L'Eric Vilabric és vicepresident del Casal Català del Quebec a Canadà.
Eric, bon dia.
Hola, molt bon dia, Iolanda.
Benvingut. L'Eric és vicepresident del Casal Català del Quebec, com dèiem.
Actualment el Casal concentra la seva activitat a la ciutat de Montreal.
L'Eric té 27 anys, viu al Canadà des de l'any 2004
i va anar a estudiar un màster de noves tecnologies a través d'una beca.
El Casal en l'actualitat té uns 200 membres
i la seva activitat està especialment enfocada als joves,
cosa que crida molt l'atenció,
sobretot perquè la imatge que a vegades es pot tenir
és que és de persones més aviat en l'edat madura.
Ara en parlarem.
Fins i tot en el Mar del Casal també s'ha creat una colla castellera,
els castellers de Montreal la va crear un cadaqués
que va viure dos anys a Catalunya
i va formar part dels castellers de la Vila de Gràcia.
En parlem immediatament perquè volem saludar també Miquel Basterra,
és vicepresident de la Comunitat Catalana a Colòmbia.
Miquel, bon dia.
Benvingut, un plaer que estigui entre nosaltres.
El Miquel és de Tarragona, nascut al Pla de la Seu, a més a més.
De la Seu, de la Seu.
Abans de ser català estar reunit.
I batejat a la terra.
Déu-n'hi-do, eh?
I fa 21 anys que viu a Colòmbia
i van a parar per motius laborals en aquell moment
i la Comunitat Catalana a Colòmbia té ja 66 anys d'antiguitat.
Vostè ja se la va trobar quan va arribar allà.
Feta, com si diguéssim, aquesta comunitat.
Feta 66 anys a Colòmbia.
I fan també moltíssimes activitats, lògicament.
Montse Mari, molt bon dia.
Bon dia.
Oi, que lluny que està la Montse.
La Montse és la presidenta del casal català a Kansai, al Japó.
I la Montse, val a dir que fa 30 anys que vius al Japó?
Em sembla que sí, per tot el compte.
30 anys, potser.
gairebé tota una vida o més de mitja vida, eh?
Posem tota una vida.
Tota una vida, eh? Ho deixem aquí.
El centre es va crear fa 10 anys, té 240 membres de 6 nacionalitats diferents
i un dels objectius dels centres propiciar intercanvis culturals
entre les cultures japoneses i catalana.
No et preguntarem com vas fer el cap al Japó, perquè deu ser un tema personal, laboral, més aviat, casualitats.
Vaig anar a Treta per l'encant d'Orient, un encant que desconeixia,
però sempre ens atrauen les coses que no coneixem i ens podem imaginar.
I suposo que hi vaig anar a Treta també per una raó musical,
perquè la mare tocava música i em va agradar molt Madame Butterfly,
que ni tan sols està escrita per un japonès.
Això normalment passa, eh?
O sigui, per raons, romàntiques, suposo.
Però al final, el que trobem en el país d'acollida són coses diferents que també ens convenen.
La Cristina Laguer, Cristina, bon dia.
Bon dia.
Ella és presidenta de l'espai català Topalekua.
Topalekua.
Topalekua.
És un punt de trobada en basc, eh?
El que passa que a l'eusquera, de moment, tot arribarà, eh?
Tot arribarà.
Tot arribarà.
Físicament la seu es troba a Donòstia, que vam tenir al Nàstic, eh?
Aquest cap de setmana a Donòstia.
Aquest cap de setmana, exactament.
Vam empatar.
Ja està bé.
Que normalment perdíem, a Noeta.
Ja ho saps tu, això.
El cas és que et vas desplaçar a Sant Sebastia per viure amb la teva parella.
Exacte.
Vau crear el centre fa dos anys i mig.
300 socis.
300 socis.
I ha comptat amb la col·laboració de gent, ara que parlàvem del Nàstic, de jugadors de futbol com Vaquero, Begueristain,
o els periodistes Toni Estruvel, o Dani Gómez, o el crític gastronòmic Rafael García Santos.
Això neix amb esperit d'intercanvi.
I sempre hi ha hagut molta simpatia i molt bon feeling entre el País Basc i Catalunya.
Moltíssim.
Imagina't, Tarragona, jo i el dematí vaig anar a buscar el diari i el diari o a Vasco.
És a dir, una cosa que a Barcelona em costa molt de trobar.
El que passa és que s'havia de materialitzar aquest bon rotllo.
Era una cosa una mica etèria i s'havia de posar sobre la taula.
És a dir, intuïtivament tots teníem aquesta tirada, però ja s'havia de posar una mica de...
Això, s'havia de posar amb els papers.
Com va ser el Sant Jordi de l'any passat vostre? On éreu?
Éreu a casa? A la casa d'ara?
No, jo estava, concretament, a Bogotà.
Ahà.
I procurem Sant Jordi, la comunitat catalana, reunir-nos i celebrar, durant sis vegades a l'any ens reunim, per Sant Jordi, precisament, per fer intercanvis i tindre contactes amb la comunitat.
Rosa, llibres, alguna activitat especial?
No, procurem, sobretot, donar una rosa a les senyores. El llibre és més car, és més difícil fer arribar.
Clar, però ja digues.
Com a tots els casals, suposo que Sant Jordi és una imprescindible qualsevol activitat, però nosaltres, jo discrepo en aquest sentit,
nosaltres aquest any he imposat una mica, des de la visibilitat, roses per a tothom, homes i dones, és la temàtica que m'he imposat una mica des del jovent.
Crida molt l'atenció que el casal català que representes estigui integrat per joves, perquè a vegades hi ha entitats i institucions que el que es queixen molt és del relleu generacional,
que hi ha determinats àmbits que no atreuen els joves i, clar, si no hi ha relleu generacional, aquesta presència és difícil.
Depèn també de la natura del casal. Hi ha casals històrics, que són realment els exilats o d'una certa època,
que, evidentment, la funció bàsica és reunir aquesta gent i les noves generacions han tingut dificultat, a vegades, de mantenir-los.
El Quebec va ser uns immigrants més laborals dels anys 70 i ara, sobretot, hi ha la nova fornada de gent d'intercanvi d'estudiants
o joves professionals que també estan donant una nova imatge i es va buscar més el cavaquès, l'autòcton del país,
que està molt atret per Barcelona i per Catalunya en general.
Et vas quedar perquè vas trobar una bona oportunitat, perquè et va agradar, perquè et vas plantejar passar una àmplia temporada de la teva vida fora de Catalunya?
Perquè, mira, també va arribar al Quebec i donar-me que sempre hi havia hagut tanta bona relació Catalunya-Cavec,
però no hi havia un programa d'estudis catalans i, a través de l'Institut Ramon Llull vaig entrar en negociació amb una universitat
i ara tenim un programa d'estudis catalans i en sóc el professor responsable.
Per tant, vaig coordinar i combinar les tasques al Casal per oferir una bona oferta cultural lúdica
també pels estudiants ara meus, que són un nou públic que també arriba ara a les activitats,
per la qual cosa tenim un nou ventall.
Parlàvem del bon feeling entre Catalunya, el País Basc, aquest lligam amb la comunitat llatina que hi ha hagut sempre,
a partir, com deia ell, dels exilats, de la guerra, però on hi ha un gran desconeixement
és tot allò que té a veure amb l'Orient. Sembla que podem parlar del Magrib,
podem parlar d'Amèrica, però quan arribem a l'Orient no tenim res a veure,
no ens assemblem en res, som grans desconeguts, realment som tan diferents com ens sembla des d'aquí.
Continuem utilitzant els estereotips, des d'aquí, des d'allà.
Sí, sí, sí. Jo diria que malgrat que estem en una societat de la informació,
en realitat l'essència la seguim desconeixent.
Les formes ja han arribat potser més a nosaltres,
mitjançant, com jo deia, a la televisió, a l'internet o als viatges,
perquè els japonesos són grans viatgers que venen molt a Espanya en general i a Catalunya en concret.
Jo crec que em vaig interessar per gaudir gràcies als japonesos,
perquè feien tant de rebombori que vaig pensar, bé, doncs m'ho mirarem amb una mica de deteniment.
I és cert que ells estan molt interessats en la nostra cultura i que potser ens coneixen una mica més.
Però ens coneixen, com he dit abans, l'aspecte cultural.
Potser l'aspecte anímic és més difícil, de la mateixa manera que a nosaltres anímicament ens costa més atensar-nos a qui són ells.
El fenomen de la immigració, que com vosaltres sabeu té una transcendència,
està passant per un moment de moltes dificultats, de molts discursos.
Vosaltres també l'experimenteu en els països on viviu ara, aquesta nova immigració que té unes característiques molt concretes.
Abans em deies, Montse, país d'acollida.
Sentir-nos dir país d'acollida vosaltres, que esteu fora de Catalunya, ens crida molt l'atenció.
Per tant, és interessant saber com vosaltres integrar-se no és la paraula,
perquè és una paraula que cada cop té un concepte més equívoc, molt utilitzada políticament,
però allò de me'n vaig a viure a milers de quilòmetres de casa meva,
com puc conservar allò que sóc, les meves arrels,
però com puc gaudir de tota l'experiència d'anar sumant més a la meva vida?
Això necessita d'un procés previ important o és un pim-pam, arribo ja, m'hi poso a viure?
És un procés previ. Jo el tinc calculat fins i tot, són cinc anys.
Aquest és el meu.
Ah, sí?
Jo he fet una espècie d'estudi sociològic dels catalans i catalanes que arribem al País Basc.
Triguem cinc anys a assimilar-ho, i al cap de cinc anys fas una barreja estupenda i en treus el millor.
Nosaltres, per exemple, manifestem aquesta barreja estupenda en una activitat que tenim que es diu l'Espai Mainada,
que tenim els dissabtes a la tarda.
Tenim 20 nens que venen a l'Espai Afectivitats només en basc i català.
I allà es veu que aquestes criatures, ells ho tiren a subidíssim.
És clar, per ells que es poden menjar amb gules amb pap tomàquet, però els grans potser ens costa una miqueta més.
Home, jo me les menjaria a soles, ja t'ho dic.
Jo també.
Però vaja, contra gustos...
Bé, no me les menjo de cap manera perquè estan en un preu horrorós.
He parlat en condicional, me les menjaria si les pogués pagar.
És evident.
La llengua, l'eusquera, et va condicionar d'alguna manera?
Clar, és un fenomen diferent perquè, aviam, a Catalunya, català i castellà,
van de la mà, la realitat social de l'utilització de la llengua és una,
més enllà del que és el marc legal, la política, etc.
Però tu et vas plantejar, jo em puc moure en castellà, però vull aprendre a usquera?
Si vols treballar, se sapigui a usquera, i així és.
Per tant, tu, mans a l'obra i...
Vaig haver d'estudiar a usquera, no el parlo ni molt menys com no hauria de parlar.
Sí que és veritat que tenir fills que van a...
i que estoles m'ajuda, perquè els meus fills al seu entorn és Òscaldun,
però si vols treballar no tens més remei.
I això és una cosa que jo sempre els dic a la gent que ve a Dona Hòstia, no?
Mireu, de la mateixa manera que si n'hi sou a Catalunya,
hauríeu de prendre català per treballar,
perquè en un bar, encara que sigui de cambrer,
tu vas poder dir egunon, bon dia, amb una persona que entri.
Doncs el que passa és que m'imagino que el Japó
deu ser molt més complicat, encara que no sé jo,
entre l'úsquera i el japonès.
Sí, no, jo és el que t'anava a dir.
No sé jo.
El japonès...
El japonès...
Però fins i tot fonèticament s'assemblen, a vegades.
La llengua va ser un impediment o un entrebanc o...?
Sempre ho és, sempre ho és, perquè, esclar,
i m'adono que quan jo era més joveneta,
que realment, quan apreníem una altra llengua europea,
doncs ens semblava un abisme.
I ara, és que és quasi bé, doncs n'aprendria tres al dia,
tres de noves, perquè he provat la gran diferència del japonès.
Evidentment, parlant del que deies,
jo crec que la gent que hem viscut molts anys a fora,
no som d'aquí ni som d'allà,
però alhora som d'aquí i som d'allà.
El primer factor imprescindible per adaptar-se a una nova cultura
crec que és l'obertura anímica,
estar obert a noves coses que no coneixem
i a valors que fins ara no eren els nostres.
I, esclar, per entendre aquests valors i aquestes noves coses,
evidentment, hem de parlar la llengua.
El japonès, per mi, va ser un procés molt lent.
Diguem-ne que el primer any que no treballava al Japó
va ser un aprenentatge quasi bé sola
perquè vaig arribar al Japó després de cinc mesos de viatge
i, esclar, ja no em quedaven diners ni per escoles ni per res, de tot això.
I després del fer amics per primera vegada allà,
diguem-ne que el que jo havia après tota sola
es va posar, diguem-ne, en funcionament i es va materialitzar.
Però el japonès, per la idiosincràcia de la llengua en si,
és tan complicat que jo crec que si fa 30 anys que hi soc,
cada dia aprenc una cosa nova.
T'hi trobes a gust amb la manera de ser,
que és generalitzar molt, perquè no generalitzar sempre t'equivoques,
però bé, tots tenim un tarannà, els catalans tenim un tarannà,
tot i que tots som diferents, afortunadament, els japonesos també.
Et va costar fer-te amb aquesta manera d'entendre la vida,
des del que és la vida quotidiana,
que probablement és on es pot trobar, en coses essencials i bàsiques,
al final jo crec que ens movem en termes ètics molt generals.
Però en la vida quotidiana, et va costar d'adaptar-te?
A mi em va costar dues, em va sobtar una cosa i em va costar l'altra.
Fins i tot en aquella època, quan jo vaig néixer fa menys de 150 anys,
com ja sabíem.
És jove, no la faci en casa, es fa la coqueta perquè és jove,
no s'ha d'amagar l'edat.
Sí, és que també és la coqueta per herència.
Doncs, efectivament, m'havien educat, recordo,
per ser una dona independent,
per ser una dona lliure, anímica i socialment parlant.
I quan vaig arribar a Japó fa 32 anys,
la societat i la situació de la dona
estava comparativament molt endarrerida.
Per exemple, fins al punt que uns amics et convidaven a sopar
i la muller no seia a taula perquè ens havia de servir.
I això m'angoixava només de veure-ho.
Les coses han canviat molt en aquest aspecte,
ara gairebé es passen de rosca,
però sense saber per què es passen de rosca.
Diguem-ne que la situació de la dona em va sobtar.
La cosa que també em va sobtar va ser la diferència entre,
per exemple, suposem que per un europeu en general,
per un català, evidentment, també,
per una persona de l'estat espanyol és obvi encara més,
mostrar el teu individualisme, com penses,
i en demostrar que potser ets més llest que l'altre,
perquè si us n'adoneu, tothom et parla de tothom
i tothom parla de tot sense tenir prou coneixement.
Mentre que a Japó, estiguis o no estiguis d'acord amb l'altre,
el deixes parlar, el deixes acabar,
i si no estàs d'acord dius,
ah, ja ho entenc, ja té sentit,
potser no li portaràs la contrària en honor a trencar l'harmonia,
això també em va sobtar molt.
Que diferent és Colòmbia, eh?
Molt diferent.
Miquel, d'aquest retrat que ens dibuixava la Montse...
No teniu la problemàtica idiomàtica, ni molt menys.
Evidentment, hi ha una diferència de caràcter,
de taranà, com tu deies,
però és molt més fàcil,
habituat i compenetrat amb la gent de Colòmbia.
És una societat molt acollidora, no?
Tinc entès, o és un tòpic també?
No, no, són acollidors,
és una gent maca, de veritat.
El que passa és que potser de Colòmbia es coneix
més el lleig i dolent que l'homunic.
Per desgràcia és així.
És una societat en permanent conflicte,
molts problemes...
Des que jo estic a Colòmbia, fa 22 anys,
sempre ha sigut un país problemàtic,
per què?
Perquè la guerrilla, el narcotràfic
i la violència sempre estan permanents.
Quan no han sigut els càrtels de Cal i Medellín,
han sigut els càrtels de la FARC.
Per què?
Perquè la FARC no és guerrilla, és narcoguerrilla.
Són els que exploten la coca
i el cràfic de droga.
Aleshores, clar, és una gent potenta econòmicament
i desestabilitzen el país en consul.
O sigui, que hi hagi...
No sé si té un gran potencial,
però que es perd justament per aquesta situació constant,
la vida quotidiana de la gent.
Sí, perquè mira, Colòmbia és un país molt ric,
o sigui, per natura té el que ja tothom coneix,
el cafè, les flors, esmeraldes, hort, oi?
I això, i la gent, la capacitat de la gent és molt important.
Tu ho trobaràs a Colòmbia, a qualsevol ciutat,
a Cali, Medellín, Barranquilla, Bogotà,
gent molt preparada, sobretot gent jove,
executius, que el que menys té és un títol
als Estats Units a Europa, un màster.
Llavors dius, ostres, què volen fer aquesta gent?
Volen fer país.
Ara, tenen unes circumstàncies molt difícils,
més que qualsevol país d'Europa.
Per què?
Perquè, ostres, t'has de cuidar les espatlles,
en quin sentit?
Que no et sequestrin.
Et jugues la vida materialment i físicament cada dia.
I treballar així és molt difícil, de veritat.
Mira, per exemple, a Colòmbia
hi ha totes les empreses més significatives
o representatives d'Espanya.
digui-li, des del sector financer, serveix.
Però què passa?
Que els executius o els empleats d'aquestes empreses
també han de prendre
cuidado que no els raptin o secuestrin els seus empleats.
Llavors hi ha unes mesures que dius,
escolta'm, si vas a tal lloc tu no vagis per carretera
perquè hi ha perill, agafa l'avió.
Cosa que aquí no ho vius, això.
Aquí és més lliure.
Llavors diràs, home, les coses encara estan així.
Sí, no pots baixar la guarda.
Per què?
Perquè mentre hi hagi una desestabilització a través de la guerrilla,
dels paramilitars i els narcos,
no pots baixar la guàrdia.
perquè estàs constantment en perill de que et gasi.
Doncs tu quan véns a Tarragona,
deus anar per tot arreu i a tot hora, tranquil, no?
No, la prova està que ahir vam estar passejant per Tarragona, per arreu,
fins a les 12 o a la 1 de la matinada, tranquil·lament,
que un al·lucina perquè diu, ostres, no és possible que jo a les 10 o 12 de la nit
estigui passejant pel carrer.
Això, clar, vosaltres no ho valoreu perquè ho viu cada dia.
Mai es valora el que es té.
Sempre es valora el que no es té, però el que es té no es valora mai.
No, exactament, exactament, per això ho dic.
M'entens? Jo al·lucinava, dic, ostres, són les 12 de la nit i vaig passejant, no?
Cosa que és molt difícil fer-ho a Bogotà.
Eric, el que ve que és molt diferent.
I el tema de la llengua, tenint en compte que sou persones formades
i anàveu amb l'anglès de sèrie, m'imagino, no?
Sí, però...
O el francès.
El francès, això és el que t'anava a dir,
perquè realment la part del Quebec és la part francòfona
i hi ha una gran diferència al Canadà
amb què és la realitat del Canadà anglès i el Canadà francès.
En aquest sentit, preparat amb el francès, però no amb l'accent del Quebec,
perquè això també és la particularitat.
Un arribé, com deia abans,
es deia abans aquí, doncs hi ha un procés que s'has de preparar per arribar,
però, clar, arribes amb un francès europeu i arribes allà
i tot és una realitat diferent i t'has d'adaptar amb l'accent,
amb la forma de fer també d'allà.
El que és interessant de veure el Quebec és que és una mica híbrid
entre el que és Europa i Nord-Amèrica.
Diuen que més civilitzats i tots, no?
És una cosa així com a molt escèptica, molt estupenda, tot.
És a dir, Nord-Amèrica...
Un quadre molt diferent del que ens dibuixava el Michael, no?
Exactament, completament.
Ara quan el sentia, m'he d'anar a compte que sí que no tenia absolutament res a veure.
Això de passejar tranquil, inclús et diré, és més tranquil un món real
que potser Barcelona en aquest aspecte.
Ui, em penso que ja tu et quedaràs molts anys al Quebec.
De moment sí, viu molt bé, la veritat és que sí.
I són la gent, societats des d'Amèrica, doncs són la millor societats més joves
i quan, amb moltes ganes, molt curioses per veure les grans tradicions,
les grans cultures mil·lenàries com pot ser la catalana.
En aquest sentit, doncs estan molt encuriosits i tenen moltes ganes de conèixer.
A banda d'enriquir-vos a nivell personal, que m'imagino molt,
perquè és un compartir moltes experiències,
quina és la... És a dir, si us digueu, heu de fer un informe
d'aquells feixucs que has de presentar a algú perquè et doni una subvenció o alguna cosa, no?
Aleshores, què diríeu que és la gran conclusió o els punts on realment dieu
a qui hem apostat en aquesta trobada de casals catalans?
Jo, mira, jo no vull passar davant de les senyores, comença tu, per favor.
Bé, doncs jo diria que potser jo és la primera trobada que vinc
perquè l'espai és jove, només té dos anys i mig,
per tant la idea que m'emporto i el que he vist
és una intenció per part del Departament d'Afers Exteriors,
de la Generalitat, de posar-hi fila d'agulla
i articular una estructura fixa, seriosa,
amb un pla de subvencions que pots convenir
que porta moltes discussions, deiem estar moltes hores,
però discutir és molt positiu.
I a mi em sembla que s'ha d'agrair a aquest departament
l'esforç que fa la gent, Angele Portaderes,
el secretari, Rafael Cavalleria,
són gent que treballen moltíssim
i que estan ajudant realment molt
a que continuïn algunes i que neixin de noves,
amb tots els pros que poden haver-hi,
que segur que n'hi ha més.
Montse, realment costa d'entendre els convidats
amb aquest fons que hi ha,
però jo crec que ho aconseguirem
a escoltar i sentir bé,
i sobretot els nostres oients.
D'acord, jo dono suport al que ella diu,
és la quarta vegada que he participat en una trobada
i potser hi ha hagut altres trobades una mica més interactives
i potser ho he trobat això a faltar,
però comprenc que hi ha la bona voluntat
que tant els representants dels centres catalans
com de les institucions que ens han acollit,
que hi hagi una bona entesa.
Aquesta bona voluntat voldria creure que hi és.
Miquel.
Jo diria, sincerament, primer,
agrair a la Generalitat
i a les afers exteriors de la Generalitat
l'oportunitat que ens dona de reunir-nos,
intercanviar i conèixer-nos entre nosaltres
i, d'una altra banda,
també establir unes regles,
unes normatives que tots els tinguem clars.
En quin sentit?
Que tothom necessitem ajunt.
I aquest ajut,
més o menys, tothom el rebem
per poder fer activitats.
Activitats en quin sentit?
De donar a conèixer Catalunya.
M'entens?
Donar a conèixer Catalunya en tots els sentits.
Llavors, això, si no tens l'ajut d'un estament,
d'una organització o un organisme,
com en la Generalitat,
és difícil de fer-ho.
La Generalitat,
a través d'afers exteriors,
ens col·labora a tots.
La veritat és aquesta.
I aquesta reunió, jo crec que tots
traiem profit, primer, de conèixer-nos,
de tindre aquests contactes,
no et posis nerviosa, que això no pararà.
No, no, és que costa, la veritat,
a veure, sincerament,
costa molt amb aquesta megafonia.
Escolta, no,
jo crec que t'he dit el que volia dir,
que és interessant,
aquesta reunió,
jo he tingut reunions,
jo he tingut reunions a Costa Rica,
hi he tingut algunes,
i aquesta és molt interessant,
i aplaudeixo la Generalitat
que ens hagi reunit a tots a Tarragona.
Eric.
Breument, per acabar,
això que s'ha destacat ja
ha estat l'intercanvi,
que a nivell interpersonal
ens podem realment entendre
i aprendre molt
del que estan fent també altres casals,
però sobretot també les directives
i veure com s'organitza la Generalitat
són molt diferents entre nosaltres,
i és una feina realment enorme
la que estan fent.
I ja abans d'acabar,
aprofito els micròfons de Ràdio Tarragona
per convidar els tiquets de Tarragona
que vinguin a fer una masterclass
a la nostra colla castellera.
Seran benvinguts,
i sisplau que...
Bé, aquí hi ha algú darrere meu
que diu que s'hi ha malcat.
Ara feu tractes.
Jo, escolta...
Tu te pas el tèric també, eh?
Tarragona Ràdio
és la millor emissora del mateix terrà,
per no dir a Europa, tu.
Mira, ara ens farem els xulets.
I tu ets una noia molt maca
que saps entrevistar
i és una professional
a Ixerida i Vaca.
No us he dit que vingui cada dia?
Que vingui cada dia, perquè...
Aquest ha quedat el punt lletí, eh?
És el punt lletí, sí senyor.
És el punt lletí colombià.
Ja que no t'hi he portat la rosa,
tinc que donar-te una flor.
No, home, doncs la flor...
Això no ha estat una flor,
ha estat un ram de flors, eh?
Moltíssimes gràcies, de veritat,
que ha estat un plaer
i que gaudiu de la vostra estada a Tarragona.
Gràcies per tenir-me.
Fins aviat.
Adéu, si vas bé.