Ara són dos quarts d'una del migdia, en vuit minuts i mig,
si se'n recorden, quan obríem el sumari al punt de les onze,
destacàvem i significàvem d'una manera notable la importància
que té aquesta data també per donar el tret de sortida
a diferents exposicions magnífiques, estem molt ben acostumats,
que s'inauguren justament amb aquestes dates de Santa Tecla.
A les onze hem parlat amb Ignacio Chillida al voltant d'aquesta exposició
sobre el seu pare Eduardo Chillida, que s'inaugura aquest vespre,
i també s'inaugura una altra exposició, en aquest cas el Museu d'Art Moderna.
Està dedicada als tapissos que van fer conjuntament Joan Miró i Josep Royó.
Ens acompanya la directora del Museu, Rosa Ricomà. Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Vaja, jo m'atreviria a dir que tan atractiva és l'exposició
com la pròpia història d'aquesta col·laboració que va haver-hi, no?, en el seu temps.
Bé, és que l'exposició que nosaltres presentem no és tan sol mostrar obra artística,
sinó també fer una miqueta de recerca en la memòria del col·lectiu de Tarragona
i de la gent que es movia a l'entorn de la farinera i del que era el tapís realitzat aquí.
Clar, la farinera, físicament, ara ho comentàvem, no existeix, l'espai...
No, hi ha un bloc de cases.
Hi ha un bloc de cases.
En tot cas, si et sembla, podríem situar geogràficament en la ciutat,
en el pleno de la ciutat, què era, què significava
i per què va acollir justament aquests dos artistes?
Bé, tot això s'inicia quan la filla de Joan Miró té un accident,
és atropellada al pas de nivell de Montroig una nit de cap d'any
i és traslladada a Tarragona per ser atesa de les ferides que va tenir.
En aquell moment el doctor Ozco treballava a la clínica Monegal,
i és on la va atendre definitivament,
però un cop ja recuperada, Joan Miró es posa en contacte amb ell
per agrair-li d'alguna forma més personal el que va ser aquesta atenció.
Llavors, en aquell moment el doctor Ozco estava ja a punt d'obrir
l'hospital de la clínica de Tarragona i diu
un regal personal no el vull, però sí que m'agradaria un regal
per la institució que dirigiré properament.
Llavors va ser a partir d'aquí que es va generar aquest primer tapís
de Tarragona, que és el que es pot veure de forma permanent
al Museu d'Art Modern de Tarragona.
Tots remenant papers vam veure que hi havia un primer dibuix d'aquest tapís
datat al setembre del 1968, vam lligar caps, això farà 40 anys,
l'any 2008, podríem aprofitar la benentesa per treballar una mica més a fons
aquesta obra tèxtil de Joan Miró, que es coneix de forma esporàdica,
no es coneix prou a fons, i que va ser feta amb la major pare a Tarragona.
Bé el record, la farinera, i és quan ens posem a treballar
dins d'aquest àmbit.
Ens va interessar el tema, vam veure que hi havia molta gent
que estava molt propera, Josep Rojo és entre nosaltres,
té un gran arxiu fotogràfic i documental, i a partir d'aquí,
ara fa dos anys, vam començar a posar fil a l'agulla
per presentar avui aquesta exposició.
Com es va fer aquesta trobada entre Miró i Rojo?
Va ser casual, ja es coneixien...
A veure, Rojo ja treballava a l'escola de Catalana de Tapís,
a la fàbrica Imat de Sant Cugat del Vallès, ell ja era artista,
ell ja feia tapissos, de fet el va conèixer amb una exposició que Josep Rojo tenia
a la Sala Gaspar de Barcelona.
Joan Miró havia fet alguns intents de treballar el tèxtil abans,
però amb la tècnica tradicional del gobelent, que no dona volum a l'obra,
sinó que queda plana, com els tapissos clàssics de Goya, o així que podem veure.
Llavors ell buscava una cosa diferent, volia que d'alguna manera
hi hagués una volumetria al seu treball, i veia en aquesta exposició de Rojo
a la Sala Gaspar, va ser quan va creure que aquesta persona podia col·laborar
amb ell per donar aquesta riquesa que tenia el mestratge de Rojo
amb aquestes obres que tenia Miró, i així va començar la primera relació.
I allà a la Farinera hi van treballar molt de temps, teniu coneixement?
Quant de temps? Perquè sí, el que teniu coneixement és d'algunes de les obres
que van sortir d'allà.
Sí, bé, el primer tapís que es va fer l'any 70 es va fer Sant Cugat,
el segon tapís es va fer a l'Escola d'Art de Tarragona,
que és actual seu del Museu d'Art Modern, perquè Josep Rojo va ser contractat
per crear l'àrea de tapisseria, i va ser a partir d'aquest tercer,
quan MMAEC, el galerista francès, va veure la possibilitat de fer tapissos
de grans dimensions. Va buscar aquest espai que pogués acabar aquest projecte,
i va ser quan es va trobar la Farinera, que ja no s'utilitzava,
que tenia sobretot la part d'emmagatzement de sacs i tot això molt gran,
i va ser quan es va utilitzar per crear aquest.
Què va sortir de la Farinera? Doncs van sortir cinc grans tapissos,
el primer, el gran tapís, desaparegut amb l'atemptat de l'11 de setembre a Nova York,
va sortir també el tapís de la Fundació Miró, el de la Caixa,
Fundació La Caixa, que doncs se va extreure l'estrella de l'anagrama,
el que existeix a la National Gallery de Washington,
i el que hi ha a la Fundació MMAEC de Sant Pol d'Abans.
A part d'això, tota una sèrie de sobreteixims,
que eren unes bases que treballava Josep Rojo,
i que després conjuntament amb Miró incorporaven altres elements,
com cordes, com objectes, etcètera,
i tota una sèrie de sobreteixims sacs,
o sigui, utilitzant la base del sac de farina, de sucre, etcètera.
La sacs que hi havia al magatzem?
No, no, no.
Bueno, de sacs en general.
Sacs de magatzem, per encabir, doncs, això, grau o el que fos,
o sucre, etcètera,
llavors l'utilitzaven com a base per donar també consistència.
A la Fundació Miró també hi ha un gran sobreteixim molt important,
que és el dels vuit paraigües, de grans dimensions,
que aquest l'hem reproduït perquè creiem que és molt interessant veure,
acompanyat d'una sèrie de dibuixos i d'anotacions,
veure com el procediment en què Miró treballava els preliminars
per arribar a una peça d'aquestes característiques.
És el que jo t'anava a preguntar,
tan interessant és veure l'obra acabada,
en aquest cas aquest tipus de format o d'obra,
és veure tot aquest procés.
Parlava de sacs, però després també podem parlar dels tints,
els materials que s'utilitzaven, és un procés realment molt atractiu.
Bé, el que també hem volgut d'alguna forma és muntar una escenografia
per reviure la farinera,
en la qual hem incorporat materials que encara conservava Josep Royó,
que eren els que treballaven originalment amb Joan Miró.
I a part també un audiovisual en què veu tot aquest procés
de la relació Royó i Miró.
Home, aquí hi ha un avantatge extraordinari,
i és que ja heu fet una recerca d'arxiu,
però afortunadament Josep Royó és present,
continua en actiu, ahir bastant la presentació
als mitjans d'aquesta exposició.
Això ha pogut donar moltíssim suport i moltíssima força a aquesta exposició.
Sí, són presents Josep Royó,
són presents també algunes de les col·laboradores
que el van acompanyar en aquella època.
Hi ha un Josep Royó molt jove.
A les fotos, clar, són 40 anys per això.
Però es conserva bé per si ens escolta el Josep Royó.
Sí, sí, no, no.
A veure, la farinera, de fet, en relació amb Miró,
va tindre uns 10 anys de vida,
i després Joan Royó va treballar també amb altres artistes,
o sigui, no va ser exclusivament amb Joan Miró,
sinó que també va tindre relació amb altres artistes
que li van demanar que col·laborés amb ells
amb la realització de tapissos.
Va ser una dècada de treball.
Una dècada de treball, 10 anys de treball a la farinera.
Sí, sí, sí, 10 anys, quasi bé.
I és molt bonic el títol que adoneu a aquesta exposició
perquè diu la farinera de Tarragona al tele del món,
tenint en compte la difusió que va tenir l'obra feta aquí.
Perquè hi va haver aquesta projecció des de Tarragona
i aquest, podríem dir, posicionament dels diferents tapissos
en diferents espais del món.
Clar.
Sí.
El tapís que va fer Miró Rojo per la institució que representava el doctor Orozco,
fa poquet que s'ha incorporat al museu, aprofitant la remodelació, no?
Sí.
El vam poder veure, vam anar a visitar l'altre dia.
Bé, es va assinar un conveni entre Creu Roja, l'Ajuntament de Tarragona,
que eren els dipositaris fins a aquell moment, i la Diputació,
perquè es considerava que potser dins del que és el discurs museogràfic de la ciutat,
el lloc que per cronologia li corresponia era el Museu d'Art Modern.
A nosaltres ens va fer molta il·lusió i una gran satisfacció
perquè ja el havíem tingut exposat durant l'any Miró.
A més, li vam poder portar a terme amb el vistiplau de la Creu Roja
unes tasques de restauració i consolidació del tapís
i creiem que hem fet una sèrie d'activitats per a les escoles
a l'entorn d'aquest tapís.
Ara també farem unes activitats pel públic familiar de cap de setmana
vinculat al tapís.
O sigui, nosaltres volem que el tapís sigui una eina de treball
i de reconeixement per a la ciutat.
Clar, perquè el tapís a vegades,
la gent que no està molt posant en el món d'art
sempre ho relaciona amb una artesania molt concreta
però no com una expressió d'una obra artística
i més en grans dimensions com aquestes.
Bé, a veure, fora artesania, potser amb el cas...
No ho dic pejorativament, eh?
No, no, no, amb el cas de la tècnica del Gobelent
que era simplement copiar el que hi havia com feia Goya
el que hi havia amb un cartró i passar-ho amb un tapís
potser no hi havia aquest punt de creativitat
però en el moment en què hi ha una interpretació del dibuix
hi ha una col·laboració directa amb l'artista
és donar un pas més enllà de tot això
o sigui, no es necessita ser un artesà
sinó que hi ha d'haver un creador darrere.
No, no, i són uns materials
és d'aquí aquesta petita fotografia que ens pots imaginar
són materials que et conviden a endinsar-te dins d'ells mateixos
com que se'n t'acullen.
A veure, tot el que són les matèries vegetals, etc.
a més, hi ha olors, o sigui, no és tan sols la visió
sinó que hi ha altres sentits que es posen aquí en marxa
llavors això és el que volem una miqueta
incentivar tota aquesta coneixença a l'entorn.
Comentava Rosa, activitats que passen per projeccions de pel·lícules
per visites guiades, les podem detallar una mica més?
Sí, bé, pel públic familiar hem pensat fer una activitat
que és lliure, que és Coneguem el Tapís de Tarragona
que és paral·lel a la que vam fer ja amb els darrers de 1811
que és a base d'un qüestionari, d'un joc intern.
Llavors hem fet aquesta altra activitat que es diu Mirant endins
que és una, podríem dir, una producció de genovesa narratives
del que és l'autor Joan Rioner
que aquí el que fem és a través d'una calaixera, d'un moble
en el qual podem anar descobrint
quines han estat les petites coses quotidianes
que han anat inspirant el món de Miró.
Aquesta solidaritat ja diem per nens i per adults, per compartir
que la farem durant quatre caps de setmana al museu
i possiblement després prorrogarem a l'entorn del Tapís.
I després fem un cicle de pel·lícules
de Pere Portavella, de Català Roca i de Toni Navarro
una mica que ens il·lustren diferents etapes
de la creació d'aquesta col·laboració Miró-Rollo.
Per arrodonir completament el que és aquesta exposició
que es pot visitar fins al novembre.
Fins al 16 de novembre, sí.
Abans de l'estiu, Rosa, vau reinaugurar, podríem dir,
o vau inaugurar la reforma important
que ha experimentat el Museu d'Art Modern.
Què tal aquesta nova etapa, podríem definir-ho així?
Bé, nosaltres n'estem contents.
Veiem que les reformes que es van fer han estat pràctiques,
no ha sigut el fer per fer.
Veiem que el discurs que vam proposar
pel que són les col·leccions permanents
és molt entenedor i assequible pel públic en general.
El fet de tenir tota la informació en català, castellà i anglès,
veiem que la gent ho agraeix molt.
hem fet uns qüestionaris per també saber la resposta de la gent,
perquè no sigui una cosa subjectiva nostra.
I llavors veiem que la gent ens agraeix
el fet que ho haguem obert a tres idiomes.
N'estem contents.
La Bienal d'Art també és cert que és l'exposició
que hem tingut durant l'estiu.
Vam inaugurar amb la Cumella, l'Alrufino Messa...
Deixa'm dir que la Bienal ha estat extraordinària,
una obra de creadors molt interessant.
I llavors jo crec que de moment estem molt contents
amb la dinàmica que estem portant a terme.
Doncs ara tenim pel davant aquesta nova proposta.
Miró-Rolló és, com diu, una de les activitats mirant endins,
és conèixer realment que Tarragona va ser el tele del món
amb dos talons dins del tapís.
I ara tenim ocasió...
I teniu les proves, que és l'important.
No és un parlar per parlar.
No, no, no, no és per parlar per parlar.
És cert que a vegades tenim mala memòria
i que el fet que a vegades reivindiquem espais per parlar
i tot això, a vegades ens fa perdre la noció de que van existir
i que, com altres coses, també van tenir el seu final.
Que anem d'encetar d'incentives noves
i que hem d'estar actius, que hem d'estar receptius
a les possibilitats que ens dona la ciutat com a tal.
I nosaltres que us ho agraïm perquè també podem naturalment
en gaudir, que al final és l'objectiu de la vostra feina,
que la gent en general gaudim de l'obra artística.
Rosa Ricomà, moltíssimes gràcies.
Recordem que és la directora del Museu d'Art Modern de Tarragona.
Ha estat un plaer, com sempre.
Molt bé, i convidar tots els tarragonins
a que part del gaudi d'aquesta festa
sigui la visita al Museu d'Art Modern.
Gràcies, bon dia i bona festa.
A tots, gràcies.