Passar un minutet amb el comptat d'un quart d'una del migdia.
Continuem endavant el matí de Tarragona Ràdio
i ja saludem com cada dijous puntual a la seva cita en Jordi Tinyena.
Jordi, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui ens volem fer ressò d'unes jornades
que se'n està desenvolupant aquesta setmana a Barcelona.
Es diu Barcelona Negra.
Per cert, precisament abans fa uns minuts
conversàvem amb en Xavi Allén,
un dels coautors del llibre de memòries de Carles Santís.
Doncs bé, ell aquests dies està cobrint
pel seu mitjà de comunicació per l'avantguàrdia
aquestes jornades Barcelona Negra
amb unes cròniques brillants
i que ens permeten descobrir dia a dia
què és el que s'està fent en aquestes jornades.
Ens serveixen com a pretext, Jordi.
Sí, com a punt d'arrencada.
De fet, les jornades no estan dedicades pròpiament
a la literatura que es fa aquí, sinó molt en general.
I estan tenint, per cert, un èxit extraordinari.
I actes d'una singularitat bastant gran,
perquè fa un paig de dies, potser jo tres,
van reconstruir davant d'un públic en viu
alguns dels mecanismes i dels processos
quan es troba un cadàver.
Algú deia una representació a l'OCCI
fent servir el cimil televisiu.
La veritat és que hi ha el certamen
aquest de Barcelona Negra
cada vegada és més important
i cada vegada es consolida
com un punt de referència clar
per la novel·la de la policia
que a nivell internacional pensem que
el visiten a les primeres espases.
D'aquí, de casa nostra, òbviament, per descomptat.
I del món.
I del món.
Sí, sí, i tant.
És a dir, ara mateix, per exemple,
ha vingut el Henning Mankell,
que és l'home que està més de moda ara
en el tema de la novel·la de policies.
Se l'ha premiat.
I en altres moments ha vingut
a Andrea Camilleri o a la Dona León.
En fi, gent molt important.
Ara sí que sembla que podem parlar
dels autors de casa nostra,
però per què creus que trau tant aquest gènere
que no sé si dic que és un gènere immortal,
perquè...
Sí, és un clàssic.
Però és un clàssic que fa dècades i dècades
que continua atrayent els lectors fidels, vorassos.
Vorassos.
És un clàssic en la literatura
i és un clàssic en el cine.
Molt del qual ha derivat
de la novel·lística policíac americana, sobretot.
De fet, a nivell internacional,
continua sent un dels gèneres més vigorosos,
amb més publicació i amb més venda.
Aquí també, eh?
Aquí té un públic molt fidel,
extraordinàriament fidel.
I a més a més a Catalunya,
des de fa molt de temps,
perquè jo vull recordar aquí una col·lecció
que ara ha tornat a sortir
després d'un parèntesi de molts anys
d'haver desaparegut,
que és les novel·les de la cua de palla,
d'edició en 62,
que en el seu moment van significar
un pas endavant extraordinari,
perquè traduïen i portaven aquí
molt aviat i d'una manera fàcil
la millor novel·la de detectius
que en aquell moment hi havia.
També va tenir la magrana una sèrie,
una col·lecció de novel·la
que es deia La Negra.
És a dir, que sí que hi ha hagut tradició
de traduir els grans escriptors
de novel·la negra
i també hi ha hagut intents molt seriosos
i alguns d'ells amb èxit
de fer novel·la des d'aquí.
El cas més paradigmàtic segurament
seria l'Andreu Martín,
que és el més conegut
i el que ha estat més fidel al gènere.
Un home que s'ha dedicat
gairebé en exclusiu aquest gènere.
Però no només, no?
De fet, ara parlarem d'alguns escriptors d'aquí
que també no ocupen
tota la seva activitat literària,
però també s'hi han dedicat.
De totes maneres,
és molt difícil trobar autors ara mateix
que només es dediquin a la novel·la negra.
És a dir, els noms que hem citat abans,
per exemple, de l'Andrea Camilleri,
aquí ha arribat,
ha estat conegut molt tard,
perquè és un home allà gran
i en canvi aquí fa molt poquets anys
que ens sona, no?
I ens sona fonamentalment
per les novel·les del seu detectiu,
del seu policia del Montalbano,
que és un homenatge de Bázquez Montalbano,
com ell mateix ha encarregat de dir.
Però al Camilleri
i ha escrit altres coses,
ha escrit novel·les,
és un home de teatre,
en fi, ha fet més coses, no?
I aquest del qual parlàvem últimament,
o del que es parla més últimament,
que és el Henning Mankel,
que és suec,
i ha creat aquest policia d'Escania,
que es diu Corballander,
que és un home, doncs,
que té diabetis
i és un home relativament normal.
Si apareix el tema on podem parlar,
però bona part de l'èxit
d'aquestes novel·les negres
rau en la personalitat
que ha de ser especialment peculiar
del protagonista, del detectiu.
Jo crec que ha canviat.
En relació a les novel·les dels anys 50
i del món cinematogràfic
que va alimentar
les visions de la novel·la negra,
hi ha hagut un canvi bàsic,
i és que hem deixat de parlar
de mons marginals,
que és una mica l'origen
de la novel·la negra,
del món estrany,
del món de la delinqüència,
i hem passat a parlar
del món real,
en el qual els novel·listes,
i ho fan el Camilleri,
ho fa el Mankel,
i ho fa la Dona León,
en diferents estils,
però ho fan els tres,
de novel·les que,
sobre la base d'una trama policíaca,
el que fan és parlar-te
de la societat
en què estan aquells detectius,
la sueca,
la Venècia,
la Dona León,
o a Sicília,
el Camilleri,
i en realitat tracten problemes
que són problemes
que podem trobar,
doncs,
de desarrerlament,
de crims inexplicables
que no tenen aparent justificació,
és a dir,
no cal que siguin delinqüents,
ni que siguin de l'AMPA,
ni que estiguin relacionats
amb el tràfic de coses,
que també,
però no cal que sigui això,
aquesta és una de l'aportació
de l'última novel·la
policiaca,
o negre,
diguem-ne com vulguem,
que es fa notar,
i que aquí a Espanya
i en castellà,
a Catalunya i en castellà,
ho havia fet
i ho havia començat a fer
al Bàsquet Montalbán,
i d'alguna manera
ell és un precursor
d'aquestes coses,
avui se li reconeix clarament,
de fet,
el premi que s'ha emportat ara
al Jari Mánkel,
al Barcelona Negre,
és justament el premi
de Bàsquet Montalbán.
Si et sembla, Jordi,
desgranem alguns d'aquests noms
a casa nostra?
Sí, alguns d'aquests noms.
Bé, jo vull començar
sense cap tipus
d'ordre jeràrquic
per l'Àngel Octà i Brunet.
Per dues raons.
Una perquè és potser
un dels que s'hi ha dedicat més
i dels que s'hi ha dedicat més
en voluntat de fer-ho,
és a dir,
de crear un personatge
i acompanyar-lo,
aquest personatge,
a l'estil d'aquests
que parlàvem ara,
del Corbal Endero,
del Montalbano,
o qualsevol d'aquests.
Ell ha creat
el seu detectiu,
és el McIntosh,
i llavors
ha anat acumulant novel·les
en les quals aquest personatge
és el protagonista
de les trames.
Això,
pel plantejament,
per tant,
l'hauríem de situar
ja al costat
de tots aquests
amb voluntat
de crear una saga.
I després,
perquè l'hem de felicitar ara,
perquè és una notícia
molt recent
i ens omple de boig,
poder-ho dir,
que ha firmat un contracte
que acaba d'aparèixer,
no és que hagi firmat,
és que ha sortit
ja una traducció
a l'Italià
d'una de les novel·les
de l'Àngel Octavi
i justament
de la sèrie
del McIntosh.
Si no recordo malament,
és La butxaca d'un mort,
que havia estat editada
aquí
per l'editorial
que s'ha de tenir
i que ara
es tradueix a l'Italià.
Una bona notícia
que una altra
de la casa nostra
pugui llegir-se
a fora.
Una gran notícia,
sí.
Ell suposo que està molt content,
l'editor també,
i jo també.
També tenim
amb menys dedicació,
però
amb una entrada
notable
al Jordi Cervera,
que el Jordi Cervera
ha escrit molt,
però no havia escrit
directament
aquest tipus de narrativa.
Ara n'ha escrit una,
ha estat publicada,
ha estat editada
i ha estat premiada
amb un premi
específic
per novel·la policíaca.
Aquest també és
un autor
d'aquí
de les comarques
del Camp de Tarragona,
que ha fet
la seva incursió,
que no sabem
si continuarà
o no continuarà,
suposo que sí,
perquè quan un
entra en un territori...
Do's en general
molt adictiu
i quan crees
un personatge
d'aquests
de novel·la negra,
un detectiu
és una figura
tan carismàtica
o un d'aquests autors
ho comenta,
que t'acaba captivant
i és molt difícil
dir-li que no
a aquest personatge,
que no tindrà
una continuïtat.
Jo,
com que no n'he fet,
no puc parlar
per experiència.
Jo m'imagino
que és un tipus de...
Bé,
jo crec que és un tipus
de novel·la
que primer que és
molt gratificant
a escriure-la
perquè et permet
parlar de tot.
Ara,
tal com s'ha posat
aquest gènere,
et permet exactament
parlar de tot.
I després que
et permet entrar
en una complicitat
amb el lector
que els tres tipus
de novel·la
no permet.
Esclar,
tu crees un personatge,
el Corbal Ander
o el McIntosh
o qualsevol d'aquests,
i vas afegint coses
a cada novel·la,
de manera que vas explicant
la seva vida.
També això no ho feia
la literatura clàssica
de la novel·la negra,
no?
Els detectius
anteriors
són gent sempre d'una peça,
sempre els veus igual.
tallats un mateix patró.
Sí, amb el mateix patró,
però ara sí que els veus.
I el novel·lista et diu
que avui et diu
que s'ha separat.
Demà et diu
que s'ha mort son pare.
Estic pensant
amb el Corbal Ander,
per exemple,
que s'ha mort amb son pare.
L'endemà s'enamora
d'una senyora
de la Tònia
i sembla que anirà bé
però tampoc no va bé.
L'altre té sobrepès
i la tensió alta.
Hi ha uns trets comuns
que es mantenen
en cadascuna de les novel·les
però a partir d'aquí
hi ha múltiples variants
i és un personatge
que li passen coses
no és immutable.
Va creixent novel·la a novel·la
i això genera
una complicitat amb el lector.
Una gran complicitat
perquè, esclar,
el novel·lista sempre...
Totes les novel·les
són autònomes,
no les pots llegir
per separat,
és obvi,
però ell sempre es preocupa
en aquest cas,
per exemple,
d'anar recordant episodis
de les anteriors
per anar situant
el lector
que no l'ha llegit
però és que aquests elements
fidelitzen
el que sí que l'ha llegit
perquè sap de què li parlen.
Suposo que és un tipus
de novel·la
que deu ser
molt gratificant
d'escriure.
Jordi Cervera
que ha començat amb bon peu
tot i que no ha creat
un detectiu encara
i per tant
aquesta novel·la
no li servirà
a no ser que el seu personatge...
No, no, no,
no pot ser un punt de partida.
Bueno, a no ser que el seu personatge
acabi sent
perquè en principi
aquest és un personatge
molt, molt marginal.
Aquest sí que és un personatge marginal.
Doncs, no ho sé,
potser si l'acaba fent detectiu
podrà crear una saga.
I després hi ha
la Margarida Ritzeta
que és, com sabeu molt bé,
una escriptura
que ha publicat força
i amb força èxit,
doncs va haver-hi un moment
dels anys 90
que es va dedicar també
a escriure novel·la negra.
Després, jo,
em sembla que després
no n'ha tornat a fer,
no em consta que n'hagi fet,
però durant aquests anys
que hi va haver-hi una empenta,
és clar, no és casual,
també hi va haver-hi una empenta,
llavors era el moment
també del col·lectiu
Ofèlia Drax,
Ofèlia Drax
al qual ella pertanyia també,
va fer algun llibre col·lectiu
d'aquest gènere
i després ella individualment
també en va fer algun.
Tots es van publicar
a la Magrana,
a la sèrie de la negra,
desapareguda ja,
també.
Per exemple,
el correu de Trípoli,
que és del 90,
Taibric,
o Taibrec,
que és del 91,
i sobretot el Cau del Llop,
que és del 92,
i que és una història
que tot i està marcada
com a negra,
s'ha llegit amb força
i èxit
dintre dels centres educatius.
I més d'aquí,
és una novel·la
que està enviat a Tarragona.
Taibrec,
Taibrec,
que em sembla també,
vaja,
a l'institut,
a l'alcol·legi
també ens la vam fer llegir,
o sigui,
una nova ambientada aquí
al centre de la ciutat
de Tarragona
que sempre favoreixen
la proximitat
amb el públic jove.
Clar,
sí, sí.
Doncs bé,
Maria Linseta és l'altra persona
que també s'hi ha dedicat
amb una certa continuïtat,
tot i que pels anys d'hora.
Tenim algun nom més
a destacar, Jordi?
Que hagi conret aquest...
Segur que n'hi ha més,
però jo no recordo ara
cap altre nom,
així.
que s'hagi especialitzat.
Si parlem de...
Si ampliem una mica
l'horitzó,
és a dir,
de novel·les
que tinguin a veure
amb misteris,
morts,
assassinats,
però que...
Jo ho he seleccionat
això en funció
del que hi hagi
l'inspector,
que hi hagi el policia...
Això t'ho anava a dir,
perquè si ets em...
Obrim un parèntesi.
Per parlar de novel·la negra,
quins són els elements
indispensables?
Un és la figura
que és a central
de l'inspector
amb les seves peculiaritats.
És indispensable
per parlar
de novel·la negra?
Home,
segurament indispensable
no hi ha res,
però jo crec que
és molt característica
del gènere.
És a dir,
no dubto
que hi hagi
algun altre tipus
de novel·la
que sense que hi hagi
aquesta figura
es pugui considerar
novel·la negra,
però més difícil,
més difícil pensar-ho.
Jo crec que sí,
que el policia
o l'inspector
o l'investigador,
que no cal que sigui policia,
pot ser jutge,
pot ser periodista,
pot ser algú
que s'ho troba
de personalitat,
però la figura
d'algú
que resol
l'enigma
jo crec que sí
que és bàsica.
Què més ha de tenir
una bona novel·la negra?
Quins són els engraviants?
Si jo ho sabés bé
em dedicaria a això.
Mira,
és que és molt diferent,
és molt difícil de dir,
perquè hi ha novel·les
d'aquestes
que la gràcia
que tenen
és que t'amaguen
la resolució
del conflicte,
t'amaguen
fins gairebé
al final,
però en canvi
hi ha altres novel·les
que et descobreixen
la que és l'assassí
a la primera.
Sí, sí, immediatament
i que llavors
l'interès de la novel·la
està en la construcció
del camí
que et porta a descobrir-lo,
però tu ja saps qui és,
no?
És molt difícil
dir,
jo crec que
amb la novel·la negra
com amb qualsevol
altra novel·la
la clau
que enganxi
o que no enganxi
el lector
està en els elements
estructurals
de la novel·la,
no en un o dos
elements,
sinó,
o sigui,
m'explico molt malament,
que són els mateixos,
vull dir,
és igual,
estem parlant
de novel·les bones
o novel·les no tan bones
o novel·les dolentes
i això
tant se val
si és una novel·la històrica
com si és una novel·la negra
com si és una novel·la
no etiquetable
i ja està,
no?
No perquè sigui negra
té unes característiques
que la fan bona
o no la fan bona,
jo penso que no,
penso que el que la fa
una novel·la bona
és que el personatge
sigui creït
en el seu desenvolupament,
que els diàlegs
tinguin sentit
i estiguin ajustats
a l'acció,
que l'acció
desperti l'interès
i que estigui mesurada,
el seu desenvolupament
estigui mesurat
de manera que
les parts no se'n ressenteixin,
que estigui ben estructurat,
però això són elements
generals de la novel·la,
no pas d'un gènere en concret.
Esclar,
quan et poses a pensar
en coses més concretes
t'adones que és molt difícil
arribar a conclusions
perquè cada novel·lista
ho fa d'una manera
molt diferent
i en canvi
que tu ara mires
el que dèiem
del Camiller
i la dona León
i la Henning Mankel
i dius,
ostres,
és que són tres tipus
de novel·les
radicalment diferents.
Radicalment,
radicalment.
Clar,
l'un és un home
que viu sol,
que està cansat,
l'altre està casat
amb una dona
que és una joia,
l'altre...
En fi,
tots són molt diferents,
tots.
Ho deixem aquí, Jordi?
Ho deixem.
La setmana vinent,
només avui hem volgut
parlar de la novel·la negra
amb el pretext,
amb l'excusa,
si volen,
d'aquestes jornades
que s'estan desenvolupant
a la capital catalana,
Barcelona negra.
Jordi Tinyena,
moltes gràcies
per acompanyar-nos
una setmana més.
Si et sembla,
dijous vinent i tornem.
Dijous vinent.
A veure.