Déu-n'hi-do, estem tots molt orgullosos de poder dir que comença
la tercera temporada d'aquesta col·laboració que en el seu dia
ja vam iniciar des de la regidoria de serveis socials d'ensenyament
de l'Ajuntament de Tarragona amb el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai.
Avui volem parlar una miqueta del que els pretén aquesta nova temporada,
la tercera de l'aventura de la vida.
La base és la mateixa, però lògicament com que afortunadament
hem pogut experimentar un creixement important d'aquesta aventura
i un gran interès per part dels centres educatius de la ciutat,
professors i alumnes que són la part fonamental d'aquest programa,
doncs hem pensat que era convenient parlar-ne una miqueta com a programa,
li podríem dir institucional, però això no vol tenir aires formals ni de bon tros.
Ens acompanya Maria Lluís Expósito, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda, és la responsable de l'àrea de serveis socials de l'Ajuntament de Tarragona.
La Isabel també és entre nosaltres.
Isabel Matas, bon dia.
Hola, bon dia.
A veure si me'n recordo de memòria.
Mira, sense mirar papers.
Coordinadora de la Fundació Catalana de l'Esplai.
Correcte, més o menys.
Més o menys, no?
Patricia, Marissa, bon dia.
Hola, hola.
No falten, elles sempre volen quedar-se en un segon pla,
però a mi m'agrada dir que elles són també un gran puntal d'aquest programa.
Cada divendres puntualment són aquí.
com el Francis, que no ens pot saludar perquè està filmant el programa,
com fa sempre, perquè hi hagi sempre testimoni d'aquest programa
i sigui un estímul per als nens i nenes que després també es veuen reflectits
en la seva actuació, podríem dir així, a la ràdio.
Francis, bon dia.
Bon dia.
Poques vegades el sentirem al llarg de la temporada.
I a la Patricia i a la Marissa poques vegades també,
perquè els protagonistes són els nens i nenes.
Patricia, si vols parlar com la canalla, el xeques la mà.
Exacte.
Exactament igual, Marissa, tu també.
Jo el que volia dir és que el Francis no parla,
però després fa una feina de recollir, tot això ho grava,
tots els programes ho grava, i després fa un DVD magnífic,
que després les escoles poden veure en imatges el que estem fent aquí.
Vull dir que està per allà, les escoles ho tenen,
i que és molt gratificant pels nens veure's després.
Abans jo deia que avui no tenim nens i nenes en directe,
però tenim nens i nenes enllaunats, en el bon sentit de la paraula,
perquè una miqueta, però sempre hi ha algú que s'incorpora a aquesta sintonia,
que es pregunta què és això de l'aventura de la vida,
un cop les persones que ens acompanyen a la taula facin l'explicació pertinent,
potser no els acaba de quedar clar, que ho dubto, però en fi.
Hem tret no res, a més a l'atzar de veritat,
perquè era molt difícil triar-ne un fragment de cadascun dels meus programes que hem fet,
i allò, pito, pito, colorito, perquè de veritat que jo no sabia amb quin quedar-me.
Agafem aquell programa que parlaven de no sé què, i era realment increïble,
i n'hem agafat no res, quatre o cinc fragments de programes anteriors,
i tindrem ocasió d'escoltar-los.
A veure, qui comença? Maria Lluïsa?
Com vulguis.
Sí? A veure, jo sé que poc o molt, en funció de la feina que tens,
has pogut anar seguint perfectament el programa L'Aventura de la Vida.
A veure, L'Aventura de la Vida jo crec que la segueix en aquest moment...
Dic el programa, perquè això és un programa escolar,
després està el tema de la ràdio, eh?
És indiscutible, però centrem-nos una mica en el que estem, que és la ràdio,
jo crec que aquest programa ha sigut tothom, no?
Perquè tias, àvies, mares, pares, tothom d'alguna manera té aquella identificació
que és un programa que no està fet només per tècnics, que també és veritat.
Abans la Patrícia parlava del Francis, però a mi m'agradaria dir
que també l'atascar tant de la Patrícia com de la Marisa és importantíssima.
i a més que s'ha de dir una cosa, que són persones que la seva feina
la fan amb molta il·lusió i això ho diu molt d'elles,
perquè realment és una feina que no la fan simplement d'una manera,
doncs perquè és la feina que les hi toca, sinó...
Jo crec que, permet-me, Maria Lluís, que s'ho prenen com un tema personal.
Bueno, però lo fan...
Gràcies.
En el bon sentit de la paraula.
Jo ja sé que n'hi ha molta gent que té una idea una mica,
moltes vegades negativa de la gent que treballa a les administracions,
però jo he de dir que en molts casos, i també en aquest,
no només en el tema de l'aventura de la vida,
jo parlava l'altre dia a la Patrícia i a la Marisa d'un altre tema
que és totalment diferent i que és per a joves,
i que estem parlant d'oci nocturn,
i també tenen la mateixa il·lusió de fer la seva feina,
i això és importantíssim, per tant,
no ens podem quedar sense dir la realitat d'una qüestió que és important.
La regidora, com sempre, fa la funció que li pertoca com a polític,
però jo sempre he dit que la veritable ànima de tot això
acaben sent realment les persones que fan el programa,
que l'estudien, que l'ho porten a terme,
que fan el seguiment dia a dia,
i que a més ho fan amb tanta il·lusió com ho fan elles.
Avui toca el dia de la...
No, és veritat, no és una qüestió d'aquelles que...
Això per no voler parlar.
No, no, però no m'agradaria que quedés com una cosa,
que ara diuen a la ràdio, no, no, és veritat.
Mira com s'ensabonen, no.
No, no, no, és veritat.
Quan ve l'hora de la regallina també la fem,
i si hi ha una crítica que no ens agrada també la parlem,
no, per això estem...
Però sí que és veritat que de la mateixa manera que Patrícia ha parlat del Francis,
que és un puntal, i també, no només en aquest programa,
sinó també d'altres,
és veritat que la gent que tenim treballant a prevenció,
com d'altres,
de dins de la pròpia administració de l'Ajuntament de Tarragona,
de l'Institut,
són persones que fan una funció més enllà
del que realment les tocaria,
i és que posen la seva il·lusió com a persona,
i això es nota.
Per tant, estem davant d'un programa,
doncs que tothom,
per continuar amb la abonada corresponent,
escolteu,
la ràdio, Tarragona Ràdio,
s'ha pres a la lliçó d'una manera,
i tu, personalment,
doncs com una cosa amb molta il·lusió,
que se li ha notat,
i que el programa té molt del seu èxit,
precisament perquè n'hi ha posat el cor de les persones.
Per tant, estem parlant d'un programa d'aquells
que van començar d'una manera,
pensàvem a veure com en sortiria,
i que en aquest moment,
no només la regió d'Ara de Benestar,
sinó també la resta de persones
que estan participant en tot això,
tenim aquella sensació
d'haver fet una cosa en conjunt,
una cosa ben feta,
una cosa que està donant un resultat molt positiu,
i que cada vegada té més seguidors,
des de nens i escoles,
que estan demanant la seva entrada,
inclús tenim el goig de dir
que no només de la pròpia ciutat de Tarragona,
sinó de fora de la ciutat,
algú està demanant entrar dins d'aquest programa,
que passa que és una mica també moltes vegades complicat,
però s'ha de dir que el programa en si
té tot el cor de les persones,
i per tant és un programa que està donant un resultat,
no només positiu des d'aquest punt de vista,
sinó també de la realitat del programa,
que és un tema total de prevenció,
i això sí que és una realitat,
i això que és el gran sentiment de tots.
Treballar amb la canalla petita
perquè la prevenció sigui una cosa més del dia a dia,
doncs crec que és el més important de tot això,
i torno a repetir,
jo la importància que le dono a aquest programa
és que tothom ha posat el cor,
i això sí que m'agradaria agrair-lo públicament,
de la mateixa manera que el dia que les coses no surten bé,
doncs fem la reganyina carinyosa
d'avui les coses no han sortit,
però sí que és veritat que ha quedat clar
que aquest programa és un conjunt de persones
que han treballat amb molta il·lusió.
Inmediatament le donarem la paraula a la Isabel,
breu Isabel, que no et prendré el teu tor
perquè nosaltres ja en parlem prou durant tot el dia.
En aquest sentit, d'alguna manera,
jo crec que, a veure si ho sé expressar
sense que se m'interpreti malament,
els joves i la canalla socialment
tenen una reputació més aviat negativa, diria jo.
Quan parlem de nens,
és que són tots uns consentits,
és que són tots uns materialistes,
clar, dius, quan arriben aquí,
aquests grups de nens i nenes,
amb un comportament extraordinari,
independentment de l'edat,
independentment d'allà on vinguin,
i això és que sempre m'agradaria dir-ho cada temporada.
Nens i nenes que tenen un comportament impecable,
que ja voldria molts adults,
en determinades circumstàncies,
comportar-se com es comporten tots,
sense excepció.
Quan venen mestres, homes i dones,
que treballen als centres educatius
de la ciutat de Tarragona,
en un moment on tothom es planteja l'educació,
i ho hem de fer,
perquè hem de ser cada cop més exigents.
Però veus aquests mestres
que de deixades a res,
al contrari,
perquè a més a més no venen sacrificats,
venen amb aquest mateix entusiasme.
Diuen, oi, avui és el dia mundial de l'ensebonament.
A mi m'és igual.
M'entens? No, no, a mi m'és exactament igual.
És que és una realitat.
Jo només parlo d'aquesta experiència
que en el conjunt del món mundial és molt reduïda,
parlem d'unes quantes escoles,
parlem d'uns quants mestres,
parlem d'una sèrie de persones.
No estem generalitzant,
però del cas que nosaltres coneixem,
jo la veritat és que,
dieu que posem al cor,
és que qui es pot resistir
a un caramel com aquest setmanal a la ràdio?
I ja no dis res més, Isabel.
Jo crec que hem començat molt bé,
hem començat des de la il·lusió...
Si hi ha crítiques,
en tot cas els oients que truquin, eh?
Sí, clar, és veritat.
I per tant crec que aquesta és una bona manera
de començar aquesta tercera temporada
que crec que totes i tot
hi estem molt il·lusionats.
Hem parlat, la Yolanda deia,
els protagonistes principals d'aquest programa
són els alumnes, primerament,
d'aquest programa de tota l'energia
que estem aquí posant,
que sembla que és des d'això,
des de l'entusiasme i la il·lusió.
El professorat, evidentment,
que és el que els professionals
que fan aquest acompanyament.
I després tenim tot un seguit
d'altres protagonistes
que a vegades no tenen la veu
o no tenen la seva oportunitat.
Jo crec que això,
en un moment o altre,
ho haurem d'anar recuperant.
Hem vist que els programes
els hem omplert
amb les veus dels infants.
Intentarem que també hi hagi veus d'adolescents,
suposo que en parlarem
al llarg d'aquesta estoneta,
però que hauríem de buscar també
que hi hagi aquestes oportunitats de veus.
Perquè, concretament,
potser els que queden més fora
d'aquest circuit en aquests moments
són els pares i les mares
d'aquestes criatures,
d'aquests adolescents,
als quals nosaltres els volem donar
una veu.
Jo, avui, la idea que venia era dir
no sé com sortirà,
anirem parlant,
però jo venia amb aquesta idea
de dir,
d'alguna manera,
la reflexió que estem fent
en torn de l'educació,
que ens l'hem de pensar molt,
tots els que intervenim,
des de la prevenció,
des de l'acció política,
des de les responsabilitats
dels mitjans i tal,
d'alguna manera estem obligats
a anar pensant
què és aquest futur
que se'ns va construint,
què és diferent
i que hem d'anar veient
com, d'alguna manera,
no s'assembla
el que teníem nosaltres,
d'allà on venim,
però que nosaltres també
farem part d'aquesta realitat
i per tant,
doncs, a veure,
què és el que donem,
què és el que volem recuperar
d'abans,
què aprenem de nou
i donant-li voltes
a aquest tema,
doncs, no sé,
se m'acudien,
em venien un parell de coses
que es dius
remenant papers
i preparant coses i tal,
d'una frase
d'un pedagòg
que dius
fa molts anys,
que és el Jean-Jacques Rousseau,
que fa molts anys,
no?,
i que deia alguna cosa
com així,
que la infància
té la seva pròpia forma
de veure les coses,
de pensar
i de sentir
i res pot ser menys assenyat
que tractar
de substituir-la
per la nostra.
Jo crec que aquest
és un bon exercici
d'intentar
escoltar,
no?,
d'aquest programa
ha de ser això,
no?,
quan escoltem
els programes passats,
la Iola deia
és molt difícil triar,
jo aquest any
vaig fer un exercici
també perquè havíem
d'explicar una cosa
en relació a l'experiència,
d'escoltar varis
i realment
cada programa d'aquests
ens donaria
per fer una sessió magistral
a la Facultat de Pedagogia
de Ciències Polítiques,
de Sociologia,
d'Arquitectura,
d'Urbanisme,
no sé,
amb serveis socials,
podríem partir
d'aquesta
sessió
de nens,
no?,
per escoltar coses
molt concretes
que estan posades
allà dintre
i que la millor vegada
ens poden passar
desapercebures.
Suposo que els talls
que avui hauràs fet
ens donaran un tast d'això.
Anant una mica més
cap aquí,
hi ha una professional,
aquesta és
coetània,
és la Carme Canet,
és una professional
de la ràdio a Barcelona,
la coneixem bastant,
no sé si...
Nosaltres vam tenir
la nostra primera experiència
de fer programa de ràdio
amb ella,
amb tot el tema
dels contes
per conversar,
i ella deia
que els aldrulls
no hauríem de desaprofitar
la possibilitat
d'escoltar els infants.
No us sembla
que és com una cosa
de dir,
anem a escoltar-los,
no?
i no és que anem
a escoltar-los
perquè ens fan gràcia,
perquè ens trobem divertits,
perquè algunes vegades
jo tinc la sensació
que els nens
els utilitzem
com a...
com a...
com a joguina,
no?
De dir,
ai, mira quines coses
diuen,
no, no,
és que ho diuen
i això és el que hem de...
No és perquè ho diuen nens,
és que realment
són coses
que s'han de poder
escoltar
amb unes altres orelles,
no?
Llavors,
quan les diuen...
Mira quina gràcia
que fan.
Exacte.
No, no,
a mi una cosa
que m'agrada és això,
que aquí
no anem a fer
festa i divertit
en el sentit
de dir,
ai, mira quins acudits
que tenen els nens,
sinó anem a escoltar,
jo crec que aquesta
seria la intenció.
Bé,
en aquesta línia,
bueno,
jo he anat pensant
cosetes d'així
i no sé si ara pot ser
una mica més endavant
per no fer-ho tan llarg,
doncs jo tinc una cosa
que vull proposar.
Doncs podríem començar
escoltant
un dels talls
de programes anteriors,
en tot cas,
el que sí que és cert
és que hi ha hagut
moltíssima varietat,
després parlarem també
dels temes que hi ha
previstos
aquesta temporada,
aprofundim més,
anem més enllà,
vam començar
la primera temporada
doncs amb temes
molt,
jo no diria
superficials,
però més anecdòtics,
perquè clar,
també tots hem après,
no,
i hem vist que
amb els nens i les nenes
es pot anar
molt més enllà,
eh,
sempre es pot anar
més enllà.
En tot cas,
a l'atzar,
per exemple,
podríem escoltar
el tall en què preguntàvem
la diferència entre
criticar
i explicar un secret.
Això és el que ens deien.
Veieu la diferència
entre explicar un secret
i criticar
una persona?
Sí, sí.
Quina és la diferència?
que està malament
i si és una cosa
de confiança
i que no fa mal
a ningú,
doncs,
sí.
I tu, Camila,
veus la diferència?
La diferència
és que
de criticar
a una persona
que no és d'aquí
a mi no m'agrada
res.
Que no hi sigui,
una persona
que no hi és,
no?
Sí.
Clar.
I tu, Ainoa,
veus la diferència
entre crítica
i explicar un secret?
Sí.
Sí?
Sí.
I ens les pots explicar
o la veus tu?
Ja n'hi ha prou
que tu la vegis
i ho tinguis clar.
O seria una mica
com ho han dit
la Camila i la Clàudia,
no?
Sí.
El Toni vol afegir
alguna cosa més
o ja ho han dit?
Sí, digues, Toni.
Li trenques el cor.
Sí, senyor.
Si la critiques
li trenques el cor
perquè fareixes
els seus sentiments,
oi que sí?
Sí, fareixes els seus sentiments.
Jo sí,
un amic
me diria
que
me diria
que
que
que estic
que estic
que
que està
criticant
a un altre
pues jo se lo diria
a l'amic.
Ah, però
si t'ho he dit
com si fos un secret
tot i que sigui
de criticar,
a veure,
és un cas, eh?
Jo no dic que ho feu, eh?
La Clàudia
diu alguna cosa
que no és gaire
bona, no sé,
de la Cristina,
que no és veritat, eh?
Que quedi clar.
I diu
la Cristina
no sé què.
Tu li diries
a la Cristina?
Sí,
perquè
perquè
la Cristina
eh
lo sepa
i
i no li fa
no li fa
mal
al cor
i li diria
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
que
ho veig tan clar, eh?
És difícil,
s'ha de tenir molta força de voluntat.
Jo li diré a Claudia
se lo puc dir
a la Cristina
i ella me dirà
si
No, però de pronta
hi ha vegades que la Clàudia
me deixa de dir-les la secretària.
Ah, està bé, està bé. Ai, Noa,
què en penses tu?
Si la Clàudia
té
alguna cosa
que no s'ho vol dir a la Cristina,
jo diria que
s'ho digués
perquè si no
la Cristina
pensaria que la Clàudia
li està dient alguna cosa a la Cristina.
Sarai?
A mi,
si a mi,
a la Noa
si la criticaran,
jo s'ho diria
perquè això fa mal
que te critiquin.
Fa mal que parlin mal de tu
i que no siguin amables amb tu.
És com deia el Toni, és que et trenquen el cor.
Sabeu què veig jo per aquí?
Una mica com de culebron d'aquests de la tele.
I a mi algú m'ha dit que us agraden molt
les novel·les de la tele.
Sí!
Però per què us agrada
si tot el dia s'estan criticant
i malparlant?
A mi m'agrada
Rubi,
m'agravava
Passió de Gavilanes
i el Corpo del Deseu.
Todos, todos.
Sí, jo recordo que a més a més
van acabar el programa
cantant
la cintoria de Passió de Gavilanes.
Se la sabien sencera.
i la mestra m'explicava
que estaven desitjant
que acabés la classe a la tarda
per anar a corrents cap a casa
per veure el capítol de la novel·la.
Nenes de 7 o 8 anys
és la seva realitat,
és el que perceben
i és el que nosaltres hem de saber
i és el que hem de compartir,
m'imagino jo.
Aviam, vosaltres que enteneu més,
Isabel, tu d'això en tens més,
jo no crec que s'hagin de
rectificar o criticar,
ja que parlàvem de criticar,
determinats comportaments
que pugui desenvolupar la canalla
en funció del seu entorn.
És la seva realitat,
en tot cas,
observar-la
i si en algun moment
cal modificar alguna cosa,
no sé,
però en principi
hem de mantenir aquest respecte, no?
Bé, el respecte jo crec
que ha d'estar sempre per endavant.
El que passa, diguéssim,
que jo crec que
des del respecte
el que hem de fer
és obrir oportunitats.
És a dir,
d'alguna manera,
dèiem,
quan tu dones pautes
o et dirigeixes
als infants,
en aquest cas,
doncs ho pots fer
des de l'autoritat
que tu ets l'adult
i que domines la situació
i que tens aquesta possibilitat
sense opció.
Això és el que vam aprendre nosaltres,
una mica,
jo vinc d'aquesta història,
una mica,
i ara estem en una altra línia,
que realment
la infància té un protagonisme
i això crec que és ideal
i ha de ser així,
però llavors
els hem de saber
obrir les diferents portes,
des d'allò que ells trien,
des d'allò que descobreixen,
doncs anar descobrint
altres realitats.
Descobreixen moltíssimes realitats
a través de la literatura.
Recordo un programa,
no l'hem reproduït
perquè s'havien de triar
talls molt llars,
un programa
que va fer una escola
mediterrània,
podia ser sobre el Charlie
i la fàbrica de xocolates,
La Floresta, perdó.
Va ser un programa
extraordinari,
uns materials,
audiovisuals,
una cosa,
una preparació increïble.
Jo he estat escoltant el programa
i dic que és que no puc
extreure un tall
només perquè té tot un fil conductor.
El que sí que hem pogut
és treure talls
de programes,
diguem-ne,
que els podies mig tallar.
Parlàvem de Culebrons,
parlàvem d'oportunitats
i d'Escobrimons,
i els nostres nens i nenes
llegeixen molt
i déu-n'hi-do
si saben parlar de llibres.
Estic llegint
el primer llibre
de Harry Potter
i també
un que es diu
L'estranyo casa
del nínio insecte.
Ah,
és curiós aquest
de L'estranyo casa
del nínio insecte.
De què va,
una miqueta?
D'un nen
que s'aficiona
molt als insectes
i rep
una carta
i es converteix
en insecte.
Ricard,
què estàs llegint?
Bueno,
ja l'he acabat
però un que m'agradar
és el diari
de mi perro.
Me'l van regalar
per l'amica invisible
però com que a mi
m'agraden molt els animals
i sobretot els gossos
m'ha encantat.
Ja li hem trobat
el taló d'Aquiles
al Ricard,
li hem de regalar
llibres d'animals
que segur que se'ls llegirà.
I aquest de què anava,
Ricard?
Més o menys?
de si li vas fer una festa
al teu gos,
escriure coses
sobre el teu gos,
picar fotos...
Ah, molt bé.
Què en tens animals
tu a casa?
Quatre.
Quatre,
i què tens?
Bueno,
quatre gossos...
Déu-n'hi-do,
quatre gossos.
Uns periquitos
o que no me'n recordo
com s'hi deien
i uns peixos.
I en tens cura?
I cucs de seda.
Cucs de seda també?
I en tens cura de tots o què?
Sí.
Tu sol no?
Jo sol no, eh?
Ah, ja m'ho penso, ja.
Arnau,
què has llegit tu recentment?
Jo vaig acabar el llibre
de les cròniques de Narnia,
el segon,
i ara m'estic llegint
un dels quatre fantàsticos,
que és un còmic.
Què tal les cròniques de Narnia?
Et van agradar?
Sí, molt.
Xules, eh?
Mai?
I no vas provar d'entrar a un armari,
allò,
després de llegir
una vegada
si passava alguna cosa?
No.
Anna,
què has llegit recentment?
Jo ja me'l vaig acabar
Vicky sigue conmigo,
que m'ha agradat molt.
I de què anava una mica la història?
Te'n recordes?
Que són dues amigues
i, bueno,
i s'enfaden les dues
i una anava corrents
i l'atropella un cotxe.
I llavors, doncs,
l'altra la comença a veure,
com un fantasma
i, bueno,
i continuen sent amigues,
però la Vicky li demana
que faci coses dolentes
a la Jane
i la Jane no ho vol fer.
I al final,
doncs...
No, no, no,
no diem al final.
No diem al final?
No, no, a dir al final.
Perdona.
Doncs li diu
que es tiri per el tren,
però no ho fa.
Home, jo,
espero que no, eh?
T'agraden les històries dramàtiques,
eh, Anna?
I de sentiments
i d'amigues
i de coses...
T'agrada aquest tipus de llibres, oi?
Sí.
I els aventures t'agraden
tipus les cròniques de Narnia
o no tant?
No.
Més les coses d'amigues,
de joves, no?
Sí.
De coses així que passen molt bé.
Anna Sánchez,
el que has llegit tu recentment.
A mi me va agradar molt
un llibre que em va regalar
la meva millor amiga
que es diu
La secta de la fi del món
que va...
que són un grup de malvats
que fan una secta
per acabar amb el món.
I n'hi ha un grup de nens
que van a cinquè,
com nosaltres,
que ho impedeixen.
i és molt guai.
A mi m'agrada molt.
Hi ha una mica de tot, no?
D'aventura,
de...
Laura,
què has llegit recentment?
Jo m'acabo d'acabar
un llibre de les Witch.
Ah, sí?
Déu-n'hi-do, eh?
Tenen molt d'èxit les Witch.
I llavors,
quan me l'acabo,
el deixo a una nena
que es diu Laia
i quan van sortint
li vaig deixant.
Feu així intercanvis de llibres.
D'això també en parlarem.
I ara n'estic llegint
La penya dels tigres.
Què t'agrada,
La penya dels tigres?
És misteriós.
La sèrie negra?
Millor que l'altra,
perquè saps que hi ha unes
que són així com a més...
com una miqueta més grans,
una miqueta més joves, no?
Hi ha més complexes,
menys complexes, eh?
Jordina,
què estàs llegint tu?
Jo a l'escola Estrambota,
que és d'uns nens
que no els agrada l'escola que van,
que hi ha moltes normes,
i es troben una professora al súper
que porta un barret al cap
que és un congelador
i és molt divertit.
Té bona pinta, aquest, eh?
I van a aquesta escola
i és tot el contrari.
Tenen les taules de llaminadures
i tot.
És molt divertit.
Déu-n'hi-do, eh?
Déu-n'hi-do.
I com et dius que es titula?
L'escola Estrambota.
Ho vam comprovar i és divertit, eh?
Aquest llibre us ho asseguro.
Que és divertit.
Ja veieu, eh?
De tot.
Autèntica varietat
de llibres,
de lectures.
Algun comentari?
Jo veia la Maria Lluïsa
que estava prenent notes,
entusiasmada.
El que passa és que
quan sents a les criatures parlar,
tens aquella sensació
que t'ensenyen cada dia
coses noves, no?
I això és...
I la frescura en la que parlen.
No tenen cap mena de problema.
O sigui, no estan pendents
de si el que diré
no li sentarà bé a algú.
Que si el que estic dient
no serà prudent.
aquest pensament
de dir el que pensen realment
allò de la seva reflexió pura,
clara,
del que creuen,
la gent adulta,
de quan en quan,
i és la meva reflexió personal,
és d'un i dos
si tots fessin el mateix, no?
Com funcionarien
les coses de diferents, no?
la seva frescura,
la seva forma de parlar.
És indiscutible
que la conducció
de tots aquests temes
són importants,
però ens ensenyen moltíssim.
Hi ha moltíssimes oportunitats.
Nosaltres no obrim una porta
precisament
han d'ensenyar-los amb ells,
sinó que realment
ells cada dia ens ensenyen.
I d'aquí la prova
i la mostra
que diàriament tenim els programes
de nens i nenes
que cada dia ens donen una lliçó
no només del seu comportament
davant d'una càmera
o davant d'un programa de ràdio,
sinó de la pròpia vida,
que és l'important, no?
En la línia que deia la Isabel,
a vegades pensem
que els nens i nenes
són projeccions nostres,
són petits adults
i tenen un món diferent,
com deia la Isabel
esmentant el gran pedagog,
realment tenen el seu món,
la seva vida,
la seva visió
i la seva mirada.
Algú pot pensar
que aquí a l'aventura de la vida
busquem,
també ho deia la Isabel,
aquesta vessant
com a més divertida,
ai que mono,
mira que una gràcia,
que diu,
els nens que no tenen problemes,
els nens que bé que viuen,
la infància és la millor edat de la vida.
En fi,
parlem-ne,
perquè cada infant
té la seva realitat,
cada infant té el seu entorn.
Nosaltres hem comprovat,
per exemple,
si parlem de nouvinguts,
nens i nenes
de diferents llocs,
països de l'est,
nens que venen de Llatinoamèrica
i del Magrip
han passat per aquest estudi,
perquè són nens
que estan integrats
lògicament a l'escola
i hem sigut capaços
d'observar,
sense dir ni piu,
la capacitat d'adaptació,
la valentia
de nens i nenes
que fins i tot
en aquell programa
gairebé no coneixien la llengua
i aguantaven el tipus.
Aguantaven el tipus d'una manera
que probablement
molts adults,
molts de nosaltres,
no faríem.
Van parlar en un programa
de què passa
amb els nens i nenes
que perquè els seus pares,
pare i mare,
tenen que treballar
i no n'hi hagués.
no tenen aquí ningú,
què passa?
Es queden sols,
passen moltes hores soles,
són els nens
que porten la clau
penjada a l'alcohol
moltes vegades
i quan surten de l'escola
per circumstàncies
inevitables,
segur,
han d'estar sols a casa.
Van explicar un conte,
van parlar del coneixement
que tenien del seu entorn,
dels veïns,
de les estratègies
que creen les pròpies famílies,
la xarxa que es crea
entre veïns
per tenir cura
de la canalla.
En fi,
era un programa interessantíssim
realment
de com percibien ells
la seva realitat.
Hem tret un fragment
de quan els preguntàvem
si sabien a quins telèfons
o què havien de fer
en cas que es trobessin
amb una urgència
des d'algú estranya
que entrés a casa seva,
des que hi hagués
algun problema
a la cuina
o a l'aigüera,
en fi,
això era el que explicaven,
un petit,
petitíssim fragment
del que explicava.
Sara?
Tinc el...
és...
els números d'alguns
però alguns no
perquè no els coneixo molt.
Que no tens prou confiança,
no?
Sí.
Clar,
normal.
Mireia?
No,
no els tinc ninguns
perquè la meva mare
tampoc me deixa trucar.
No et deixa trucar
així com així,
no?
A qualsevol.
Cristina?
Que no tinc molts
però els que conec molt
sí que els tinc
i tinc molta confiança més
que algun dia
que passa alguna cosa
doncs li puc trucar.
Pots trucar
i que et donin
un cop de mà,
Elena?
Sí,
tinc alguns
però la meva mare
no em deixa tocar
el telèfon.
Mimi?
Jo solament
tinc
el telèfon
d'un veïmé.
I vosaltres
sabríeu trucar
als bombers
o a la policia?
Àngel,
tu sabries?
Sí,
i a més
més els números
de memòria
és 1,
1,
2.
Molt bé,
el 112.
Perfecte.
Cristian?
Sí,
tinc els seus números
de la Guàrdia Urbana
i sabries trucar
perfectament, no?
En cas de trobar-te
amb una dificultat.
Molt bé, Sara.
Sí,
els tinc
però la meva mare
no em deixa trucar
pel telèfon.
Home,
si haguessis de trucar
al 112
jo crec que la teva mare
ho entendria, eh?
Jo crec que la teva mare
no et deixa trucar
per telèfon
perquè si agafeu el telèfon
per trucar a les amigues
ens hi podem estar
molta estona, eh?
Jo crec que la cosa
deu anar per aquí.
Cristina?
Que no els tinc
però m'ha dit el meu pare
que puc trucar
als veïns
o posar-me a la finestra
i cridar a algú
i que truqués
als metges
o a algú.
És un sistema
més clàssic
però sempre funciona.
Treure el cap
per la finestra
i cridar
digues que sí.
Em sembla una postura
molt intel·ligent.
Elena?
No,
perquè la meva mare
no em deixa trucar
i a més
no em sé
els números
dels bombers.
I tu, Mimi?
Jo sí,
tinc el telèfon
de la policia
i de l'ambulància.
Molt bé.
L'Àngel
ha dit
una cosa
que és molt important.
El 112.
El 112
és un número
que
si tenim aquest
ja no cal cap altre més.
Si tenim el 112
ara si ens escolten
els nostres amics
del centre d'emergències
diran
veus que bé
que ho estan dient
per la ràdio.
Per què se'n cansen?
No els nois,
a la gent gran
de dir
truquin al 112
que és el número
d'emergències
per a tothom.
Si tens aquest telèfon
molt bé, Àngel
ho tens claríssim.
Si tens aquest telèfon
marcant aquest telèfon
ells ja saben
si han de trucar
a una ambulància
si han de trucar
a la policia
si han de trucar
als bombers.
Ells saben
a qui han de trucar
per solucionar
l'emergència.
Per tant,
a banda de tots
els telèfons
que vulguem tenir
allò a la nevera
enganxat amb un imant
el 112
és fonamental.
fonamental.
Per tant,
si no sé
el número
directe
dels bombers
o no sé
el número
directe
de la policia
on truquem?
El 112.
El 112.
Per tant,
teniu claríssim
com solventar
problemes
d'aquest tipus.
Abans heu comentat
que els vostres veïns
esteu segurs
que us ajudarien.
Sí.
Sí.
Sí.
Són veïns oberts
i allò
bon rotllo,
bona relació
amb ells.
Alguna vegada
heu tingut
algun problema,
alguna dificultat
en trobar-vos sols
a casa?
Cristian?
Jo sí,
un dia...
A veure,
explica.
Sí,
un dia
que em vaig quedar
sola a casa
amb els meus germans,
ma mare estava treballant
i el meu pare també
i tardament
una miqueta
hi vaig baixar
a veure
i els vaig esperar
a casa dels veïns.
Perquè no estaves bé
d'estar...
Ja estic sol,
me'n vaig a casa...
I bé, no?
A casa dels veïns?
Sí.
A xerrar una miqueta?
En fi,
doncs una experiència
amb la seva mirada
de nens
d'una realitat
que també
és la que tenim.
Aquell noi
tenia claríssim
que havia de fer...
Bueno,
n'hi havien dos.
Treure el cap
per la finestra
i cridar,
ho trobo magnífic,
i trucar al 112.
Són realitats
diferents.
Vam parlar
de la publicitat
una vegada,
Lluís,
tenim preparat
el tall de la publicitat
a veure què en pensen
dels anuncis de la tele.
Vosaltres creieu
que posen massa
anuncis a la tele?
Sí,
molt sí.
i n'haurien de posar menys?
Sí,
una mica.
I vosaltres els mireu molt
o quan posen els anuncis
aprofiteu per anar al lavabo
o per anar a jugar
o us quedeu mirant la publicitat?
Jo,
m'he quedat mirant la publicitat
i vaig al lavabo.
Molt bé,
és a dir,
que no els veieu tots.
A veure,
abans ho comentàvem
de si els anuncis
diuen tota la veritat,
quan posàvem l'exemple
de l'anunci
que anuncia el CIR
o l'anunci
de la crema
per les arrugues,
no sé qui ho deia,
del Bici,
la crema per les arrugues,
que diuen tota la veritat
els anuncis?
No!
D'un en un.
Aixequeu la mà,
Lídia,
a veure,
Lore.
Alguns.
Alguns.
Per què creus
que no diuen tota la veritat?
Tu ho has comprovat
alguna vegada
que no ens diguin la veritat?
No.
I tu, Lídia,
què en penses?
Sí,
perquè la meva mare
es va comprar una crema
per les arrugues
i sí.
I t'arrugues.
I t'arrugues todavía.
Quina innocència
i les que ens vindran
a totes
per moltes cremes
que ens posem,
Lídia.
Veus?
No, no,
és cert.
Mirem l'anunci
i aquella senyora
té 70 anys
i miren quina pell
i aquella senyora
és impossible
que tingui 70 anys.
Les arrugues
surten amb l'edat,
no?
És inevitable.
Digues, Lídia.
I els dels iogurts
que diu
una senyora
que els anuncia
que diu
que si els tomes
te queda
el cos més fin.
Clar,
t'aprimes,
de menjar el iogurt
t'aprimes.
Cati,
diuen la veritat
o no els anuncis.
No.
No.
Et ve al cap
algun exemple?
Sí,
perquè els anuncis
que la tele
surt
que les hamburgueses
que estan bé
que es veu tot
i quan te la compres
que te la donen xafada.
Clar,
tu veus aquella cosa
que dius
i allò
no és com a la tele.
Jo vull
la hamburguesa
de la tele,
no vull aquesta.
Belén,
diuen la veritat
o no?
No diuen la veritat.
Jo no sé
si la Shohaila,
la Yosra
que porten poc temps
aquí,
ens volen dir
us agraden
els anuncis?
Sí.
I a tu,
Yosra,
t'agraden els anuncis?
Sí.
I la televisió?
Sí.
T'agrada algun
en particular?
Recordes algun anunci?
Sí?
Sí.
El vols explicar
o ara no?
Després?
Sí.
D'acord?
Després si en tens ganes.
Sí.
Aitor?
Les molicitis
que et posen més bé
la cel·lulitis.
Les molicitis
que es posen més bé
la cel·lulitis.
Jo recordo
que l'Aitor,
Patricia i la Cristina,
aquell programa
va ser tremendo
perquè a més
després ens va
fer una lliçó
magistral
de l'ús del Botox
que jo no tenia
ni idea
de tot el que ens va...
Us en recordeu?
Estava molt informada.
La Vitchi.
La Vitchi.
Perquè jo crec que tenia
accions a la Vitchi,
com deia ell.
I l'ús del Botox.
Tenia un coneixement.
Clar,
parlaven de coses
però és aquest mimetisme,
no?
Amb l'adult.
Jo m'he quedat
amb l'anècdota
de la noia
que parlava
de la hamburguesa.
Això sí que entra
dins de la seva visió
del món.
Això de la Vitchi
i les arrugues
és com que comentaris
que diem els grans
i que els petits
després els fan servir.
Però aquesta noia
tenia molt clar
que ella veia
l'hamburguesa a la tele
enorme,
gran.
I quan vas allà
te la donen
tota aixafada.
Jo crec que és un exemple
de publicitat
de la percepció
que té un nen,
no?
Això sí que era
un pensament
absolutament autèntic,
no?
Clar.
Sí, sí,
realment el repte
és això, no?
Generar aquest pensament crític
que permeti
d'alguna manera
diferenciar
allò
que pot ser molt bonic,
molt atractiu,
perquè els anuncis
ho són,
del que realment
pot ser la realitat
del que ells es trobin.
I aquesta sí que és
una bona eina.
Quan sentíem
el tall
dels nens
que es quedaven sols
i els discos
i tal,
jo anava pensant
que moltes vegades
els adults
els protegim malament.
Ella diu
no, sí, no,
però no em deixa trucar.
Diu, bueno,
no em deixa trucar
per això,
però per això sí,
o sigui,
ha de ser molt clar.
És a dir,
no pots trucar
a les amigues
perquè això seria
un desgavell econòmic
i tens altres coses
a fer segurament
o els motius
que hi hagin,
però sí,
hi ha uns moments
en què si tu necessites
ajuda
has de poder trucar
aquí a la mare
o al pare primer,
al veí després,
a l'àvia no sé què,
o si no,
al 112,
no,
que dèieu?
al 112 perquè
han de poder tenir
una manera
de poder-se
desangoixar,
aclarir
i solucionar.
En aquell programa,
a tall d'anècdota,
jo recordo que
quan vam acabar
era la una del migdia,
si no ho recordo malament,
una oient molt amable
que a més ens consta
que és una oient
molt fidel,
va trucar
i la veritat
és que
va trucar preocupada
perquè era una dona
que en principi
li va saber molt de greu
dir,
és que em sap molt de greu
que hi hagi tanta canalla
que passi tantes hores sola
a casa.
Diu,
amb moltíssima amabilitat
i educació,
de veritat,
aquesta senyora diu,
permeteu-me que es faci
una petita crítica.
Dic, dona,
i tant,
només faltaria.
Diu,
és que creu que
dieu massa sovint
que la canalla
es queda sola a casa
i amb tot el que està passant
que algú els hi pugui
entrar a casa.
Clar,
aquesta oient
amb molt bon criteri
també per part seva
va dir,
estic patint molt
de pensar que hi ha
aquesta situació
i potser
genera
com a mínim
la reflexió,
el debat i l'opinió
entre el món adult
també,
no?
És una de...
Abans deies que els pares
i les madres
haurien d'intervenir,
nosaltres ens agradaria
moltíssim que ho fessin,
però sabem que costa molt
per horaris laborals
i també perquè bé,
moltes escoles
que ens escolten
ja saben com funcionen
les juntes de l'APA,
les assemblees,
les escoles de pares,
i amb això
no dic res.
No,
segurament,
no sé,
potser ens haurem
d'imaginar alguna cosa
i ja anirem pensant.
En tot cas,
jo crec que
arrel d'aquestes,
bueno,
de tot el que anem dient
i tal,
i tornant a això
doncs de la comunitat
aquesta més adulta
que acompanya els infants,
hem anat en un procés,
la nostra societat
està en un procés
molt individualista
que cadascú se soluciona,
no?
I d'alguna manera
quan tens
l'oportunitat
de connectar
amb altres realitats socials,
amb altres comunitats
que encara tenen
o s'organitzen
d'una altra manera,
o llegim coses
de com s'organitzaven
d'altres comunitats,
doncs et dones compte
que si la comunitat
fos més
integradora,
més acompanyadora,
aquestes coses
estarien com solucionades,
no?
I que a vegades
sí que som capaços
d'anar petites estratègies
de col·laboració,
el veí de sota
que sap
que el nen
li pot trucar
o la botiga
que s'hi pot anar
a fer no sé què,
però que en general
intentem solucionar
això,
doncs mira,
quedes a casa sol
i ho pactes tu
amb el teu nen
i això,
bueno,
intentem anar per aquí,
no?
Llavors així,
recordant coses
i recopilant,
a mi m'agrada molt
llegir coses
i contes i tal,
doncs,
bueno,
hi ha un proverbi,
crec que és d'Àfrica,
que diu que per Àfrica,
per educar un nen
es necessita
tota la comunitat.
Jo crec que aquest
seria un objectiu,
no?
De dir,
la comunitat fa falta,
vull dir,
totes les persones
que acompanyen,
un nen no pot estar
sol entre tanta gent,
no?
És com,
es xoca,
no?
de dir que què està passant,
no?
I només és el nostre nen
el que ens interessa
o són tots els nens,
no?
Això fa molts anys
que parlava
a les comunitats
de veïns,
tots ho recordem,
de petits,
si la mare havia d'anar al metge
et quedaves a casa
de la veïna del tercer
si hi era
i si no la del segon
perquè hi havia
molta relació
i molta confiança
i el mateix,
a vegades a casa teva
hi havia el nen
del tercer primera,
perquè la mare no podia
o el pare
i no estem parlant.
Encara passa
en comunitats petites,
és el que passa,
passa més als barris?
Que no pas als centres
de les ciutats.
D'alguna manera
no és visible,
vull dir que són coses
que no s'expliquen
i que jo crec
que continuen funcionant
d'una forma,
diguéssim,
menys evident
perquè sembla
que el que hem de fer
és l'altre,
doncs això,
portes tancades,
cadascú a casa seva,
la inseguretat,
aquelles coses.
Però en canvi,
per exemple,
aquestes possibilitats
de tenir ajuda
o tenir recolzament
o d'apoyament,
doncs allò,
les famílies
que recullen
a diversos nens
que es trasladen,
això en el món
de l'esport
encara funciona,
vull dir,
l'acompanyament
als partits
a la franja
de petits
que no poden anar sols,
que necessitem...
O que tens tres
i un juga a bàsquet,
l'altre a futbol
i l'altre a hockey
i el primer dia,
no?
Doncs això encara funciona.
Funciona més del que sembla tot això.
Per això dic,
que això funciona,
que això funciona.
Per tant,
jo crec que hem de rescatar
aquestes bones pràctiques
per dir,
això funciona
i va bé
i a més a més
ho podem fer,
o sigui,
està a la nostra mà.
Jo visco en un barri
a Ecomar
i jo encara el dia d'avui
la meva veïna del costat
té la clau de casa meva
i jo tinc la de la veïna del costat
per si passa alguna cosa,
o sigui,
encara n'hi ha
fórmules
per partir d'aquesta convivència
i ajudar-nos mutuament
i jo crec que és un tema
que una qüestió
que l'havíem fet sempre,
no és d'ara,
no?
Per tant,
seria recuperar una mica
allò que recordo
que vaig anar al barri
quan tenia dos nenes petites,
doncs jo recordo perfectament
l'ajuda mútua
a la veïna
del pis de baix
que sempre d'alguna manera
acabaven fent-nos costat
a l'hora
de cuidar de la canalla,
no?
Lo qual,
crec que seria recuperar
una mica tot allò
que realment
sí que s'ha fet,
tenim experiència
al respecte de tot això.
No és una fórmula
que s'inventarem,
no?
Jo crec que es podria recuperar
molt bé
aquesta forma
que realment
ha fet una funció
des de les entitats veïnals
encara la fem,
o sigui,
encara tenim els esplais
perquè realment
puguin estar els nens
i les nenes
o la biblioteca
o l'esplai
perquè realment
fas una fórmula
d'acolliment
perquè no estiguin sols
a casa,
està claríssim
i sabent quin és el nen
que no té la mare a casa
en aquell moment
i que està sol
i que no pot marxar d'allà
fins que no vingui
la mare a recollir-lo,
o sigui,
això funciona
i jo crec que més
del que pensem.
De forma poc evident
com deia la Isabel.
Hem d'acabar,
se'ns ha passat el temps
l'Aventura de la Vida
com quan hi ha canalla,
Déu-n'hi-do
i ens esperen
l'última hora del nàstic
això,
escoltem,
s'ha de respectar.
En tot cas,
afegir que,
no sé,
clar,
vostès no porten els contes,
només faltaria.
Per aquesta temporada
comencem una mica abans
i acabarem una miqueta més tard.
La raó és evident
i a més en demanda,
hem hagut d'allargar
en el temps
el programa
de l'Aventura de la Vida
la qual cosa ens encanta.
S'incorpora enguany
a l'Escola de Sant Rafael,
amb la qual cosa
estem realment satisfets,
tindrem aules
de l'Estonac,
de Sant Pere i Sant Pau,
de la Floresta,
de la Salle,
de Joan XXIII,
de les Teresines,
de Sant Domènec,
de Camp Clar,
m'ha deixat algun?
Estava repassant?
No, no, no.
I de Sant Rafael.
I de Sant Rafael,
també com a programa.
I nous temes.
Abordarem temes
que encara no m'he abordat.
Temes com el racisme,
no l'hem parlat obertament
amb la canalla,
enguany ho parlarem.
Els abusos,
no n'hem parlat mai
perquè és un tema molt delicat.
Ja veuran com ells
ho saben tractar i abordar,
sense faria ningú
i serà molt més entenedor
del que podríem fer nosaltres,
drets i deures,
valor,
donar la cara,
la seguretat,
l'autoestima,
la responsabilitat,
superar l'atenció,
l'alcohol,
el tabac,
respectar per un mateix,
en fi,
no ens ho acabarem,
sí que ens ho acabarem
disbordadament
quan arribi el mes de juny,
coincidint amb el final de curs.
La propera setmana
vindran alumnes
de tercer de primària
del Col·legi Lestonac,
parlaran del respecte
per un mateix,
amb un conte,
conill per sempre,
es diu el conte.
Això que sembla així,
tan infantil,
tan pueril,
ja veuran el que hi ha darrere.
La prova l'hem tingut aquest matí.
En fi, moltíssimes gràcies.
Digues, Patrícia.
Digues que tenim un espai lliure
i que segurament
amb aquest espai lliure
els adolescents vindran,
els adolescents que estan fent
l'Òrdago,
que és la continuació
de l'aventura i la vida.
Sí, perquè creixen,
jo m'he adonat que els nens creixen,
fan grans.
Exacte,
per continuar amb la prevenció
i l'estil de vida saludable,
han dit que sí,
no sabem què farem,
no, Iolanda,
però sobre la marxa.
Ja farem alguna cosa
amb els adolescents.
Maria Lluïsa,
moltíssimes gràcies
per venir.
A vosaltres,
per la vostra implicació de veritat,
molt agraïts.
Marissa, gràcies.
Francis ja ha marxat,
sempre està ocupat,
ja vindrà la propera setmana.
Patricia, gràcies.
Gràcies a usaltres.
Isabel, t'han quedat moltes coses per dir,
jo ho sé.
Bueno.
Però sí,
fins i tot,
jo crec que els companys d'Esports
em perdonaran.
Si et deixo no res,
un instant,
si vols afegir alguna cosa més,
que ve de Barcelona
expressament pel programa,
la Isabel Matas
de la Fundació Catalana de l'Esplai.
Bé, no,
jo crec que ja podem tancar.
Jo portava una petita història,
en tot cas no la llegiré
perquè seria massa llarga,
però jo us dono allò,
el punt.
Estava lligat amb tot això
que dèiem de la comunitat i tal,
doncs em va arribar
una petita història
de les ràdios comunitàries de Colòmbia,
que és tota una altra experiència
amb la que anem connectant,
que van proposar una cosa
que es deia
el banc dels bons interessos,
o de grans interessos, no?
I era una aposta, doncs,
perquè els adults
oferissin coses
que eren per la infància.
Llavors,
s'obria un banc
i què passava en aquell banc?
Doncs els bancs allà,
en aquell banc,
la gent podia dir,
doncs jo ofereixo,
doncs,
això,
doncs,
acollir els nens
dels meus veïns
el dia que la setmana arribi tard,
i aquesta és
la meva oferta al banc,
no?
Llavors,
aquest era un crèdit.
Llavors,
això explica
com funciona tot això
i d'alguna manera
com que aquesta idea
va corrent,
es va explicant i tal,
i es crea
un banc de recursos
per,
diguéssim,
perquè la infància
tingui un recolzament,
diguéssim,
i sigui tot millor,
no?
Llavors,
una mica per tancar,
si recordem
alguns dels projectes
que orienten
les pràctiques
de ciutats educadores
i tal,
que són les idees
o les platos
que n'ha marcat
Francesco Tonucci,
que és un pedagòg
també,
diguéssim,
se'n veu,
no?,
el perfil
italià,
doncs,
ell diu
que una ciutat
que és bona
pels nens
i pels avis
és bona
partuta.