.
Comença el matí de Tarragona Ràdio,
l'aventura de la vida.
La passada setmana ja iniciàvem aquest espai
amb el que podríem dir programa més institucional,
que no pas formal, perquè el d'avui, Déu-n'hi-do,
si serà formal, començàvem una mica a tall de presentació
per recordar els objectius d'aquest espai,
que no són ni més ni menys que la promoció de la salut,
dels hàbits saludables i de la convivència.
És un espai que realitzem en col·laboració
amb les àrees de serveis socials d'ensenyament
de l'Ajuntament de Tarragona,
amb el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai
i, evidentment, amb la col·laboració de tots els centres educatius
de la ciutat de Tarragona,
que prenen part d'aquesta aventura de la vida
i que enguany han anat en augment.
Hem començat, si fan memòria,
que tampoc no cal, una miqueta abans
del que havíem començat altres temporades anteriors.
I acabarem també una miqueta més tard,
perquè afortunadament hi ha hagut una més àmplia demanda
de participar en el programa de l'Aventura de la vida.
No en el programa de ràdio exclusivament,
perquè recordem que l'Aventura de la vida
és un treball que es fa fonamentalment a les aules,
que es fa al llarg de tot el curs
i que cada tutor, cada centre en funció del perfil dels seus alumnes,
dissenya de quina manera vol introduir
tota aquesta sèrie de materials.
També és cert que té el seu reflex
en un programa de ràdio
i, disortadament, tots els nens que treballen l'Aventura de la vida
no poden venir a la ràdio.
Fora, impossible, és una qüestió de capacitat.
Per tant, cada centre, també en funció dels seus propis criteris,
decideixen els nois i noies
que representen a la resta de companys.
Això ens agradaria deixar-ho clar,
que no són...
Avui estan d'acord,
estan tota una sèrie de nens i nenes de l'aula,
però, en definitiva,
venen a representar també els seus companys
i la seva escola.
Avui tenim un grup de nens i nenes,
cinc nens i cinc nenes?
Això és paritat?
Ui, per una, eh?
Per una no hi ha hagut paritat.
Déu-n'hi-do, m'he quedat sorpresa i tot.
Del Col·legi L'Estonac de Tarragona
són alumnes de tercer de primària
i ens acompanya el seu tutor, el Jaume López.
Jaume, molt bon dia.
Bon dia a tots.
El Jaume, ja és un veterà també de l'Aventura de la vida,
pràcticament com...
Bueno, hem començat igual tu i jo, eh?
Sí, portem-hi, no sé si el tercer any,
però de programa no sé si en porto quatre.
De programa, però de...
Exacte, de treballar l'Aventura de la vida a les aules,
hi ha més veterania que no pas a la ràdio i tot, no?
Sí, sí, perquè es va començar abans.
I nosaltres som, almenys,
vam començar el primer any en quart,
que va ser, i després ja el següent
ja vam començar en tercer,
que es fa des de tercer fins a sisè.
En el teu cas, com treballeu els temes?
Quins són els temes que tries de tota...
Si partim de la base dels materials
que ofereix la Fundació Catalana de l'Esplai,
quin és el criteri que apliques
per dir tractarem aquest tema
i com el tractarem i en quin moment,
en les tutories,
o apliquem alguna assignatura dins del currículum?
Com ho fas, Jaume?
Bé, el que fem al principi de curs
de tot el temari que hi ha,
triem uns temes que són prioritaris,
com són les relacions directes amb ells,
amb l'aula o coses que passen al pati.
I després ja entrem dintre
el que és l'apartat d'alimentació.
Què passa?
Que llavors tu fas una programació,
però no és rígida,
perquè a vegades et trobes un problema al pati entre ells,
doncs, bé, quan se puja, es tracta.
Sí que és veritat que tenim una hora
o una estona cada setmana
que dediquem a tractar un tema en concret.
Però a veure, hi ha dies
que a vegades et passes tres dies a la setmana
passant, o sigui, tractant coses
que ha passat, una baralla,
l'altra que molesta, una empenta,
vull dir, coses d'aquest tipus.
En l'exemple de la convivència
també el trobem, per exemple,
en el criteri a l'hora de dir
qui ve a la ràdio i qui no ve.
És molt democràtic, això que feu vosaltres, no?
Sí, el sistema que hem ampliat és,
bueno, hem agafat que entre els nens
escollessin dos companys de la classe,
els que ells creen que els podrien representar
perquè una cosa és clara
és que no venen noms que tenim aquí,
sinó que venen en representació del grup
perquè venen a parlar d'un tema
que s'ha tractat a la classe.
Els altres dos surt per sorteig,
vull dir, van dient número, surten dos,
i el cinquè, doncs, bueno,
sempre te'l guardes pel professor
perquè, bueno, dius, bueno,
aquest es mereix qui vagi,
per qualitats, per manera de ser,
el cinquè queda...
El tema que heu triat per aquesta ocasió
per venir a la ràdio
és el tema del respecte,
la diferència, el convenyerisme
i la tolerància,
valors que a aquestes edats,
en totes,
però en aquestes s'ha de treballar molt
perquè és el fonament, no?
Sí, és el fonament
i és com els deia abans d'entrar
o els dies que havíem tractat,
diu, dies enrere,
si ells a vegades se n'assementen poc,
però ho poden veure,
d'aquestes baralles entre grups.
Dic, això és el poc respecte,
no hi ha tolerància,
vull dir, el que hem d'aconseguir
és això,
vull dir, tothom som diferents
i hem de sàpiguer conviure,
uns perquè tenen defectes físics
i altres, doncs, bueno,
perquè són més xerraires,
que molesten més,
que són, per dir-ho de manera,
una mica més agressius,
però, bueno, entre tots
hem d'ajudar
i, sobretot,
vull dir, en aquest sentit,
les persones grans
perquè ells, per molta teoria,
si no és des de casa que,
a veure,
se'ls repeteix i es continua,
vull dir,
el col·legi
sí que és de contingut,
però també el que són
les relacions humanes
i el respecte a la persona
és molt important
perquè el dia que es perdi això,
la societat aquesta
no sé on t'arribarà.
Els hem de ser capaços
de dir, bueno,
doncs, un exemple molt clar,
el semàfor,
quan parla,
hi ha tres colors, no?
Ells saben
què és el que es pot fer,
què és el que no es pot fer
i per quin motiu passa això.
Clar, què passa?
Que arriben en un semàfor
i hi ha
cinc, sis, sis persones
que passin i no el respecten.
Hem de saber
quina és la decisió correcta
que hem de prendre
en aquest sentit, no?
I això els hem d'ajudar
en tots els sentits.
Com s'ajuda?
Com diuen els esportistes
que correm i fem mitja marató,
matxacant, matxacant
i matxacant.
I petites coses
vol dir, són importantíssimes.
El bon dia,
les gràcies,
l'obrir i tancar una porta,
si l'has trobat oberta,
doncs la deixes oberta.
Si està tancada,
tancada.
Aquestes petites coses,
doncs, des de casa
i la gent gran
han de col·laborar.
Això és molt important,
això que dius, Jaume,
perquè no s'educa
només des de la família
i de les aules,
és tota la societat
que ha d'educar,
sobretot tenint en compte
que s'educa més
amb l'exemple
que amb les paraules
i l'exemple del semàfor
està claríssim.
Quantes vegades
vas amb un criu petit
de la mà
i gent gran
que passa
i dic,
per què no passem
i per què passen
si està prohibit?
Clar,
aquest tipus de situacions
els crea un conflicte.
Se'ls crea un conflicte
i el mateix
el respecte
amb les persones,
o sigui,
els mitjans de comunicació
o el que passa.
Però ells han de saber
el que està bé
i no s'han de deixar
d'influenciar
perquè, bueno,
si aquell és més agosarat,
doncs,
ves tu sol,
que jo no hi vaig
perquè és una cosa
que és incorrecta.
Nosaltres,
al llarg de l'aventura
de la vida
en experiències anteriors,
hem vist
que els nois i noies
mimetitzen
el comportament
dels adults,
el negatiu,
disordatament també
el positiu,
i també hem après
que moltes vegades
ells ens donen lliçó.
Sí, sí, exacte.
Ens donen lliçons
molt interessants.
Per tant,
diríem que,
tot i que protagonitzen
aquest espai
nens i nenes,
és un programa apte
per a tots els públics.
Per a tots els públics,
perquè, a veure,
quan dèiem
del consumisme
de la societat,
el comprar.
Vull dir,
si ells a casa
senten els diàlegs
entre els pares
de dir,
bueno,
això no és necessari
i no ho comprem,
o la rentadora
la comprem
quan s'espatlla,
no perquè aquella
és més bonica,
doncs aquests comentaris
els hi queden
i llavors ells
a l'hora de triar
també pensen,
bueno,
si els meus pares
això no ho compren
per tal motiu,
però si no em fa falta
tampoc ho compro jo.
Ara,
si ho comprem tot a dojo,
llavors ells més i més.
No pots dir que no
quan et demanen alguna cosa.
i no sé per què
tots els nens i nenes
tenen com una mena
de parabòlica,
que ho escolten tot,
eh?
Déu-n'hi-do.
Sí, sí,
jo ho crec.
Això i sobretot
les imatges i els fets
se'ls queden gravats.
Doncs anem a saludar
els protagonistes d'avui
que et sembla,
Jaume,
és el Lluís Ibor,
l'Adrià,
l'Esteve,
la Marta,
la Irene,
la Clara,
la Inoa,
el Lluís Sanz,
l'Òscar i l'Albert.
Bon dia a tots i totes.
Bon dia.
Benvinguts.
Bon dia a tots
els vostres companys i companyes
que us escolten des de l'escola.
Els voleu saludar primer que tot?
Sí.
Doncs ara els saludarem
i l'Òscar farà
una miqueta d'introducció.
Et sembla, Òscar,
que servirà de presentació
també i de salutació
als companys, d'acord?
Quan vulguis, Òscar.
Bon dia
a tots els que ens escolten.
Som un grup
de nens i nenes
de tercer de primària
del Col·legi
L'Estonac L'Ensenyança.
Hem treballat un conte
que es titula
Cuní per sempre.
Aquest conte
forma part de l'aventura
de la vida
que ens ajuda
a viure cada dia
a la nostra vida
amb més il·lusió
i d'una manera millor.
Saludem els companys
i companyes
de la classe
que també
els hauria agradat
estar aquí.
Ells ens han ajudat
en aquest tema
del respecte
i el companyerisme
que és molt important
en la convivència diària
de tots nosaltres.
Molt bé, doncs
una salutació
sobretot
als companys
i companyes
i mestres
del Col·legi L'Estonac
que ara us estan
escoltant.
Jo crec que aprendrem
moltes coses
de vosaltres
avui parlant
de la tolerància,
de la diferència,
del companyerisme,
però què us sembla
si escoltem
tots el conte?
Jo comprenc
que vosaltres
ja l'heu escoltat
però els nostres oients
no el coneixen.
Ho escoltem tots
i així després
podem parlar?
Us sembla bé?
Doncs vinga,
ara escoltem el conte.
Hola,
sóc el Xavier.
Avui a l'Aventura
de la Vida
us explicaré
una cosa
que em va passar.
Diu
l'aventura
de la vida
Conill per sempre
Un partit de bàsquet
representa per mi
el que representen
pel Sergi
5 gelats gegants
de xocolata
o el que significa
per la Iolanda
posar les mans
al piano.
Tot i així,
per mi,
el partit que vam jugar
un dia
contra les gavines
va ser terrible.
Ei,
mireu!
Les girafes
no són com les pinten.
Més aviat
semblen conills.
Un jugador
de l'altre equip
va començar
a burlar-se
de mi
a la meva cara.
Ei,
conillet!
Vols una pastanaga?
Ja m'havien dit
altres vegades
que tenia
dents de conill
però mai
al davant de tanta gent
i en ple partit.
Em va molestar molt.
Només et volen distreure.
Compte, Xavier!
Tenia la moral destrossada.
L'entrenador se'n va donar
i va demanar canvi.
Molt bé,
conillet!
Que descansis!
Estava jugant molt bé.
Què ha passat, Xavier?
Res, entrenador, res.
T'he vist discutint
amb el número 10
de les gavines.
No m'ho recordi.
és greu?
L'entrenador acabava
de fer una bona pregunta.
La veritat
és que no sabia
si era greu o no.
Només sabia
que em sentia
molt malament
i vaig decidir
explicar-li
el que m'havia passat.
Digue'm una cosa.
És culpa teva
tenir dents de conill?
No, esclar que no.
Doncs no hi pensis més.
I ja està?
Esclar!
Preocupa't el dia
que et faci pudor a la boca
i que et diguin bacallà.
Ui, entrenador.
Una cosa
és tenir les dents grosses
i l'altra
és no rentar-se-les.
Tu ho has dit.
Tenir dents de conill
no és culpa teva.
Però ser un bacallà,
sí.
A la pista, conillet!
A la velocitat
d'un conill
vaig tornar a la pista.
Vaig rebre
una passada perfecta
i vaig fer
els dos últims punts.
Una altra vegada
aquest conillet?
Doncs sí,
una altra vegada.
La pastanaga
estava boníssima.
Aquella nit
vaig arribar a casa.
Em vaig dutxar
i em vaig estirar al llit.
Estava molt cansat.
Mig adormit
i mig despert
vaig recordar
les paraules
de l'entrenador.
Preocupa't el dia
que et faci pudor a la boca
i et diguin
bacallà.
Vaig saltar del llit
com un conill de debò.
No m'havia recordat
de rentar-me les dents.
Bacallà ni mort.
Conill
tota la vida.
Conill per sempre
és un conte
per xerrar
de l'aventura
de la vida.
Tornarem amb un altre.
Fins aviat!
Doncs aquest és el conte
que s'ha treballat
a l'aula
a tercer de primària
del col·legi
L'Estonac.
Jo he vist la Marta
i la Irene
tan entusiasmades
els hi feia gràcia
això que li diguessin
el conill,
el conillet.
Heu treballat
aquest conte
a classe, no?
Sí!
D'entrada el conte
que us ha semblat.
Molt bé!
A veure,
anem a aixecant les mans,
anem a repartir un joc, eh?
A veure,
qui em vol parlar
del conte
primer que tot?
Ningú?
Així en particular?
Us ha agradat?
Eh?
Això ja ho hem constatat
que us ha agradat.
Albert,
a tu t'ha agradat,
tu tens unes ganes
de parlar,
deixa't anar, home.
Per què t'ha agradat
aquest conte?
El personatge,
el fet que juguessin
a bàsquet,
què és el que t'ha agradat més?
Que jugaven a bàsquet.
I tu podries dir
una miqueta
què vol dir aquest conte?
A veure,
em penso que...
Sí, digues, digues, Òscar.
Tots podreu opinar,
no pateixis,
Esteve,
que ara et donaré
la paraula a tu també.
Que si tenim una persona
que ens fa gràcia davant,
doncs no ens hem de riure
davant de la seva cara
perquè el podem ofendre.
Clar,
i tu, Esteve,
què en penses?
Doncs,
el mateix de l'Òscar.
El mateix, no?
I l'Adrià?
Què en penses tu, Adrià?
El mateix que l'Òscar.
El mateix que l'Òscar,
clar que sí.
Vosaltres,
jo sé que heu fet
a classe
una llista
de coses
que us fan diferents.
Jo, afortunadament,
us miro a tots
i miro al Francis
i a la Marissa
i al vostre tutor,
al Jaume,
i a mi mateixa
i afortunadament
som diferents
perquè si fóssim tots
iguals,
tinguessin la mateixa cara,
el mateix cabell,
tot igual,
seria molt avorrit, no?
A més,
ens confondríem.
Sí o no?
Sí.
Aleshores,
jo sé que heu fet
una llista
d'allò que us fa
diferents als altres.
Heu estat capaços
de mirar
què us fa diferents
als altres?
Sí.
Què teniu de diferent?
Comencem per aquí
i recordeu alguna
de les coses
que heu posat
en aquesta llista?
Les comentem?
Us ve de gust?
Sí, sí.
Lluís Ibor,
a veure,
tu quan has fet la llista
què trobes de tu mateix
que et fa diferent
als altres?
Que...
Tots sou guapos,
eh?
Que m'hi estic fixant
i déu-n'hi-do,
guapos i guapes.
Que jo sóc una mica
més prim
i alguns no.
Ja està,
tu ets més prim
que altres.
Ni millor
ni pitjor,
més prim.
Adrià,
tu què has observat
que et fa diferent
als altres?
Que jo porto
aparatos
i hi ha nens que no.
I hi ha molts que sí.
No només tu,
Adrià,
moltíssims.
I a tu
et fa sentir bé
o malament
el fet de portar
els aparells
a la boca?
No.
No.
Una miqueta d'incomoditat
a tu, no?
Al començament,
però ja està.
No, tampoc.
Però això tampoc.
Això et fa una miqueta
diferent.
Perquè n'estic a posar.
Clar,
perquè te'ls has de posar
però ja te'ls trauran.
No pateixis.
Esteve,
què et fa diferent?
Tens dents de conill.
Tu tens dents de conill?
A veure,
deixa'm mirar-te.
Doncs mira, jo.
Sí,
tu creus que tens
dents de conill?
Això és el que vas posar
a la llista?
I et molesta
tenir-les?
No.
No,
és que jo
tampoc no té,
les veig,
però bueno.
Marta,
què et fa diferent?
Me fa diferent
perquè soc més alta
que altres nenes
de la meva classe.
I això què?
M'ho portes bé, no?
És guapetona
i bé.
I tu, Irene,
què et fa diferent?
Que tinc dues germanetes
petites que em diuen
nena
i no em sabentia
pel meu nom.
Ah,
perquè no et diuen
el teu nom bé
i t'agradaria
que et diguessin Irene.
Sí.
Dóna'ls-hi temps.
És qüestió de temps
que ja veuràs
com et diuen bé.
A veure,
la Clara,
què et fa diferent?
Clara,
què creus tu
que et fa diferent
als altres?
Que porto ulleres.
Ah,
és veritat,
sí,
portes ulleres,
és cert.
I la Inoa,
què la fa diferent
la Inoa dels altres?
Doncs que ell,
doncs que jo
sóc una miqueta més
gordeta que els altres
i els altres són més prims.
Més prims.
Per tant,
abans el Lluís
deia que ell
és més prim
que altres
i tu
tens una miqueta
més de pes
que d'altres.
Bé,
tu, Lluís,
Sanz,
què trobes de diferent?
Que tinc el nas
més tapat
que els altres.
El nas més tapat?
Bé,
i tu, Òscar?
Que les dents aquestes
de dalt
les tinc una mica grosses.
Bé,
jo també.
I escolta,
mira fins on he arribat,
m'he fet gran,
ja he crescut
i tot plegat.
Tu, Albert,
què trobes diferent?
Que jo sóc
el mateix que el Lluís
i Borka.
Jo no sóc
tan grassonet
com els altres
i sóc prim.
Que ets prim,
no?
T'agradaria ser més grassonet?
No?
No.
Clar,
ets com ets,
no?
Molt bé.
Tot això ho vau fer
en una llista.
Doncs trobo que no teniu
gaire bé res
que us faci diferents.
Jo diria que
el que us fa diferents
és que sou diferents realment.
Teniu una fesomia diferent,
teniu la cara diferent,
el cabell diferent
i això és fantàstic.
O no?
Sí.
Us agradaria
ser tots iguals?
Pesar el mateix,
mesurar el mateix,
tenir el mateix color de cabell?
No.
Doncs imagina,
doncs per ser diferents
hem de pesar més,
ser més alts o més baixos
i no sé que seríem diferents,
o no?
Sí.
Per tant,
és lògic que siguem diferents.
Com ho veieu,
això?
Bé.
De tot això
que heu dit ara,
quines d'aquestes coses
no podeu fer res
per canviar?
A veure.
Que tinc dues germanes.
Però elles parlaran millor
quan aprenguin.
Sí.
Tu potser no ho canviaràs,
però elles canviaran
i no et diran com deies
que et diu un nene?
Sí.
Doncs ara et diran Irene.
Òscar.
Les dents de dalt.
Però què li passa
a les dents de dalt?
Res.
Per això
no cal que les canviïs,
tampoc.
Què més hi ha
que no podem fer res
per canviar?
A veure, Esteve?
Doncs
el cabell.
El cabell.
Però tu te'l voldries canviar,
el cabell?
No.
Clar que no.
I tu, Adrià?
La cara.
I què voldries canviar
de la cara?
No.
Què estàs dient ara?
Res.
Què voldries canviar
de la cara?
Res.
Res, clar que no.
Si és la mar de guapo,
no es pot fer res per canviar.
Algú més voldria,
creu que no es pot fer res
per canviar?
Clar, aquí parlem de...
Digues, Marta.
Els ulls.
no es pot fer res per canviar-lo.
Com a molt el color,
posant-te lentilles d'aquestes
que es posen els artistes,
no?
Però res més.
Perdona, Lluís?
La pupila no.
La pupila no.
És la mateixa.
I són els vostres ulls,
és el vostre cos
i jo suposo que el cuideu molt,
no?
Sí.
Ho dic referint-me al compte,
perquè deia,
escolta,
la mida de les dents,
això és la que tens
i són per tota la vida
i com que són teves,
les has de cuidar.
I això vol dir,
el que sí es pot canviar
és, per exemple,
el fet de no netejar les dents.
amb tots, no?
Sí.
Que cuideu el vostre cos.
Sí.
A veure, com el cuideu el cos?
Què teniu en compte
del vostre cos, Lluís?
Nedant.
Nedant, fas esport.
És a dir,
que tu el cuides fent esport.
Molt bé.
I tu, Adrià,
com cuides el teu cos?
Netejar-me.
Molt bé, eh?
Netejar-me les dents, també.
Perfecte.
I fent esport, també.
Esport, neteja.
I el menjar,
que mengeu de tot.
Sí.
Esteve?
Verdura.
Menges verdura?
T'agrada?
De tot, de peix.
De tot.
Fas esport?
Sí.
Sí?
Quin esport t'agrada fer?
Bicicleta.
Oi.
I la Marta,
què fa per cuidar-se?
Netejar-me.
No per posar-te guapa,
que ja m'ho penso,
sinó allò per mantenir
i cuidar el teu cos.
Igual que ha dit el Lluís.
Igual, no?
Què he dit?
I la Irene?
Menjant bé.
Molt bé.
I les dents, no?
Sí.
Les mantem bé.
Clara,
tu què fas?
Dutxant-me cada dia.
Clar que sí,
com ha de ser.
i fas esport?
T'agrada fer esport?
Sí,
faig bàsquet.
Fas bàsquet.
I què tal?
Se't dona bé?
Sí.
Molt bé.
L'Ainoa,
què fa l'Ainoa?
Doncs per cuidar-me,
faig esport.
Molt bé.
I quin esport fas?
Bàsquet.
Bàsquet, també.
I el Lluís Sanz,
i el Lluís Sanz, què fa?
Jo faig tenis, futbol amb el meu cosí i bàsquet.
Déu-n'hi-do, tot un esportista i menges bé?
Sí.
I et rentes les dents?
Sí.
I l'Òscar?
Doncs jo faig tenis i menjo de tot.
De tot.
I l'Albert?
Jo faig bàsquet i en dutxo a vegades i menjo moltes coses, menjo els espàrrecs i els pells.
Tornem a parlar d'allò, d'aquella llista que havíeu fet de coses, i aquestes coses entre vosaltres, com a companys, que esteu a classe o esteu al pati.
Hi ha alguna cosa que hagi encomandat els vostres companys que alguna vegada us hagi fet riure?
Xan, xan, xan, xan.
Esteve.
A vegades em fan riure quan ensenyen les dents.
I jo...
I, i, i!
Fes això una miqueta com el conte, no?, el tema del conill.
Però t'has fixat que abans tu deies que et pensaves que tenies dents de conill, també, eh?
Bueno, jo sé, tinc uns pelots.
Què dius, ara?
Sí, però et fa gràcia quan els altres els hi veus, no?
Sí.
Sí, a veure, Lluís Sanz.
El Jesús quan fa unes cares.
Què passa, que és una mica bromista?
Sí.
O és quan em fas cara d'enfadat, què diu?
No, el Jesús, doncs, bueno, és un nen tranquil de la classe, el que passa que, bueno, en determinats moments, doncs...
Fa les seves cares tu, Albert, què et fa riure?
El Roger quan es posa a fer tonteries i gisla.
Molt bé.
Alguna cosa més que us faci riure, Òscar?
Que el Carim i el Roger quan agafen la carpeta i fan veure que tenen un cotxe i comencen a xocar amb els nens de la fila.
I tu, Irene?
Quan hi ha un nen de la classe que sap fer sorollets d'animals i fa pallaçades mentre fa sorollets.
i a tu, Marta, no res.
Tu, l'Adrià, em penso que havia aixecat la mà, no?
Digues, Adrià.
Sí, amb un conte, vam llegir que hi havia un senyor que deia que se tomava uns porazos, llavors la gent en què se va fer gràcia ho va recordar i ara ho van dir i a mi em fa molta gràcia.
I fa gràcia quan diuen aquesta frase, no?
I a tu, i Lluís i Bort, què et fa riure?
Quan comencen a dir tonteries.
Clar, però jo de tot el que heu dit, em penso que tret d'algun o dos casos, en cap moment us fa riure l'aspecte o alguna diferència que tinguin els altres, no?
Sí.
Molt bé.
Us fa riure?
Per exemple, una persona que tingui algun problema de salut físic, que tingui dificultats per caminar i camini d'una manera singular, aquest tipus de coses, clar.
És que que un company faci carotes, que facin bromes, ja sabem que això no s'ha de fer a classe, però fa gràcia, no?
Sí.
Riure dels altres o amb els altres hi ha una diferència, no?
Vosaltres noteu la diferència? A veure, riure amb els altres o riure-se'n dels altres, és diferent?
Ho he dit el mateix?
Sí.
És diferent.
És diferent.
La Clara em pot explicar la diferència?
Que si rius junts és com si siguéssiu amics, i si rius dels altres és perquè tenen una cosa diferent que no tens tu.
i potser li fa mal aquella persona, no?, que ens enríem d'ella.
Digues, Albert.
Jo hi ha un nen de primer...
Sense dir noms, d'acord? No diem els noms, només diem el fet.
Perquè com moltes vegades segurament que està enfadat, ara em ric per dins, però no li vull riure a la cara perquè si no li faria mal.
Et penses que ell es pot pensar que te'n rius d'ell, no? Tot i que tu no te'n rius d'ell, però dius, per si de cas, no ho faré davant, no? Molt bé, Albert.
Algú més vol parlar d'aquesta experiència de riure d'altres? Alguna vegada he tingut la sensació que algú s'enreia de vosaltres?
Sí.
Lluís, per exemple, tots hem tingut aquesta sensació, eh? El Jaume també, jo també, la Marissa, el Francis, no us penseu que sou l'excepció.
Tots hem tingut la sensació que algú s'enreia de nosaltres. Això em pipa molt.
Lluís, tu te'n recordes sense... No cal que diguem noms, d'acord? I així ningú es molesta. Expliquem el cas. Lluís.
No me'n recordo.
No te'n recordes, però sí que tens la sensació, no? I recordes com et vas sentir?
No.
Algú té... Digues, Irene.
Que quan se'n riuen de mi tinc unes ganes de...
Posa rabiosa.
Sí.
La Marta també, perquè ha fet el gest aquí amb els punys tancats, et fa ràbia, no?
Sí. M'ha posat nerviosa.
I alguna vegada t'ha passat de sentir que algú s'enreia de tu?
Sí.
I saps per què s'enreien?
No.
Senzillament s'enreien de tu.
Sí.
I t'has sentit fatal.
Sí.
I què has fet?
Doncs o dir-ho a la senyoreta o no fer-ne cas.
Molt bé. Esteve, aquesta sensació també l'has viscut?
Sí, però a vegades...
Que no... et costa aguantar, no?
Et costa aguantar.
Clar. I tu, Òscar, has tingut la sensació que algú s'ha rigut de tu?
Sí.
I què?
Home, no.
D'entrada saps per què s'ha enrigut o no?
No.
No ho saps.
I escoltau, creieu que heu de confiar amb els grans, amb els pares, amb els mestres,
quan teniu alguna situació que sentiu que algú es fa mal perquè s'enriu o perquè uns menysprea?
Creieu que és important dir-ho a algú gran?
Sí.
Sí, sí.
Però penseu que a vegades no ho diem a ningú i això ens pot fer molt de mal, no?
És millor dir-ho.
Sí.
Digues, Irene.
Perquè així ens ajuden i sabem el que hem de fer la pròxima vegada.
Algú em pot dir què significa la paraula tolerància?
Adrià?
Aguantar.
Aguantar els altres.
Aguantar.
Estan en pipa, tens que tindre tolerància per aguantar-los.
Algú més?
Vol parlar sobre aquesta paraula, això de tolerància?
No?
No.
Quines cares més llargues, eh?
Vaja, veig que ho teniu molt clar, però sobretot el fet de confiar en els pares i en els mestres
si en una situació d'aquestes us trobeu incòmodes.
Vosaltres sabeu d'algú, sense dir noms, eh?
Que no ho digui, que calli.
O normalment quan teniu algun problema així ràpidament aneu a parlar amb algun mestre?
Quin silenci.
Jo ho deixo passar.
Ho deixes passar, perquè tampoc no cal fer un drama, no?
I tot depèn.
Jo tinc la sensació que sou bastant amics a classe, no?
En conjunt digues, Lluís Sant.
Jo també, com a l'Òscar Jordà.
Ho deixes passar, no li dones importància.
Sí.
Albert?
Jo, a vegades, si m'insulten, li dic, i si no és tan fort, ho deixo passar.
Que tu em prens la... mires a veure qui t'ho ha dit, no?
I si és una miqueta allò ferrenyet, dius que allà pot amb mi, no?
Sí, perquè hi ha dos.
Que moltes vegades...
Són els que més m'insulten, i a vegades li dic...
Moltes vegades li dic...
Que si no fossis tan fort, ja ho veuries tu, eh?
Això, l'Esteve, és el que em penso que li costa més aguantar-se, no?
Sí.
Però també, a vegades, hem d'aguantar, oi que sí, Esteve?
Doncs amb molta calma hi hem d'aguantar.
Grans trets, em podríeu dir, que heu après d'aquest conte.
La Clara, no?
La Irene?
Que no ens hem de riure de ningú.
Molt bé. I tu, Albert?
Que no et pots burlar perquè li pot fer mal.
Clar. Algo més?
Esteve?
No.
No.
Digues, Irene.
Que si ens enriem a la seva cara, ell de vegades pensa que no està bé,
que pot passar-li algú dolent i espera esperar.
Clar.
Doncs aleshores és fonamental això que heu dit de no riure-se a la seva cara.
Molt bé, nois.
Heu treballat molt aquest tema.
Ara tots ho hem de posar en pràctica, no?
Suposo.
Sí, sí.
La tentació de riure d'algú perquè veiem que és diferent a nosaltres, doncs intentar
calmar-nos i reprimir-nos perquè, aviam, no està bé.
Què sou, nàsticeros? Aquesta és la pregunta de rigor.
Us agrada el futbol?
Sí!
Sí, qui guanyarà aquest diumenge?
No ho sé.
Ja sabia jo.
Ara tinc el contrari.
Jo recordo que l'any passat, quan preguntava això, a l'espanyol, tots deien...
El nàstic, el nàstic guanyarà, clar, amb la temporada que portem sou prudents.
I això està molt bé, això és una hora.
Sou prudents.
Que guanyem?
Perfecte.
Ho celebrarem.
I si no, com a mínim, escolta, discrets, no?
Jo soc del Barça.
Tu ets del Barça.
Per tant, aquest diumenge ni fred ni calor.
No t'afecta per res el que passi aquí a Tarragona, no?
I tu, Lluís?
Jo soc del Barça i del nàstic.
Del Barça i del nàstic.
Per tant, aniràs a l'Albert.
Jo de Madrid i del nàstic.
No hi ha cap pericu aquí?
Ell.
Tu ets de l'espanyol, no?
Abans.
Abans eres de l'espanyol i ara t'has passat al Barça.
Una mica de l'espanyol.
Una mica també de l'espanyol.
Es pot ser de tots.
Tu, Esteve?
Jo del Barça.
Tu del Barça.
I l'Adrià?
D'un equip que és alemà i del nàstic.
D'un equip alemà i del nàstic.
Ens ho poses complicat també, eh?
I tu, Lluís?
Jo de l'Espanya i del Barcelona.
De l'espanyol?
Sí.
Per tant, ets una amiga de l'Espanya,
de la selecció espanyola, com si diguéssim.
Veus?
La Inoa, de quin equip és?
Del Barça i del nàstic.
Del Barça i del nàstic.
Doncs també ho tens claríssim aquest diumenge.
Tu, Lluís?
No, que a ma germana de petita anava amb tots els equips.
A tots.
Mira, així no es mullava.
Guanyés qui guanyés, ella sempre quedava per sobre.
Digues, Òscar.
Que potser guanya el nàstic,
perquè ja van jugar una vegada i va guanyar el nàstic.
Amb l'Espanyol, dius?
Ara?
Sí, xato, però l'Espanyol últimament, déu-n'hi-do, eh?
Va guanyar el Barça, t'ho recordo.
De xorra.
De xorra? Però quants gols li va posar?
Però què dius, Lluís?
Ui, tu i jo ens veurem les cares ara.
Jaume, quants gols? Van ser tres.
Tres, tres.
Tres gols li va clavar el Barça.
És a dir, Lluís, a veure, xorra, xorra.
Ja veurem.
Digues, Albert.
Depèn de també l'afició, si animen o si no.
Doncs venen mil aficionats de l'Espanyol, em penso, eh?
Vull dir que tampoc no venen sols.
En fi, animarem a l'equip, eh?
Que guanyin.
Digues, Irene.
Jo soc del nàstic i no m'agrada gens al Barça.
No t'agrada gens al Barça,
perquè són una mica de sobredets, potser.
És això el que penses.
Escoltem una mica de música,
hi havia gustos diferents,
però vaja, heu triat una cançó
d'un grup de la terra,
d'un grup de casa,
algú em pot presentar el disc, escoltarem?
A veure, Esteve, per exemple,
entre tots una miqueta, Esteve.
Els pets.
Els pets.
Saps alguna cosa dels pets, Ainoa?
No.
Que són d'aquí, no?
Que són de Constantí?
Sí.
I t'agraden.
I tu, Òscar?
Que el seu nom em fa gràcia.
Et fa gràcia.
I vosaltres sabeu com es deien
les noies que les acompanyaven abans?
Com a curistes?
No.
Eren les llufes?
Ells es deien els pets
i les noies que cantaven amb ells
se'n deien les llufes.
Però que és veritat,
que és veritat,
que no ens ho inventem,
aquells que tenen ja una certa edat
i que han seguit els pets,
ja ho saben, els pets i les llufes,
tot complet.
Irene, què dius?
Jo res.
Res, no?
Em t'hi vis així com a molt entusiasmada.
Esteve?
Bueno, jo una vegada
em vaig trobar la meva mare
és amiga d'un dels pets.
D'un dels pets, eh?
De quin?
Us recordes?
No.
Del Felín?
Del Joan?
Del Lluís?
Un cat i un gos molt gros.
Escolteu una cosa,
qui presenta la cançó que heu triat?
Perquè no ho dic,
qualsevol amic.
Volem aquesta?
Vinga, presenteu-la a tots una.
A veure, qui vol presentar-la?
La Irene tampoc?
Per aquí l'Òscar,
el Lluís,
l'Albert,
l'Esteve?
Sí.
Quina cançó és?
Bon dia.
Doncs ara em fas una miqueta així
de presentador en condiure.
Senyores i senyors
escoltaran els pets cantant bon dia.
Va, tu mateix et deixo sol,
jo marxo.
Senyores i senyors,
ara escoltarem els pets.
Bon dia.
La vella Montserrat
desperta al barri a cops d'escombra
tot cantant
les primeres persianes
sobre el feixugues
padellant.
Rere el vidre entelat
el que em patés segura
que no era penal
i és que es fa la conversa
igual que el sucre del tallant.
Bon dia.
Ningú ho ha demanat
però fa bon dia
que m'un els caps
d'un sol ben insolent
i il·lumina
d'escarat
tot l'espectacle
de la gent.
el vell mig de la plaça
el vell mig de la plaça
i el vell mig de la plaça
i el vell mig de la plaça
La pleixatera pren paciència amb la consol
que remueu d'enregala
grans mafarades del que vol.
I el padrí reposant
l'avi Josep no es deixa perdre cap detall
i amb les guardes pregunta
quants dies més té de regal.
Bé, jo no trobaria o no hagués trobat
una millor manera d'acomiadar-nos
de tots vosaltres i dels companys
que us escolten a la classe,
els companys de tercer de primària de l'Estonac
i altres companys que probablement
també us hagin escoltat.
Lluís Ibor, Adrià, Esteve, Marta, Irene, Clara i Noa,
Lluís Sanz, Òscar i Albert,
moltíssimes gràcies per venir avui
i que us sembla si feu un aplaudiment
els companys que us escolten a classe, d'acord?
Doncs moltíssimes gràcies i fins la propera.
Adeu-siau.
Adeu!
Bon dia!
Ningú m'ha demanat, però fa bon dia
que buscats un sol ben insolent
i il·lumina descarat
tot l'espectacle de la gent.
Bon dia!
Ningú m'ha decidit, però fa un gran dia
que buscats un sol ben insolent
i il·lumina descarat
tot l'espectacle de la gent
i fa un bon dia.
que es el que he descarat
és el que es el que es Lord
Fins demà!
Fins demà!