Dos quarts d'una del migdia, tres minuts i mig.
Ja des de primera hora del matí, quan repassàvem l'agenda,
ho destacàvem com una previsió important.
Avui s'inaugura a l'envestíbul de la sala de Caixa a Tarragona
una nova edició de bona part de la feina dels fotoperiodistes
de les comarques de Tarragona.
Aquesta és una iniciativa que ens permet tenir una visió
de conjunt de la tasca que desenvolupen els fotògrafs
del camp de Tarragona.
Ens acompanya el president de la demarcació de Tarragona
del Col·legi de Periodistes, Ignaci Soler.
Ignaci, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Ens dona una visió de conjunt,
perquè, clar, quantes vegades no agafem sobretot la premsa local,
veiem aquella imatge, aquí a la redacció,
però també fora de la gent que és de la professió,
que diria, oi, quina fotografia més maca.
Ja se t'oblida, perquè la memòria és molt feble
i imatges 2007 ens permet això, tenir una visió de conjunt
i, d'entrada, valorar la feina que fa el sector professional.
Sí, jo sempre dic que fer de periodista
és una cosa molt, molt difícil.
Dins d'això, ho dic perquè a vegades la gent no...
Es pensa que no, es pensa que això,
en sabent llegir i escriure n'hi ha prou,
i no és tan senzill.
Però hi ha una cosa que encara és més difícil,
que és fer de fotoperiodistes.
els periodistes que ens han de fer la informació gràfica
tenen un compromís amb la feina
més difícil encara que la resta de periodistes.
I això és una cosa que, per veure-ho, per valorar-ho,
jo crec que aquesta exposició,
que ja portem set anys fent-la,
set edicions d'aquesta exposició,
és una cosa...
A l'exposició això es veu, es pot valorar.
Clar, avui en l'actualitat,
i tenint en compte els grans professionals
que hi ha aquí fora d'aquí,
ningú dubta que la fotoperiodista
fa una tasca que pot ser absolutament independent
de qualsevol altre format periodístic.
Vull dir, una fotografia té prou entitat
i porta implícita tanta informació
que no cal ni el peu de foto, moltes vegades.
Però fa uns anys no era així.
Fa uns anys les fotografies a la premsa escritas,
parlo d'uns quants ja,
era com una cosa més.
I això també ho hem notat en el canvi
i en el nivell qualitatiu de les obres que podem veure avui,
qualsevol dia de l'any, en qualsevol diari.
És que això ha anat guanyant valor
i se li ha anat reconeixent valor.
Quan dic que és molt difícil,
qualsevol de nosaltres pot pensar,
dius, bueno, fem unes vacances,
tots fem fotos a les vacances.
Doncs molt bé, agafa una fotografia,
una única fotografia que resumeixi
totes les teves vacances,
que sigui representativa del que vas fer
i que ensenyant només aquella fotografia,
qui la vegi es faci una idea
del que has fet durant les vacances.
Doncs això, aquesta és la feina dels fotoperiodistes.
Primer, tenen una dificultat,
diferent dels que fem, dels que escriuen
o dels que expliquem les coses per la ràdio
en algun moment.
I és que han de ser en allà
perquè la foto, de moment,
via satèl·lit encara no es fa.
I no pots esmenar res,
perquè si estàs parlant,
fent periodisme a la ràdio,
sempre pots esmenar aquella paraula
que has dit malament,
aquella cosa que no t'has acabat d'explicar.
Si estàs escrivint, escolta,
el Word ja et permet també fer les seves coses.
Aquella fotografia, aquell moment és irrepetible,
per tant, te l'has de jugar, no?
Sí, és estar en el lloc
i enganxar el moment,
enganxar, trobar la composició,
poder posar a la imatge
tot allò que explica,
o que, si no explica per si mateix,
explica molt o il·lustra molt
un text que hi haurà al costat,
una notícia que hi haurà al costat,
i això es fa visible, no?
És a dir, els periodistes a vegades
escriuen sobre un personatge,
sobre una elecció,
sobre una discussió en el Parlament.
Doncs la foto d'aquells personatges,
la foto d'un moment,
ens fa visible
una part que, si no,
ens la podem imaginar,
però no la podem veure.
Darrere hi ha una preparació,
darrere hi ha un guió,
no és allò d'arribo, pim-pam,
i faig la foto i marxo.
Déu-n'hi-do, jo crec que a aquestes alçades
tots sabem que hi ha una gran professionalitat
i molta feina,
i de tot això, aquesta tarda,
en el que és l'acte inaugural,
podrà parlar-ne un home
de moltíssima experiència,
estem parlant de Xavier Cervera.
Ignasi, jo tinc aquí de banda
el seu ampli currículum,
tota la feina que ha fet,
hem vist tots moltíssima,
bona part de la seva obra.
Vols fer els honors,
perquè el tenim a l'altre costat,
vols dir-nos qui és,
o dir als oients qui és Xavier Cervera,
a grans trets?
Jo només explicaré,
més que dir,
això una mica ell...
Ell dirà, no?
Ell dirà, sí,
però jo diré perquè l'hem convidat.
I és,
en la fotografia de premsa,
hi ha diferents maneres de treballar,
normalment,
o una de les formes de treballar
és treballar per un diari,
treballar per una revista,
estar, diguem-ne,
en plantilla,
o més o menys vinculat,
i fer la feina per un.
Però,
hi ha
companys periodistes
que opten,
a vegades,
volen,
perquè volen,
que és la millor situació,
no?
A vegades,
és una manera de començar
i hi ha alguns
que no tenen
altres remei,
però hi ha periodistes
que opten
per treballar
pel seu compte,
per decidir
ells mateixos
què és el que fan.
I després,
això,
ho publiquen
amb el mitjà
que els hi pugui interessar
el que ells han fet.
Però que
tenen total llibertat
per treballar
en el sentit
que ells mateixos
decideixen
què fan.
i el Xavier Cervera
és un fotògraf
que ha tingut èxit
en aquesta línia.
Va començar
ara ja fa més de 10 anys,
cap a l'any 96,
em sembla que
sortia de la facultat
i es posava a fer
els primers
treballs
i és un
fotògraf
que ha publicat
amb tot
tipus de publicacions
a Catalunya,
a Espanya
i a Europa
i més enllà.
I, per tant,
és algú que se n'ha sortit
en aquesta
aposta
de tenir
allò de fer
el que li agrada
i del que li agrada.
Espero, Xavier,
que hagi
encertat una mica
el que
és
l'esperit,
però
volíem algú
que se n'ha sortit
amb això
perquè ens expliqui
la seva experiència
i aquest és el sentit
de convidar-lo.
Doncs, com dèiem,
el tenim a l'altre costat
del fil telefònic.
Xavier Cervera,
molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Gràcies per atendre
la nostra trucada.
Aquesta tarda faràs
una xerrada
sota un títol
que ja és prou eloquent
aportar solucions
i no crear problemes,
però ens pots fer una mica
de traducció simultània
i no cal que ens facis
la conferència sencera,
que ja anirem aquesta tarda,
però una miqueta
darrere
d'aquesta
afirmació,
què expliques?
Bé, com comentava el company,
com a freelance
i no està en plantilla
amb un mitjà,
tot i que col·laboro
regularment
amb l'avantguàrdia,
doncs,
es necessita
una certa disciplina,
no?
I és una cosa
que amb el temps,
doncs,
vas veient,
no?,
i veus que és una cosa
que funciona
i, de fet,
quan era petit
m'ho comentava
una mica
el meu avi
el títol
d'aquest xerrada
avui a la tarda,
és que és molt important,
doncs,
això d'intentar
no posar problemes
i crear solucions,
no?
Això que sembla
així
escoltat
o llegit senzill
a la pràctica
no ho és tant,
no?,
perquè sovint
doncs hi ha encàrrecs
que et fan,
a vegades hi ha propostes
que tu fas
i hi ha situacions
bueno,
que ja ve a diari
doncs que a vegades
t'has de mossegar
la llengua,
a vegades no
te l'has de mossegar
sinó que has de ser
així una miqueta
més agressiu
i trobar aquest punt
òptim,
entre una cosa
i l'altra
doncs no és fàcil,
no?,
però el que es tracta
és de no protestar molt,
es tracta també
de no queixar-te
i d'intentar
sempre que surt
algun problema
perquè per defecte
el dia a dia
no és tot,
diguéssim,
senzill,
sinó tot el contrari,
sinó que sorgeixen
dificultats
que s'han de s'oblant,
doncs això,
és important
aportar solucions
al dia a dia,
no?,
en la feina d'un freelance.
Però davant
de determinades situacions
a les que has de donar testimonis,
no crear problemes,
vol dir no implicar-te,
no en el sentit d'implicar-te
en aquella acció,
sinó no implicar-te
en el sentit crític
que pot tenir la teva imatge?
Em referia més aviat
que
com a filants
tens diferents clients,
no?,
i cada client
vol la cosa
d'una manera
i tu a vegades
la veus d'una altra
però, bueno,
has intentat arribar
amb un acord
i intentar
no imposar
el teu criteri
perquè aleshores,
bueno,
com que hi ha tanta,
diguéssim,
bossa
de
de
fotores
doncs
em poden trucar
amb un altre,
no?
Respecte a la imatge,
no,
un cop estàs al terreny
i ja tens l'encàrrec fet
o
o és una proposta
que tu has fet,
doncs
a vegades
sobre el terreny,
doncs,
bueno,
es tracta d'intentar
en el cas del fotovolidisme
ser el més proper
a la gent
que estàs retratant
que això a vegades,
bueno,
porta un cert temps,
no?,
hi ha temes
més
més senzills
com podia ser,
per exemple,
retratar
estàtues humanes
a les Rambles,
bueno,
doncs
els tens allà,
és més o menys fàcil.
I no es mouen,
no?,
que això sempre va bé.
I hi ha altres temes
com avui veurem
aquesta xerrada
que un dels temes
més complicats
que ha hagut de fer
ha sigut
sense sortir
de la meva ciutat,
de Barcelona,
i això que ha estat
a diferents llocs
d'areu del món,
però un tema
bastant complicat
i que aquesta tarda
es podrà veure
a la xerrada
a la seta
que se tarragona
és un reportatge
sobre toxicòmens
al barri de Cantunis,
que és el districte
de Sants Montjuïc
a la ciutat de Barcelona.
Aleshores,
en aquest tipus de situacions
costa més,
no?,
vaig anar a través
d'una ONG
que curiosament
doncs estava formada
per els toxicòmens,
el vocal,
el president,
els diferents voluntaris,
etcètera,
i aleshores allà
t'has d'anar fent
mica en mica
amb la confiança
dels toxicòmens
fins que,
bueno,
ets
com un d'ells,
entre cometes,
no?,
en el sentit
de voluntari,
d'ajudar-los
o simplement
a vegades l'ajuda
és només escoltar-los,
no?,
i doncs, bueno,
quan arriba aquest apropament
doncs és quan treus la càmera,
els demanes
per fer,
per prendre una imatge
i normalment et diuen que sí,
no?
sempre trobaràs algú que et diu,
jo,
com un arrocito,
doncs me pagues un dinero
i això està clar,
doncs que no,
amb això no,
no,
no pots accedir,
no?
Quan m'he trobat
necessitats d'aquest tipus
i aquí,
doncs,
és una manera
de portar una solució
com si diguéssim,
doncs,
els pots anar a comprar
un entrepà,
no?,
com un cop va passar
amb uns somnes
que hi havia al carrer Palai
o unes noies romanes
que estaven rentant vidres
a una cruïa de Barcelona,
doncs també em van demanar diners
i en aquest cas,
doncs,
els vas anar a comprar
a berenar,
que eren uns donetes
i uns sucs,
no?
I, bueno,
són aquest tipus de...
Home,
això també contribueix
després a la imatge,
no?,
que despondrà
aquella fotografia.
Sí,
perquè es tracta,
doncs,
de fotografia
de ser invisible,
no?
I a nivell tècnic,
doncs,
sempre intento
no fer servir
i té l'objectiu
sinó fer servir angular
i angular
per la gent,
diguéssim,
de tots els públics
que ens estigui
escoltant,
doncs,
és una òptica que,
bueno,
que és així,
un camp de visió
bastant ample
i has d'estar
a prop de la persona
que retrates,
no?
I, aleshores,
bueno,
si hi ha hagut
una complicitat abans,
com comentaves,
doncs,
aquest resultat així
com més proper
i més amable,
sobretot més espontani,
es haurà reflexat
en les imatges
o en el reportatge.
Has parlat
de la invisibilitat
del fotògraf,
en aquest cas,
aquesta professió
com d'altres,
doncs,
a vegades tenen uns nivells
de vanitat importants.
En el cas del fotògraf,
tot i que hi ha fotògrafs estrella,
has devingut fins i tot
el fotoperiodisme
una disciplina més
de l'art,
probablement sigui
de les professions
d'aquest sector
en què l'anonimat
de l'autor
queda bastant patent,
com pot ser
altres mitjans,
audiovisuals,
la ràdio,
la televisió.
En el cas del fotògraf,
es coneix el nom,
però la seva imatge
generalment és bastant desconeguda,
amb els blogs
i tot això notat,
però,
Déu-n'hi-do,
us podeu mantenir
bastant al marge.
Sí, sí,
això jo crec que és
un avantatge
molt gran,
no?
El fet que,
a vegades,
doncs això,
puc donar alguna xerrada
o puc donar alguna classe
a l'autònoma
a algun altre lloc
i la gent,
bueno,
li sona el teu nom,
d'haver-lo llegit,
però el fet
del teu rostre,
no?,
de ser anònim
i que et coneixen,
doncs,
la família i els amics,
a l'hora d'anar
al carrer
i intentar
tratar un tipus
o un altre,
aviatment,
ajuda,
ajuda el fet
d'aquest anonimat.
Tot i que col·labores
habitualment
amb l'Avantguàrdia,
l'Ignasi ja ha comentat,
doncs,
els diferents mitjans,
a més que coneguts,
amb els quals,
doncs,
també la teva feina
queda reflectida.
Fa deu anys,
quan vas començar,
vas ser una tria conscient
i volguda,
ser freelance,
o vas ser una mica
product de les circumstàncies
i després vas dir,
mira,
a mi aquesta és la manera
que m'agrada treballar.
Doncs,
una mica la història
psicològica és curiosa,
perquè ja a l'alçada
de quan estava estudiant
Boop i Cou,
em venia molt de gust
fer fotografia,
però els meus pares
em deien que era una carrera
de bohemis
i de sou irregular.
Això deien els pares d'abans
i tu encara ets jove.
Tinc ara 34.
Va,
jove.
Però,
bueno,
aquesta mentalitat dels pares
que el fill
tingui una nòmina,
tingui un sou
estable al mes
i, bueno,
m'ho han trobat al cap.
Llavors vaig estudiar
una diplomatura,
una carrera
a l'UPC,
que no va anar
gens bé,
la veritat,
fins que va aparèixer
a Terrassa,
a l'Escola de Fotografia
de Terrassa,
una carrera universitària
de fotografia,
no era homologada,
però, bueno,
ja era enferm,
existia,
i els llavors comentà
els meus pares
em van dir,
bueno,
que era una vergonya
que portés tres anys
estudiant
aquella carrera
que estava
i que no hauria
aprovat encara el primer,
no?
I ens em van dir
que si aprovava
el primer curs,
doncs em donarien
l'aval, no?
Em donarien
els diners
per estudiar
aquella carrera privada
i no vaig estar
tot l'estiu estudiant,
vaig aconseguir
aprovar
aquella assignatura
i llavors, bueno,
doncs ja vaig començar
a estudiar
allà a Terrassa
l'any 94
i allà em vaig llençar
amb cos i ànima
perquè era una cosa
vocacional
que feia temps
que tenia el cap
que volia fer,
que ho disfrutava
i al cap d'un any
vaig sortir
la primera exposició
individual,
al cap de dos anys
vaig tenir la sort
d'anar
amb una ONG
d'Òptics
a Bòsnia
que feia tot just
mig any
que s'havia acabat
el conflicte
i, bueno,
anava com a fotograf
dels òptics
a documentar
la seva tasca
social
i humanitària
sobretot
i, per molt compte,
quan podia,
doncs feia imatges
de la situació social
de postguerra
que es vivia allà
que em va sortir
el primer reportatget
que vaig publicar
a La Vanguardia
l'any 97.
Ara no podries
fer una altra cosa, no?
La veritat
és que no.
No m'hi veig.
Jo et dic
que és una cosa
que ja em feia gràcia
que no va ser fàcil
al final
doncs amb el suport
de la família
vaig aconseguir estudiar
i, bueno,
ha anat bé
de moment va bé
i esperem que continuï, no?
Com a freelance
també és important
el no dormir-te, no?
Perquè, bueno,
doncs
tot i que
hi ha uns ingressos
més o menys regulars
no
no estàs fixa
en cap lloc
i
pràcticament
cada setmana
o cada dia
doncs has de treure
noves idees
has de proposar
nous temes
i fer bé
òbviament
els que t'encarreguen, no?
Ei, el teu nom
ha d'estar a les agències
ha d'estar a les revistes
els diaris
que en tinguin en compte
no és només
el fet dels ingressos
que són imprescindibles
per viure-hi
sinó estar sempre
diguem-ne
en els circuits, no?
Sí, sí
de fet
a vegades
doncs quedes amb els amics
per prendre una cervesa
o vas amb la teva parella
a sopar amb uns amics
etcètera
i el cap
no t'acaba
desconnectar mai
tu sempre estàs
amb aquell
xip mig connectat
de qualsevol
paraula
conversa
o tema
que surti
amb aquell sopar
o amb aquell d'allò
pensar que
a partir d'allà
doncs pot sorgir
una proposta
que tu pots fer
al cap de dos dies
o l'endemà
amb el teu
diguéssim
jefe del diari
o jefe del
del dominical
etcètera
a vegades
hi ha reportats
que surten
d'un breu
que és el diari
a vegades surt
això que comentava
d'un sopar
que tinguis amb amics
i bueno
és estar més o menys
pràcticament
sempre pendent
de fer una proposta
i aquesta proposta
doncs
sigui interessant
pel lector
en tot cas
Xavier
deixa'm que
intervingui un moment
hi ha gent
que no s'imagina
la fotografia
de premsa
com una cosa
creativa
com una cosa
diguem-ne
interessant
i jo crec
que és tot
el contrari
quina és
la teva visió
d'aquest tema
et veus obligat
a fer
una cosa
de rutina
o
estàs
donant-li
tal com estàs explicant
donant-li
voltes
tot el dia
intento
aquesta segona opció
perquè jo crec que
no només en la fotografia
sinó en qualsevol
treball
per molt monòton
que sigui
crec que
que has d'intentar
quan et lleves
pel matí
estar content
d'anar a treballar
el dia que això no passa
la teva feina
s'ha d'acabar
convertint
en una cosa
rutinària
monòtona
i que només
si em penses
que arribi el cap de setmana
per desconnectar
crec que és important
disfrutar el cap de setmana
quan no treballes
disfrutar també
quan estàs treballant
si la feina
és vocacional
millor
tot això
que guanyem
i intento
plesivament
encara que sigui
una roda de premsa
l'encàrrec
encara que sigui
una cosa
molt diguéssim
tòpica i típica
doncs
sempre intentar
buscar
una imatge
que sorprengui
l'actor
i que no sigui
previsible
no només
perquè disfruti
la persona
que ho veu
sinó perquè
jo també
doncs
és un repte
cada dia
intentar fer
alguna cosa
nova o diferent
la idea és aquesta
potser no sempre
s'assoleix
però
d'intenció
i de
ganes
n'hi posem
doncs
jo a dir
aquesta tarda
escoltarem
tot el que ens has de dir
gràcies
per venir a compartir
tot aquest coneixement
i experiència
i també tindràs
l'ocasió
de contemplar
bona part
de la feina
que fan els
fotoperiodistes
des del Camp de Tarragona
des d'aquesta
perspectiva local
no dic que estigui
menys tinguda
però a vegades
sembla que tot allò
que es fa a l'entorn
més immediat
no estigui valorat
i ara amb l'Ignasi
ja ho veuràs aquesta tarda
dèiem que hi ha fotografies
que si treus
el peu de foto
primer per la qualitat
que algunes són
extraordinàries
i després
perquè
és tan universal
l'expressió
de determinats temes
quan parlem de fotografia
que dius
bé
ho conec bé
perquè tant aquest any
com l'anterior
juntament amb l'Andreu Puig
que és el
convidat
i és el cap de fotografia
del punt
doncs hem estat
els editors gràfics
d'aquest llibre
d'aquest català
que fa
a Caixa Tarragona
de les millors imatges
a la província de Tarragona
i realment
com tu dius
tapant la pou de foto
doncs podria ser
qualsevol lloc del món
i la qualitat
és molt molt alta
doncs
Xavier Cervera
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra
trucada en directe
i fins a la tarda
val
creix a vosaltres
per convidar
i ens veiem a les 7
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
això que dèiem amb el Xavier
jo no ho sé
Ignasi
fins a quin punt
es pot fer una selecció
perquè quantes
com es fa tot plegat
li hem fet la selecció
no és gens fàcil
és que clar
perquè aquí no podem posar
totes les fotografies
que s'han fet
durant tot l'any
hi ha una primera selecció
que la fan els propis fotògrafs
és a dir
nosaltres demanem
i els fotògrafs
que participen
en l'exposició
ens envien
les fotos
que ells
seleccionen
de la seva
de la seva
de la seva
collita
diguem-ne
d'aquell any
i després
hi ha un
comissariat
encapçalat
per l'Andreu Puig
que tal com ha dit
el Xavier
que
ha d'harmonitzar
perquè
ens podem trobar
dos o tres fotos
magnífiques
de
dos o de tres
autors
diferents
però que
són sobre
el mateix tema
i per tant
l'exposició
perquè tingui
equilibri
perquè
reflecteixi
el màxim
de temes
possibles
i
doncs
cal
aquesta segona
selecció
entre les fotos
que aporten
els
els fotoperiodistes
que hi participen
el comissariat
fa una selecció
i
així
es configura
l'exposició
l'exposició
té
molt de valor
i té
molta gràcia
a veure
inclús
jo
quan un
veu una foto
i diu
mira
aquesta
si me'n recordo
d'aquesta foto
quan va sortir al diari
i sembla
una altra foto
és a dir
és la foto
però
en un format gran
en un altre context
quan hi han passat dies
és com vestir-les de gala
sí
però a més a més
és un altre context
perquè
han passat dies
no és el tema del dia
la notícia
no prenc aquest caràcter artístic
que deies tu
i aleshores
i aleshores
ja
té un altre valor
té un altre
punt de
es pot mirar
des d'un nou punt de vista
i té una nova valoració
en quant a temàtiques
queda molt equilibrada
aquesta mostra
vessant cultural
política
social
tradicions
actualitat
en el sentit
més estricte
personatges
sí
aviam
l'exposició
en si
té aquest valor
d'any rere any
anar posant
diguem-ne
exposant
la realitat
del que ha passat
durant l'any anterior
però
a més a més
aquest catàleg
el catàleg
de l'exposició
conté
totes les fotografies
que estan
a l'exposició
i any rere any
va acumulant
una documentació
sobre
la realitat
de les comarques
de Tarragona
d'aquest
període
hi ha algunes
que segur que trobem
cada any
les retencions
l'altre és 40
aquestes
sempre les trobarem
d'amor
algun dia
d'aquests
ens sortirà
una inauguració
i les retencions
en suposo
que passaran
a una altra carretera
no ho sé
i cada any
hi ha castells
però
i cada any
hi ha futbol
ens imaginem
les comarques
de Tarragona
sense castells
i l'any passat
hi havia
una explosió
d'anàstic
pujant a primera
i aquest any
desgraciadament
hi ha hagut
una baixada
d'anàstic a segona
això
ha de ser
l'any que ve
ha de ser
i la de l'any que ve
encara no
per això t'ho dic
que l'any que ve
de ben segur
ja veurem què fem
però
és això
és com
anar-li
prenent el pols
a la realitat
la inaugureu
aquesta tarda
tindrem temps
per veure-la
unes quantes setmanes
això
a Caixa Tarragona
està fins
la primera setmana
de maig
fins al 5 de maig
em sembla que és
el 4 o el 5 de maig
i després
passarà
per Reus
passarà
per Torre d'en Barra
passarà
per Vendrell
per Vilaseca
fa aquest circuit
cada any
a Caixa Tarragona
fins al 4 de maig
molt bé
doncs aquesta tarda
s'inaugura
aprofitin per anar-hi
perquè a banda
de veure l'exposició
poden compartir
aquest coneixement
i l'experiència
del fotògraf
Xavier Cervera
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
Ignasi Soler
gràcies a vosaltres
recordem que
l'Ignasi
és el president
de la demarcació
de Tarragona
del Col·legi de Periodistes
que vagi tot molt bé
gràcies