.
3 minuts seran un quart de 12 del migdia.
Seguim des del matí de Tarragona Ràdio.
Ens cuorem en salut amb la xarxa social i sanitària
de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
I avui en companyia de l'epidemiòloga Cinta Daufí.
Estem encantats de saludar-la,
perquè a banda que també ha estat i és col·laboradora d'aquesta casa,
doncs ens agrada molt que ens visiti.
Cinta, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
Hem convidat a la Cinta i dius
que una epidemióloga per parlar de moda i de talles,
bé, és que de fet hi ha un cànon de bellesa establert
que actua com una epidèmia, podríem dir-ho així, no, Cinta?
Sí, sí, l'epidèmia de la talla 36.
Que algunes dones crítiques també musulmanes,
això és molt curiós, perquè a les societats occidentals
són molt crítics amb aquests cànons o amb aquests estàndards que se'n posen.
Per exemple, ara, els musulmans, entre cometes,
nosaltres considerem que dolents, que si la burca, que si el mocador, que si tot això,
i en canvi les dones tenim la burca de la talla 36,
que és molt més subtil que imposar portar un mocador o portar una burca.
I és curiós això que dius, tot i que no té a veure amb el tema.
L'altre dia, pels carrers de Tarragona, vaig veure una jove, adolescent,
com qualsevol de les nostres filles,
que anava absolutament vestida com una adolescent,
és a dir, ensenyo al malic que porto el piercing i el mocaduret al cap.
Bueno.
Bueno.
Aquella noia, t'asseguro que fins i tot no anava reprimida,
anava vestida com a qualsevol altre adolescent.
Doncs és una opció...
Per aquell signe d'identitat, que era el mocador,
no parlem d'estris com a més...
És una opció com a qualsevol altra.
Parlem d'un mocaduret només.
Doncs parlem de les talles.
Parlem del tema este, perquè això fa dies que surt publicat a la premsa,
que si l'administra, no oblidem que l'administra és ministra de Sanitat i Consum.
I clar, tot aquest problema, fenomen del tallatge,
de la imatge que dona el món de la moda,
de la imatge idealitzada, del que ha de ser els estàndards de la vellesa femenina,
tot això és un problema a la vegada sanitari i a la vegada del consumidor.
Sí, és evident.
És evident que per als consumidors tot aquest desmadre que hi ha en el tema de les talles
és important, vol dir perquè un va moltes vegades molt despistat,
però no hi ha cap dubte que tot això té una dimensió sanitària
sobre la salut de la població importantíssima.
Aquí el que han fet és, al sector de la moda i sanitat,
signar un acord per promoure una imatge física
que estigui en sintonia amb una dona saludable,
no una dona que respongui als cànons de vellesa.
s'està fent com una mena de, no sé com es diu, un estudi antropomètric.
Sí, s'està fent un estudi antropomètric.
Clar, el que es pretenen tot això és no tant correspondre,
vol dir que la imatge i els estàndards que ofereixen el món de la moda
corresponguin a una dona saludable, però sobretot a una dona real.
El que passa és que això de les talles, i tot això és molt complicat,
perquè segur que moltes oients que ens estan escoltant,
i parlem en femení perquè pràcticament aquest tema,
tot i que afecta molts nois i cada cop més jovenets,
fonamentalment afecta les dones, i no dic noies només,
sinó també dones adultes que també es veuen immerses en aquesta bogeria.
A les dones jo diria que des dels 12 fins als 90 anys afecta això.
T'ho dic perquè a vegades, Cinta, pots anar a una botiga
i portar una talla 36 que et va bé,
i en una altra botiga una 42 no t'entra.
No t'entra.
I vas a comprar-te amb la 36 que t'has comprat a l'altra botiga?
Dius, home, jo crec que en el trajecte d'una botiga a l'altra
jo no m'heia greixat.
I tot això, psicològicament, té molt d'impacte,
perquè tot això, amb la documentació i tots els estudis previs
que s'ha fet tot això,
hi ha dones que a vegades decideixen començar a fer dieta
perquè han anat a comprar-se roba
i resulta que ara, de sobretot, gasto dos talles més de les que gastava.
Tenim una 38 i ara gasto una 42.
Ai, Déu meu, com pot ser?
Tot això, les que ens escolten dones ho entenen.
I si volen trucar per deixar-nos anar a la seva opinió,
preguntes o suggeriment, ho poden fer al telèfon de sempre,
977-2447-667.
Clar, és un tema que psicològicament té molt d'impacte.
La gent dirà, quina tonteria.
Doncs bueno, això, esta tonteria,
que tu hagués gastat sempre una talla determinada
i un dia te vas a comprar roba
i, de sobte, gastes dos talles més,
doncs això fa que molta gent comença a adoptar conductes no saludables.
Dietes ràpides...
Dietes destes rares,
adelgaces ser 10 quilos en una setmana
i totes aquestes barbaritats,
a part de l'impacte psicològic que tot això té.
Després hi ha també tot l'altre aspecte
de com tot aquest...
Perquè, clar, tot això s'ha enmarcat,
diu la ministra,
dins d'una estratègia més global
de lluita contra els problemes dels trastorns alimentaris.
Perquè aquest no és l'únic factor.
No, però és un important.
A veure, també hem de dir, perquè la gent diu,
ara resultarà que perquè surten quatre maniquís
això causa anorèxia.
Home, això sol, no.
Està clar que això sol, no.
Però és una causa més entre moltes altres.
Per exemple, Cinta,
la publicitat aquests dies,
clar, amb aquests temes t'hi fixes més,
hi he vist algun altre anunci de cereals,
perquè no cal anar-hi més lluny,
d'uns cereals integrals,
que és un aliment molt saludable,
molt recomanable,
que hem de prendre cada dia.
Però, clar, no t'ho diuen com un aliment
que és recomanable i saludable,
sinó com que si menges allò...
Seràs prima.
Seràs prima.
Però és que, a més, la noia que ho anuncia
ja està prima i es mostra preocupada
perquè té algun quilet de més.
I diu, si està seca com un bacallà,
per l'amor de Déu, no?
Clar, no és el fet aïllat de la maniquí,
no és el fet aïllat de l'anunci de la televisió,
és una suma de tot plegat.
És una suma de tots els missatges
que van rebent les dones,
i jo penso que aquí potser les més vulnerables
són les dones joves,
de lo que són els estàndards,
per una banda de bellesa,
per altra banda de triumf,
perquè s'associa,
si sóc guapa i prima...
Em dóna seguretat.
Sóc una triomfadora.
I, clar, els epidemiòlegs,
ja qui dèiem, els epidemiòlegs sabem,
o no sé si ho hem parlat aquí algunes vegades,
de dir, bueno,
quins factors són importants
o són determinants
de la salut d'un grup de població.
Quins factors són importants
o són els principals
per determinar el nivell de salut
de la població espanyola?
Sempre diem els quatre clàssics.
La biologia,
que ens marca,
la càrrega genètica,
és un factor important.
El medi ambient,
els estils de vida,
i això moltes vegades
està molt lligat
amb el medi ambient,
perquè quan parlem del medi ambient
parlem tant del medi ambient físic
com del medi ambient cultural.
i, per últim,
el sistema sanitari.
De tots aquests factors,
això està estudiat,
se sap que els més,
els que determinen més
el nivell de salut d'una població
són els comportaments.
El que la gent fa,
la manera com la gent viu
i es comporta.
I això moltes vegades
va influenciar pel medi físic
i pel medi social.
Direm que,
en últim lloc,
el factor menys determinant
del nivell de salut
d'una població
és el sistema sanitari.
Aquest és l'últim.
Però, normalment...
Que moltes vegades
ve a esmenar
allò que anteriorment
ens ha afectat.
I, normalment,
és en el que ens gastem més diners.
Des d'una perspectiva economicista,
potser seria molt més útil
invertir en canvis
o afavorir canvis de conducta,
promocionar conductes saludables,
que invertir,
en el que s'està fent molt sovint,
en tecnologia sanitària.
Què passa?
Que les inversions
en tecnologia sanitària
són molt populars.
Ningú se li tira
l'allogular a la ministra
perquè digui
que a partir d'ara
totes les ciutats
tindran un aparell
de ressonància magnètica
i un uvimòbil.
Això tothom va pel...
Ens encanta tenir...
Aquí la gent estaria feliç
i tal i qual.
Ara,
en quant a la ministra,
vaig que per endavant,
que jo trobo
que la ministra Salgado
és una dona valenta
i que realment...
Bé,
jo l'admiro profundament
des de la meva posició
com a professional
de la salut pública
perquè ha pres decisions
difícils,
arriscades,
però molt importants.
Penseu que ha sigut
la ministra
de la llei del tabac,
tema controvertit
i impopular,
que ara també s'està posant
en el tema de l'alcohol,
que aquí déu-n'hi-do
per enfrontar-se amb això
i tot aquest tema
de les talles,
de posar-se en el munt
de la moda,
de la publicitat,
de tot això,
també déu-n'hi-do, eh?
Vull dir,
que ha pres decisions
jo crec que necessàries,
importantíssimes
per a la salut
de la població,
però en alguna mesura
impopulars,
vull dir,
perquè són temes
que han suscitat
moltes crítiques,
molt de debat,
vull dir que clar,
en tot això de les talles,
a favor,
en contra,
però jo entenc
que si realment
el seu càrrec
és ocupar-se
de la salut
dels espanyols,
està prenent
les decisions
correctes i encertades,
encara que no siguin populars.
Hem de ser dones
saludables,
no cal que siguem
dones primes
i si les grans
empreses
actuessin d'una altra manera
se n'adonarien.
Curiosament,
estudis de publicitat
n'hi ha moltíssims,
sempre s'associa
a la imatge de la dona,
ja sigui mestressa de casa,
ja sigui la professional
triomfadora,
sigui el que sigui,
sempre és alta, guapa
i prima,
d'això no hi ha dubte.
Però hi ha marques
i no en direm el nom,
però moltes persones
ho deuen tenir al cap,
que han fet una aposta
també valenta i arriscada
i els ha sortit bé
perquè,
segons llegia fa uns dies,
han augmentat
de forma considerable
els seus ingressos
a través de la venda,
que és una marca
que planteja,
té tota una gamma
de perfumeria i higiene
i el que planteja
és una gamma
de perfumeria i higiene
per dones en general.
i les imatges
de les dones
que projecta
són dones joves,
grans,
grasses,
primes,
amb poc pit,
amb menys pit,
normals,
dones normals del carrer
i curiosament
aquesta empresa,
aquesta marca
ha augmentat els ingressos.
Jo això no ho sabia,
jo realment és una campanya
que quan la vaig veure
vaig dir,
bueno,
xapó.
I ha augmentat
la gamma de productes
en el mercat,
cada cop s'hi troben més
i clar,
diguem-ne que ha connectat
amb aquest sector
que dones que diuen
em nego a ser prima alta
i guapa,
entre altres coses,
perquè la meva naturalesa
no m'ho permet.
No m'ho permet,
clar.
Això també trenca una miqueta,
sembla que una creença,
que no era res demostrat,
un dia parlarem també,
sobre el que són les creences
i el que són els fets,
sobretot en tema de salut,
Déu-n'hi-do.
que semblava
que per a vendre
el que fos
la imatge
que s'havia de transmetre
era de dona
alta, guapa, prima
i en molts de pits.
Aquesta també...
Aquesta és una altra.
És una altra dels estàndards.
I clar,
curiosament,
les que responen
a aquest estàndard
és un estàndard
de dona nòrdica.
I són les que surten
a la tele
pel carrer Novas.
No és un estàndard
de dona llatina.
Aquesta és una altra.
Dic, clar,
ara què passa?
Que hem de renunciar
a lo que som,
a dones llatines.
Però és que tampoc
no podem renunciar, Cinta,
perquè som el que som.
Més bé tirant
a rechonxetes.
Ara les últimes generacions
han crescut,
perquè aquesta també
és una altra.
Clar,
el cos de les dones
i dels homes
ha anat evolucionant.
No som igual
ara que érem fa cent anys.
Naturalment.
una altra cosa,
un altre tema.
Llavors, clar,
és que jo no sé
de com havíem començat.
Però també posa el tema
a això,
que ha demostrat
que realment
per a vendre
no cal tirar mà
de la imatge
de la super dona,
super fashion,
sinó que realment
se ven,
inclús jo penso
que se ven molt més
connectant amb el públic,
vol dir,
connectant a través
de la identificació
que no a través
de posar propostes
de models ideals
de les que totes les dones
ja n'estem una mica
fins al capdamunt.
Una altra cosa
que trobo molt interessant
del que ha plantejat
aquest estudi
que faran,
vol dir que
l'estudi que volen fer
o faig del Ministeri
8.500 dones.
Com es fa això, Cinta?
Doncs bueno,
això s'agafa el padró,
és una mostra aleatòria.
I diu,
necessitem,
se calcula,
vol dir,
com quan se fan les enquestes
a veure quantes dones
necessitem
per a tenir
una estimació
de lo que és
l'antropometria
bàsica
de la dona espanyola
del segle XXI.
Diu,
doncs necessitem
8.500 dones,
més o menys,
perquè això
se farà en dones
des de 12
fins a 70 anys.
S'agafa el padró
i aleatòriament
se treu una mostra.
S'invita a les senyores
a participar
i a la que li ha tocat
se la invita a participar,
què vol?
Independentment
de com sigui.
Independentment
de com sigui,
perquè això s'agafa
a través del padró.
La que vol participar,
la que no,
se passa a la siguiente.
llavors tot això
amb una tecnologia
una mica sofisticada
perquè sembla
que és una cabina
amb un dispositiu láser
que permet,
em sembla que en 9 segons,
fer 130 mesures
antropomètriques
del cos d'una dona.
Talla,
pes,
perímetre cefàlic,
perímetre del pit,
cadera,
tot.
Llavors,
tot això
i a part d'això
es fan unes altres mesures
que són més complicades
de fer,
que són els plecs corporals,
que és per estimar
la proporció
greix múscul del cos.
Tot això,
quan s'hagin recollit
aquestes mesures
de 8.500 dones,
es tindrà,
tot això,
es farà un treball,
un processament estadístic
i es tindrà una mostra,
s'intentarà
que és el més adequat
possible la realitat,
de quina és la realitat
de la dona espanyola.
Tot això es posarà
a disposició
dels fabricants de roba
i a partir d'aquí
se farà un acord
de dir,
bueno, a veure,
sabem que el 10%
de les dones espanyoles
tenen tal
prototipo anatòmic.
Tant de cintura,
tant de cadera.
Tal, tal, tal.
Sabem que tant,
tant de les dents...
I a partir d'aquí
s'establiran les talles.
Per tant,
el que ara és una talla X
ara serà una talla I.
Bueno,
però almenys la talla I
serà real.
Jo gasto una 44,
però serà una 44
a totes les botigues
i no t'hi treure
que una talla,
que una botiga...
Exacte.
Hi ha una altra a la 36.
És que clar,
hi ha unes diferències...
La qual cosa,
a veure,
facilitarà molt
el fet d'anar a comprar.
T'estalviarà sorpreses
i disgustos d'estos
de dir,
Déu meu,
com pot ser
que d'anar d'una botiga
a la botiga del costat
he canviat dos talles.
Això, per una banda,
vol dir,
és important pel tema consum
i pel tema salut
perquè el que farà
serà
que la moda
s'adapte a la dona,
no com estarà
que som les dones
les que ens hem d'adaptar
a la moda.
Sembla que
els dissenyadors
van per endavant
i som les dones
les que hem d'adaptar
els nostres cossos
als dissenyadors.
Jo crec que això
és una barbaritat.
Sobretot és l'ideal
de bellesa,
que no el determina
la pròpia societat,
sinó una èlit.
Una èlit
que ha decidit
que l'ideal de bellesa
és aquest.
Bueno,
això
de fet
és un punt més
o un factor més
que està determinant
tots els problemes
dels trastorns
d'alimentació.
Que no oblidem
que les malalties
van en augment
cinta els problemes.
Sí, van en augment.
També és veritat
que ara es diagnostica
i es tracta millor,
però de fet
ara ja tenim constància
que van en augment.
I en quines edats
ens movem?
Perquè abans era
el tòpic
de la noia jove,
adolescent...
El que és curiós
és que són trastorns
que s'estan
diagnosticats
cada vegada
més pronta.
A vegades
en noies
de 12 i 13 anys
ja s'estan
diagnosticant
trastorns alimentaris.
Déu-n'hi-do, no?
D'anorexia ebulínia.
Clar,
és que
és un problema greu.
Penseu que
darrere de tot això
hi ha molt de sofriment.
Són malalties psicòògiques.
Són malalties
que tenen
un arrel
psicològic.
De fet,
se tracten
com a malalties
psicològiques,
com a malalties
psiquiàtriques,
encara que
la seva manifestació
és molt física,
no?
I té
molta
simptomatologia
física
associada.
Però,
clar,
penseu que
davant de tot això,
davant d'aquest problema...
Clar,
a part de tot això,
fixeu-vos
que complexa
que és la nostra societat
que al costat
d'un augment
de les malalties,
dels trastorns alimentaris,
bàsicament
anorexia i bulímia,
també
tenim el problema
creixent
de l'obesitat infantil.
És una societat
absolutament esquizofrènica, eh?
Quina societat
tan esquizofrènica,
eh?
De fet,
quina societat
tan, entre cometes,
poc saludable?
En quin medi
social i cultural
tan poc
saludable?
I penseu que
quan parlem de salut,
parlem de salut
no només
amb el sentit físic,
sinó també
amb el sentit psicològic
i amb el sentit social, eh?
Penseu que
sembla que parlem
de salut,
parlem de salut
de la manera
que l'entén l'OMS.
L'OMS
diu que la salut
és un estat
complet
de benestar
físic,
psíquic
i social
i que tot això
és indestriable.
És un pac,
com si diguéssim, eh?
De fet,
i això les persones
potser que pateixen
malalties cròniques,
veuen com
és una cosa
que afecta
a tota la seva
persona.
Afecta
a el que és
més estrictament físic,
com poden ser
símptomes
i signes,
afecta
a lo psicològic,
la manera
com et sents,
la manera
com et comportes,
la manera
com tu
vius la teua
malaltia,
afecta
a la teva família,
afecta
a la societat,
la societat,
bé,
és una cosa
tan indestriable,
eh?
que per això
realment,
si volem
arribar
a tenir
una societat
més saludable,
és importantíssim
treballar
sobre
la cultura,
entenent la cultura
com el que una societat
pensa,
fa i creu.
No és
per generalitzar,
perquè lògicament
de l'experiència
personal
traiem una idea
particular,
que per això
estan els estudis
epidemiològics,
però som una mica
observadors,
només cal anar
a una botiga
d'aquestes
típiques
que tots coneixem
de roba
i si allò
que estàs fent una cua
i observes,
veus com sobretot
en les noies
més joves,
el primer que fan
és mirar la talla,
no pas el model.
Aleshores,
no és agafo
i que em quedi bé.
Ja em pot quedar bé
que si és una talla
més gran
de la que jo havia previst,
ja tinc el trauma
a sobre meu.
I això s'observa
moltíssim.
I tant.
Perquè diem que
afecta a moltíssimes dones
independentment
de la seva edat,
però lògicament
el col·lectiu
més vulnerable,
perquè és un moment
de canvi,
és el col·lectiu
de les noies
adolescents.
Penseu que en aquest sentit
l'adolescència
és l'edat més crítica
en aquest sentit,
perquè és aquella etapa
de la vida
on se produïen
canvis importants
en el que és
el propi cos
de la nena
i on hi ha
conflictes importantíssims
per a l'autosceptació.
És una etapa
en què s'està consolidant
la personalitat
de les noies,
és una etapa
de canvis,
d'inseguretats,
és una etapa
d'anar construint
la personalitat,
encara hi ha molt
per a fer,
i és una etapa
en què realment
és complicat
tot això
d'auto-acceptar-se,
de dir
accepto el meu cos,
que a més va canviant
d'un dia per a l'altre,
perquè l'adolescència
és una edat
de canvis,
diuen els experts
que l'únic bo
que té l'adolescència
en què tot canvia
però que tot
és provisional.
És l'única malaltia
que passa amb l'edat,
no?
Passa amb l'edat,
no?
Clar,
llavors,
imagineu
la pressió social
a la que estan sotmeses
avui en dia
les nostres adolescents,
amb aquests models
i patrons
tant de bellesa
com de comportament.
Els nois també,
no, Cinta?
I cada cop més.
Bueno,
no sé,
jo m'hi fixo més
en les noies.
No, no,
les noies
és el grup
més generalitzat,
però...
És més fort
sobre les noies.
Però les noies
també comencen,
no?
Clar,
sobre els nois
adolescents,
també hi ha
un component
cultural
i social
que està
determinant
els seus patrons
de comportament
i de consum,
no?
Clar,
no perguem de vista
que amb la nostra
societat de consum
se veu a l'adolescent
com un consumidor.
Són un segment
de mercat
molt important.
Hi ha campanyes
de marqueting
i de publicitat
adreçades
específicament
als adolescents,
però clar,
el que estem fent,
si poguéssim
portar això
a l'exemple
de lo més biològic,
és...
Penseu que...
Què fem
amb els programes
vacunals?
Doncs se sap,
o ja se...
Agafem
les èpoques
en què els nens
són més vulnerables
a altes malalties
infeccioses
i els vacunem
contra aquella malaltia.
El que estem fent
amb les vacunes
és agafar
aquelles etapes
de la vida
amb els nens
som més vulnerables
i tot just
llavors
donar-los defenses
o generar
que el seu cos
fabriqui defenses.
Amb aquest aspecte,
si traslladem
tot això
a el que està passant
amb les adolescents,
estem actuant
exactament al contrari.
En l'època
de la vida
que les adolescents
són més vulnerables
a tots aquests
trastorns...
no les vacunem.
Doncs no només
no les vacunem
sinó que les exposem
de manera evasiva
als virus,
a les bactèries
i en molts aspectes
la nostra societat
està actuant així.
I hem parlat aquí
a tres vegades
de les campanyes
publicitàries
de les companyies
tabaquedes
adreçades específicament
a noies adolescents
que sabem
que avui en dia
són el principal
grup de fumadores,
fumen més
les noies
que els nois.
Els nois,
sí que és cert,
que s'ha fet
un canvi
del perfil
radical.
I clar,
tot això
ens porta
al tema
que també
moltes vegades
els epidemiòlegs
comentem
que és que
de fet
sabem
que gran part
de les solucions
als problemes
de salut
de la població
estan fora
del sistema sanitari.
Clar,
ja podem obrir
unitats
de trastorns
alimentaris,
unitats
de tabaquisme.
Ja podem
posar en marxa
tots els dispositius
assistencials
i tota la tecnologia.
Però és l'última instància,
no?
És l'última instància.
És el fracàs.
És el fracàs.
Perquè no hem sigut
capaços
de previndre
ni de generar
un món
més saludable.
Jo,
clar,
a vegades
la sensació
que tinc
és que estem,
no se va saber
com,
però que s'ha anat
generant
un tipus
de societat
generadora
de malaltia.
Per això
hi ha moltes
malalties
que fa
50 anys
eren desconegudes
i és que no existien.
No,
perquè el món
era diferent
o eren
testimonials.
Sempre hi ha hagut
de càncer de pulmó.
Abans de la introducció
massiva del tabac,
el càncer de pulmó
era una malaltia
raríssima,
era una cosa excepcional,
no com ara,
que és de lo més comú.
Un se pregunta
a vegades
si amb aquesta societat
tan generadora
de malaltia,
perquè és que a més
tot el tema
de la salut
i la malaltia
ha passat a ser
un objecte
de consum més,
la salut
com a consum,
tot el negoci
que hi ha al voltant
de la salut
i de les coses
entre cometes.
Les dietes,
els productes farmacèutics,
els productes
aquests
probiòtics
i tot això,
això també un dia
en parlarem,
si voleu.
De totes maneres,
Cinta,
i perdona el parèntesi
ara que deies
en un altre món,
hi va haver una època,
ara penso,
al segle XIX,
per exemple,
la utilització
del corsé,
que semblava una cosa
com molt coqueta,
el corsé provocava
autèntiques malalties
en la dona,
trencadisses
de costelles,
allò quan es desmallaven
les senyores,
les sales,
les sales,
es desmallaven
perquè realment
l'opressió
que hi havia
en aquell cos
era absolutament terrible.
Era horrorós.
Per tant,
no és una cosa nova
aquesta esclaritud.
No, no, no,
varius a les cames
perquè, clar,
era un instrument...
Fins i tot
en períodes de gestació
que hi va portar
el corsé.
Clar,
problemes després
a l'hora del par,
varius,
problemes de circulació,
clar,
com que portaven
les faldes
llargues
fins als peus
no es veia.
Dius,
ai, mira,
que delicada,
s'ha desmallat
les sales,
per favor,
però si està que no pot
un cos absolutament deformat
i això que ara
ens sembla
una barbaritat
i pensem
mira tu
les dones
del segle XIX
però hi ha que vore
i ara direm
afortunadament
avui en dia
mira tu
el que m'ha adelantat.
Jo intento posar-me
en una 34-36.
I a vegades
una pensa,
clar,
jo no sé
si m'ha adelantat tant,
jo no sé
si avui en dia
anar en ple mes de gener
que fa un fred
que pela,
anar amb el melic
i la rinyonera a l'aire,
jo no sé
si això és un adelanto,
és que no ho sé,
no ho sé
si realment
potser és una sabata
absolutament
comprimidora
de punta
que no et deixa moure els peus.
El tema dels tacons
que ara
mireu les botes
que hi ha ara
als escaparates,
jo estic absolutament
estorada.
Diran que som
unes antigues,
que no som modernes.
No ho sé,
potser és que
clar,
resulta que potser
a vegades
si és una cosa
consustancial
a la naturalesa humana,
aquesta necessitat
de deformar el propi cos
per agradar,
no ho sé,
és una cosa
que va tan lligat
a la cultura,
no ho sé,
però penso que clar,
que en societats avançades
hauríem d'anar
destriant una miqueta
tot això,
no?
Vull dir,
penses que
aquests
pretesos
adelantos
i la societat
del segle XXI
i tot això
i a vegades
un reflexiona
i diu,
bueno,
no sé si en algunes coses
estem anant cap endavant,
cap enrere
o ens hem estancat
o què vol dir realment
el progrés,
bueno,
no ho sé.
Clar,
parlen de noves fibres,
nous teixits
que són més transpirants,
que realment són molt més bons
per la nostra pell
quan practiques esports
i aquest contrasentit.
Tornem a parlar
de l'obesitat
i l'anorèxia,
aquests dos problemes
que tenim avui en dia.
I parlem també
mentre la tecnologia
està oferint teixits
i materials
pel nostre vestir
d'una gran qualitat
i que són com a molt més
plaents per al cos,
d'altra banda,
estem dissenyant
i fent uns models
i unes robes
i unes sabates
que realment
et deixen el cos
absolutament encotillat.
Clar,
i ara penseu
que la tècnica
també és la que permetrà
que aquest estudi,
és això
que la tecnologia
no és neutra,
no és ni bona
ni dolenta,
depèn de la manera
com s'utilitza,
perquè a vegades
m'ho sembla
que tota la tecnologia,
tots els avanços
tecnològics
són bons.
I escolta,
on no arriben
les dietes miraculoses
arriba la cirurgia,
que ja saps tu
que l'estat espanyol
és dels països europeus
on es practiquen
més intervencions
de cirurgia estètica,
implantacions
de silicones,
liposuccions
i és cultural
liposuccions,
no sé com es diu.
Clar,
és el tema del negoci,
s'ha creat la necessitat,
no?
Vull dir,
s'ha creat la necessitat
de ser perfectes,
joves i meravelloses.
Clar,
diuen que cada vegada
això ho fan servir
més els homes,
eh?
Vull dir,
això també es diu que...
Però encara majoritàriament
tot això,
tot aquest...
també és un negoci,
eh?
Això no deixa de ser un negoci.
El gratis no és, eh?
S'ha creat una certa necessitat.
Clar,
a mi m'agradaria
que al costat
de cada clínica d'estes
de medicina estètica,
que et prometen,
a més,
que seràs,
bé,
és que et prometen
l'èxit i el triomf,
al costat hi hagués
una clínica
o un gabinet
on t'ajudessin
a acceptar-te
tal com ets
i a ser feliç
amb el teu cos,
amb la teva cara,
amb els teus pits
i amb les teves caderes.
Jo penso que seria
més útil, no?
Clar,
tampoc sé si tot això
tindria tant èxit
i m'hauria tants diners.
Doncs no ho sé,
jo crec que la primera part
podria ser,
perquè al final
te n'adones
que els ciutadans
tenim sentit comú,
tot i que a vegades
no el manifestem.
Ara,
diners no en donaria gaires, eh?
Això ja sí que
sento decepcionar-te.
Cinta,
vostè s'explica ara
per què hem portat
una epidemiòloga
per parlar del tema
del pes i les talles,
perquè és com una epidèmia,
aquesta dèria,
per oferir una imatge
i un cànon de bellesa
probablement no és el nostre,
no?
Cinta?
És una epidèmia
que tant de bo
que poguéssim curar
de la mateixa manera
que podem fer front
a les malalties infeccioses,
no?
Però és molt més complex.
Tant de bo hi hagués
la vacuna
del sentit comú
i tant de bo hi hagués
la vacuna
d'això,
de l'autoacceptació.
Però,
per sort
o per desgràcia,
tot és bastant més complex
i són coses que passen
per coses tan senzilles
com això,
com sentir-se a gust
amb el propi cos,
amb la pròpia personalitat
i acceptar-se un tal com és.
Es fa aquesta iniciativa
de les talles,
ara que les passarel·les de moda
també es va posar
un límit
d'índex de massa corporal
a les models,
però en definitiva
la solució passa
per una reflexió
absolutament personal
de cadascú de nosaltres
i una miqueta
això és el que els proposàvem
avui des d'aquest temps
de salut,
aturar-nos uns minuts,
mirar-nos al mirall
i, en fi,
estimar-nos
com el que som.
jo proposo
a totes les adolescents
que totes tenim
algo, eh?
Totes,
totes tenim,
però bueno,
totes tenim algo
que ens fa úniques,
que facin aquest exercici
de dir
soc estupenda
tal com soc,
soc la més xula
del mundo mundial,
m'estimo com soc
i aquest saxonet
també és meu.
I aquest saxonet
és meu
i soc única.
Feu-ho tot
des davant del mirall.
Doncs vinga,
començarem avui mateix.
Cinta Daufí,
metgessa epidemiòloga,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Avui t'esperem
un altre dia.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres,
com sempre és un plaer.
Adéu-siau.