El matí de Tarragona Ràdio
La una del migdia, en vuit minuts, saludem ja.
Els últims convidats del matí de Tarragona Ràdio
tenen una mirada particular, lògicament, de la Setmana Santa
i una llarga experiència.
És la Setmana Santa i, especialment, la processó del Sant Enterrament,
una de les cites obligades pels fotògrafs,
professionals i amateurs de la ciutat.
Avui n'hem reunit uns quants per conèixer com viuen aquests dies darrere de l'objectiu.
Ens acompanya en Jordi Freixa, bon dia.
Hola, bon dia.
Josep Ferrer, bon dia.
Bon dia.
Joan Carles Ramon, bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
I Josep Maria Riós, bon dia.
Bon dia.
Francesc Virgili, bon dia.
Bon dia.
Quin fred que fa aquí ara, eh?
Fa un dia magnífic, amb molt de solet,
però com que l'ombra de la sang ens cau a sobre,
doncs aquí la veritat és que fa una miqueta de fresqueta.
Volia més el sol.
Ara, per vosaltres no res,
perquè si aneu amb la càmera penjada i fotografiant la Setmana Santa,
esteu acostumats a les incomoditats.
S'estem preparats per tot.
Eh?
Fred, calor...
Gent, molta gent, no?
Molta gent.
Deu ser el més dificultor, segurament.
I una de les coses principals,
sobretot a les Via Cruz i als professors,
molestar el menys possible.
Ara ens acostem una miqueta més al micro.
però...
A veure, quan vau començar a fotografiar la Setmana Santa?
Qui comença?
A veure, qui s'anima?
Sí, no, no.
No, no.
Jo des de l'any 65,
que n'estic fent de fotografies de Setmana Santa.
I quan veu les de l'any 65
i veu les que va fer l'any passat,
res a veure.
No se semblen res.
Ni la ciutat, ni la processó, ni res.
Tot, tot.
Però llavors era un altre tipus de fotografia
i era una altra manera de poder fotografiar
amb més tranquil·litat,
perquè ara és difícil fer una bona fotografia
dintre de la Setmana Santa.
No hi havia tanta gent al voltant, no?
No hi havia tanta gent.
Hi havia potser una altra educació,
diguem-ne, en tot.
Però tampoc no n'hi havia tants fotògrafes
fotografiant, com ara.
No.
També és veritat.
També és veritat.
També és veritat.
La culpa no la tenim nalt.
No, no, home, això de la culpa no en parlem,
però a vegades és molt complicat.
Jo us veig, eh?
Els fotògrafs de la Setmana Santa
que a vegades dius que només sortiran peus
a aquestes fotografies.
Jo no...
El que passa és que portem molta afició,
molt de carinyo al feu.
I això crec que fa superar les dificultats, en definitiva.
Les trobes les dificultats, però bé,
les saltem com podem i les diplem,
però aconseguim anar-ho fent cada any.
Posem énfasi en la processó del Sant Enterrament,
però de fet, quan us plantegeu fer fotografies
de la Setmana Santa Tarragonina,
jo m'imagino que contempleu altres moments,
lògicament.
Ho planifiqueu, porteu la càmera a sobre,
aneu sortint, aneu mirant,
aquí sí, aquí no...
Com funcioneu cadascú de vosaltres?
Bé, cadascú, diguéssim, té un estil propi.
Per exemple, doncs, el Serifarré,
com hem dit abans,
és la fotografia social.
Hi ha, doncs,
que ens agrada més la fotografia artística,
és compatible totalment,
i però lògicament jo crec que el punt vital
que és el que busques sempre és el moment,
agafar el moment de cada cosa
i encara que sigui un tòpic, diu,
la Setmana Santa pràcticament cada any és igual,
els actes més o menys igual,
però cada any la vius de manera diferent
i per tant els fotògrafes cada any
trobem moments diferents.
Encara que una fotografia l'hagis fet moltes vegades,
dels mateixos passos, per exemple,
doncs sempre trobes un plano,
alguna cosa que no tenies
i que és diferent cada any,
la sents de manera diferent.
A vegades és una mà, una mirada...
Una mà, una mirada,
sobretot dels congregants i els participants,
però és que fins als mateixos passos també,
d'un any a l'altre, els veus diferents.
Anem a seguir una mica la rona de com ho plantegeu?
Sí, no, i llavors també una miqueta,
clar, els que tenim així afició,
doncs una miqueta vas coneixent persones,
et donen una oportunitat també molt important
de conèixer les persones que també estan a la Setmana Santa,
que estan organitzant aquesta Setmana Santa de Tarragona
i veus, doncs, vius una miqueta l'esforç
que estan fent ells per muntar tot això, no?
I aleshores te'ls intentes, doncs, una miqueta,
parlant amb ells,
què és el que a vegades necessiten,
perquè a part d'aquestes fotografies que les fem,
les fem també una miqueta per col·laborar amb ells,
per poder una miqueta il·lustrar, doncs,
una sèrie de coses que ells fan,
per una miqueta anunciar aquesta Setmana Santa, no?
Doncs, doncs,
t'avan demanant coses i ells t'ajuden a vegades a trobar punts
i a trobar coses, doncs,
que la millor d'una altra manera no buscaries, no?
Que també és força important, no?
Francesc?
Home, a veure, jo, a part que la Setmana Santa m'il·lusioni,
perquè fotogràficament, com ha dit el company Freixas,
dona molt de si,
també, nosaltres també estem, diguéssim,
agraïts i il·lusionats pel carinyo que hem rebut
de persones que ara no estan en aquest moment aquí,
que ens han fet partícip d'un projecte.
Jo recordo l'any 2008,
que quan s'ha fet l'opúscle de l'agrupació d'associacions de Setmana Santa,
a part del Josep, del Ferbi,
i de l'altre company que està aquí,
que no recordo el nom, perdó.
Joan Carles.
Joan Carles.
Joan Carles.
Havia molt poca gent que participava en aquest projecte
del que era reflexar la Setmana Santa.
A partir d'aquell moment, el senyor Guada,
el que és ara president de l'agrupació,
es va transmetre, segurament, a tots els que estem aquí,
un nou projecte, que és aquest nou opúscle,
que s'està fent des de l'any 2008,
i en el qual hi van participar un grup reduït de fotògols.
Gràcies a Déu, ara ja som més gent.
Però això també vol dir que ha vingut una espècie de simbiosi
per a les dues parts.
Han rebut carinyo, han rebut il·lusió,
ens han sentit d'alguna manera,
tots els que estem aquí partícius d'aquesta Setmana Santa,
ens han fet il·lusionar amb el projecte.
Perquè si no és molt difícil de fer fotografies perquè sí.
si tu ho fas des del punt de vista, des de la fe,
doncs bueno, sí, suposo que hi ha gent que ho faria,
però si ho fem des del punt de vista, des de fotogràfic,
doncs si no t'il·lusionen si n'hi ha una junta directiva,
com és la que hi ha en aquests moments a l'agrupació
de sessions de Setmana Santa,
estic segur que molts que estem aquí no hi som.
Jo també voldria recordar alguns altres fotogràfis que no són aquí,
que també van començar amb aquest nou projecte del Juret,
del Ferbi, que porta des de l'any 67.
Jo en aquella època que anava...
És el veterà, no?
No, veterà, es diu veterà, Ferbi, es diu veterà, no es diu bé.
Jo en aquella època encara anava empanyals,
però m'agradaria recordar,
m'hi ha apuntat uns quants,
al senyor Antoni Roca Pentinat,
amb el...
amb el...
bueno, amb el senyor Cabezas,
amb el senyor Pere Menós,
tant el Jordi com el Pere, perdó,
amb el senyor Bernal Frutus,
que bueno,
que juntament amb els que estem aquí,
som el grup que vam tirar
forà pràcticament 10 anys,
10 anys,
10 anys, estàs d'acord?
Som almenys?
10 anys.
I això li han donat un altre caire.
Parlàves de la fotografia des del punt de vista de la fe,
podem parlar des del punt de vista artístic,
però el valor documental que té la vostra tasca
és importantíssim.
Ara estem celebrant 250 anys dels armats.
Clar, tota aquesta tasca que vosaltres heu fet
al llarg del temps,
il·lustra els opuscles,
dóna la perspectiva de treballs de recerca posteriors
que es vulguin fer.
Per tant, artística,
d'afició,
però també una part documental
i arxivística per a la ciutat
és molt important, no?
Joan Carles, per exemple?
Jo, d'altres modus,
voldria destacar
el que tristament no podem fer fotografies
del divendres sant.
Per exemple,
fotografiar el silenci.
Fotografiar el divendres sant,
en el Via Crucís,
el dematí de la catedral,
on se senten les matraques del Cris,
no podem fotografiar-ho.
On sentim els passos dels penitents,
tampoc podem fotografiar-ho.
I sobretot el recolliment de la gent,
tal vegada hi ha algun que sí,
jo no soc capaç tampoc de fotografiar-ho.
Crec que el divendres sant
no és tan sols la fotografia.
dic tristament,
és el que no realment,
el que realment no podem fotografiar,
també el divendres sant.
Vols dir que no es pot fotografiar tot això?
No dic fotografiar,
perquè ho pots percebre
quan...
Percebre, sí,
però parlar de fotografia
no som capaç perquè un silenci
no crec que el puguem fotografiar, no?
I n'hi ha de molt importants,
de silenci,
molts.
Perquè la processó,
per exemple,
quan passen els penitents
és un moment de veredre silenci
del públic, no?
i, com dic,
les matraques que tanquen
la matinada del divendres
a la catedral,
l'entrada del Crist a la catedral,
només sense els passos,
vull dir,
són pàgines molt importants
que els que són de Targona,
doncs clar,
hi tenim un sentiment molt especial
i és el de cada any,
però cada any és diferent.
Perquè cada any
les vostres fotografies
són diferents?
És el que dic, sí.
És el que busquem.
Busqueu que siguin diferents.
És el de cada any,
però sempre cada any és diferent.
Jo ara diré un tòpic,
però a més n'estic convençut,
i quan parlem amb gent com a vosaltres
que us dediquen a fotografiar,
el tema de l'horari,
tan important en guanya
que ha caigut tan avall,
no?
La Setmana Santa,
que han hagut d'avançar a mitja hora
tot el que és la recollida de misteris,
el tema de la llum
en aquest passeig
que tenim al costat,
amb els passos,
això és extraordinari,
captar aquesta llum,
que és tan especial
aquí la nostra llum.
La pedra que tenim.
La pedra, efectivament.
El comportament del públic
s'ha de valorar molt.
que també és cap on van
els vostres objectius moltes vegades.
Per això diem que,
encara que sigui sempre igual,
no és sempre igual,
perquè sempre et canvia la llum,
te canvia l'horari,
canviar les sensacions
que tu sents
a l'hora de fer les fotografies,
de captar-les,
doncs també canvia,
evidentment.
també s'ha de dir
que la ciutat ajuda molt.
Ajuda molt anímicament
en el sentit
que estàs en una ciutat,
en una història
molt llarga,
molt gran,
i això, doncs,
es l'ha acompanyat,
a vegades,
amb aquest silenci,
que pots captar les mirades,
perquè el silenci
no el pots captar,
junts amb aquesta llum
i aquesta ambientació,
sobretot la part alta
que dona la ciutat,
doncs, esclar,
fa que a vegades
tragués fotografies,
doncs,
fantàstiques.
Us heu de planificar
o aneu fent
a mesura que podeu
amb totes les dificultats
que té?
És complicat,
planificar-ho és complicat,
simplement el que planifices
és els llocs que vas.
És el que t'anava a dir,
els llocs,
a dir, mira,
jo agafaré aquí en aquest carrer,
aquest és un bon punt
on m'hi posaré,
això sí, no?
Buscar això,
si puc pujar en una altura,
si puc posar més avall,
això sí que intentes planificar-ho,
però la fotografia,
clar,
després sobre la marxa
vas trobant
i vas buscant,
doncs,
a veure,
allò que pot ser diferent
sempre m'heu que l'encant
que té el reportatge
i que en definitiva
és el que estem parlant
és precisament
haver de resoldre
les dificultats sobre la marxa,
diferent del documental
que et documentes
i les vas fent.
Parteixes d'un guió previ...
Bé, el reportatge dius
ara faré allò
i resulta que no pots entrar
i en el que vols fer,
i moltes vegades
te trobes el que pots fer
quan creies que no realment
no haguessis volgut fer-lo.
Per tant,
el reportatge té aquest encant,
és sobre la marxa
resoldre els problemes.
També hi ha l'experiència
de cada any, eh?
Doncs això,
el fer-ho, això...
Ja, ja l'experiència
perquè un dia t'aixeques
un any dius
a les 6 de la matinada
a, el que diuen popularment
la professora de la bufetada
o a Lluïto,
dius, a veure,
potser vas un any
a veure què és el que pots fer.
Tens la paciència
i dius, a veure,
aquest any, fotogràficament,
què podria fer
per l'any que ve o per l'altre?
Llavors tu planteges,
te dius, a veure,
si l'any que ve
s'adongués aquesta situació
que s'està donant
en aquest moment
la tindria que fer
i així hauria de portar
un trípode
hauria de portar
dos flasos,
hauria de portar,
hauria de portar...
Vull dir,
tampoc no és tan fàcil
que m'hi poso,
començo a disparar,
sí, pot haver la sort,
però jo,
com vindreu tots,
hi ha molta experiència.
Ara també s'ha de dir
que hi ha molta col·laboració
per part del públic, eh?
Sí, sí.
Això s'ha de valorar,
s'ha de premiar,
s'ha de valorar,
s'ha de valorar també, no?
Que moltes vegades
fas nosa
i la gent ho entén
i ho permet
i...
Sí, però per això
és el que jo deia
que era molt més fàcil
abans fer
una bona fotografia
que ara, eh?
Aquí entre nosaltres
ens molestem a vegades, eh?
Però te'n dones compte...
El problema està
en que
hi ha gent...
A veure,
els que són amateurs
o professionals
o semiprofessionals,
amb aquests
no tens massa problema
perquè, ho he dit,
més o menys,
tens un coneixement
de lo que has de fer
i lo que s'ha de fer.
El problema està
en aquell clàssic
que se te'n va
amb el teléfono...
La foto turística aquesta...
Que se't queda allí
dues hores
esperant a veure...
I clar...
I que et desgràcia
la foto
que tu tens
la idea aquella
que l'has estat pensant,
que l'has estat buscant
i quan t'ha passat...
I tu estàs darrere
d'aquell teléfono
i no ho pots dir
el que penses.
No, no, no,
perquè menys
i menys
durant la professió.
Ni a conferència.
Clar.
Jo sé que és difícil
però trieu-me
si no
una o unes imatges
de les que heu fet vosaltres,
cadascú de vosaltres
al llarg de la trajectòria.
És difícil, ja ho sé.
Si no la que us agrada més
ni la que considereu millor,
doncs la que us vingui al cap,
que realment doncs...
Mira, aquesta és la imatge
de la Setmana Santa.
És difícil,
jo ja ho sé,
això que us plantejo, eh?
Però fem l'intent.
Va, i d'entendre.
Si preguntes a mi...
La pregunta me l'han fet
alguna vegada
i és dir
que és molt...
pràcticament impossible
de contestar
perquè quan tu fas
una fotografia
que t'agrada
és com si fos
un petit fill teu.
Llavors,
totes tenen
el seu encant.
Llavors dir
aquesta m'agrada
més que l'altra...
potser es depèn
del que tu buscaves
en aquella fotografia.
com hem comentat abans.
Però, esclar,
totes
és alguna cosa teu, no?
És alguna cosa
que has fet
i dius
és igual que
un fill
dir
m'agrada aquest
millor que l'altre
és molt difícil, no?
Doncs això
en la fotografia
passa el mateix.
Quan tot ho has fet
amb carinyo
llavors dir
aquest és més que l'altre
i cada una
té una significació diferent.
És a dir,
no pots destacar-ne cap, no?
No pots destacar-ne cap.
Jo, particularment...
El que és incapacable
d'estacar-ne una.
Jo no.
Jo et diria
que a mi, eh?
Particularment,
una de les coses
que m'atreu més
és la innocència
dels nens
que hi participen.
M'encanta.
Treus una cosa
tan real
vull dir,
són ells.
Aquell gest
del moment, no?
Aquella mirada.
Aquell caminar
aguantant les pèlmes
que estiren allí caminant
força rata
aquella cara cansant
si s'estan cansats.
Ells diuen
que estan cansats.
Mira,
és una de les coses
que si ho aconsegueixo
m'agrada moltíssim.
jo crec que un dels
del que té bo
és poder fer
el que és el divendres sant
al dematí.
Sí,
perquè és dels
que hi ha més quietud
i que hi ha més integració
diguem,
més religiosa,
no és tan folclòric
i afegiria
que el divendres sant
al dematí
parles de
Via Crucis del Cataracto.
Sí, sí.
És on els colors
són freds,
són uns colors foscos.
Amb el cris de la sang
me refereixo
sobre la pedra.
Tristament
no podem fotografiar
el silenci,
però
jo crec que és l'imatge.
Aquesta.
Jo sé.
O sigui,
la lluïssor,
el brillant,
els colors,
bé,
tot això
quasi,
quasi que ho fa l'objectiu,
l'únic que nosaltres fem
és recollir el que potser.
Pots agafar
un dia
que comença
a punta d'alba.
La soledat també és la única,
la professora.
També és bonica, sí.
És que se centra molt l'atenció
al sant d'enterrament
perquè és la que té
més difusió
i és més popular,
però hi ha altres moments
que són extraordinaris.
Jo diria que
l'enterral té aquell moment
d'entrada i de sortida.
Sí, sí.
Crec que tots tenen
bastant de carinyo
a la soledat.
Ara,
hi ha una imatge,
per exemple,
abans la comentàvem el Josep,
jo la recordo
i la visco cada any
perquè m'agrada veure-ho
que és
a les sis i mitja
entre el cris de la sang
a la catedral,
prèviament hi ha
un cordó
de les atges enceses,
no?,
dels portants
i llavors
entremig d'aquest foc
apareix el cris,
no?,
a la portalada,
no?
Crec que és un moment màgic,
fotogràfic
i de recolliment,
tot barrejada.
no?
És molt màquil.
i el cris davant de l'altar
de la catedral,
l'altar major de la catedral.
Sí,
també.
I la professora de Llorito,
també.
La que és d'ara que ho he dit.
Jo, la professora de Llorito,
amb fotografia,
no l'he fet,
l'he fet en vídeo.
En fotografia no...
No,
jo dic més que res
perquè la gent...
Tu l'has fet, Francesc,
la del Llorito,
alguna vegada?
una cosa que ho he fet,
sí,
però caminar-la no,
no he anat,
algun any m'ha dit que animar,
però veig allí,
sobretot de gent,
60, 70 anys,
que la veritat,
impressiona
com ho volen portar,
i després tornar al dematí...
I és dur,
és dur.
És una mica...
Jo ho he fet,
però...
No heu fet moltes fotografies
de la Setmana Santa,
enguany.
Ja porteu unes quantes,
no?
Jo zero.
Tu zero?
Tu et reserves per demà?
Per demà.
Ara es dispara.
Ara es dispara.
És diferent,
he canviat això,
he canviat una mica.
Jo voldria fer un comentari,
que el temps es posi damunt,
un comentari
a favor dels fotògrafs,
escolt clar,
perquè tenim fam als armats
que som els que més
metres fem
a la professora
de Sant Enterrament,
però jo rectifico.
Que xopeu més càmera?
Heu dit una planera a planera,
els armats.
El que fem ha recorregut
més metres
a la professora,
no?
Jo crec que el que fan més metres
a la professora
són els fotògrafos,
més que nosaltres mateixos.
Sí, perquè aneu i torneu,
i vinga,
i tornes a fer.
Cinc, sis i set vegades
a la professora.
A quina hora us hi posareu demà?
A quina hora us hi posareu demà?
Doncs possiblement...
A les 6 de matí?
Sí, al matí començarem.
Ah, ja al matí,
és posar-ho.
Aquesta nit, aquesta nit,
que a la professora...
Jo en aquest cas,
ho vaig armat...
Clar, si vas armat
és difícil.
Però ja estàvem quedant
que a les 3 de la tarda
ja estarem aquí
a la recollida
i ja no ho pares
i al matí...
Estàvem buscant
el lloc d'avituallament,
que també és molt important.
Un poc allò que menjar
alguna cosa,
farem la soledat
al matí,
que farem-ho,
i això a les 3 de la tarda
aquí,
la recollida,
i llavors ja no pares.
Teniu una jornada
maratoniana demà, eh?
Sí, sí, sí.
Per cert,
que abans d'acabar,
el Jordi em deia
que a l'Ateneu
fareu alguna exposició,
alguna mostra
d'algunes fotografies, no?
Sí, m'agrada dir-ho.
Diguéssim,
quan acaben tots els actes
de Setmana Santa,
llavors hi ha una cosa
que vam començar l'any que ve,
l'any passat,
i que tindrà continuïtat,
és fer una exposició
de fotògrafos
de Setmana Santa.
Llavors aquí,
doncs,
nosaltres donem
l'oportunitat,
hi ha molts fotògrafos
que es presenten a concurs,
uns altres que no es presenten,
alguns que queden finalistes,
i nosaltres no.
Després l'agrupació
de fotògrafos
fa una exposició
de les obres
seleccionades
amb finalistes
i nosaltres volem fer,
diguéssim,
les que no han estat
seleccionades
o simplement
els fotògrafos
que no s'han presentat,
doncs donar oportunitat
de conèixer els seus treballs
i això serà,
si Déu vol,
el mes de juny
a l'Ateneu de Tarragona,
en la següent edició,
ja, diguéssim.
Es va fer la primera
l'any passat,
amb fort èxit,
i aquest any
volem tenir continuïtat.
Molt bé.
Avui a descansar,
que demà
i us agraeixo moltíssim
la vostra companyia,
esperem que no us hàgiu
refredat aquí,
que hem passat una miqueta
de fred
i que demà estigueu en forma,
eh?
Això fora el més interessant,
sinó que faríem
sense aquestes imatges
de la Setmana Santa.
Moltíssimes gràcies,
de veritat,
per acompanyar-nos,
Jordi Freixa,
Josep Ferrer,
Joan Carles Ramon,
Josep Maria Riós,
Francesc Virgili,
moltíssimes gràcies
i esperarem veure
la vostra mirada
a la Setmana Santa Tarragonina.
Que vagi molt bé.
Gràcies.