Rosa Maria López, molt bon dia.
Molt bon dia a tots i totes.
Benvinguda ja.
Quants nens i nenes teniu previst que vinguin aquest estiu a Tarragona,
si és que ja teniu la xifra?
Sí, doncs si continuem amb les mateixes dinàmiques que els anys anteriors,
tindrem entre nosaltres una quarantena de nens llarga.
Ja sé, l'estada d'aquests nens i nenes dels camps de refugiats de Tindufa
sembla que sigui una tradició a la ciutat de Tarragona
i com a tal sembla que quan arriben aquests nens i nenes
formen part ja del paisatge d'estiu, amb les paradetes de gelat, la platja
i potser el que hauríem de pensar és que el fet que aquests nens i nenes vinguin
és producte d'una situació històrica molt injusta i que cada cop està pitjor
perquè clar, jo no sé fins a quin punt aquestes famílies, generacions ja que estan visquent
en unes condicions d'extrema duresa poden aguantar, no?
Efectivament. Vull dir, nosaltres sempre dient que els nens venen de vacances
durant dos mesos, però una de les funcions també que té la seva estada aquí
és la de fer d'ambaixadors del seu poble.
També diem que si no fos per aquests nens que ja des de l'any 91,
que estan venint en vacances al nostre país, el poble saharaui potser hauria desaparegut
perquè difícilment la gent el coneix, no?
Coneix el que és el Sàhara com una cosa idílica de desert de dunes
i quan tot el contrari hi ha un poble saharaui, el que realment és saharaui
que està abandonat enmig d'un desert que no té res d'idíl·lic,
que és un desert absolutament inhòspit, un desert inhumà,
on només poden viure ells.
Per tant, sí que els nens venen aquí, efectivament,
perquè hi ha tota una sèrie de situacions a nivell de poble
que fan necessària la seva estada aquí,
però hi ha darrere tot això que cal que no oblidem, no?
Que és el producte d'una situació absolutament injusta
d'un moment determinat, en l'any 75,
on Espanya els va abandonar la seva sort
i en aquell moment van ser envaïts per un altre poble,
el poble marroquí,
que va fer que ja s'hi produís tot aquest èxode,
aquest exili, i diem exili polític,
perquè van ser expulsats de casa seva,
cap a l'únic lloc on tenien un destí
perquè se'ls hi va oferir des del poble argelí,
que va ser la Hamada, el desert de Tinduf,
un lloc on mai ha habitat ningú,
perquè no es pot habitar, no es pot produir res.
És un desert de sorra i de pedra, i no hi ha res més.
Sense fer comparacions, sempre són lletges,
però el que sorprèn moltíssim quan segueixes el que és el dia a dia
d'aquesta situació, tants referèndums que no s'han arribat a fer,
tantes promeses dels nostres propis governs d'Espanya,
d'altres països europeus,
tantes esperances que ha posat aquest poble,
un poble del que gairebé ningú no en parla,
aquests dies estem parlant del terrible drama del Tibet,
però del poble saharaui, jo no sé per què,
a nivell internacional poca gent se'n recorda,
tret de les persones aquelles que estan constantment en contacte,
que han creat un lligam personal, com ara vosaltres,
amb aquestes estades dels nens i nenes,
quan parlaves que eren d'alguna manera ambaixadors del seu propi poble.
Sí, no, no, ho són.
Ho són.
Són així, ambaixadors del seu poble.
Bé, és que és un poble que no existeix.
Moltes vegades ens diuen,
bé, aquesta gent per què aguanta?
Evidentment aguanta en aquestes condicions des de fa 35 anys,
perquè és un poble que no vol perdre la seva identitat,
perquè són saharauis.
I tenen la raó, no?
I no són altra cosa, són saharauis.
No són ni marroquins ni mauritans,
ni qualsevol altra cosa, són saharauis.
I, per tant, ells mantenen aquesta força interna
de la lluita per tornar al seu país, que és el Sàhara.
Però, a la vegada, és gent que no existeixen de cap manera.
No tenen papers, no hi ha res.
No existeixen, són persones abandonades.
No tenen cap document?
Perdó, sí, molts d'ells tenen documents.
El Document Nacional d'Identitat Espanyol
o el llibre de família que tenim totes les famílies espanyoles.
Això sí que ho tenen, però no tenen cap document.
Però ells no són espanyols, són saharauis.
No, el Sàhara va ser una colònia espanyola
durant un segle i descaix,
però, evidentment, va ser una colònia
que en el seu moment també va colonitzar el poble saharaui.
Diguem-ne, la mala descolonització del Sàhara
per part d'Espanya va provocar el que avui tenim,
un poble que no està vivint en el seu país,
en la gran majoria, perquè ja n'hi ha de saharauis
vivint en el territori saharaui,
malvivint també en el territori saharaui.
Home, perquè els desplaçan cap a espais
que no tenen cap sentit, no?
No, van fugir els que van poder,
no tothom va poder fugir en el seu moment.
I d'aquí també ve el gran drama humà,
perquè hi ha moltes famílies separades
des de fa 35 anys,
pares, mares, que no han tornat a veure
els seus fills mai més.
N'hi ha gent en els campaments
que tenen o germans o tiets,
però, i el principal, el pare o la mare,
que ja han mort, molts d'ells
estan en el saharau ocupat
i que els fills que estan,
o les filles que estan en els campaments,
des de fa 35 anys no els han pogut veure.
Aquest convenciment, aquesta força,
fa que siguin autèntics herois en el desert,
en el sentit que amb una mínima estructura
que generalment arriba amb l'ajuda de col·lectius,
de persones anònimes, d'entitats,
no pas d'ajudes oficials, sempre, ni de bon tros,
són capesos de crear una estructura sanitària,
una estructura educativa, una estructura d'educació,
de transport, migrada,
però que són capaços de mantenir una societat cohesionada,
malgrat la duresa del territori
i de les seves condicions de vida.
Sí, sí. El poble saharaui,
cadascú dels individus que pertany a aquest poble
s'assent saharaui i morirà per la causa saharaui,
des dels més petits fins als més grans.
Respecte a l'organització,
cal dir que, evidentment,
depenen absolutament de l'ajut humanitari,
ja vingui de les grans organitzacions,
com de les més petitetes,
tot i que, darrerament,
des de fa dos anys cap aquí,
cada vegada l'ajut humanitari
que ve de les grans organitzacions
va minvant,
perquè és una forma de pressionar el poble,
els polítics saharauis,
perquè abandonin la lluita,
perquè retornin al Sàhara ocupat
i es tornin en marroquins,
però, malgrat això,
continuen subsistint,
sobretot gràcies a les ONGs,
a la solidaritat de les mobilitzacions públiques,
solidàries,
dels ciutadans aquests i ciutadanes,
que creiem en aquesta causa,
que assumim la responsabilitat,
també com a espanyols,
de tot el que va passar
i que també lluitarem
fins que això s'acabi.
L'organització en si del poble saharaui
va ser una cosa
que no va ser producte
de les nostres organitzacions,
és producte d'ells mateixos.
Com a poble saharaui que són,
ells tenen el seu propi govern,
és la República Àrab Saharaui Democràtica,
representada a través del Front Burissari,
i des del moment en què
van patir aquest exuda cap als campaments,
mentre els homes estaven a la guerra,
les dones van ser les que es van organitzar
per crear els serveis bàsics de tota població,
que és l'educació i la sanitat.
Els nens saharauis
tenen l'educació obligatòria
des dels 6 anys fins als 17 anys,
igual que nosaltres.
Van a escola.
Evidentment, no són escoles
com les que podem tenir al nostre abast aquí,
però sí van a escola de forma obligatòria.
Tenen llars d'infants.
que comencen ja des dels 0 anys, si volen.
Des dels 0 a 3 n'hi ha unes llars d'infants,
i dels 3 als 6 tenen el que ells anomenen tervies,
que també n'hi ha una força
a nivell de govern, de saharaui,
perquè els nens i nenes hi vagin,
nens i nenes d'aquesta edat,
perquè és una forma de garantir
que com a mínim tindrà una menjada al dia.
Llavors, aquestes tervies,
en major part d'elles,
si bé es van organitzar des dels campaments,
sí que estan potenciades i subvencionades,
financiades per a les organitzacions no governamentals,
i moltes d'elles també,
perquè cal...
Jo sempre faig les diferències, no?
L'alta política és una cosa,
i la política municipal,
la política més propera,
la política inclús de governs autonòmics,
és més propera a aquest tema.
Més sensible, segurament.
Molt més sensible, t'ajuda molt més.
Una altra cosa és parlar d'alta política,
on els interessos són nosaltres de molt diferents,
i per tant, el de cantar-se
o de prendre una decisió concreta,
sigui la que sigui,
és més difícil.
A nivell d'organització,
tot i que van ser ells els que van organitzar
la vida tan socioeconòmica dels campaments,
evidentment,
depèn de la nostra ajuda per tirar endavant.
Però sí que se'ls ha de valorar,
perquè van tenir molt en compte
que ells havien de retornar algun dia al seu país,
i que quan retornin necessiten tenir persones formades.
al poble saharaui l'analfabetisme és mínim,
com podria ser ara mateix a Espanya.
Pensem que al Marroc l'analfabetisme arriba al 60%.
És el que tenen les societats cohesionades
i que tenen uns trets comuns
que els mantenen en aquest sentit de comunitat
que caracteritza i molt el poble saharaui,
i que jo m'imagino que els nens i nenes,
a banda d'allò típic que diem sempre,
de les aixetes,
i que queda molt bonic i molt folklòric...
Som els tòpics, que està bé, però...
El que més els deu sorprendre també
és veure que no és una societat tan comunitària com la seva.
Evidentment.
Això els deu sorprendre bastant.
El sorprèn...
Jo ahir a la reunió que vam tenir amb les famílies de Tarragona
els deia...
Els sorprèn molt la velocitat que tenim,
la pressa que tenim per fer tot,
tot, i quan dic tot, tot,
per quan anem a comprar, quan estem a casa inclús,
jo venga, venga la pressa.
És que hem mestrats, eh.
És que...
I això els sorprèn,
perquè ells venen d'una societat molt més tranquil·la,
molt més comunicativa,
parlen fluixet, no parlen a crits,
parlen fluixet,
tiren el seu temps.
És la qüestió dels tests, no?
Que dius, uf,
és que comencem a prendre tests i no s'acaba mai.
El T és un ritual,
però que permet aquesta comunicació entre uns i altres.
I després tenen la gran avantatge
de...
Com no hi ha ni teles, ni ràdios,
ni cap centre d'oci,
la nit és com les nits
de quan nosaltres érem petitets
i no existia encara la televisió,
la ràdio.
Són nits de comunicació entre tota la família,
on s'estableixen els contactes històrics,
els avis s'expliquen les seves històries,
es transmeten valors...
Tota la tradició oral, no?
I, clar, els valors els tenen molt consolidats,
i jo els hi deia també a les famílies,
i a totes les famílies els hi dic,
aquests nens no són nens que careixen de valors afectius,
que va, els hi sobren.
Però si són uns tits de plorar quan venen, després hi ha...
Ens ensenyen molt en aquest sentit,
perquè les famílies són famílies molt extenses,
conviuen, no en la mateixa jaima,
però sí en el mateix entorn,
tota la família, tant per part del pare com de la mare,
sí, és que hi són els campaments.
I, per tant, ells estan acostumats
a conviure
amb un nucli familiar molt ample
i, a més, d'una comunicació
molt intensa, no?
I quotidiana i...
Quotidiana, diària.
Si no, no és com...
L'altre dia em deia un Saharau,
és que aquí la família solo es veix per a Navidad,
i això és molt trist.
Doncs és...
Això és perquè no ha estat en cap dinar familiar de Nadal,
si no els diria...
Prou que es veuen una vegada, no?
Prou que es veuen, no?
Clar, això no ho entenen ells,
però, per exemple, és una cosa que els costa entendre.
Moltes famílies acolliran nens i nenes aquí?
Falten famílies?
Tindreu prou famílies acollidores
per als nens que està previst que puguin venir?
A veure...
Vagin definir si com a entitat
necessiteu algun suport d'alguna família de Tarragona?
Estem en un període
en què acabem d'obrir la campanya
i sí que hi ha una sèrie de famílies
que s'han mostrat interessades,
però, a veure, no t'ho puc dir,
mira, ara tenim tantes famílies,
tenim les mateixes famílies repetidores
o quasi totes les famílies repetidores
ja d'altres anys
i suposo que en vindran de noves.
Però jo acostumo a dir,
sobretot quan són les primeres xerrades,
que les famílies s'ho han de repensar.
Tampoc es tracta aquí
de fer un mercat de nens, no?
Volem que els nens que vinguin
estiguin en totes les condicions,
que visquin amb qualitat de vida, no?
I no deixar-nos emportar per la maçulina
emocionalitat del moment,
ai sí,
i després són dos mesos.
Exactament.
És que, a veure,
hi ha molta responsabilitat
darrere de qualsevol
que es posa en aquesta aventura, no?
És posar una personeta
a casa teva,
no estàs posant un moble
o una cosa decorativa que...
Jo és que, Mària Rosa,
disculpa,
aquest comentari te'l faig,
perquè, clar,
estem parlant de nens i nenes
que, efectivament,
com bé deies,
tenen les seves necessitats cobertes
des del punt de vista sanitari
i des del punt de vista alimentari.
Lògicament,
tenen moltíssimes mancances
per la duresa
de les seves condicions de vida
i, clar,
venen aquí,
també aprofiten
per refer-se una mica
nutricionalment,
per rebre les ajudes mèdiques.
Davant d'aquest panorama,
tots tenim la tendència
al sentimentalisme
i no deixar-nos emportar
per dir,
ai,
doncs una criatura d'aquestes
que vingui a casa meva.
Són dos mesos,
nois i noies
que tenen costums diferents,
per tant,
has de tenir molt clar
el que has de fer, no?
Molt clar,
molt clar,
és una aposta molt clara
i que no es pot fer
de forma impulsiva.
Te l'has de pensar
què és el que significa,
a veure,
com si de cop
en una família,
bueno,
doncs tornen a tenir
un altre fill,
no?
Les famílies canvien.
Pantejar-te un acolliment.
Cada vegada
que entra algun element nou
dintre de la família,
canvia la família
d'alguna manera,
canvia el ritme
que estava establert
fins a aquell moment.
Això és un acolliment,
per tant,
vol dir que no serà
per tota la vida,
però són dos mesos
que sí que l'has de tenir
i has de tenir molt clar
tot el que significa això.
Quan tens nens,
doncs perquè tens nens,
quan no tens nens,
doncs bueno,
perquè serà una aventura,
perquè a més serà
la primera vegada
que tu te fas responsable
directe d'una criatura.
I una criatura
que no té els mateixos hàbits
que els teus propis fills,
ni per dormir,
ni per menjar,
ni per horaris,
ni per res d'això.
Ha d'estar a tenir informació,
jo per això recomano
que es vingui a les xerrades
o que em truquin
totes les vegades que vulguin.
S'ha de tenir tota la informació
complerta,
no s'amaga absolutament res,
no s'enganya ningú.
Els nens són nens,
igual que aquí,
però si hi haurà
de més moguts,
de menys moguts,
són nens.
Efectivament,
només nens,
no són persones adultes
i per tant
s'hauran d'adaptar també
als nostres ritmes.
No es tracta
que tota la família
canviem per adaptar-nos,
no, no,
aquí estem parlant
d'una qüestió
d'integració mútua.
Una de les riquesces
que ens aporta
a nivell recíproc
és que són nens
que venen d'altres cultures
amb uns altres costums
i amb uns altres valors també
i que nosaltres tenim
la nostra cultura,
els nostres valors
i també
les nostres tradicions.
Bé,
tot plegat,
si ho fem
sense nervis,
sense presses,
amb calma,
amb paciència,
amb molt d'amor,
el que acabem
és enriquim-nos mútuament.
Respecte a
la qüestió
de la salut,
el que tu deies
és necessari,
és un altre
dels objectius
bàsics
pel qual venen
aquests nens
a passar dos mesos
amb nosaltres,
perquè és l'oportunitat
que tenim
de fer el control
durant cinc anys
d'una criatura,
cinc anys
que a més està,
entra en un període
de creixença important.
És garantir
que aquesta criatura
podrà tenir
un desenvolupament
com a persona
més o menys correcte.
penseu que són nens
que com no reben
els aliments
necessaris,
estan mancats
de minerals,
de proteïnes,
de vitamines,
tot això comporta
que quan els veus,
per exemple,
la gent diu
ens ens ha enganyat,
aquest nen no té 9 anys,
aquest nen com a molt té 7.
No,
és que el seu
desenvolupament
a nivell
de...
no es pot comparar
respecte al nostre,
no?
Per tant,
és necessari
que vinguin
també en aquest sentit
perquè,
bueno,
fan una revisió
mèdica
complerta,
s'analitza
quina és la situació
de salut,
si és necessari
fer alguna mena,
alguna pauta
de tractament
que es pot donar
des del principi
fins que marxen
i que després
tenim la seguretat
que com tornarà
l'any que ve
podrem continuar-lo.
Bueno,
d'alguna manera
garanteixes que
diguem-ne,
el seu desenvolupament
com a persona
pot ser molt més correcte
que si no ve aquí,
val?
Però això no és una qüestió
de sentimentalisme,
és una qüestió
molt realista,
i molt racional
i s'ha de ser molt fred
a l'hora d'afrontar
aquesta situació
per fer-ho bé.
Clar,
perquè els nens
han de tornar a casa,
eh?
A casa seva.
Els nens queden aquí
per sempre.
No, no,
això és un acolliment.
I volen tornar
a la seva família
perquè ja han dit
que hi ha...
Hi ha moltes ganes.
Que si per estimació
fos,
van sobrats en això.
Van sobrats,
sí, sí.
Vull dir,
no és una qüestió
d'estimació.
No som nens
en acolliment temporal
com el que tenim aquí
a casa nostra.
Sí, nens que venen
de famílies desestructurades.
De famílies desestructurades,
no, no,
ells venen
perquè hi ha una sèrie
de condicions
climatològiques,
sanitàries,
etcètera,
doncs que fan
que la seva estada aquí
produeixi un canvi
que a més no som un nen,
sinó en tota una sèrie
de generacions
que també els podrà permetre
continuar sobrevivint
en un lloc
que és molt dur
de suportar.
Allà on no arriba
sovint,
massa sovint,
potser l'alta política,
arriben molts ciutadans
que aposten
no pel sentimentalisme,
sinó per la justícia
i perquè no ens enganyem,
si dús a terme
aquesta aventura
en el bon sentit
de la paraula,
doncs jo no sé
qui guanya més,
eh?
Perquè la família
acollidora,
per les experiències
que teniu,
la família acollidora
realment és una experiència
i li canvia la vida.
Canvia la vida,
en positiu.
Jo sempre dic
enganxa.
Per això tornen cada any
a les mateixes cases sovint,
eh?
I és que et toca el cor,
no?
L'altre dia em sembla
que era també
des de Tarragona Ràdio
que em preguntava
per què heu posat aquest lema
de
hi cap a un nen
al teu cor?
Perquè és que
t'entra el cor,
però de la mateixa manera
que tu entres al seu cor,
eh?
No al cor del nen,
al cor de la família.
Jo sempre dic que
jo ja fa molt de temps
que estigui amb aquesta qüestió.
Jo era família acollidora,
vaig començar
amb això
com a família acollidora,
tot i que políticament
també estava compromesa,
però
nosaltres
hem guanyat,
no,
jo tinc diverses famílies
i les considero
família,
no jo,
tota la meva família,
les meves filles,
el meu fill,
el meu home,
la resta de família,
els considerem
la nostra família.
Tots els que heu passat
per aquesta
i passeu per aquesta
experiència d'acollir,
a infants del poble saharaui,
tots parleu igual,
vull dir,
heu creat uns lligams
que ja són per sempre.
Maria Rosa,
continuarem parlant
perquè aquest és l'inici
de la campanya,
és previst que els nens i nenes
arribin cap a finals de juny,
començament de juliol,
sempre expenses dels vols,
dels visats,
de tot això.
Sí,
sempre estem esperant
a veure quan decideixen
les argelines
que depenen
de qui depenen
establir els vols.
Però, bueno,
normalment ja sabeu
que sempre és això,
cap a finals de juny,
principis de juliol,
com a molt.
Doncs la campanya
s'ha presentat
aquesta setmana
a la mesura
que l'associació
Hamada
necessiti,
doncs,
fer-ne difusió,
naturalment,
esteu convidats
quan ho desitgeu.
Gràcies per acompanyar-nos.
Moltíssimes gràcies
a vosaltres per tenir aquest gest
en el sentit de difondre
una cosa tan important
com és aquesta,
que és el que tu deies.
No estem difonent
només una campanya
d'acollida de nens,
sinó la búsqueda
dels mitjans,
dels mecanismes
per trobar
la llibertat
del poble saharau.
Gràcies, Rosa Maria.
A vosaltres.