La una del migdia, gairebé en nou minuts, tenim a l'altre costat del fil telefònic
en Josep Julien, ell és un dels actors que intervé en l'obra Intimitat a Ríbera
al Teatre Metropol de Tarragona, dirigida per Javier Rendual,
té l'adaptació d'una novel·la de l'escriptor anglo-paquistanès Hanif Kureishi.
Josep Julien, bon dia.
Bon dia, com esteu?
Molt bé, i tu a punt de venir a Tarragona, no?
Sí, exactament.
Que bé que vingueu aquí i a representar una obra, a veure, que posa moltes coses damunt l'escenari.
La funció, sí.
Sí, clar.
És una, com tu molt bé estaves dient ara, és una adaptació d'una excel·lentíssima novel·la de Hanif Kureishi,
una de les novel·les que, a partir de la meva experiència, més bé reflecteix el món de les ruptures de la parella, no?
És realment extraordinària la facilitat amb la que el Hanif Kureishi busseja amb tota cruesa i sense cap mena de pietat en aquest fenomen de la separació del divorci d'una parella.
És una obra absolutament moderna des del punt de vista que és un fenomen, diguem-ne, molt present ara, no fa 50 anys, òbviament es podien trencar, però no de la manera que es farà.
I és una obra que fa que els personatges es plantegin moltes coses, no?, de les relacions, de la família, de la pròpia institució de parella estable, segurament.
Sí, efectivament. I no només els dubtes que es plantegen, les preguntes que es fan als personatges de la funció no van només en la direcció de la relació de parella,
sinó més enllà, transcendint aquest tema, van directament a la naturalesa de la persona i amb les coses que ens muntem i realment és molt interessant.
Es planteja en un escenari, força nu, aquesta ruptura, l'anècdota per la qual, subratllo, la paraula anècdota per la qual aquesta parella trenca i parla de la seva vida, quina és?
És, diguem-ne, l'enamorament d'una altra persona, el cansament de la pròpia relació?
Sí, suposo que el detonant de tot plegat és el fet que hi hagi una tercera persona en la parella, però com tu molt bé apuntes, això només és la punta de l'iceberg, no?,
perquè sota el que s'està plantejant és la ja no validesa actualment d'institucions com el Matrimoni, tot i que, com diu en un moment,
el personatge que interpreta el Joel a la funció, el Xavier, la família feliç, diguéssim, és una de les últimes utopies que ens queda i a la que tots ens intentem agafar, d'alguna manera.
De totes maneres, jo m'imagino que el consell que hem de donar als espectadors és que vagin a veure teatre
i no en manual d'instruccions de com s'ha de fer quan un arriba a aquest crític moment a la seva vida, no?
No, evidentment, evidentment. La funció no intenta donar cap resposta en aquest assumpte, no?
D'altra banda, és un dels temes més antics de la humanitat i no serem nosaltres ara ni tampoc que en Genís Corèxic
i desvallarà la solució a aquest tema. El que fem, com suposo que és el que fa el teatre o la literatura,
més o menys intel·ligent, és plantejar preguntes, no donar les respostes.
El teu paper és el de Víctor. Qui és Víctor en el marc de l'obra i en aquesta relació que es trenca entre els dos protagonistes?
Doncs és un... la persona que separa, el Xavier, el personatge que fa el tribunal,
ell té dos amics, diguéssim. Un és l'amic que està satisfet amb la seva relació de parella,
que ja dura molts anys i que encara n'espera molt més, que té fills amb molt més
i que es mostra completament satisfet amb tal com li van les coses,
i l'altre, que aquest és el que fa el Pepo Blasco, i l'altre, que és el que faig jo,
és tot el contrari. És un tio ja a la quarantena, que s'ha separat, no fa gaire,
i que està reivindicant com una absurda segona adolescència,
que no el condueix a res. Diguéssim que seria el mirall en el qual es mira el protagonista
per adonar-se'n del que podria arribar a ser si finalment pren la decisió que vol prendre.
En general, quin és el to de l'obra, Josep?
Perquè en moments de certs tocs, o fer l'ullet a l'espectador amb algun toc com a més irònic,
més el to de drama, diguem-ne que és capaç d'aglutinar totes les emocions amb el seu registre corresponent.
Sí, la novel·la en si és d'un to francament dramàtic, diguéssim, fins i tot tràgic en algun moment.
El que passa és que l'estil del Curexi és de mirar-se aquesta tragèdia amb uns ulls molt tendres, diguéssim,
i el qual també desemboca en algun moment en situacions properes a la comèdia.
I en la nostra adaptació teatral això ho hem recollit molt,
i procurem plantejar aquests temes tan poc graciosos, diguéssim, des d'una òptica,
molt desenfadada, perquè ens els agafem molt en sèrio, però sí, a vegades procurant demostrar l'espectador
al cantó més absurd d'aquest tema i, per tant, a vegades còmic.
La crítica formal ja es pot recollir en els diaris a través d'internet.
A mi m'agradaria preguntar-te per les impressions que heu rebut del públic,
un cop representada l'obra, que ja porteu unes quantes representacions.
Quina és la sensació que us dona? Com rep el públic aquesta obra?
Home, és una temàtica aquesta que a tots ens toca més o menys de prop, no?
Qui més, qui menys ha tingut una experiència, si no, a nivell personal,
a nivell d'algú conegut, algun familiar, o algú que hagi patit una situació semblant a aquesta,
i és aquest més o menys l'enfoc que ens fa el públic, no?
Vull dir que a través de la seva pròpia vivència procuren de comparar-se amb el que passa a l'escenari.
Doncs intimitat, arribarà al Teatre Metropol demà divendres, en Josep Julien,
gràcies per atendre la nostra trucada, i que sigui tot un èxit, no?
Aquí a Tarragona, també, que no ens teniu abandonats, de tant en tant veniu.
No, ni molt menys, ens agrada molt venir al Metropol.
Moltíssimes gràcies, molt bon dia.
A vosaltres.
Adéu-siau, que vagi bé.