Saludem ja Jordi Tinyena des d'aquest punt de lectura.
Jordi, bon dia.
Com va la recta final del curs, per cert?
Molt bé, la recta final.
Arribes molt cansat, però amb un somriure de punta a punta.
Ara, d'aquí no res és allò que a les tardes ja no hi ha classes
i és temps per estudiar.
No, per nosaltres això no us afecta el batxillerat.
La secundària no afecta gens de mica, això.
Hi ha l'horari normal i ja està.
A l'ESO hi ha alguns moments que els darreren del curs
per preparar exàmens, però en principi...
En el nostre institut els horaris es mantindran fins al final de les classes.
Sou pancaires, eh?
Són pancaires, eh?
El que passa és que ara sí que hi ha un ambient especial
perquè d'una banda comença a fer calor, els nois estan inquiets,
s'acosten als exàmens i encara estan més inquiets,
els de segon de batxillerat ja han acabat
i estan preparant la selectivitat que la tenen el dia 12, 13 i 14,
o sigui, al caure, sí que hi ha un ambient una mica especial.
Sí que viuen bé, entre comentes, però també tenen el seu, eh?
Depressió, d'estrès, que diem tot això de l'estrès, de cansament, vull dir que...
Bé, hi ha unes malalties professionals que ara darrerament
han estat força ben tipificades.
Parlem d'altres coses.
Parlem de literatura.
Més plaents, no perquè no sigui plaent parlar d'ensenyament,
però si de malalties és terrible parlar-ne,
per tant, parlem de literatura.
I parlem d'una dona que, segons diuen aquells que l'han llegida
i alguns crítics, és una de les escriptores joves
importants que tenim ara al nostre país, no?
Sí, sembla que hi ha bastant de consens entre un sector de la crítica,
almenys, de considerar que la Imma Monçó, que estem parlant d'ella,
és una de les persones que ara mateix tenen un futur més clar, no?
I que s'espera que acabi donant una gran obra,
tot i que ja ha publicat unes quantes novel·les.
Sí, no? I novel·les amb èxit, algun cap de premi,
i déu-n'hi-do, i molt llegida,
perquè en alguns casos han estat novel·les molt llegides.
Comencem una miqueta traçant un perfil d'ella, si et sembla?
Comencem pel final.
Pel final, doncs vinga.
Sí, perquè avui ve aquí justament perquè acaben de donar-li un premi.
A Valls, si no m'equivoco?
No, no.
És un premi que és el de...
el novel·la de l'Ola Anglada.
No, perdó, Àngels Anglada, record d'Àngels Anglada.
I li han donat per l'última novel·la de la Imma Monçó,
que és un home de paraula.
Que és una autobiografia, en definitiva.
Sí, que és un llibre biogràfic.
I és un llibre que, a més a més,
ha estat molt ben acollit pel públic.
En fi, estem parlant de xifres...
No ho sé, l'última xifra és que jo coneixia,
eren 12 o 13.000 exemplars.
És dels més venuts a Catalunya, ara, en aquests moments.
Sí, sí, que són bastants pel llibre en català.
I, a més a més, ha estat guardonat,
reiteradament guardonat, des del moment en què va sortir,
perquè aquest no és el primer premi que guanya aquest llibre.
Hem de dir que els premis que ha guanyat
són aquests que tant agraïm als escriptors,
que són premis a obra feta i a obra publicada,
els que no et presentes,
sinó que hi ha algú que decideix que, ostres, aquest llibre...
Te'l balonen al marge de determinats interessos que pugui haver-hi.
Efectivament, són llibres, premis molt ben rebuts.
Entre altres, ara acaba, dic,
de guanyar el quart premi de narrativa a Maria Àngels Renglada.
De l'Amany Àngels Renglada en vam parlar aquí,
en vam parlar de Lluia, d'Auschwitz i d'aquestes novel·les.
I havia guanyat, ja m'anterioritat, aquest mateix any,
el Trens i Moix, amb la mateixa novel·la,
i també amb un home de paraula,
el Salambó del 2006.
És una novel·la que ha estat molt ben rebuda,
tant per la crítica com pels premis,
com és el bé, i també pel públic.
I això, doncs, era mèrit suficient,
perquè en parléssim aquí, que no n'havíem parlat mai.
És una novel·la que està molt bé, a més a més,
entre altres coses, perquè parla d'un tema
que encara en aquesta societat costa molt,
que és tot el procés de dol,
i des d'una perspectiva molt intel·ligent.
I amb un punt d'humor,
que no perd mai en cap dels moments.
És un llibre molt valent.
Però no deixa de ser emocionant i emotiu,
malgrat aquest punt d'humor, d'ironia,
que és molt propi de l'Aima Monzó.
Sí, és un llibre, des del punt de vista narratiu,
molt difícil,
perquè parlar de la pèrdua d'algú a qui estimes molt,
i fer-ho en primera persona,
i que, no obstant això,
el llibre transcorri serenament,
és un mèrit indiscutible.
Molt serenament.
Aquest joc que fa amb els temps, també,
del passat, del present,
aquest combinar fets i anècdotes quotidianes
amb com ella mateixa se sent,
però sense caure mai en la cosa aquella del folletín,
d'aquella cosa dramàtica de la pèrdua.
No hi ha excessos, efectivament.
No hi ha excessos melodramàtics,
ni hi ha sentiments...
Això no és d'estranyar que l'hi hagi impremiat.
Sí, sí, és un llibre,
jo insisteixo, és un llibre molt difícil.
Evidentment, és un llibre que també s'ha de llegir
en un determinat moment,
és a dir, a la gent que s'acostarà al llibre
i no serà el moment de llegir-lo, no?
Això també és cert,
però, vaja,
està tenint un éxit i un reconeixement merescutíssim.
Les novel·les de la Ima Monzó,
els llibres, clar,
quan parla de novel·la,
quan hem fet esment d'aquest llibre de l'últim,
no és que siguin autobiogràfiques,
però si sempre s'ha dit,
home, l'escriptor no parla de la seva vida,
el que és, lògicament,
agafar de les seves experiències,
però en anteriors novel·les
dona la sensació
que sempre estigui parlant d'ella mateixa,
de la seva vida.
No sé si aquesta utilització de la primera persona
doncs la fa tan bé que dius
no, no,
és que és la crònica de la seva vida,
normalment, no?
Que no ho crec.
Bé, no,
inicialment el narrador i l'autor
sempre són dues figures diferents.
Però a vegades sí que ho veus.
Fins i tot quan s'hi assemblen.
Però a vegades s'hi assemblen molt, no?
Sí.
No, la primera persona afavoreix
que el lector te'n deixi identificar-ho,
però no l'ha d'identificar.
El que sí és cert
és que la Ima Monzó,
des de la primera novel·la,
dibuixa un món
que és tan pròxim al nostre
que de seguida
l'identifiquem com a propi
i com a real, no?
Així com hi ha novel·listes
que creen mons fantàstics
i posen molta imaginació
i un,
tot i estar molt a gust amb el llibre,
el reconeix com una ficció,
no s'oblida mai
que és una ficció,
aquest no és el cas de la Ima Monzó,
que el lector
sempre està molt a prop de la realitat.
És una...
Les seves novel·les
i és una opinió absolutament personal,
que la porto per poder-la contrastar,
no per res més,
és femenina,
molt femenina,
en el sentit
que té com uns codis,
com unes complicitats
amb la lectora,
en aquest cas,
que els lectors
probablement no agafin,
en coses sobretot
de quotidianitat.
Gestos,
tics que sovint tenim
les dones heredats
de les nostres mares,
que sovint apareixen,
que sembla un guarniment
dins de la novel·la,
però que sempre
li pots trobar
allò que té
la seva substància.
Si ho dius tu,
deu ser veritat.
No, home, no.
Per això,
què dius ara?
No, no, ja ho has dit...
No té per què ser veritat,
però a mi és la sensació que em dona.
Ho has dit molt bé,
tics femenins
que potser
el lector masculí
no se n'adona.
Però per això,
per un tema d'herència,
no per altra cosa.
No, no,
si ho dius tu,
quan hi ha relacions amb la mare,
que sempre hi ha
aquestes relacions
filla-mare, mare-filla,
aquestes coses
que semblen superficials
però que van creant
una relació
o erosionant una relació.
Aquest és un tema
de discussió a terme.
Jo no crec que hi hagi
una literatura femenina
o masculina.
Hi ha uns referents
personals del lector
amb l'autor, segurament.
Un senyor
que ha nascut a Irlanda,
si llegeix la novel·la
d'un autor irlandès,
traurà uns matisos
que tu i jo
no en treurem.
Sí, sí.
Independentment,
sigui una mona dona.
Potser és un tema
de referents més enllà del gènere.
Això, clar,
és el que tu dius,
és un tema de discussió etern.
Sí, home,
aquí Targona
es fa aquelles jornades
de paraula de dona
que justament gira
en l'entorn d'aquest tema
de discussió.
Bé, en qualsevol cas,
la Imma Monçó
és una dona molt jove,
molt ben valorada
però molt jove
perquè és de l'any 59,
nascuda a Lleida,
va estudiar filologia francesa
i va ser professora,
és professora.
I de seguida
va començar a publicar.
Una dona molt discreta,
també.
Sí, sí.
No està normalment,
no és mediàtica.
No, no crec que faci res per ser-ho,
més o més.
No, al contrari.
No, no, no.
Ha rebut,
dèiem que havia estat rebut
molt bé
i molt aviat,
va començar a publicar
a les comarques de Tarragona.
Ah, sí?
Sí,
perquè el primer llibre
que va treure
va ser,
si és, no és,
és un llibre de narracions,
que va ser
Premi Ribera d'Ebre,
que va publicar
el mèdol,
en el moment aquell
el publicava el mèdol
No devia ser coneguda
aleshores
la Imma Monçó, no?
No, no,
començava del tot.
De fet,
amb aquest Premi
Ribera d'Ebre
han sortit
més d'un autor
que després
ha continuat
la seva obra
i ha tingut
una certa notorietat
en el programa
de les lletres.
Doncs dèiem,
això és de l'any 96,
comença a escriure
en aquest moment
i publica,
si és, no és,
Premi dels Ribera d'Ebre.
Després vam va dir
el Premi Prudència Bertrana
de novel·la.
N'hem parlat aquí molt,
és un premi ben considerat.
Sí, aquest és un premi important,
que ara s'ha tornat a convocar
per aquestes dates.
Sí, sí, ara s'ha convocat.
Aquest és un premi ben considerat.
És de l'any 98.
Després el Premi Cavall Verd
també és un premi,
és el book insígnia
de l'ELP
de les seus escriptors.
Per tant,
és un premi que també
té un valor important.
Ha estat Premi
Ciutat de Barcelona
de novel·la
el 2004
i després els que hem dit
ara
el Premi Terence Moix,
el Salambó
i ara el de la Maria
d'Alger Arreglada.
Per tant,
un palmarès que no ho sé.
Jo em sembla
que surt a Premi
per novel·la.
Sí?
Quasi, quasi.
I quant té?
Quatre novel·les?
Té ara mateix
quatre novel·les.
Quatre novel·les, sí.
Bé, novel·les, sí.
Si considerem
un home de paraula
que efectivament
s'hauria de considerar
una novel·la,
tot i el seu caràcter
biogràfic.
Parlar de la pèrdua
del seu company
que va morir.
Tot i el seu perfil
biogràfic
doncs és novel·lada,
no?
El 96
va publicar
No se sap mai
què era el segon llibre.
Després,
Com unes vacances,
aquest és el que va guanyar
el Premi Terence Bertrana,
tot un caràcter,
aquest va tenir
una excel·lent,
excel·lent rebuda
i després
Un home de paraula
que és l'últim,
però ha alternat també
amb la publicació
de narrativa breu
i d'aquest també
ha publicat
alguns llibres,
no masses,
el primer,
si és no és,
aquest que hem dit
que es va publicar
de mèdula aquí a Tarragona
i que després es va tornar,
això és de l'any 97,
i es va tornar
a editar
a La Magrana
el 2004
amb un altre títol
que era
Marxem, papà,
aquí no ens hi volen.
Un títol molt bonic.
Un títol que està molt bé.
Per cert.
I de fet
és una arredició
del primer llibre
amb un títol
francament millorat,
sense cap mena d'adult.
I després va publicar també
Millor que no m'ho expliquis,
que també és del 2003,
és un llibre de narracions
i una novel·la
per al món infantil i juvenil
que és
l'Escola Estrambota,
publicat el 2005.
L'Escola Estrambota,
jo recordo que
en un espai
de l'aventura de la vida,
aquesta que fem
amb la canalla de primària,
és un llibre
que ha sortit moltes vegades,
que llegeixen els nens.
Si se l'han comentat
alguna vegada,
és una escola
en la que
s'inverteix l'ordre
absolutament,
deixen de ser
els profes tan rectes.
Rectes.
Sí, dona, sí.
I tot canvia
d'una manera
extraordinària.
El més destacable
de la Imma
Munçó
és la seva ironia,
la seva gràcia,
ben entesa,
a l'hora de...
Jo crec que està,
es basa en dos punts.
Primer,
que hi ha consens
que hem dit
que és una de les millors
narradores.
En un equilibri
de dues coses.
Una,
aquest que dius tu
de la ironia
i del saber comptar
amb un somriure
penjat als llaves,
que no és mai amarc,
que no arriba mai
a crispar-se,
però al mateix temps
fer-ho sobre una matèria
que efectivament
és de conflicte,
constantment
és de conflicte
i de dolor.
Aquest contrast
que es produeix
entre la matèria narrada
i el tom
que està narrat,
jo penso que és
una de les característiques
més evidenciables.
Es dedica a l'ensenyament?
Ara no ho sé,
es va dedicar,
va estar en un institut
treballant
i després es va dedicar
a l'ensenyament
de llengües estrangeres.
Però ara mateix
no sé
si està vinculada
a la universitat de llit
o no ho sé,
no m'atreviria a dir.
Els escriptors
a vegades
prenen aquestes decisions,
aquestes excedències,
aquestes coses
que vés a saber, no?
No ho sé.
I dius
que la tenim per aquí, no?
Avui?
No, avui no.
No m'ho deies,
però aquests dies, no?
Penso que es feia
algun acte
a prop de Tarragona
amb ella
com a protagonista.
Molt bé,
doncs què et sembla?
Podem afegir
alguna cosa més
de la Ima Monzón?
Recomanar-la,
això sí,
si els agrada
aquest tipus de literatura, no?
Sí, sí, sí.
Jo penso que
si no la coneixen,
a veure,
vaig començar a escriure
el 96,
és a dir,
fa 11 anys que escriu
i hem vist que les novel·les
han sortit amb una regularitat,
entre dos i tres anys
surten totes les novel·les,
és un bon ritme d'escriptura,
ni molt ni poc,
i és una dona
que tu ho remarcaves
al principi
i és cert,
d'una gran discreció,
absolutament d'una gran discreció
i això segurament
la perjudica una mica
perquè forma part també
del grup d'escriptors
que tampoc no ha estat traduït,
és una llàstima,
però ja ho hem dit
més de mil vegades aquí
que costa moltíssim
que es tradueixi
la literatura catalana,
ella està traduït
al castellà
i prou
i esclar,
és un hàndicap
perquè és una escriptora
que em veurà
altres pays
amb més tirada,
segur que tindria
més recorregut.
De la seva generació
i de la seva edat
no hi ha moltes escriptores
en català
en l'actualitat,
sí que n'hi ha,
però no tantes
com d'altres,
no?
O no tantes
com a escriptors.
Bé,
les últimes,
ara hi ha molta gent jove,
clar,
ella està en un període
intermig,
el 59...
Ah,
per això tu és jove
en els paràmetres
que tenim al dia,
però ja no és tan jove.
Bé,
no sabria què dir-te.
No té més importància també.
No, no, no,
ella no forma,
jo no crec que formi part
de cap grup,
no ha estat mai
en cap grup
ni se la pot identificar
amb un tipus
de literatura generacional
ni coses d'aquestes.
Però cada dia més
els escriptors van per lliures,
no hi ha aquella reunió
generacional com abans,
com dècades enrere.
Ara mateix
és quasi del tot, sí.
És molt heterogèni
tot el que es fa en literatura
en aquests moments,
per tant no pots agrupar
en quant a estils,
en quant a temàtiques,
en quant a tot,
no?
És difícil.
Sí.
Ho tenen clar els professors
de literatura
d'aquí 300 anys
si existeixen?
Com faran allò
de les generacions
que es feia abans?
Es farà d'aquí uns anys,
algú vindrà,
ho farà,
ho repetiran els llibres
i a cop de repetir-ho
us pensarem que és veritat.
Ho ensenyarem així.
Et veig una mica
i mamunzó,
irònic, eh?
Et veig una mica escèptic
sobre les generacions.
Què recomanem
per prendre contacte
amb aquesta autora?
Doncs mira,
podem parlar
depenent de la temàtica
que busquem.
Si busquem parlar
de la incomunicació,
el conflicte entre persones,
doncs podem agafar
aquest mateix llibre
i de la pèrdua
podem agafar
aquest mateix llibre.
Si el que volem
és centrar-ho,
per exemple,
en el conflicte
mares-filles,
que també és un dels vius,
dels vius,
doncs
podem parlar
de tot un caràcter.
Aquest està molt bé.
Per exemple.
Té un punt
molt divertit.
És divertit,
és molt divertit.
aquesta excursió
que es munta
de mare i filla
està molt bé.
I després,
si es vol parlar,
per exemple,
de les relacions
de parella
o de l'amistat
i de la família,
doncs millor
que no m'ho expliquis,
serà un llibre
perfectament recomanable.
Encertat el títol també.
Els títols
són molt encertats.
Els títols
són molt encertats.
Perquè donen
aquesta visió,
aquesta línia
d'escriptura
que dèiem.
És una habilitat especial
això de trobar títols bons.
Jo crec que deu ser
més difícil
el cas i que fer la novel·la
en alguns casos.
No tothom en sap.
Jo no en sé gens,
per exemple.
A mi em consta
que alguna vegada
ho hem comentat
que tens particulars dificultats
per posar títols.
I tant, i tant.
I no t'aniria millor
posar el títol
abans de fer la novel·la?
No, el que m'aniria millor
és parlar amb la Imma Monçó
i que me'l posés ella.
Doncs escolta,
és com tot,
entre col·legues,
vols dir que no us donaríeu
un cop de fa?
I tu que deus tenir
una col·lecció
de títols fantàstic,
que me'n llevaré algun
i me'l quedaré, no?
Podria haver-hi
un supermercat de títols.
Però per què costa tant, Jordi?
No a tu, eh?
En general.
Jo sempre he sentit
les entrevistes aquestes
que fan els autors.
Perquè no saps...
Clar, un autor busca,
quan posa un títol,
busca moltes coses alhora.
Busca un títol
que destaqui, no?
Que l'actor, clar,
digui, ostres.
D'altra banda,
que estigui relacionat
amb la novel·la
i que doni una idea clara
ja d'on pot anar la novel·la.
Això és molt difícil.
Perquè de vegades
pivota sobre l'autor
i sobre el personatge,
de vegades pivota
sobre l'aventura
o la història que es narra.
No ho sé.
Però és que els de la imunció
són molt frescos,
molt col·loquials.
I això els dona
una proximitat
que genera expectativa
en el actor.
Jo els comparo,
saps allò,
quan hi ha un invent
absolutament genial
però senzill
que tothom diu
molt genial
però, mira,
la fregona, no?
Quina tonteria!
Un tros de drap
amb un pal
i dins, ah,
inventa'l tu,
si era tan fàcil.
Doncs això dels títols
és igual.
Quin títol?
Escolta, doncs,
pensa-hi,
hagués estat tu capaç
de fer aquest títol?
Aquest títol és molt bo.
Jo trobo més difícil
fer una novel·la
però, en fi,
tu sabràs.
N'hi ha un
amb un llibre
que és un conte
que és
I són però no els veus
que va de japonesos.
Mira tu quin títol
més bonic.
I són però no els veus.
I aquella de
Anem Papa
que no ens volen
és boníssim.
Quan ho vaig veure
em va recordar
aquell conte
del Pere Caldés
i el conte
del Pere Caldés
és molt divertit.
el Pere Caldés
que és un home
que s'haurà reivindicar
mil vegades.
I hauríem de tornar
a parlar
perquè cara a l'estiu
de veritat
que val la pena
recuperar els contes
i llegir-los.
Doncs n'hi ha
un de divertidíssim
en què un personatge
es passa tot el dia
anant amunt
i avall veient japonesos
per tot arreu.
No us explicaré
com es resol
perquè m'agradaria
que el llegissi-ho
però és terrible
perquè arriba un restaurant
i mira
i veu un japonès
ostres
i a més a més
està menjant
conill en vell i el
i com jo
aquests japonesos
ens prendran
totes.
Però si mengés sushi
encara, no?
Ah, després va
no ho sé
passejar pel carrer
entra a una botiga
i ostres
l'altre japonès
ei, hem nascut el Barça
No, no
els deixem amb la incògnita
busquin els contes
de Pere Caldez
trobaran aquest
i molts altres
recuperarem altres autors
si cal, eh Jordi?
cara a les lectures
de l'estiu
Jordi Tinyena
a tu t'agrada
saps jugar a pòquer?
Jo només
elementalment
o sigui
res
interpretar les cartes
i les regles mínimes
perquè aquest cap de setmana
a Tarragona
es fa una
de les proves puntuables
del campionat d'Espanya
de pòquer
i ara en parlarem
amb el sotsdirector
del casino
ja veus
jo no en sé jugar
a veure si ens ensenyen
Gràcies Jordi
fins la propera setmana
Adéu-sia