més independent
la més equànime
la de més qualitat
i això
ho sap tothom
doncs ja
caldria
que els propis polítics
s'ho creguessin
i que
fossin conscients
que
potser malgrat
ells mateixos
o gràcies a ells mateixos
han aconseguit
una ràdio
una televisió
que hauria de ser
l'enveja
de les Espanyes
Has obert una via
ens queden 5 minuts
poc temps
m'agradaria preguntar-te
per què
per exemple
si TV3
és un canal tan reputat
està baixant d'audiència
de forma notable
què ha de fer TV3
per intentar
mantenir
ser líder d'audiència
com en d'altres ocasions
però en qualsevol cas
m'agradaria més
aprofitar aquests 5 minuts
per preguntar-te
i què fem
doncs
amb les altres formacions
polítiques
perquè cada vegada
es presenten
més partits
més llistes
sense la més lluny
aquí a Tarragón
es presenten
14 llistes
i clar
és obvi que segurament
fer un seguiment
acurat
de les 14 formacions
és literalment impossible
perquè si no
els informatius
i les pàgines
dels diaris
només parlarien d'això
però si d'una banda
se'ns imposen
un sistema de blocs
una preeminència
de parlar d'uns partits
l'altra gent també diu
i segurament
no els falta un punt de raó
i diu
escolti'm
és que el sistema
és pervers
jo no tinc representació
i a més a més
no se'm dona
l'oportunitat
per explicar-me
és que fins i tot
per llei
només em diuen
que només puc penjar
dos cartells
a la Rambla Nova
sí, sí
certament
aquest és probablement
l'efecte més pervers
dels blocs
que és el manteniment
de l'estatus quo
és a dir
els blocs el que fan
és com tu deies abans
també
és perpetuar
el que hi ha
allò del virgencita
que me quede
com estoy
cosa que
va molt bé
als que estan a dalt
però va molt malament
als que estan a baix
i és una forma
d'impedir
la mobilitat
impedir el canvi
o com a mínim
obstaculitzar el canvi
i aquest efectivament
és un efecte pervers
per tant
una rauda més
per eliminar els blocs
i una rauda més
per confiar
en la professionalitat
i en el criteri
i confiar
en els mecanismes
diversos
el Consell de l'Audiovisual
de Catalunya
la Comissió de Control
Parlamentari
de la Corporació
és a dir
el Consell d'Administració
és a dir
hi ha múltiples
no n'hi ha un
n'hi ha tres o quatre
de mecanismes de control
com dèiem abans
de control
és a dir
de supervisió
política
de la Corpo
doncs
deixem-los actuar
no ens inventem
ara una altra cosa
que efectivament
el que fa és
això
anar a favor
dels privilegiats
i impedir
aquesta mobilitat
i aquesta visibilitat
dels nouvinguts
per tant
això hauríem
d'eliminar
i després deies
el tema
de l'audiència
i tal
de TV3
jo crec que
faríem
faríem molt bé
els ciutadans
i els dirigents
polítics
i de la Corpo
de començar
a deslligar
audiència de qualitat
nosaltres què volem
una televisió
que la vegi tothom
o volem
una televisió
de qualitat
abans
és d'ella
que s'aconseguien
lligar aquestes dues coses
i TV3
era líder d'audiència
amb una programació
de qualitat
això és molt complicat
això és molt complicat
i més quan
cada vegada
hi ha més oferta
les audiències
es fragmenten
jo
si s'ha de lluitar
una batalla
prefereixo
evidentment
no ens podem permetre
una televisió
que la vegi al 5%
però
prefereixo
incidir més
en la batalla
de la qualitat
que és la que dona
prestigi
la que dona reputació
la que dona credibilitat
que no pas
en la batalla
de la quantitat
la batalla
de la quantitat
que la lluitia
en té a 3
o televisió espanyola
però
jo estic molt d'acord
amb que
la corporació
TV3
no ha de
sacrificar la qualitat
a la quantitat
i es pot aconseguir això
creus
Bernat?
jo crec que sí
però sent conscients
que no tenim per què
ser líders
a tota costa
certament
també venim
d'una època
d'uns anys
en què TV3
ha sigut líder
i perdre el liderat
a ningú no li agrada
tothom li agrada
ser el primer
però una vegada
assumit
que no tenim per què
ser els primers
o perquè no tenen
per què ser els primers
mentre estiguin
en una posició
del rànquing
raonable
mantenint
els estàndards
de qualitat
sempre es poden buscar
allò
formats
mecanismes
un exemple
que nosaltres hem estudiat
aquí a l'URB
a través de l'Enric Castelló
és les sèries de ficció
que és un producte
que podíem considerar
popular
però que al mateix temps
està molt ben fet
tant des del punt de vista
estètic
com ètic
com dels valors
i això es pot continuar fent
però insisteixo
sense obsessionar-se
per la quantitat
jo crec que
la quantitat
no és la nostra batalla
doncs
amb aquest desig
acabem
són les 10
estem a punt
d'escoltar les notícies
del butllet informatiu
Bernat López
responsable dels estudis
de comunicació
de l'URB
gràcies per compartir
aquesta mitjora
teníem més temes
damunt de la taula
però com acostuma a passar
el temps
ens ha tirat al damunt
moltes gràcies
i que vagi bé
aquests dies
encantat
un plaer