Saludem a Cristina Barbet, bibliotecària de la Biblioteca Pública de Tarragona.
Bon dia, Cristina.
Hola, bon dia.
Dijous a la tarda, si algú s'hi va acostar a la Biblioteca Pública,
veurien que allò feia goig, una biblioteca tanta i tanta i tanta gent.
No tenia aturador, allò, eh, Cristina?
Home, sí, té aturador a l'hora que tanquem s'atura.
S'ha acabat, veniu demà, no podem més.
Sort que hi ha l'hora de tancar, si no, encara hi seríem ara.
Déu-n'hi-do.
Què ens has portat avui, llibres molt variats?
Perquè veig aquí novel·la, alguna novel·leta potser, però llibres també d'altres temàtiques, no?
Mira, no, bàsicament hem portat novel·la i...
Bé, ja sé per què ho dius, perquè és bé que aquests d'aquí sota, no?
Clar, aquests d'aquí, com que la Cristina porta els llibres materialment, no només les xuletes,
doncs hi ha potser allò de dir, mira...
Doncs mira, porto un llibre que és molt nou, eh, però no fer trampa.
És a secció de novetats, doncs portem un llibre novíssim.
Però no és una novel·la, és el llibre de Cristina Massaners,
que es titula Estimat Mestre.
I és un llibre que es fa amb participació de diferents personatges molt coneguts,
molts d'ells del món de la premsa o de la política,
que fan un esbós d'algun mestre de la seva escola.
Algun mestre que els ha marcat.
Algun mestre o algun episodi de la seva escola que els ha marcat.
És a dir, que és un llibre fàcil de llegir, és bastant emotiu,
tots en tenim de records d'algun mestre o algun professor que la millor...
Que fins i tot ha determinat la nostra professió, perquè ens va ensenyar a estimar una matèria, una disciplina...
No ho sé.
Doncs el pròleg el fa el Salvador Cardús,
i hi ha les col·laboracions, doncs, t'ho dic per ordre de sumari,
doncs de polítics com el Jordi Pujol, que el seu capítol hi posa Educació Alemanya,
de la Rosa Regàs, que diu L'Exili o l'Antiescola,
per exemple de Pasqual Maragall, que es titula Una escola per un cognom,
la Roser Capdevila, el Sebastià Serrano, el Llis Pasqual, el director de teatre,
també ho titula Quan l'escola era una gran família, o és una gran família,
Miguel Poveda, la Bet Rodergas, la Bet cantant,
i també personatges com la Mònica Tarribas, o l'Anna Veiga, o l'Odal Carbonell,
és a dir, gent de primeríssima línia, en aquell moment, a Catalunya,
i que donen la seva visió i el seu record de la seva escola,
o d'un moment de l'escola que d'alguna manera recorden amb gratitud.
Malgrat ser, de vegades, escoles, diuen dels finals del franquisme,
en molts casos d'ells, però que sempre hi havia la millor professor,
d'alguna manera que...
Cristina, no estem en tot aquest país traumatitzat,
i tots vam anar a l'escola de final del franquisme.
Però vull dir que al final, a la millor l'escola no era en si massa vellidora,
ni en masses metodologies pedagògiques.
Hi hauria molta pedagogia, però, vaja, la majoria de persones amb les qui parles,
tu, més o menys, té records de l'escola magnífics dels companys,
d'algun mestre com d'elles.
Aquest victimisme tampoc no hi és en els records d'escola de tothom, no?
Doncs, mira, és un llibre...
M'és bonic, eh?
És bonic que posa a parlar-la.
És d'ara llibres...
I perquè ho llegeixin els mestres, perquè pensin, calla,
a veure si algun dels meus deixebles tenen aquest record de mi, quan siguin grans.
Que tinc al davant, que miren amb aquesta cara...
Algú que m'estimi, quan sigui gran, i el facin una entrevista i surti a un llibre.
Doncs sí, jo crec que és també pels mestres, eh?
I bé, aquesta gent d'ara llibres, doncs, tenen força èxit amb tots els títols que estan traient.
Realment l'estan encertant, fan llibres curtets, fàcils de llegir...
Fàcils, però que aporten alguna cosa, no?
Sí, sí.
Molt bé, doncs, estimat mestre de Cristina Massanés.
Molt bé.
Bé, no portem d'altres...
Un que no me l'he llegit, però és un llibre curiós i està publicat pel Col·legi de Metges d'aquí a Tarragona,
el Col·legi Oficial de Metges, i és un llibre que crec que no es troba així a les llibreries, no es comercialitza.
És a dir, que el col·legi ens l'ha obsequiat a la biblioteca i potser doncs als col·legiats.
És a dir, que si algú té interès, per trobar-lo pot venir a la biblioteca.
Es tracta del llibre d'Enric Sánchez Cid, del metge, del ginecòleg, i es titula Bloc de notes d'un ginecòleg.
I aleshores, doncs, és un llibre curiós, tot farcit d'anècdotes, no només de la seva vida professional,
sinó de la seva vida personal, lligada també una mica amb la seva professió.
És a dir, un llibre bastant curiós i amb algunes anècdotes molt gracioses, però que no avançarem.
No, home, no, qui vulgui conèixer-les, que vagi a la biblioteca i el demani.
Doncs això, Bloc de notes d'un ginecòleg.
Home, és bonic perquè són metges i són personatges que han estat sempre molt vinculats amb la ciutat
i molt coneguts i, doncs, crida l'atenció i fa gràcia de poder llegir.
És la vessant humana del professional, no?
Un llibre així, doncs, local i sembla que t'estic reservant alguna cosa, tens tot allò molt apartat.
No, no, no, no.
I calla, que serà la joia de la corona, això em porta avui.
L'home, ja que dius de la joia de la corona, doncs, mira, parlarem del llibre del Merció Comas,
el llibre dels Plaients Immensos, Premi Ciutat de Palma del 2006.
Oh, quin títol més bo, Cristina.
Home, és que ho has posat així fàcil, no?
Els plaers intensos.
El llibre dels plaers immensos.
Immensos, no serà un manual, no?
Ai, llàstima.
És literatura, literatura.
Quan dius literatura, literatura...
Sí, vull dir que és un llibre en el que predomini, jo diria, la forma més que el contingut.
No que predomini, sinó que el que jo remarcaria d'aquest llibre...
És el valor literari.
És el valor literari i el valor sintàctic, fins i tot, si m'ho permets.
És un llibre molt ben escrit i potser per allò en falla, potser és l'argument.
En el llibre s'estima, és un personatge de Mallorca.
El Marcio Comas és mallorquí.
Sí, però aquest no és un autor molt jove.
És autor jove.
Jove, que és un té amb d'altres que estan molt premiats i molt significats.
El Marcio Comas, tot el que ha tret, li han premiat.
Hi ha dos o tres autors d'aquests joves, que és extraordinari com publica.
És el que estan dient que si són les joves promeses de la literatura catalana.
Realment són nois que...
Apartem, gent que no ha fet la trentena encara, eh?
No, dominen molt bé la prosa i sembla ser que s'hi agrada.
El que passa que, com tu has dit la joia de la corona,
una de les crítiques que se li ha fet, que et portem aquí,
es titula la crítica d'aquell llibre i en parlen com orfebreria barroca.
Ah, mira.
És una mica això, no?
Per això que...
Hi ha hagut com una cosa així telepàtica, eh?
I va amb aquesta línia, aquesta crítica, no?
És un llibre en què el protagonista és un jove noble, diem-ne,
i tot passa pel... la visió de tota la novel·la passa, doncs, pels seus ulls, no?
Nosaltres ens transformem en el Salvador, que és aquest protagonista,
i, doncs, potser el que falla potser és una mica el final, potser, però tot això m'agusta.
Però el que deu suposar un gaudi, ja que parlem de plaer, és la lectura, no?
Per aquest gaudi del llenguatge.
Sí.
La Contraportada ens diu...
El llibre dels plaents immensos és una novel·la sobre la insatisfacció,
la d'un jove noble mallorquí, fantasiós i refinat,
que investiga les seves possibilitats de créixer, guiat només per la brúixola del plaer.
Diu, aquest, bé, el narrador viu empès per un afany sensitiu,
i a través de...
És la tercera novel·la del Marció Comas,
abans havia escrit alguna altra novel·la que ja hem dit que també havia estat premiada,
i, de fet, l'agafis per on l'agafis ja veus que aquesta qualitat literària de la que parlàvem, no?
I l'altre dia, no sé, va sortir per la tele,
jo crec que és una noia que...
D'aquells que dius en sentirem a parlar, doncs ja n'estem sentint.
Allò del que diuen.
Ho sabíem de fa un temps i ja...
Gaudir de les paraules del llenguatge, de la prosa ben escrita,
no tant la història ràpida, distesa i entretinguda,
que podem buscar una lectura així ràpida i fàcil,
sinó una lectura que s'ha d'assegurir a poc a poc.
És una lectura a poc a poc.
Una mica en aquesta línia de què remarcaria el valor literari,
és aquest autor del que abans parlàvem, del John Bambil.
Ah, sí? Sí, sí, sí, sí.
El que em sembla que n'estàs llegint una obra.
Sí, n'estic acabant un, sí.
Un que no és novetat, que és un dels que hi haurà fa quant temps.
La novetat del John Bambil, no l'hem portat ara,
és un autor irlandès i també la crítica el deixa molt bé
perquè diuen que és de les millors proses en aquest moment.
I el que vindríem a presentar seria Els secrets de Christine Falz.
Que és l'últim.
I és una obra que és un thriller.
I és una obra que està molt ben escrita
i que a més a més és molt amena.
El gènere ja ho marca, no?
I per això ho voldríem remarcar.
És una obra amena, d'aquestes, diguem-ne,
per llegir ara a l'estiu.
És molt apropiat un thriller, veia,
perquè tingui afició.
I a més a més és un llibre que pots agaudir molt bé de la prosa,
com potser em sembla que deu passar amb aquesta altra novel·la que estàs llegint.
Exacte, es titula El mar.
A més a més, El mar és una preciositat perquè tot està ambientat així.
I ben senzill.
I estàs al mar, eh?
Estàs perquè del John Bambil jo no havia llegit mai res,
m'ho va recomanar la Cristina, justament,
i el que m'ha deixat amb boca badada és la capacitat descriptiva que té aquest home.
És increïble.
Jo aquesta també em penso que quan la retornis la llegiré.
Sí, senyora, i em sap greu no en recordar-me,
però un aplaudiment al traductor.
Perquè quan parlem d'autors anglosaxons no hem d'oblidar,
o autors que no són, diguem-ne, de llengua catalana,
la feina que fan els traductors.
És deliciós, per molt bo que fos el John Bambil,
si no té un bon traductor al català,
la veritat és que l'objectiu no hauria aconseguit,
i la traducció, sota el meu punt de vista,
en modest punt de vista, és magnificar.
Per tant, aquest nom, si els passava com a mi que no el coneixien,
John Bambil, doncs a partir d'hora cal que ho tinguin en compte,
sobretot si els agrada allò d'algú que sap descriure emocions,
imatges amb una riquesa de paraules,
que realment dius, no, no, és que aquest senyor em porta de la maneta
pel seu itinerari vital.
Està molt bé.
És la història, la trama, no?
Pots recordar, és un vídeo que se'n va descansar,
no sé si a la costa.
Sí, a la costa una mica,
resseguint els passos de la seva infantesa,
on de petit també estava allà,
i és capaç d'anar creant la història
en tres planos de realitat,
allò que agrada tant als novel·listes,
però s'ha de tenir molta traça per fer-ho,
que és, diguem-ne, el seu temps present,
quan arriba allà la seva infantesa
i el que passava un any enrere a la seva vida,
quan a la seva dona li diuen que s'està morint
i que li queda pràcticament uns mesos de vida.
Aquests tres planos de realitat,
autobiogràfica d'aquest home,
i a partir d'aquí la relació amb el seu passat,
amb el seu pare, amb la seva mare,
els sentiments cap als seus pares,
que són tan contradictoris.
És una novel·la que expressa molt bé
tot el tema dels sentiments.
Molt bé, molt recomanable.
La veritat és que si jo em va amb il·l.
Doncs no és només la novel·la aquesta,
sinó tota la seva obra.
Doncs vinga, ens enviaran la comissió,
aquest senyor irlandès, suposa.
Home, jo trobo que...
Vols dir que tenim algun canal allà,
part de connexió?
No, que va, que va.
El que passa és que ens agrada compartir
les bones lectures amb els oients,
només faltaria.
Mira, una que no és massa novetat,
però que jo me la reservava per aquest estiu,
perquè és una miqueta més gruixuda,
és la d'Arthur and George del Julian Berners.
i realment també és una novel·la bona
en la que es recrea una història real
que va passar l'any 1903
quan el molt respectable Sir Arthur Conan Doyle,
el creador de les aventures de Sherlock Holmes,
va decidir d'implicar-se
en les desaventures judicials
del pobre George Edalgi,
que va ser un jove advocat d'origen parsi,
condemnat a uns delictes
dels quals ell se'n declarava innocent.
Llavors, el creador del Sherlock Holmes
va imposar-se com a responsabilitat
de mostrar aquesta innocència,
cosa que va aconseguir a mitges,
diguem-ne.
I va seguir una mica la mateixa metodologia
que seguia el seu personatge,
el Sherlock Holmes,
a l'hora d'anar a descobrir.
És a dir, que és una mena de cosa
entre realitat i ficció
i el descobriment d'aquesta història
que va passar.
Narra també, acaba narrant
l'amistat que es troba
entre aquests dos personatges.
Entre l'advocat i el...
Ah, molt interessant.
I el George aquest Edalgi.
Recordem el títol?
Arthur and George,
de Julian Barnes.
De Julian Barnes.
Un autor, d'altra banda,
també conegut pel Lloro de Flaubert
o per l'última,
em penso que era Limón Limón,
em sembla que era l'última.
És a dir, que sempre escriu coses així
amb un toc amb la trama
molt original.
I molt enigmàtic,
molt original, tens raó.
Tens més cosetes per aquí,
em penso que sí.
Tindrem una que l'altre dia et comentava,
que és d'un autor cubà,
perquè no tenim masses coses
d'autors cubans,
que es diu Senel Paz
i és l'autor del guió
de Fresa i xocolata,
per donar una referència clara.
I també és la història
de dos personatges,
de dos nois...
Com a Fresa i xocolata.
A la Cuba de Fidel.
I el títol és
En el cielo con diamantes.
És una obra bastant fresca,
però de l'amistat
de dos nois
que descobreixen el món,
se'n van del món rural
a l'Havana.
I darrere a fons
la situació de la Cuba actual,
m'imagino,
o dels últims anys.
Sí, però no és un llibre massa...
No és massa polític.
No ho sembla
que vulgui pretendre
ser un llibre massa polític,
però crida una mica l'atenció
perquè segur que ha de sortir
al rerefons d'una societat...
Lògicament,
marca la vida quotidiana
que pateix força
i bastant allunyada
a la nostra.
Però és la vida
de dos adolescents
molt desenfadats.
En el cielo con diamantes.
Molt bé.
En lloc de l'esmorzar amb diamants,
com deia la pel·li
de Blake Edwards.
O antifers, no?
No, no,
em fa l'efecte
que aquí pocs diamants
deuen sortir.
Aquí poc diamants.
Algun pedrot de porall,
però diamants no.
I aquí tens un altre.
Aquest altre,
que bé,
no és cap novel·la.
això és un llibre d'aquests
de l'editorial Alienta,
d'aquests que són...
D'autoajuda?
Que ara no s'ha dit
una col·lecció...
No és ben bé una autoajuda,
són llibres d'empresa,
però sí,
en un format,
diem-ne,
fàcil.
El títol és terrible,
cuando casi te echan.
Sí,
Historia de un divorcio profesional.
Diu,
és un llibre obligat
per qualsevol mànager
que tingui persones
al seu càrrec
i aquest llibre
es convertirà
en una referència obligada
per qualsevol professional
de cara a la seva pròpia carrera.
Bé,
és d'aquests llibres
que parlen dels canvis
que hi ha
en moltes empreses
a nivell mundial,
on a vegades
et proposen un canvi
que hi ha gent
que ho pateix molt,
però en aquesta tasca
hi estem molt
abocats,
tots,
i que hi ha gent
que ho...
La mobilitat laboral,
una que activitza molt
i a vegades
no té per què ser així
o a vegades
doncs és una trampa
pensar
o pensar
que t'estan fent un regal
quan en realitat
allò és un regal
enverenat.
És un senyor
que li proposen
un trasllat
a no sé
ben ben quin país és,
però bé,
és la conxinxina
fent-li veure
que allò serà meravellós
per la seva vida.
que guanyarà molts diners,
que tindrà experiències fascinants.
Allà,
doncs,
realment,
doncs,
es mor,
no?,
quasi professionalment.
Un drama.
No,
però és una mica
per remarcar
aquesta col·lecció
de llibres
de divulgació
i d'històries
relacionades
amb el món empresarial,
no?,
que no són tot
massa totxos
sinó que són llibres
bastant fàcils
i ella,
la gràcia
que fa aquest autor
és que ho planteja tot
com si fos un divorci,
no?,
i posa-lo
a les mateixes fases,
no?,
el mateix procés.
El matrimoni,
tot és de color de rosa,
després venen els
nuvarrons,
que diu,
els núvols,
no?,
després les evidències
de la crisi,
després el divorci
s'aproxima
i tot això,
però no està parlant
de cap divorci,
està parlant
del divorci d'ell
amb la seva empresa,
no?,
però tenint en compte,
Cristina,
que bona part
de la nostra vida
la passem a la feina,
diguem-ne,
que passem més hores
amb l'empresa
que no pas amb la parella,
per tant,
vull dir,
aquest paral·lelisme
del procés
de divorci
és encertat,
està bé,
sí,
xoca una mica
el to aquest
com irònic,
no?,
però és amb tota
aquesta col·lecció.
Que afronta
problemàtiques actuals
en un to així
com a més distès.
Molt bé.
Doncs mira,
ho hem portat
per un públic
que vulgui fugir
de llegir
les novel·les.
A veure,
l'has portat,
és moltíssima varietat,
és fantàstic,
eh?
En tot cas,
tens alguna cosa més?
Ja en tenim prou.
Em penso que en tenim prou,
però vull dir,
jo crec que sí
que hem de pair-ho
perquè després arribem allà
i ens ho portaríem tot,
és com una pastisseria,
la parada d'una pastisseria,
i aquest també me l'emporto,
i aquest també,
i no.
Bé,
i les barreres novetats,
la Juliana Barro,
el Sánchez de Dalí,
tots aquests autors
que es llegeixen tantíssim,
doncs ara a l'estiu,
doncs...
La Juliana Barro
continua llegint-se
molt, molt?
Sí, sí.
La Matilde Asensi
i tot això?
Continua llegint-se?
Bé, potser la Matilde Asensi,
és que no ha tret molts, eh?
La Juliana Barro
els ha tret més tard.
Sí, sí,
llegeixen força.
La sang dels innocents
està tenint força èxit
pels qui els agradi
i la trama històrica
aquesta així tan...
Tan relacionada
amb la religió, no?
Que és el que últimament
doncs sembla que es porta més.
I els Codi de Vinci
i tot això també, eh?
Continuen,
però diguem-ne
que no és el nostre objectiu,
doncs...
Això ja va sol.
Això ja va sol.
Això ja va sol,
no cal que els hi fem propaganda.
N'hi ha uns que van sols
i d'altres que...
Però clar,
hi ha aquests altres
que no és que diguin no,
és que els promocionem
perquè són llibres insuportables,
suporífers,
ni parlar-ne.
Són llibres
que poden passar desapercebuts
i que ens estem perdent
perquè no tenen el màrqueting
que tenen d'altres,
però per exemple aquest autor
jo crec que, doncs bé,
l'hauríem de començar a conèixer
perquè doncs quan veus
que un...
I a vegades l'has sentit parlant
en alguna presentació així
i penses, doncs bé,
estem davant d'un canvi generacional,
les velles glòries
de la literatura catalana
que hem conegut al segle XX
s'estan...
Aquests són els del segle XXI.
S'estan fent grans
i estan sorgint
i hi ha els noms més primers,
doncs més coneguts
del segle XXI.
I per algo a la biblioteca,
les bibliotecàries,
en aquest cas la Cristina,
tenen allò que se'n diu
a totes les professions,
ull clínic,
i per això diria
aquest llibre,
aquest autor,
et fes-li una miradeta...
No, no, ull clínic,
corre, corre,
no ull clínic.
Corre i clínic,
allò que dius
aquest llibre té bona pinta.
Sí que això de seguida
ho esbrineu,
allò de base
de traginar molts llibres.
Bé, per les crítiques,
més que per les...
No, no, jo per la portada
no m'inspiro gaire.
No, dona,
per la portada no t'ho deia.
No tinc rànjics als ulls,
la veritat.
Cristina, recordem
l'horari d'estiu,
jo ja sé que és...
Continuem de 9 a 3,
de dilluns a divendres,
i el dijous a la tarda,
més a més,
de 5 a 8.
Fins a...
Quan ho fareu,
aquest horari?
Fins al mes de...
Bé, tot el final d'agost.
M'assembla que comencem
a partir del dia...
al setembre,
però el primer dissabte
encara no el treballem.
El segon dissabte.
i al setembre començarem.
És que el primer crec que és dia 3,
no?
Fa l'efecte.
El primer dissabte crec que
que és dia 3,
i llavors aquest no el treballarem
encara,
serà el següent.
Sí que continuaran aquí
al matí de Tarragona Ràdio
al peu del canó,
malgrat aquest període d'estiu,
els bibliotecaris
i les bibliotecàries
de la Biblioteca Pública
de Tarragona.
Cristina Barber,
moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Adéu-siau.