logo

Arxiu/ARXIU 2008/ENTREVISTES 2008/


Transcribed podcasts: 1247
Time transcribed: 17d 11h 24m 11s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Saludem ja al matí de Tarragona Ràdio.
Eduard Vergà, bon dia, Eduard.
Hola, bon dia.
Anava a dir-te si ja has descansat, però em penso que no,
perquè només aterrar al Prat, als mitjans de comunicació nacionals,
us van col·lapsar tota la família de tornada de Birmania.
I bé, ara esteu a la ràdio, però jo sé que tens l'agenda
amb mitjans de comunicació nacionals
que tots volen conèixer la teva experiència a Birmania.
Nosaltres en parlarem, clar que sí,
però amb l'Eduard ara comentàvem que, disortadament,
després d'una tragèdia d'aquestes dimensions
en les que hi ha hagut una pèrdua de vides humanes extraordinàries.
Estem parlant de més de 20.000 morts,
estem parlant de més de 40.000 persones desaparegudes
i estem parlant, per què no dir-ho, d'una junta militar
que és la que governa el país amb mà de ferro
i que, a més a més, segurament no ha aplicat
les mesures de prevenció que podia haver aplicat
i segurament també no hi haguessin hagut tantes víctimes.
Aquesta és la situació
i l'Eduard ara em deia
jo vull parlar del país, vull parlar de la gent.
Parlarem de l'experiència,
de la visió que vam tenir d'aquest fenomen meteorològic extraordinari,
però jo vull parlar del país i de la gent
perquè realment els ajudarà, no, Eduard?
Exacte, efectivament, sí.
Com tu has dit, vam arribar ahir al matí
després d'un dia de retard, en definitiva només hem tingut un dia de retard
i la nostra sorpresa va ser quan vam arribar a Barcelona
que vam descobrir que hi havia 10.000,
després ja eren 12.000 i després la cosa s'ha anat complicant.
Nosaltres portem un diari de Myanmar
que és l'últim que vam comprar l'últim dia
i parlava de 351 morts.
Lògicament no s'esperava amb aquestes quantitats que estem sentint ara
però sí que pensaven que tenien que ser més de 351
perquè nosaltres, sortosament, ens va agafar l'últim dia
On éreu vosaltres, Eduard?
Nosaltres estàvem a la capital, a Myanmar
i havíem arribat el dia 27 d'abril
i havíem fet tot el viatge, o sigui, tota la ruta completa
i estàvem ja a l'hotel per tornar cap a Singapur,
passar una nit a Singapur i tornar, no?
Teníem preparades les maletes per a l'hotel a les 6 del matí
i això va passar a les 4 de la matinada.
Realment el país és preciós i ja ho teníem tot fet
i ja estàvem recollint pràcticament, no?
Una experiència meravellosa la que hi heu tingut, no?
El país és fantàstic, sí, molt bé, molt bé.
Aleshores, vull dir, nosaltres la primera notícia
de que alguna cosa passava va ser el divendres a la tarda
que va començar a ploure, no?
I dintre de la ruta de la visita
doncs entrava una visita a un mercat per fer compres, no?
I estàvem allí, normalment tancaven a les 5 de la tarda
i a les 3 tots els xiringuitos i totes les parades
ja les estaven tancant.
I es veia, doncs, que la gent ja plegava
i s'anava cap a casa seva.
O sigui, ningú ens va parlar d'un ciclón,
ningú ens va parlar...
Només és que tenia que ploure molt,
que hi hauria una gran tempesta.
Se n'anem cap a l'hotel...
Ni cap mitjà, ni ningú, ni la gent al carrer.
Vull dir, vinga, tanquem la paradeta que sembla que plou.
Lògicament nosaltres només teníem notícies
a través dels nostres guies que ens acompanyaven, no?
I a la nit, a l'hora de sopar,
el guia sempre ha estat amb nosaltres,
ens diu, mira, com que ara vosaltres ja esteu sopant,
si us sembla, me'n vaig cap a casa,
no us espero que acabeu.
Diu, perquè m'han dit que plourà molt
i així d'aquesta manera arribo més aviat a casa.
Com que estaven ben instal·lats, doncs, perfectament, no?
I l'ofor va començar a les 4 de la matinada.
Estàvem dormint, o sigui, no ens esperàvem res,
o sigui, ja havíem deixat les maletes preparades
només pel dematí treure-les a l'habitació, no?
Doncs estàvem dormint i sentim soroll, no?
Vull dir, un soroll espantós.
Doncs, llavors, clar, surts a la finestra,
o sigui, surts, mires per la finestra
i veus, clar, el gran vent de bal, no?
Davant nosaltres estàvem a l'hotel Traders,
davant mateix havia un edifici bastant nou,
bastant important, amb vidres trencats,
havia un cinema, que lògicament la gran cartellera
de la pel·lícula que feien havia desaparegut.
Com que estàvem al pis 16, veiem la taulada del cinema.
Primer va començar amb una planxa de lleutor
que es va escapar, i, clar, al sortir una planxa,
les altres van sortint com un acordeon.
Els va quedar sense taulada,
veies els arbres volant, pràcticament.
S'avancaven darrer.
Tinc unes fotos, no sé si ho viso amb algun mitjà.
De fet, jo al periòdico de Catalunya veig fotos
que m'imagino que és del teu fill i la teva filla,
de l'Albert Berga i de la Mònica Berga.
No, la Mònica Berga és una col·lega meva
que també és de Barcelona.
Però l'Albert sí que és el teu fill,
d'aquesta fotografia, sí, sí.
Doncs veies els arbres arrencats completament,
veies totes les seves arrels,
veies aquests grans postes de balles publicitàries
que queien al mig de la carretera.
Llavors, clar, veus el que està passant
i nosaltres érem uns espectadors privilegiats
perquè ho vèiem des d'una zona molt segura.
Vèieu un moviment de persones,
tot i que eren les 4 de la matinada?
En aquest moment no.
Quan es va fer una mica més de dia vam baixar.
Estàvem en un hotel fantàstic.
En qualsevol moment va fallar la llum.
Les ascensors van funcionar tot el rato.
Vam anar esmorzant tranquil·lament,
veient què passava.
I llavors, a mica en mica, cap a les 11 del dematí,
la cosa ja va afluixar una mica.
I llavors va ser quan vam començar a sortir,
però sortíem amb precaució perquè,
per començar, no podia sortir.
Estaven els arbres tirats pel mig del carrer.
O sigui, de l'hotel, si volies sortir,
tenies que passar pel mig dels arbres.
Llavors van sortir els empleats dels hotels,
van començar a tallar amb serres mecàniques
i van poder sortir.
I, bueno, veies un desastre, no?
Una desolació més absoluta, no?
Però al cap d'un rato,
ja veies gent al carrer.
Veies gent passejant,
veies gent que anava d'un posto a l'altre.
O sigui que vull dir que...
Moviments d'emergència,
de coses d'aquest tipus, no vau veure res.
No, efectivament.
Tu estàs en una gran ciutat
i sempre sents un soroll d'ambulància
o sents els bombers.
Doncs allí jo vaig veure,
però no el dia sabta,
sinó el diumenge,
vaig veure un cotxe de bombers,
però, Déu meu, quin cotxe de bombers?
M'assembla que tots els que anaven a dalt
al cotxe de bombers
n'hi havia un que portava casc, només.
Vaig veure una ambulància,
que allò no semblava una ambulància,
i el mateix dissabte
vam veure un camió de militars
que no feien res,
per mi que només estaven inspeccionant
la zona com havia quedat,
i vam veure militars treballant
el dia següent, el diumenge,
obrint carreteres i obrint carrers.
Però si els veiessis com estaven treballant,
amb unes eines tan rudimentàries,
amb unes serres rovellades
d'aquestes que tenen dos mànecs de fusta
i un a un costat i l'altre anaven serrant.
O sigui que...
I a més, després de la tragèdia
i a mesura que es van contaminitzant
les víctimes, els desapareguts,
van sortint totes les esquerdes
que té la Junta Militar.
Recordem que Birmania està governada
per una dictadura des de ja fa molts anys,
una dictadura militar.
De fet, la pròpia corrupció del país
provoca que funcionaris
i els propis militars aquests dies
bona part de l'ajuda humanitària
no arribi on ha deixat d'arribar,
que s'estiguin adonant
després de passar tota aquesta tempestat
al saqueig.
I la Dora em deia
és que és un país que no es mereix,
no el ciclo naturalment,
però tampoc no es mereix
aquests governants
perquè són una gent
i és un país tan magnífic.
És una gent...
Jo no hi he estat en cap país.
I tu ets un home viatjat, eh?
Tu sí, per la teva feina ets un home viatjat.
Doncs no hi he estat en cap país
que em tractessin tan bé
com aquests dies que ja estan a Myanmar.
La gent són amables, són agradables,
sempre amb un somriure a la boca.
La veritat és que jo,
en aquest moment,
sapigant el que està passant realment,
jo pateixo per ells.
De veritat, no s'ho mereixen.
Hem parlat dels bombers,
hem parlat de les ambulàncies.
En un país acostumat amb els nostres,
sempre esperes que en els primers moments
hi hagi saqueig.
Doncs jo, de saqueig, no n'hi he vist.
No diuen que ho estan fent els militars, el saqueig.
És el que llegiem avui a la premsa.
Podria ser.
Jo el que he vist ha sigut
supervivència.
T'explicaré dos casos.
Anant passisant pel carrer,
vaig veure dos nois
amb una antena parabòlica,
que aquella antena parabòlica
havia caigut del teixo
i ja no servia per res.
Doncs l'estaven desmuntant
i jo m'imagino que el que estaven buscant
eren els tornillos i les arandeles.
Perquè suposo que aquest tornillo,
que per nosaltres no té cap importància,
per ells els hi devia servir
per poder afalcar la seva...
Amb aquests tornillos i algunes planxes
que trobàvem per terra,
els hi devia servir
per tornar a refer el seu teixo.
Dels postes d'aquests publicitaris
que hi havia pel carrer,
veies la gent que estaven agafant
les planxes on s'aferra
el paper publicitari damunt,
perquè suposo que d'aquesta manera
es feien el seu teixo.
Arrencaven els...
Com podien,
arrencaven els pals de ferro,
que suposo que ho devien fer servir
per la seva supervivència.
Clar, probablement una de les coses
que ens sobta més
des de la nostra mentalitat,
també no hem de fer sempre
aquesta mirada eurocentrista,
cap a altres cultures,
és que a Birmània
no sabem si té tecnologia o no
per poder predir o preveure
o albirar que s'acosta
a un fenomen meteorològic d'aquest tipus.
Però hi ha altres organismes internacionals,
lògicament que ho saben
i que ho comuniquen
d'una manera o d'una altra.
Era conscient
a les autoritats del país
que venia un fenomen d'aquest tipus,
però com tu deies,
ells no ho van explicar,
perquè vosaltres, com explicaves,
estàveu per un mercat,
estàveu aquí, mira,
sembla que plou, no?
És que sembla una broma macabra, realment.
Sí, sí, vull dir...
I després, com va passar?
O sigui, els guients es van trucar,
diuen, no sortiu de l'hotel,
perquè sembla que d'aquí una hora
d'aquí en vindrà un altre.
La veritat és que al cap d'una hora
no va passar res.
Llavors ja no saps
què t'has de creure, no?
Jo estava i arribava a pensar
que aquesta informació
era una informació
perquè la gent no sortigués de casa.
Saps?
Sí, poder controlar una miqueta més la situació.
Per poder controlar una mica més.
Com van transcórrer, aleshores,
des d'aquest fenomen,
des que sortiu per la porta de l'hotel
un cop han apartat els arbres,
arrencats,
i heu de sortir del país
i tornar a Tarragona?
Com es desenvolupa tot aquest procés?
Mira, nosaltres, ja et dic,
que això va començar a passar a les 4,
a les 4 o 5 de la matinada
fins a les 11 del migdia.
Ja havíem perdut el vol.
Per tant,
amb la trucada de la nostra agència
no sortiu de l'hotel,
que quan puguem ja vindrem,
efectivament,
després quan van poder ells,
perquè clar,
no és un problema dir que ara vinc,
és si puc arribar o no puc arribar.
Quan arriben ens diuen,
bueno, doncs ara quedem-se aquí,
que ja tindrem informació dels vols.
Això era el dissabte.
El diumenge al dematí
ens entenem
que un avió de Singapur
arribava a Yangon,
a la capital,
i per tant el primer que fem
és agafar l'autobús
i ens n'anem cap a l'aeroport.
S'ha de dir que nosaltres,
aquest grup de 15 persones
que vam quedar allí,
teníem el xòfer de l'autobús,
el teníem a l'hotel,
es va estar 3 dies aquest senyor a l'hotel,
esperant que li diguessin
marxem,
doncs per marxar.
O sigui,
estava a la nostra disposició, no?
Doncs aquest diumenge
agafem l'autobús,
ens n'anem cap a l'aeroport,
comencem,
teníem el director de l'agència
que ens obria pas
amb el seu cotxe
i quan comencem a donar voltes
i clar,
no podíem sortir
perquè els carrers
estaven tallats
per arbres caiguts
i per postes de llum
i de més,
i en un moment determinat
el director de l'agència
baixa,
crida amb una furgoneta
que passava per allí,
d'aquestes que es fan cervells
pel seu transport de passatgers,
uns encarats de darrere,
encarats amb uns bancs
davant dels altres
i col·loquem els equipatges
amb aquesta furgoneta
a les persones
tal com Ivan Capiguer
i ens anem cap a l'aeroport.
Després ja veiem
per què ho va fer, no?
Perquè amb l'amplada
de l'autocar
no haguéssim passat
per les carreteres.
Només havien obert
una petita escletxa
dels arbres caiguts
perquè poguessin passar
els cotxes,
una en una direcció
i després una en l'altra, no?
Vam arribar a l'aeroport
l'avió que havia sortit
de Singapur
no el van deixar aterrar
a l'aeroport de Llangún
va haver d'anar aterrar
al nord del país
a Mandalay
però clar
no es podia anar
cap a Mandalay
per tant ja vam veure
que aquest avió
el perdíem.
Se'n vam tornar a l'hotel
vam intentar
disfrutar de l'hotel
vull dir
que no es podia fer res més
no es podia fer res més
els que vam voler
vam sortir a passejar
però clar
és mas de lo mismo
saps?
o sigui
veus el mateix
no?
i el dilluns del dematí
teníem l'oficina
de la companyia d'aviació
a l'altre costat
de carrer
obrien a les 8
a les 6 i metge
ja estàvem davant
de la porta
i ens van confirmar vol
per sortir a les 4 de la tarda
d'aquell dia
de totes formes
havia un avió
a les 11 del dematí
i se'n vam anar a l'aeroport
d'aquestes 15 persones
7 es van poder recol·locar
amb l'avió del dematí
8 ens vam quedar a Yangon
el que ens interessava
era sortir de Yangon
i al final
vam sortir tot
perquè era una situació
que vosaltres no sabíeu exactament
què passaria
no?
no, no, no
ja et dic
quan sortiríeu
el primer moment
3 morts
l'últim dia
el dilluns
351
però clar
ja sabíem
per el que ens havia dit la guia
que a la ciutat de Yangon
nosaltres estàvem al centre
passa un riu
i a l'altre costat de rius
de riu
poblet de pescadors
i allò
ens va dir
havia desaparegut
o sigui que per tant
alguna cosa passava
els hotels
els grans edificis
lògicament
s'obreviuen
però
les vivendes més modestes
són les que cauen
sempre
és lògic
a veure
nosaltres hem estat
en tot moment
hem estat bé
l'única preocupació
és un país
que no funciona
a l'internet
i no funcionen
a les mòbils
o sigui que
ja ho sabíem
que no havia males comunicacions
però bueno
tu des de l'hotel
demanes conferència
i pots trucar
en qualsevol postó
a partir del moment
que passa això
no hi ha comunicació
exterior
i l'única preocupació
nostra era
el poder parlar
amb la família
clar
perquè els familiars
aquí
vosaltres
300 morts
però aquí
ja es veia
el que es veia
doncs
clar
estàvem tranquils
per això
perquè no podíem
parlar
nosaltres
estàvem bé
però no podíem
dir-los
i a la família
esteu tranquils
que nosaltres
estem bé
van contactar
amb l'ambaixada
amb el consulat
alguna cosa
dic la família
des d'aquí
o no va caldre
no va calguer
no hi ha
ambaixada
ni consulat espanyol
el que passa
que els europeus
ja tenien previst
anar a l'ambaixada
britànica
o l'Alemanya
però no va caldre
perquè
va arribar un moment
que es van obrir
les línies exteriors
cap a Àsia
no cap a Europa
llavors teníem
una companya de viatge
que estava a Singapur
la vam localitzar
li vam passar
tota la llista
de telèfonos
i donant-li l'encàrrec
que els digués
que no passava res
llavors en aquell moment
ja es vam relaxar del tot
érem feliços
havíem informat
que estàvem bé
i llavors vam gaudir
de lo poc que podies
però ja estaves tranquil
clar
i vosaltres us trobàveu
en aquest país
la família
amb unes vacances magnífiques
que tenien
una part professional
però també
una part de lleure
en un país
que us havia encantat
que havíeu vist
coses meravelloses
segons m'explicaves
és que el programa
el vam complir tot
o sigui
només ens va agafar
o sigui
ens va enganxar
per 4 o 5 hores
diguéssim
però el programa
l'havíem fet tot
o sigui
vam conèixer
la capital
el dia d'arribada
vam conèixer
la zona de Vagán
que hi ha
2.000 pagodes
o més de 2.000 pagodes
vam conèixer
el llac Inle
és un llac fantàstic
rodejat de muntanyes
amb unes plantacions
de tomàques
flotants
al mig del llac
o sigui
és curiós
i a més a més
amb unes atencions
jo em sembla
que ja t'ho he dit
abans no havia estat
en un país
amb tantes atencions
que ens cuidéssim tant
clar i Eduard
tu que tota la vida
t'has dedicat
al tema dels viatges
de les agències
de viatges
que diguis això
realment
doncs
li dona valor
aquesta afirmació
que és un país
realment extraordinari
sobretot
no només pel seu paisatge
sinó per la seva gent
només amb el que has vist
tu creus que es pot refer
aquest país
perquè deies
i encara des del punt de vista turístic
que s'hi pot anar
però encara està verge
encara no està massificat

clar
jo em sembla
que el que han patit més
és la capital
o sigui
una zona de la capital
i la part sud del país
però que normalment
no s'acostuma a visitar
potser hi ha un
és del menys
sí que té dos pagodes
molt impressionants
però
l'important
està al centre nord del país
i tot això
no s'ha vist afectat
o sigui
turísticament
el país
és una indústria
com a mínim
continuarà funcionant
continuarà funcionant

encara és una bona cosa
per poder refer
el país
tornaràs
jo sí
després del que ha passat
és un d'aquests països
que si alguna vegada
tinc oportunitat
o combineu amb altres països
com pot ser
Can Boix
i a més
jo crec que un dia o altre
ja hem de tornar a nosaltres
no t'havies trobat mai
en una situació
no dic igual
però en una situació
que suposés un cert risc
a priori
no no no
el que passa
és que
nosaltres no som conscients
no érem conscients
que la cosa
era tan greu
jo crec que és ara
quan veieu
la transcendència
la sorpresa
és quan arribem a Espanya
nosaltres
en qualsevol moment
hem passat por
en qualsevol moment
vull dir
l'única preocupació
incomunicats
aquesta és l'única preocupació
i ara m'imagino
que seguim de prop
en la mesura
que t'ho permeten
els esdeveniments
mirant aquesta realitat
a través dels mitjans
de comunicació
ja que quan éreu allà
no la pugueu veure
no la vau poder veure
tal com era
has d'anar a un altre lloc
després a la una
és a dir que
avui
poca feina
diguem-ne
d'aquella real teva faràs
però és igual
jo mentre la gent
estigui informada
i sàpiga
com que ha passat
doncs ja estic content
també de poder-ho informar
i important també
saber que
en la mesura del possible
doncs
ser solidaris
en tots els sentits
amb el poble
de Birman
a veure
tampoc no ho tinc molt clar
però
jo em sembla
que una manera
de ser solidari
també a vegades
és nai
sí que algú
ens dirà
que anar
a Birman
el primer que ajuda
són els militars
però jo crec
que el país
tal com és
s'ho mereix
i si més no
si s'ha d'ajudar
els militars
a portar-li
algunes serres mecàniques
que no tinguin
d'anar
amb les senes manuals
potser això
ajudarà una mica
el poble
també
és un tema
parlar-ne un altre dia
realment
ajuda
qui ajuda
de moment
generes llocs de treball
i en fi
és un debat
obert
ara en aquests moments
Eduard Berga
moltíssimes gràcies
per venir avui
a la ràdio
i ens n'alegrem
que estigueu tots bé
tu i la teva família
esclar
moltes gràcies
i que et sigui lleu
el tema dels mitjans
de comunicació
que no et deixen viure
avui
moltíssimes gràcies
bon dia
gràcies