Si jo els dic que ens acompanya Jaume Marí,
el president de l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral de Tarragona,
probablement vostès pensarien en un menú i dia.
A veure, de què podem parlar amb el Jaume?
Del tema assistencial al centre de paràlisi,
de la línia pedagògica, dels projectes, de la innovació...
En fi, de moltes coses. Jaume, bon dia.
Hola, bon dia.
Toqueu moltes tecles. Sou grans pianistes aquí al centre.
Sí, sí, sí.
Amb un gran equip es poden tocar molt bones peces.
El que passa és que, com que sempre intentem vincular l'actualitat
amb els nostres convidats, la llei de dependència és una de les qüestions
que està preocupant moltíssim a molts col·lectius
i a molts ciutadans d'aquest país individualment.
La crisi ara fa de paraigua absolutament a qualsevol moviment quotidià
de les persones i aquella llei de la dependència que tots vam celebrar
perquè realment havia de suposar una injecció no només econòmica
sinó també de tranquil·litat personal per les persones i el seu entorn
sembla que no arriba per falta de diners així de clar.
I clar, jo no sé en quina situació us posa individualment i col·lectivament
a persones com ara els que esteu a l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral.
Doncs penso que jo era de les persones que era optimista en la llei
per tot el que comportava a nivell de drets.
Després vaig passar per una època en què vaig ser incrèdula en l'aplicació
per al tema de retards i de recursos.
I ara en aquest moment, amb les últimes declaracions de la consellera,
doncs m'agafa una mica de por perquè realment el tema que es prioritzi
amb les persones dependents de nivell 3, grau 2,
doncs penso que, perdó, grau, o sigui, nivell 3, grau 2,
penso que hi ha, i si aquestes persones són les que en aquest moment
estaven esperant el tema dels recursos i que no arribaven,
doncs jo ja no sé on podem prioritzar més.
No es pot, jo deia, alguna persona del sector ens comentava el tema
que ens teníem que estrenyar el cinturó, i jo deia, en el nostre sector,
què ens hem d'estrenyar?
Vull dir, realment hem sigut un sector que, quan hi havia vaques grasses,
tampoc hem rebut l'ajut que teníem que rebre,
doncs ara que les vaques no són grasses no podem primar més,
perquè és que el tema, jo penso que, si resulta que aquesta crisi
és el paraigua de qualsevol excusa per el tema,
hauria de ser l'última, vull dir, realment en el tema social
hauria de ser l'última a patir aquesta crisi, no?
Però sembla que no, sembla que també la patirem,
jo en aquest moment estic una miqueta preocupat.
És normal, ja has fet una observació que a vegades perdem de vista,
quan hi ha hagut aquests moments en què tot anava a l'ample,
tothom alluïa molts diners, semblava amb nous rics,
d'aquells amb alfais de bitllets a la butxaca,
lligats amb una goma, vosaltres tampoc no teníeu ni més atenció,
i d'alguna manera, entitats, no només vosaltres sinó com altres,
que estan fent una feina més que aprovada i extraordinària,
no és que anéssiu a pidular, però sempre veieu d'estar
que ens fa falta això, que fa falta allò altre,
que tenim una demanda de places, no podem donar l'assistència correcta
que voldríem i tampoc no us arribaven grans ajudes econòmiques.
No, no, no, no més que les d'abans.
Vull dir, penso que s'han fet, sempre dic, que hem avançat en el sector
i penso que en els últims anys hem avançat en signatures de concerts,
en signatures de convenis, hem deixat enrere, en moltes entitats,
hem deixat enrere el tema de subvencions graciables,
i això era un avanç per a nosaltres molt important,
però també sembla com que ens hem quedat aquí,
i aquesta qüestió de fa ja uns anys cap aquí,
doncs ha fet que, i ahir parlant amb el director
de la Fundació B. Maria de Sitges,
comentàvem el tema que no podem institucionalitzar-nos,
i aquest és un tema que és important.
Hi ha moltes entitats que, per el fet d'estar sota del paraigües
d'una entitat municipal o de qualsevol institució,
doncs al final hem deixat de ser entitats reivindicatives,
i això crec que principalment som entitats reivindicatives,
i després som entitats que donem servei.
A banda, aquesta autonomia per prendre determinades iniciatives,
que moltes vegades us ha posat com a punters,
que us ha fet guanyar reconeixements,
i que altres entitats similars s'hagin emmirallat,
a veure, això es perdria, no?
Perquè, lògicament, si entres dins del que és un màquing institucional,
t'has d'ajustar uns protocols, unes normes,
has de creure tota una sèrie de jerarquies.
Per tant, cal seguir, i el que sí que feu tots vosaltres
és buscar-los a la vida, en el bon sentit de la paraula,
amb altres fundacions, amb entitats, ja siguin financeres,
amb entitats privades de qualsevol tipus,
buscant col·laboracions, vull dir que en aquest sentit
teniu els circuits molt patejats i els coneixeu molt bé.
Sí, sí, sí, de fet, totes les entitats
que es moveuen al sector de la discapacitat
sabem molt bé què és poder complir els pressupostos
tal com ens els proposem l'any anterior, no?
I complir aquests pressupostos vol dir, en molts casos,
un percentatge força alt d'anar a buscar,
a porta el tema dels diners, el tema del finançament.
Sí, és cert que cada vegada les nostres entitats
són entitats que estan més preparades
per poder presentar projectes importants i de cara i ulls,
i per tant subvencionables o finançables
d'una manera força més fàcil que fa uns anys.
Però, de cert, també em costa molt el tema dels recursos.
Saps què passa?
Que tot el que no doni diners sembla que no sigui important.
I clar, la sanitat no ha de donar diners,
a les universitats no ha de generar diners,
a les escoles tampoc, no?
Centres com la Montanyeta,
és a dir, que absorbeixen diners, home,
en la mesura de cada possible,
i ben repartit tots els que necessitin,
perquè estem parlant de persones, eh?
Sí, sí, és aquest.
Parlem de persones, un col·lectiu vulnerable,
un col·lectiu que necessita moltes atencions,
perquè en definitiva és això.
A vegades ens perdem a parlar d'entitats
i d'institucions i projectes,
i a la Montanyeta hi ha un dia a dia,
de nois i noies, eh?
Quants nois i noies hi ha en l'actualitat?
Exters i els que estan de...
perquè també té una part de residència, no?
Més d'un centenar de persones, sí.
Poc més d'un centenar.
Sí, són persones, a més, molt grans dependents,
amb necessitats assistencials molt altes,
i, clar, això fa que qualsevol tema passi
per un tema de recursos és bastant important, no?
El pressupost de la nostra entitat
s'ha multiplicat els últims anys per 3 o per 4
i ara estem en pressupostos al voltant de 3 mires d'euros, no?
En una entitat.
I hi ha demanda, llista d'espera,
per poder, doncs, poder anar a la Montanyeta?
Hi ha necessitats que en aquest moment no es poden cobrir.
i l'escola té una premia i matriculació
més alta que la matriculació posterior,
vull dir, no es pot assolir tota la matriculació que es volgui.
El centre ocupacional, doncs, està a tope.
No podem, en aquest moment, no podem rebre cap més persona.
Hi ha demandes externes que no podem assumir.
I residència, doncs, ja va quedar en el seu moment
complerta ja fa uns quants anys,
quan, a més a més, tu vas venir a fer un programa allà.
Sí, van venir, sí.
I, doncs, ja fa uns quants anys que està així.
Estem en un projecte que ja fa un parell d'anys que volta,
que en aquest moment està en el Departament d'Acció Social i Ciutadania,
i que jo espero que aquesta crisi no faci que aquest projecte,
que possiblement tenia que ser una realitat per aquest any que ve,
doncs, no ho sigui, no?
Perquè jo penso que seria una pèrdua per al Camp de Tarragona
en quant a places de residència que fan molta falta.
És molt important, i tot això sense abandonar la tasca quotidiana.
Ara esmentava el Jaume, la vegada que vam anar allà.
Home, realment, s'ha de conèixer la feina que fan,
perquè ens van obrir les portes completament com són ells,
i vam poder, doncs, anar passant a les aules,
veure la feina que feien els mestres, els psicoterapeutes,
els logopedes, les cuineres, tothom, no?
I veus que allà hi ha una feina que, com que cada noi i noia que va al centre
té un perfil absolutament diferent, necessita un tracte diferent en cada moment.
Té unes necessitats emocionals, físiques, de tot tipus diferents, clar.
Això, sense un bon equip, a banda dels diners, fora impossible.
Jaume, i ho vam veure, això.
Sí, sí, sí.
La gent que treballa en la muntanyeta no treballa per la nòmina només a final de mes, eh?
No, no, no, jo ho tinc molt clar,
que tot el que s'ha aconseguit en aquests anys
no és per culpa dels diners.
També és per culpa d'un gran equip, no?
Una gent que, en la seva gran majoria, són allà perquè volen estar allà.
I no només per la nòmina de final de mes,
que, per cert, he de reivindicar que nosaltres, com a entitat,
lluitem per les millores salarials de la gent.
Oh, clar, lògicament, lògicament.
Ha de ser un col·lectiu que s'ha de reconèixer no només socialment,
sinó econòmicament amb la feina que fan.
No oblidem el gruix de voluntariats, eh?
Sí, sí, això també.
Hi ha una bona colla de gent de Tarragona
que van allà estar amb els nens i explicar contes i jugar
i el que es necessiti, vaja, el que convingui en cada moment, no, Jaume?
Sí, les sortides, sobretot de les persones de residència.
Nosaltres, al tenir persones assistides grans dependents,
generalment les sortides han de ser per més d'un a un,
o sigui que una persona per cada persona que surt, no?
Clar.
I moltes vegades sempre portem algú de reserva
per aquelles coses que poden passar.
Per tant, la necessitat de tantes persones per poder fer les sortides
fa que necessitem voluntariat,
i aquest voluntariat acut sempre, a més a més,
jo he de dir que el nostre voluntariat és dels voluntariats
que repeteixen moltíssim, no?
Vull dir, està estudiat que la vida mitjana d'un voluntari
és aproximadament dos anys.
Nosaltres tenim voluntaris de 10 i 12 anys.
Home, doncs això sí que és veterania.
Sí, sí, sí.
Clar, és que diuen, muntem un grup de teatre,
com han de muntar un grup de teatre aquests nois i noies
amb tantes limitacions, que tenen paràlisi cerebral,
que no tenen una dolència lleu,
i munten un grup de teatre, i se'n van a representar,
i representen el metropol, i representen aquí.
Ara farem una teràpia amb cavalls.
Home, però què? No sé si la fem, i la tirem endavant,
i busquem col·laboracions i complicitats,
que si una piscina, que si han de fer natació,
és a dir, imparables.
I ja fa un quant temps que vau entrar
en el món de les noves tecnologies.
No sé com es vau enredar,
en el bon sentit de la paraula,
aquí vau enredar, però d'entrada
va ser una notícia destacadíssima
en l'àmbit de les noves tecnologies,
que va ser el ratolí facial,
que em penso que un reconeixement,
un premi, alguna cosa, heu tingut, no?, per això.
Sí, sí.
Vam començar, doncs això, fa...
Ara bé, el mes de març farà 5 anys
que vam començar amb aquesta experiència.
César Mauri era un enginyer informàtic
de la URB, que va començar a investigar
sobre el tema de la captació d'imatges
i de quina manera això es podia aplicar
amb la informàtica.
Vam veure de seguida
que això era aplicable al nostre centre
i vam contractar el César,
que està contractat allà des de fa 5 anys.
Des d'aquell ratolí facial,
doncs hem passat per molts altres projectes
i destacar que el ratolí facial
que en aquell moment vam desenvolupar en el centre,
fa uns mesos va ser premiat
per la Direcció General de Telecomunicacions
de la Generalitat de Catalunya
i ens van otorgar un premi de 66.000 euros
per poder posar aquest ratolí facial
a disposició de tot el món.
Posar-lo a la xarxa,
convertir-lo, estava en Windows,
convertir-lo també en Linux
i aquest projecte serà una realitat
possiblement abans del gener del 2009
i nosaltres estem molt contents
perquè això permet...
Ja el regalàvem el ratolí,
ja el regalàvem a tothom,
però sí que és veritat
que això permetrà que, a més a més,
s'enriqueixi el producte
perquè posar el codi a disposició de tothom,
el codi, el llenguatge que s'ha fet,
el codi intern del programa,
doncs això farà que un senyor d'Austràlia
pugui, que vulgui posar-se en aquest àmbit,
doncs investigui i pugui fer millores
sobre el producte
que repercutiran també en nosaltres.
Clar, vosaltres partir endavant
tots aquests projectes,
necessiteu finançament,
lògicament,
per tant, és un reconeixement important.
Ara, esteu treballant,
no sé si estarà enllestit,
un projecte que quan el Jaume ens ho va comentar
van dir, però on arribaré?
On anirà a parar el món?
Que deien les àvies.
Clar, allò de la musicoteràpia
és una cosa com a molt assumida,
però ara el que esteu treballant
és en un programa
que a partir dels moviments
que generen a través de la música,
crear un codi,
no sé exactament què és, Jaume.
Sí, el projecte va començar
amb el problema que teníem,
amb que nosaltres fa anys
que fem musicoteràpia al centre,
hi ha un musicoterapeuta
que fa diverses sessions a la setmana.
vam veure que els nens
amb nivell cognitiu,
amb nivell intel·lectual alt,
podien participar activament
en la musicoteràpia
i ells, doncs, podien tocar un instrument,
podien cantar,
podien actuar d'una manera activa
en l'activitat.
I vam veure que hi havia forces persones,
forces nens,
que per al seu nivell cognitiu
actuaven molt passivament.
Està clar que la música va bé a tothom,
vull dir que realment
el tema de la musicoteràpia
no els anava malament,
però no participaven activament.
I llavors vam començar a treballar,
i això van ser l'equip,
va començar a treballar
amb aquest projecte.
Aquest projecte es tracta
que es fa una captura
de la imatge del nen
i s'analitzen els seus moviments.
Hi ha nens que mouen
molt poques parts del cos,
s'analitzen el moviment
d'aquesta part del cos
i s'intenta que el nen
sigui conscient
que aquell moviment que fa
provoca una música.
I a partir d'aquí
es va estirant el fil
per veure de quina manera
el nen és capaç
de comunicar-se amb l'exterior.
També el que es fa...
Crearia un codi,
un llenguatge molt rudimentari,
però que com a mínim
l'altra persona
sabria en aquell moment
quines són les seves necessitats.
Podria ser,
podria ser segons el cas, clar.
Seria més aviat
el tema
que ell se n'adoni
que el seu moviment
provoca un efecte
i a partir d'aquí
és on podem estirar
amb els logopedes
i amb tot el personal tècnic.
Podem estirar
per veure de quina manera
podem fer aquest codi.
Segurament serà
un codi diferent per tothom,
per cadascun dels nens.
Com ho teniu ara, això?
Molt bé.
Demà vaig a Madrid
a recollir un premi
que ens han donat.
Un altre?
BJ i Toshiba
ens han donat
un premi
per aquest projecte
i anem
César Mauri,
l'enginyer informàtic
i jo,
anem a Madrid demà
en representació.
Ja, home,
hi ha dinerons
amb el premi també.
Sí,
ja ens han regalat
equip tècnic
i ens han regalat
1.800 euros
amb adaptacions
i un televisor
Toshiba
de 32 polzades
i un portàtil
que també treballarem.
Enhorabona,
sempre us donaríem
l'enhorabona
perquè esteu,
per cert,
dues coses,
sempre ens passa igual
amb el temps,
hi ha les segones jornades
de paràlisi cerebral,
ho feu amb la Universitat
Rovira i Virgili,
seran el proper mes de novembre,
jo espero que puguem parlar,
però de totes maneres,
veiem en principi
anunciar
que es fan aquestes jornades
i en tot cas,
tenint en compte
que no fa gaire,
aquest mes
es va constituir,
es va presentar
la Federació Ecom,
no sé si des de la Federació
o des d'altres instàncies,
totes les persones
que representeu,
institucions i entitats
que treballen amb la dependència,
esteu una miqueta atents
a veure què passarà,
teniu previst
parlar amb algú,
no sé amb qui,
fer alguna cosa
o diguem-ne
que accepteu en resignació
allò que sembla inevitable?
No, no, no,
què va, què va.
Que m'estranyava a mi
que acceptéssiu.
Uns pares
i unes famílies
que tota la vida
han lluitat
pels seus fills
i per aquelles persones
que tenen dependències
i necessitats especials
han de resignar?
No, no, no,
no en resignarem.
No, no,
ahir precisament
estàvem en una reunió
a Barcelona
amb la Generalitat de Com
i estàvem comentant
el tema aquest
pensant en totes les amenaces
que ens podrien arribar
i quines són les accions
que nosaltres
podríem anar fent
sobre aquest tema
i penso que
tenim molt a dir
i crec que
hi ha
hi ha moltes
hi ha molts de llocs
on es pot retallar
el pressupost
de la Generalitat de Catalunya
i d'altres entitats
i no pas
pel tema social.
Jo penso que
aquest és l'últim
és l'últim racó.
Estem parlant de
i quan parlo
d'acció social
parlo també
de salut
en general
la part que correspon
a tot el que és assistencial
penso que és
l'últim
l'última part
del pressupost
que es té
que retallar.
Bueno,
doncs aquí lluitarem.
Clar,
és que a vegades
potser cal
posar-hi cara
i no direm nom
a aquestes persones
que han de rebre
aquest suport econòmic
que és un dret
entre altres coses
estem parlant
que la crisi
també afecta les famílies
pot haver-hi
una dels conjugues
que es quedi
al carrer sense feina
que tenen un fill
una filla
o un parent
en aquestes condicions
es rebaixa els diners
que tenen a casa
per tant
aquella persona
que els donava
un cop de mà
per respirar
i no la poden contractar
aquell desplaçament
en taxi
que havien de fer
perquè
o un transport adaptat
no poden
és a dir
que tot repercuteix
i en aquestes famílies
l'anomenada crisi
repercuteixen més força
encara
per tant
més que mai
és necessària
aquesta dotació econòmica
sí, sí
jo penso que
el nostre sector
sempre s'ha dit
que és un sector
de risc social
i quan es diu això
no vol dir només
que
tot s'ha basat
en la família
s'ha basat
en les institucions
sense ànim de lucre
per tant
si deixem
de donar suport
a aquesta part
doncs
deixem
de tenir
aquesta qüestió existencial
i no estem parlant
de
de que
no
hi havia
algunes persones
que deien
que nosaltres
el que volem
és tenir els nens
amb orles d'or
no es tracta d'això
es tracta
sí, sí
hi havia gent
que ho deia
no
hi havia
quan presentem
segons quins projectes
que
impliquen
recursos econòmics
molt alts
i que impliquen
tenir
un
tenir equipaments
com Déu mana
i tal
doncs clar
hi ha gent
que
diuen
bueno
però és que vosaltres
què voleu
de fet
jo penso
que aquest
és l'ajut
doncs aquest és el camí
enhorabona
novament
per aquest primer
que a més se'n van a Madrid
a recollir un premi
d'una multinacional japonesa
quin luxe
gràcies
Jaume
en parlem
sinó abans
amb motiu de les jornades
d'acord?
moltes gràcies
moltíssimes gràcies
bon dia
gràcies