Seguim endavant des del matí de Tarragona Ràdio
i com cada dilluns a aquesta hora saludem la psicòloga clínica
Sònia Navarro. Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ja fa un parell de setmanes que estem ficats en aquest món
de la parella complicat, meravellosa alhora, no?
Perquè només estem explicant les zones, diguem-ne, problemàtiques.
També té parts absolutament esplèndides i meravelloses, no?
La parella és una de les coses que anem buscant tota la vida, no?
O sigui que, de fet, és el que ens mou.
I l'enamorament és el sentiment que ens mou.
que fa que, realment, que és el sentiment que ens fa sentir vius,
que ens fa vibrar, no? Per tant, i la parella també, no?
Quan la tenim i quan funciona bé, doncs també és una de les coses més maques.
De fet, tots busquem això, en el fons.
Tots busquem algú amb qui compartir, algú amb qui...
Per això ens cau la bava davant de determinades pel·lícules romàntiques, eh?
Perquè dius, veus que bonic? I dius, home, és una pel·lícula.
Clar, però això és un dels conflictes importants, no?
Doncs parlem de conflictes, si et sembla, Sònia.
Àrees de conflicte de la parella.
Mira, àrees de conflicte de la parella n'hi ha moltíssimes, no?
Però, per exemple, les responsabilitars, no?
Qui s'encarrega de fer què, no?
I generen molt de conflicte amb les parelles.
El poder, qui decideix què es fa.
Perquè sempre ha d'haver-hi un líder a la parella?
No, l'important seria que realment hi hagués un compartir, no?
I això vol dir que cap dels dos és líder i que, doncs, bueno, es fan acords.
Però allò que diuen, Sònia, que sempre hi hau que tirar del carro.
El que passa és que, clar, moltes vegades hi ha...
Hem de veure si un tira del carro en uns temes i l'altre en uns altres,
o sempre és el mateix.
És a dir, perquè en el moment que estem compartint,
evidentment hi haurà coses que un farà millor que l'altre
i l'altre que l'un, no?
Llavors, doncs, bueno, hi haurà temes que sí que és veritat que estira un
i temes que estira l'altre.
Doncs, bueno, això que estirem per allò que volem sentir-nos compensats, no?
I que ens estirin, que també a vegades volem això, no?
Però hi ha vegades que sí que és veritat que hi ha un
que és el que ho porta tot.
I hauríem de veure si ho porta perquè vol portar-lo,
perquè a vegades es creen, clar, relacions, no?
Si tu ho fas tot, doncs és igual, jo ja no ho faig res.
El que vol portar-lo és que l'altre s'ha desentès fins al punt
que carrega totes les responsabilitats a l'altra part, no?
Clar, però mira, moltes vegades hi ha un dels dos que s'ha tret totes les responsabilitats
i hi ha quasi que no fa res.
I hauríem d'escoltar aquest altre, el que no fa res.
Perquè a vegades, mira, no fa res perquè és un comodon o comodona,
però a vegades no fa res perquè li han dit tantes vegades que ho fa malament
que ha votat per no fer-ho.
Que arriben a anul·lar l'altra persona, no?
I ja per dir, bueno, doncs com que jo ho faré malament igualment,
fes-ho tu, o decideixo-ho tu, i ja no decideixo ni per quin carrer passo amb el cotxe.
Ja m'ho diràs tu, per on vols que hi vagi, no?
Exacte, que també hi ha situacions així que semblen dites, explicades,
sembla una mica bèstia, però la veritat és que no.
Això passa, això és quotidià.
Llavors hem de veure, no?, quan una persona deixa de fer coses,
fins a quin punt s'ha acomodat i ja li va bé,
i fins a quin punt és l'única sortida que veu per no crear encara més conflicte.
Llavors, perquè tant es cansa el que tira del carro com el que no tira,
perquè el que no tira gens a vegades també se sent que diu
jo què feia aquí, jo no he decidit res de la meva vida,
i no sé per què carai estic aquí, ni per què carai porto aquest estil de vida.
Jo no sé si has posat com a primera àrea de conflicte perquè tocava,
o perquè realment probablement sigui la més important
i el punt de partida d'altres conflictes posteriors.
Bé, és que pot generar altres, eh?
Vull dir, no és que tu què és, eh?
L'he posat perquè crec que és un dels que realment genera molts posteriors, no?
Moltes recriminacions després, a la llarga.
Però bé, el tema econòmic, el tema econòmic és un altre, no?
Si una de les persones és molt estalviadora,
si l'altra, doncs, és més de viure al dia,
si un és molt capritxós, si un no mira els diners,
si l'altre ho mira molt, també genera, sol ser un àrea de molt de conflicte, no?
Aquí hi ha d'haver també, doncs, un acord, una entesa, lògicament, no?
Per tirar endavant aquell projecte comú que té la seva part emocional
però també té la seva part material, lògicament.
Exacte, però és realment arribar a un acord que complim.
Perquè aquest tema econòmic, moltes vegades,
arriben acords que no es compleixen.
Perdona.
Perquè moltes vegades, doncs, s'acorda que no es gastarà
i una de les dues persones, la menys estalviadora,
continua a comprar.
Això també passa, no?
Llavors, clar, això pot cremar molt a l'altre.
Clar.
O que no se li doni importància,
que no se li doni la mateixa importància, no?
A vegades, per tant, tant pel que estalvia massa
com que no estalvia gens.
És una escala de valors diferents
de cadascuna de les persones de la parella, esclar.
Exacte.
I aquest és un tema difícil de posar-nos d'acord.
Després, les relacions amb els membres de les famílies d'odigen.
És a dir, amb sogres...
Home, aquí hi ha tot un món legendari, eh?
Cunyats.
Cunyats, cunyades.
No? És a dir, que...
Dins del rànquing no sé qui té més mala fama,
les sogres o les cunyades, eh?
Doncs no ho sé, eh?
No ho sé, no sé.
Perquè hi ha molts acudits...
Ara, després de les festes de Nadal,
encara les tenim més o menys recent a la memòria,
s'ha vist molt, això, no?
Sí, sí, sí.
Vull dir que...
Realment no ho sé.
Jo crec que per ahí per ahí deuen anar, no?
Més o menys, però que...
No, ens ho prenem a broma,
però és una font de conflicte, sense dubte.
I tant, no?
I moltes vegades molt greu, eh?
A més a més, perquè...
I mira, és molt important en els inicis de la relació
separar-se de les famílies d'origen.
Això a vegades no ens ho donem compte,
però al principi de la relació,
quan s'està creant la relació en els inicis,
la relació ha de separar-se de les dues famílies d'origen
per poder fer-se...
I llavors després, com a ent social únic, com a parella...
Com a família ja constituïda, no?
Bé, avui estic...
Com a parella constituïda,
sí que llavors es pot realment relacionar amb les dues famílies.
Però primer necessites aquest temps de transició, no?
Sí.
Un temps en el que has d'arribar a cos,
en el que has de veure que, bueno,
les teves costums, que són les de la teva família,
són aquestes, que no són les úniques ni les millors.
Les que passen molt per motius d'intendència, no?
S'acaben de casar, tornen del...
Aquí posem l'exemple més tradicional, eh?
Tornen del viatge de nosa, s'integren a la feina
i ja l'endemà van a dinar a casa de la sogra,
d'una casa a una altra, tant se val, no?
I cada dia, i cada dia, i cada dia,
i comparteixen aquell projecte comú
amb tot un comú de persones que, en principi,
no n'han de fer res, no?, en aquell projecte.
Llavors, doncs, bueno, ja dependrà del tipus de pares, no?
Si els pares, doncs, són més...
que s'han marcat més les distàncies o no,
o són d'aquells pares, doncs,
que volen donar l'opinió de tot i la donen
i depèn ja del vincle que tingui el fill o la filla
amb aquests pares, no?,
si és capaç de fer una cosa
sense el consentiment de l'altre, no?
Per tant, és molt important que en un inici ens separem.
Si realment, una separació,
sense veres, una separació,
perquè hem de crear un espai nou,
i llavors després sí que és més fàcil
que nosaltres puguem posar els límits
quin és el nostre espai
i quin és l'espai que compartim, no?
Quin és l'espai de la família,
quin és l'espai nostre
i quin és l'espai que podem compartir.
Perquè si una vegada es barreja molt, no?
Bé, pot haver-hi una font de conflictes.
Importantíssima.
Si ja tens la de la responsabilitat,
la dels diners,
i encara afegeixes aquesta tercera,
més val que plegui.
Però aquesta també és molt habitual, eh?
Sí, sí, i tant.
I les tres juntes també poden existir, ja, esclar.
Existeixen.
Existeixen.
Jo soc més optimista,
doncs, la teva experiència
ens la creiem més que el meu optimisme.
Però bé, després la cura dels fills
és una altra, l'educació dels fills, no?
En general també...
O la irrupció a la vida dels fills, no?
La vida de la parella.
Bé, ja quan realment tenim canvis importants
és quan a vegades ens costa més, no?
Com pot ser, doncs, un canvi de casa,
la maternitat, la paternitat,
una malaltia greu,
la jubilació...
Hi ha moltes parelles que se separen
tot just quan es jubilen, cada cop més, no?
Perquè, de fet, es veuen molt temps
que ja no estaven acostumats
i hi ha moltes parelles que han fet una vida
en el dia a dia, com que et veus poc,
tothom està treballant, tothom està fora i tal,
doncs, el temps que t'ho converteixes és ben poc.
I a més, després es fan coses lúdiques
amb molta gent, amb molta família, amb molt...
Realment, el temps de la parella
a vegades és res mínim.
Què passa quan et jubiles?
Cada cop tens molt de temps amb aquesta parella.
I et trobes davant d'un desconegut o una desconeguda, no?
Absolutament, perquè ja no tens res,
no comparteixes res, no?
Llavors, és una situació una mica...
Però són canvis en els que sí que és veritat
i, evidentment, quan apareix un fill,
quan l'hem d'educar,
quan tenim conflictes amb el fill,
quan tenim un pare o una mare
cada cop hem de venir a casa,
quan tenim una malaltia d'algun...
familiar o d'algun moment...
Quan hi ha un canvi de la rutina, no?
Clar, sempre són moments una mica durs, no?
Que normalment generen conflictes.
Les activitats socials i de treball, no?
És a dir, moltes vegades les feines mateixes
també generen conflictes.
Horaris, un treballa més que l'altre,
no arriba temps a casa...
Això també és un...
I una de les coses que està passant també avui dia
són les parelles que tots dos treballen a tors, no?
Que realment...
No es veuen.
És molt complicat,
perquè a vegades no es veuen durant setmanes.
Perquè quan un entra a l'altra marxa,
quan un dorm l'altre està treballant,
quan l'altre treballa l'altre...
Bé, vull dir que realment és una mica complicat, no?
El tema sexualitat, intimitat,
en general, també és un tema de molt de conflicte.
És un moment en què també hi ha moltes disfuncions sexuals,
precisament moltes vegades per l'estrès,
pel poc temps,
per les idees irracionals que tenim
de com ha de ser el sexe,
els valors sexuals que tenim molt equivocats,
molt venuts,
a través de la publicitat,
a través de les pel·lícules eròtiques,
a través de les pel·lícules pornogràfiques, no?
Llavors, tenim valors sobre el sexe
que no tenen res a veure...
Amb la realitat,
i això fa sentir el fracàs, no?
Probablement.
Llavors, doncs, bueno,
molts problemes...
Parlaves de disfuncions,
i perdona la broma,
si et falla allò de tirar del carro,
si tens problemes de diners amb la família,
t'has canviat de casa,
i tot plegat,
difícilment pots tenir una relació íntima normal,
deus tenir un nivell d'estrès extraordinari, no?
Per suposat.
Llavors, això ho hem de tenir en compte, no?
Perquè és un àrea que a vegades també es deixa, no?
Es va deixant, com que podem continuar vivint...
Sí, sense sexe es pot viure, no?
Sí, el que passa és que...
És el que es pensa.
Sí, però el sexe és molt important.
Evidentment, podem viure,
però és veritat que per nosaltres
és un àrea molt important, no?
Per tant, és bo que la intentem cuidar,
i que si tenim algun problema
intentem solventar el més aviat possible.
Perquè a vegades només són coses
de tenir concepcions equivocades.
A vegades, quan la enganxem molt al principi,
clarificant quatre coses,
i veient que no som raros,
ni que som estranys,
i que això li passa a tot.
Perquè creus que està molt mitificada
la relació sexual dins de la parella?
Molt, penso que està molt mitificada
i molt genitalitzada.
A més, estem en una societat...
Sexe és alcoit i poc més, no?
Exacte, estem en una societat no occident,
doncs el que ens venen és sexe com a coit.
Llavors, doncs, molt mitificada
del que un ha de sentir.
Per moltes dones, el tipus d'orgasmes
que veuen a les pel·lícules
i el que elles senten, doncs,
crea un conflicte,
perquè, doncs, no...
Clar, evidentment, no senten el mateix.
Perquè amb el coit s'han de sentir coses
que no senten, segons quines dones,
i algunes sí i les altres no,
però que no tothom arriba a l'orgasme
amb el coit, no?
El patró, el patró sí,
però ens estem emmirellant
en un patró convencional.
Això que amb les dones i amb els homes,
el no poder fallar, el complir, no?
Que crea moltes vegades
que tinc dificultats en l'erecció.
Com a mascle he de tenir
un comportament determinant,
no puc tenir-ne un altre.
He d'estar disposat a totes hores,
quan en realitat ara mateix no tinc ganes,
però si no, no soc un home.
Jo no puc tenir mal de cap,
ella sí que és dona,
però jo com a home no puc tenir mal de cap, no?
Clar, hi ha moltes idees
que són negatives tant pels homes
com per les dones,
i que ens creen
que a vegades només agafant-ho molt al principi,
a vegades són realment tenir coses clares,
perquè encara no ha entrat
en el problema,
la disfunció en si mateixa
encara no ha començat
a ser un problema greu.
Hi ha moltes més àrees de conflicte, Sònia.
Sí, mira, tot el tema de la comunicació,
quan realment no ens comuniquem bé,
o quan no sabem,
o quan simplement no ens comuniquem.
és a dir, anem fent,
i anem fent la nostra vida,
però sense comunicar res a l'altre, no?
Tot el tema de,
bé, quan ens assabentem
que la nostra parella
té una relació extramatrimonial,
també cosa bastant habitual, no?
Avui dia,
els gelos,
si hi ha consum de drogues,
consum d'alcohol,
tot això també pot generar molta...
I un tema que també genera molts conflictes
és la visió que tenim
de l'amor romàntic.
Totes aquestes creences
que l'amor, doncs, l'amor és sec,
l'amor ho pot tot,
la meva parella...
I continua afectant més les dones que els homes?
Per igual, el que passa és que
sí que podria dir que hi ha...
Les dones podeu tenen més...
n'hi ha un tipus de dona
que ho té com molt més assumit,
aquesta idea de l'amor romàntic.
Però crec que afecta igual, no?
Perquè moltes vegades
tots dos pensen que
ha de saber el que jo penso,
el que necessito,
el que vull i desitjo en cada moment.
Ho he d'endevinar.
Que, a més a més,
no li heig d'explicar,
perquè si li explico el que vull...
Si m'estima ja en té prou
per saber-ho tot, no?
Exacte.
Ja ho ha de saber,
perquè precisament és la meva parella.
I si no li puc demanar,
perquè si li demano perd gràcia.
Ja no té la gràcia
que hauria de tenir,
perquè llavors ja no té...
Llavors que realment
l'amor vol dir passió sexual,
vol dir desig constant,
que si ens barallem
vol dir que ja no ens estimem,
és a dir,
que si hi ha un àrea de conflicte,
un àrea...
Doncs ja no ens estimem.
Clar, hi ha un munt d'idees
d'aquest estil
que fan que nosaltres,
si funcionem amb aquestes idees,
i a més a més funcionem
molt amb aquestes idees,
realment, clar,
la nostra parella
mai s'assembla a l'ideal
que tenim de l'amor romàntic.
Ni s'assemblarà.
I no s'assemblarà en absolut,
perquè evidentment
jo li estic demanant
que faci coses
com si ell pogués descobrir
ell o ella,
pogués descobrir
el que jo penso,
el que jo vull,
com si pogués estar
dintre del meu cap.
Clar.
I clar, això
cap persona de moment
ho podrà fer,
això també ha de tenir-ho en compte,
perquè a vegades
esperem que prenguin decisions
per nosaltres,
que sàpiguen
el que volem
en cada moment,
i si no han seleccionat bé,
encara els hi fotem la bronca,
perquè encara s'han equivocat,
no?
Llavors,
però això són tot conceptes
molt romàntics,
molt de
que realment
no podem...
Però fixa't si has explicat,
Arias,
que individualment
si es treballessin,
si es parlessin,
ja és aquesta comunicació,
el tema econòmic,
el tema de la família,
el tema sexual,
probablement no hi hauria
aquest fracàs de la parella
que comentàvem
en el capítol anterior.
Si individualment
ni de forma també
en general
treballéssim cadascuna
d'aquestes àrees,
no?
Per suposat,
és que a vegades,
mira,
es pot,
amb una parella,
es pot solventar tot,
menys quan jo he perdut
el sentiment.
Quan jo he perdut el sentiment
no hi ha res a treballar.
Clar.
És a dir,
a més,
és així,
si jo ja no m'estimo
a la meva parella
en el sentit de,
ja no sento res,
ja no sento afecte,
ja no sento ganes
d'estar amb aquesta persona,
no puc treballar res.
Però si encara queda això,
totes les àrees
que acabo de comentar
de conflictes
poden treballar.
Ara,
treballar vol dir
que jo he d'estar disposat
a cedir
per arribar a acords.
Vol dir que
no serà ni el que jo vulgui
ni el que l'altre vulgui,
però que he d'estar disposat
a cedir
per arribar a acords
i poder ser obert
en el sentit
que el que jo dic
no sempre és el millor
o no sempre soc
la que té la raó.
Clar.
Que l'altre també té.
I intentar entendre
per què l'altre
ho veu d'una altra manera,
que no és per portar-me
a la contrària,
que és el que moltes vegades
jo crec, no?
És a dir,
funciona com si
simplement em vol portar
a la contrària
perquè sí, no?
No, a vegades
és perquè realment
ho veu d'una altra manera,
intentar entendre
per què ho veu
d'una altra manera.
I què passa, Sònia,
quan les parelles
viuen permanentment
en conflicte?
Perquè hem parlat
en capítols anteriors
que les parelles
se separen,
tornen a casar-se,
tornen a reproduir
el mateix model.
Hi ha altres que no,
que no trinquen la relació
i viuen permanentment
en conflicte.
Clar,
quan nosaltres
permanentment
estem en conflicte...
n'hi ha moltes.
Sí, sí, n'hi ha.
Vol dir que tenim
moltes més probabilitats
d'obtenir problemes psicològics,
alteracions emocionals,
depressions,
trastorns bipolars,
consum d'alcohol,
augmentar el consum d'alcohol,
trastorns en l'alimentació,
per la pròpia angoixa
que tenim,
pot augmentar la violència,
moltes vegades,
que això és un tema a part,
però augmenten els conflictes
amb els fills,
augmenten els conflictes
amb els germans,
augmenten a vegades
els accidents,
en general,
accidents de cotxe,
accidents pel carrer,
accidents en general,
augmenten les probabilitats
de partir malalties cardíacas,
càncers,
dolors crònics,
afeccions del sistema immune,
vull dir que
clar,
tenim moltes més probabilitats
perquè estem en una situació d'estrès,
moltes més probabilitats
de tenir malalties en general.
Si la relació de parella va bé,
a més,
hi ha estadístiques
en què les persones amb parella
viuen molt més anys
i viuen en millors condicions
que les que viuen soles,
sempre que la parella funcioni
i sigui estable.
Perquè si no,
ja saps la dita,
més val sol que mal acompanyar.
Exacte,
però si realment
tenim una parella
en conflicte continu,
és un nivell d'estrès tan alt
que llavors
generem
tots aquests
problemes psicològics,
que poden afectar,
poden acabar
amb problemes físics,
vull dir,
poden començar
amb problemes psicològics
i poden acabar
amb malalties físiques.
al llarg de tres setmanes.
hem abordat el món
de la parella
en negatiu
i com si es tractés
d'una fotografia,
ara cal positivar-ho,
passar-ho al paper
i aleshores,
doncs,
en tot cas,
sempre comptar
amb l'ajuda
d'un professional
si realment tenim
un problema
que detectem
que és greu.
Si pensem
que podem millorar-ne,
no tenim problemes,
però podem millorar-ne,
potser començar
a aplicar
aquests petits camps
de reflexió
a nivell individual
i anar millorant la parella
perquè,
fins i tot
si ens funciona
sempre és millorable,
no, Sònia?
Per suposat
i sobretot hi ha,
si hi ha alguna cosa
que no estic satisfet,
poder-ho haver de replantejar,
no?
I demanar
ajuda a un professional
al principi,
a vegades,
quan veig que hi ha coses
que no acabo d'estar,
ja sigui sol
o en parella,
a vegades un decideix
bueno,
doncs vaig sol
perquè a vegades
jo puc fer canvis
en la meva parella
encara que només
vagi jo sol,
eh,
al professional
que també
no hem d'anar
sempre,
sinó si jo veig
que jo em sento
una mica estrany,
que jo
tinc un comportament
últimament
que és més agressiu
que jo,
doncs que no estic a gust,
que algú no...
A vegades,
si ho detecto molt
al principi,
es pot realment
analitzar
què està passant
i generar uns canvis
interns
en la persona
que evidentment
generaran canvis
en la parella.
A vegades ja són temes
més conflictius
que sí que
han d'anar els dos
i s'ha de treballar els dos,
però sobretot
que agafar-ho al principi
és com tot,
com qualsevol
malaltia física,
si ho agafem al principi
doncs
ho solventem ràpid.
Doncs amb el tema psicològic
psicològic
exactament igual,
perquè llavors
a vegades són
quatre sessions
de clarificació,
d'idees,
de reflexió,
sinó després sí que
entrem en tractament,
que ja és una altra història,
que ja és quan les persones
venen,
les parelles
venen desfetes,
no?
Ja.
I reconstruir una relació
és molt difícil.
Sònia Navarro,
psicòloga clínica,
un plaer com sempre.
T'esperem
la propera setmana.
Moltíssimes gràcies.
Vinga, tu fins la setmana que ve.