És el temps del punt de lectura.
De fet, a partir d'ara i fins a dos quarts de dues,
la literatura i el teatre ens ocuparan aquí al matí de Tarragona Ràdio.
D'entrada, des del punt de lectura,
amb aquesta col·laboració especial de cada setmana amb Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Avui parlem d'un autor que probablement ens sigui familiar,
entre altres coses, perquè com que s'escaua el centenari del seu naixement,
diferents col·lectius fan que se'n parli, que es facin homenatges,
probablement que es rediti alguna part de la seva obra.
Em penso que s'està fent.
I és una manera d'acostar-nos a un dels autors de casa nostra,
perquè és un home que ha nascut a les Terres de l'Ebre.
Estem parlant d'Artur Blader.
Sí, que a més a més va viure a Tarragona i morir a Tarragona.
Per cert, a la Biblioteca Pública també estan fent una feina
al voltant d'Artur Blader, recopilant molta informació
i està a l'abast dels usuaris.
Per si no, se m'oblida.
Sí, sí, tot està a l'abast, o quasi tot comença a estar a l'abast
perquè s'està reditant, efectivament.
Un home de les Terres de l'Ebre, concretament on el situem?
Fa cent anys que va néixer.
Bé, al costat de Mora d'Ebre, a Benissanet, en concret.
El poble de Benissanet.
Tot i que va passar molts anys a l'exili, moltíssims.
Va ser de la generació formada abans de la guerra,
deixeble de Rovira i Virgili.
Naturalment, com tota la gent d'aquell moment,
afiliat a Esquerra Republicana i exiliat, naturalment.
Li va agafar molt jove a la guerra.
Sí, sí, molt.
Ell és nascut a l'any 7.
És a dir, tenia 30 anys, 33.
I després, immediatament després de la guerra,
ja va haver de partir cap a l'exili?
Sí, com tants altres catalans, va passar primer a França,
va estar-se a Montpaller i després va acabar a Mèxic,
com tantíssims altres.
Tantíssims escriptors.
Tantíssims altres.
Home, això el que va tenir de positiu, si ho puc dir així,
sense que sembli frívol,
és que va tenir l'oportunitat, m'imagino,
de relacionar-se amb grans homes de lletres,
tant dins de l'àmbit de la literatura catalana
com de la literatura castellana.
Sí, el món dels exiliats és un món ric,
que ha estat estudiant.
En quant a creació literària és magnífic.
Sí, aquí amb ell, igual que amb d'altres escriptors...
Publicació és una altra cosa, però creació sí.
Exactament, això anava a dir,
que moltes de les coses que van escriure,
les hem conegut aquí bastant més tard,
com és raonable i que és lògic.
Estem davant d'un escriptor dels de la vella escola.
Jo, perquè m'entenguin, vull dir,
de la gent que no tenia pressa a l'hora d'escriure,
tampoc no pensava que es guanyaria la vida amb la literatura,
i en canvi tenia un grau d'exigència estilístic
i en general literari molt alt.
Davant d'un escriptor així.
no és un escriptor de ficció, fonamentalment,
sinó que és més aviat de memorialista,
de dietaris, de records,
de llibres de paisatges i figures.
Però jo crec que hem de reivindicar
que això forma part de la literatura
quan està bé ben escrit
i quan té pretensions literàries.
Més enllà de que...
Que no sempre és així.
Més enllà de la ficció.
Estem acostumats a pensar
que els llibres de prosa literaris
han de ser necessàriament de ficció,
però això només és un gènere,
és la novel·la.
No necessàriament és així.
Els llibres del Bladet
no són literatura de ficció,
són literatura molt lligada a la realitat
i molt lligada al record i al coneixement directe,
però, en fi, són literatura de primera qualitat.
De fet, aparcant un moment a aquest personatge,
els bons llibres de viatges
no deixen de ser dietaris.
Sí, sí.
Per tant, després, més contemporàniament,
potser se li vol donar un altre nom,
però, aviam, són maneres de...
És el que dius de...
Són gèneres amb aspiracions literàries,
lògicament, que tenen gran valor.
Sí.
En el seu cas, a més a més,
suposo que, d'altra banda,
com tota la gent que ha viscut un exili,
forçós,
molt amarat per la idea del record i de l'enyorança.
I en el fons, també,
com a resultat d'aquesta enyorança,
una actitud de sublimació,
d'idealització de la realitat,
que no sempre es correspon
amb la que, efectivament, és.
amb ell hi va passar
en el seu retorn, no?
És a dir,
en els llibres escrits després,
quan va estar aquí altra vegada,
en alguns moments hi ha un cert aire de decepció,
que suposo que és absolutament inevitable.
Més o menys, quan va tornar?
Va estar molts anys a l'exili?
Sí, va estar molts anys a l'exili.
Ell va tornar per als anys 60, una cosa així.
Va ser a partir de meitat dels 50,
que començaven a tornar, de mica en mica,
ell sobre els 60.
Sí, sí, sí, ell va tornar.
Pels anys 60 es va instal·lar a Tarragona.
A Tarragona Ciutat.
A Tarragona Ciutat, sí.
I aquí va viure fins al final,
tot i que va morir a Barcelona.
A què es dedicava, professionalment?
Era un home de lletres,
com ho entenem i com ho expressem moltes vegades?
Sí, sí, era un home de lletres.
No vivia dels llibres,
de llibres ja sabeu que ara és difícil,
llavors era gairebé impossible.
Cronista, periodista,
quan diem de lletres diem que conreava
absolutament tot allò que es pogués dir
amb la paraula i la creació.
Sí, fonamentalment, de totes maneres,
és aquest tipus de literatura,
de dietaris, de memòries i de descripcions de figures.
Llavors, sí que hi ha un bon catàleg de llibres
que s'estan reeditant tots ells.
que el situen una mica en l'eix
d'això de la literatura de l'Ebre,
de la qual formarien part el Sebastià Joan Arbó,
per exemple, del qual hem parlat aquí també,
com a novel·lista,
o formarien part ara mateix el Xavier García,
per exemple, o el Carrança.
Sí.
Doncs bé, ell amb un nom propi més d'aquesta literatura.
De tots els llibres n'hi ha alguns,
ara parlem una mica d'ells,
però n'hi ha alguns, per exemple,
que són de figures.
Hi ha un llibre d'un personatge
que també hem parlat aquí en el seu moment,
que ha donat nom a un dels Premis Institut de Tarragona,
que era el Domènech Guancé.
Sí.
El Domènech Guancé té alguns perfils,
té un llibre de perfils,
en els quals dona informació,
descripcions literàries de personatges de l'època.
El Bladé també ho va fer.
N'hi ha algunes que estan disperses,
però d'altres són monografies dedicades a un personatge.
És el cas de les que va escriure dedicades al Rubí i Virgili,
o al Francesc Pujols,
o el Pompeu Fabra.
Va ser una persona que,
malgrat les limitacions de l'època,
lògicament i de tornada,
va mantenir la seva significació política,
i és a dir,
ja ha quedat també com una icona de...
Menys que...
Que d'altres, no?
Sí, menys que d'altres.
El seu perfil...
Tot i que aquest aspecte es vol recuperar una mica,
ara en el centenari, no?
Hi ha aquesta tendència.
Clar, el seu perfil polític és més baix
que el de...
Per exemple, aquest que estem citant tot a l'estat.
A Rubí i Virgili.
A Rubí i Virgili, no?
Però vaja, sí, també.
Ell havia començat col·laborant en les revistes de...
Em sembla que a partir dels 15 anys
va començar a col·laborar
amb algunes de les revistes de la zona de l'Ebre,
entre elles La Riuada,
que encara s'ha editat ara.
No sé si ha tingut algun parèntesi al mig,
però ell va començar a treballar,
a col·laborar a La Riuada,
a Mora d'Ebre,
una revista que s'ha editat ara.
O, per exemple,
Foment, de Reus,
o l'Opinió a Barcelona.
En fi, va començar...
Començar quasi tothom, no?
Escrivent a revistes i a dins de l'època.
Després va escriure aquests...
aquests perfils,
que són monografies sobre aquests personatges,
i hi ha un text del qual parlem més...
Després, potser, que és Viure a Tarragona,
en el qual també apareixen
algunes de les figures que es movien per la ciutat.
És probablement una de les obres més conegudes, aquesta, no?
Viure a Tarragona, si més no, aquí és de les que...
Aquí sí, aquí, sense dubte.
De totes maneres,
jo penso que el...
A veure,
cada obra té el seu...
Hi ha dos blocs,
jo diria que hi ha dos blocs clars d'obres del Blader.
D'una banda,
les que va escriure partint de l'exili,
de l'allunyament,
i les que va escriure com a referent a l'ebre.
Bàsicament, són dos mons.
En el primer món hi hauria, per exemple,
l'exiliada,
que es va publicar l'any 76,
i que, com el seu nom indica,
doncs és una narració sobre la peripècia de l'exili.
No una narració fictícia,
sinó la pròpia.
És un diatari, en definitiva,
en la qual ell explica el seu exili,
com arriba a Perpinyà,
com es refugia a París,
com fa el salt fins a Mèxit,
una mica la peripècia de l'exili,
entre el 39 i el 40.
Després va publicar més endavant,
escriu i publica de l'exili a Mèxic,
que això ja aquí ho coneixem l'any 93,
molt i molt tard,
que ja és una narració mexicana de l'exili,
també és el record, però.
Allí explica coses com els seus intents
de professionalitzar-se,
fent les anècdotes del moment.
Clar, són pàgines viscudes.
Són sempre pàgines viscudes.
I tenen un interès indubtable
per conèixer la seva vida a l'exili
i la seva relació amb altres exiliats del moment,
com és lògic.
Que deuen protagonitzar moltes pàgines,
aquests exiliats contemporanis.
I un tercer llibre d'aquest caràcter
és Viatge a l'Esperança,
que és del 73,
que és un llibre en el qual narra el retorn.
El retorn a casa,
després de l'exili,
no ben bé en el moment en què va tornar,
sinó en la primera vegada que va venir després.
Va ser cinc anys abans que efectivament
tornés ja de manera definitiva.
I aquí sí que hi ha un primer to de decepció,
perquè, esclar, el record de vegades
no sempre si just el país no era el mateix
que havia deixat.
I sobretot no havia evolucionat
com segurament a ell els agradaria
que hagués evolucionat.
Aquest és un fenomen
que van experimentar gairebé tots els exiliats.
Tothom, naturalment.
Aquesta mitificació des de fora del país.
Sí.
Clar, és que, home,
hem de tenir en compte
que amb els anys de postguerra
i després del franquisme,
aquest país es va moure poc.
Aquest país ara tenim la sensació
que ha canviat molt, i és veritat.
I molt de pressa.
I molt de pressa,
però durant molts anys va canviar molt a poc a poc.
Molt i molt a poc a poc.
Deia que l'altre grup de llibres del Blader
eren els de l'Ebre,
aquí hi ha cinc volums,
que estan dedicats a recrear aquell món
que en realitat era el món nostàlgic
de la seva infantesa,
el món feliç, per entendre's,
de l'Ebre.
I aquí hi hauria títols,
doncs alguns molt directes
i molt...
En fet, clarifices,
clars, no?
Venicionet, de l'any 53.
El seu poble.
Crònica del País Natal, del 58,
Gent de la Ribera de l'Ebre,
Artesans, Pagesos i Rodaires, del 71,
L'Edat d'Or,
que ja heu dit tot el títol,
el 97,
Les primeres descobertes...
Bé, es mouen sempre dintre dels paràmetres
de la no ficció.
Es tracta de llibres, ja ho hem dit abans.
Per de la nostàlgia, també.
Però sí, de la nostàlgia.
Llibres molt ben escrits.
Molt abocadors, no?
Llibres molt ben escrits,
amb un gran domini de l'idioma
i dels recursos formals.
Llibres que semblen que són molt elegants,
que semblen que ets amb una senzillesa extraordinària
que només els que escrivim sabem
que és el resultat de saber-ne molt.
Clar.
I no pas de saber-ne poc.
A vegades, quan més complexes un text,
veus més mancances, no?
I dius, home, què veu?
Explica'm, quina facilitat?
Explica'm una cosa.
Com et crea...
La senzillesa, que realment és el que...
Com és capaç de crear-te un personatge
amb quatre pinzellades
o de fer-te veure un paisatge
d'una manera tan simple, no?
Doncs és un home elegantíssim a l'hora d'escriure, no?
I, esclar, en les seves evocacions,
doncs és això, figures i paisatges,
és a dir, personatges a través de diàlegs,
a través de records, a través d'estampes,
que aquests personatges
sempre acaben tenint carn i ossos,
no són mai estereotips,
sempre són...
Per un detall o per l'altre
sempre acaben tenint perfil.
I mai és ficció.
No, no, no.
Sempre és...
Que no sigui ficció no vol dir
que ell no hi posi una certa dosi d'imaginació.
No, però parlar d'allò que és immediat
i que coneix més.
Sí, sí, no, en aquest sentit
no és mai ficció.
Però sí que hi ha una mica,
una certa imaginació.
en algun moment hi ha algun toc d'allò que...
No sé si en certa o no es podria comparar
amb el realisme màgic, no?
Que és més que la imaginació,
és la realitat filtrada a través
de la bellesa i del record, no?
Però sí que hi és, també.
Aquí el realisme màgic català
que esmentaven quan parlàvem del camí de Sirga.
Bé, sí, forma part de tot un conjunt.
Però això és una cosa
que ens hem inventat aquí en aquest espai.
No, algun dia haurem de parlar d'això, també.
És a dir, algun dia haurem de parlar
de quin és el fil cineà,
que això s'haurà de discutir,
sobre els escriptors de l'Eix de l'Ebre.
Perquè abans hem citat el Sebastià Joan Arbou,
hem citat el G.B. García o el Carranza.
Podríem citar també el Moncada, eh?
Sí, sí, sí.
És a dir, ara que cites el camí de Sirga,
em ve el cap, no?
A veure si hi ha alguna cosa.
A veure si aquests...
No diuen els de l'Empordà
que estan tocats per l'altra muntada?
Doncs aquí probablement per l'aigua de l'Ebre,
que tingui alguna cosa.
Ella escriu molt bé.
En definitiva, escriu sobre tres grans...
De tres grans maneres.
Ja hem dit que hi ha dos grans blocs d'obra, no?
L'Exil i l'Ebre.
I això, doncs, de tres tipus diferents.
D'una banda són els dietaris,
del gènere memorialístic, ja n'hem parlat.
Una altra és els retrats de personatges.
I dintre del retat de personatges,
la crònica en primera persona del paisatge,
incluent-hi.
I per acabar, com a final,
doncs,
el redescobriment del paisatge natal
i de les seves figures.
A través del record.
Es podria dir que dins d'aquest gènere
que desmentaves has esdevingut un mestre?
Vull dir, aquells que s'han arriscat
a practicar aquest gènere,
s'han emmirallat a Artur Blader?
O és un gènere que no es conrea gaire?
Primer es conrea poc,
perquè amb els temps que corren els editors...
No estan per memorials.
No estan per...
Costa molt que els editors
vulguin editar memòries.
Però, a més a més,
quan editen memòries,
el que prefereixen és memòries
que siguin...
No ho sé com dir-ho.
Personatges populars.
Sí.
Personatges populars
o que jutgin realitats conegudes de tothom.
És a dir, aquest tipus de vocació més literària,
més allunyada,
la veritat és que té molt poca presència
en el món editorial català.
Això també és molt britànic.
Hi ha autors anglosaxons que sí que...
Però els autors anglosaxons
sí que ja va sortint alguna cosa en aquest sentit.
Poca, però...
Home, ara han sortit, per exemple,
les del Felí Formosa,
que estan molt ben escrites
i que han tingut molt bona rebuda.
Però no és un gènere
que tingui massa predicació ara mateix.
Lamentablement,
el Blader és un home bastant desconegut.
I de l'obra Viure a Tarragona
podem comentar alguna cosa?
Podem comentar alguna cosa, sí.
Això recull textos entre el 84 i el 89.
Per tant, són relativament recents
i ja dintre del sistema democràtic.
Però ell ja, fixa't tu,
era un home ja gran.
Ja tenia més de 70 anys.
Per tant, era un home
que bé, que ja es dedicava
a escriure encara,
a passejar,
a veure els amics,
a assistir a conferències
i als actes que el convidaven
i que li demanaven que participés,
i llavors allí recull anècdotes
de la seva vida tarragonina.
Amb el mateix to que havia fet
tota la vida.
Un altre cop, la nostàlgia, no?
Sí, sí.
Viscuda.
Però aquí no està la nostàlgia,
perquè aquí aquells, els records...
El costumisme.
No tant el costumisme.
Jo no diria tant, no.
Perquè no té pretensió
de fixar una manera de viure
o el tòpic d'una manera de viure, no?
Només vol descriure allò que...
És més aviat el record personal,
de la vivència personal.
A diferència de l'Es de l'Ebre,
però, que efectivament
està mirat amb ulls d'adult
el teu passat,
i llavors allí sí que hi cap la nostàlgia,
perquè és el record directament.
Esclar, l'Es de Tarragona
és diferent,
perquè ell vivia aquí
des de l'any 60,
és a dir, no hi ha distància,
en realitat està parlant
del seu present,
no pas del seu passat, no?
És una mica la reconstrucció
dels últims anys de la seva vida
a través de persones i de paisatges,
però amb el mateix estil
que havia fet abans.
La seva obra
es pot trobar perfectament,
més ara amb el centenari,
doncs alguna cosa erradita,
de totes maneres
Artur Blader
doncs és un home
que ens agafa més cap aquí,
més cap a nosaltres en el temps,
la seva obra és present,
es pot trobar perfectament.
No hi hauria...
El viure a Tarragona
està fet en quatre volums
i es poden trobar també,
en tota normalitat.
Si volem acostar-nos
a aquesta elegància
en la prosa d'Artur Blader,
ens recomanes aquest llibre?
O anem cap a una altra més,
diguem-ne...
Depèn dels interessos
que es tinguin.
Prendre contacte
amb la seva manera de fer
i gaudir
d'aquesta manera
d'escriure
de la literatura.
Sí, sí,
viure a Tarragona
és un bon començament.
És un bon començament,
un dels quatre volums
que faig el primer.
Perquè, esclar,
estem davant d'una literatura,
ho hem dit ja moltes vegades,
de la qual no hem d'esperar
que ens expliqui
cap història,
com acabarà,
no hi ha mai aquest interrogant,
perquè no pretén ser-hi,
no?
El que hem de veure
és de quina manera
algú és capaç
de recrear una realitat
i de fer-nos-la conèixer.
Diries que és una literatura
sense presses?
Sí, sí,
és que aquest és l'esperit
que jo crec que també
ens has deixat parlant
d'Artur Blader
en el centenari
del seu naixement.
Si vostès no havien tingut
cap contacte,
no el coneixien,
doncs enguany
amb una mica de sort
hi haurà qui dedicarà,
ja ho han fet,
algun altre homenatge
i hi podrem acostar.
El que passa és que
de moment s'està fent a l'Ebre
i, esclar,
està bé que a l'Ebre
ho facin
i que ells prenguin
la iniciativa
perquè al canvi
a la fi
és un home
que estava molt arrelat allà.
Però, esclar,
no transcendirà
i no es farà gran
si no s'agafa
des d'aquí
o des de Barcelona
fonamentalment.
Molt bé,
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies.
Com sempre,
si no hi ha novetat
ens retrobem la propera setmana.
Fins llavors.
Adeu-siau.