Comença l'aventura de la vida.
Bé, és una aventura particular.
Primer que tot, perquè no és divendres,
no es pensin que la setmana ha corregut de manera tan ràpida,
és dilluns, prou que ho sabem tots,
però tenint en compte que l'aventura de la vida,
aquest episodi d'avui, pren un caire especial
i que el proper divendres els oferirem un programa especial
de la vigília de la Constitució dels nous ajuntaments,
vam pensar que valia la pena donar la durada habitual
a aquest espai que setmanalment i al llarg de tot l'any
hem realitzat en col·laboració amb les àrees de serveis socials
i ensenyament de l'Ajuntament de Tarragona
amb el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai
i com ens agrada subratllar sempre amb el treball quotidià
dels diferents centres educatius de primària de la ciutat de Tarragona.
Avui els nens són a classe, no crec que els estiguin escoltant,
ara és l'hora del pati, no, ja ha passat l'hora del pati,
l'hora del pati és a les 11.
Clar, és que com que sempre fem l'aventura de la vida a les 11,
el cas és que avui estem entre adults,
aquest és allò que diuen horari infantil,
que no es poden dir segons quines coses,
per nosaltres és completament diferent.
Precisament aquesta és una molt bona hora
per dir allò que convingui.
Que ho diran els nostres convidats i convidades.
I mirin, jo ja sé que potser ara estan a casa,
a la feina, al cotxe,
potser no segueixen habitualment l'aventura de la vida
o potser sí, potser tenen fills, potser no,
nets, nebots, en fi, jo amb tot això
el que els vull recordar és que si volen intervenir
ho poden fer lliurement en qualsevol moment,
poden marcar el telèfon directe del matí de Tarragona Ràdio
al 977-24-4767,
obert a la participació, com sempre.
I ara presentem els convidats i convidades
i ells prendran la paraula.
A veure, passem llista,
per ordenar la xuleta com a...
Em sento una mica profe avui.
Deuen dir que quines tonteries,
però mira, em fa gràcia aquí on seuen els nens
que avui seguin, per exemple,
la Isabel Matas.
Isabel, bon dia.
Hola, bon dia.
La Isabel la rebeu un parell de cops l'any
quan comença l'aventura de la vida.
Ella ve en representació de la Fundació Catalana de l'Esplai,
una entitat que treballa en diferents àmbits
del que és la pedagogia,
no només dels nens,
sinó també de les famílies.
Esteu a tot arreu vosaltres una mica, no, Isabel?
Bueno, hem de tocar totes les tecles,
perquè això és molt global.
Llavors, pensada per l'educació dels nens i les nenes,
doncs ens obliga a obrir aquesta mirada cap als entorns.
Els entorns són les famílies, escoles, professors, monitors...
Des del primer moment, des de la Fundació Catalana de l'Espai,
s'ha donat tot el recolzament i suport a aquesta aventura de la vida,
no només a les aules,
que recordem que era una experiència ja veterana,
no s'ha descobert l'aventura de la vida
des que surt a la ràdio ni de bon tros,
sinó també en aquesta nova etapa,
quan ja durant tres anys es va decidir
que podrien fer públic tot això que es treballa a l'aula.
És el primer moment, tot el suport.
Gràcies, Isabel, en tot cas,
cap a l'entitat que representes.
Gràcies.
La Marissa i el Francis amb la càmera.
El Francis és el paparazzi de l'aventura de la vida.
Sempre tenim fent...
I el Mauri.
I el Mauri, el nostre fotògraf de l'empresa,
que també, doncs, durant tot l'any...
El Mauri, diguem-ne, que és la part fotografia,
el Francis la part de vídeo,
no parla però sempre és present
i és dels que podria donar més testimoni de l'aventura de la vida.
Marissa i Patrícia.
En aquest cas, la Marissa està entre nosaltres.
A veure, recolzant...
Jo no diria només des del punt de vista
com a tècnica municipal, que és psicòloga,
sinó a nivell personal ja, Marissa.
Jo t'he vist molt entusiasmada sempre
amb l'aventura de la vida.
No ho hem vist mai, però tu ho has viscut molt.
I cada divendres ho has viscut de molt a prop.
De molt a prop, sí, sí.
I estic encantada.
Realment és un programa...
I unes cares que fa l'empresa...
Fixa't aquest que diu...
Oi, oi...
No, no, però bé, com sorpresa, no?
La veritat és que...
heu gaudit molt.
M'agrada treballar amb els nens,
sentir-los, escoltar-los
i reflexionar sobre moltes coses que diuen, no?
Que ens ha de fer pensar tots.
Sobretot el nivell,
elevat nivell en tots els sentits
que tenen aquests nanos.
En quant a comportament
i nivell de civisme i tot això.
Si més no per la nostra experiència
ha estat sempre magnífic
i suposo que per a algunes persones
potser superficial.
Creiem que no,
que la manera de comportar-se
i entrar pels postos
també dona una idea
de com es viu per dins, no?
I això també és important
destacar-ho.
Ja en parlarem,
ja anirem compartint experiències.
Pep, bon dia.
Bon dia.
Amb el Pep vam estar divendres
a l'escola
en la qual ell és pedagòg,
psicòleg,
millor dir,
ets el psicòleg
de l'escola de Sant Rafael.
És una experiència magnífica.
magnífica.
Sí, nosaltres,
per nosaltres,
molt quotidiana,
però igualment magnífica.
Amb els nervis que tenien
els nois i noies,
Déu-n'hi-do després,
com es van deixar anar,
amb quina soltura,
amb quina manera tan oberta,
no?
Explicaven les seves experiències.
Suposo perquè en tenen ganes,
no?
Quan algú se'ls escolta
i els acull,
doncs, aleshores,
ho tenen molt fàcil,
no?
Expressar-se
perquè és una necessitat
humana, compartida
i que ells també tenen,
no?
D'expressar i de dir.
Només cal escoltar-los.
Era la primera vegada
que participàveu
al programa de ràdio.
No sé si era la primera vegada
que també utilitzàveu
tots els elements pedagògics
que porta a l'aventura de la vida.
Recordo que l'Estefania
ens ensenyava l'àlbum de Cromos,
amb el qual
s'havia treballat.
Sí, perquè l'escola
s'havia incorporat en guany,
no?
Per primer cop al programa
i era una cosa una mica
una mica nova, no?
I a més,
com que cada taller
l'ha treballat
a la seva manera,
no hi ha hagut
un únic mètode de treball,
sinó que cada taller
l'ha adaptat
al seu ritme
i a la seva pròpia dinàmica
i aleshores,
doncs,
cadascú dels participants
tenia també una diferència,
una experiència diferent, no?
Ara, perquè això no està guionat, eh?
Es tracta de crear
una hora d'intercanvi,
però amb el Pep
ho comentàvem dissabte,
que ja saben
que al llarg
de tota la temporada
es fa la reemissió
de l'aventura de la vida.
No vaig tenir ocasió
d'escoltar-ho tot,
però una estona sí
i jo tenia la sensació
en algun moment
que oblidava
que aquests nois i noies
tenen algun tipus
de discapacitat psíquica.
Oblidaves,
perquè, vull dir,
es desenvolupava
i prenia un ritme
i un caire a la conversa.
És el que tu dius,
no?,
que s'ha de donar a conèixer,
que són nois o noies
que poden tenir
determinades dificultats
cadascun al seu nivell
per l'aprenentatge,
però que, en definitiva,
poden desenvolupar
una vida
absolutament normalitzada,
si se'ls donen les eines
perquè ho facin.
Sí, amb eines
i si un treu una mica
la crosta
d'iniciar,
no?,
de trobar una persona
que no articula
però bé
quan parla
o que pren
una mica més de temps,
però quan aquesta crosta
se'n va
i te trobes
el que diu,
el que comunica,
el que rep,
doncs fàcilment
si te n'oblides
i és el que ens passa
a tots els que treballem
quotidianament
o professionalment
en aquest sector
que també te n'oblides,
no?,
trobes la gent
diguem
menys
sense hàndicaps
o sense discapacitats
i dius
ai carai,
has de fer memòria
perquè perds
la referència
perquè realment
doncs sí.
És clar que estàs una estona
parlant
i ja no hi penses
que hi hagi
alguna dificultat.
Generalment,
fora de l'espai escolar,
amb aquests nois
i amb aquestes noies,
probablement
el tracte
amb el qual es relacionen
les persones
que no estan habituades
a tractar a persones
amb discapacitat
és d'una certa recança
de no ferir,
no?,
i com que no vull ferir
no parlo
o el parlo diferent,
no sabem tractar
les persones
que són diferents
a nosaltres,
probablement,
no?
falten habilitats,
sí,
que és simplement
el fet de tenir
una mica més
de contacte,
conèixer,
conèixer,
i de fet
és el punt essencial
de cara
a la integració
i a treure
les màximes capacitats
de cadascú,
que no sigui
una dificultat,
no?,
aquest acroste inicial,
no?
el Jaume i el Jesús
som veterans
de l'aventura
de la vida
del Col·legi
a l'Estonac,
Jaume,
Jesús,
bon dia,
bon dia,
jo com que sabeu tant
us deixaria ja sueltos,
que també molts anys,
no?,
fent l'aventura
de la vida
i des del primer any
de ràdio aquí
i amb més d'un grup,
perquè quantes línies
teniu a l'Estonac?
Dugues,
però han vingut
diferents grups,
i tractant diferents temes.
Sí,
nosaltres,
que som,
bueno,
es forma part del grup
de tercer de primària,
potser ens vam incorporar
el segon any
que va començar,
perquè és el segon any,
i després vam incorporar
cinquè i sisè.
Bé,
encara que nosaltres,
bueno,
l'aventura de la vida
dintre del nostre,
diem-ni,
idea o ideari
de col·legi,
també portem,
vol dir,
el respecte a la persona
en tot moment,
encara potser ho sistematitzem més
i quan ens toquem
punts més concrets
que potser
no són temes
que surten a la vida diària
de l'aula
o del pati.
Com heu treballat?
Com treballeu habitualment
el tema
de l'aventura de la vida?
Bueno,
la idea és
intentar entusiasmar-los
nosaltres,
quan parla la Marisa,
em pensava en això,
no?,
del fet de com tots nosaltres,
els educadors,
ens intentem anar en pinya
i treballar
i creure'ns que realment
és un treball
que mereix la pena.
Totes les trobades
que hem fet de mestres
i quan hem vingut aquí
a la ràdio,
i quan parlem amb elles
ens sentim acollits
i pensem que és un programa
que apostem,
és una aposta,
una finestra oberta
a un altre tipus d'educació
que normalment
la tenim sistematitzada
però l'enfoquem
d'una manera
molt més àmplia,
no?
Nosaltres intentem
sobretot
de descobrir
i que la canalla descobreixi
que és molt apassionant
el de trobar-se en si mateix
perquè en el fons
l'aventura de la vida
és l'aventura
de trobar-te
en la teva pròpia vida,
en la teva pròpia persona,
l'autoestimar-te més,
el compartir,
el conviure
i és un moment
que jo diria
que és una troballa
importantíssima,
no?
I per nosaltres també,
que moltes vegades
ens sorprenen.
Fent matemàtiques
difícilment et podran sorprendre
o fent un altre medi
perquè et contestaran
o diran preguntes
que normalment dius
això de l'any passat
també ho van fer
o semblant,
però a vegades
experiències particulars
de Canaia
que et fan pensar
la importància
que té l'entorn
que té la família
que tenim nosaltres
com a mestres
i que tenen els seus companys
i veus que realment
és un món apassionant
i a més infinit,
no?
I els pares
que probablement
hagin descobert
algun aspecte dels seus fills
que quedava una miqueta amagat
sentint la ràdio,
no?
Que diguin
ai, mira,
la meva filla diu això
jo no m'ho havia pensat pas.
Ja en parlarem.
Assumpció, bon dia.
Col·legi de Sant Domènec
de Tarragona
també hi ha
amb una presència important
a l'aventura de la vida
i a la ràdio
l'any passat
el programa d'acomiad
el van fer
des de la vostra escola
on hi havia
una gran varietat
de nacionalitats, eh?
Sí, sí, sí.
Van fer un programa
precisament dedicat a això,
no?
A la diversitat,
ho recordo.
Sí, sí, sí.
Sí, no tenim problema
amb la diversitat.
Més aviat jo vull dir
els nens
que són no vinguts
a l'escola
estan molt ben acceptats.
Sí, a vegades
hi ha petites discrepàncies
és molt de remarcar
a vegades
entre ells mateixos
entre els nou vinguts
que sembla que un
són més vinguts
o més...
Sí, sí, sí.
O sigui que és
una miqueta estrany això, sí.
O més vetrar que un altre, sí.
Però els d'aquí en si, no.
I amb dificultats...
Reflecteixen allò
que fem els adults, no?
Sí.
I les dificultats
que per exemple esmentaves tu, no?
Com aprenen a créixer
al costat de nens
que tenen
algun tipus de deficiència
també és molt important.
I arriba un moment
que em penso
que no arriben a sentir
ni aquest temor
que tenim els grans
que quedem malament
que els estimem massa
que els tractem
una mica diferent.
Els nens
que aprenen
a viure amb ells
jo em penso
que els tracten
com un més.
lògicament respectant
les seves dificultats.
La Marisa i l'Isabel
volien escoltar un conte.
Dic, escolteu,
jo sou grandetes
per anar a escoltar contes
d'aquells de la canalla.
Dic, després us l'escolteu a casa.
És broma, eh?
Per favor.
el que hem fet
és triar
alguns petits fragments
30, 40, 50 segons
d'alguns moments.
Els nens i les nenes
aquí han parlat de tot.
Han parlat de medi ambient,
han parlat d'alimentació,
han parlat de somnis.
Somnis fantàstics
que anaven des que
el seu àvia
o la seva àvia
es posés bé
fins que aquella gossa
que havia tingut un accident
també millorés,
fins que acabés
la fam al món
ni la guerra.
Vull dir, somnis alturistes,
somnis personals.
Han parlat de medi ambient,
des de les Teresines
ens han parlat
de l'acollita,
dels diferents tipus d'enciam
que hi ha en aquests moments
al mercat.
No, no, per això ho dic.
Jo he triat temes
d'aquells que poden ser
més controvertits.
Però si algú
escolta l'Aventura de la vida
per Pina Bagadán
no pensin que en aquest programa
es parla de drames, no.
Parlem de tot.
El que passa
que tenint en compte
que ara estan els adults,
els mestres i els pares,
a l'altre costat
de l'aparell de ràdio
han volgut triar temes
que puguin ser
una miqueta més complicats
sobretot
que ara a trobar
el llenguatge dient
i la resposta
davant de temes complicats.
Que a vegades
ni tan sols els adults
sabem explicar-nos.
Doncs com li pots explicar
a un nen o una nena?
Per exemple,
parlàvem a l'assumpció
ara del tema
dels nouvinguts.
Vam parlar
de racisme
i sobre el racisme
hi havia alguns nens
que deien això.
hi havia alguns nens
que són, per exemple,
marroquistes nens
i hi ha vingut un nen nou
que és, per exemple,
brasilès
i li diuen
no l'ha fet res
però com que en un altre país
li fan coses.
En què discriminen els negres?
Sempre que hi ha algun negre
que es baralla
jo, els casos que he vist
sempre he buscat la boca al blanc
i els insulten
li diuen que es vagi al seu país.
Aquest país no és de ningú
pot vindre tot el que vulgui.
Què?
Va en directe.
Va en directe?
Va en directe, efectivament.
No són políticament correctes
ni falta que fan.
De fet, aquest és una mica...
Jo crec que la sensació
és que això és el que
d'alguna manera passa
i amb ell també,
en certa manera,
els sorprèn.
Perquè segurament tenen altres mecanismes
d'aproximació.
vull dir, si abans ell deia
això, si traiem la carcassa, no?
I si ens oblidem que ve de Xile
o de ve de Polònia, no?
Segurament són nois, nens, nenes
que tenen ganes de trobar-se,
d'escoltar-se.
Probablement els tics vinguin més
per l'entorn,
per allò que poden sentir
a casa, al carrer,
perquè en principi
allò que sempre es diu
de la canalla,
que no té experiència,
efectivament,
però tampoc té
els referents negatius,
és a dir,
no té els referents positius,
però tampoc els negatius.
Per tant,
no té aquest tarannà
de la primera de canvi,
doncs,
deixar-se anar per l'insult,
tret que el seu entorn
més immediat,
el barri,
la família,
l'entorn,
doncs, en definitiva,
la televisió mateix,
que ja sabem la influència que té,
doncs,
se'l faci crear aquests tics,
aquestes respostes.
No ho sé,
no sé què en penseu vosaltres
que ser tot el dia amb criatures.
Jo crec que ens hem d'habituar
encara amb aquest nou moment
que estem,
que ens venen molta gent de fora,
d'altres races,
d'altres cultures,
i potser no ens hem habituat
massa a veure-ho.
Sempre els havíem vist
que altres països ho tenien
i no ho teníem nosaltres.
Llavors,
clar,
ens hem d'habituar,
jo crec que quan estiguem acostumats
a que no només ara
en determinats llocs estiguin,
sinó que estiguin més repartits
per més col·legis,
ho veurem com una cosa
més normal i més normalitzada.
Llavors,
aquests insults que diuen
bueno,
vés-te'n al teu país
o calla,
jo crec que no es diran.
Falta,
jo crec que és costum
de conviure,
vull dir,
amb ells,
perquè,
de fet,
d'entrada ja són gent
que tenen unes possibilitats
més petites
perquè han hagut de fugir
del seu país
pels problemes que tinguin
de poder trobar una feina.
Llavors,
venen aquí
i molts es troben
que no poc en tenen.
Llavors,
els mitjans de comunicació
a vegades no ajuden
perquè qualsevol delicte,
qualsevol cosa que es fa,
sempre surten ells
en primera plana
i sembla que siguin
els dolents de la pel·lícula.
És un tema,
més que vingui de fora,
que siguin immigrants,
però,
a més,
un tema de diferència.
Tots a la classe,
quan érem petits,
que no hi havia estrangers,
és més,
tenir algú de fora
era exòtic
i tothom volia ser amic
d'aquell que era de fora,
però sempre hi havia
el que era grassoneta,
el que portava les ulleres,
el que tenia una fesomia.
És a dir,
això d'anar cap
al que representa
la diferència
ha passat tota la vida.
El que passa
que aquesta càrrega
potser ara va cap
a persones
que puguin venir
d'altres cultures,
però,
en principi,
aquesta cosa
sempre ha passat
a les aules.
i com t'expliques,
per exemple,
que personal d'aquí,
nens,
nenes d'aquí,
els hi diuen,
mira,
que tu ets tan moreno
que tens,
deu ser tal,
i és un català
de pura cepa,
nascut aquí.
O sigui,
que és una mica
el que dius tu,
és que és
el saber conlliure,
el saber estar
en la classe,
no sé,
que la persona
sigui oberta
a qui sigui,
perquè,
a veure,
ja em diràs.
A vosaltres,
com a mestres,
quan us trobeu
davant d'una situació així,
no sé com,
si us heu trobat
alguna vegada,
no?
Sí.
Jo passa que
una de les consideracions
que crec que és molt important
és l'empatitzar,
és a dir,
posar-se en el lloc
de l'altre,
no?
És a dir,
que nosaltres,
possiblement,
si haguéssim nascut
en un altre país,
tindrien unes dificultats
a nivell laboral,
a nivell econòmic,
que algú de la família
hauria de marxar,
no tots,
algú de la família
hauria de marxar
i quan tingués
més o menys
assentat en aquest territori,
en un altre país,
hauria de portar la família,
és a dir,
que hi ha gent
que inclús
acaba jugant la vida
contínuament
per millorar la seva qualitat.
Possibilitment
perquè entenen,
pensen que tenen el dret
que el món
és casa de tots,
no?
I pensen que poden anar
a un altre territori
perquè ningú,
les fronteres políticament
s'han marcat,
però,
possiblement,
com més viatges
et adones
que formes part
d'una integritat
i d'una globalitat
que és el món.
El fet de no posar-se
en situació de l'altre
i pensar que tu podries ser
aquell,
el teu pare podria ser
aquell immigrant
i que les dificultats
que ha passat el nen
les podries tenir tu,
si no et poses
en aquesta situació,
difícilment acceptes
i acabes d'entendre l'altre.
És molt important
posar-se en el lloc
de l'altre
i dir,
escolta,
a més que podria ser jo,
aquesta persona
podria ser perfectament jo,
com m'agradaria a mi
que em tractessin,
com m'agradaria
que m'acollessin
dintre d'aquest país.
Llavors,
esclar,
quan veuen
que qualsevol persona
els acolleix,
els estima,
ell s'accepta com són,
s'embuiden
i es donen
i realment
són més agraïts
que possiblement
la gent d'aquí.
Una mica
ells es troben
d'aquesta manera
i ara escoltarem
un momentet
en què parlaven
de la por.
Eren nens i nenes
de sisè
de primària,
l'any que ve
a l'ESO
havien d'anar
a l'institut
i bé,
l'institut
sembla que sigui
territori com anys,
escoltem-ho.
Escoltem
el tall
d'assetjament.
Tinc por
que els companys nous
o alguna cosa
em rebutgin
i a més
que potser hi ha nens
que m'hi diuen
si no pegues
amb nosaltres
t'apagarem
amb nosaltres
a tu.
A l'ESO
també hi haurà
més gent
més gran
que nosaltres
i també
seran més grans
i nosaltres
de passar
a que seran
els més grans
passem
a que som
els més petits.
Jo també tinc por
perquè ens poden
ofreixir
tabac,
drogues
i tot això
i
potser
si no,
si dèiem
que no,
a lo millor
ens diuen
que
no som
nois
de veritat
i que tot això
i no
ens pegaran
amb nosaltres.
Jo crec
que si tenim por
hem de
dissimular-lo
el més possible
perquè
els assetjadors
quan veuen
un nen
que té por
o que és vulnerable
van a per tu,
van a per els més vulnerables
a per els més dèbils.
Què?
Què us sembla?
Jo no sé
si exterioritzen
a casa seva
aquestes
pors
no per res
sinó perquè
els pares
i les mares
lògicament
pensen
mira que bé
acaba la primària
ara l'ESO
se'm està fent gran
després el batxillerat
i potser
no percebem
més enllà
de la notícia
puntual
que veiem a la televisió
que els nostres fills
sense tenir pànic
sí que tenen
una certa recança
davant del canvi
com té un adult
quan canvia de feina
per exemple.
Des d'aquí
per què no
adrecem un missatge
als pares
en aquesta línia?
Us sembla
que parlem
d'aquesta qüestió
de com fer
aquest pont
entre els mestres
i els pares
pel que puguin
passar els alumnes
perquè clar
els pares
parleu vosaltres
puntualment
quan els nens
o les nenes
no perquè tinguin
un problema
però sempre es fa això
de tant en tant
un parell de trobades
l'any
en el millor dels casos
si hi ha algun problema
alguna més
com creieu vosaltres
que es podria fer
perquè no sé
si existeix
aquest coneixement
que tenim els pares
de l'esport real
dels nostres fills.
Bé
és que no hi ha res
establert
això són coses
que se'n parlen
quan sorgeix
i les persones
que les té
i jo la meva manera
de pensar
és que dic
que la cosa
no és tan gran
són casos puntuals
i el que dic sempre
sembla que
ens dediquem sempre
a treure
el negatiu
com a gran notícia
i em penso
que aquestes coses
han passat sempre
sempre hi ha hagut
però per què creus
que parlen així
aquests nens?
Bé
perquè ho han sentit dir
ho han sentit dir
i puntualment
potser n'han viscut
algun de cas
però a més
per sentit dir
que no pas
perquè els hagi pogut
passar amb ells
perquè a veure
sempre hi ha hagut
aquella persona
dintre de la classe
que si li ha fet
alguna miqueta
de broma
perquè porta ulleres
és més grassonet
o que no és tan àgil
com els altres
però ha quedat
amb anècdota
no s'hi ha ensenyat
un amb ell
no?
Llavors
se'n parla
quan és el cas puntual
el que passa
no és tanta importància
i el que penso
és que s'ha de parlar
i s'ha de treure el tema
dintre de casa
perquè el col·legi
ja en sorgeix
i es diu
i se'n parla
però com deia ell
t'has de posar
en la situació
de l'altra persona
llavors
són temes
que bé
vull dir
a casa
s'ha d'apoyar
almenys
les coses
vull dir
que es fan
a la classe
i parlar-ne
però fixa't
aquest noi que deia
si és que a classe
m'ofereixen tabac
Marissa
moltes vegades
vosaltres
des de l'àrea
de prevenció
dius
sobretot
la pressió del grup
és terrible
la solució
no existeix
la solució
però hi ha molts camins
i moltes eines
per oferir-li al nen
dir-li
el que està bé
i el que està
menys bé
després
te trobes
que quan surten al carrer
es troba
si no ho han parlat a casa
en el sentit
s'ha parlat
no com a tema de contingut
sinó posant un exemple
perquè han mirat una pel·lícula
perquè ha sortit
una notícia
en aquell moment
a la televisió
amb aquells nens
i ara li dones una eina
i dir-li reflexionar
ara què faig aquí
això és bo
és dolent
ho he de fer
no ho he de fer
hi ha pares
que els costa molt
verbalitzar aquest tipus de coses
vull dir
que volen
ensenyar els seus fills
protegir-los
però no tenen
la capacitat verbal
vull dir
emocionalment segur
que recolzen
el seu fill
o la seva filla
però no tenen
la capacitat verbal
per argumentar
i per explicar-los
i sobretot
no crear una criatura
que tingui por
que estigui dominada
per la por
sempre s'ha de posar
és a dir
hi ha molts tipus de por
perquè tenim por
a moltes coses
vull dir
moments donats
en què un membre
de la família mor
la por
a la mort
també és una cosa
que marca molt
a veure
hi ha moltes por
a tot el que sigui
ara jo
ja que deies
una mica
por en família
a escola
a veure
és boníssim
quan la família ve
i de seguida et comenta
qualsevol cosa
d'aquestes por
perquè llavors
directe o indirectament
a mi m'ho han dit
a classe
a veure si directe o indirectament
ho pots fer sortir
a tema classe
i en parleu
a veure
el nen
vas veient el què
pregunta a casa
o sigui
s'ha de crear
allàssos
de lligar
a vegades
escola
casa
casa
escola
i això
ajuda molt
a superar
tots aquests
petits
problemes de por
que n'hi ha
moltes coses
de por
penseu que ho parlen
a casa
jo penso que
mira
hi ha nens
de tota
estem generalitzant
hi ha
a veure
és com tot
jo jo penso que hi ha
una gran cantitat
de gent
que els nens
els té
doncs no sé
no
molt ben atesos
són els seus fills
i haurien d'estar tots
lògicament
però a veure
sempre hi ha
alguna que altra personeta
que està més sola
pel món
i aquests
doncs bueno
també se'ls ha de donar
un recolzament
i entre ells
a classe
se'l donen
perquè vull dir
quan treus temes així
els deixes parlar molt
i ells
i uns altres
s'animen
s'ajuden
s'adiuen
i si no
pregunta-ho
i si no
fes-ho
veus
prou
això
ells se'n van donant
camins i sortides
i bueno
i la família
lògicament
i té un paper
sumament important
però les famílies
a vegades
el que dèiem
hi ha determinats
aspectes
de l'educació
dels seus fills
de la formació
que potser
i amb la millor
de les voluntats
no hi paren compte
no?
de dir clar
és el que deies tu
abans
avui parlarem
de sexe
avui parlarem
de drogues
aviam
no fem seminaris
a casa
exacte
no és això
pot ser horrorós
això
viure en aquesta família
seria horrible
recuperant el tall
una mica
arrel del que
deien
això
jo
en certa manera
crec que
el que és molt important
és poder escoltar
tenir por
és molt normal
el normal
és que quan hi ha
alguna cosa
que s'inquieta
que no
acaba de ser
el que nosaltres
dominem
ens doni por
vull dir
aquesta sensació
que no estic
ben posicionat
de què em pot passar
però que aquesta por
no sigui
entorpidora
del que pot passar
és una manera
de rebuscar
amb un mateix
de veure
què soc capaç
de fer o no
jo crec que
aquesta part
de les pors
sí que els adults
els pares en concret
però jo crec que els adults
en general
haurien de ser com
afinar molt l'oïda
per poder escoltar
aquestes pors
perquè a vegades
són pors
que per nosaltres
les veiem
tan superables
que no són
no són certs
i per exemple
el cas aquest
de pensar
en un espai
nou
que deixo
a l'espai
que m'ha acollit
durant allò
d'alguns nens
nou anys
o així
que han estat
en aquest espai
que ja em conec
que domino
el territori
i a passar
un de nou
on
d'alguna manera
doncs
es poden passar
inclús a vegades
aquestes pors
es donen
en centres
que tenen
continuïtat
o sigui
que saben
segur
que els companys
pràcticament
seran els mateixos
però a més
hi ha un canvi
d'espai
o han sentit
de dir
que això
de l'ESO
ja és una altra cosa
que ja no hi ha
un canvi hormonal
també
ells estan
canviant
i per tant
aquest és
un tema important
i jo crec
que a vegades
els pares
també tenen
aquestes mateixes pors
és una mica
per una banda
es poden mirar
els fills
dient
ara ja créixen
es fan gran
deixen una etapa
però sempre que deixes
una etapa
és que com
que entres
en un espai
desconegut
passa el mateix
a la infància
en el parvulari
estan encantats
els pares
i han d'anar
a l'escola primària
ja ens agafa una mica
a l'escola primària
això és seriós
és per 6 anys
és una cosa
a llarg termini
ara torna a passar
una mica
hi ha pares
que també viuen
aquesta situació
de com donar
aquestes garanties
que realment
això no passarà
que conviure
amb nois més grans
doncs
pot ser molt atractiu
i molt interessant
etcètera
parlant de pors
algú podria pensar
que l'aventura
de la vida
tal com està concebuda
hi ha temes
que no es toquen
hi ha temes que es toquen
que és importantíssim
que es toquin
i que és molt difícil
afrontar-los a casa
sense agredir
la sensibilitat
d'un nen o una nena
estem parlant
perquè a més a més
ho estan llegint
els diaris
ho estan sentint
per la ràdio
i per la televisió
persones adultes
que abusen sexualment
de la canalla
és allò de quan
nosaltres érem petits
si algú t'ofereix
un caramel
no l'agafis
que té droga
si algú és l'home
del sac
i aquest tipus de coses
avui dia
tot és molt més explícit
i bé
com ho veu la canalla
realment entenen això
se'ls ha de fer
el seminari
aquell que deien
potser no fa falta
escoltem
algun altre testimoni
em van sortir moltíssims
jo estava jugant
a futbol
amb un amic
i
quan érem petits
i es va aturar
un cotxe
damunt nostre
i el que estava conduint
ens va dir
que
com ens deien
no el vam fer cas
i vam
seguir jugant
llavors
una altra vegada
ens va preguntar
i ja
jo estava
una mica assustat
i vaig agafar la pilota
vaig agafar el meu amic
i vam
anar
caminant
per la vorera
llavors
el cotxe
va acelerar
es va posar davant nostre
i ens va dir
que on vivíem
i com ens deiem
llavors
ja
molt assustats
vam anar corrent
fins a
una fruiteria
que té els seus pares
i estava el meu pare
també
vam dir tot això
als pares
van sortir
van sortir els pares
al carrer
a veure si
hi havia algun cotxe
i ja no hi havia ningú
una de les moltíssimes experiències
em van explicar
moltíssimes
des d'una nena
de 8 anys
que sortia de comprar el pa
i un home
la va perseguir
fins al portal
clar
tot això
es poden trobar
amb alguna d'aquestes experiències
i jo m'imagino
vosaltres
sou professionals
sabeu com
segurament
malgrat les dificultats
d'afrontar determinades coses
però els pares i les mares
que tenen aquest component emocional
del seu fill
la seva filla
com els hi diuen
als seus fills
que hi ha homes
o dones
dolents
sense
sense posar-los
la por al cos
perquè no hi ha cosa pitjor
que tenir por
en aquesta vida
però fixeu-vos
ells
com se'n van sortir
sols
agafo la pilota
vull dir que
d'alguna manera
o una altra
hi ha com una cosa
que tots potser
ja naixem
que és el missatge
aquell genètic
d'alertar-nos
davant del perill
jo crec que
ells han d'elegir
la vida
des de moltes òptiques
i per desgràcia
avui en dia
les mateixes notícies
la mateixa premsa
la televisió
que avui en dia
és massa sensacionalista
hi ha algun programa
per la tarda
que sembla el caso
d'abans
tots són
i cada dia
i cada dia
i vinga
i ells senten
perquè la gent
moltes vegades
ho comenta
i estem a l'expectativa
i tenen l'edat
de la morbositat
aquesta
que aquestes coses
els hi atreu particularment
exactament
els crims
la cosa
el CSI
aquesta sèrie
es veu que és de les més vistes
pels nens i les nenes
per aquello de
no ho sé
exactament
és a dir
que és una cosa
que ho tenim molt habitual
i que els han d'entendre
i han de
jo penso que els adults
han d'ajudar a ser crítics
davant de tot això
valorant tot el tipus
de convivència
que nosaltres tenim
és a dir
per mi l'escola
és un espai
d'educació
amb molts valors
i sobretot
un espai
de fer persones
i a vegades
cal fer
potser menys matemàtiques
i fer més convivència
i els pares
són els nostres aliats
i els pares
han de saber
que els aliats
de seu
som nosaltres
i avui en dia
que cadascú
eduquen d'una manera
determinada
abans
s'agradava d'una manera
o d'una altra
hi havia un tipus d'educació
tots els pares
s'educaven d'una manera
determinada
no era la millor
era la que sabien
avui en dia
cadascú educa
com les sembla
cada família
cada cop
és més diferent
també
no és el patró
tradicional de la família
hi ha molt tipus
de famílies
també avui en dia
exactament
i posen en tela de judici
la mare d'aquella
que és tan bona mare
que l'estima tant
deixa fer això
i tu en canvi
no em deixes fer això
és a dir
que contínuament
entren en contradicció
és supercomplicat
és a dir
que avui en dia
jo crec que els professionals
de l'educació
que per mi també són els pares
també són professionals
de l'educació
que aprenem tots junts
ens necessiten mútuament
i hem de tenir molta
molta connexió
jo penso que si tenim
molta connexió
coses determinades
de lectura crítica
sobre aspectes
que passen al carrer
ens podem ajudar
i les coses
podem veure
des d'una altra òptica
clar
moltes vegades
els professionals
de l'educació
de l'escola
diuen això
els com a professionals
també
per mi que ho són
de l'educació
diuen una altra cosa
i falta interacció
penso que ens necessitem
mútuament
i que hem de saber
fer lectures crítiques
de cada moment
sense dramatitzar res
però entendre
que moltes vegades
les persones
encara que a nivell
tecnològic
en moment en el món
donen la sensació
que a nivell humà
cada dia
estem suspensant més
és a dir
que una societat
humana
que haurem de creixer
com a persones
i dir
escolta'm
desenvolupant
la societat humana
cada vegada
a conviure
a ser terces més tolerants
a millorar les condicions
del nostre món
cada dia
anem a pitjor
més violència
més agressivitat
més ansietat
més depressions
és a dir
que estem entrant
en situacions
que realment
humanament
vivim pitjor que abans
humanament
i escolta
si no ho voleu dir
no ho digueu
però jo diria
que relació
pares
escola
de professional a professional
jo no sé
si li donaria
una proveedeta
injusteta
perquè sembla
que a vegades
ens oblidem
una mica
de crear
aquesta relació
abans
el que deia
el professor
era tot veritat
i desautoritzar
el professor
algunes vegades
també es fa
no ens enganyem
i això
és lleig
això
de desautoritzar
el professor
mira
dins de les aules
dins de les aules
jo penso
que també es troben
més casos
ja
no de tots
aquests
que esteu dient
nens
que no estan
amb una família
seva normal
normal
és la seva família
diguem-ne
la tradicional
nens
que estaran
en cases
d'acollida
llavors
això
et fa
ser molt sensible
a l'hora
de parlar
de segons
quins temes
amb els nens
de parlar-ne
també
amb reunions
de pares
perquè lògicament
si jo he d'afrontar
una vida
conjunta
amb tot un munt
de persones
que són tan diferents
m'han d'entendre
i ells
pobrets
tenen necessitat
de comunicar
i jo et diré
una cosa
en un quart
es comuniquen
amb veu alta
o sigui
no callen
i un te parla
d'aquella mare
que el va tindre
però que ara
no la té
perquè
seva mare
l'ha deixat
o sigui
a veure
són vivències
dures
i que els nens
de veritat
les escolten
amb atenció
llavors
és clar
la convivència
no és que no és igual
allí tenim personetes
de caries
més molt diferents
i les has de conjugar
amb famílies
la família
de veritat
si les que tens
al teu voltant
arribessin a entendre
aquella situació
tot aniria
sobre rodes
però
el difícil
és ja entendre-ho
i donem gràcies
a que no
separin
a que diguin
doncs
procura no anar
amb aquest
o amb l'altra persona
que això ja farà
el colmo
dels meus colmos
sí
perquè això també
és un clàssic
a les famílies
les amistats
sempre la culpa
és de les amistats
mai ens fem responsables
de les accions
dels nostres fills
que poden actuar
equivocadament
com a qualsevol altre
el Pep volia intervenir
sí
dos qüestions
una sobre aquesta
relació
de la família
amb l'escola
que penso que és essencial
molt necessària
i que tenim un llarg
camí a fer
tots plegats
és a dir
no es tracta només
de demanar als pares
que vinguin
a les reunions
penso que també hi ha
moltes actituds
que poden millorar
que poden millorar
de la banda dels docents
o de la mateixa escola
és a dir
tenir els més presents
i no només
per posar-los a deures
com fèiem amb els fills
sinó també
per escoltar-los
i per col·laborar
és a dir
que penso que una actitud
oberta
i més disposada
de l'escola
cap a la família
i millorar
hàbits en aquest sentit
doncs també
és una mica
fer el pont
o fer el túnel
des de les dues bandes
no?
si només ha de treballar
una a picar
potser anys abans
d'arribar
a puesto
i penso que és
molt interessant
i molt necessari
i després
aquest tema
de l'educació
sexual
o de prevenir
com?
és que penso
que hi ha moltes maneres
i no necessàriament
cal parlar
de sexe
o de pederàstia
per protegir
un infant
penso que
la millor protecció
que té un nen
és el vincle
de respecte
i el que tu pots
ensenyar com a pare
ensenyar
amb fets
amb aquest nen
o amb aquesta nena
amb el teu fill
és a dir
el fet que tu ensenyis
que creixi amb llibertat
que el respectis
que et faci respectar
però que també
reconeguis els seus errors
que li donguis
la llibertat
l'autonomia
la capacitat
de ser crític
de dir-te
ei papa
que m'has dit
que aniríem al cine
i que tu papa
diguis
doncs és veritat
és veritat
doncs mira
el fet que tu
el pare
o la mare
se subjecti
a la llei
i a la norma
igual
que ensenyes
el fill
a subjectar-se
a la llei
o la norma
penso que aquest és
una forma de vincle
una forma de relació
que protegeix
amb un nano
davant d'una invitació
d'un estrany
o davant de
quan algú
intenta
fer força
sobre ell
sobre la seva voluntat
no?
seduir-ho
seduir-lo
o seduir-lo
d'alguna manera
penso que és la millor
protecció
més que els discursos
o les alarmes
l'apoi
i els seminaris
que dèiem
de muntar
trobades
a casa
el tema
que les escoles
també
siguin sensibles
a aquesta intervenció
ja sabem
que hi ha organismes
que hi ha
consells escolars
que hi ha
AMPAS
però això no treu
que els pares
a títol individual
puguin
en un moment determinat
necessitar
acostar-se a l'escola
i a vegades
no troba
tampoc la resposta
és el que deia el Pep
que potser és per les dues bandes
que s'ha d'intentar
crear aquest lligam
no sé què en penseu
els comentaris que ha fet el Pep
el que diu el Pep
jo coincideixo
perfectament
ho hem parlat
en altres moments
diguéssim
la persona s'ha de sentir
collida
estàvem dient
els infants
acollits
escoltats
els pares també
moltes vegades
necessiten tenir
aquesta
escolta
i aquest acolliment
i tot i que és cert
que els pares
trien l'escola
i tal
doncs
en aquests anys
o en aquests processos
en què l'escola
ja és una cosa
molt universal
i tothom té dret
d'anar i tal
sembla que hem descuidat
una mica
aquesta manera
de sentir cridats
de com acollim
a les famílies
la diversitat de famílies
ho deia
Assumpció
hi ha una quantitat
de famílies
tan diferents
que hi ha qui
no se li podrà mai
anar a l'escola
hi ha qui pensarà
que ja ho fa molt bé
i per això no hi va
vull dir
llavors
aquesta
dinàmica
de com els pares
formen part
d'aquest col·lectiu
que no és un col·lectiu
que pugui funcionar
sense ells
jo crec que aquest és un repte
que des de l'escola
el Jesús deia
tots som professionals
i és cert
però jo crec que
alguns som més professionals
que els altres
se'ls demana molt
se'ls demana molt
a l'escola
jo trobo que
a veure
a les escoles
tenim un lligam molt gran
i amb les famílies
mirant nosaltres
per exemple
ara l'acabament de curs
quan hi ha
tota una sèrie
que s'han matriculat
i hi ha gent nova
que ve
a veure
de seguida
s'ha pensat
en una reunió
per aquesta gent
per ensenyar-los l'escola
explicar-los el nostre
tarannà
i el que sigui
el començament de curs
per exemple
ja els rebem abans
que ens portin
només material i llibres
perquè saludin
el que és el tutor
per exemple
el que és la nostra escola
quan venen el dia
de començar
els nens
ja no tenim
aquell ovi
de qui és el meu tutor
d'aquí a quin toc
on he d'anar a parar
ja troben persones
que els esperen
després reunions de pares
a veure
com ens veiem de curs
una fas una
nosaltres per exemple
ens havien queixat
d'aquí a vegades
no coneixien
l'equip directiu
de l'escola
doncs bueno
vam agafar el repte
d'una
doncs deixaríem tots
i ens presentaríem
tots plegats
a veure
anem fent ressò
del que ens van demanant
i ho fem
les notes per exemple
les donem a mà
cada trimestre
tenim una entrevista
amb ells
i venen
i venen
jo et diria
que gairebé que tots
són poquets
els que no venen
dos, tres
paraules
vull dir que és poquíssima gent
la que no ve
n'hi fem
o sigui maneres després
entrevistes personals
que escolta
hi ha gent que parles
dos i tres vegades
amb ells
i a veure
moltes vegades
també et demanen
consells
et demanen ajuda
a veure
penso que sí
aquesta és la bona manera
de treballar
en l'educació dels nens
que ja estem així
molt oberts
no sempre és així
però
no ho sé
jo
la Isabel
i
així que té una vida
més general
sí
aquest és un
jo crec que aquest és un repte
diguéssim
de la mateixa manera
que
l'escola
té
una planificació
i un ideari
de cara als nens
la família
ha de formar part
i se li ha de dedicar
un temps
vull dir
si no li dediquem
doncs
segurament la família
ja deposita
una confiança
o d'alega
això que diem
també és veritat
que potser
hi ha famílies
que no volen
ser estirades
això també és veritat
ja tenim aquest programa
del FEH
que vosaltres també
el porteu
i en el FEH
doncs mira
ja són
famílies còlegs
compartida
veus allà
els temes
que es debaten
i tracten
són una mar de
bonics
i hi ha
aquí dos
i clar
la gent que hi va
s'ho passa de meravella
però mira
a vegades
sempre els que més
ho necessiten
aquells noixons
sí
és el que
aquí
anem
van els més militants
és el que veus
sempre les mateixes cares
i el que dèiem
d'anar més a una
pares i escola
no refereixen
a aquestes activitats
només relacionades
en coses de contingut
sinó aquest tema
que ara
aquests temes
que estem tractant
vol dir
el col·legi
vol dir
els tractes
quan sorgeix
alguna situació
però ha de ser
una continuïtat
a casa
vol dir
ell
el Jesús parlava
de humanitat
humanisme
la societat està perdent
humanisme
humanitat
però bueno
això s'ha de treballar
també des de casa
quan sorgeix
no com una llició magistral
però davant de la televisió
davant d'una pel·lícula
surt un fet
i es comenta
és el que donem
eines
perquè sàpiguin
què és el correcte
i el que és el menys correcte
després arriba un moment
que trobes la situació
al carrer amb una persona
i el nen
ha de decidir
vol dir
si me'n vaig
o aquí no ho veig gaire clar
i me'n vaig
jo sempre els dic
si hi ha un nen renou
no hi hem d'anar
a posar el nas
perquè pot ser que ens agafin
vol dir
si no t'interessa
dones mi estom
i te'n vas
vol dir
perquè allò
no va amb mi
les curiositats
a vegades
només es porten
a trobar-nos en una situació
que no volem
és el que diem
de sortir o no sortir la nit
el prohibir
no estar a les tres
a veure
dóna-li una raó
perquè ha de ser
a les tres
o a les dos
o a les cinc
perquè a lo millor
és una persona
que tal com és ella
pot tornar a les cinc del matí
no cal estar a les tres
vull dir
però li has de raonar
perquè
això has de ser
de parlar
però després
és el propi nen
o una nena
que decideix
en el moment
què es troba
a veure
què és el que es fa
em direu
el que diuen els nens
ja està
i jo diré
sí
ja està
ja s'ha acabat
el que deia l'assumpció
és magnífic
i per una estona
estàs en aquest entorn
de pares
mestres
nens que volen
treballar
que volen tenir
una vida plena
de valors
etcètera
però després
clar
quan surts al carrer
és com quan surts
un dia de vent
de casa teva
que estàs calant
de dia
flap a la cara
i dius
bueno
posarem un paraigua
o un gorro
jo que sé
alguna cosa farem
no tenim més temps
i jo crec
diploma no us donarem
ja us diem ara
però bé
jo crec que
progressamos
adequadamente
en llenguatge
així com a
acadèmic
per tant
estaria bé
que ens poguéssim
retrobar tots
i sobretot
els que són realment
els protagonistes
als nois i noies
de primària
de la ciutat de Tarragona
i en 10 segons
només
agrair-vos
i a més
ho diem de tot cor
i ho sento
però també ho dic
a títol personal
moltes gràcies
els mestres i a les mestres
que feu possible
aquesta feina
de cada dia
que no sempre
és prou valorada
moltíssimes gràcies
bon dia