Roser, Conrat, bon dia.
Bon dia.
Conrat, has fet peces, temes musicals, expressament per agrar allà?
Sí, aquesta és la cosa genuïna, la cosa singular del disc,
que algú que coneix a la Roser i que en coneix a mi,
en principi, ara ja ens veuen molt junts, musicalment parlant,
però no ens ubiquen perquè en aquest país tant dim a...
a tots són capelletes, són microcosmos,
i a mi la gent que em coneix de fa molts anys
jo m'associen amb la nova cançó, en una etapa,
o amb la New Age, en una altra, o amb l'eclecticisme,
que és dir tot i res, però clar, en principi no soc un músic tradicional,
en el sentit que toqui instruments tradicionals,
i jo crec que aquesta és la gràcia.
Ets un músic contemporani, i com a tal,
vull dir, estàs oberta a qualsevol proposta musical que t'interessi, no?
I aquest instrument m'interessa moltíssim,
i a més jo crec que aquesta és la força, que aquí aprenem els dos,
jo aprenc, evidentment, del món tradicional,
i els grellers s'enriqueixen de més repertori, ni més ni menys.
us vau anar a buscar un, l'altre us vau trobar en el camí,
i vau decidir fer-ho.
Una miqueta, aquesta parella musical que heu creat,
com es va conèixer, musicalment parlant?
Això comença, diguéssim, al Conservatori de Vilaseca,
a l'Aula de Música Tradicional, que està allà,
coincidim que som professors,
jo soc professora de gràtlla,
i ell també d'arranjaments, de conjunt instrumental.
jo tenia la necessitat de no fer música tradicional popular,
sinó fer músiques contemporànies,
amb l'instrument nostre, amb un instrument tradicional,
i vaig veure que ell també tenia ganes de fer coses noves,
o sigui, es va involucrar molt amb aquest instrument,
llavors vam connectar i vam començar a treballar junts,
vam fer uns temes,
a mi em va agradar molt,
i ell, el que veig que també devia agradar a la fetlla que feia jo,
i cada vegada va anar més, va anar més, va anar més,
fins a poder fer, amb set anys, poder fer això.
Heu après molt de la gent.
Amb això que ella diu d'agradar,
clar, hi ha una cosa molt important per un compositor
i més contemporani,
que les obres més enllà de l'estrena,
això és trist, el que diré, però és real,
més enllà de l'estrena poques vegades es toquen,
parlo d'obres de cambra, obres sinfòniques,
clar, a mi el que em va veure amb un sentit pràctic,
com a taura que soc, soc molt pràctic,
doncs és que ella tocava no una vegada,
sinó que allò era, diguem-ne, útil,
en el sentit de la paraula artesà, no?
Útil que vol dir que es tocava una vegada
i una altra, i una altra,
aleshores hem anat fent camí,
perquè l'escolta les peces...
Útil, perdona, Conrat, en un sentit
que no és una peça de museu que es queda un prestatge,
sinó que va voltant pel Mònia,
pel Mònia es va escoltant, no?
Perquè, de fet, ja l'heu presentat, aquest treball,
ara em comentàveu que també a través del canal 33 de TV3,
doncs també vam fer un ampli reportatge,
perquè és un fet força insòlit,
dins del que és el panorama de musical contemporani, no?
Totalment.
Jo no conec cap cas com el vostre, no?
Sí, però no ho tindria per què ser,
perquè en realitat a la història, diguem-ne,
a veure, tots els instruments han crescut,
va ser que un compositor i un intèrpret
han treballat en tàndem,
el clarinet amb l'època de Mozart,
o el corno di Bassetto,
o el violí amb Brahms, etcètera, etcètera,
o amb Vivaldi, l'escola italiana,
sempre ha hagut això,
el que passa que ara, d'alguna manera,
quasi tothom està de tornada de tot,
i això, quan es va a buscar cap enrere,
és el que et dius,
es va amb una actitud de museu, museística,
aleshores, o hi ha manca d'autoestima,
o hi ha manca d'aquest sentit pràctic,
i per mi, diguem-ne, com a compositor,
és fantàstic que un instrument
que està bastant per fer,
en el sentit millor de la paraula,
és a dir, que està viu,
a nivell de l'UTIES,
perquè van sortint novetats de l'instrument física,
a nivell de tocar,
perquè es recuperen formes de vibrato antic, etcètera,
doncs és viu i et sent superútil,
perquè dius, bueno, això serà,
o és una part més o menys important del repertori,
clar, jo composo per altres instruments,
però per piano,
la literatura pianística és tan ampla
que el que jo puc aportar
és un granet de sorra,
o més com a intèrpret, no?
Aleshores, és molt,
jo crec que és molt,
tant de bo,
sigui un exemple,
per altra gent,
i no es quedi en anècdota,
però nosaltres la cosa continua,
he escrit moltes coses,
i el més important,
i Valadí sempre ho dic,
que està allà davant,
i quan no està tan bé,
que ho ha tocat tot,
tot el que jo he escrit ho ha tocat.
Això cap intèrpret que jo conec,
i he treballat amb molts,
doncs es fa,
perquè sempre hi ha una selecció,
per tant, clar,
és fructifar.
Clar, Conrad,
jo ara penso,
des de la meva ignorància musical,
des del punt de vista tècnic,
escriure una partitura per a gralla,
com tu deies,
no és el mateix que escriure la per a piano.
No, evidentment,
i sobretot si tu no ets graller.
En el Joan Albert Amargós,
que tenim l'orgull
que ens ha fet un text fantàstic,
jo aquí m'arriscava molt,
perquè per mi és el compositor viu
més important del país,
i dic,
si algú vull que m'escrigui això,
no ha de ser un amiguet meu o un alumne,
sinó ha de ser algú que jo consideri molt,
i diu una cosa,
la tímbrica en principi una mica arriscada,
perquè no hem anat a buscar el fet
que això ja es fa amb altres discos,
barrejar-ho amb altres instruments,
o un grup de rock
on també hi ha la gralla,
o sintetitzadors,
no, no,
és que és gralla amb tots els sentits,
i sola,
no sola una veu,
sinó sola com instrument,
a part de la percussió,
aleshores aquest era el repte,
però aquesta era la jugada,
aleshores, clar,
ella li ha donat,
ella i la seva escola,
és a dir,
els seus alumnes
li han donat aquest punt de dolçó
amb la serietat
per entendre'ns
com si treballessin música de cambra,
aquesta era la cosa,
perquè l'altre ja existeix,
l'altre ja es fa molt.
Posaria molts adjectius al disc,
però ara que has dit
punt de dolçó
és un disc absolutament dolç,
absolutament delicat,
d'aquells que els escoltes,
les peces,
i oi,
les agafaries amb les puntetes dels dits,
no,
perquè no es trenquessin en cap moment.
Aquesta és la novetat,
dir gralla i dolç,
en certa manera,
per molta gent és antitètic,
i no, no ho té per què ser,
estem contents.
Home, el gralla i dolç
és el que jo sempre he reivindicat,
els grallers vells
no tocaven quan toquen ara estrident,
sempre tocaven dolç.
A mi,
jo em vaig aprendre dels grallers vells,
de l'últim,
i que era músic,
i sempre em va ensenyar a tocar dolç,
no?
I és el que jo estic ensenyant
als meus alumnes.
I durant aquests 15 anys,
a nivell de Catalunya,
els alumnes de Figueres,
de Lleida,
a nivell del territori,
que són els que m'acompanyen aquí,
hem aconseguit això,
recuperar aquesta manera dolça de tocar,
de fer música,
i no cal d'anar a cridar pel carrer,
no?
I que l'instrument,
l'instrument,
l'instrument ha de fer música,
no cal que sigui festa, no?
Tot festa i soroll.
I aleshores, doncs,
sí que també,
evidentment,
és molt important el repertori aquest,
que ens fa que tirem més endavant,
que el dignifiquem l'instrument,
i que la gent vegi que,
que bueno,
que per tocar un instrument,
com la gralla,
també s'ha d'estudiar,
per tocar-lo a tocar així,
s'ha de tocar i s'ha d'estudiar.
Hem superat el moment,
en Roser,
de que la gralla i altres instruments,
el sac de jamecs,
per posar un exemple,
n'hi ha molts instruments
de música tradicional,
han superat ja l'etapa
que era l'instrument de festa,
que qualsevol el tocava,
i el que tu deies,
no calia ni llegir una partitura,
comença ja a estar al seu lloc,
jo t'ho dic perquè,
des de l'escola,
de música tradicional,
parlaves de Vilaseca,
però també la municipal de Tarragona,
es fa moltíssima feina,
i hi ha molts nois i noies
que a l'hora de triar instrument,
trien la gralla
o qualsevol altre instrument
de música tradicional.
Hem superat aquella etapa.
Sí, sí, sí,
s'està superant,
pensa que aquí a Tarragona,
a l'escola municipal,
han portat quatre anys,
i ja surten quatre grups potents,
amb canalla de sis anys
que toquen,
evidentment,
amb molt més nivell
que molts d'aquests
que tenen una formació musical,
i que es coneix molt,
es coneix molt.
El que falta potser
és que per consenciar els pares,
es pensen que poden començar
a partir dels 12 o els 14 anys,
i això no és veritat,
a partir dels 7
ja poden tocar,
no és el que volem,
el que passa és que la gent
encara no ho té al cap,
hi ha unes gralles petites
i la gent no ho sap,
això.
Esperem que en aquests anys
puguem ja començar
amb els nens més petits,
que és el que farà interessant.
Recuperant una mica
la darrera resposta
de Conrat,
ell fer tota una sèrie
de partitures
exclusivament per a Gratlla,
la dificultat que André ha dit,
com ha arribat al final
aquest resultat
tan extraordinari,
al contrari,
tu com a grallera,
com a intèrpret de Gratlla,
assumir una partitura
creada per un compositor
actual,
contemporani,
ha estat molt complicat també?
o bé?
No,
a mi personalment
com m'agrada molt
aquesta música
i com la primera vegada
que em va donant
a partitura
vaig dir
això no es pot tocar,
és allò,
no?
És aquell risc
de dir,
doncs, ostres...
A veure,
qui va a dir una cosa
que ella no la dirà
però jo com a testimoni
la puc dir,
ella està moltes hores
amb l'instrument
i té un caràcter,
aquest caràcter va a favor
després de l'instrument,
què vol dir?
Que primer hi ha que vulguer,
és a dir,
fàcil no seria,
però clar,
les coses fàcils després,
o sigui,
les interessants,
no dic difícil
en el sentit rebuscat
sinó que és laboriós,
ella ha estat moltes hores
i heu anat esmanant
o que passa que després...
Heu anat esmanant
les partitures...
Més que res,
com són peces molt curtes,
jo he intentat anar
a quasi tots els concerts
que hem fet,
no puc dir tots
perquè sempre s'escapa algun,
jo de fet
quan estic a un concert
que la gent em veu
ah, hi, hi, ja, ja,
jo estic treballant
quan estic de públic
en un concert
d'una manera o d'una altra
sempre, no?
O com a productor
o observant
cada resultat
de cada peça petita
algun gir,
algun efecte,
algun recurs
també observar el públic
i això em donava
idees o recursos
per anar fent.
Aleshores,
és com un petit rosari
de peces curtes
que s'han anat fent
molt vives.
Més que agafar
una obra llarga
i retocar-la
i dir aquí
li traurem la veia i tal
ha sigut que cada peça
ha sigut el resultat
de l'experimentació
de l'anterior
i són això
molt realistes.
I el disc
ha sortit com un resultat
de tot aquest treball.
No és dir
anem a fer un disc
sinó que ens vam adonar
que dèiem
hosti, tenim tota aquesta música
dels últims set anys
que justament es diu
la gralla del segle XXI
perquè són els set primers anys
del segle XXI.
Roser Oliver,
Conrad Sator,
un plaer de veritat.
La vostra companyia
però sobretot aquest treball
que continua sonant
a través de la sintonia
de la Ràdio de les Festes.
Moltíssimes gràcies
i enhorabona.
Gràcies a tu.
Adéu-siau.
Moltes gràcies.