Jordi Bertran, parlem
del fado.
De fet, era una petició
que vam fer. Algum dia
hauríem de parlar del fado, perquè hem parlat
de la música així
del Magríp,
hem parlat de la rumba, hem parlat
del flamenc aquí a Catalunya.
I a més que estan sortint
moltes veus joves que canten fados
i no només a Portugal.
No només a Portugal.
Jo me centraré en Portugal.
La qual cosa t'agraeixo.
Perquè ja, si no, la cosa es podia desmarxar
una mica. Efectivament, fins i tot a Catalunya
en veus importants de fado.
Però parlem una mica
aprofitant que durant el mes de juny,
que ja hem entrat a la ciutat
de Lisboa, commemora
tots els seus sants principals, Sant Antoni
de Padoa, Sant Joan, Sant Pere, alguns
en comú amb nosaltres. També commemorava
la revolució dels clavells l'altre dia.
També va caure cronològicament.
Hi ha moltes activitats
i, entre
d'altres coses, aquests dies
el fado té una presència important.
Però no només parlarem de fado.
Aquests dies, sobretot
de l'11 de juny,
que és quan comencen les festes dedicades
a Sant Antoni de Padoa,
que ens enganxen amb Sant Joan i Sant Pere,
a Portugal
hi ha una sèrie de coses
que són molt característiques
dins d'aquest ambient festiu.
Una de les coses molt característiques
és l'ambient que es pot trobar
en molts barris de Lisboa
i l'olor, l'olor
a sardina
a Lisboa
per les festes de Sant Antoni.
I per començar una mica
aquest programa més musical
doncs ens ha acudit
agafar un tema popular,
d'una cançó popular,
de cap gran intrespet en aquest cas,
però que parla d'això,
parla de les sardinades.
A veure...
Un dia
i ell seguiu-me,
se'n voló
on eu morava.
Un dia i ell seguiu-me,
se'n voló
on eu morava.
Comprimento me fugiu-me,
i a otro dia
a l'estafa
comprimento me fugiu-me.
I a otro dia...
Veus l'oloreta aquesta
que arriba, eh?
Sí, sí, sí.
Les sardines
en cada record
dels barris
més populars
de Lisboa, no?
No només hi ha sardines, eh?
Si vostès aquests dies
fossin, doncs, de Lisboa,
podrien tenir l'oportunitat,
per exemple,
que l'Ajuntament,
la Cambra Municipal de Lisboa,
els hi pagués el seu casament.
Què dius, ara?
Sí, resulta que
des de l'any 1958
se celebren els casaments
anomenats de Sant Antoni, no?
Que, concretament...
Crec que Sant Antoni
és el sant aquell
que s'invoca
per trobar nòvio.
Entre altres coses,
perquè se'ls considera
protectors dels pobres,
dels lleters,
dels mariners,
dels enamorats,
dels joves casadors.
Sí, sí, Déu-n'hi-do.
En tot cas,
emparant-se
amb aquesta tradició,
doncs,
deu parelles
teòricament
amb problemes econòmics
per casar-se,
doncs,
reben
moltíssimes coses,
no?
Perquè,
enmig d'una gran emoció
i d'una paralització
quasi global
de la ciutat,
doncs,
et regalen
gairebé
un aixobar complet,
no?
Mobles,
electrodomèstics,
tovalloles,
vestits de casament,
anells,
convit i fins i tot
la lluna de mel,
no?
En definitiva,
tota una estada,
no?
Això és un dels elements
d'aquestes festes
de Sant Antoni i de Pàdu
enmig d'aquesta olor
de sardines, no?
A banda d'això,
doncs,
hi ha una mena
de gran desfilada
que es diu,
s'anomena
les marxes populars,
té lloc des de l'any
1932
i és una mena
de carnaval
fora d'època, no?
És a dir,
hi ha 22 agrupacions,
cadascuna representa
un barrer a la ciutat,
una mica ve a ser
el carnaval, no?
Participen,
competeixen
amb vestits,
amb coreografies
i amb lletres
perquè cadascuna
s'inventa
una marxa,
una marxa
no és només
una manera
d'esfilar,
sinó també
és una cançó
d'enginy
en la qual,
doncs,
hi ha referències
a l'actualitat
i, bueno,
una mica
una cosa
graciosa, no?
A més a més,
cada marxa,
cada barri,
cada grup
està apadrinat
per un personatge
més o menys popular,
no?
I això dura
un munt d'estona,
prop de quatre hores
que s'acaba
precisament
amb un àpat
amb sardines,
amb el que en diuen
les arreiais
que són les rebetlles
populars
i en qualsevol pati,
qualsevol carrer
o qualsevol racó
d'aquesta Lisboa
magnifica,
doncs,
el plat és molt clar,
no?
Llesca de pa negre,
sardina,
patates,
pebrots,
encià,
amb tomàquet
i una mica
de vi
o sangria
i vinga,
si estan al barri
d'Alfama,
per exemple,
doncs,
a passar-s'ho
a la mar de bé,
no?
Però també
a un altre nivell
es menja en llagostes.
Home, clar,
a Lisboa la calma.
A Lisboa
deu haver també
tota una vida paral·lela.
Entre d'altres coses,
a banda d'aquest enviem...
Ens està posant només sardines
tot el programa?
No, no,
entre...
A banda d'aquest enviem
més popular,
doncs,
també hi ha
tota la festa
d'Ofado,
és el gran festival d'Alfado
amb grans personatges,
no?
Alfado es canta
des de grans escenaris
a petits llocs,
no?
I Alfado és realment
la cançó per excel·lència,
podríem dir,
del món portuguès
i té uns orígens
doncs molt remots,
no?
Hi ha diverses interpretacions,
hi ha gent que diu
que ve aquesta malenconia,
no?,
que anirem escoltant
diferents temes,
diuen que possiblement
ve dels berbers,
altra gent diu que
també en uns orígens remots,
doncs...
Bueno,
dic els berbers
perquè realment els berbers,
o sigui,
el món musulmà
va arribar,
va ocupar Portugal,
eh?
També,
és a dir,
també la presència
dels escraus brasilenys
que els tragedaven
doncs amb aixell
fins a les terres portugueses
o fins i tot recreacions
del que les músiques
de juglars i ministrils
de l'edat mitjana
de les càntigues
d'Omigo,
cançons d'amic,
no?,
que eren unes cançons,
doncs,
podríem dir,
de tendresa,
d'enamorament,
no?,
que podrien també
tenir una certa relació,
no?
En tot cas,
això és molt llunyà
i els orígens,
doncs,
més propers
realment
se comencen a ubicar
a la primera meitat
del segle XIX,
perdó,
diuen,
per exemple,
que cap a l'any 1822
se va en un barco
i després
en els ports
de Lisboa
es van sentir
uns temes
d'inspiració brasileïna,
d'orígens brasileïn,
brasileïn, perdó,
que es deien
mudinyes.
Nosaltres no hem agafat
una mudinya antiga,
sinó que hem agafat
una mudinya
d'un gran personatge
portuguès actual,
d'una gran artista
portuguesa
que és
la Dulce Pontes,
no?
I escoltarem,
doncs,
aquesta mudinya
que es diu
Mudinya de Saïs
i que interpreten
diversos personatges més.
Doncs escoltem-ho,
a veure...

a l'any 1822
a l'any 1822
a l'any 1822
a l'any 18 seres 85C
i rewarding
a l'any 1822
a l'any 1825
És extraordinària la veu de Dulce Pontes,
no hi ha dubte, Déu-n'hi-do quan va venir a Tarragona,
quina impressió que va causar.
Aquest disc és de l'any 1999,
jo és que soc dels que m'agraden els inicis dels artistes
abans de que es consagrin.
De totes maneres, les persones que han viscut,
ja que tenen una certa edat,
que segur que recorden la casa portuguesa de l'Amàlia Rodríguez,
deuen dir, això no és un fado, no?
No, no, això és una mudinya.
És una cançó que sospita,
que van portar els esclaus,
i que en el fons és una cançó, podríem dir,
tabernària.
Anterior al fado, com tu deies.
Exacte, una cançó tabernària,
que aquesta cosa sí que ja té una certa vinculació amb el fado,
com veurem, no?
Ara, no és l'única teoria, també hi ha gent que diu
que a Lisboa, en els principis del segle XIX,
van haver molts pobres, no?,
que vivien als carrers i que tenien origen a l'Àfrica.
També hi ha una altra teoria que parla, en el fons,
d'una inspiració autòctona de cançons que es generaven
les llargues travessies a través de l'oceà Atlàntic, no?
Per tant, de teories hi ha moltes i variades.
Nosaltres hem posat aquí petits apunts.
A mi aquesta de la mudinya m'agrada especialment
perquè hi ha grans personatges que l'han assimilat
i la interpreten, no?
Si us fixeu, hem utilitzat dos temes femenins.
El fado, la dona té una gran importància,
però, sense necessitat que haguem de defensar-la més del que toca,
avui també veurem una altra escola del fado.
Cantants de fado que hi ha hagut increïbles.
Sí, de totes formes, com quasi tot el programa serà dedicat
a les dones i a Lisboa,
perquè és una gran capital fado...
Perquè tu ho dius.
M'ha semblat que avui podíem fer un fado de Coimbra.
El fado de Coimbra és normalment protagonitzat per homes
i, a diferència del fado de Lisboa o d'Oporto, per exemple,
el fado de Coimbra és un fado d'origen més universitari
que es converteix en una recreació
del que suposadament havien estat les cançons medievals
portugueses.
De ronda, no?
Sí, de ronda podria ser,
perquè, evidentment, hi ha uns temes d'amors
més o menys exitosos o més o menys frustrats.
Aquí ara remuntem a temes ja una mica antics.
Les dues primeres gravacions,
una era popular, la tera de l'any 99,
anem cap a temes dels molts que escoltarem,
gravacions d'entre els anys 20 i 40 d'aquest programa, avui.
En aquest cas és un cantant de fado de Coimbra,
és a dir, aquesta recreació, diguéssim, no de tradició,
sinó que és una recreació que es genera
en uns ambients universitaris,
amb un cantant, per exemple, en aquest cas molt conegut,
que és Edmundo de Betancourt.
I anem a un tema que es diu Saudinyada.
A Tirelles Saudades
Oh, Tirelles Saudades
Oh, Tirelles Saudades
Saudades, oh, minha saudadinha
A mi m'ha sorprès, aquesta veu és un pelet aguda, no?
Bé, t'he dit que els homes intervenien, però...
Súper, perquè jo he sentit cantants de fados, homes,
més veu de senyor, eh?
Aquí anem una mica a aquestes gravacions històriques
que ens expliquen realment una mica,
fixa't que he dit temes dels anys 20 als 40,
en aquest cas estem parlant d'un tema de principis del segle XX,
podríem dir, que es genera en aquell període,
que és quan ja realment està dissimilat el fado
per totes les classes populars de Lisboa, no?
Però escolta, jo ja sé que no és la teva especialitat, eh?
I el que et pregunto...
Però jo t'ho pregunto.
El fado, ho dic sense...
No és una afirmació, ho pregunto perquè no ho sé,
però la sensació, la percepció que tens,
és que és trist, com el tango, no?
Sí, el fado, mira...
El tango i el fado són dues maneres de lamento, no?
El fado ve de la paraula llatina fasfàtum,
que és un sinònim de destí, no?
I realment...
Sempre tots fem una mala fi, no?
Segons el fado i el tango.
Sí, sempre és una cosa com a molt...
Dramàtica.
El món lisboeta i el món portugués en general
té interioritzat una mica una manera d'entendre el món i la vida fatal, no?
Podríem dir.
Hi ha una cançó d'un artista que parlarem més tard,
molt famosa, no?
que es diu a la cançó
Todo esto es fado
i diu...
Què és el fado, no?
Diu, què és la vida, no?
Diu, és amor, gelosia, cendra, foc, dolor, pecat...
Tot això existeix, tot això és trist, tot això és el fado.
Podria ser la lletra d'un tango, també.
Sí, bé, perquè clar...
Fixat en l'època que estem parlant,
he dit que escoltarem temes dels anys 20, els 40...
Realment, a principis del segle XX,
però realment a aquesta època dels 20, els 40,
el fado s'ha assumit, però s'ha assumit pels escenaris noctàmbuls
des de les tavernes als postíbols de Lisboa.
Sí, no, no, és música popular, no és música culta,
no com ara, que va als teatres i als locals caríssims de Lisboa
per escoltar fados en directe.
Realment neix en aquests ambients, en aquests barris més humils, no?
I realment neix en una...
Fixeu-vos que també la interpretació instrumental és molt senzilla.
Normalment, està una persona que canta,
ja no dic els nous artistes,
i en el seu origen és una persona sola
que canta acompanyada per la viola,
que és la guitarra espanyola allà,
o també per una altra guitarra portuguesa, no?
Normalment acostuma a ser petites formacions, per tant, no?
Per tant, és aquesta sensació també de petit grup,
de pobresa de mitjans,
que és en el que se genera tot aquest ambient, no?
I podem dir que un cop ja és assumit
en aquest ambient tavernari de prostíbols,
de gent marginal i pobra,
que, clar, tampoc podien cantar només coses felices,
entenem-nos també.
Esclata la gran era d'or,
diuen que entre l'any 1926 i el 1968
la dictadura de Salazar va ajudar a,
d'una banda, a professionalitzar aquella gent
que havia creat el Fado,
o que havia, més que creat,
que li havia donat una forma concreta al Fado,
i d'una manera molt marginal,
s'arriben a professionalitzar, no?
És a dir, és quan se genera la gran era d'or, no?
I comencen a sorgir els grans personatges, no?
Jo crec que, d'entrada,
el gran personatge,
sense que m'hena de dubte,
que ha transcendit, doncs,
internacionalment,
és la gran reina o la gran diva del Fado,
que és l'Amàlia Rodríguez, no?
I l'Amàlia Rodríguez genera una manera
de cantar a Fado
que fa molta escola, no?
Però a banda d'això,
quan tu deies,
oh, és que a mi em sona això,
doncs, aquesta veu que feia de l'home i tal,
doncs, bueno, clar,
hem d'entendre que també amb l'ambient
que se celebren totes aquestes coses,
és a dir, hi ha un ambient
on a vegades la indefinició de gèneres
també ajuda.
Ah, l'ambigüetat, no?
Que també forma part de l'espectacle,
en aquest sentit.
Sí, sí.
En tot cas,
l'Amàlia Rodríguez és un personatge
que neix amb una família molt humil,
eren deu germans,
residia en el barri de Lisbona,
que es deia Beira Baixa,
un personatge que,
d'extracció absolutament popular.
Doncs com la lletra d'un fado,
la seva vida.
Sí, exacte, no?
Escoltarem un tema molt bonic
que es diu Dues luces, no?
I que ens explica una mica
per què el fado,
a partir d'aquest personatge
i com veurem després,
arriba a tenir una projecció internacional.
Alfonso.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
No, no, tu ho pots prendre en sèrio o no?
Com que jo sé que podria ser molt dur per tu i per alguns oients.
Jo ja no arribo aquí.
Per alguns oients, per no fer un només d'Imperi Argentina,
podríem fer un que aglutinés Imperi Argentina Estrellita Castro.
Ho hem de buscar la discografia d'alguna gent especialitzada
perquè la meva no arriba aquí.
Ja la buscarem, ja la buscarem.
En total, dos anys després d'aquesta primera actuació,
coneixer altres personatges, per exemple,
hi ha imatges amb el Manolete, amb els toreros.
El món del torero, les folklòriques i totes aquestes coses.
En tot cas, aquesta gran estrella va arribar a gravar uns 170 enregistraments.
Sempre diu de manera estimada perquè és difícil,
de vegades perquè es grava moltes coses i a vegades és difícil de controlar-ho,
però més o menys hi ha encensats aquests.
i forma part d'una gran escola de les grans dames del Fado,
jo diria en general.
Maria do Carmo Torres, amb una gran energia,
també m'he distens molt suau, la Maria Emélia Ferrella,
Madalena de Melo, Maria Teresa de Noronha.
Però jo he agafat un altre personatge que m'ha cridat l'atenció,
que és la Mariana Silva.
La Mariana Silva m'ha cridat l'atenció
perquè és una noia que neix en un ambient tan pobre
que ha d'anar a cantar sent nena.
És a dir, ella la primera vegada que canta té 10 anys.
i hi ha una autorització especial
de l'Enspensau General d'Espectàculos a cantar
en la qual el comandament que es diu el coronel Òscar de Freitas
fa una excepció dient que aquest personatge
amb només 14 anys pot cantar a les cases d'espectàculos,
a les cases del Fado.
I fa una matització, diu, a les 11 de plegar ella,
no pot continuar tota la línia.
És una menor.
Jo m'ha agradat agafar també un tema d'aquest personatge,
la Mariana Silva, Maria Silva, amb altres enregistraments,
que és el Fado dos Dois Tons.
Que vegin també que des d'una petita edat,
aquest personatge va néixer l'any 33,
també en aquesta època dels 20 als 40,
hi havia gent molt jove que gravava cançons magnífiques.
No.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit