Un poderoso olor de marisco i algas cocidas precedía a los brazos alzados
que iban sirviendo mesas desde los batientes de la cocina.
Un musculoso marinero que tomaba su aperitivo en el mostrador
llevaba estampada una langosta enorme en su camiseta negra destenyida.
Las mesas se llenaven y el aire se espessaba con el vapor de sopas y salsas.
Olga Xirinacs, molt bon dia.
Bon profit, diria jo.
I bon profit. He començat així perquè la novel·la comença així
com que venim de la cuina amb el Francesc Lledó
i hem dit que ets una gran cuinera i que t'encant de cuina,
hem dit que allà comencem així.
Hem dit que cobrant sí que m'encantaria sense cobrar, ja no tant.
Però igualment has de cuinar cada dia, no?
Sí, la renda no em permet anar-me'n cada dia de restaurant.
O tenir una cuinera professional.
Home, però el Francesc allà encara és jove aquest home i és romàntic,
deia però et paguen amb carinyo.
Deixem-ho així, ja estem en unes alçades massa altes.
Deixem-ho d'aquesta manera.
El Maestro de Nubes és la darrera novel·la,
la presentes aquest vespre a la llibreria La Capona
i és una novel·la en què trobem llocs comuns de l'Olga Xinenax.
Per exemple, l'Olga, entre altres moltes coses que vostès ja saben,
jo crec que és una gran localitzadora de paisatges
perquè no tria els seus escenaris a l'atzar.
Ens ha portat per llocs realment paradisíacs
i en aquest cas ens situa a la Bretanya, en un lloc real,
al costat del mar, això no pot faltar, és un altre constant.
I aquí per què?
I tu em diràs, i per què no?
Doncs explica-ho.
Per moltes raons, per això me la presento jo aquesta novel·la
perquè és molt singular i m'agrada presentar-me-la jo per dir-ho.
A part que és un mar cèl·ltic
i ja sabeu que últimament això del celte m'ha tirat molt
amb el... com que tinc la família, doncs, Asturiana...
Sí, vas començar amb l'Hijo del Tejedor.
Molt allò d'Asturiana.
I llavors sempre hi ha...
L'Àlvaro Conqueiro el vaig llegir molt
i aquest era molt amic dels mars cèl·ltics
que sempre porten coses estranyes, eh?
Terres així amb bromes, boiroses.
I el Banas és una ciutat molt civilitzada.
Recomano a tothom anar a veure...
Sí, perquè llavors ja està en el golf de Morbián,
que és un golf tranquil.
I llavors tanquen el golf dues penínsules
i llavors hi ha 365 illetes dintre del golf.
I una d'aquestes és la que va a aquesta novel·la,
que ara que sigui de núvols, no se'n va pels núvols.
És un jove mestre que pren apunts de natura
per un manual d'aquests que veiem, no?
Estrella de Mar, tal.
I llavors, doncs, esclar que passen coses allà.
M'agrada perquè el panorama és de mar,
perquè la illa, doncs, diguem-ne, és molt amagada,
només hi ha uns pescadors ferestecs,
i perquè allà hi passen també cosetes,
cosetes singulars que m'agraden a mi,
i perquè amb aquesta novel·la hi ha pres núvols.
Que de núvols només n'hi ha de deu classes,
però quan se barregen no hi ha...
Perdó, no hi ha...
Que és Santa Bàrbara avui, eh?
Que ja m'ho deies tot.
Santa Bàrbara, sí, patrona...
Ara faig un incís amb l'explicació.
Santa Bàrbara, per nosaltres,
que ens hem criat a la delegació dels explosius,
era la gran patrona i fèiem una festada de poca,
fèiem molta festa.
I, a més, quan tronava, són les dues coses,
els explosius i els trons de tempestes.
S'ensenien les candeletes beneguides,
i em diia, bueno, en fi,
porto una candela per la presentació, també.
Encara que no crec que avui ens troni.
No, no, està la cosa...
Però, escolta, molt de mar cèl·ltic,
però què et passa amb la Mediterrània?
El mateix que et passa amb escrit en català o castellà?
No, no, no, ja n'hi he fetes moltes.
La majoria i les poesies i tot això,
però és que també t'han de treure altres paisatges.
Ens diuen moltes vegades
que les nostres obres no són universals,
les meves sí.
Oh, i tant.
Passen a la terra, passen...
Però en llocs sempre entranyables,
i aquest creieu-me que ho és.
I a més, aquí tenen també uns dolmens,
aquells de Carnac,
que també són misteriosos.
A Anglaterra tenen...
Aquells alineaments de manirs, no?,
que estan tots perfectes.
Sí, precisament, també tenen coses així.
I penseu que aquí dintre, a l'interior,
del País de Bandes, que és el País,
doncs hi havia el Magmar Lí,
tot aquells dos cavallers...
És un lloc molt esotòric, eh?
Anaven amunt i avall,
i a mi m'agrada molt la Fata Morgana,
aquell llac dels cavallers sense retorn,
tot això...
Però això no surt aquí.
Això jo ho heu d'escriure altra banda.
No, però jo per aquí he dit alguna cosa
de l'Holanda Serrante, també.
És el País...
Bueno, és que aquí, esclar,
hi ha unes navegacions de cabotatge,
i el mar porta moltes coses estranyes.
Porta cofrets, porta coses rares.
A més, això es basa en un fet bíblic,
i la novel·la és actual, eh?
També això ho vull dir,
perquè no m'agraden les novel·les,
tinc massa retirades en realitat històriques,
no ens solen agradar gaire.
és completament actual.
Però el llibre de la Sabià,
ja veurà que els proverbis,
que comença la novel·la així,
doncs hi ha uns personatges misteriosos,
us ho posa, ja veureu el capítol,
i llavors estaven amb ell,
mentre ell ho arreglava tot,
ells també hi eren,
i llavors posaven, diguem,
els límits, els marx,
i posaven...
Que per cert, dic jo,
que ho van fer molt malament,
perquè no són lineals ni res.
No hi havia tecnologia suficient.
No hi havia prou tecnologia.
D'aquí ve la tesi.
Ni Rotrins hi havia.
L'única tesi de la novel·la.
Sí, però eren savis, no?
Sí, bé, però...
També no veien tenir les seves limitacions.
Creguns i savis eren aquests.
Tenien tot.
Hi ha uns jovenets aquí,
tipus Tàzio,
no sé si es recorda del Tàzio
de la mort de Venècia,
que és aquell...
Bueno, en fi.
Delicat, no diria un escriptor amic meu.
En Gironès ha tret la paraula delicat,
que en tronc m'agrada molt.
Són delicadets.
Sí, sí, sí.
Indica sempre més savis que el pobre mestre.
I això, que tots són joves, no?
I llavors, esclar,
li indiquen coses,
li ensenyen els núvols,
precisament,
que jo me'ls he hagut d'aprendre tots
amb un manual del meu fill.
I llavors, a més a més dels núvols,
que queda una mica així,
com a avorrit,
com a mirar mosques,
llavors li insinuen
que faci la seva tesi doctoral
de professor de dibuix,
que la faci amb els núvols
que surten a la pintura francesa
d'aquests últims temps.
Que llavors ja són núvols amb intenció,
no decoratius,
allò que són la Mare de Déu,
l'Angelet, no.
Núvols, amb intenció de núvols.
Llavors ja em tens a l'home,
i a mi,
buscant tots els núvols de la pintura.
O sigui que aprens molt escrivint, eh?
Però escolta,
és com si hagués fet la tesi jo també.
Això que dius de mirar núvols,
això ho han fet tots.
La típica imatge allò de l'estiu,
de posar-te a mirar al cel.
I no vades,
senzillament veus les formes que adopten.
És que són boniques.
És que és el que dius,
és un material molt maleable, no?
Quan el cel està a serèixins,
és com si el món fos buit.
En canvi,
hi ha núvols,
passen els castells de la Dí,
allà de Colada Rosa,
cap a la tarda.
L'altre dia hi havia tres núvols
en forma d'enclosa,
que diu que són els de tempesta,
però sempre dintre el mar.
No acaben de pujar mai,
això és el que a mi em desespera.
No està als núvols,
aquesta dona no ho ha estat mai.
a peu de terra perquè som taures.
A peu de terra
i sempre lluitant.
A veure,
tenim aquest paisatge,
la illa Inis Roeck.
Aquesta és l'única que has inventat.
És el que te n'ha d'anar a dir,
no existeix.
Però com que és tan petita,
no es nota.
I a més ha de ser molt petita,
d'haver-hi molt poca gent.
Però hi ha unes quantes cabanes de pescadors
a aquest refugis
i hi ha un restaurant
d'un paio que es diu El Bigotis,
perquè té molt mal geni.
I a més que dius que té una dona
amb una hermosa trença de color caoba.
Aquesta dona, sí,
és molt acollidora.
El paisatge, el mar...
Hi ha relacions humanes,
que això és el que no explicaré
en la presentació.
No, és que no explicarem la novel·la.
No, no, no.
En la presentació tampoc.
Hi ha tant de núvol al costat
que llavors la gent
ha d'anar entrant a dintre
perquè les relacions hi són.
Hi ha relacions amb tal,
amb folà, amb folà.
Hi ha moltes de relacions a dintre.
Però esclar, això no és complicat.
Et veig un somriure així
una mica pícaro.
Jo penso que aquesta novel·la
li a mi em traia a l'entrellat.
És que aquests jovenets
aixins delicats són molt bufons.
Clar, tens els nois aquells al mestre,
el senyor aquest del refugi,
la seva dona amb la trena llarguíssima.
Un poca, home.
Però al final vas a parar
allò de deixar-te emportar
per allò que realment
a tu sempre t'ha agradat.
L'art, la vida, els sentiments,
les emocions, la mort.
Tots aquests tipus de territoris
que sempre s'ha abundat
a les teves novel·les,
tornen.
Sempre tornes
a través de la mirada
de diferents personatges.
Bé, és que ara ja estava pensant.
El temps de Nadal
és temps de naixement.
Però si escoltem Maragall
en que la mort
és una major naixença
i ens diuen
que no pensem en la mort,
ara serem besavis.
Això ho comunica
amb gran alegria.
Seràs besavis?
Serem besavis.
D'aquella marina del conte
que...
D'aquella marina
de fa tants anys.
Aquella marina
de cinc anyets del conte
a la criatura del mar.
I aleshores
serà una gran alegria
per nosaltres.
Clar,
una mare que espera
pensa
com serà,
què serà
i tot això.
I els que esperem
la mort,
que no ho pensem també.
Si és una segona naixença,
si és una altra naixença,
hi ha que no.
Tu mai has tingut
cap recança
de moure't
en les teves novel·les
per al fet de la mort
com una cosa
absolutament natural.
Com una amiga,
com la casa
que s'ha de ser amiga,
aquesta familiaritat.
I a partir d'aquest llibre
que també vam comentar aquí
dels suïcidis
he constatat
que ningú vol parlar d'això.
El balcó dels suïcidis.
Sí,
ningú vol parlar d'això.
És tabú encara
a casa nostra això.
La gent
fa així i no...
És veritat
i no té sentit
perquè després
quan algú es mord
i us veus
i no vam poder acomiadar-nos,
veus
i no vam poder,
no vam poder...
És curiós, eh?
El tabú molt gran
però no se'n vol parlar encara.
Però fixa-t'hi que
som una societat
molt necròfaga.
Quan es mor algú
ens inflem a fer homenatges.
Hi ha una gran expectació.
No,
hi ha de més expectació.
Però després
en vida
vull dir
no els hi fem gaire cas
i quan ens toca morir-nos
tampoc no fem cas
a aquell fet
que és inevitable
d'altra banda
i que és narrat, no?
Ho constato avui
en el blog.
Sí,
perquè l'Olga
també a partir d'ara
té un blog i ara...
Però a partir del Premi Sant Jordi,
no de la mort.
Del Premi Sant Jordi
com la gent
ens tornem invisibles
també és com si ja ens haguéssim mort.
Com has entrat això del blog?
Em deies que era per desfogar-te, no?
Per una bona amiga
que m'ha ajudat
perquè, a veure,
el meu és escriure
a correu electrònic
i dibuixar.
Això ja ho sabeu,
dibuixar molt
i tot...
Ara,
jo ficar-me per dintre
i manegar
tota aquesta cosa
per fer el blog
i lligar,
fer links...
Això no m'ho busqueu.
Si m'ajuden, eh?
Tinc bona gent que m'ajuda.
I llavors m'agrada
fer cada dia el blog,
posar cada dia una fotografia,
un dibuixet,
el que surti
i això m'agrada molt.
Fer-lo,
si pot ser curt,
perquè és més incisiu.
I llavors,
no sé,
no sabré mai qui ho ha llegit,
però a vegades
hi ha algunes respostes,
a vegades no.
Però bé,
sé que sobrecarrego
la xarxa
perquè n'hi ha tants
i tot això...
Però escolta tothom,
sobrecarreguem la xarxa?
Per mi ha sigut
un estímul molt gran.
Home,
abans em diies
que mira,
m'he fet un blog
allò per desfogar-me,
per deixar...
Però tu tota la vida
has dit el que penses
i així...
Sí,
i a més jo porto un dietari,
vull dir que és com...
Això és molt més
amb píndoles,
diguem-ne,
pel dietari
ja m'esbravo més també.
Vull dir que les coses
s'han de dir,
són molt interessants.
La teva jornada
deu tenir més hores
que les de la resta,
no?
El què?
El teu dia a dia.
El meu dia, sí.
Té més hores, no?
Home,
per la senzilla raó
que les dones fem coses a l'hora
i els homes no.
Per tant,
si fem tres coses a l'hora
tenim...
Vols dir que no van aprenent
una mica pobres?
No gaire,
no gaire.
una mica potser sí,
però jo veig que no.
No hi ha la voluntat,
també,
no hi ha la capacitat.
Haig de dir
que hi ha una altra cosa
que no hi sé entrar encara,
però hi entraré,
perquè l'amiga
m'hi ha fet entrar
amb el crossbooking.
I no sé si ho dic bé o no,
però tenim ara
un munt d'etiquetes
perquè avui ve l'editor
i alliberem 13 llibres.
13 d'aquesta novel·la?
Els alliberareu?
Sí, d'aquesta novel·la
amb les etiquetes
amb diferents botigues
que ja es dirà,
perquè es veu
que aquí hi ha una xarxa de gent
que també ho llegeixen.
Funciona molt bé
i és fantàstic.
Del crossbooking,
on hi he pogut acabar d'entrar
jo encara,
però suposo que hi entraré.
Primer,
té aquest sentiment
de la lectura universal,
té aquest sentiment
de la generositat
i té un sentiment
també de la incertesa.
On m'ho deixen?
Qui ho deixa?
On és?
Qui ho haurà llegit abans?
Perquè hi ha una xarxa
que t'ho diu, això també.
Sí, sí, hi ha una a internet,
tu saps on estan alliberats els llibres
i els alliberareu tots a Tarragona?
Tots a Tarragona, sí.
Estàs al dia, eh?
No pares.
Perquè m'ho diuen,
jo he d'entrar.
Això és un repte al cervell meu
perquè no es quedi paralitzat.
Em penso que no s'hi quedarà mai.
No, tornarem a la novel·la immediatament
que més es presenta aquest vespre.
La novel·la,
jo quan m'ha arribat a les mans,
m'ha arribat aquesta setmana,
el primer,
quan vaig veure la portada,
el maestro de Nubes,
dic la portada és de l'Olga.
Està dins d'aquest treball
que estàs fent últimament de col·legi.
Des col·legi, sí.
Em agraden moltíssim
perquè permeten també una gran variació
i, en fi, des de targetes de Nadal fins a...
Bueno, faig la meva autobiografia
i he fet portades per llibres
que m'han encomanat.
D'altres també.
Que m'han encomanat, sí.
I aleshores,
doncs, estic fent la meva autobiografia
sense paraules,
només amb...
de mi, de foli,
de jove,
de nena a jove,
que n'hi ha prou.
I tota amb la tècnica del col·legi.
Amb la tècnica del col·legi.
Una dona gran
que es mira la nena que va ser,
amb els diferents simbolismes meus,
que jo ja me'ls conec,
m'agradaven els cavalls,
m'agradaven moltes...
Sempre hi surten els llibres,
els colors...
Algun piano deu sortir també, no?
El piano sempre l'emoció.
Ahir em vaig assabentar
que la Condolessa Rai
toca el piano
i va tocar davant de la regla.
Ah, jo pensava que només feia gimnàstica.
No, no, no, no.
I també toca el piano.
Actuï en un quartet
i va tocar brams
i van tocar davant de la regla.
O sigui, que ha de ser virtuosa,
si actua en un quartet
i estaven allà saludant,
cosa que m'alegra moltíssim
perquè els polítics
sempre els tenim per...
I, en canvi, aquesta dona
hi ha hagut polítics que toquen el piano
i que tenen estudis musicals, eh?
Sí, que tocava el piano
i el Gomis, que el tocava bé.
Aficionats a la música,
els de Vilaseca ho són molt.
Tots, sempre.
On he estat?
I per això tenen
aquell magnífic conservatori.
Es nota, eh?
Va per municipis, això.
I surten músics realment extraordinaris.
La portada teva,
aquesta novel·la amb aquests paisatges
i continues treballant, fent feina,
ara també a través de la xarxa.
Comentaves que el llibre
te'l presentaràs tu.
Sí.
No serà perquè no hagis trobat
algú que te'l presentés,
és que has decidit
que el presentaves tu.
Sí, exacte.
El presento jo
i l'editor farà d'escoltarà allà
de públic si n'hi ha ningú més.
El presento jo
perquè són coses
que m'agraden tant de dir
que no sé si algú
me les interpretaria
tal com les vull dir jo.
Això és com quan recites poesia
que trobes que ningú
te la fa tan bé
com quan vols dir les pauses
i vols dir...
Exacte.
Però no en faig lectura,
faig l'explicació.
No, no, l'explicació
i la introducció del llibre.
Perquè els estrangers
s'acostumen molt
a fer una conferència
llegint un tros del llibre
i no té cap gràcia això.
Escolta, Olga,
aquesta última etapa
en la que has entrat
a escriure en castellà,
diguem-ne que
va més enllà
de casa nostra
la teva literatura.
Es mou per tot el territori?
Ho hauria d'anar,
però no ho sé.
Avui mateix ho explico...
Perquè era una aposta
justament per això
la que vas fer.
Ho explico en el blog d'avui.
És allò de vendre la casa
i anar a lloguer,
que ha de fer l'obrer.
Diu vendre la casa
i anar a lloguer.
El Premi Sant Jordi,
i Premi de la Crítica,
cosa molt meritori,
això ho explico
amb petites píndoles avui,
fan una lectura a Barcelona
dels Premis Sant Jordi
amb tres barris.
M'han dit
si vull anar a llegir
un tros del meu.
En tot Barcelona
no s'ha trobat
cap exemplar
del Premi Sant Jordi
que és de prou
en Ciclopèdia Catalana
i tot això.
no s'ha trobat ni un
i pobre de mi
misèria de la vida
els hi ha d'escanegar
el text des de casa.
Quina misèria,
quin oblit.
Fa poc...
Això realment
a mi em deixa molt parada.
A mi em deixa trist.
Home,
fa dos o tres anys
vaig anar a prova
que fan un grup de lectura
com se fa aquí a la biblioteca.
A més,
aquells paguen per senari
i s'havia d'estudiar
aquest llibre
que és seu,
parlo del Premi Sant Jordi,
el meu cap onellosa,
que és anglès
i tot això.
Arribem allà
la Teresa Costa i jo
com la presentava
la gent
no n'hem trobat ni un lloc.
No tenien cap exemplar.
No.
Estàs parlant de la pròpia editorial.
Érem a la seu de biblioteca.
La gent
havia anat a buscar-lo
per tot Barcelona
i no l'havien trobat
ni en biblioteques
ni en llibres.
Llavors,
a la seu d'allà
que es comptaien
amb gent uniformadeta
tot allà de tenent,
porteu algun llibre d'aquests
almenys que el vegi el públic, no?
Ai,
no en tenim cap.
Per això poso
Sant Jordi invisible.
I llavors,
vam tornar a la Teresa i jo
així amb el cap,
amb el cu entre cames
que es diu ell, no?
I una mica tristets.
I avui també he demanat
que es posés a l'agenda
de l'avui
que ja que és el diari
que heroïcament
encara hi estem subscrits
que n'hi ha d'haver poca gent
que es diguin.
Tampoc l'han posat
la presentació d'avui.
Dic,
em sap molt greu
que a casa nostra
ni ens coneguin
ni ens vegin
ni sàpiguen
què fem.
Això que de llibres castellans
no comenten bastants.
A banda d'altres consideracions
costava entendre, eh?
Avui anava una mica moixa
jo amb això.
Com no m'animi
prenent un licor de mores
que ens fa el veí.
Que llavors...
Escolta,
com la poció màgica
d'Estèrix
i ara parlem de la Bretanya,
te l'emportes a la Capona
i un preguet, eh?
Abans, abans.
Sí, sí.
Que la gent no pensi
que t'has tirat a la màgica.
El licoret de mores aquest
que es fa amb vodka
i tot això queda molt bo, eh?
Un licoret de mores amb vodka.
Tenim uns veïns
que fan uns licors de mores.
La collideta nostra
i la fan ells.
És que aprèn fins i tot
dels veïns.
Aquesta dona és com una esponja.
És que tinc uns veïns boníssims
com àngels.
Ho absorbeix absolutament tot
i ens absorbeix a nosaltres
per a la seva personalitat
i els seus llibres.
Llàstima que em podia haver
dut una ampolleta
si hem pogut ara aquí.
Ja farem una altra trobada.
Ja la portaré un dia.
Sí, sí.
A mi no se m'oblidarà
l'ampolleta de licor aquest de mores.
Aquest vespre a les 8
Olga Xirinax a la Capona
presenta la seva darrera novel·la
El Maestro de Nubes.
Olga, sempre un plaer, eh?
De veritat, aquesta estona amb tu
i sempre un plaer.
I gràcies a l'acolliment vostre.
I ara saps que estem encantats
de fer-ho
i cada cop que veiem
una hora teva nova...
Que si no ho fos
els de casa, els de fora.
Això sí que ho diem sempre nosaltres.
Els de casa, com a mínim, eh?
Sí, sí.
No, jo em penso que sí
que aquí hi ha bona...
Des que em van dedicar
a l'escola aquesta
d'allà dalt
de l'antic Pax
que és tan boniqueta
com un conte de fades.
Veus, Olga?
Estic molt bonic, això.
Deixa'ls, eh?
L'esperit dels infants,
vull dir, ens tornem com a criaturetas, eh?
I això és molt bonic.
Tu deixa'ls aquests importants
que no saben el que s'estan perdent.
Deixa'ls el seu món
que nosaltres tenim el nostre.
Això ara parles com aquella cançó
d'en Sagarra
que diuen
Noia, passa cantant.
Si et diuen això allò
tu, noia, passa cantant.
Vinga, doncs cantem.
Gràcies, Olga.
Una abraçada ben forta.
A vosaltres.
Fins aviat.