Jordi Bertran, bon dia.
Bon dia, bona hora.
Avui la música ens acompanyarà.
Avui el Lluís li farà un tipus de treballar en aquest espai.
Has portat un munt de música, un munt de discos.
Mira, mira, mira, està nerviós i tot.
Sí, sí, està.
No s'han posat uns discos que has portat.
Avui dediquem un programa a la música del País Basc
i no és una casualitat.
No, no és una casualitat.
Hi ha un cert lligam amb gent d'aquí, del Camp de Tarragona.
Sí, aquesta setmana passada hi havia una formació del Camp de Tarragona
que es diu Txala, una formació que té la peculiaritat
de tocar instruments autòctons bascos,
a banda d'altres instruments universals, podríem dir,
que són uns dels que avui comentarem aquests instruments bascos,
precisament són les Txalapartes,
i va presentar el seu disc a l'Auditoria de Barcelona,
cosa que no tots els grups d'aquesta àrea tenen la sort de fer,
dins d'un festival de percussió important a un nivell de Catalunya.
I mira, se'ns va córrer l'escusa de dir
que hi ha uns tarragonins que es dediquen a això de la música basca.
A la Txalaparta.
Doncs vinga, avui farem un programa especial.
Jo recordo que fa dos anys van actuar per Santa Tecla,
a la plaça del Rei, oi que sí?
Sí, sí, sí.
Va ser impressionant el so de la Txalaparta,
i parlant amb ells comentaven que s'havien fet unes estades
importants al País Basc
per anar a buscar els més jaios del País Basc
que encara eren capaços de treure el so, aquesta eina musical.
Sí, de fet, nosaltres avui parlarem...
Jo diria més que de història de les textures musicals que porten els bascos,
però, quan tu deies els més jaios,
realment avui farem un viatge amb els sons gairebé cap a un món mític,
cap a un univers mític,
perquè tots els instruments bascos, en el fons,
provenen d'uns temps ancestrals molt, molt, molt enllunyats de nosaltres,
la majoria d'ells, no tots, però alguns dels que explicarem avui,
i, de fet, alguns sorprenen per allò diferents que són.
Doncs comencem amb el primer, què et sembla?
Comencem amb una cosa prou antiga.
A veure, a veure.
Probablement és un dels instruments musicals bascos
més coneguts fora del País Basc, no?
Sí, potser per això hem volgut començar per ell, que és el xisto, no?
Els xistolaris són una de les formacions, en aquest cas, de vent i de percussió,
més històriques que hi ha, podríem dir, tota la península ibèrica,
però també fora d'ella,
i es caracteritzen, per una banda, per trucar a uns dels instruments,
que podríem dir, doncs, d'aquests de flauta, de bec llarga, no?
Podríem dir, d'aquests instruments que són tan comuns en tantes cultures, no?
Però allà, doncs, adquereixen aquest so tan peculiar, no?
I que és acompanyat d'aquest element de percussió, que és aquest timbal, no?
El xisto és un dels elements que ha identificat més la cultura basca
i arriba fins al punt que moltes poblacions del País Basc,
doncs, quan, en una cerimònia d'un casament, doncs, civil,
s'ha de posar la música,
la música normalment la posa la banda de xistolaris del municipi, no?
La banda oficial vestida de gala, no?
És a dir, estan absolutament imbricats en la vida diària dels bascos
i realment són un dels elements més característics i més definidors.
Tenen, a més, una de les característiques prou estranyes avui en dia,
que és aquest caire corporatiu que li han volgut donar als municipis bascos,
als consistoris bascos, han assumit, molts d'ells,
aquestes bandes oficials de xistos,
que, evidentment, quan parlem de bandes,
estem parlant normalment de formacions de 3-4 persones.
Com podríem aquí parlar d'un grup de grellers?
Sí, més o menys.
Tot i que és diferent, l'instrument, eh?
És diferent, però...
Per una família són parents?
Sí, però diguéssim que l'instrument basc,
que no posarem avui aquí, en aquest programa,
perquè és molt, molt parent directe de la nostra grella,
és la gaita, podríem dir, allà en aquella zona,
no té res a veure, podríem dir,
el xistum, aquesta comunió
que tenen altres instruments amb els nostres.
Bé, aquesta és una gravació històrica,
ja que parlàvem de llaios,
en aquest cas, una gravació de les històriques
que va ser feta als anys 50,
de la magna antologia musical del folklore d'Espanya,
que es deia,
i ens ha semblat interessant posar-la, no?
Ens anem cap a una altra,
no sé si més o menys antic,
però el que està clar és que menys evolucionat, no?
És una cosa que sona prou rara.
A veure, a veure...
pel so,
jo intueixo que aquest és un instrument
molt i molt complex,
per la seva estructura i també per fer-lo sonar.
Sí.
No deu ser fàcil.
Això és un alboka.
Un alboka vindria a ser una mena de banya,
que porta, doncs,
com dos possibilitats de...
podríem dir dos llengüetes,
perquè ens entenguem,
no estem utilitzant terminologia molt tècnica.
Clar, tocar en una banya,
doncs, té la seva complexitat.
Aquesta gravació també és dels anys 50,
i que ara vol dir que és un so molt pur i molt ancestral.
Disculpa, Jordi,
tens una fotografia d'aquest instrument
i es veu un instrument absolutament artesanal.
No té ni una pinzellada d'instrument manufacturat, eh?
Exacte.
És com si facin una idea,
si en una banya empalmessin dos tubs,
amb diferents forats per fer les diferents notes musicals,
i que tinguessin com dues canyetes, no?,
a la punta per anar modulant el so.
És un so molt, molt ancestral
i, evidentment, ens emparenta moltíssim
amb la cultura, doncs, de muntanya,
la cultura molt rural
que ha tingut històricament aquests territoris bascos, no?
Quan sents això, sembla mentida.
Dius, no, això realment es pot arribar a evolucionar
o sona tot igual.
Doncs a mi m'ha agradat portar també una altra peça...
A veure, aquesta altra.
...de l'Ivon Coterón,
que és el millor interpretador del Boca,
que veureu com canvia totalment
i com aquest instrument tan primitiu
pot arribar a sonar, doncs,
amb una música, podríem dir,
èndica absolutament cosmopolita, no?
Escoltem-ho.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Sí, bé, aquest son acompanyat de molts altres instruments, però com veieu és fàcilment ensamblable amb d'altres formacions.
Sí, però quan l'altra interpretació, la més bàsica, la més antiga, la més ancestral, era pràcticament de combinació impossible amb altra música, tal com la sentíem.
Evidentment, l'Ivonne Cotteron el que ha fet és estudiar instruments molt similars o de certa proximitat que hi ha a tota Europa, podríem dir, i trobar aquesta capacitat de combinatòria absolutament sorprenent.
Això sona molt modern, però en el fons d'un moment s'està escoltant aquest instrument com està combinant-se amb d'altres.
És una de les característiques, penso, positives que ha fet la música basca, en el sentit de mantenir aquestes peces ancestrals amb la modernització.
De l'Ivonne Cotteron ens portarà a sentir un altre instrument que combina, en aquest cas que estem escoltant molt modestament, però en el següent tema s'introduirà ja un altre instrument que una mica és el que ha donat origen al programa d'avui, que és la xalaparta.
La xalaparta, veurem com entra, és un instrument basc que consisteix bàsicament a tocar taulons, podríem dir, de fusta, d'una manera molt pretèrita també i amb aquesta vinculació clara amb el món dels caceros.
Sí, aquí en aquest cas l'Ivonne ens porta a comparar una peça de malboca i altres instruments amb una peça de malboca i amb una certa preponderància de la xalaparta.
Fins demà!
Ara, no es pensin que a la xalaparta se li pot treure una altra so, té unes possibilitats de percussió importants?
Sí, sí.
Sembla mentida, això era l'alboca i la xalaparta amb altres elements?
Amb altres elements, però clarament es veia aquesta preponderància d'aquests dos instruments que són molt potents.
Curiosament, sobre l'alboca i abans d'entrar amb la xalaparta, seria bo comentar que hem dit que té aquest pes tan important al territori basc, però en el Mediterrani oriental,
és a dir, en l'altra vora del Mediterrani, és a la ribera d'Orient, hi ha una sèrie d'instruments com Tulum, Lasky, Estiberi, la Sambouna,
que són instruments molt similars, heretats també de temps ancestrals, que ens porten a aquesta connexió amb el món basc.
Quan parlem de l'altra banda de la Mediterrània, de l'altra ribera mediterrània, hem de pensar que també hi ha territoris de muntanya importants,
és a dir, quan es parla de muntanya i de Mediterrani, a vegades no estan tan allunyades les muntànies del mar com pot semblar.
En aquest cas hi ha una connexió curiosa.
I bé, la xalaparta sí que és un element, jo diria, a hores d'ara bastant més centrat aquí, en aquesta zona del territori basc,
tot i que anirem veient, i segur que el temps ens portarà a altres descobriments, no ben bé de xalapartes, però d'elements similars.
Possiblement en algun programa ho comentarem.
Precisament jo penso que el millor, després d'escoltar aquests magnífics xalapartaris que toquen amb l'Ivonne a l'Alboca i els xalapartaris,
en aquest cas dos xalapartaris, és una cosa important comentar, els xalapartaris normalment toquen de dos en dos,
és a dir, cada xalaparta té quatre mans i toquen fent parella, cosa prou difícil,
i és prou difícil d'entendre's normalment, amb aquest món, amb una altra persona, doncs imaginin tocar...
Imagina't tocar els talblons aquests, no?
Un únic instrument entre dues persones.
És una de les singularitats més importants.
En aquest cas, Etxac i Iñaki Plaza són els dos percussionistes que estàvem escoltant, els dos xalapartaris,
són dos xalapartaris joves que han renovat tot aquest procés de la gent antiga.
Alguna de les imatges que ens havia arribat dels xalapartaris era gent molt vella,
que semblava que això s'havia de perdre.
Però, doncs, pensin que actualment, el mes de maig, hi ha una festa de xalapartes molt important,
que té lloc a Hernani, que és absolutament la gran concentració del món xalapartari.
Bé, en tot cas, en aquesta zona basca també van els xalapartaris terragonins,
i com no, em semblava que valia la pena d'intentar escoltar un tema dels xala,
en aquest cas, o una part del tema dels xala,
que és el que dona nom pròpiament al disc, que es diu Xalària.
Xalària




Fusta. Fixeu-vos que estan utilitzant elements amb unes tècniques molt semblants,
bàsicament, tots de percussió, però que ens dona aquesta complementarietat,
com és la fusta i el ferro.
Els xala tenen, a més a més, una capacitat d'investigació important,
i llavors la tercera modalitat de percussió amb la tècnica de la xalaparta seria la pedra,
és a dir, es pot tocar una pedra a nivell musical?
Doncs sí, sí, ells ho han demostrat i han elaborat un tema que es diu
les pedres creixen, que sonen xalapartes de pedra.
A veure, a veure...
A veure, a veure...
A veure...
Aquesta és la xalaparta de pedra. És un sou molt dolç, no?
Bé, un sou curiós, no?
Curiós, sí.
Xalapartes elaborades amb materials absolutament naturals,
i la pedra és un material natural com a tal, no?
No els ha d'estranyar que soni així de bé,
perquè estem parlant de música tradicional,
però autènticament innovadora,
i és un disc molt recent, no tenia una setmana en el mercat, no?
No, la xalària de xalària és un disc editat per edicions singulars
fa ni una setmana.
Avui gairebé també ens ha servit per contrastar, diguéssim,
amb aquesta evolució de les músiques del País Basc,
i també amb connexions, lògicament, a tot el món.
Per cert que els xalà fa temps van participar una miqueta
amb la seva xalaparta en la banda sonora de la pel·lícula Lobo,
una part de la banda sonora,
que era quan ells estaven treballant d'una manera molt intensa
en aquest instrument.
Abans d'acabar, voldríem fer-nos ressò,
perquè com que és un temps de tradicions i cultura popular,
de la presentació d'un llibre que es farà a Serral,
el llibre es titula Músics i ball a la conca de Barberà.
És un llibre de Núria Medrano,
i es presentarà aquest proper divendres,
a dos quarts de vuit del vespre,
a la sala d'exposicions del carrer Hospital de Serral.
Un punt d'agenda per als aficionats al món de la tradició.
Que sempre acostumem a fer.
Clar que sí, la cultura popular.
I acabem amb un altre tema, potser més popular,
amb un intèrpret molt més conegut.
Bé, amb una suma d'intèrpret.
Una suma, sí.
T'he guardat una sorpresa, t'he guardat una sorpresa.
Sí, és més del que m'espero o què?
Bé, és una cosa interessant.
És per acabar amb aquest recorregut,
no de tots els instruments bascos,
però sí dels principals,
no podíem deixar de parlar d'un instrument segurament,
no tan antic, però molt important,
que és la triquitixa,
que és l'acordeó dels bascos,
com ells anomenen triquitixa.
El gran intèrpret de l'acordeó
i segurament el que ha acabat impregnant
les melodies d'uns aires nous,
és el Kepa Junquera.
El Kepa Junquera,
tots aquests instruments que els hem anat explicant,
els utilitza d'una manera normalitzada
en els seus discos.
És a dir, el que passa és que avui
no l'hem utilitzat els discos
perquè seria difícil escoltar
aquests instruments explicant-los alhora.
Per tant, hem deixat la triquitixa,
que és l'acordeó que utilitza el Kepa,
que utilitza la música tradicional basca,
per al final.
I aquí, evidentment, també sentiran altres coses,
altres instruments més universals.
La sorpresa és que,
per intentar reivindicar
que la música basca
no té tant de tancada,
com algunes persones han volgut explicar,
el Kepa Junquera
evidencia això
convidant una gran veu
per interpretar un tema
molt tradicional
que es diu
Mahitia Nuncira
i agafar una intèrpret de Fado
internacional,
que és la Dulce Pontes.
Llavors, la fusió entre el Fado
i la música basca,
perquè el tema és una música,
és de música i lletra tradicional basca,
doncs em semblava que era
un bon guinyo, no?,
per aquesta gent que, en el fons,
fa una música que, segurament,
és la més universal de tota la música
que s'està fent a la península.
Un llenguatge absolutament universal,
per tancar aquest temps
de tradicions i cultura popular.
Jordi Bertran, com sempre,
ens sorprèn.
Gràcies, Jordi.
Vinga, salut.
Fins al proper programa.
Una lengua comú
Un idioma estiza
Un sonido de arena
y de fondo del mar
Una sola canción
para dar a los hijos
Aquellos que han partido
que vienen y van
Del campo y de la sierra
De Itoes hasta Portugal
Del baile y de la siembra
Del hierro a Madagascar
Del campo y de la sierra
De Itoes hasta Portugal
Del baile y de la siembra
Del hierro a Madagascar
Del hierro a Madagascar
Del hierro a Madagascar
Del hierro a Madagascar
Fins demà!
Una lengua común, una casa de todos
Una mezcla de lluvia y mañanas de sol
Una sola canción porque nadie esté solo
Lògicament aquesta no és la veu de Dulce Pontes, sinó de Pedro Guerra, una altra veu ben identificable,
però que també ens dona peu d'aquest petit error que hem tingut de veure com que Pahongueira és capaç de combinar la seva música, la seva creativitat amb altres veus.
De totes maneres no pateixin perquè en el proper programa si cal, si algú es queda amb ganes de sentir la Dulce Pontes també la podrem escoltar.